Contes de terror 3, diversos autors (Apostroph)

Etiquetas

, , , , , , ,

El que personalment em fascina dels contes de terror és la diversitat, veure com cada autor ens mostra una forma diferent d’entendre la por i transmetre-la. Durant molt de temps semblava que el terror només pogués venir de fora, dels esperits malignes, dels monstres que habiten les ombres i desperten a la nit, disposats a lliscar fins al nostre llit per glaçar-nos la sang, posseir-nos o devorar-nos. Però poc a poc vam descobrir que els pitjors monstres són els que ens neixen a dins, al bell mig del cervell i del cor, esgarrapant-nos amb unes urpes fetes d’una culpa que es repeteix, uns fantasmes que ens recorden els nostres actes, que ens posen un mirall que ningú més pot veure i ens fan xisclar molt més enllà de la nit. Els monstres que apareixen quan tanquem els ulls i ens endinsem en la nostra foscor, la que més por ens fa perquè està carregada de silenci i som nosaltres qui li donem veu.

Un mateix espai també pot despertar diferents històries, diferents maneres d’exposar el que és i el que provoca. I això és el que trobem en aquests Contes de terror 3, editat per Apostroph (amb fotografia de portada i dels autors de Cesc Sales), perquè l’espai que apareix als quatre relats és el mateix, però vist des de quatre mirades narratives diferents. Un espai que van trepitjar els autors durant el III Festival de Literatura de Terror Torrebesses Tremola, i que ha donat peu a quatre històries que ens fan transitar pel poble i travessar les parets del castell, on ens esperen els fantasmes i els dimonis que només ells podien veure.

contes de terror

L’Alexandra Cuadrat ens proposa, amb «L’exorcisme», un viatge als indrets més clàssics del terror, on els dimonis estan fora, però ens toquen, ens posseeixen, ens sacsegen l’ànima i les creences, alimentant-se no només de la nostra por, sinó de la desconfiança d’aquells que no volen acceptar l’horror que tenen davant seu. L’atmosfera, el focus inicial centrat en el sacerdot i l’estructura amb què avança la història són un homenatge a una manera d’entendre el terror, a unes històries que, durant anys, van saber fer tremolar a tots aquells que sabien que, darrera les pedres, sempre hi pot haver molt més que el record del nom que decora la làpida.

El segueix l’«Aniversari», de l’Andrea Jofre, un conte que et porta poc a poc cap a un lloc que et provoca un esglai profund perquè va una mica més enllà d’un simple gir. Creus que pots intuir, i potser no vagis del tot errat durant la lectura, encara que no l’encertis, però la manera en que subtilment et deixa anar l’hòstia fa que el sotrac sigui intens. I és que aquest relat, com els dos següents, ens recorda una de les fonts més potents de la nostra por, nosaltres mateixos, els nostres fantasmes, la nostra culpa, que ens agafa per la gola i ens mira als ulls recordant-nos que no pensa marxar mai. A més, com fa Lisa Tuttle als seus contes, l’Andrea juga amb la figura de la maternitat i sacseja els estereotips de la feminitat per portar-nos al límit d’un dolor humà i terrible.

«El botó del pànic» d’en Pep Prieto ens endinsa en un paisatge boirós que ens convida a fer com els personatges i jugar amb les frases típiques de les pel·lícules de terror. I un es pensa, amb aquest inici, que la història anirà per aquí, però no és així. Amb una picada d’ullet, o això m’ha semblat a mi, a una mítica frase de Matrix, ens convida a seguir a una noia que ens ofereix un viatge en el temps. Però el que hauria de ser això, un simple viatge, un petit moment per anar al passat, és molt més. Una història que, com l’anterior de l’Andrea Jofre, ens recorda que el nostre pitjor malson a vegades som nosaltres i la nostra consciència, i que el temps pot ser una trampa molt perillosa que ens pot ensenyar com és l’infern.

Tanca el recull «La remuntada», de l’Adrià Pujol, un relat intens, amb un personatge que transmet un humor negre i una mala llet que dibuixa perfectament el personatge. Aquí ens trobem amb un joc mental on no saps del tot per on vas, i aquesta és la gràcia: no saber realment què està passant fora o dins del cervell. I és que quan calles l’infern i el guardes a un calaix, ben lluny, a la zona fosca de la memòria, quan es desperta, l’experiència pot ser molt bèstia. Com un mal viatge que, en el fons, pot ser molt real.

Aquestes són les quatre màscares de la por que us ofereixen aquests Contes de terror 3. Si voleu descobrir el que hi ha al darrera, quina història explica el rostre amagat, ja sabeu: endinseu-vos entre les seves pàgines.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Anuncios

Escuela de fantasía, de Gianni Rodari (Blackie Books)

Etiquetas

, ,

Tal día como hoy, pero en 1980, nos dejaba Gianni Rodari, uno de los maestros de la imaginación y defensor de la creatividad y la fantasía como herramienta educativa. En septiembre de 2017, Blackie Books publicó una serie de artículos recopilados bajo el título Escuela de fantasía. Reflexiones sobre educación para profesores, padres y niños. En su momento realicé esta pequeña reflexión sobre el libro para la web Anika Entre Libros y hoy me ha parecido un buen día para recuperarla. Porque la educación nos afecta y nos interesa a todos, porque todos tenemos un papel en ella y porque enseñar no implica encorsetar la mente a través de conocimientos introducidos a la fuerza y con calzador en la cabeza de un niño.

