Contes amb punxa, de Saki (Comanegra)

Etiquetas

Álvaro Muñoz, Carme Geronès, Comanegra, Contes amb punxa, Portàtils, Saki

Fa molts anys, quan jo arribava a la primera dècada de vida, va entrar a casa un petit llibre blanc, amb el meravellós títol El narrador de cuentos, una il·lustració d’una noia amb porquets al darrera i el nom de l’autor: Saki. Les llibreteres de confiança l’havien recomanat als meus pares i el llibre va caure en les meves mans. És probable que en aquell moment no fos capaç de copsar tot el que hi havia entre aquelles pàgines, però el llibre es va quedar amb mi, i encara el conservo. Els contes de Saki han format part dels meus repertoris com a narradora oral, i hi ha imatges que sempre van amb mi, com el Nicholas i l’inici del relat “Les golfes” o la cara d’horror de la tieta del Cyril quan el jove del tren acaba el seu relat sobre una nena “horriblement bona”. Per això, quan vaig veure que l’editorial Comanegra feia un recull de contes de Saki a la seva extraordinària col·lecció de Portàtils (una col·lecció que aposta pels relats i que ens ha regalat reculls de Calders, Poe, Kafka, Perucho, London, Lispector o Anna Murià, entre d’altres), vaig voler endinsar-me de nou entre les seves històries i descobrir quins serien els Contes amb punxa que donen nom al llibre.

            El primer que trobem és el pròleg d’Álvaro Muñoz, l’encarregat també de la selecció de relats, on aquells que no coneguin gaire la persona de Saki, és a dir, Hector H. Munro, podran entendre qui va ser i com va convertir-se en un mestre de la ironia. Com apunta Muñoz, Saki pren certa distància amb la societat que l’envolta, l’observa i sap com retratar-la amb el punt just de mala llet, ironia i sentit de l’humor. Hi ha personatges que fan d’advocat del diable, de mirall distorsionador que, en el fons, permet mostrar les costures per on certes realitats de màscara es poden anar desfent. També hi ha personatges que representen la ingenuïtat absoluta o la rigidesa mental. Podem trobar animals, jardins, veïns, tietes, referències al món creatiu, artístic i literari, i a aquella afició tan britànica de la caça. I és que a dins d’un conte, per molt curt que sigui, sempre hi batega un món.

            Us imagineu que algú pogués fer que un gat parlés? Què podria dir el felí de nosaltres? I què passaria si ho digués davant de tothom, de les amistats i d’aquelles persones que un convida per compromís, però que no suporta? Amb un simple animal, el Tobermory que dona títol a un dels contes, en Saki sap retratar la hipocresia de l’alta societat britànica de forma divertida i alhora punyent. Un altre animal és el protagonista involuntari de “Sredni Vashtar”, un relat fascinant on un nen converteix en el seu deu particular una fura que té tancada a una gàbia. Conradin, ple d’imaginació, s’ha fixat en com funciona el món dels rituals religiosos dels adults i, per tant, emula el culte místic a la seva manera. El xoc entre la imaginació i la realitat, entre allò que ens diuen els adults i allò que pensen els nens permet explorar les trampes i els perills de les creences i els relats. També trobem animals a “Esmé”, on veiem la capacitat britànica de fer veure que no passa res quan fins i tot senten crits de dolor ben a prop. Aquí, els diàlegs entre les dues dones del relat porten tot el pes de la història, i és que la ironia brilla de la mà de Saki quan fa que els seus personatges parlin.

            Això queda clar amb  el Nicholas de “Les golfes”, un nen que sap com demostrar que allò que els adults afirmen per fer callar els nens pot acabar sent un problema si algú ho porta a l’extrem i sap com jugar amb els conceptes. I és que Saki sap com treure-li partit al llenguatge, al sentit de les frases, que a vegades són com dards en sí mateixes i a vegades són una forma d’arrencar un somriure per l’absurd que planteja. En Clovis, un personatge recurrent que apareix a diversos relats, també sap com portar certs conceptes a l’absurd, com demostra al conte “La cerca”, un relat amb humor àcid que reflexiona sobre la fe, sobre la capacitat de creure allò que volem creure, com també ho demostra el relat “Laura”.

            Aquí no trobem “El narrador de contes”, aquell relat que vaig descobrir ja fa molts anys, però sí ens espera “Els contistes”, una història que torna a ser un homenatge a la paraula, a la capacitat de narrar (i d’entabanar) a aquells que s’ho creuen tot, com la protagonista del conte “Advertida”, una punyent crítica al món de la política, i alhora una crítica a la nostra capacitat de creure tot allò que ens expliquen o llegim.

            Això que acabo d’escriure, us ho podeu creure o no, però si us agraden els relats amb un xic d’humor i mala llet, d’aquells que fan somriure, deixeu que els Contes amb punxa us facin pessigolles i entreu en el món de Saki.

Bon dimarts i bones lectures!

Inés Macpherson

Els irredempts, de Cristina Garcia Molina (LaBreu Edicions)

Etiquetas

Cristina Garcia Molina, Els irredempts, LaBreu Edicions

«La nostra escola era un solar. Un rectangle a l’extraradi. Un paisatge de fuita. El croquis d’un desert». Així comença el primer dels tres espais que trobarem a Els irredempts, de Cristina Garcia Molina (Granollers, 1975), publicat per LaBreu Edicions. Dic espais, però també podrien ser tres temps, tres episodis, tres mirades, tres maneres de moure’s i de ser al món. Quan llegeixes aquest llibre, tens la sensació d’estar en un univers híbrid, un lloc on batega la poesia, el relat, fins i tot la novel·la, però sense tancar-se del tot sota cap d’aquestes etiquetes. De fet, la pròpia autora va explicar, al diari digital Núvol, que va ser treballant i llegint sobre Francis Bacon que va tenir clar el que tenia entre mans: un tríptic. «Si considerem com funciona un tríptic pictòric veurem que tenim tres panells amb tres imatges on apareixen personatges. Aquests estan atrapats en el seu espai, però tots junts conformen un tot. Potser no és una narració sencera, però construeixen una narració sense que la relació entre ells hagi de ser lògica…».

Aquestes tres narracions potser no entren dins del clàssic concepte que podem tenir d’una narració, però ens expliquen tres històries que ens conviden a acompanyar tres personatges, tres maneres de ser, d’entendre el món, el llenguatge, l’art, la poesia. Tres espais, el solar, el linòleum, el moll. Tres llocs físics que són paisatge i en molts moments també metàfora, indret que s’escola entremig de les històries per impregnar-les del que ells també representen. La simbologia del solar es pot respirar en el conjunt del relat que porta aquest títol, aquest espai on la cruesa de la realitat es mostra de moltes maneres, perquè la veiem així, nua, sense construccions, directe, com aquest desert que apareix al principi. «Necessitaríem fumigar-nos cada dia el desànim per continuar. Circumcidar-nos cada dia la memòria. El futur reculava i s’aclofava sobre els nostres peus», ens diu la veu que ens porta pels passadissos en construcció i en destrucció d’aquest solar.

