Me llamo Vila-Matas, como todo el mundo, de A. G. Porta (Acantilado)

Etiquetas

, , ,

La prosa y el universo creativo de Enrique Vila-Matas me parecen extraordinarios, por su personalidad y por su solidez. Por eso, cuando en octubre de 2019 supe que Acantilado publicada en su colección Cuadernos de Acantilado esta obra de A. G. Porta y Anika Entre Libros me propuso comentarla, no me pude resistir.

¿Cuál es la idea? ¿Cuál es el argumento, si es que se le puede llamar así, de Me llamo Vila-Matas, como todo el mundo? 16 de enero de 2014. Enrique Vila-Matas anuncia a Porta que ha sido invitado a participar como actor en un teatro alternativo de Broadway. Sin embargo, el alma del proyecto, una mujer llamada Allison, ha desaparecido, y ni Vila-Matas ni su amigo neoyorquino Eduardo Lago consiguen dar con ella. Al despedirse, ambos fantasean, enfrascados en un diálogo cada vez más absurdo, sobre la posibilidad de que el desvarío relacionado con la obra acabe plasmado en dos textos, titulados Buscando a Allison y Off Off Off Broadway.

Ya en casa, Porta escribe una obra paródica sobre la conversación. Considera mandársela a Vila-Matas pero no lo hace. Así nace Me llamo Vila-Matas, como todo el mundo, un diálogo que, fiel al absurdo en que surgió, acercará al lector al personal mundo de Enrique Vila-Matas.

Vila Matas Porta

Podría empezar por un lugar común y decir que este es un libro inclasificable. También podría decir que entre sus escasas ochenta páginas encontramos un homenaje, un resumen, una forma de concentrar en un único espacio referencias a la obra de Vila-Matas, sus conceptos, algunos de sus personajes, mientras nos va dejando entre frase y frase nombres, títulos, reflexiones que van más allá o más acá, dependiendo de cómo se mire. Podría decir eso. De hecho, lo estoy diciendo, porque sería extraño escribir un comentario en forma de diálogo, aunque quizá es lo que se merecería esta pequeña joya, ágil y chocante. Por eso mismo me he decantado por algo diferente, que solo requiera un interlocutor, y aquí estoy, hablando conmigo misma (y con vosotros, cuando lo leáis), intentando pensar qué se puede decir de algo que te arranca risas y te desconcierta; algo que hace que se activen todas las neuronas y se dispersen, para después coserlas de nuevo en una especie de obra de teatro sin acotaciones, sin nombres de personajes, sin situación, simplemente absurda y a la vez completamente lúcida para aquellos que a veces nos adentramos en el mundo de Vila-Matas.

Dicho esto, cabría destacar que lo que nos ofrece aquí A. G. Porta es algo único, un trabajo delicado que es una demostración de comprensión más allá de lo leído, una comprensión del escritor y la persona, de ese arte de desaparecer y del vestido con el que todos vamos cubriendo aquello que leemos y a quienes lo han escrito, como si desde fuera pudiéramos desentrañar lo que pasa por la cabeza de un autor. Aquí desmonta y monta, juega y bromea, adentrándose en ese universo vilamatiano, como dice Porta, pero también en el mundo literario y editorial, destacando esos grandes eslóganes que a menudo se nos escapan, anunciando la muerte de un género o de un estilo o de lo que nos apetezca matar, aunque solo sea sobre el papel. Se reflexiona sobre la figura del lector, del espectador, de su actitud y de lo que ofrece; se cuela entre bambalinas la figura de una agente, de los personajes, que son y no son, que podrían tener entidad, pero a la vez quizá simplemente son algo soñado, ni siquiera escrito, porque quizá la página se queda en blanco.

Sí, definitivamente es un libro inclasificable y maravilloso, una obra portátil en todos los sentidos, que se merece una lectura, y dos y tres y todas las que uno quiera dedicarle. Y no solo porque se lea en un suspiro, sino porque a cada lectura uno se puede detener en un detalle diferente y tirar del hilo de la memoria lectora para disfrutar de esas ochenta páginas que tiene entre manos y de todo lo que le ha llevado a toparse con este libro y todo lo que en él se encuentra, se sugiere y se recuerda.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson
(Reseña escrita para Anika Entre Libros)

Històries de la carn i de la sang, d’Agustí Esclasans (Males Herbes)

Etiquetas

, , ,

Hi ha llibres que et descol·loquen perquè no saps on posar, com classificar, i reconec que aquestes Històries de la carn i de la sang d’Agustí Esclasans, que Males Herbes va recuperar i publicar al gener del 2020, em provoquen aquesta sensació, perquè sé que he llegit un meravellós recull de contes que no sé si pot rebre alguna etiqueta concreta, si en pot rebre moltes o simplement no rebre cap i acceptar simplement que és una petita joia literària que barreja elements fantàstics, decadentistes, d’anàlisi de personatges i de reflexió filosòfica o sociològica amb una elegància, bellesa i riquesa lingüística molt interessants. Són contes, però hi ha moments on són quelcom lleugerament diferent. Són com una mena de brodat, una xarxa delicada que ens presenta pinzellades de personatges, escenes, vides comprimides en poques pàgines, on la realitat i el símbol se superposen, s’entrellacen i s’allunyen en un ball de màgia subtil i foscor palpable. Sovint no trobem el que la gent espera quan pensa en un conte, introducció, nus i desenllaç, però sí que trobem una essència humana i urbana, un marc on es donen lloc transformacions i homicidis, fractures en la maquinària que ens manté units com a parella, com a treballadors o com a persones i escenes que es mouen entre el simbolisme, el surrealisme i la poesia.

portadaweb_metalurgia1

Perquè hi ha una poesia en el llenguatge i en les imatges que es van construint a l’interior d’aquestes pàgines. Potser hi ha moments on no saps què està passant perquè et deixes emportar per aquest riu de paraules que sap retratar la sordidesa, la misèria, el desig, la mort i la foscor amb una bellesa delicada, exquisida i, per moments, fràgil. Cal tenir present que Històries de la carn i de la sang és un recull de contes que es va publicar per primera vegada l’any 1928 a La Mirada, i que després va aparèixer a la col·lecció de Les Ales Esteses, una col·lecció amb una estètica que des de l’editorial Males Herbes han volgut homenatjar a la coberta d’aquesta nova edició. Era un autor que jo desconeixia; no l’havia estudiat a l’escola i ni tan sols havia sentit el nom. Va ser gràcies a Males Herbes i al seu recull de Savis, bojos i difunts que vaig descobrir que hi havia molt més a la literatura catalana del que ens havien ensenyat, i aquest llibre és una mostra més d’aquesta riquesa i de la diversitat de llenguatges i mirades que ens precedeix.