Rodari, defensor de la fantasía, la creatividad, la imaginación, los cuentos o la risa como vehículos para aprender, para enseñar, nos ofrece una visión de su tiempo que también es aplicable al nuestro, porque sus tesis, su defensa de una educación plena y creativa sigue siendo vigente.

escuela

«El niño, cualquier niño, es un hecho nuevo y, con él, el mundo empieza de cero». Esta es una de las frases que aparecen en este libro y que demuestra claramente la visión de Rodari sobre la educación: no puede ser inmovilista; debe renovarse continuamente, avanzar con su tiempo y con los niños, pensando en ellos, no en lo que a nosotros nos fue bien o que creemos que nos fue bien porque ahora somos adultos y seguimos creyendo que tenemos razón por el simple hecho de serlo, por el simple hecho de que nos tienen que hacer caso porque «mandamos».

El libro se divide en tres bloques: enseñar a aprender; aprender a enseñar y, por último, imaginar. Los diferentes artículos, escritos entre 1960 y 1990, nos ofrecen una visión bastante exhaustiva de las ideas defendidas por Rodari en relación a la educación, a los niños, al papel de los padres, de la escuela… Unas ideas que, actualmente, siguen planteando preguntas y propuestas que siguen vigentes. En un momento en que la educación se está planteando hacer cambios de concepto, donde se sigue insistiendo en la importancia de valorar el trabajo de los profesores y la importancia de abandonar los intereses políticos de los planes de educación para pensar de una vez por todas en lo más importante, los niños, las palabras de Rodari son imprescindibles.

Llamándose Escuela de fantasía era de esperar que en muchos momentos se hablara de dicha fantasía. Para él, «la fantasía no se opone a la realidad, sino que es un instrumento para conocerla». Por eso señala la importancia de la lectura, pero nunca desde la obligación, pues es una de las peores maneras de fomentar la pasión por la lectura. Querer acotar, refrenar e incluso borrar la fantasía de los niños es absurdo. De hecho, Rodari defiende la importancia de utilizarla para aprender, para enseñar, siempre teniendo en cuenta al niño.

En el segundo apartado, «Aprender a enseñar», nos adentramos en una serie de textos que señalan uno de los problemas básicos de la enseñanza, tanto a nivel escolar como familiar: el hecho de imponer, de querer que los niños obedezcan y hagan como nosotros, porque es como nos educaron. En este apartado encontramos más comentarios políticos, sociales y económicos, y cómo eso puede afectar a nuestra manera de comportarnos, como padres y como personas, a la hora de entender la educación. Obligar, imponer y no escuchar; encorsetar al niño en un envoltorio de información no es educar. Rodari nos recuerda que «el conocimiento no es una cantidad, sino una búsqueda. No tenemos que darles a los niños cantidades de saber, sino instrumentos para investigar, instrumentos culturales para crear, para llevar la búsqueda hasta donde puedan; luego, por descontado, nos tocará empujarlos un poco más allá y ayudarlos a afinar esos instrumentos».

El tercer apartado, «Imaginar», es quizás el que más se puede acercar a su famoso Gramática de la fantasía. Analiza los cuentos y muestra los beneficios que puede tener para un niño la lectura y la creación de cuentos. Hace especial hincapié en los cuentos de hadas, pero también muestra la importancia de poder crear para ellos y con ellos historias nuevas, que les permitan utilizar la imaginación, la creatividad.

Escuela de fantasía no es simplemente un compendio de reflexiones sobre la educación y la relación con los niños. Sus páginas destilan un pensamiento abierto y progresista que hoy en día sigue sonando a rompedor. un canto a educar y aprender por partes iguales, a crecer a través de la imaginación y la creatividad, recordando que la fantasía no es una huida de la realidad, sino una forma de observarla y estudiarla, una forma de comprenderla que va creciendo con el niño y que puede seguir haciéndolo cuando somos adultos.

Inés Macpherson

La teoria de l’imbècil, de Pep Prieto (Apostroph)

Etiquetas

, , , ,

Hi ha títols que et criden l’atenció. I portades que també ho fan. En el cas de La teoria de l’imbècil, d’en Pep Prieto, que acaba de reeditar l’editorial Apostroph, tant una cosa com l’altre ho fan. I per això, voldria començar a parlar del llibre fent referència a la il·lustració de la portada, creada per l’Oriol Hernández. En ella, com es va explicar durant la presentació que va tenir lloc a la Nollegiu, podem trobar tots els elements que formen part de la novel·la. El més fascinant, però, és que, quan has arribat a la darrera plana i tornes a mirar la portada, descobreixes que hi havia més del que tu creies. I és que allà, d’una forma clara, però que passa desapercebuda al principi, perquè forma part de la fotografia general, es pot intuir l’ànima de la història. O com a mínim el resum d’una de les sensacions que provoca la història.

NOVA-COBERTA-LA-TEORIA-DE-LIMBÈCIL-2019-V2

Dit això, aquest llibre és un retrat força cru de la ment i el comportament humà, on es mostren les ombres, les fractures i les fragilitats que podem tenir. La trama sembla que ens hagi de portar cap a un thriller amb un toc fantàstic, i ho fa. Però al darrera hi ha quelcom més profund i més pertorbador. I potser per això no trobem aquí cap mena d’èpica, malgrat tenir com a protagonista algú que descobreix que té un estrany poder i sap que el busquen per aquest motiu. No hi ha grandiloqüència ni heroïcitats. Sí que hi ha un molt bon ritme i escenes molt visuals, però es nota que hi ha una intenció d’anar més enllà, de mostrar un viatge psicològic i fer que el que passa sigui proper. Els escenaris són coneguts, però no és només això. Hi ha quelcom autèntic, que ens interpel·la. I crec que el secret està en el llenguatge.