Les tres parts del tríptic estan escrites amb un estil de frase curta, contundent i poètica; frases que ens donen informació, però que no ens ho expliquen tot i ens demanen que hi entrem, que ens deixem portar per aquest ritme que genera cadència i alhora dibuixa un quadre pictòric i social, un retrat d’una realitat que ens deixa veure les seves inicials i ens convida a observar-la, a trencar-nos amb aquells que l’habiten. Són aquests irredempts del títol, personatges que estan en lluita amb el món, amb ganes d’enfrontar-s’hi, però també de fugir, perquè estan atrapats en una realitat que ofega, hostil, però on hi ha escletxes; personatges que es mouen pels marges, que observen les línies, que viuen i lluiten i fugen, encara que sigui entre paraules, per amagar-se o sortir, per imaginar, per crear, per continuar.

Les tres històries que conformen Els irredempts es mouen, com deia al principi, en tres espais.  El primer és “Solar”, un lloc físic i emocional, però també social en la seva manera d’exposar el món que batega entre els barracons escolars que intuïm a poc a poc entre les línies que dibuixa la Cristina Garcia. En aquest solar en construcció, com ho estem tots en realitat, veiem la falta de mitjans, els problemes socials, les condicions d’alguns nens i joves, les vivències dels professors, les ganes de crear alguna cosa… «A la força vam crear entre tots una ràfega de família. La ràbia i l’abandó poden ser molt cohesius». També trobem alumnes amb inicials, mai amb nom, que poden plantejar reflexions que ens diuen molt sense necessitat de dir-ho obertament: «Els de fora vistos a través de la reixa són romboides, va escriure una vegada, però quan nosaltres sortim al carrer, tenim quaranta-dues possibilitats més que ens pari la policia: això vol dir que les figures amb angles desiguals no són ells, som nosaltres».

 A “Linòleum” l’espai és físic, però sobretot relacional, perquè ens movem entre les parets d’una família i els seus vincles. Curiosament, comença davant d’un tríptic de Francis Bacon, i ens porta a un viatge íntim pel dolor i la pèrdua. Aquí batega una relació molt interessant amb la creació i el llenguatge, la poesia i la paraula. «Parlem molt sobre la mort, però ningú no ens prepara per a la poesia», llegim en un moment, i la paraula es torna una manera de rescatar, de recordar, de recollir el que queda.  

L’últim espai, “Moll”, ens presenta un lloc físic, però l’espai en el fons és més personal, íntim, amb un vigilant de museu com a protagonista que ens proposa un petit viatge per les trampes que ens posem a nosaltres mateixos per no moure’ns. «Jo li parlo com si sempre estigués venint, però ella em parla com si estigués sempre marxant. M’emplaça al futur. Ja es veurà. Un dia t’ho diré. Ho descobriràs quan torni. És amarg. Tota ella és parcial. Fugitiva». El cos i el desig ens saluden entre aquestes pàgines: «… i es pot ferir amb el cos que desitja i no és desitjable i amb el cos que és desitjable i que no desitja. Els cossos són això. Són per a això».

Estem davant d’un d’aquells llibres on hi pots tornar, llapis en mà, conscient que amb cada lectura et fixaràs en una frase diferent, perquè totes elles tenen alguna cosa interessant. Entre les seves línies, a més, trobem referencies a autors i artistes. Txèkhov apareix, i també ho fa Pier Paolo Pasolini, Shakespeare, o el ja esmentat Francis Bacon. No sé com classificar el llibre, no crec que calgui. És un viatge fascinant, un petit tríptic on el llenguatge i la poesia estan molt presents, però on la realitat física i palpable també ens saluda entre solars, linòleums i molls… «Arribem als molls i fugim pels molls. La resta és estupor».

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

La memòria més secreta dels homes, de Mohamed Mbougar Sarr (Més Llibres)

Etiquetas

La memòria més secreta dels homes, Més Llibres, Mohamed Mbougar Sarr, Premi Goncourt

Escriure, llegir, endinsar-se en les llums i les ombres de la creativitat, de la literatura, de la necessitat d’explicar una història que pot contenir altres històries, que cus i recull fragments, referències, picades d’ullet; un retaule complex que ens recorda la forma en què allò que escrivim beu d’allò que hem viscut, d’allò que altres han escrit i d’allò que nosaltres busquem entre paraules. La literatura, l’escriptura o la lectura poden esdevenir diàlegs, interns, externs, formes de conversa on l’ésser humà es busca i busca que un altre el pugui veure; on busca crear alguna cosa única, encara que, segons una de les reflexions que trobem a La memòria més secreta dels homes, el temps és un assassí i «mata en nosaltres la il·lusió que les nostres ferides són úniques. No ho són. Cap ferida és única. Res humà és únic. Tot esdevé terriblement comú en el temps. Heus aquí l’atzucac; però és en aquest atzucac que la literatura té una possibilitat de néixer».

Quan acabes La memòria més secreta dels homes, de Mohamed Mbougar Sarr (premi Goncourt, publicat en català per Més Llibres i en castellà per Anagrama), saps que has fet un viatge per una reflexió sobre la literatura com a expressió artística, però també com a part de la vida, com quelcom que forma part de nosaltres, de l’impuls que ens porta a transmetre; potser també per això trobem un fil que ens porta a reflexionar sobre la necessitat d’escriure i de compartir, sobre el que volem trobar als llibres, sobre el que nosaltres hi posem, encara que no hi sigui… Perquè quan llegim normalment mai ho fem amb el cervell en blanc: portem amb nosaltres les vivències, les lectures passades, els prejudicis, les expectatives, les pròpies i les que ens convida a tenir el propi llibre, pel títol, per la contraportada, pels comentaris i les recomanacions, per les històries que el rodegen. I s’estableix un diàleg entre nosaltres i les pàgines, que ens obren una porta, que ens ofereixen un cordill per transitar pel laberint d’un fragment de món que ens traspassa i ens impregna.

Per la cita que trobem a l’inici del llibre, i perquè el propi autor ho ha comentat, veiem la fascinació de Mohamed Mbougar Sarr per Roberto Bolaño, per Los detectives salvajes, d’on també neix el títol del llibre. També per aquesta cita intuïm que estem a punt de trobar-nos amb una història que vol reflexionar sobre el valor de les històries, sobre les obsessions, sobre l’impuls de narrar, però també sobre tota la maquinària que hi ha al voltant d’un llibre, la crítica, els comentaris, la necessitat de buscar, de trobar algun sentit, això mateix que estic fent jo ara, intentant copsar o condensar el que he llegit, el que he sentit viatjant entre diaris, converses, cartes, històries que destil·len literatura i tradició, un diàleg entre cultures, una barreja curiosa on ens trobem amb un jove escriptor senegalès, en Diégane Latyr Faye, obsessionat per comprendre i reconstruir la història de T. C. Elimane, l’autor d’un llibre llegendari, El laberint de l’inhumà.