Tornant al llibre, no parlaré de tots els contes, perquè són vint, però m’agradaria comentar-ne alguns per oferir una mena de finestra al món que s’amaga entre aquestes pàgines. El primer conte, «L’ escarabat negre i blanc», explica la història d’un home que acaba de perdre el fill i que, per falta de recursos, ha d’enterrar-lo ell mateix. Aquí ja trobem la idea de la misèria, però alhora hi ha una estranya tendresa, una delicadesa que fa que el dolor sigui encara més present, perquè s’estableix la dicotomia entre la desesperança i l’angoixa i la bellesa d’un llenguatge que ho embolcalla tot de poètica. Al final del conte, l’home, vestit de negre, però amb ratlles blanques pel guix, sembla un escarabat amb uniforme, escapat del presidi, malgrat haver decidit quedar-se en una altra mena de presó.

La presó apareix en altres relats d’aquest recull, com per exemple en el magnífic «Reixes», on un canvi de mirada fa que tot es transformi malgrat la foscor, o en «Una evasió», on la comunicació entre les parets i la forma en què es presenta el presidi i els homes que el porten contrasta amb el que implica.

El segon conte, «Susanna i el bany» és sensorial i t’embolcalla d’una manera encisadora. «La dona és tota dins l’aigua; només el caparró, careta de vori brunyit, perruca d’or vell bronzejat, insinua una decapitació de joguina», diu en algun moment del relat i no t’importa realment què t’explica al principi, perquè el que vols és seguir submergit entre aquestes paraules, entre les imatges que t’atrapen i et deixen en un estat d’estranyesa meravellós.

Hi ha contes on el narrador exposa la misèria amb una precisió de rellotger, sense jutjar ni criticar; ens ofereix un fragment, una postal decadent i fosca. Però entre aquesta foscor hi ha també certa màgia, una tendresa que el personatge busca i no troba o que a vegades troba, però no de la manera en què ens podríem imaginar. Hi ha fantasia, per descomptat, una màgia que no necessita gran noms ni llums de colors. Sembla antiga, una forma de relat que ens fa veure la realitat d’una altra manera, com passa a «La senyora Ramona» o a «L’art de comptar les estrelles». L’amor i l’amistat, els rituals de parella i els rituals de la mort es troben a «Les dotze venjances». Els personatges que retrata a contes com «L’home de foc» o «La passejada apoteòsica» ens mostren una capacitat d’observació de la vida i la humanitat que la transita que també ens permet observar certs aspectes de l’època. A «El lector del seti quinze» explora la idea del doble, i s’endinsa en altres elements subtilment fantàstics amb «L’home rellotge», on un home ens explica com va voler trencar amb la imposició profètica de viure cent anys.

Històries de la carn i la sang és un recull de contes que ens mostren una Barcelona fosca, habitada per personatges que es mouen entre la misèria i l’ombra, però que alhora tenen un rerefons que ens deixa albirar una màgia i un simbolisme que s’allunya de la realitat més concreta i ens permet gaudir d’un estrany miratge on la bellesa i la foscor, la calma i la sordidesa et conviden a fer un viatge per carrers i habitacions oblidades.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Quién mató a mi padre, de Édouard Louis

Etiquetas

, , ,

Aunque no habían cerrado del todo, porque podíamos acudir a ellas desde las webs, las librerías están empezando a abrir sus puertas poco a poco, adaptándose a estos tiempos extraños. Unos tiempos que no tienen nada que ver con la realidad que explica Édouard Louis en Quién mató a mi padre (publicada en castellano por Salamandra y en catalán por Més Llibres), pero que nos conectan con la realidad con todos sus matices, siempre que uno quiera mirar.

Quien mató a mi padre es un monólogo personal, una carta abierta dirigida al padre y un j’accuse breve y demoledor que señala uno de los orígenes de la precariedad y las desigualdades sociales que asolan Francia y, en general, nuestra sociedad.

Escrito desde el yo, esta especie de repaso familiar, esta reconciliación con uno mismo y los propios orígenes, nos lleva a contemplar de cerca un retrato humano y social, la narración de unos acontecimientos personales marcados por un sistema que parece dispuesto a dar la espalda a aquellos que no encajan en la imagen de éxito prediseñada de la sociedad. Una tormenta íntima en la que se mezclan recuerdos y reflexiones personales sobre la relación paterno-filial del protagonista con denuncias mordaces y directas, con nombres propios incluidos, que apuntan a los responsables de una desigualdad cada vez mayor y que se pavonean defendiéndose en esa nueva moda de decir que, si uno es pobre, es porque no se esfuerza suficiente en no serlo.

Para aquellos que nunca se han enfrentado a un texto de Édouard Louis, como es mi caso, hay que reconocer que este Quién mató a mi padre es una bofetada escueta, pero directa. Y no solo a nivel político, sino a nivel personal, porque de la misma manera que hay una denuncia abierta a los recortes y a las políticas que han ido dejando de lado a toda una clase social a la que, además, se desprecia a menudo con una condescendencia deplorable, también hay un retrato brutal de lo que supone le perpetuación de unos mecanismos educativos y conceptuales, donde la feminidad, la masculinidad, el trabajo o el valor quedan acotados por definiciones que lo único que hacen es impedir ver más allá de la etiqueta encorsetada y censuradora.

Lo que nos muestra Louis en este monólogo o carta abierta es el retrato e interpretación de una realidad. Durante mucho tiempo, se insistió en un discurso que defendía la escalera social, la igualdad de posibilidades. Pero como nos enseñó claramente la película Comanchería (Hell or High Water), dirigida por David Mackenzie en 2016, la pobreza a menudo se hereda y sobre todo en un mundo donde cada vez se recortan más las ayudas y los derechos laborales, donde la precariedad se ha convertido en norma aceptada y a veces aplaudida por algunos sectores de la sociedad que contempla sin inmutarse cómo el sistema público que permite aspirar a cierta igualdad se desmorona.

Édouard Louis expone el mundo que vive la Francia de abajo, los que han sido arrollados por una crisis que ha beneficiado y sigue beneficiando a los mismos y que les ha dado una excusa para seguir recortando, para seguir pisando. Pero también nos habla de un padre marcado por unas ideas preconcebidas de lo que es ser un hombre, que luchaba constantemente entre el afecto que sentía y la obligación de seguir siendo lo que le habían enseñado a ser. Un padre que también le marcó a él y a quien, a través de los recuerdos y las conversaciones, muestra en todas sus facetas posibles mientras, a su vez, también nos habla de sí mismo y su viaje personal.

Este texto, que no llega a las cien páginas, nos habla de la destrucción social y personal, física y emocional. Nos habla de la cadena de medidas políticas que alimentan la desigualdad mientras se alaba y venera a un sistema que lo único que hace es triturar a los que lo mueven para deglutirlos mejor. «Tienes razón, tienes razón, creo que nos hace falta una buena revolución», dice el padre al final del libro. Teniendo en cuenta la situación actual, no sé realmente qué nos hace falta, pero despertar del letargo sería interesante porque, desde hace un tiempo, incluso esas revoluciones, esas exigencias para conseguir un mundo mejor se convierten en eslóganes que después el propio sistema utiliza, y la rueda vuelve a girar.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson
(Reseña escrita originalmente para Anika Entre Libros)

Rascacielos, de J. G. Ballard (Alianza – Runas)

Etiquetas

, , ,

«Un tiempo después, sentado en la terraza mientras se comía al perro, el doctor Robert Laing reflexionó sobre los acontecimientos extraordinarios que habían tenido lugar en el interior de aquel enorme edificio de apartamentos a lo largo de los tres meses anteriores». Así empieza Rascacielos, de J. G. Ballard (Alianza Editorial, 2018), con una frase sencilla, que nos puede recordar a otros inicios, a otras frases que nos invitan a evocar el pasado, pero que, en su interior, guarda algo inquietante. Con apenas tres líneas, nos sitúa en un espacio y en un tiempo, señala que ha ocurrido algo y apunta un acto que podría parecer atroz y que, sin embargo, aparece como algo aceptado, normal, como quien toma el sol o se toma una cerveza en el balcón.