Sovint, quan volem escriure, o quan llegim, som conscients d’un to buscat, potser no impostat, però on es veu un intent de fugir de la realitat tal com és, bruta, a vegades inconnexa, on els pensaments van i venen i ens esquitxen. Doncs bé, en Pep Prieto aconsegueix transmetre aquesta realitat bruta que ens esquitxa. I ho fa a través d’un personatge que dispara a matar des de l’inici, que utilitza un llenguatge que, a vegades, resulta meravellosament barruer, però que després es va tornant més pausat, no pel ritme, sinó pel que sap que impliquen les seves paraules. Hi ha una sensació d’estar en un cap que, de cop i volta, comença a pensar un «merda, merda, merda», i arriba al silenci. I és en el seu silenci on troba la resposta amb què es tanca el llibre, una frase magnífica per la senzillesa i, alhora, per tot el que implica.

I és que a vegades cal el silenci. Perquè més enllà de la història, aquest és un llibre que reflexiona sobre les conseqüències del que escrivim. Com molt bé assenyala Llucia Ramis al pròleg, «quan escrius, engendres noves realitats que s’incorporen a les que ja hi havia. És a dir: la realitat no és pura, no existeix per si mateixa. Necessita un relat…». El relat entès com allò que creem amb les paraules, i que hauríem de respectar molt més, tant en la forma com en el contingut, però també entès com a història, com a narració vital. I és que els nostres relats personals, passats i familiars, sovint ens acompanyen, s’incorporen a la persona que som ara. El passat del Joan Garcia també l’acompanya, com també ho fan els seus instints, les seves pors, les seves inseguretats i un seguit d’emocions molt humanes que, en el fons, són força fotudes. Perquè, per molts poders que pugui tenir, al final, és això: humà. I està sol. No té cap guia, ningú li explica res i, com en totes les històries on els desitjos es demanen, sempre amb paraules, les conseqüències mai són les que un esperava. No estem davant del típic superheroi que es supera a sí mateix. No tots podem ser com la Capitana Marvel, que domina una força que a qualsevol altre podria destruir. En el fons, si haguéssim de ser herois, quasi tots ens assemblaríem més al Logan de Hugh Jackman: cabrejats amb el món pel mal que ens ha fet, amb ganes de treure la mala hòstia a cops de puny i fent el possible per sobreviure mentre es lluita amb els propis fantasmes, el passat, la soledat, la culpa… En el cas del Joan Garcia, però, reconec que a la meva ment no hi havia el Logan interpretat per Jackman, sinó una versió amb el posat d’en John Cusack en un d’aquells moments on un descobreix que la realitat l’està sobrepassant per tot arreu.

Cal reconèixer que en aquest llibre trobem un llenguatge directe, a vegades aspre, a vegades amb mala llet i barruer, però que no estalvia les dosis d’humor quan escau, i que sap jugar amb els relats que tenim al cap per portar-nos per un lloc que creiem conèixer, però que de fet no coneixem tant. És una lectura tan directa com el text: agafes el llibre i te’l llegeixes. Així, sense deixar-lo anar. Potser té a veure el fet que no sigui gaire llarg, però crec que el mèrit recau en la forma en que es van succeint els esdeveniments i, sobretot, en la forma en que ens va endinsant en el laberint mental del protagonista, perquè atrapa.

Per tant, malgrat les paraules aquí escrites probablement no tinguin un poder com el del Joan Garcia, us convido a descobrir aquesta teoria de l’imbècil. Perquè és interessant comprendre la dificultat de ser quan, per molt que la intentis reescriure, la realitat se t’escapa de les mans. I perquè llegir un llibre on et trobes frases com aquesta no té preu: «quan estàs nerviós, esperar dues hores es fa tan llarg com veure tota la filmografia de Rohmer després de fotre’t un gram de cocaïna».

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

¿Pueden suceder tales cosas?, Ambrose Bierce (Valdemar)

Etiquetas

, , ,

Cuando uno abre las páginas de ¿Pueden suceder tales cosas? Cuentos fantásticos completos, de Ambrose Bierce (Valdemar, colección gótica; primera edición, marzo de 2005; tercera impresión, octubre de 2012), uno encuentra una pequeña introducción titulada «Noticias sobre el autor». Y lo que más llama la atención al empezar a leer es el interrogante que aparece junto a la fecha de la muerte del autor. Y es que Bierce desapareció en misteriosas circunstancias. En 1913, cruzó la frontera con México e inició un viaje sin retorno del que se desconocen motivos y desenlaces y que ha hecho correr ríos de tinta, como señalan los editores. De hecho, el escritor mexicano Carlos Fuentes se inspiró en la figura de Bierce para escribir su Gringo viejo (obra que, años después sería llevada al cine por Luis Puenzo e interpretada por Gregory Peck y Jane Fonda).

IMG_20190312_120519676

Cuando uno cierra el libro, tiene la extraña sensación de que un hombre que escribía así, tenía que convertirse también en un personaje de historia, en una elucubración de ficción. Porque, ¿pueden suceder tales cosas? A él sí, porque las imaginó. Y supo imaginar de una forma extraordinaria, porque consiguió aunar terror, sátira y humor negro en un mismo espacio. «Bitter Brice», apodo con el que lo llegaron a conocer sus contemporáneos, luchó en la Guerra de Secesión, fue periodista y, como este volumen de cuentos y otros libros indican, escritor. Y no uno cualquiera, porque más allá de su calidad, que la tiene, también hay que tener en cuenta la manera en que su obra se coló en la de otros.

La importancia y la influencia de Bierce se pueden ver en la forma en que recogen sus referentes otros escritores. Uno de los ejemplos más claros es el de Robert W. Chambers, en su El rey amarillo. Relatos macabros y terroríficos, también publicado por Valdemar, quien recoge algunos conceptos y nombres que aparecían en los cuentos de Bierce, como Carcosa (nombre que hace unos años llegó al gran público, junto al del rey amarillo, gracias a la primera temporada de la serie True Detective), Hali o Hastur, que aparecen en «Una habitación de Carcosa» y «Haïta, el pastor». Pero también se puede intuir en la obra de Bierce un guiño a autores pasados, como ocurre con «El funeral de John Mortonson», donde la imagen final puede hacernos pensar en alguno de los relatos de Poe.