Al principi de la novel·la, trobem l’inici del diari personal d’en Faye, on el jove aspirant a escriptor apunta que «d’un escriptor i la seva obra, almenys en podem saber això: que l’un i l’altra caminen junts en el laberint més perfecte que puguem imaginar, un llarg camí circular, en què la destinació és confon amb l’origen: la solitud». La solitud, el silenci, l’oblit. El personatge de T. C. Elimane, que és el motor de la cerca del protagonista i l’home que lliga totes les històries que anem trobant entre les pàgines de la novel·la, està inspirat en Yambo Ouloguem, un autor que l’any 1968 va guanyar un premi i que, després de ser acusat de plagi, va desaparèixer. La forma en què es parla dels autors, la forma en què se’ls observa, se’ls admira o se’ls destrueix és un dels temes que apareix a la novel·la. També aquesta capacitat que tenim de creure que sabem com hauria de ser un llibre que no hem escrit. I és que, quan es parla de les crítiques que rep el fascinant debut d’Elimane, veiem que hi ha qui considera que el llibre no és prou africà, com si algú dels que opina sabés realment què vol dir ser africà o com si hi hagués una única manera de ser-ho o de viure-ho. Aquest punt, aquesta manera de contemplar una cultura, un país, de colonitzar fins i tot quan no colonitzes, és un dels altres fils que teixeix l’autor.

I aquesta imatge del teixit em porta a un altre element, a aquesta Aranya mare de qui va parlant de tant en tant el jove Faye per referir-se a una autora, la Siga. Aquí potser estic fent una lectura personal, però em sembla molt ben trobat el joc amb la simbologia de l’aranya. La figura d’Anansé, o Anansi, una divinitat africana representada per aquest animal, està associada amb la creació, i també amb el coneixement de les històries, a la capacitat que tenen aquestes d’atrapar-te, com ho fa Siga amb la seva teranyina; una teranyina que en Faye també anirà teixint, convertit ell també en un recopilador i creador d’històries.

Aquesta novel·la és un viatge que sap englobar en el seu interior el retrat d’una obsessió, el d’un país, el d’una família, el d’una història d’amor i el d’una recerca personal, i sap com barrejar-ho amb una reflexió sobre el colonialisme, la guerra, el nazisme, els vincles i les herències. És també una manera de comprendre la cultura, el llenguatge, la forma en què es poden trobar o trencar; una observació de la vida, de les ferides que són pròpies i les que ens deixen els altres. També és una exploració de la llar, de la família, de la pàtria, de la d’origen i de la que escollim més enllà del lloc de naixement. Hi ha un moment on els personatges parlen de la pàtria de dins, la pàtria dels records càlids i les tenebres glaçades, la pàtria dels somnis primers, de les pors; aquest passeig per les pàtries ens porta al regne de la biblioteca, a la pàtria dels llibres: «els llibres llegits i estimats, els llibres llegits i denigrats, els llibres que somiem escriure, els llibres insignificants que hem oblidat […], els llibres que esperen la seva hora en una nit pacient, abans del crepuscle de les lectures d’alba». Els llibres i la literatura com a espai, com a companya, com a element que ens proposa sempre més preguntes, que ens convida a mirar i a mirar-nos, a explorar el que volem de la vida i d’una lectura,

Si em preguntessin de què va La memòria més secreta dels homes, potser podria dir que és un llibre sobre una recerca, sobre una obsessió, però estaria apuntant només una petita part de tot el que s’hi troba. A més, el propi Faye diu que intentar definir un llibre pel que explica pot ser una manera d’etiquetar-lo, de fer-lo petit; per això crec que el millor que podeu fer és endinsar-vos en les seves pàgines, deixar-vos portar per aquest viatge que transita pel paper i per la carn, per la terra i per la biblioteca, per les amistats, els amors i la necessitat de mirar cap enrere, però sobretot, al nostre voltant, per entendre i seguir construint històries.

«Creiem, amb la força de l’evidència, que el passat és qui torna per habitar i assetjar el present. Caldria plantejar-se si la proposició inversa és igual de certa, si no més, i si nosaltres som els qui assetgem sense deixar mai repòs als qui ens han precedit. Som els autèntics fantasmes de la nostra història, els fantasmes dels nostres fantasmes».

Bon dijous i bones lectures!

Inés Macpherson

Radicalizado, de Cory Doctorow (Capitán Swing)

Etiquetas

Capitán Swing, Cory Doctorow, Radicalizado

En su ensayo Contra la distopía. La cara B de un género de masas (La Caja Books, octubre 2021), Francisco Martorell Campos comenta que «nos contamos relatos distópicos que, en contra o no de su voluntad, amplifican el desaliento y la desconfianza», porque se alimenta la sensación de que no hay otra opción, que el mundo en el que vivimos es el único mundo al que podemos aspirar, porque no existe otro sistema ni político ni económico ni social factible que nos ofrezca una alternativa. Radicalizado, el nuevo libro de Cory Doctorow que acaba de publicar Capitán Swing tiene un subtítulo: Cuatro distopías muy actuales. Y sí, cuando uno las lee tiene cierta sensación de desaliento, porque lo que narran nos suena cercano, porque el retrato, por muy en el futuro que pueda situarse, es un espejo de la actualidad, de su hostilidad e individualismo, de la dependencia tecnológica y otras ansiedades; sin embargo, entre sus páginas se respira algo más, una intención de mostrar, con cierto humor negro, que hay cosas que se podrían cambiar….  

Lo cierto es que Radicalizado es un libro con una carga crítica explícita, cabreada y con dosis de humor, guiños a la cultura pop e incluso un homenaje a Edgar Allan Poe. El primer relato, «Pan no autorizado», es, para mí, el más sólido de los cuatro relatos o novelas cortas, por sus personajes y por la idea de partida: un horno que deja de funcionar y que no acepta el pan autorizado que debería aceptar (la simple idea de poder utilizar solo un tipo de producto autorizado ya dice mucho).

En este relato encontramos a Salima, una inmigrante refugiada que consigue salir del campamento y del albergue para vivir en un piso de protección oficial. Podría parecer el inicio de un sueño americano, de esas clásicas historias de superación que tanto parecen gustar, pero, ¿lo es realmente? Tras haber navegado por la espantosa burocracia del sistema para conseguir algo de autonomía y respeto, Salima acaba topándose con otra parte del sistema que se aprovecha de los que no tienen nada, de los que no pueden escoger ni siquiera sus electrodomésticos: el piso era de protección oficial porque iba con esos aparatos que solo aceptan lo “autorizado” porque, de esa manera, empresa y propietario sacan beneficios, y porque saben que los inquilinos no se podrán permitir otra cosa. Sí, podemos ver la fragilidad a la que nos aboca la dependencia de la tecnología, pero el relato va más allá, porque no es solo el concepto de la tecnología, sino esa idea de elemento “no autorizado” lo que nos muestra las trampas del sistema, que te recuerda constantemente lo que no tienes, lo que no eres. Unas trampas que se extienden a otros espacios del edificio, donde hay puerta para ricos y para pobres y donde el ascensor no se para para los pobres si hay un rico dentro. De alguna manera, hay algo en ese edificio que recuerda a ese Rascacielos de J. G. Ballard, pero aquí encontramos una solidaridad entre los vecinos de la zona pobre que difiere de aquel maravilloso viaje vertical que nos ofreció Ballard hace años.

«Una minoría modélica» nos lleva a una realidad que nos suena, pero en la que aparecen elementos que nos llevan al mundo de la fantasía, porque nos topamos con el Águila Americana (un Superman con otro nombre, pero con Lois incluida y un Bruce, sin el apellido Wayne explícito, pero millonario y con ciertos toques que pueden recordar también a Tony Stark). Estamos ante un relato que reescribe ciertos aspectos del concepto de superhéroe y que sirve como espejo para reflexionar sobre la justicia y el sistema policial estadounidense (lo hace de forma más sutil que la serie The Boys, con menos violencia, pero recordando los hilos que se mueven en la sombra de aquello que nos enseñan). Recordemos que Superman, perdón, el Águila Americana, es extraterrestre. Y como tal, es extranjero, diferente, como le recuerda uno de los personajes que acompañan esta historia cuando le dice que «ahora mismo eres blanco, pero esa es una proposición puramente contingente».