Rascacielos

El espacio, como el título indica, es un rascacielos. Hormigón, balcones, tecnología y humanos, muchos humanos entre las paredes verticales de un edificio que es mucho más que un edificio: es un constructo social, un mundo cerrado, situado en las afueras de Londres, donde viven más de 2000 inquilinos que pueden encontrarlo todo entre esas paredes: supermercados, piscinas, restaurantes, guarderías… Como una ciudad en miniatura que mira hacia arriba. Y ya sabemos que, cuando miras hacia arriba, normalmente quieres subir.

En el curso sobre la ciudad del futuro que Daniele Porretta ofreció en el CCCB en 2016, centrado en las utopías y las distopías, se hizo especial hincapié en la arquitectura, la construcción y modulación del espacio como forma de control de la población. Como señala Ned Beauman en la introducción, Le Corbusier y otros pensaron que la arquitectura y la idea de modernidad podían transformar la vida moral y sentimental de los seres humanos. Y, aunque desde un punto de vista distinto, la novela de Ballard explora esa transformación. No hay en la construcción del edificio un deseo de control, sino de ofrecer todo lo que podría ofrecer una ciudad en un único espacio, con lujo, comodidades, tecnología que lo solventa todo… Teniendo en cuenta esto y que, además, todos sus habitantes son personas acomodadas, profesionales con una buena carrera y un buen sueldo que les permite costearse el caro apartamento en el que viven, ¿qué hace que se ponga todo en movimiento? No estamos hablando de la realidad vertical de la película El hoyo, de Galder Gaztelu-Urrutia, estrenada en 2019, o de la realidad horizontal de Snowpiercer, de Bong Joon-ho, estrenada en 2013. Aquí, teóricamente, hay cierta homogeneidad. Sí, es cierto que se supone que los que ocupan los pisos superiores son más ricos, que hay una barrera simbólica, el piso 10 (donde están algunos de los servicios comunes), pero los que viven abajo no son pobres, no pasan hambre, no sufren por llegar a fin de mes o por llenar la despensa. No son arquitectos o médicos, pero sí son enfermeras, técnicos, azafatas, contables… Entonces, ¿qué hace que todo se tambalee? ¿Qué provoca que el estado anímico y el comportamiento social e individual de los inquilinos se transforme?

¿Cómo una clase media alta, culta y acomodada, da un paso hacia la barbarie? ¿Está en su esencia o es algo que depende del edificio? Los personajes a veces echan las culpas a las paredes, a los conductos de ventilación o a los de basura, como si la presencia de la mole afectara a sus actos, como si ellos no tuvieran capacidad de decidir (algo que no solo se utiliza como excusa en esta ficción). Es cierto que, en parte, el edificio juega un papel: su estructura, pero también su funcionamiento. Un fallo tecnológico, un apagón de la electricidad, la oscuridad como excusa para un acto que nace del deseo de subir, de castigar, de demostrar una individualidad que no puede verse marcada únicamente por el espacio que uno ocupa en la verticalidad de la sociedad… Y se pone en marcha el descenso a los infiernos, que empieza de forma sutil, provocando una extraña sensación en el lector, que observa un crescendo mantenido hasta que explota. Las comodidades van desapareciendo y se va aceptando; y esa aceptación hace que lo que antes habían sido espacios teóricamente diáfanos se tornen claustrofóbicos. Las convenciones también desaparecen, y de las fiestas a horas intempestivas se pasa a un vandalismo que va creciendo. Ballard aprovecha ese espacio cerrado, esa comunidad asfixiada para explorar de lo que somos capaces las personas, como grupo, sí, pero también como individuos. Porque muchos horrores nacen del deseo individual, de la capacidad de entregarse a una violencia que ni el maquillaje ni la ropa pueden ocultar, y se pasa de aquel retrato impoluto de profesional acomodado a un ser primitivo, bestial e instintivo que se revuelca entre la basura disfrutando del hedor de su propio cuerpo.

Desde la perspectiva de un médico, un realizador de televisión y el arquitecto que construyó el edificio, Ballard nos permite observar el proceso de embrutecimiento y destrucción de los habitantes, pero también del edificio, que se va pudriendo poco a poco: la fachada manchada, sin luz, sin agua, las paredes llenas de pintadas, de sangre, de excrementos. Aquello que parecía sólido se va desmoronando, no porque se caiga a trozos, sino porque, a pesar de ser habitado, es abandonado, ignorado, tanto por los que viven en él como los de fuera, que no ven o no quieren ver nada.

El propio Ballard explicó en una entrevista que al principio había escrito la novela como si se tratara del informe de un asistente social donde se explicaban los extraños acontecimientos del lugar, como un minucioso caso de estudio. Tal y como está planteada ahora, el caso de estudio lo hace el lector, porque hay una aceptación chocante ante los acontecimientos. Los habitantes abrazan esa nueva realidad de lucha, odio y violencia con una naturalidad que inquieta tanto como los hechos en sí. Lo más interesante es que esa violencia se ve sin necesidad de caer en obviedades ni en descripciones que se recrean en la crueldad. Hay imágenes y frases que desvelan el comportamiento salvaje, la violencia física y sexual, los actos a los que les lleva que nadie se preocupe de rellenar los estantes del supermercado con comida… Creo que es esa naturalidad lo que incomoda más, lo que sirve como espejo del comportamiento humano.

Creo que Ballard es otro autor a recordar más a menudo, así que, si os apetece adentraros entre las paredes de su Rascacielos, esta nueva edición de Alianza es una gran manera de hacerlo.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson

Tres dones, de Lisa Taddeo (Més Llibres)

Etiquetas

, , ,

Fa dies que no parlo de llibres. Aquesta sensació de món aturat que ens ha portat el confinament a mi també m’ha portat a cert silenci. Però ara, agafant aquesta idea que comença a circular per les xarxes de desconfinar els llibres com a campanya per Sant Jordi, però en el fons per a tots els altres dies de la setmana, del mes i de l’any, perquè els llibres no existeixen només aquell dia, he pensat que potser tocava tornar a parlar de llibres, per lectures presents i futures, per llistes de títols que es poden comprar ara o més endavant… No importa. La qüestió és saber que existeixen, que aquestes històries segueixen allà, encara que sembli que tot s’ha aturat. I per això avui us vull parlar d’un llibre que va arribar a les meves mans pocs dies abans que tot s’aturés: Tres dones, de Lisa Taddeo (publicat en català per Més Llibres i en castellà per Principal de los libros).

IMG_20200415_084735357

Tots desitgem. Hi ha qui ho fa en silenci, qui ho fa obertament. Hi ha qui s’avergonyeix, qui ho viu amb normalitat i qui viu el desig sexual com quelcom que li passa, però que no forma part d’ell o d’ella. Hi ha qui té un seguit d’experiències tan negatives que transforma el sexe en mecànica i qui aconsegueix superar les cicatrius per acceptar les seves pròpies necessitats, les seves fantasies. Hi ha qui vol controlar el seu desig i qui el viu com un motor. Els matisos que trobem al desig (al sexual, sí, però també a totes les altres formes de desig que experimentem els éssers humans, homes i dones per igual) formen part de nosaltres. Ens poden educar per callar, per creure que no és el nostre lloc, que ens jutjaran si fem o diem o experimentem, però seguirà formant part de nosaltres. Les fronteres potser marquen diferències en la forma en què vivim o expressem el desig, però el que està clar és que, encara que les dones de qui parla Lisa Taddeo siguin americanes, podrien ser de molts altres països, perquè el que ens expliquen ens ressona. Perquè, malgrat tenir noms i històries concretes, el que aconsegueix Taddeo a Tres dones és anar una mica més enllà de la vivència personal per retratar els mecanismes mentals, la forma en què parlem i vivim el nostre propi desig.

Lisa Taddeo va passar milers d’hores parlant amb aquestes dones, creant una comunicació real on l’escolta és tan important com el que es diu, perquè només així es pot transmetre el que ella transmet. L’objectiu d’aquestes hores, dels viatges amunt i avall per Estats Units durant vuit anys, era experimentar i entendre les vides quotidianes d’aquestes dones, perquè el seu desig i la seva sexualitat no són entitats separades d’aquesta vida, d’aquesta quotidianitat ni de la seva identitat. El resultat és un estudi acurat, sincer, honest, íntim; un recull de les històries de la Maggie, la Lina i la Sloane des d’un punt de vista que ens permet observar, acompanyar i comprendre, sobretot comprendre tot el que es diu i el que no cal que es digui, perquè es pot veure; un procés d’introspecció i comunicació que s’exposa sense emetre cap mena de judici ni sensacionalisme, perquè la prosa de Taddeo busca una altra cosa: busca evocar. Ella no jutja, però mostra el judici dels altres i, en el fons, el que ens fem nosaltres mateixos, nosaltres mateixes.

Les tres històries es van intercalant. Acompanyem a la Lina a les seves xerrades, a les seves trobades, i descobrim una prosa capaç d’evocar la sexualitat viscuda, real, sense vergonya, assenyalant els punts eròtics i els que desitgen encara més. Ens endinsem en els debats interns de la Sloane i la seva manera de gaudir de la sexualitat. I també viatgem amb la Maggie per una sèrie de vivències que ens posen davant d’un mirall que ens parla d’una realitat molt més complexa del que pensem. Amb senzillesa i elegància, amb un estil curós i precís (amb una gran traducció de Ricard Vela), passa de la realitat que descriu des de fora a la que es viu des de dins, per després oferir reflexions d’una força poètica colpidora, com aquesta que intenta evocar l’acte de seducció d’un professor cap a la seva alumna: «Com moltes noies de la seva edat, la Maggie està exposada al món, sense por, deshabitada. Els homes s’hi insereixen i converteixen una noia en una ciutat. Quan en marxen, s’hi queden els residus…». Al principi, l’home li dona cos, forma, la fa semblar important, única, estimada i escoltada. Però després només deixa les restes trencades d’una ciutat abandonada que no sap com tornar a respirar.

Les històries tenen nom propi i són concretes, però, en el fons, no ens són estranyes, perquè moltes dones les hem viscut. Un riure incòmode per desitjar quelcom que sembla fora de lloc, que no encaixa dins els estereotips que algú t’ha dit que és com cal desitjar, com si el desig fos una llista, un manual que ens apliquen al cervell quan arriba l’edat adequada; un llibre on et talles si intentes sortir, perquè més enllà no hi ha normalitat. Un judici silenciós; una veu que et diu que potser va ser culpa teva, que ho vas provocar, els vas provocar perquè ja t’havies anat al llit amb algú i, per tant, eres fàcil, una meuca, una noia sense respecte cap a ella mateixa. Un sobrenom que t’acompanya durant tota l’adolescència i potser més enllà, marcant cadascuna de les relacions que tindràs. Normalitat, autoritat, i menyspreu: si no ets maca, no pots desitjar segons què. Si ets maca i tens parella, per què vols alguna cosa més? Per què no entres en la norma? Per què no et comportes? Per què no ets com cal que siguis segons uns patrons que mai t’han escoltat?

No es tracta, però, d’un llibre on simplement es vulgui denunciar una injustícia, on es vulgui mostrar que és complicat ser dona en aquest món on encara ens costa ser respectades. La narració mai es posa en una situació on es descrigui a la dona simplement com a víctima o com a seductora, les dues etiquetes on sovint se’ns col·loca, com si només poguéssim ser això, com si com a dones haguéssim d’escollir bàndol. No, aquí hi ha dones quotidianes, amb pors, amb desitjos, amb fracassos i cicatrius. Per això Tres dones és tan interessant, perquè parla de totes les cares del desig, de les ànsies, de les ganes, de la fam… per fer que tant homes com dones puguin entendre sense jutjar, sobretot sense jutjar.

En definitiva, aquest és un llibre que dona veu al desig de les dones amb sinceritat i humanitat, buscant un equilibri extraordinari per oferir un relat sense prejudicis ni judicis, obligant al lector a seguir el pensament de cadascuna d’elles i el d’un mateix, analitzant, comparant, posant-se en la pell de qui pateix i de qui també jutja, comprenent la complexitat que provoca el silenci, la vergonya i una invisibilitat que poc a poc s’està trencant. Tres dones amb procedències i experiències diferents que ens permeten anar més enllà del retrat íntim per observar el quadre global d’un comportament que ens interpel·la a tots. Perquè qualsevol de nosaltres es pot reconèixer en les paraules, en les situacions i els sentiments que s’exposen i, alhora, en la por que pot suposar, a vegades, viure segons el que un desitja i com un desitja, respectant qui som i el que sentim, en un món que critica tot allò que no entra dins de les etiquetes que segueix utilitzant, sord a la realitat que va canviant.

Bon dimecres i bones lectures presents i futures!

Inés Macpherson

Balcons

Etiquetas

, ,

Durant aquests dies de confinament, cada matí surto a mirar pel balcó. És un balcó petit, que dona a un carrer no gaire ample, amb vistes a edificis que sovint, a aquestes hores, tenen les persianes tancades: façanes adormides, com també ho estan els carrers per on ara només es desperta algun cotxe solitari. Mirar pel balcó és un gest que per a mi fa estiu, em porta al poble, perquè allà sempre començo el dia igual, recolzant-me a la barana metàl·lica (d’un finestral que no és balcó, però com si ho fos) per observar. Al poble pots mirar el mar, els vaixells que tornen, els que marxen. Sents el riure d’alguns joves que tornen de la platja, amb el regust de la festa encara a la boca, i aquell xiuxiueig que intenten amagar perquè saben que el silenci els envolta i potser els delata abans d’arribar a casa, just en aquella petita frontera entre el moment en que uns s’adormen i els altres s’aixequen. De lluny s’intueix la campana de l’església. I davant hi ha el mar i la casa dels meus avis, ja sense ells des de fa anys.

DSC_0300 (2)

És un gest que ara, quan surto al balcó de la ciutat, on els horitzons són de ciment i asfalt, em fa recordar. Potser és la nostàlgia del moviment, no ho sé, però em venen les imatges: les finestres sempre obertes de bat a bat, i mig cos recolzat, parlant a crits amb algú des del carrer, amb l’àvia que sortia a la finestra del davant per preguntar si baixaríem a dinar, observant la tramuntana fent créixer onades i fent ballar els vaixells, creant una música que s’escola per totes les cases. Al poble ara ja no es fa tant, però abans era normal això de parlar-se de finestra a finestra, de balcó a balcó. Cridàvem un «mama» des del carrer, i sortien cinc caps (per això vam haver de començar a cridar a les mares pels noms, perquè sabessin a quina mare estàvem cridant). Infància i adolescència, estius i més estius lligats a un finestral que s’obre al mar i a uns moments de pau que es queden, encara que ja hagin passat. No sé per què escric això. Potser perquè avui he tornat a sortir a mirar pel balcó i he vist aquest petit fragment de ciutat, el silenci, aquest gris del cel que no marxa, i he pensat en dibuixar-me un mar a la finestra, amb una casa al davant, per on pogués parlar amb la meva àvia, amb el meu avi o amb qui fos, amb algú que no estigui a l’altra banda de la pantalla, sinó a prop, encara que no el puguis tocar. Després, recordes per què hi ha aquest silenci, per què només observes el carrer des del teu petit mirador casolà i els records es fan una mica més petits, com si haguessin de quedar-se esperant a que tot això passi, a que ja no hi hagi tants números a les notícies (números que tenen noms i famílies, que no són només part d’una estadística, d’una llista), a que l’angoixa davant del panorama es pugui anar calmant… i el balcó torna a ser un balcó de ciutat i tu algú que desperta a un nou dia que és igual que el d’ahir, amb totes les ganes acumulades que ja no saps on posar i potser per això et deixes portar per la nostàlgia que poses per escrit: nostàlgia d’algú amb qui parlar a l’altra banda del carrer, com fèiem al poble, gastant els «mama» i els noms, trencant el silenci amb una mica de vida; o simplement a l’altra banda, més enllà del tacte llis d’una pantalla.

Inés Macpherson

Fora de si, de Sasha Marianna Salzmann (Més Llibres)

Etiquetas

, , , ,

Quan obres les pàgines de Fora de si, de Sasha Marianna Salzmann, publicat en català per Més Llibres i en castellà per Seix Barral (traduït per Maria Bosom), el primer que et trobes són unes paraules de James Baldwin que ens recorda que «el temps passa i passa. Va cap enrere i cap endavant i t’arrossega amb ell». Després trobem les paraules d’Ingeborg Bachmann que ens diu que «em resulta pràcticament impossible dir “avui” malgrat que cada dia diem “avui”». I és que el temps té una presencia important en aquest llibre, perquè el teixit familiar que planteja Salzmann recorre diferents generacions, diferents èpoques; però no ho fa de forma lineal, sinó saltant entre moments i persones, creant un trencaclosques d’històries que ens ajuden a entendre i veure a l’Ali, la veu protagonista d’aquesta novel·la. I no dic veu perquè sí, sinó perquè crec que el joc que es crea amb el punt de vista narratiu, la veu que passa de primera persona a tercera, és molt important, perquè fins i tot quan volem narrar la nostra vida, a vegades cal sortir d’un mateix, parlar “fora de si”, per entendre qui som. Hi ha històries que vivim, que expliquem i que recordem: les pròpies, però també les dels altres. La família, les seves vivències i les seves personalitats, ens explica qui són i qui som, però algunes de les anècdotes, dels relats que hem escoltat mil vegades en el fons només són fragments, apunts que canvien segons qui els miri, qui els hi doni veu. I crec que aquest calidoscopi de personatges, generacions i èpoques permet jugar amb això, amb aquesta sensació de creure que sabem els motius, però descobrir que, si canviem la mirada, i la veu, potser en trobarem uns altres.

fora de si

Fora de si és la primera novel·la de Sasha Marianna Salzmann, una escriptora que ve del món del teatre, on ha guanyat uns quants premis. En aquest debut demostra una capacitat fascinant per crear espais, descripcions i personatges amb una prosa que destil·la una bellesa senzilla, natural i alhora colpidora. Hi ha moments on la llum i les olors impregnen al lector i un arriba a veure’s en aquell indret, acompanyat de sons que mai ha sentit, però que respira. Són espais viscuts, i tot allò que es viu pot deixar una marca, una cicatriu, un recordatori del dolor i del plaer, de les ànsies i la ràbia, de la necessitat de ser, però la por de no tenir resposta. Per això funciona tan bé: perquè ens podem situar allà i sentir amb els personatges tot el que els sacseja i els inquieta, els mou i els atura.

Aquest trencaclosques familiar ens permet, a més, viure una sèrie de moments històrics que no destaquen per la seva grandesa en el fil lineal dels segles, sinó com a context de la vida d’una persona, d’una família. Com feia Bernhard Schlink a Olga (Anagrama, juny 2019), els esdeveniments són un marc i alhora quelcom que ens travessa com a persones. No vivim aïllats del món i del que passa, sinó que respirem dia a dia tot el que ens envolta i això ens afecta i transforma, com ho fa la història familiar, els petits gestos, els silencis o els crits. Estem fets d’històries, i Salzmann ofereix una constel·lació d’una riquesa impressionant, perquè es mou entre religions, nacions, política i gèneres, oferint diferents perspectives, diferents formes de viure cadascun d’aquests temes, sense estalviar detalls i sense caure en la simplicitat, demostrant que la identitat pot ser quelcom que ens ve donat i acceptem o quelcom que busquem fins a observar la nostra intimitat més estranya. D’aquesta manera, el quadre que anem construint a cada pàgina és complex i sensorial, ple de vides que poden ser marginals o poden estar trencades, però que tenen cos i palpiten, que podem olorar, tocar i viure.

A Fora de si trobem una família, però sobretot trobem la recerca de l’Ali, una recerca exterior i interior que ens parla de la identitat mòbil; una mobilitat que també trobem entre les veus narratives, on a vegades no sabem qui parla o des de quin gènere parla. Aquest joc, sumat a la xarxa temporal i generacional que proposa, fa que el lector navegui entre aquestes pàgines, mai perdut, però sí amb una sensació fascinant de saber que totes les històries sempre tenen un punt de vista que pot amagar alguna cosa, uns buits omplerts amb records que no són records, sinó imatges que voldries encabir-hi a dins per explicar el que no saps ni explicar-te a tu mateix. Potser per això també aquest “fora de si”, aquesta mirada que intenta observar des dels ulls dels altres.

Travessant fronteres que ens porten de la Unió Soviètica a Alemanya, de ciutats amb noms desconeguts a d’altres com Istanbul, Salzmann ens permet observar els espais amb els ulls de qui pertany i d’aquell que se sent foraster, perquè hi ha ciutats que mai t’acullen del tot, sempre ets de fora, i d’altres que són una mena de pont, un espai frontissa, una cruïlla on pots ser sense que ningú més et miri, perquè acabes formant part del paisatge, d’un tot que no és mai estàtic. Una història que parla de famílies i religió, d’amor i dolor, de la recerca d’una identitat més enllà de tot el que ens ve donat, més enllà de les conviccions inamovibles que ens tornen rígids i ens trenquen. Una novel·la que, en el fons, ens parla de transformacions: «Al cap i a la fi, no hi ha res que sigui cert, res. Com podem pretendre explicar res sobre nosaltres mateixos», si anem canviant dia a dia, a cada història, a cada record que recuperem, a cada vivència, a cada descobriment? Com es diu a l’inici del llibre, després de llegir les paraules de Bachmann, «el temps és un Avui que va començar fa cent anys i arriba fins ara».

Bon dimecres i bones lectures!

Inés Macpherson

Las lealtades, de Delphine de Vigan (Anagrama)

Etiquetas

, , ,

Descubrí a Delphine de Vigan gracias a su extraordinaria Nada se opone a la noche (Anagrama, 2012) y desde entonces disfruto adentrándome en las historias que construye. Eso sí, las realidades que retrata no suelen ser amables. Sabe contemplar el mundo sin maquillar ni juzgar, sin querer esconder el dolor, la culpa, la soledad o la angustia. Tampoco pretende sentar cátedra ni señalar la moralidad o inmoralidad de los actos y pensamientos de sus personajes. Simplemente son. Están allí. Ella observa y nosotros lo hacemos a través de su prosa.

En Las lealtades, publicada en octubre de 2019 por Anagrama en castellano y por Grup 62 en catalán, Delphine de Vigan nos presenta a diversos personajes. La primera es Hélène, una mujer que lleva unos años en la docencia y que ha aprendido a observar a sus alumnos, porque a veces se puede leer en una postura la historia de una persona. Es lo que cree estar haciendo con Théo, uno de sus alumnos. Con doce años y medio, Théo parece cansado, retraído. No se separa de su mejor amigo, Mathis, y eso tendría que ser algo bueno, porque significa que el chico socializa, pero Hélène sospecha que hay algo más, que le ocurre algo; algo que pasa entre las cuatro paredes del hogar.

A partir de las suposiciones de Hélène, iremos descubriendo su historia, la de Théo, la de Mathis y la de su madre, Cécile. Otras historias se irán desgranando a su alrededor, detonantes de unas situaciones donde la identidad, la amistad y sobre todo la lealtad se pondrán a prueba. ¿Debemos ser leales a nuestros amigos y callar porque nos lo han pedido, aunque sepamos que ese silencio puede ser mortal? ¿Debemos ser leales a nuestra pareja y callar porque hemos descubierto que guarda un secreto? ¿Debemos ser leales a nuestros padres y callar porque también nos lo han pedido, aunque ese silencio puede destruirlos a ellos y a nosotros mismos?

41in0VJR8XLportada_les-lleialtats_delphine-de-vigan_201907230925

 

 

 

 

 

 

 

 

 

El pequeño fragmento de mundo que nos ofrece De Vigan en esta novela está compuesto por cuatro voces narrativas: las dos adultas hablan en primera persona, mientras que el foco en los dos adolescentes pasa a una tercera que permite observar y estar dentro de su cabeza pero con cierta distancia. Aunque esos son los cuatro personajes principales, hay otros que circulan a su alrededor como motores de la crisis que hace que todo se tambalee. Como el título indica, este es un libro que nos habla de lealtades, de esos pactos por los que a menudo consideramos qué podemos decir y qué no, qué podemos hacer y qué no. Lo que hace la autora es demostrar cómo esas lealtades crean lazos de unión, pero también soledades, aislamientos que nos impiden comunicarnos incluso cuando sabemos que es la única solución para salvarnos o para salvar al otro. Aquello positivo puede llegar a ser negativo y a la inversa, creando una ambigüedad que, a su vez, permite contemplar algunos de los aspectos más duros y dolorosos de nuestra sociedad.

Hay algo tenso en la historia y en la prosa que utiliza De Vigan. No es un lenguaje hiriente, pero lo que nos cuenta lo es. Nos golpea poco a poco, arañando el velo con el que a menudo se cubre todo aquello que no queremos ver. La necesidad de encajar, de ser y acatar lo que se espera de uno mismo; las heridas que dejan marca para siempre y te arrancan posibilidades que otras personas seguirán teniendo; la traición, la depresión, el pozo por el que podemos caer arrastrando a aquellos que más queremos; pero sobre todo el silencio, ese silencio que se nos atraganta y entonces gritamos; gritamos como Hélène cuando comprende que ocurre algo y que no puede hacer nada, simplemente contemplar cómo parte del sistema sigue abriendo en canal una herida que ella cree reconocer.

Y es que el personaje de Hélène representa un comportamiento interesante. Ella, marcada desde la infancia, observa el mundo desde sus heridas. Se hizo una promesa hace años y quiere cumplirla, pero a veces cuando nuestro infierno nos señala con tanta fuerza, es difícil imaginar otros infiernos, otros pozos por los que descender que no sean los propios. Y eso nos permite comprender que, a menudo, contemplamos el mundo únicamente desde nuestros ojos, incapaces de ver más allá porque las cicatrices no nos dejan pensar algo distinto. En un momento, Hélène dice que «A veces me digo que hacerse adulta tan solo sirve para eso: reparar las pérdidas y los daños del comienzo. Y mantener las promesas del niño que hemos sido».

Pero a veces el niño que hemos sido no quiere ser. O como mínimo no quiere sentir, no quiere pensar, porque se siente atrapado. Eso es lo que le ocurre a Théo, y en parte también a Mathis: dos adolescentes completamente distintos, pero que sienten una soledad que les pesa. En el caso de Théo, hay también una angustia que no puede compartir por esa lealtad que le cierra la boca y que, además, le obliga a dividir su mundo en dos: el de su madre y el de su padre, divorciados. Por eso el alcohol para Théo es diferente. Para Mathis es una distracción; para él es una forma de escapar, de olvidarse de sí mismo. Lo que pasa es que, a menudo, cuando uno huye, puede acabar cayendo también en otro pozo.

Delphine de Vigan ha creado un libro brillante, directo, breve y conciso que incomoda porque habla de algunas de esas realidades que a veces salpican las noticias y las estadísticas, pero que aquí pasan de los números a las emociones a través de la amistad, de la familia y de la forma en que las heridas a veces nos atan de la misma manera que los lazos afectivos.

Inés Macpherson
Reseña escrita originalmente para Anika Entre Libros

L’home il·lustrat, de Ray Bradbury (Males Herbes)

Etiquetas

, , ,

Quan vaig obrir per primera vegada L’home il·lustrat, de Ray Bradbury, publicat per Males Herbes i traduït per Martí Sales, vaig sentir que tornava a casa. Sí, llegir a Bradbury és tornar a casa, probablement perquè ell, quan escrivia, quan creava tots aquells mons i aquells personatges tan vius, tan propers malgrat ser marcians, ho feia des de casa. Les paraules, la imaginació i els records eren la seva llar: tot el que veia, tot el que vivia quedava atrapat entre les seves neurones, dormint, esperant el moment en què ell decidís escollir una imatge, un pensament, un mot, i estirés del fil. Waukegan, Illinois, va ser una de les seves llars. La de la seva infantesa, on el seu cervell, i el seu cor, es van alimentar de cinema, de màgia, de literatura… Quan es van traslladar a Los Angeles va agafar una maleta interior i totes aquelles històries, tots aquells somnis van anar amb ell fins a la ciutat del cinema, on va descobrir molt més, on va seguir devorant aquella cultura popular que bategava per tot arreu. Els llocs on va viure, les cases on va créixer o els motels on va passar alguna nit quan el seu pare anava a la recerca de feina, van quedar-se esperant fins a trobar un espai en blanc on créixer a través de la tinta. El cas més conegut és Green Town, una mena d’homenatge a Waukegan, però la casa que apareix al seu relat «Homecoming», del recull The October Country, o la d’«El coet», del recull de L’home il·lustrat, van ser llocs on va viure, que va tenir a prop…

home il·lustrat

Ray Bradbury era un enamorat de la vida, de viure, però també era un gran observador que sabia guardar les idees, les llistes de paraules i anècdotes per transformar-les en quelcom diferent. Perquè sí, era un enamorat de viure, un fan del gènere, del cinema, de la màgia i el teatre, però també era un ull crític, conscient del món on vivia. El seu univers literari es nodria de tot això, de la vida i de la consciència de la mort, de la nostàlgia i els records i les pors d’infantesa i de la realitat que, en aquella època, perseguia idees i colors. Tot això es respira en la seva obra. Tot això es pot trobar a L’home il·lustrat.

La veritat és que ja havia llegit L’home il·lustrat, en la seva versió castellana editada per Booket, i més d’un cop, perquè és un llibre que treballo molt per fer sessions de contes. El tinc subratllat, anotat, llegit i rellegit; fins i tot tinc esquemes d’alguns contes per saber per on vaig quan explico les seves històries. Per tant, vaig pensar que llegir aquesta nova traducció probablement seria com tornar a llegir el que ja coneixia. Però no. Potser va ser pel canvi d’idioma o per l’extraordinària feina que ha fet el Martí Sales per oferir el llenguatge poètic i proper de Bradbury, o perquè els clàssics tenen aquesta capacitat de ser diferents encara que els coneguis. No ho sé. Potser ha estat una barreja de tot. El fet és que, quan hi vaig entrar, va ser realment com tornar a casa, però podent-la mirar amb uns altres ulls, des d’un altre lloc, redescobrint quelcom conegut però nou. Suposo que sempre passa. Quan tornes a un lloc, sigui una casa, un carrer, una ciutat, sempre pots veure coses noves, reconèixer les velles i anar teixint una mena de connexió entre el passat i el present, allò que recordes i allò que veus; i és casa, però tu hi ets d’una forma diferent; i en el fons les parets de paraules i els fonaments de les frases són les mateixes, però també són diferents, perquè estàs obrint de nou una porta. Ja no tens 13 o 14 anys. Has llegit molt més, has viscut molt més… Però quan llegeixes com aquell desconegut apareix i sents com explica la seva història i ensenya el seu cos il·lustrat, et prepares per tornar, per ser, per simplement deixar-te portar per aquell home que escrivia des d’una vitalitat nostàlgica i màgica que ho impregnava tot. Ha estat com descobrir de nou Bradbury havent-lo conegut des de fa temps. I ha estat preciós.

Dit això, aquest és un llibre de contes impecable, tant per l’estil com per la diversitat temàtica. Si una cosa sabia fer Bradbury era parlar amb la seva veu des de la fantasia o la ciència ficció, però trencant les fronteres, les etiquetes. Crec que va ser Asimov qui va dir que Bradbury parlava de Mart des dels ulls d’algú del segle XIX; malgrat tots els avenços, malgrat saber tot el que s’havia descobert, la seva poètica bevia d’un altre lloc, d’un passat que el portava al futur, però que en el fons ens parlava del present, de la condició humana. Perquè els contes de Bradbury sempre eren humans, molt humans.

A Bradbury li agradaven els contes perquè eren curts, perquè els podia escriure a raig, perquè era una idea viva que prenia forma en el paper i no tenia temps d’apagar-se. Però sovint li demanaven que els seus llibres tinguessin una imatge de novel·la, alguna cosa que lligués aquelles històries. Per això L’home il·lustrat comença amb un pròleg que serveix com a excusa per endinsar-se en els relats que formen aquest llibre. El personatge de l’home il·lustrat, que va ser també un conte (que va formar part d’algunes de les edicions del llibre), apareix a d’altres històries de Bradbury, perquè el món de la fira i els seus personatges sempre el van acompanyar. Aquesta és una de les coses més fascinants de l’escriptor: tenia un imaginari que mai l’abandonava, però que creixia amb ell.

Els contes neixen de les il·lustracions d’aquell estrany. Com el narrador, observem la seva esquena i ens endinsem en cada una de les històries. Podria analitzar cadascuna d’elles, però probablement això s’allargaria massa. Així que simplement diré que a la pell d’aquest desconegut trobem històries que ens parlen de la influència de la tecnologia, del que podria passar si ho deixéssim tot a les seves mans; històries que ens deixen surant per l’espai per reflexionar sobre el sentit de la vida i la mort; hi ha reflexions sobre el racisme i la memòria, sobre la nostra incapacitat de conviure amb la malaltia o la mort i sobre la nostra manera d’afrontar la fi del món. Bradbury utilitzava l’espai i Mart com a metàfora, com un mirall exterior que ens permetia observar-nos des d’un altre lloc, però sense deixar de ser nosaltres. Sí, algunes històries passaven a Mart, però per molt que els homes marxin a Venus, a Júpiter o es perdin en les profunditats de la foscor, segueixen sent humans, i la seva naturalesa, sovint, és la mateixa.

Hi ha contes, com «La pluja infinita», d’una bellesa literària que no fa menys angoixant el que ens explica: viure sota una pluja constant, tant constant que ho destenyeix tot. D’altres, com «La ciutat», també demostren la capacitat de Bradbury per crear tensió: un exercici extraordinari d’atmosfera i descripció que ens diu des d’un bon principi que hi ha una ciutat que espera, però no sabem què ni per què. D’altres històries ens parlen de la fe, de les seves formes, de la diferència entre les creences imposades i la capacitat de creure. Obsessions, necessitat d’entendre, de veure… quan a vegades simplement es tracta d’acceptar.

La infantesa també està present en aquest recull. Bradbury, que havia observat el món amb ulls de nen i s’havia enamorat de Halloween, la màgia i la fantasia, va tenir sempre molt clar que els nens podien ser ingenus, però també cruels. I també els adults. Al conte «L’astronauta», l’espai és allò que mirem amb admiració i fascinació, però que també ens pot treure allò que més estimem. També al conte «El coet» s’observa l’espai amb fascinació, amb el desig de poder viatjar per veure l’univers, però la certesa de no poder fer-ho perquè no hi ha diners. Però tothom sap que, a vegades, els viatges es poden fer d’una altra manera.

Bradbury va saber viatjar durant anys a través dels llibres. Potser per això estimava la literatura i les biblioteques, un dels millors llocs per alimentar la imaginació. I potser per això també feia petits homenatges als seus pares literaris, al gènere fantàstic, de terror i de ciència ficció com el que va fer amb «Els desterrats», un relat que també ens mostra la capacitat de l’home de destruir, de censurar (un tema que va ser recurrent al seu imaginari).

Això probablement no sigui una recomanació. Ni tan sols entra dins del concepte de ressenya. És una invitació, un desig, una petició: llegiu aquest llibre. I després seguiu llegint a Bradbury. Escriu per l’adult que som, però també pel nen que hem estat; ens porta als estius d’infantesa, als somnis que teníem mentre miràvem el cel; ens convida a passar por, a reconèixer la crueltat humana, l’angoixa i el pas del temps, la nostra pròpia mortalitat. Però també ens permet formar part d’un univers infinit, immortal, sense temps, on sents la bellesa d’una nostàlgia que no és teva, però acaba sent-ho. És un viatge, una porta, un llibre on no hi ha il·lustracions, però on totes les històries bateguen, vives.

Bon dimecres i bones lectures!

Inés Macpherson

El mal pare, de Pep Prieto (Llibres del Delicte)

Etiquetas

, , ,

A l’inici de la segona temporada de la sèrie Fringe, el personatge d’Olivia Dunham li deia una frase en grec a Peter Bishop: «Na einai kalytero anthropo apo ton patera tou», que es podria traduir com «Ser un home millor que el seu pare». Un recordatori o potser el desig de poder evitar la repetició d’un comportament o d’esborrar les marques que ens poden deixar els progenitors. En el cas de la relació dels Bishop de Fringe, el viatge de pare i fill és interessant perquè tots dos veuen els seus defectes i les seves virtuts, els seus límits i les possibilitats d’esmenar errors. Això sí, no és un camí fàcil, perquè, al principi, en Peter creu que el seu pare és una mena de monstre i té les seves raons per pensar així.

El-mal-pareEncara que ho sembli, no vull parlar de Fringe, sinó de la nova novel·la de Pep Prieto, El mal pare, publicada per Llibres del Delicte (encara que la lluita d’Olivia Dunham per ser més que les seves ferides també podria tenir algun paral·lelisme amb la novel·la…). Aquí també trobem una relació familiar, però més àmplia i amb moltes més fissures, la de la família Castells. Sadurní Castells és un gran home, un prestigiós arqueòleg, sovint una figura absent al cercle familiar per la feina. Però quan mor, les seves dues filles, la Nut i la Nix, i el seu fill, el Jan, descobreixen que potser era molt més que això: que potser era un gran home, però no un de bo. Aquest descobriment farà que ells també prenguin consciència de qui són, del seu passat i el seu present, dels seus fantasmes i de la capacitat que tenen, o no, de transformar-ho.

A partir d’aquesta premissa, en Pep Prieto s’endinsa en les profunditats d’un misteri que té moltes capes, molts referents, i on les relacions humanes (sobretot familiars) li permeten mostrar com aquells que ens envolten ens poden marcar. De forma positiva o de forma negativa. Els seus silencis, els seus afectes, els seus secrets o les seves màscares s’escolen sota la pell i, de forma conscient o inconscient, deixen la seva petjada. La gràcia és que el dibuix dels personatges que fa no és instantani ni busca la simplicitat, sinó que es va construint poc a poc. Tots ells van deixant veure les seves ferides, els seus desitjos, les seves frustracions. Els seus actes i els seus pensaments van creant un quadre complex que creix més enllà del misteri familiar, oferint els dubtes, les pors, la ràbia i un ventall d’emocions i conflictes psicològics que et condueixen per un laberint físic i mental que dona a cada personatge no només una personalitat, sinó un referent visual i narratiu propi que els connecta amb diferents gèneres.

I és que aquesta no és una novel·la que pugui quedar-se només amb una etiqueta. Es mou amb llibertat i consciència per diferents espais, gaudint de cadascun d’ells i fent gaudir al lector. És una història que ens parla de famílies, però també ens parla d’ombres, de records, de les màscares que portem, les físiques i les que ningú veu, però que igualment fan que tinguem dues cares; una història sobre el dolor, sobre la violència i la manera en què, a vegades, es vol maquillar, justificar o silenciar l’horror amb eufemismes que busquen esborrar les cicatrius. Però hi ha actes que et marquen a foc, cicatrius que mai s’esborren. Es poden transformar, poden acabar formant part de la teva pell, de la teva persona i llavors deixen de dominar-te i passes a poder dominar-les tu.

La forma en què evolucionen els personatges, el joc entre allò que som i allò que mostrem, les disfresses que ens poden amagar o que ens permeten ser qui realment som, fa que es pugui anar llegint no només l’argument, sinó tot el que batega entre línies. A més, l’estructura de la novel·la fa que, des del principi, entris en un espai viu i alhora fosc gràcies a una atmosfera molt ben construïda, que sap portar-te del present al passat, de la familiaritat a la frontera amb la patologia, que sap jugar amb les expectatives i els gèneres, deixant que aquell tic-tac de l’inici vingui a trucar a la porta de tant en tant, per recordar-te que els monstres dels contes i les llegendes poden estar al nostre cap, ser un record d’infantesa, un joc, però que també poden ser alguna cosa més.

El ritme, les descripcions i l’atmosfera t’atrapen i et conviden a caminar amb els personatges, pensar amb ells, patir amb ells, per endinsar-te en imatges i edificis d’una arquitectura que et transmet no només allò que veus a través de les paraules, sinó tot un imaginari que les sustenta i que ens interpel·la. Aquesta és una de les virtuts del llibre, que juga amb la seva autenticitat sense amagar del tot el substrat que hi ha al darrera, els referents que et poden evocar les escenes i que, a més, et fan creure que anirà per un camí, quan després va per un altre. Et fa dubtar i et porta cap a un desenllaç i un final que també és una mena d’homenatge a un personatge i a un gènere.

Per tant, si voleu deixar-vos atrapar per les ombres que s’amaguen darrere la porta (com la que l’Àlex Santaló ha creat per la coberta), obriu aquest llibre i trobareu misteri, terror, dolor, barrets i màscares. I un «tic-tac» amb melodia que us acompanyarà durant uns quants dies.

Bon dimecres i bones lectures!

Inés Macpherson