Creo que uno de los aspectos más interesantes de los cuentos de Bierce es que casi siempre encontramos en sus historias un elemento que nos hace sonreír. Es una sonrisa macabra, como la que nos arranca la confesión narrada en uno de los fragmentos de «El club de los parricidas», cuando el joven va a explicar lo que ha hecho y se encuentra con un comisario comprensivo, porque él también es un asesino. Está explicado de tal manera que es casi imposible no sonreír. Es después cuando uno comprende el horror, tanto de lo escrito como de la sonrisa. Por suerte, a veces la sonrisa nace de un lugar más amplio, oscuro igualmente, pero desde un humor más abierto, como ocurre con el relato «El hombre y la serpiente», cuyo giro final es magnífico.

Entre los cuarenta y dos relatos que componen esta antología extraordinaria, encontramos obras que se adentran en lo macabro, en tumbas y cementerios, como «Una noche de verano»; otras, como «El maestro de Moxon», saben jugar con la ciencia ficción y nos presentan autómatas que deberían ser simplemente máquinas, pero cuyo comportamiento es tan humano como el nuestro, con todas sus consecuencias. También encontramos casas encantadas, fantasmas, asesinos… y muertos, muchos muertos. La muerte está presente, quizás porque la vio de cerca en la guerra, quizás porque es uno de esos temas que se adhiere al terror y que va tomando diferentes formas. Pero está allí, como también está el humor. Y es esa mezcla, esa manera extraña de hilvanar las sombras y esa risa oscura que se escucha de fondo, riéndose desde la oscuridad, lo que hace que Bierce sea tan fascinante. Sí, señoras y señores, pueden suceder todas esas cosas. Y más, muchas más, si deciden abrir este libro y dejar que la pluma de Bierce los lleve de la mano por esta inquietante galería.

¡Feliz martes y felices lecturas!

Inés Macpherson

Blasfèmia, de Ferran Garcia (Males Herbes)

Etiquetas

, ,

«Ha fet veure que dormia tot el camí, amb els ulls sempre tancats perquè té la certesa que tot el que hi ha més enllà de les seves parpelles li farà mal i, en aquella època, l’Abel tem el dolor i la seva resposta és simple: tancar els ulls. Ho fem tots quan som infants. Ens posem les mans damunt les parpelles. Si no es veu, el monstre no hi és. Tinc la sensació que es quedarà així, exactament així, bona part de la seva vida. Potser tota. I ho envejo. Les meves mans són transparents».

Blasfemia

Com ens diu el narrador, tots tanquem els ulls per no veure els monstres. Però els monstres hi són. Podem quedar-nos a una banda del tel, creure que la llum és l’únic que ens rodeja, creure que les parets de casa nostra ens separen del que hi ha a la foscor, però, poden? No estem parlant de monstres sobrenaturals ni d’un tel que separa el món real de l’imaginari o l’estrany. El tel en el fons podria ser allò que ens posem als ulls per poder observar l’horror i que ens llisqui per les galtes com la pluja, com les llàgrimes, perquè queda lluny, perquè nosaltres som llum. Però no hi ha llum sense foscor, i el tel que les separa no és inamovible. Com ens diu Ferran Garcia a l’inici de la novel·la, mentre Deu reposà, «desenes d’urpes, rere el tel, l’esquinçaren. D’aleshores ençà, hi ha llocs on les tenebres s’escolen dins la llum».

I aquest llibre ens parla de les tenebres, de les catacumbes, de la violència i l’horror de què és capaç l’ésser humà. També ens parla de la necessitat de ser estimat, de formar part… i del que podem arribar a fer per aconseguir aquestes dues coses. Es diu tant i d’una forma tan meravellosa, que és difícil extreure en un únic espai tot el que et planteja aquest llibre. Blasfèmia et sacseja, et fot d’hòsties, et porta a llocs on de cop et trobes pensant “Lars von Trier, no tens ni idea de com exposar el dolor i la crueltat” i després et deixa respirar una foscor i un dolor real, molt real, i que estem tan acostumats a callar que hem convertit en tabú. Ens mostra els marges, els espais que sabem que existeixen però que ignorem, tancant els ulls, mirant cap aquella llum que, en el fons, no és tan lluminosa com creiem.

Dividida en tres parts, Blasfèmia ens explica la història de l’Abel Absent (un nom que ja et diu tant que pots comprendre perfectament qui és i per què). Aquest noi viu amb la seva mare a una fira de meravelles, de monstres que són monstres pel fet de ser diferents. En ells no hi ha res monstruós més enllà de l’aparença. Fan el que poden per sobreviure, i els homes i les dones normals, aquells que entren dins del canon de l’acceptable, van allà a mirar… i a tocar. Perquè molts volen viure en un món de llum i perfecció, però després van corrents a veure allò que és estrany, creient que després podran tornar a casa sense emportar-se res d’aquell altre lloc, d’aquell altre món. Quan l’Abel ha d’abandonar la fira, la seva vida emprèn un camí d’abandó, soledat i crueltat. Un camí que comença a un orfenat on els abusos són constants i es converteixen quasi en un costum, segueix per la vida a un bosc en companyia d’un matallops i el porta cap al descobriment dels altres monstres. Entremig d’aquesta història, descobrirem una altra història, explicada per una nena, que ens mostra una crueltat salvatge i acceptada pel grup: una sèrie de normes, rutines i rituals que et remouen per dins i per fora i que et fan pensar en totes les crueltats i les violències que acceptem diàriament perquè és el que hi ha, el que toca, el que ens diuen. Sí, potser no seran tan salvatges ni tan sanguinàries com ell les descriu, però hi són, disfressades d’una altra cosa. Però hi són.