El racismo, pero también el silencio; la hipocresía de la sociedad, que pone hastags pero no hace nada y que se adhiere al discurso que toca en cada momento; los superhéroes como ese elemento de poder que refuerza el estilo de vida americano. Y la pregunta que planea durante todo el relato: ¿por qué Águila Americana no había actuado antes? Una curiosa crítica al sistema legal, judicial y policial americano en el que los referentes a la cultura pop destacan.

La tercera novela corta o relato es la que da nombre al libro: «Radicalizado». Aquí encontramos una crítica directa al sistema sanitario americano, a las trampas de los seguros médicos, al horror de no poder pagar un tratamiento. Recuerdo un documental que vi hace años donde una pareja vivía en una tienda de campaña porque lo habían tenido que vender todo para pagar el tratamiento de cáncer de la mujer. Algo de eso hay aquí, pero con un punto más radical, llevado al extremo, con internet y los foros alimentando una rabia, una radicalización que va in crescendo. El autor nos está preguntando por el valor de la vida humana, por ese derecho que deberíamos tener todos a un sistema de salud pública, igual para todos.

El título de la última historia es un homenaje abierto a Poe: «La máscara de la muerte roja». Ese relato, escrito en 1842, nos mostraba al príncipe Próspero, y su pequeña comunidad de amigos aislados de la peste, celebrando una fiesta mientras el horror devora a los de fuera. Pero, ¿podemos contener la muerte, o esta se abre camino siempre, incluso cuando creemos que hemos cerrado con llave y el exterior no nos puede afectar? Algo similar plantea aquí Doctorow, con una crítica al individualismo, al sentimiento de superioridad de cierta clase de seres humanos que creen que pueden controlarlo todo, predecirlo todo, mientras esperan que la vida vuelva a la normalidad. Un curioso apocalipsis con toques y referencias a Mad Max y a ese concepto de pandemia que tanto hemos escuchado estos últimos tiempos.

Habrá a quien el discurso directo y abiertamente político de Doctorow le pueda desagradar y a quien le parezca que podría haber profundizado más en algunos aspectos de cada relato, pero al final, estamos ante historias que son espejos y a la vez cuadros, con pinceladas para recordarnos lo que tenemos delante y animarnos a encontrar las preguntas que navegan entre sus páginas.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson

Lluites i metamorfosis d’una dona, d’Édouard Louis (Més Llibres)

Etiquetas

Édouard Louis, Editorial Salamandra, Jordi Martín Lloret, Lluites i metamorfosis d'una dona, Més Llibres

«Em van dir que la literatura no havia d’intentar explicar, sinó simplement il·lustrar la realitat, i jo escric per explicar i entendre la seva vida […] Em van dir que la literatura no s’havia d’assemblar mai a un manifest polític, i jo ja esmolo cada frase que escric com s’esmola la fulla d’un ganivet. Perquè ara ja ho sé, que van construir el que ells en diuen literatura en contra de les vides i dels cossos com el seu. Perquè ara ja sé que escriure sobre ella, i escriure sobre la seva vida, és escriure en contra de la literatura».

Petits paràgrafs, una pàgina, això és tot el que necessita Édouard Louis per fer una declaració d’intencions en tota regla, una declaració literària, política i humana. Perquè aquestes Lluites i metamorfosis d’una dona (publicada en català per Més Llibres, amb una imatge de coberta amb un interessant punt simbòlic, i en castellà per Salamandra) que ha escrit és una mena d’homenatge a la mare, una carta oberta que, com va fer amb Qui va matar el meu pare, és també una exploració, un quadre social sobre la desigualtat, sobre la violència social, estructural, però també la més íntima, la que durant anys van patir, i encara pateixen, les dones, una violència que es deia que calia acceptar, que era el que tocava…  

Però aquest petit llibre, que no arriba a les 100 pàgines, no fa només una crítica al sistema social i patriarcal, sinó que també ofereix una observació del jo, de les relacions entre mare i fill, entre germans, entre el jo familiar i el jo social que busca un lloc propi. És difícil destriar un tema sense endinsar-se en el següent, perquè tot està lligat, i molt ben lligat. L’estil d’Édouard Louis és directe (i la traducció de Jordi Martín Lloret fa que sigui fluït i proper). Li parla a la mare, li relata tota una sèrie de situacions i reflexions íntimes que ell porta del jo al tu personal, però també universal, perquè entre els comentaris sobre l’escola, també podem intuir com s’insereix l’observació de la classe social, de les desigualtats, del dolor, del rebuig envers el diferent, un diferent que ell reconeixia en sí mateix, i no només per la seva condició social. La por a ser reconegut, a que la mare veiés qui era, quin era el seu dolor apareix entre les línies d’aquesta carta oberta, aquest homenatge, però també el dolor de sentir que volia allunyar-se, volia sentir-se diferent a ella. Hi ha confessions doloroses, les reflexions d’un adult que observa les que feia un nen que contemplava el seu món i sentia cert rebuig; un nen que a poc a poc va entendre que hi havia molt més del que ell veia, però que igualment sentia una necessitat de no ser vist per la mare, de que la mare no fos ella: «Abans d’aquell episodi jo no sabia que no estava bé voler una altra mare».

La mare, la dona que ho aguantava tot, que era presonera d’una situació econòmica, d’una necessitat econòmica perquè les circumstàncies de la vida l’havien portat a ser només una dona a casa, sense feina, només la de ser mare: una vida continguda entre les quatre parets de la casa i una rutina que l’ofegava, però de la que semblava que no podia fugir, perquè com escapes d’allò que t’ha definit tota la vida? «… la veia sortir a comprar queviures, tornar, preparar el dinar, servir-lo, desparar taula, rentar els plats, netejar, planxar, fer els llits del nen, preparar el sopar…» I passar gana, haver d’anar a demanar menjar, ajuda, perquè no arribaven. Aquesta és una història concreta, però podria ser la de moltes altres dones i famílies. Aquells que no entenen ni volen veure les altres realitats del món tenen una ceguera voluntària que els fa observar només el propi melic, la realitat propera que serveix únicament com a mirall del que viuen. Llibres com aquest ofereixen una finestra a una realitat concreta, palpable, que és real i que parla d’un ésser concret, però també d’un fet que va molt més enllà de les quatre parets on ell va viure.

Com deia, és un llibre petit, però immens, perquè entre tots aquests fets que relata, entre les línies d’aquest soliloqui, d’aquest diàleg mut amb la mare, també trobem reflexions extraordinàries que ens fan replantejar com observem el món, com el relatem, des d’on el relatem. «Puc entendre la seva vida si aquesta vida ha estat específicament marcada per la seva condició de dona?», es pregunta en un moment. La reflexió segueix i ell mateix respon, però jo la vull deixar oberta, perquè planteja la importància d’entendre, de fer l’esforç de posar-se en la pell de l’altre, encara que costi, encara que hi hagi elements que potser no compartim, perquè les històries dels altres també importen, ens marquen i també defineixen el món on ens movem.

No em vull allargar molt més, perquè crec que és interessant endinsar-se en aquest relat amb els ulls oberts, amb el cervell preparat per acollir el que exposa, el dolor, la tristesa, les ganes de ser, les ganes de tenir dret a ser: «He començat aquesta història volent explicar la història d’una dona, però ara m’adono que la teva història és la d’un ésser que lluitava per tenir dret a ser una dona, contra la no-existència que t’imposaven la teva vida i la vida amb el pare».

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

La dona eterna, de Pep Prieto (Columna)

Etiquetas

Columna, La dona eterna, Pep Prieto

«Què ens ensenya un mirall, el que realment hi ha o el que volem veure? […] Però un mirall també és una altra cosa: és el moment precís en què una persona desafia el seu propi temps. És la confluència entre com ens veiem, com ens perceben els altres i com som realment. És la captura d’una dualitat: la consciència de ser i la certesa de qui ja no som». Aquesta és una de les moltes reflexions sobre la imatge, el pas del temps i la nostra mirada que trobem a La dona eterna, la nova novel·la d’en Pep Prieto, que acaba de publicar Columna. La destaco perquè en sí mateixa és interessant, i perquè condensa un dels meus temes predilectes: tot allò que podem trobar quan observem un mirall, en aquesta banda, però també en l’altra, en el reflex, en la imatge construïda a partir del que esperem, del que voldríem veure, del que ja no veiem. La nostra mirada sovint no veu els canvis, perquè ens mirem (i ens veiem) cada dia, però si poséssim una fotografia de fa deu anys, o cinc, o dos, els canvis hi serien, ens tornarien la mirada des de l’altra banda. Són canvis marcats pel temps, però també per tot el que ens diu una expressió, una cara.

Coberta d’Àlex Santaló

Una cara. La cara d’una periodista, l’Agnès Malhivern, que està a punt de fer els quaranta i, com ella mateixa ens diu, «no té res: res del que socialment li pertocaria, que li és igual, però el món insisteix a recordar-l’hi, i res del que realment voldria. No sap qui és, i tampoc no sabria decidir qui vol ser». La cara d’una mare, la Mercè, que s’està apagant a una residència, marcada per una malaltia degenerativa que no li permet  comunicar-se amb la seva filla; una cara que, quan l’Agnès retroba en fotografies, no sap reconèixer, com si la mare que ella ha vist i la dona que la Mercè va ser no encaixessin del tot (els secrets dels pares, la història que ens expliquen, o la que nosaltres mateixos ens expliquem per comprendre, per acceptar, per omplir els forats). La cara d’una altra dona, l’Aurora Ferrer, una actriu que tothom creia morta perquè havia deixat el cinema i no havia tornat a aparèixer més. Amb aquest personatge, en Pep Prieto ens recorda que, a vegades, és com si penséssim que una actriu ja no existeix perquè ja no apareix a la pantalla, «com si els mites de la interpretació només tinguessin dret a viure en una projecció, a ser una fantasmagoria»; una reflexió que podríem extrapolar a la nostra actualitat, quan a vegades hi ha qui et pregunta si estàs bé perquè no has penjat res en dues setmanes a xarxes, com si la vida s’hagués de mostrar, de reconstruir a la minúscula pantalla dels mòbils i els ordinadors i aquesta fos més visible que la vida que es viu dia a dia.

Un cop presentats els personatges principals, anem a veure com els seus camins es troben. L’Agnès, especialitzada en estudiar i reivindicar els noms d’actrius a qui no es va perdonar el pas del temps i que van acabar rendint-se davant la falta d’oportunitats, rep una trucada per entrevistar l’Aurora Ferrer, una actriu que es creia desapareguda, però que està ben viva, mentre veu com la seva mare es va apagant, incapaç de comunicar-se amb ella, convertida en un misteri que es va allunyant cada dia una mica més. La trama segueix, es complica i ens porta cap a un altre misteri que desemboca en una història que juga amb el thriller i altres gèneres que no diré, perquè aquí la gràcia és descobrir-ho pàgina a pàgina, deixar que el viatge et porti fins a caure pel cau de l’Alicia perseguint un conill blanc. Però podríem dir que el que li espera a l’Agnès, i al lector, és un joc de miralls que reflexiona sobre la imatge de la dona i com es jutja la seva bellesa i la seva vellesa; sobre la invisibilitat a què s’ha vist abocada durant molt de temps a partir d’una edat, definida per una sèrie de rols on se la vol encotillar, perquè sigui la dona que toca; sobre el temps i els mites de la immortalitat o l’eternitat, aquesta recerca humana que ha esquitxat tantes ficcions, obsessionats per buscar alguna manera d’enganyar el temps, perquè ens espanta la idea de desaparèixer: «Hi ets, i després inicies un llarg camí cap a la desaparició. Hi ets, i després deixes de ser-hi. Fins i tot en vida». Però, com deia una bona amiga, no és el temps que passa, som nosaltres.

La dona eterna no només juga amb el pas del temps, sinó també amb la memòria, amb els records i els ressons, amb les petites petjades del temps que ens assalten i que creiem propis però que potser no ho són. Fa unes setmanes llegia El sentit d’un final, de Julian Barnes, i m’ha agradat descobrir paral·lelismes en aquesta manera de pensar la memòria i la possibilitat d’explorar com construïm els relats que ens configuren, que expliquen la nostra vida, que intenten explicar la vida d’aquells que ens són propers; com, de cop i volta, apareixen a la nostra ment records que no sabíem que teníem i ens ho trastoquen tot. La memòria, la identitat i la nostra relació amb els altres, el que escollim dir i el que no. Això queda molt clar a les entrevistes entre l’Agnès i l’Aurora, un tour de force fascinant que ens mostra a poc a poc que hi ha alguna cosa amagada entre les paraules de l’actriu, i entre aquestes pàgines.

Entre els elements que acompanyen la investigació de l’Agnès, i que són una mostra clara de l’amor pel cinema que respira aquesta novel·la, trobem l’Ernest Figueras, nom que és en sí mateix un preciós homenatge al gran Jaume Figueras; la gata Fedora, que rep el nom de la pel·lícula que va inspirar alguns dels elements d’aquest llibre; i aquest amor pel setè art que trobem a moltes escenes de la novel·la, per la forma en què parla d’ell i per les petites picades d’ullet a diferents pel·lícules (Indiana Jones, Avengers…). Reconec que hi ha un moment on apareix una figura amb un impermeable verd i el meu cervell va anar a buscar el personatge de Bruce Willis a Unbreakable (no sé si la referència era aquesta, però el meu cap va decidir que sí). Hi ha d’altres elements, com per exemple un poble que apareixerà en algun moment de la novel·la i que destil·la una atmosfera de pel·lícula, o l’ajudant de l’Aurora Ferrer, l’Ocaña, amb els seus mitjons vermells que em recorden al personatge de Booth, de la sèrie Bones…  Tant la història que narra com la forma en què està narrada transmeten un gust pels detalls i per aquests petits homenatges (buscats o trobats per lectors massa capficats com una servidora) que encaixen perfectament en una estructura que sap treballar molt bé el joc de miralls que proposa.