La darrera part ens porta a un tancament del cercle, un lloc on totes les històries es troben, es lliguen i ens ofereixen un mirall. Un mirall que, a més, posa al lector en contacte amb un altre tema que incomoda i que, malgrat no ser tan violent com els altres, fa que la gent calli i miri cap a un altre lloc. És curiós com podem veure una pel·lícula o llegir un llibre on es mutila, es viola o es destrossa una altra vida, però som incapaços, com a societat, de parlar obertament de la mort, del dolor, del que ens empeny a córrer, a fugir cap a l’abisme buscant una foscor definitiva on només hi hagi silenci. En part, Blasfèmia ho fa. Hi ho fa d’una forma brutal però bella, perquè una de les coses que més desassossec genera és la bellesa amb què ho explica tot. L’horror descrit amb un estil que a vegades és quasi poètic, amb unes imatges i una simbologia que van més enllà i que et deixen amb ganes d’anar marcant la meitat del llibre.

Blasfèmia és un llibre intens. Com he dit abans, colpeja, et remou. I de tant en tant està bé que ens sacsegin, que ens facin entrar en contacte amb aquest mirall que ens torna les dues imatges i que va amb nosaltres.

Bon dimarts i bones lectures!

Inés Macpherson

En clau femenina

Etiquetas

, , , , ,

Aquest narç hi ha moltes iniciatives per donar veu a la dona. Més enllà dels actes del 8 de març, durant tot el mes hi ha activitats, com les que proposa la llibreria La Carbonera, al Poble-Sec, on es celebra un #marçlila.

Com a narradora, jo podré posar el meu granet de sorra amb la sessió “En clau femenina” a diferents biblioteques de Barcelona.

En clau femenina

EN CLAU FEMENINA

L’univers femení és gran, tant a dins com a fora del paper. Hi ha qui l’ha volgut contenir, com a la dona mateixa. Però hi ha qui ha utilitzat la paraula per recordar, per assenyalar el dolor o per donar la possibilitat de lluita que, a vegades, no han tingut. Com a homenatge a la lluita que segueix portant a terme la dona per la igualtat de drets, per esborrar la violència de gènere o per ser respectada, oferim un petit recorregut per alguns relats protagonitzats per dones. Històries que parlen de la violència, de la submissió, de l’abandó, però també de la rebel·lió, la lluita i les ganes de ser lliures.

Textos d’Edith Wharton, Ángeles Mastretta, Samantha Schweblin, Mario Benedetti, Roald Dahl…

Us esperem,

Inés Macpherson

***

Este mes de marzo ofrece muchas iniciativas para dar voz a la mujer. Más allá de los actos del 8 de marzo, durante todo el mes hay actividades, como las que propone la librería La Carbonera, en Poble-Sec (Barcelona), donde se celebra el #marçlila.

Como narradora, yo podré poner mi granito de arena con la sesión de cuentos “En clave femenina” en diferentes bibliotecas de Barcelona.

EN CLAVE FEMENINA

El universo femenino es grande, tanto dentro como fuera del papel. Hay quien ha querido contenerlo, como a la propia mujer. Pero hay quien ha utilizado la palabra para recordar, para señalar el dolor o para ofrecer la posibilidad de lucha que, a veces, no han tenido. Como homenaje a esa lucha que sigue llevando a cabo la mujer por la igualdad de derechos, por borrar la violencia de género o por ser respetada, ofrecemos un pequeño recorrido por algunos relatos protagonizados por mujeres. Historias que hablan de la violencia, de la sumisión, del abandono, pero también de la rebelión, la lucha y las ganas de ser libres.

Textos de Edith Wharton, Ángeles Mastretta, Samantha Schweblin, Mario Benedetti, Roald Dahl…

Os esperamos.

Inés Macpherson

La canción de los vivos y los muertos, de Jesmyn Ward (Sexto Piso)

Etiquetas

, , ,

Uno de los mayores placeres de la lectura es descubrir a un autor, o autora en este caso, que no conocías. Hay libros a los que te acercas por casualidad, a ciegas, y aciertas. Este ha sido uno. La canción de los vivos y los muertos, de Jesmyn Ward, publicado en castellano por Sexto Piso y en catalán por Edicions del Periscopi bajo el título Canteu, esperits, canteu, es una obra extraordinaria, de una fuerza brutal, tanto a nivel poético como a nivel narrativo.

Nos cuenta la historia de Jojo y su hermana pequeña Kayla, que viven con sus abuelos negros en una granja cerca del bosque. Leonie, la madre de los chicos, está presente en su vida de forma esporádica. Superada por la maternidad y por la pérdida prematura de su hermano Given, al que ve a menudo cuando va colocada, Leonie oscila entre la desesperación y el enfado constante. Cuando se entera de que Michael, el padre blanco de los chicos, está a punto de salir de prisión, decide ir con los pequeños a buscarlo a la cárcel, Parchman, la misma penitenciaria en la que estuvo el abuelo, Pa, cuando era un adolescente. Durante el viaje, Jojo y Kayla descubrirán el mundo de sus padres, pero también el de sus abuelos. Un viaje que les hablará de la vida, de la muerte y del peso que algunas personas llevan atado a la espalda, como un fantasma que les corroe por dentro… y por fuera.