Podria dir moltes coses més, però prefereixo anar callant ara. Només diré que el viatge val la pena i que, com sempre, en Pep Prieto sap com construir un univers molt visual, aquest cop amb uns personatges femenins molt ben definits i enfrontant-se a una diversitat de temes que sap tractar amb la profunditat que una història com aquesta necessita: com si semblés que no ho fa, però fent-ho. Per tant, deixeu-vos portar, caieu pel cau de l’Alicia i endinseu-vos en aquest viatge per descobrir La dona eterna.

Bon divendres i bones lectures!

Inés Macpherson

No en cap altre lloc, de Marta R. Gustems i Maiol de Gràcia (Llibres del Delicte)

Etiquetas

Llibres del Delicte, Maiol de Gràcia, Marta R. Gustems, No en cap altre lloc

Imagineu un home. Per ara no coneixem el seu nom, només una inicial, la J. El veiem caminant pels carrers de Barcelona, passant a prop de la Boqueria, i sentim com els seus pensaments van agafant forma, com desitja fer-se fonedís, potser desaparèixer. Ara, imagineu una dona; la inicial del seu nom és M. Està sola. «Els carrers són buits. La plaça, abandonada. Se senten criatures, lluny. Però jo encara soc més lluny i més menuda». Una dona aïllada, a una casa on a vegades rep visites, d’on a vegades surt, fins i tot per la finestra. Les finestres, aquesta per on ella surt, i una altra finestra a un carrer, amb un to blau, que ens observa i ens convida a observar. Un calaix, un espai que ens intriga, que de nou ens convida a mirar, a obrir-lo i descobrir les ombres amagades… No en cap altre lloc, la novel·la que han escrit a quatre mans Marta R. Gustems i Maiol de Gràcia, publicada per Llibres del Delicte, és un llibre que ens convida a obrir finestres, calaixos i a replantejar-nos la percepció del que entenem com a història.

Com va comentar el Pep Prieto durant la presentació del llibre que va tenir lloc el passat dijous 17 de febrer, a la llibreria Taifa del barri de Gràcia de Barcelona, aquesta és una novel·la que ens ofereix una llibertat a què no estem acostumats, perquè no busca una estructura tancada, fixa, centrada en la trama. És un joc: el joc creatiu de dos autors que van decidir començar a construir una història cadascun donant veu a un personatge, teixint el fil conductor mentre el J i la M anaven creixent i construïen els seus propis universos personals. Un diàleg creatiu que es tradueix en capítols curts que, com un trencaclosques, ens van donant petites pinzellades d’informació que ens permeten caminar amb els personatges i descobrir el que ells van descobrint a mesura que van passant les pàgines i apareixen els canvis.

Aquesta novel·la té una poètica especial. És molt visual, i no només per la prosa, sinó pels collages que acompanyen alguns capítols, collages que ha creat Marta R. Gustems però que, en el fons, són la creació de la M, el personatge, la seva forma d’explicar fragments del que passa a través d’imatges trencades que també dialoguen amb el text i amb nosaltres. La sensació, com a lector, és que els autors t’ofereixen una capa més de lectura, perquè observes la imatge buscant referències, intentant copsar quina de les idees, quina de les frases o sensacions ha quedat retratada a la pàgina. Ulls, mans, ombres, cossos… El cos és important aquí: la pell com a frontera, com a espai de desig i de dolor; les mans com a eines creadores que alhora poden quedar trencades, lligades, colpejar o acariciar, a través dels dits o les paraules que escriuen contra el paper o que poden acabar enganxades a nosaltres, com en aquesta petita imatge que trobem en un moment del llibre: «Encara jec sobre la taula, estic nua, però adverteixo tot de papers enganxats a la pell. Deuen ser els retalls de totes mides que han quedat adherits a mi».

No en cap altre lloc té cos, té poesia i, com deia abans, planteja un joc creatiu que també és una reflexió, un viatge per les interioritats dels personatges, de les seves pors, dels seus desitjos, de la seva necessitat de crear, de ser, de tenir veu, de tenir un espai propi, una densitat que puguin controlar. Però podem realment controlar allò que som, allò que ens passa o que passa a la gent del nostre voltant? «La realitat és fictícia. Torno al refugi del qual molt probablement provinc, d’on vaig fugir una vegada i ara faig veure que m’escapo», ens diu en un altre moment un dels personatges, exposant la possibilitat d’una realitat-bucle. Caminem per carrers que coneixem, però de cop i volta descobrim que aquests carrers ja no són els mateixos, i la porta que abans ens deixava entrar a un espai conegut, ara no s’obre, o quan ens deixa sortir ja no som exactament qui érem abans o qui crèiem ser.

La història que han creat Marta R. Gustems i Maiol de Gràcia és un viatge, una exploració del procés creatiu i la personalitat, una invitació a perdre’ns pels somnis i la foscor, acompanyats per una dansa de fantasmes i records que mostren el seu rostre a través del cos o la mirada de l’altre, o d’un mateix, com en un mirall trencat a bocins on els personatges es van ferint, però també cosint. I cada puntada d’aquest trencaclosques també et va cosint a tu com a lector, fascinat, atrapat, preguntant a cada pàgina per on camines, on et portaran aquestes frases tan ben construïdes, aquests cossos que es van definint i que, amb ells, ens mostren un món ple d’arestes, d’ombres, dolor i desig, mans i ales. No vull ser més precisa, perquè l’experiència lectora d’aquest No en cap altre lloc és especial i us vull convidar a descobrir-la sense dir res més. Bé, menteixo. Diré una cosa més: llegiu aquest llibre, obriu les portes, les finestres i els calaixos que s’hi amaguen entre les seves pàgines i gaudiu del viatge.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Mira que eres, de Luis Rodríguez (Candaya)

Etiquetas

Editorial Candaya, Luis Rodríguez, Mira que eres

«Mira que eres». Podría ser el inicio de una canción, de ese «mira que eres linda»; podría ser el inicio de una queja, de una reprimenda, esa voz acompañada de un tono despectivo que te dice, estableciendo cierta distancia, «mira que eres torpe». Desde la franja clara de la cubierta de este libro, ese Mira que eres, de Luis Rodríguez (Candaya, octubre 2021), podría ser una invitación a mirar lo que eres, aunque quizá faltaría una tilde, y en el fondo tampoco sabemos a quién le propone ese juego: tal vez a sí mismo, al lector, a otra persona, a los personajes que habitan el libro, a los autores que cita y que se mezclan en la trama… Miremos.

Podríamos citar a Magritte y a su Ceci n’est pas une pipe y decir que esto no es estrictamente una novela, aunque su forma exterior parezca indicar que sí, con esa imagen que nos saluda antes de abrir su interior, una niña que nos mira, sonriente, estableciendo el primer juego: ante esa fotografía uno espera descubrir una historia relacionada con lo que nos transmite la imagen. Y lo que encontramos no es estrictamente una historia, una novela o un cuento, pero está relacionada, porque no encontramos con la mirada, con las imágenes, esas imágenes que Blanca tenía en casa y que podían ser la representación de un personaje o de otro, dependiendo del día, dependiendo de la historia que ella quisiera contar. Y es que este libro también nos habla de las historias, de cómo las contamos, de lo que decidimos explicar, de cómo empezamos. Yo he decidido empezar así, aunque no sé si es la mejor manera de hacerlo, así que me intentaré organizar. O tal vez no, y volveré sobre mis pasos para decir que, en un momento del libro podemos leer «esto no es una novela, es la contemplación de un rescoldo», así que, en el fondo, ya nos avisan las palabras de lo que tenemos entre manos.

Mira que eres es unjuego literario, un puzle de historias y reflexiones que ofrecen un extraño hilo para ir hilvanando fragmentos, referencias y sensaciones sobre la vida, la escritura, el arte, la muerte…  un compendio de historias entrelazadas que dibujan la silueta de un personaje y de muchos otros, un abanico de hombres y mujeres, de nombres que aparecen y desaparecen, que se mezclan, como se mezclan las historias, los relatos y libros por los que deambulamos. La necesidad de contar una historia, de escucharla, de compartirla, de aprender a leer entre líneas; la lectura y la escritura (aunque también la música, el cine, el teatro, el arte en todas sus expresiones) como lugar de reflexión y de encuentro; fragmentos y citas de libros que disparan relatos, anécdotas, pensamientos.

El libro consta de un preámbulo y tres partes. ¿Están conectadas? ¿Acaso importa? El inicio ya te demuestra que hay que dejarse llevar, aceptar el juego, estar dispuesto a no hacer caso de las exigencias del cerebro, que sigue buscando esa línea continua que va del punto A al punto B. Aquí no importa, no es eso lo que nos ofrecen estas páginas, donde la escritura, la literatura, la identidad, la vida y la muerte se van colando por las rendijas de los relatos. Porque esos temas forman parte de todo relato, como el del pueblo que considera que «no desaparecemos mientras hagamos sombra. Solo la ausencia de sombra es la muerte definitiva». Frases que nos atrapan, se quedan en la retina, pero que luego nos llevan al cine, a hablar de la velocidad, de lo efímero… y de nuevo las sombras.  

En el preámbulo, que podríamos pensar que es una carta, una introducción, pero que es eso y más, porque aquí no se trata de delimitar y trazar fronteras, sino de tomar cada una de esas líneas que a menudo nos dicen que no debemos cruzar y diluirlas, combinarlas, amasar las palabras y las voces narrativas, encontramos una especie de biografía dirigida a alguien, porque «no te he contado…». Y quizá nos lo cuenta a nosotros, al lector, a otra persona que escucha, que lee, que forma parte de las palabras. Nos cuenta una historia, la de cómo se conocieron, la de él, pero en el fondo «no te hablo de él, te muestro el pliegue del tiempo que, por lo que sea, he elegido». La persona y su historia como espacio para narrar y reflexionar, para comprobar las heridas, los vacíos, mantener las sombras y observar el tiempo.

Tras esta especie de preámbulo llega la primera parte, ese “Un” que nos recibe dibujado sobre una pared. Aquí encontramos sesenta fragmentos que son una mezcla de relatos, aforismos, reflexiones… «Arrastramos la mirada por nuestro entorno sin ser conscientes de que somos lo que ella acarrea. Aquello en lo que nos detenemos, el tiempo que lo hacemos. Somos lo que miramos». Y miramos muchas cosas a lo largo de la vida; los ojos captan formas, personas, historias… Quizá por eso, aquí hay elementos cotidianos que se mezclan con las reflexiones y las referencias históricas: parejas, anécdotas; entramos en el Lidl y después nos adentramos en la culpa para saltar al siguiente fragmento y encontrar una referencia a la Ilíada. Gisela, el Lidl y los dioses, Marco Aurelio, Flaubert o Yourcenar se encuentran, no físicamente, pero sí entre las frases, que nos invitan a preguntarnos cómo definir un personaje, cómo nos afecta la lectura, por qué escribimos, cómo miramos, cómo vivimos.  «Escribo para mirar lo que no veo», nos dice. Y en esa frase hay tanto, que te detienes un segundo para tomar aire y continuar. De hecho, hay tanto en tantas frases que el propio libro te pide pausa, tranquilidad, leerlo poco a poco.

La segunda parte empieza también de una forma extraña, con alguien que viaja siempre caminando. Aparecen otros personajes, otras historias que nos hablan del teatro. Encontramos la idea de un escritor dios que puede poner a sus personajes las dificultades que quiera, para después ofrecerle las soluciones que ha imaginado, para después recordar que la vida no es así, que por mucho que queramos utilizar la imagen del teatro, de los espectadores, de los actores, la vida no es así. Hay también entre estas páginas una especie de biografía lectora, una gran cantidad de referencias, de títulos y autores que van apareciendo entre fragmentos de las historias y los diálogos de los personajes. Y la muerte, el suicidio, la identidad, el deseo de ser otro, esos temas que se van colando de forma natural, que nos ofrecen un espejo donde mirarnos, donde mirar.

La tercera parte es solo una frase. Palabras que podrían ser un final o un inicio. Una forma extraña de acabar que nos recuerda la forma del viaje que nos ha ofrecido Luis Rodríguez y que, en el fondo, también nos habla de esa necesidad que todos tenemos de contar historias.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson

La dona amagada, Colette (Comanegra)

Etiquetas

Colette, Comanegra, La dona amagada

Vaig descobrir l’existència de Colette fa uns anys, quan per una feina em vaig haver de submergir en la vida de Coco Chanel. És curiós com hi ha noms que et sonen, però que no situes, de qui coneixes només alguna de les seves facetes. En aquell moment em va fascinar la seva persona, però no havia llegit absolutament res del que havia escrit. Aprofitant que l’editorial Comanegra ha recuperat l’edició de La dona amagada, amb traducció de Maria-Mercè Marçal, he pogut gaudir dels seus contes, un conjunt de relats breus que exploren, amb un punt subtil de mala llet, les relacions humanes, i en especial les relacions de parella. Es tracta d’una reedició que manté el pròleg original de Maria-Mercè Marçal i on també podem trobar un magnífic epíleg que ha escrit Joana Masó i que permet relacionar l’obra amb el context actual.

Sidonie-Gabrielle Colette (Saint-Sauveur-en-Puisaye, 1873 – París, 1954) va ser escriptora, periodista, artista; va ser la primera escriptora a formar part de l’Acadèmia Goncourt i també la primera en presidir-la durant un temps. Va tenir una vida intensa i força interessant, i probablement les experiències que va viure van marcar la seva mirada, la seva forma d’observar i narrar les relacions humanes i l’amor. Com comenta Joana Masó a l’epíleg, els relats que omplen les pàgines de La dona amagada «són relats que diuen el domini de l’amor en la construcció de la felicitat, la presó de les dones i els neguits dels homes. […] En lloc de l’empatia i la identificació, a La dona amagada Colette imagina personatges que situen entre ells i nosaltres la distància dels llocs comuns i dels individus tipus. Hi entreveiem les dones i els homes que aquests personatges semblen representar, però no les seves veus singulars. Com si no poguéssim reconèixer-nos-hi perquè elles i ells no aconsegueixen singularitzar-se. Són personatges en mal de representació i aquesta és la seva força. Ja sigui perquè radicalitzen fins a la caricatura allò que podríem arribar a reconèixer de nosaltres mateixes si no fos tan visible i no fes tant mal, ja sigui perquè les seves maneres d’aparèixer es troben assignades a rols i cossos paròdicament ensinistrats per les normes del gènere, Colette ens fa sentir els nostres mals contemporanis de la representació. Com representar-nos i com aparèixer en l’espai literari, en l’espai públic, en l’espai polític, en l’espai amorós».