La canción de los vivos y los muertos

 

«El hogar tiene que ver con la tierra. Si la tierra se abre para ti. Si tira de ti tan fuerte que el espacio entre tú y ella se funde y sois sólo uno y late como si fuera tu corazón. Al mismo tiempo. El sitio donde vivía mi familia… es un muro. Es un suelo duro, madera. Luego cemento. Sin nada abierto. Sin latido. Sin aire». Así habla uno de los personajes de La canción de los vivos y los muertos, Richie. Con esta reflexión, une tierra y vida, pero también tierra y muerte, dos binomios que circulan a través de las páginas de esta novela de forma intensa y que nos recuerdan el fino velo que las separa. Un velo que tiene, en este caso, forma de canción. La presencia de la canción probablemente tiene que ver con el título original, Sing, Unburied, Sing, que hace referencia al góspel, a ese canto que se alza y va más allá de la tierra, más allá de la carne.

Estamos ante una novela que ha sido galardonada con el National Book Award, un premio que la autora ya había recibido con anterioridad. Y aunque al hablar de dicho premio, y las razones por las que se lo han dado a esta novela, muchos buscan comparar la prosa de Ward con la de grandes clásicos, creo que merece ser valorada por sí misma. Porque es una historia con cuerpo. Se alza ante ti. Puedes ver lo que narra. Puedes tocarlo e incluso olerlo. La forma en que hace hablar a sus personajes les da solidez, materia. Puedes escuchar la voz áspera y profunda de Pa, y con ella llega su presencia, la que ve Jojo y la que te transmite al explicar su relación, sus historias. Una aspereza que recorre toda la historia, porque nada de lo que nos cuenta es amable. Quizás lo más amable sea cierta visión de la muerte, y ni siquiera entonces parece que los personajes puedan encontrar la paz. Hay algo que duele, algo que va más allá de la propia historia, y que entronca con la memoria que guardan. Como la tierra, que recuerda que la han pisado, ellos recuerdan los golpes y los insultos que han recibido, ellos y los suyos, a lo largo de los años. Por ser de otro color. Por ser distintos. Por ser considerados menos que humanos.

Aunque sea un tema que ha aparecido en otras novelas, del que se ha hablado largo y tendido, sigue siendo abrumador leer con tanta crudeza el retrato de la crueldad humana. Porque sigue existiendo. Y porque sabes que lo que viven es tan áspero como la prosa de Ward, que, aunque no se recrea en lo violento, nace de unas entrañas que son más grandes que ella, más amplias. Como la tierra.

Narrada desde tres puntos de vista distintos, el de Jojo, el de Leonie y el de Richie, la historia va mostrando un laberinto emocional que une presente y pasado y que sabe mezclar la mirada ingenua de los niños con el dolor que callan los adultos. Dos universos que, a través de esta especie de road trip que plantea Jesmyn Ward, irán rompiendo la barrera que los separa. Porque poco a poco todas las barreras se van separando, las del tiempo y la memoria, pero también las de la vida y la muerte, el rencor y el perdón. Con un lirismo que contrasta con la aspereza de ciertos pasajes, vamos adentrándonos en una forma de comprender la existencia, el recuerdo y la culpa, que le da un aire mágico a la novela. Una magia necesaria para entender que todas las cosas y todas las personas guardan heridas. Y que a veces pueden calmarse con una canción. Una canción que te ayuda a encontrar esa casa, ese hogar en la tierra que respira, te acoge y te sostiene.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson

 

El país dels cecs, de Víctor García Tur (Proa)

Etiquetas

, , , , ,

Fa uns quants dies, el dimecres 30 de gener, a la llibreria Calders va tenir lloc la presentació d’un llibre. Hi vaig anar a cegues, com també vaig comprar el llibre a cegues, abans que comencés l’acte, potser com a homenatge previ al títol en qüestió, El país dels cecs, de Víctor García Tur (publicat per Proa; Premi Mercè Rodoreda 2018). Per què hi vaig anar? Perquè el joc proposat em semblava fascinant: reivindicar la catalanitat de Borges. Sí, ho heu llegit bé. Borges va ser català. O com a mínim aquest és l’univers paral·lel que explora l’autor en un dels contes d’aquest recull i que van saber escenificar a la perfecció a la llibreria, on les anècdotes sobre aquell Borges català es van anar lligant amb una seriositat que demostra que els que hi van participar, a més de saber de literatura, tenen una capacitat d’interpretació, o com a mínim de contenció del riure, molt lloable.

El pais dels cecs

Dit això, s’ha de tenir en compte que El país dels cecs està format per contes que són una mena de reelaboració i homenatge que ens permeten repensar amb l’autor la idea d’originalitat i de tradició (de fet, el títol ja és una picada d’ullet a una referència literària). Fa uns mesos, a la llibreria Sendak es va fer una xerrada sobre els contes clàssics, els populars, és a dir, els contes de fades de tota la vida. I també es reflexionava sobre aquest tema, perquè, com tothom sap, els contes populars han estat revisats, reelaborats, tallats, canviats… S’han fet versions, s’han pensat possibles continuacions; s’han esborrat finals brutals i cruels i s’han fet més dolços certs personatges. També s’ha reelaborat obra més literària, com per exemple la de Shakespeare, que ha tingut adaptacions peculiars al cinema, com el Hamlet de Michael Almereyda (2000), amb Ethan Hawke com a protagonista, o l’adaptació de L’amansiment de la fúria que va protagonitzar Heath Leadger i que va rebre com a títol Deu raons per odiar-te (1999). Però si ens poséssim a revisar els referents del bard, trobaríem que hi ha històries a la Metamorfosis d’Ovidi que poden recordar a Romeu i Julieta. Tots tenim referents literaris. Ens hem alimentat d’històries que es queden en nosaltres i que, a vegades, quan escrivim, s’escolen sense adonar-nos, creant un diàleg amb els llibres que ens han acompanyat i format. En aquest cas, és un diàleg conscient, i poder-ho fer com ho fa en Víctor García és una demostració tant del seu coneixement com de la seva capacitat literària.

La gràcia és que aquí no trobem la típica reelaboració. És una mica més experimental. És una mena de “I si…?” portat al terreny de l’estrany, on la subtilesa és molt present i on es permeten certs jocs que demanen que el lector estigui disposat a jugar, com és el cas de «L’àlef». En el cas del primer conte, que dona nom al recull, ens trobem aquesta hipòtesis que apuntava abans: la catalanitat de Borges. En sí mateix, aquest joc ja és interessant, però l’autor el va portant poc a poc cap a un lloc on es permet un gir tan argumental com visual que entronca amb un tema que apareixerà en altres relats: el temps. És el cas de «L’iceberg de la teoria», on es juga amb els viatges amb el temps, però des d’una perspectiva literària, perquè qui ho explica és una enamorada de Dickens que decideix conèixer a fons la vida de l’escriptor que, en aquest cas, descobrim que va escriure Moby Dick. És potser en aquest relat on el joc literari que fa l’autor també es troba dins de l’argument del conte, perquè els estudiosos de la literatura fan proves i creen línies temporals alternatives que afecten la vida i l’obra dels escriptors.

Trobem més autors homenatjats des d’un respecte que fa que la seva obra es pugui reconèixer i alhora sigui quelcom nou. És una mostra perfecta de com el que hem llegit i el que escrivim es pot ajuntar d’una forma mal·leable, sense obvietats, sense haver d’exposar-ho obertament. I llavors es pot crear des d’una originalitat que és conscient del que fa, d’on neix i el que vol dir, i es pot permetre exposar temes molt interessants com el pas del temps, la forma en que observem el passat, la tradició, la cultura; una forma també de pensar allò que és masculí i allò femení… Sí, els homenatges s’exposen al final del llibre, però el que tu has viscut fins arribar a aquella darrera plana és quelcom nou on tu, com a lector, també pots intentar trobar els teus referents. Potser alguns s’escapin, potser vegis quelcom que ve donat per la teva pròpia història lectora, però, al cap i a la fi, el que tens entre mans és un joc literari que és una mostra clara de com es pot barrejar referents literaris, llocs fantàstics, moments històrics, personatges estranys i autenticitat.

Un llibre interessant per aquells que gaudeixen amb els contes i que no tenen por a reconèixer que el seu món literari té tantes fonts que al final es barregen i el que imagina i crea té sempre algun fil del que es pot estirar, però que també el porta cap a un lloc conegut que es pot tornar a explorar.

Bon divendres i bones lectures!

Inés Macpherson

 

Les maduixes

Etiquetas

, ,

Avui he comprat maduixes. És d’aquelles informacions irrellevants per qualsevol persona que no sigui jo, però en vull parlar per un motiu i és aquesta memòria que últimament sembla que es dispara per qualsevol cosa. No sé si veure cada cop més a prop el meu aniversari em fa mirar cap enrere, o si simplement és un estat d’ànim que darrerament m’acompanya, però els records truquen a la porta més sovint, amb calma, però persistents. I les maduixes em fan pensar en la meva avia, en els dinars que feia els dimecres, per reunir a uns quants dels fills i els nebots. Al principi ho feien els dos, l’avi i l’avia; després només ella. I ara els dimecres són simplement això, un dia més de la setmana. Potser per això no és tant el dia, com les maduixes, les que em desperten els records. De fet, hi ha un munt de plats i aliments que em recorden a ella. Suposo que és el que passa quan compartir taula i cuina ha estat una de les constants de la teva vida.

Actualment, en aquesta ciutat-aparador que és Barcelona, on cada cop costa més tenir un pis, si aconsegueixes tenir un i pagar els lloguers desorbitats, les cuines normalment no són gaire grans. He viscut a pisos on si hi havia dues persones a la cuina et tocaves d’esquena o de costat. Era una manera de crear intimitat, però les intimitats de les cuines que jo recordo eren diferents, més espaioses, més calmades, amb més temps. Al poble, la cuina de la meva tieta era enorme, i tenia un rebost sempre ple que havíem d’assortir sovint, perquè érem un munt a l’estiu, en època de créixer i menjàvem com animals. El meu padrí també tenia una cuina gran, d’aquelles que tenen un color acollidor, que fa caliu. I quan fem dinars a casa dels meus pares, sempre acabem xerrant a la cuina malgrat el sofà solitari del saló. Suposo que el que es diu entre fogons té un pes específic, fins i tot quan has de lluitar amb el dimoni de l’extractor.

Però tornant a les maduixes. A la meva avia li encantaven. Cada any, per aquestes dates, hi havia maduixes a taula, normalment acompanyades amb nata o xocolata desfeta (sí, érem molt golafres). També li agradaven els gerds, i la remolatxa (mai m’havia fixat, però teníem, i tinc, certa tendència per tot allò vermell o amb tonalitats germanes). Després de la seva mort vaig passar una llarga temporada plorant cada cop que veia una capsa de gerds. Tallar remolatxa era una forma de recordar-la i a vegades em queien més llàgrimes que amb la ceba. Suposo que se’m trencava el cor sabent que mai més podria tornar a compartir aquelles coses amb la meva avia. Ara puc fer-ho sense plorar, com un petit homenatge. I quan agafo una cassola, penso en ella, i en ell, en el meu avi. I llavors penso que no importen tant els metres quadrats que tingui la cuina sinó la sensació de viure-la. No m’agraden els plats precuinats. Prefereixo empastifar-me les mans, fins i tot quan no tinc temps, perquè cada cop que ho faig, estic repetint una conversa entre el present i el passat. I perquè és una forma d’alimentar-se més enllà de l’estómac.

Inés Macpherson

El ala izquierda (Cegador, I), de Mircea Cărtărescu(Impedimenta)

Etiquetas

, , ,

El ala izquierda, de Mircea Cărtărescu, es el primer volumen de la trilogía «Cegador» (1996-2007), que la editorial Impedimenta publicó en septiembre de 2018 (en catalán, Edicions del Periscopi). Es el ala izquierda de la mariposa que Cărtărescu ha escogido como imagen para este ejercicio de autoexploración literaria difícil de clasificar y cuyo argumento es casi imposible de acotar en un espacio reducido a líneas, pero que intentaremos explicar.

Podría decirse que es un viaje, una arqueología emocional y vivencial de su familia y su ciudad. Es el retrato de un mundo, a veces real, a veces mítico e incluso místico, donde indagar en el pasado, en la infancia y la adolescencia, pero también en la figura de la madre, en la construcción de la vida, del árbol que nos une a la familia y a un tiempo. Mariposas gigantes, sectas, viajes alucinantes y alucinados por Bucarest, Nueva Orleans… Leyendas y hechos, la mezcla con la que construimos nuestro universo y nos construimos a nosotros mismos; una forma de navegar entre lo visible y lo invisible, lo que pensamos, lo que soñamos, lo que tenemos. Algo inabarcable, cegador. Y esta es únicamente el ala izquierda…

IMG_20181010_135228149_HDR

Entrar en contacto con la obra de Cărtărescu normalmente implica aceptar que hay libros que no se pueden clasificar. Se escapan. Van más allá de cualquier molde, de cualquier intento de contener el flujo mental que se expande por su cerebro y por sus páginas, siempre dispuesto a escalar por los árboles hasta observar el universo; siempre dispuesto a ahondar, a escarbar hasta llegar a lo más profundo, más allá del ombligo, del propio ser, por los túneles subterráneos de las ciudades, las personas y los pensamientos.

Quizás para emular la división externa que ha realizado en la trilogía, quizás porque quería recordar que se puede jugar con la idea de inicio, nudo y desenlace sin poner realmente en práctica lo que presuponen dichas etiquetas, el autor establece tres partes en esta ala izquierda, en este viaje laberíntico por la mente, la ciudad y el tiempo. Empezamos de la mano de su persona, ese joven adolescente que observa por la ventana, con los pies en el radiador. Y no solo observa lo que ve, sino todo lo demás, esa angustia que nace al preguntarse quién eres, qué sucede a tu alrededor, cómo es posible que haya llegado aquí. ¿Podría haber nacido de otra manera, convertido en gusano o en algún otro ser? ¿Y seguiría siendo yo? Ese yo que a cierta edad se va tejiendo y que en este caso tiene una capacidad evocativa y metafórica que abruma y te arrastra hacia ese caleidoscopio de imágenes que forman el recuerdo, la vida y la persona.

La segunda parte está más centrada en la figura de la madre. Y en cierto sentido sirve para retratar una época y un país, con fragmentos de historia. Pero poco a poco, la historia se mezcla con relatos que se tiñen de mito, de leyenda, con un simbolismo salvaje y aterrador: muertos atacando a los vivos, vivos huyendo en un gran éxodo a través de una tierra cada vez más extraña, donde las mariposas tienen un gran protagonismo. De hecho, las mariposas van apareciendo, sobre la piel, como amuletos, como anillos o alimento. Una presencia constante que nos indica que no es simplemente una imagen, un animal más en el trayecto que nos ofrece Cărtărescu. A nivel simbólico, la mariposa tiene algo de ligereza, de tránsito entre mundos, de alma. Pero también de metamorfosis, un vínculo entre lo que es y lo que no, lo que está aquí y lo que está más allá, al otro lado de la membrana, del velo, del sueño… No sé si es lo que pretende el autor, pero allí están siempre sus alas, observándonos desde distintos lugares, sobrevolando la escena o prendidas de una pierna, una mancha en la piel que une en un mismo lugar todas las posibilidades, las crisálidas, los aleteos que nos permiten viajar entre la realidad y lo onírico. Y es que hay también algo onírico en este libro, viajes y relatos alucinados y alucinantes, donde lo místico y lo tangible, la carne y el espíritu se entremezclan y nos llevan de Bucarest a Nueva Orleans para devolvernos a la calidez del hogar o la extrañeza de una calle familiar que, de repente, deja de serlo.

Existe una temporalidad, aunque quizás no pueda dibujarse una línea entre capítulos ni acontecimientos. El tiempo aquí es algo sólido, con presencia, como los edificios, como la ciudad, cuyas entrañas son un lienzo y un personaje más. También lo es el hospital, y esa enfermedad que va apareciendo y que también nos habla de la parálisis de un lado. Lateralidad, arriba y abajo, un universo interno que se repite fuera, pero también en nuestro interior, invertido.

Y así podría seguir, enumerando escenas, momentos, ideas en una red que podría parecer inconexa, pero que fluye a la vez; un enjambre construido a base de una arqueología familiar, emocional y personal, donde los sueños y las dudas, las preguntas más profundas y las escenas más carnales se van mezclando, demostrando que estamos hechos de tantas cosas que no nos caben ni en el cuerpo. Pero en algún momento habrá que poner el punto final, así que únicamente añadiré esto: estamos ante un libro difícil, que te exige. No está pensado para ir pasando páginas. Hay que penetrar en él, dejarse arrastrar por las catacumbas neuronales y oníricas de Cărtărescu para salir, otra vez de su mano, a una pregunta que no te lanza, pero te encuentras: si esto era únicamente el ala izquierda, ¿cómo será el resto de la mariposa?

Inés Macpherson
Reseña original redactada para Anika Entre Libros