Els relats breus que formen La dona amagada aborden temes importants com el desig, l’amor, l’opressió del matrimoni, la gelosia, la infidelitat o la violència. Com apunta Masó, la forma en què exposa els personatges i les situacions permeten observar els gestos des d’un espai que ens demana mirar més enllà del simple retrat estàtic, perquè és un retrat, sí, però s’hi respira certa mala llet, cert punt irònic que potser busca ridiculitzar, mostrar allò que no volem veure, però hi és. Són com petits quadres, peces quotidianes que ens mostren llums i ombres, amors, desamors i aquelles coses que també callem. Per exemple, al relat ‘La dona amagada’, el conte que dona nom al recull, trobem una curiosa exploració sobre la sexualitat, l’adulteri i la llibertat; a ‘L’alba’, en canvi, Colette ens presenta el dolor d’un home abandonat per la seva dona. Potser per indagar en aquell clàssic concepte que diu que l’amor és cec, al relat de ‘La mà’ descobrim com canvia la mirada d’una dona fascinada pel seu marit quan ella descobreix, amb horror, la monstruosa mà desfigurada que ell té. I és que, a vegades, ho veiem tot de color de rosa fins que, de cop i volta, veiem una taca i aquesta taca es torna immensa i ho omple tot.

La insatisfacció, però també l’acceptació de situacions que queden retratades amb detalls que poden arribar a mostrar aspectes ridículs de certs comportaments; la consciència de ser jutjada constantment per la imatge que transmets, la soledat, l’angoixa vital… Fins i tot trobem relats on s’intueix, de portes endins, la violència de gènere. És com si l’autora hagués volgut fer un recorregut incisiu per un munt d’aspectes de la humanitat, un catàleg de gestos, costums, pors i anhels congelats en poques pàgines perquè nosaltres els hi donem vida amb la lectura.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

La casa al final de Needless Street, de Catriona Ward (Alianza – Runas)

Etiquetas

Alianza Editorial, Catriona Ward, Colección Runas, La casa al final de Needless Street

Las casas, esos lugares que, según el personaje de Marion de The Woman Next Door, de Yewande Omotoso, son como una persona, un espacio que nos representa, pero que también puede convertirse en armadura, la capa de protección que permite mantener las apariencias, el disfraz que uno se pone para ocultar lo que escondemos dentro. Las casas, esos espacios en los que vivimos y ante los que pasamos, tan personales y a la vez tan lejanos: personales cuando los habitamos, lejanos cuando son simplemente un conjunto de paredes que guardan la vida de otros… o de nadie. Espacios que nos observan, con sus ventanas abiertas o cerradas, presencias que nos acompañan y que nos aterran si las encontramos vacías, de noche, caminando por una calle solitaria, sin farolas. Ahora imaginad una casa situada en una calle, Needless Street (la calle innecesaria), un tanto destartalada, con las ventanas tapiadas por maderas, con el bosque cercano; imaginad que pasáis a menudo, que oís voces en su interior, que veis que, de vez en cuando, sale un hombre. La última casa, la que se encuentra al final de la calle; una presencia que delimita la frontera entre la civilización, el mundo asfaltado, ordenado y pulcro de las paredes, y el mundo salvaje que crece entre los árboles, entre las sombras, donde todo es posible: enterrar el pasado, enterrar a los dioses, enterrar el dolor.

La casa al final de Needless Street, esta nueva novela de Catriona Ward que ha publicado Alianza en su magnífica colección Runas, nos lleva hasta esta calle innecesaria, a este lugar que parece un limbo, un espacio indefinido que supura extrañeza e incomodidad. Porque la historia que acompaña este espacio no es agradable: es la historia de una niña que desapareció once años atrás, junto al lago, esa niña del helado que apareció en las noticias, en los carteles; es la historia de su hermana, Dee, marcada por la tragedia que supuso esa desaparición, y empeñada en buscar a los sospechosos; y también es la historia de Ted, un hombre extraño que vive en esa última casa, aislado, con su gata Olivia y su hija Lauren. Sabemos desde un buen principio que él fue sospechoso de la desaparición de la hermana de Dee, pero no pudieron demostrar nada. Sabemos que es un hecho que le afectó, que recuerda, que lo persigue.

Tenemos el lugar y tenemos a los personajes. Con estos elementos, uno podría imaginar que estamos ante una historia clásica que nos llevará por caminos conocidos, porque se parece a muchas otras historias que ya hemos leído. Pero no es así. Y esa es la gracia del libro, del trabajo de construcción, de este puzle que nos propone Catriona Ward. Están todos los elementos, la atmósfera asfixiante, la angustia, los cambios de punto de vista, esas frases que nos dejan intuir, que hacen que sospechemos… pero están distribuidos de tal manera que, a medida que la lectura avanza, tenemos que ir replanteando el camino que creíamos conocer. Y es que La casa al final de Needless Street es un libro que sabe jugar con el misterio, con el género de terror, pero también con el terror mismo, porque el miedo palpita por todos los rincones sin mostrar una cara concreta y definida. Se habla de monstruos e intuimos esos monstruos, pero a veces los monstruos no son obvios, ni están en los lugares que uno espera.

¿Cómo construye Catriona Ward este engranaje literario? Lo hace a través de los diferentes puntos de vista que le permiten sus personajes. Tenemos a Ted, a Dee, pero también tenemos a Olivia, la gata de Ted, un personaje que ofrece mucho juego y que le da un toque de humor e ironía a la historia. A través de los ojos felinos observamos el mundo de los teds (los humanos) y observamos a Ted, ese hombre que nos resulta extraño, inquietante y a la vez entrañable: ingenuo y con mal humor, su mente parece quedarse en blanco a veces, y bascula entre el presente y el pasado, entre lo que ocurre en la casa y lo que ocurre fuera, en el bosque. En su mundo interior encontramos dioses a los que hay que desenterrar para que no los encuentren, grabadoras para registrar recetas, recuerdos de su madre, de esa vida pasada y rota, como la caja de música de la repisa, como esas muñecas rusas que nos miran en silencio y que nos indican que las vidas, y las historias, están conectadas, quizá una dentro de la otra, esperando a ser desenterradas, contadas.

Esta narración, en la que encontramos una mezcla de secretos, misterio, horror y sufrimiento, nos habla del dolor, de la supervivencia, de los traumas, pero también nos recuerda que, a menudo, no todo es tan sencillo como parece. Cada capítulo nos ofrece una mirada, un fragmento de historia que nos sirve para hilvanar los trozos; el problema es que, a veces, el siguiente capítulo nos da una información que no encaja del todo con lo dicho antes, ni con lo que nosotros imaginábamos. Narradores poco fiables que juegan con nosotros, o que, en el fondo, intentan construir ellos mismos la historia, porque hay tanto dolor que no pueden contarla de manera lineal, certera, concreta. Hay que escarbar, desenterrar los dioses, el pasado, el dolor y descubrir lo que oculta La casa al final de Needless Street. Si os apetece descubrirlo, abrid la puerta y entrad, porque el viaje vale la pena.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson