L’illa del doctor Moreau, d’H. G. Wells (Angle Editorial)

Etiquetas

, , ,

A principis del segle XIX, una jove va escriure un llibre que, per a molts, és la primera obra de ciència-ficció: Frankenstein, de Mary Shelley (encara no existia el terme, però alguns dels elements hi són, com també es poden trobar elements de narracions gòtiques). A finals d’aquell mateix segle, l’any 1896, Herbert Gerorge Wells va publicar L’illa del doctor Moreau, un clàssic del gènere (de fet, l’autor va escriure uns quants títols que s’han convertit en clàssics, com La màquina del temps o La guerra dels mons). En aquella època encara no es parlava de ciència-ficció (les obres de Wells, com molt bé explica Albert Pijuan a la introducció, descansaven a les lleixes de scientific romance), però els elements, de nou, hi són i de forma molt clara.

Angle Editorial ha decidit publicar L’illa del doctor Moreau, amb una nova traducció d’Albert Pijuan, per celebrar els 125 anys de la publicació d’aquesta novel·la i per fer gaudir al lector que tingui ganes de retrobar-se amb aquesta obra que, com també explica Pjuan a la introducció, té una ombra llarga. I és que recuperar títols com aquests és important perquè formen part de la història de la literatura i ens permeten veure com van néixer certs temes, com es va anar construint el món de la ciència-ficció i com dialoguen certes obres entre elles. Per això és tan interessant la introducció d’Albert Pijuan, perquè és un complement perfecte, que situa el llibre en el seu context i mostra el seu camí fins als nostres dies a través de referències i influències. Una introducció que aconsegueix que tinguis encara més ganes d’endinsar-te en el món de Wells i, a més, vulguis buscar les obres que van ser tocades per l’ombra de Moreau.

Què planteja L’illa del doctor Moreau? Es tracta d’una història que es presenta com el dietari personal del protagonista. Com comença? Amb un preàmbul que situa al lector i que està escrit pel nebot del protagonista: al febrer de 1887, Edward Prendick va desaparèixer a alta mar; onze mesos després, va ser trobat en un bot a la deriva. La història que està a punt de llegir el lector és la història que Prendick explica en primera persona, i que fa que molts el prenguin per boig. I és que relata la seva estada a una illa on es troba amb éssers d’aparença humana, però grotescs, amb malformacions que semblen animals, bestials; una illa on, a més, resideix el famós Doctor Moreau, un científic polèmic que va abandonar Anglaterra, indignat amb la comunitat científica, i que ara efectua investigacions biològiques que no semblen del tot ètiques.

Podríem dir que Moreau és un exemple del científic que es deixa portar per la curiositat, però també per l’arrogància, pel poder o pel desig de jugar a ser un déu creador. Es tracta d’un home que experimenta amb humans i animals perquè pot, perquè vol veure fins a on pot arribar. És possible que els experiments de Moreau puguin semblar anacrònics actualment, però en aquell moment obrien un debat sobre els límits de la manipulació biològica i la relació entre els avenços científics i l’ètica que ha arribat fins als nostres dies. Fins a quin punt tenim dret a experimentar amb animals? I amb humans? Fins a quin punt podem millorar l’espècie? Una de les llavors del debat sobre el posthumanisme i el transhumanisme es troba aquí.

L’atmosfera tenebrosa de l’illa es va dibuixant poc a poc. El protagonista intueix formes i sorolls entre els arbres. Tancat a la seva cambra, imagina, especula, deixa que els crits li penetrin la pell, el cervell… Aquests crits entronquen amb el tema del dolor, un tema que té un pes important en aquest llibre. Hi ha un moment on Prendick explica: «A fora els esgarips encara sonaven més fort. Era com si tot el dolor del món hagués trobat una veu». Aquest dolor, aquests esgarips que impregnen el relat i l’espai, l’exterior i l’interior, que anuncien quelcom espantós, disparen encara més la imaginació del protagonista. Però també permeten una reflexió per part de Moreau, que parla del dolor associat a les idees del bé i el mal: «Perquè és només aquesta qüestió del dolor la que ens separa. Mentre el dolor visible o audible l’afecti, mentre es deixi guiar pel seu propi dolor, mentre el dolor estigui present en la seva idea de pecat… mentre ocorri tot això, vostè serà un animal…».  

Idees, diàlegs i reflexions es barregen amb l’acció i l’angoixa del protagonista, creant un equilibri perfecte. Perquè podem observar el comportament humà i l’animal, veure les pors i els dubtes, els instints i les passions, i ens podem preguntar qui és realment més bestial, quina és l’ànima més cruel. El desig de poder, de dominar, de ser superior… El ritme no és accelerat, però mai decau; et deixes portar, t’atrapa, camines i et poses a córrer amb Prendick, observes la foscor i el mar i et deixes impregnar per l’atmosfera, cada cop més angoixant, amb la presència constant d’aquests éssers que Prendick intenta comprendre. O és als homes a qui ha d’intentar comprendre per veure què és allò que ens defineix com a humans? Intensa, a estones quasi terrorífica, i amb un final brillant, aquesta novel·la demostra una força visual i narrativa que deixen clar per què és un clàssic.

Si no heu llegit mai L’illa del doctor Moreau, ara teniu una magnífica oportunitat. Si coneixeu la història, també teniu una magnífica oportunitat per tornar-hi, per deixar-vos atrapar per Wells, i l’ombra de Moreau, com diu Albert Pijuan.

Bon dimarts i bones lectures!

Inés Macpherson

No entres dócilmente en esa noche quieta, de Ricardo Menéndez Salmón (Seix Barral)

Etiquetas

, ,

Hace más de un año, a principios de 2020, Seix Barral publicó No entres dócilmente en esa noche quieta, de Ricardo Menéndez Salmón. En según qué momentos las etiquetas pueden servir para definir un libro, pero creo que en otros casos es mejor no querer encerrar una obra bajo un concepto que la puede ahogar, porque entre sus páginas podemos encontrar mucho más de lo que esperábamos. Tras la muerte de su padre, el autor decidió adentrarse en su historia, en la suya propia y en la de su padre, y eso le permitió reconstruir una existencia que se nutre de recuerdos y anécdotas, de reflexiones y observaciones que van más allá de la relación paternofilial y que recorren los recovecos de la vida y la muerte, de la enfermedad y las heridas, para ofrecer un retrato, una elegía, una manera de reconocerse y también de despedirse.

La narración no como expiación ni como carta abierta, sino como una manera de ahondar en la forma en que nos construimos y nos construyen; un repaso vital que no se ahorra los detalles, que no busca endulzar ni criticar. Simplemente narra y nos permite caminar entre el dolor y la miseria, entre la enfermedad y el desdén, pero también entre el gozo, la bondad o la sonrisa silenciosa de aquel que mira por la ventana y comprende que a veces no hay revelación alguna. Simplemente hay una vida y un final. 

Hay libros que te atrapan por su argumento, por el ritmo, por la construcción a base de cliffhangers bien colocados. Hay otros que te atrapan por la sinceridad y la humanidad que desprenden sus páginas, por la profundidad de sus reflexiones y a su vez por la cercanía de lo que relata. Lo que ha hecho Ricardo Menéndez Salmón en este libro pertenece al segundo grupo. Es uno de esos textos que merecerían ser descubiertos sin más, sin guía, porque sí, porque probablemente cada uno extraerá algo distinto, a pesar de ser la misma historia, estar compuesto por las mimas palabras y explicar lo mismo en cada uno de los ejemplares.

Hay en No entres dócilmente en esa noche quieta una historia, personal y familiar, que nos ofrece el retrato de una enfermedad, de una relación entre padre e hijo, pero que también reflexiona sobre la vida y la muerte, sobre la identidad, la memoria o la literatura. No es un relato ordenado y por etapas, desde la frialdad de un narrador que simplemente observa. Aquí asistimos al intento de un hijo por recordar, por reconstruir una vida sin acercarse a la ficción ni buscar una precisión biográfica. Es un trabajo de exploración y de reflexión, mental y emocional, que nos permite observar de cerca la enfermedad, una enfermedad que, al ser crónica, acaba siendo no solo del padre, sino de toda la familia,  un elemento más de la vida que marca al entorno y a su manera de observar y comprender la vida. Y es que aquellos que nos rodean y sus circunstancias pueden marcarnos y formar parte de la manera en que nos construimos como personas y la manera en que observamos y comprendemos el mundo y la vida misma.

La enfermedad y la conciencia de la muerte están presentes en este libro, como también lo está el alcoholismo, un dolor añadido a una realidad compleja. Pero también hay creación, conversaciones que tuvieron lugar y otras que se quedaron por el camino, recuerdos, recortes de prensa, el placer de comer o la mirada del otro, que a veces nos es ajeno, pero también es nuestro. El lenguaje cuidado, a veces poético y evocador, permite que las descripciones y la recreación del pasado que hace el autor sean dolorosas, pero de una forma amable que te acompaña, provocando una extraña paradoja que es a su vez un retrato de lo que es la vida. Mientras lees, sabes que es la historia de otro, pero lo que subyace, o lo que va más allá de esa individualidad, hace que sepas que es algo más grande que nos habla de lo más humano. 

Querer contener este libro en una página es difícil. Es una obra que guarda en su interior la narración de una vida, de una enfermedad y una muerte; la narración del dolor, de aquello que no hemos dicho y de aquello que quizá no hemos sido.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson

(Reseña originalmente escrita para Anika Entre Libros)

Parcs, titelles i nostàlgia

Etiquetas

, ,

Els parcs, aquests espais que ara, amb la pandèmia, s’omplen més sovint, perquè un es pot reunir a l’aire lliure amb els amics o pot anar a llegir al banc o a prendre una estona el sol o a jugar. Els nostres parcs no són com els de les pel·lícules americanes o britàniques, no són immensitats verdes, però tenen el seu encant. Aquests dies, tornant a passejar per alguns, he recordat un petit ritual de diumenge que teníem amb la meva mare quan jo era petita. Bé, només un diumenge al mes, però era especial i tenia a veure amb el parc. Aquell dia no tocava anar a jugar, sinó a passejar, perquè un diumenge al mes hi havia unes quantes paradetes, allà, entre els arbres, al costat de la font. Soc incapaç de recordar quin tipus de paradetes eren, perquè de totes, només en recordo una. La meva paradeta, la de les titelles.

No vaig ser mai de nines, no m’agradaven gaire, ni pels ulls ni pel tacte. Potser per això, quan la mare va veure com mirava aquelles titelles va decidir que podria comprar-ne alguna. Eren fines, delicades, amb el cap de paper maixé i un vestit de tela d’un únic color. De dit. Gràcies a elles, les meves mans es van convertir en personatges. Al principi en tenia poques, el sol, la lluna, un cavaller, una princesa, però a poc a poc van anar apareixent d’altres cares, d’altres ulls menuts, senzills: dos punts negres, un somriure vermell fet amb un simple traç, com a molt dos. No calia res més. L’art de les coses petites.

Però un diumenge les paradetes van desaparèixer. Vam buscar les titelles per altres mercats i fires, però no les vam trobar. I van passar els anys, i l’adolescència i després els estudis i la vida, que pica a la porta i vas amunt i avall, i no les oblides, però les deixes allà, com una part de la teva infantesa, com allò que saps que va ser important, però que s’ha de quedar a casa, perquè ja ets gran. Així que les titelles es van quedar allà, esperant, observant el món a través de la seva finestra de vidre, un món que era la meva habitació.

Amb els anys van tornar a ser importants, potser per la nostàlgia, potser pel fet de saber que, per a mi, eren úniques, eren aquell petit mirall d’una època, del parc, d’aquella il·lusió que és un record. Tenia coll avall que aquella seria la meva col·lecció, que no en trobaria mai de noves. Però estava equivocada. Les vaig veure un dia, passejant pel carrer Princesa, a l’Arlequí Màscares, més enllà de l’aparador, al costat de la caixa. No eren exactament les mateixes, perquè eren més grans, potser esperant una mà que no fos de nena. Jo tampoc tenia els mateixos ulls, però veure aquells caparrons allargassats i aquell somriure fet amb una petita línia vermella em va fer entrar, feliç per un retrobament que creia que mai tindria lloc.

Ara les meves titelles tenen dues germanes grans. La família no ha pogut créixer més, perquè la tenda va tancar. Sí, és cert que els anys fan que les coses canviïn, però també ho fa aquesta ciutat, que ho va engolint tot, per deixar-la sense essència, sense espais autèntics. No sé què passarà amb aquella tenda. Fa uns mesos hi vaig passar i vaig trobar una màscara blanca a l’aparador, donant les gràcies. Potser el proper dia, quan torni a caminar pel carrer Princesa, la màscara no hi serà, com tantes altres coses, que van desapareixent, tapiades o convertides en fotocopies. Però les tinc a elles, tinc els parcs i aquesta nostàlgia que de tant en tant em visita.

Bon divendres i bones lectures (també al parc)

Inés Macpherson

Adzum i els Monoculars, de Sergi G. Oset (Edicions SECC)

Etiquetas

, ,

Quan entre les pàgines d’un llibre et trobes l’expressió «per la mare d’en HarryJausen», o sales de naus amb noms com J. Parutxo, Bram Stroker o Pol i Dori, saps que estàs entrant en un joc, en un viatge que et proposa una aventura divertida i esbojarrada plena de picades d’ullet i homenatges oberts a la cultura i als referents del gènere. I això és, en part, el que proposa Adzum i els Monoculars, de Sergio G. Oset, publicat per Edicions SECC.

Per aquells qui no coneguin l’autor (en aquest cas, com s’indica des d’un bon començament, en un altre joc de lletres, no sabem realment si l’autor d’aquest pastitx sideral és ell o algun dels altres Sergis, o Serchis), en Sergi G. Oset és un escriptor que s’ha mogut sobretot pel relat i el relat hiperbreu, com demostra, per exemple, a Hipermatrònic, l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund, publicat per Orciny Press. Però amb Adzum i els Monoculars es decanta per la novel·la, una novel·la que ens planteja una aventura espacial amb un esperit, com ja he dit abans, de pastitx sideral, és a dir, amb ànima de ser una barreja heterogènia i sense criteri (aparent), on els estils, les veus narratives i els formats segueixen les normes que l’autor ha decidit seguir, jugant amb expectatives, construccions, convencions i elements de l’estructura. Un exemple: a la pàgina 20 (la novel·la en té unes 210) ja trobem el final o, com a mínim, la paraula «fi», amb una nota de l’autor on ja podem intuir la mena de joc a que ens està convidant. Et diu, per tenir la consciència de creador tranquil·la, que t’ha plantejat l’essència de la història i que, per tant, pots estalviar-te, si vols, tota la resta. Després d’això ja estem preparats per trobar capítols amb «deus ex gallina» i cliffhangers de regal, informes, dietaris on les paraules s’escriuen tal com sonen, sense corrector ortogràfic (cosa que pot arribar a estressar una mica al lector), fitxes de personatges i molt més. Però anem a pams.

Aquesta novel·la, que porta com a subtítol «Fusió! Cicle de l’expansió galàctica cataclana» (mentre escric això veig com el corrector automàtic em transforma l’última paraula que hi ha abans de les cometes i hi he de tornar per reescriure-la, i m’imagino a l’autor fent el mateix viatge força sovint explicant-li a l’ordinador que no s’ha equivocat, que aquesta és la paraula escollida), és en part també una expansió, una història relacionada amb l’univers del planeta Goblin, un món que Edicions SECC ha desenvolupat a través de diverses obres, sobretot relats, encara que també podeu trobar un joc de rol. He de reconèixer que no he llegit tot el que està relacionat amb aquest univers, i per tant és possible que m’hagi perdut certes referències internes, però el llibre funciona en solitari perfectament i també pot ser una porta d’entrada per descobrir aquestes obres i els seus creadors.

Aquesta expansió veu de la història catalana i les seves llegendes, dels seus noms i la seva geografia. Trobem el Concili Fetiller Estel·lar d’Esterri d’Àneu-X, els Astrogàvers i un munt de referències i noms transformats lleugerament perquè ens facin somriure i ens evoquin una familiaritat que ens porta a casa i a l’espai. La veritat és que, com a lector, un té la impressió que l’autor s’ho ha passat força bé escrivint aquesta novel·la i que és molt conscient del que té entre mans i del que ofereix, sensació que sempre és d’agrair. Tornant a les referències, cal destacar, com ja he comentat abans, que no són només catalanes (hi ha homenatges a escriptors del fantàstic català actual, com l’Enrico Ecce), sinó que l’autor veu de noms d’escriptors, títols de llibres o pel·lícules que vesteixen aquest viatge galàctic amb un aire de joc, de caricatura, de diversió.

Adzum i els Monoculars ens presenta a un fetiller, Adem Microzoom, Monocle segons la Perpètua, que no sembla tenir gaire clar el seu paper en aquest món. La Perpètua és la nau que comanda, o ho intenta; es tracta d’una nau amb una personalitat potent, un xic gòtica, per no dir molt, i una tendència golafre que fa que endrapi més gatets virtuals dels que serien recomanables per la seva dieta. El Concili l’ha enviat a investigar les activitats de l’empresa Tinell al planeta Golbin, però durant el viatge alguna cosa no va bé i acaben estavellant-se. Per sortir d’allà, l’Adem coneixerà als pardinots, un dels quals adoptarà; a la Titània, una fada canó que parla okcità (el llenguatge i les seves possibilitats són una constant en el llibre), i una sarga guerrera, la Montícola Miralpeix. Tots junts aconseguiran fugir, i formaran els Monoculars del títol (l’Adzum és l’Adem rebatejat), un grup eclèctic d’antiherois que decidirà arribar a Beta-Llers, capital del desaparegut imperi revivent del comte Estruc.

No vull entrar molt més en la trama, però sí que vull parlar del final, aquest altre segon final que apareix on un espera, encara que no acabi del tot, perquè després arriben els E-π-tafis finals, que serveixen com a tancament, però que tampoc serveixen com a final, perquè després trobem notes finals, telegrames, correus de l’autor, o autors, on es tanca el cercle del joc que estableix amb el seu propi nom (i amb el món editorial).  

Com es pot veure, estem davant d’un llibre peculiar, conscient del seu paper d’entreteniment, de proposta juganera i esbojarrada dins d’un univers en construcció. Sempre és interessant saber que les diferents vessants del fantàstic segueixen avançant, buscant el seu espai, la seva forma i el seu llenguatge. Aquí en trobareu un exemple.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

La oscuridad es un lugar, de Ariadna Castellarnau (Destino)

Etiquetas

, ,

Cada vez son más los autores y autoras que muestran su interés por el género fantástico y todas sus posibilidades, la de vestirse con él completamente o la de utilizar lo fantástico para tensar la realidad, para deformarla, retorcerla y ofrecer una mirada inquietante que busca exponer las costuras humanas, las sombras que se pueden colar en nuestra realidad, en nuestros ojos, bajo la piel; en definitiva, los lugares en los que palpita lo extraño. Porque, como ya nos anuncia el título de esta recopilación de cuentos, y uno de los cuentos que encontramos en ella, la oscuridad es un lugar, y la luz también lo es. ¿Dónde queremos estar? ¿Sabemos diferenciarlos? Porque, a veces, esperamos que esos lugares oscuros sean lejanos, que estén al otro lado, como si hubiera una barrera que los separara y nos separase de los monstruos. Pero ¿qué pasa cuando la oscuridad es el lugar que habitas? ¿Qué pasa cuando lo monstruoso está ante tus ojos y no parece que haya otro lugar al que escapar?

La oscuridad es un lugar, el nuevo libro de Ariadna Castellarnau, publicado por Destino, nos propone un viaje por las relaciones y las heridas humanas donde lo extraño camina junto a lo cotidiano de forma sutil y la oscuridad adquiere distintas formas, reales o simbólicas. Los personajes y los vínculos que dibuja están marcados por dinámicas familiares asfixiantes, destructivas y autoritarias, pero también por cicatrices que no se curan, por heridas abiertas en canal por las que se pierde la humanidad y supura un vacío que lo impregna todo. El miedo, la culpa, la frustración o el odio anidan en los corazones de los individuos que transitan estas páginas; la maternidad, la soledad o las expectativas también se entremezclan en las distintas tramas, que juegan a menudo con finales que no son abiertos, pero tampoco cerrados. Acaban sin acabar, dejan que intuyas, que te dejes llevar por la atmósfera que se ha creado. De esa manera, la oscuridad queda suspendida en el punto final, observándote, preguntándote si la has visto, si ya has decidido en qué lugar quieres estar.

En el primer relato, que da nombre a la recopilación, encontramos a una niña y un bosque, una combinación que a muchos nos puede llevar a lo legendario, a lo mítico, al cuento popular. Y hay algo de eso, de niña que debe cumplir lo que le dicen, pero que quiere escapar, huir de una familia tóxica, con un padre autoritario, un hermano autoritario y una madre que no parece tener mucho que decir. La aparición de un joven en medio del bosque hace que de nuevo el imaginario colectivo se dispare, recupere todos esos bosques donde se ocultan las sombras. Pero, en este caso, ¿dónde está la oscuridad, en casa o en el bosque?

El segundo relato, «Calipso», nos presenta a un hombre que se encarga de secuestrar y llevar chicas a un prostíbulo de carretera. La trata de blancas, la esclavitud sexual, ya es en sí misma una historia de terror, y muy real, pero cuando la criatura a la que debe entregar es una niña, la tripa se regirá, porque aquí la realidad y lo que hemos leído en los periódicos palpita con fuerza. La oscuridad se respira, nos observa.

Otra relación familiar tóxica es la que encontramos en «Marina Fun», donde unos padres han convertido la peculiaridad de uno de sus hijos en un espectáculo empresarial, mientras obligan al otro a ser simplemente parte de ese circo, no parte de la familia. La lucha por el afecto, el odio fraternal o la negligencia paterna se combinan en un retrato humano que, a pesar de lo fantástico en la naturaleza del hermano, nos muestra una oscuridad que nos resulta creíble, cercana, real.

Las heridas de la pérdida quedan retratadas de manera magnífica en uno de los relatos más poéticos de la recopilación, «De pronto un diluvio». De la mano de un niño (hay muchos niños en estos cuentos; niños y jóvenes que observan la oscuridad, pero que también la traen), contemplamos a un padre que recoge los huesos de su hija muerta para reconstruirla, para que esté con ellos, como si pudiera llenar un vacío que va creciendo a su alrededor. También habla de la pérdida el relato «Los chicos juegan en el jardín», aunque lo hace de otra manera, a partir de tanatorios y jóvenes rapaces.

También encontramos extrañas relaciones familiares en el relato «Al mejor de todos nuestros hijos», aunque en este caso, la palabra hijo hace referencia a esa idea del hijo de un pueblo, ese famoso que vuelve a casa para ser homenajeado de una forma peculiar. Un niño que no parece real aparece en la puerta de la pareja de «La isla en el cielo», y cierra la recopilación «El Hombre del agua», un relato que habla de la relación padre-hija, de las expectativas, de la sensación de defraudar, hagas lo que hagas, y de la posibilidad de ser más allá de lo que todo el mundo cree que serás.

Una recopilación que explora lo extraño de manera sutil, con un lenguaje cuidado que no busca florituras, sino dibujar una atmósfera que te inquieta sin horrorizarte, poco a poco, mostrando esas pequeñas sombras que palpitan en los lugares, y en lo cuerpos, que habitamos.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson

Nostàlgia de cinema

Etiquetas

Aquesta és una d’aquelles reflexions que ningú ha demanat i que, per tant, és possible que ningú llegeixi, però que va començar a néixer ahir, quan vaig llegir que algunes sales de cinema havien de tancar (espero que només sigui temporalment, perquè moltes d’altres ja han anat desapareixent amb els anys), i tenia ganes de compartir-ho, perquè també és una mena de petit homenatge. Sé que probablement parlaré des d’una nostàlgia molt personal, des del lloc d’algú que sembla que no acaba d’encaixar en aquesta normalitat, no la nova que estem vivint ara, on no podem compartir, tocar, quedar, sinó la que ja venia anunciant-se des de fa temps, amb tantes pantalles individuals, amb tanta virtualitat solitària. No tinc res en contra de la soledat, m’agrada, però hi ha coses que sempre val la pena compartir. I de la mateixa manera que m’agrada anar a presentacions de llibres per escoltar a l’escriptor, compartir opinions amb els presents, i potser prendre una cervesa després (quelcom que ara tampoc podem fer), també m’agrada anar al cinema. Sí, puc gaudir d’una bona sèrie o una pel·lícula a la pantalla de la televisió, o fins i tot a l’ordinador. Però la sensació que ofereix el cinema, i les sales de cinema en concret, és molt diferent. Pot ser catàrtica, perquè connectes amb una comunitat de desconeguts en un espai que us uneix per una passió. Però també pot ser un espai on guardar els records d’altres persones, on escriure un fil d’històries que van més enllà de la pel·lícula.

Això últim em passa amb la meva àvia. Abans que comencés a perdre les seves capacitats, a vegades anava al cinema amb ella. Després de dinar, estudiava la cartellera minuciosament, buscant una pel·lícula que li pogués agradar. Descartava unes quantes, sobretot les més violentes, i cap al cinema. Alguna adaptació de Jane Austen va caure, però recordaré sempre la seva expressió quan vam sortir de veure El aviador, de Martin Scorsese. Jo havia pensat que li agradaria veure una recreació d’una època i d’un cinema que seria familiar per a ella, però quan ja havíem comentat un parell de coses sobre estètica, ens vam aturar al semàfor i em va dir: «nena, de veritat, no cal que em portis a veure coses tan avorrides. El proper dia, podem anar a veure alguna cosa més entretinguda i actual». El somriure, entre amable i emprenyat perquè l’estava tractant com una dona gran; la sensació que vaig tenir en veure que ella, amb els anys, seguia evolucionant, adaptant-se, transformant-se molt més del que ens pensàvem, és una cosa que recordo sovint, sobretot quan passo davant les sales de cinema on sempre anàvem (encara existeixen).

Em passa una cosa similar amb ma mare. Va haver-hi una època on jo la portava al cinema, per no anar sola, perquè encara no tenia ni quinze anys, i perquè així podia comentar la pel·lícula després amb ella. Bé, dins l’imaginari familiar hi ha la nostra experiència compartida veient Braveheart, perquè crec que l’ha explicat mil cops: jo plorant com una magdalena (va haver-hi una època on plorava fins i tot amb els anuncis, crec) i ella marejada perduda per la sang, però sobretot per la recreació prèvia a la tortura que rebria William Wallace. Crec que encara no m’ho ha perdonat. Tampoc tinc clar si m’ha perdonat Dead Man. Va ser el seu primer Jim Jarmush, i crec que també el meu. En sortir de la sala, em va dir que no tenia clar si li havia agradat o no, i porto des de llavors intentant que entengui per què és genial.

Va haver-hi una època on anar al cinema volia dir recordar que els dilluns eren pel Verdi, perquè era dia de l’espectador, i els dimecres per la resta. Volia dir recordar quina sala tenia aquella maleïda columna que no et deixava veure la pantalla sencera i quina els seients impossibles; o acabar veient mitja pel·lícula a les escales, perquè vam arribar molt justes a la sala i estava tot tan fosc que no hi havia manera de trobar seient. Volia dir veure com un company de fila desapareixia perquè la cadira s’havia trencat (era un cinema vell que després van renovar) i fer cua sopant un entrepà perquè pensàvem que l’estrena en versió original de The Lord of the Rings estaria a petar, i no va ser així. Per descomptat, també volia dir que hi havia dies on tocava anar al cinema sí o sí: el dia de Sant Esteve. Un dels cosins agafava la cartellera i escollia. Va haver-hi una època on Stallone va acompanyar les tardes del 26 de desembre per a molts membres de la família i és impossible no recordar-ho, no unir els nous Sants Esteves amb aquell fet. Anar al cinema segueix sent tot això, potser amb d’altres persones, potser en solitari, potser visitant altres sales, perquè moltes ja no hi són, però és això: una vivència.

Potser semblen tonteries, però les històries de les pel·lícules compartides formen part de la pròpia pel·lícula, de l’experiència d’anar a la sala, d’escollir, d’escoltar el riure d’un amic fora de lloc, d’aplaudir com una boja amb tota la sala, amb un munt de desconeguts que s’han emocionat igual que tu (això va passar fa poc, amb Endgame). Jo puc aplaudir a casa, davant de l’ordinador, emocionar-me davant de la televisió, però la soledat del gest fa que es quedi menys adherit a la pell i al record. Sí, ho podem compartir per la pantalla, com estic fent jo ara, escrivint això, pensant que potser algú ho llegirà, però al final, no és el mateix. Hi ha coses que necessites compartir en persona, al costat d’un altre, d’uns altres. I a vegades sento que estem perdent la idea de grup, de comunitat, el veritable plaer de compartir més enllà d’aquest espai rectangular on anem passant els dits. Un dels llocs on es podia aconseguir aquesta sensació de grup era al cinema, aquell lloc on podies anar sol i sentir-te acompanyat; aquell lloc on podies anar acompanyat i tenir un record propi i perfecte, encara que sigui minúscul pels altres, com els que acabo de descriure aquí.

Res més, reflexions d’un dimecres estrany.

Inés Macpherson

Els desposseïts, d’Ursula K. Le Guin (Raig Verd)

Etiquetas

, ,

Podria dir el clàssic «ja sé que arribo tard», però en el fons mai es tard per parlar d’Ursula K. Le Guin. Sí que és possible que no digui res que no s’hagi dit ja, però una autora com aquesta mereix ser celebrada i aplaudida sempre, i una de les millors maneres de fer-ho és parlant de la seva obra. En aquest cas us vull parlar de la meravellosa Els desposseïts, publicada l’any 1974, guanyadora del Nebula i l’Hugo, i que Raig Verd va publicar al 2018, amb traducció de Blanca Busquets.

La veritat és que de Le Guin es podria destacar tot: la seva elegància en el llenguatge, la seva precisió i la seva manera d’exposar idees fins i tot mitjançant l’ús o el no-ús de certes paraules; la seva capacitat de construir personatges d’una solidesa psicològica impressionant o la seva habilitat per crear mons i universos d’una riquesa i d’una coherència tan ben estructurada que t’acompanyen més enllà del llibre. Totes aquestes coses es poden trobar a Els desposseïts. A través dels ulls del protagonista, Shevek, veurem dos mons germans, dos planetes, Urras i Anarres; dos mons que formen part de l’Ecumen, però que no podrien ser més diferents. Urras és un planeta ric en recursos i amb un clima força amable, on regna un capitalisme brutal que fomenta totes les possibles desigualtats, siguin econòmiques, de classe o de gènere; es un món vistós, amb un nivell de producció que no s’atura mai i una ostentació que no s’està de res. Anarres, en canvi, és un lloc àrid, amb pocs recursos i un temps que no ajuda a conrear quasi res. En canvi, està organitzat pels hereus dels exiliats d’Urras, que volien una altra mena de societat on les diferències no fossin tan salvatges; per això la societat que tenen s’organitza seguint conceptes anarquistes, on es fomenta la igualtat social, econòmica, de gènere i, sobretot, la idea de la no propietat. De fet, ni tan sols tenen el concepte dels possessius.

Davant d’aquest plantejament, un podria esperar que un dels planetes, una de les societats, fos defensada i l’altra criticada, un dualisme que seria familiar perquè, sovint, és el lloc on ens situem quan pensem o discutim les coses. Però Le Guin aquí planteja un diàleg humà i humanista, filosòfic, sociològic i polític on s’exposen les bondats i les ombres d’ambdós propostes. Sí, Anarres pot presentar-se com una utopia, i en molts casos ho podria ser, però també se’ns mostren els problemes, els seus defectes, perquè Le Guin, per molt que pogués tenir un posicionament personal, el que ofereix en aquest llibre és un camp de reflexió d’una profunditat que et deixa marca, perquè dies després, mesos després fins i tot, segueixes pensant, recordant escenes, diàlegs. Perquè tot això no ho fa amb un narrador que et dona lliçons, sinó que ho fa a través dels personatges, de les seves vivències, dels seus pensaments, dels seus ulls.

Le Guin sempre ens proposa la possibilitat de mirar el món a través de la mirada de l’altre, la possibilitat de ser l’altre, de contemplar els dilemes. Si a La mà esquerra de la foscor tenim un personatge que es troba amb la realitat del món d’Hivern i ens mostra el procés de comprensió d’aquells que no encaixen dins del nostre concepte d’allò «normal», aquí ens planteja quelcom similar, perquè Shevek és l’altre en els dos mons, no encaixa en cap, i per tant és l’observador perfecte, aquell que ens convida a mirar i entendre el món, el seu i el dels altres, amb sentit crític. I ho fa, perquè sap anar més enllà dels principis que ha après, de les normes acceptades; sap buscar els límits, fer preguntes per entendre i entendre’s, per comprendre allò que està enquistat.

Hi ha escenes magnífiques, diàlegs per emmarcar, però jo només en vull citar un moment que em va fer pensar molt en el nostre món, en la manera en què tractem i valorem la feina dels altres. Quan ja s’ha instal·lat a Urras, porten a l’Shevek de compres. Ja s’ha quedat meravellat per la quantitat de coses que té la gent del seu voltant, els rics, i encara es queda més astorat quan veu la quantitat de tendes i tot el que es ven, i que probablement ningú necessita. I de cop i volta, pregunta: on és la gent que ha fabricat tot això? On és la gent que treballa, la que no veus, la que fa tot el que tu reps sense preguntar-te mai realment pel seu valor, per les hores dedicades, per la dignitat que caldria donar a aquells que ho han creat? Per descomptat, crítiques similars també apareixen a Anarres, quan l’Shevek es pregunta per què els seus articles d’investigació no poden aparèixer publicats si no encaixen en les idees que defensen uns quants, per què el seu mestre li canvia el text o el publica també amb el seu nom. Allò establert, allò que acceptem com a normal i que mai podrem posar en dubte si no observem des de certa distància. La manera en què intercala els capítols dedicats a cada planeta et permet qüestionar-ho tot, passar del nosaltres a l’altre, i de nou al nosaltres, creant un diàleg entre dos mons, dos maneres d’entendre’l, d’entendre’ns; totes amb errors, perquè, al final, som humans. Per tant, mai es planteja una visió maniquea, sinó que ens pregunta a través de la història, ens proposa observar l’statu quo, veure les seves ombres, la forma en què la roda et pot engolir. Estem, a més, davant d’una història plena de matisos, que va molt més enllà de l’exploració política i social, i que ens parla d’amistat, d’amor i sexualitat, de lluites de poder i de reflexions ideològiques, ètiques i científiques.

La prosa de Le Guin aquí és perfecte (la traducció ajuda, la fa fluida i precisa). Quan vas passant les pàgines, tens la sensació d’estar trepitjant una construcció sòlida, tant per les paraules com per la capacitat visual que transmet. Camines pels carrers, veus als personatges, ets els personatges, i reflexiones amb ells a través d’una narració impecable.

Els desposseïts és un llibre brillant, complex i fascinant, literatura en estat pur, una literatura reivindicativa que ens ofereix una historia humana i humanista que sovint té quelcom d’antropologia, de sociologia i de filosofia; un estudi en forma de novel·la que es gaudeix com a ficció, com a ciència-ficció, com a relat extraordinari sense necessitat d’etiquetes perquè ens interpel·la des de qualsevol lloc i moment, perquè parla de l’essència, de les desigualtats, de la hipocresia política, del desig i l’amor, de les inquietuds humanes, de les ganes de saber; en definitiva, de l’home i el seu comportament íntim i social.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Ese famoso abismo. Conversaciones con Enrique Vila-Matas, de Anna María Iglesia (WunderKammer)

Etiquetas

, , ,

Leer a Vila-Matas, creo que ya lo he dicho alguna vez, es saber que vas a iniciar un viaje sin saber exactamente cuál es el destino. Sus libros son un trayecto por una ficción que no busca convertirse en trama cerrada, en argumento estructurado o en historia entendida como cuento, como ese relato que tiene un inicio, un nudo y un desenlace evidente, con giros de guion estipulados, sino explorar precisamente el concepto de ficción, de creación. Leer a Vila-Matas siempre es una experiencia única. Sí, es posible que haya temas que dialoguen a través de su obra, que se entremezclen y te observen como un todo que no se acaba, que se transforma, pero al final, lo importante es el placer de adentrarse, de perderse, de disfrutar de los personajes que construye, de las reflexiones que plantea y del conocimiento literario y cultural que subyace, del viaje a través del lenguaje. Porque de eso se trata, de encontrarse con el lenguaje, con la literatura, con la imaginación y con una idea muy interesante sobre la creación, sobre la autenticidad, sobre la identidad… Pasa algo similar cuando decides leer libros en los que se dialoga de alguna manera con Vila-Matas. Cuando el año pasado me topé con Me llamo Vila-Matas, como todo el mundo, de A. G. Porta (Cuadernos del Acantilado), descubrí un libro portátil, pequeño en formato, pero inmenso en contenido, porque en él encontrabas un homenaje, una forma de concentrar referencias a su obra, sus conceptos, personajes, reflexiones; un diálogo literario y creativo que hablaba del escritor y la persona, del arte de desaparecer, de la forma en que nos vestimos con lo que leemos y luego, tal vez, lo dejamos salir.

Esta es la sensación que también he tenido al leer Ese famoso abismo. Conversaciones con Enrique Vila-Matas, de Anna Maria Iglesia, publicado por WunderKammer. En un formato de diálogo más clásico, como su nombre indica, tenemos ante nosotros una puerta a lo que hay más allá de los libros, o quizá más acá, lo que se mezcla en esa mente que uno no puede dejar de admirar, por lo que tiene de laboratorio y juego literario, de originalidad y atrevimiento, de admiración a su vez por la palabra y por el lenguaje, por la creación en todos los sentidos, y en particular por la literatura.  Si alguien me lanzara esa pregunta clásica que a menudo surge ante un libro, «¿De qué va?», no sé si tendría una respuesta que no hiciera referencia al título. Porque estamos ante eso, ante una puerta y un abismo, una ventana a la palabra, al universo personal y creativo de un autor. Pero estaría mintiendo, porque es mucho más que eso, aunque no sé si se puede decir, si se puede acotar en un único espacio. ¿Cómo resumir en una frase tantos libros, tantas reflexiones? ¿Cómo hacer entender que aquí encuentras historias de una ciudad, de una época y a su vez reflexiones sobre Poe, el doble, sobre Georges Simenon o Patrick Modiano? Creación y crítica, literatura en expansión, buscando el cauce y la manera de aparecer y desaparecer, de ser efímera y a la vez quedarse contigo sin que seas del todo consciente. Eso es lo que ocurre con muchos de los libros de Vila-Matas, que van contigo, caminan contigo, aunque creas que no; te observan o quizá eres tú quien los observa sin saberlo.

Lo que está claro es que lo que nos trae Anna María Iglesia es un regalo para aquellos que disfrutamos leyendo, y escuchando, a Vila-Matas. La forma en que las preguntas van creciendo a la par que las respuestas, creando un diálogo lleno de referencias, de comprensión y de deseo de comprender un poco más, hace que tengas ganas de volver atrás, en el libro y en los libros. También encontramos reflexiones fascinantes sobre la creación y la literatura, anécdotas personales, de la infancia, de los primeros años como escritor, de conversaciones o descubrimientos. Personajes cuyos nombres se cuelan en la realidad, citas transformadas, ese comprender que toda ficción es una creación, una construcción, un señalar que a veces hay que abandonar esa tragedia que puede impregnar nuestras páginas para redescubrir el juego, el atreverse, el crear.

Dividido en capítulos que exploran un tema, aunque exploren varios en uno, debo reconocer que me encantó la sensación de juego que uno se encuentra ante el número ocho, ese «Próximamente» que por un instante hace que tu cerebro se imagine esa parte del libro como una especie de tráiler del siguiente libro, como uno de esos anuncios de cine, con la pegatina de próximamente en letras rojas sobre fondo blanco. Y hay algo de eso, pero no es un próximamente en sus librerías, sino que es ese próximamente del cine, ese recuerdo suyo que es también el de muchos. Leer a Vila-Matas también es eso, ver como tus referencias dialogan con las suyas, ver dónde se encuentran, dónde tu cerebro hace trampas y se adelanta para darse cuenta de que se ha equivocado, porque, aunque parta de un mismo lugar, la conversación lo lleva a otro sitio.

El arte de desaparecer, la repetición y la diferencia, los personajes, la realidad y la creación, la ficción, la imaginación y el pensamiento, todos ellos conceptos que aparecen en la obra y en este libro, en esta conversación que agradeces poder compartir, poder leer y anotar, subrayar como si con el lápiz pudieras hacer tuyo lo que se escapa, fijar en la retina, y en las neuronas, un universo, una construcción de palabras ajena pero que te llama, que hace años que dialoga contigo. 

Como lectora de Vila-Matas, una lectora que, por cierto, ha descubierto títulos que se le habían escapado, debo reconocer que este libro ya me gustaba antes de empezar. Al acabarlo, puedo decir que mi intuición no se había equivocado. Es una maravilla, una forma de leer y de escuchar, de observar y disfrutar de un camino literario.

¡Feliz jueves y felices lecturas!

Inés Macpherson

Chet Baker piensa en su arte. Ficción crítica, de Enrique Vila-Matas (WunderKammer)

Etiquetas

, ,

No he podido leer este libro en el vestíbulo de un hotel vacío y silencioso, como aconseja al final del prólogo el propio Enrique Vila-Matas, pero lo he hecho en una habitación solitaria, que no se parece a la de Xavier de Maistre, pero que me ha permitido disfrutar de este otro viaje alrededor de un cuarto, de una mente y de un tema. En su momento no llegué a leer Chet Baker piensa en su arte. Relatos selectos (Debolsillo, 2011), y debo agradecer que la editorial WunderKammer haya decidido publicar el texto en solitario en la colección Cahiers.

Estamos, como suele ocurrir cuando se trata de Vila-Matas, ante un libro que es difícil de clasificar, porque es en parte ensayo y en parte relato, una especie de monólogo reflexivo que a su vez es narración y que en ciertos momentos muta de narrador, de punto de vista; es análisis literario e imaginación, el viaje mental de un insomne que piensa la literatura, el arte y el lenguaje. Si hacemos caso a la segunda parte del título, estamos ante una ficción crítica, y podría ser una descripción adecuada, ya que lo que hallamos en estas páginas es la historia de un crítico que se pasa la noche en vela intentando encontrar la manera de unir la narración más tradicional, la que representaría Georges Simenon y La prometida de monsieur Hire, y aquella que parte de una concepción más radical de la creación (y del mundo), que estaría representada por el Finnegans Wake de James Joyce. La otra parte del título podría quedar explicada, o citada, en otro momento del libro en el que el crítico descubre que hay un hombre sentado en un coche, solo, fumando. «El crítico se acuerda de los días en los que, en Nueva York, cuando alguien veía a un hombre fumando en un coche en una calle oscura, daba por supuesto que era Chet Baker que estaba pensando en su arte».

Ahora volveré sobre el tema de las dos literaturas, pero me gustaría destacar algo antes de seguir en esa especie de duelo entre Hire y Finn, como los llega a llamar el narrador en algún momento. Se trata del ritmo, de la idea de la música que se repite en esa habitación de Turín, en el iPod de quien lo escucha, en la cabeza del narrador, como un bucle que es a su vez otro bucle, porque, al escuchar las distintas versiones de Bela Lugosi’s Dead, entras en una especie de espiral de movimiento circular que se repite en tu cabeza. Y algo de esa cadencia acaba impregnando la forma en que lees las reflexiones, esa especie de monólogo que avanza de la mano de una voz que sabe perderse y encontrarse, hilvanar temas que sostienen y expanden el diálogo entre esas dos miradas, intentando salir y, a su vez, adentrándose un poco más en las profundidades de ese análisis que puede ser también una historia.

Volviendo a los planteamientos literarios de Hire y Finnegans, hay que tener en cuenta que, en la mente del crítico, del narrador, además de representar diferentes maneras de entender el arte y la literatura, estos también pueden representar formas distintas de ver el mundo y de comprender lo real. La literatura Hire, la que consideraríamos más realista, es aquella que parece pensar la realidad como una secuencia, como «la ilusoria sucesión de hechos», como algo comprensible y con sentido. En cambio, la literatura Finn busca enfrentarse al abismo, es consciente de la realidad brutal y radical del mundo y observa y capta el sinsentido. El protagonista intenta fundir esos dos aspectos, esos dos cuerpos que quizá acabarán siendo realmente cuerpos, dos manifestaciones distintas, como si fueran una especie de Jekyll y Mr. Hyde en manos de un doctor Frankenstein literario. Y ahí volvemos a encontrarnos con la atmósfera musical, con ese Bela Lugosi’s Dead gótico que evoca, a través de la música y la letra, un universo de muertos y no muertos, de monstruos y seres que intentan encajar sin conseguirlo; un abismo de oscuridad que se transforma en una atmósfera que lleva al protagonista a observar por la ventana, a observar el mundo más allá de su bucle mental y reflexivo, o quizá más acá, porque quizá no hay nada fuera de la ventana, solo lo que él ve, lo que mira, lo que ya forma parte de su cabeza y fluye hacia el exterior en forma de metáfora, de imagen, de lenguaje. Dos conceptos, dos cuerpos, físicos y literarios, que buscan convertirse en híbrido. Un híbrido que podría ser uno, pero que en el fondo acaba siendo dos, tres, múltiple, un compendio de miradas que beben y se alimentan entre ellas.

Esta forma de unir diferentes aspectos literarios y artísticos, este híbrido que es el libro en sí mismo, ofrece un trabajo conceptual y literario extraordinario que sabe mezclarse a la perfección con el flujo del relato; o tal vez es el relato el que se cuela en el ensayo, cuando las dos visiones literarias intentan encontrarse, caminando constantemente de un lado a otro, buscando las paredes de una habitación que tiene muros, pero no sabes si tiene límites. Es un viaje interior que podría continuar, como la música en el iPod, porque el acercamiento entre esas dos concepciones literarias y artísticas (y quizá vitales) no es fácil y el personaje busca constantemente, y a través de distintos procedimientos, la manera de unirlas. A sus reflexiones le acompañan nombres ilustres de la literatura, que sirven como referencia, como manera de entender la palabra, la creación y el mundo, citas y referencias que pueden ser, o tal vez no, porque nunca debemos olvidar que parte del experimento y el acontecimiento artístico es el atrevimiento, el juego.

Porque hay algo de juego, un juego profundo donde se explora la identidad y el arte, donde se observa el abismo y el fracaso, el deseo de ir más allá y la sensación que despierta una tarea que parece imposible. La figura intelectual, la literatura y la vida se unen en este libro que habla del escritor y del lector, del crítico y la obra, de lo real y lo imaginado, de lo legible y lo ilegible. Y la música y el arte y ese caminar por una habitación interior, o exterior, o las dos cosas a la vez en un híbrido que nos invita a imaginar lo que somos, lo que construimos y observamos. Y todo esto durante una noche en Turín, de la mano de un crítico que a veces lo es, otras veces no, o quizá siempre lo ha sido. 

Un libro magnífico que, por fin, brilla en solitario para que lo podamos disfrutar y acompañarlo a su vez con esa otra maravilla que ha publicado WunderKammer, Ese famoso abismo. Conversaciones con Enrique Vila-Matas, de Anna María Iglesia, del que os hablaré en breve.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson  

Impossible, d’Erri De Luca (Bromera)

Etiquetas

, ,

Reconec que, fins fa uns dies, no havia llegit cap llibre d’Erri De Luca (Nàpols, 1950). Davant d’aquesta afirmació, és probable que alguns haguessin exclamat «com pot ser que no l’hagis llegit encara? És impossible», una expressió habitual davant d’algú que no ha llegit o vist segons quin llibre, pel·lícula o sèrie. Per què dic això? Doncs perquè a vegades utilitzem aquesta paraula, «impossible», com una manera de globalitzar allò que per a nosaltres és normal, com si el nostre melic fos extrapolable a la humanitat sencera. No és possible que (no) hagis fet això o t’hagi passat allò; és impossible que pensis així, o que hagis viscut allò altre… Utilitzem paraules que volen dir moltes coses i a vegades no sabem realment què volen dir o d’on venen, de quin espai de la nostra ment neix aquesta necessitat de marcar els límits que alguns mots proposen. Potser també per això Erri De Luca comença el seu llibre Impossible (publicat per Bromera, amb traducció d’Albert Pejó) amb una cita d’Israel Bashevis Singer: «Sovint he sentit explicar una cosa i dir “No és possible”, per descobrir menys d’un any després que en algun lloc havia passat de debò». La nostra realitat a vegades és més petita del que pensem; n’hi ha moltes altres, i no parlo de fantasia o ciència-ficció, parlo de les realitats que habiten altres cases, altres barris, altres famílies o comunitats, altres països i, en el fons, altres temps. La manera en què parlem d’ella, les paraules que escollim per definir-la a vegades diu més de la nostra mirada, de la nostra necessitat que de la realitat en sí. Al final, «impossible» potser és simplement la manera en què definim un fet fins que succeeix i es fa possible. Qui decideix, per tant, quin fet és realment impossible? Com podem saber que alguna cosa mai tindrà lloc?

Perdoneu aquesta divagació, però reconec que aquest Impossible d’Erri De Luca m’ha fet pensar en les paraules (el seu protagonista també ho fa, sovint), en el discurs, en la forma que tenim de pintar el món segons ens interessa o ens diuen que ens interessa. Però abans de seguir amb això, parlem una mica del llibre en sí mateix, de la història que ens proposa i de com ho fa. Es tracta d’una historia narrada amb dos formats diferents: un diàleg que és un interrogatori, i una correspondència epistolar que només té un interlocutor. De Luca ens planteja com a premissa el que podria semblar una estampa quasi quotidiana: un home surt a passejar per la muntanya tot sol, perquè li agrada, perquè gaudeix de la solitud i de la immensitat de la natura. Però es troba amb un altre home. El deixa passar, perquè prefereix anar sol, tranquil. Al cap d’unes hores, descobreix que aquest home ha tingut un accident i ha mort. Casualitats de la vida, o no, l’home mort era un antic company de lluita del protagonista; un company de lluita que els va trair fa molts anys. Aquesta coincidència no li sembla simple casualitat al fiscal, qui decideix acusar-lo d’homicidi. I així comença el diàleg, l’interrogatori entre dues realitats: la d’un jove que viu còmodament dins del marc legal i social del país on ha nascut, i la de l’home que va ser revolucionari, que segueix considerant que el món no funciona del tot com cal i que no ha claudicat ni dels seus ideals ni de la persona que és. És aquesta dualitat, aquesta diferència entre els dos homes que hi ha a la sala, el que provoca que l’interrogatori no sigui el que hom esperaria en una investigació per homicidi, i que es transformi en un diàleg profund que va molt més enllà dels simples fets de la mort, accidental o provocada. Passa quelcom similar amb les cartes, que ell escriu al seu «amormeu», sense cap intenció d’enviar-les, simplement com una manera de comunicar-se, de recordar i endreçar els pensaments i els records en forma de diàleg amb l’altre.

A través d’aquests dos formats podem dibuixar un quadre del caràcter i el passat del protagonista, però també de la petita història que ens explica i de la gran història que també marca un país. Descobrim la lluita revolucionaria, els anys de plom italians, i podem observar un petit fragment d’una Itàlia que potser molts lectors no coneixen. No es tracta d’un llibre d’història, però sí que la història serveix com a rerefons i com a explicació, com a fil conductor que ens recorda que les coses tenen un passat, que alguns dels drets que creiem inamovibles es van haver de lluitar durant anys en molts països. Hi ha lluites que van sortir bé, que van collir els seus fruits, d’altres que van ser derrotades o que feien servir mètodes que ara no entendríem. Però existien. Dit això, aquest llibre no ens parla simplement d’això. No ens parla del passat, sinó que també ens porta al present. De fet, durant tot el llibre trobem reflexions sobre la justícia social, sobre la llibertat, sobre l’Estat, sobre el capitalisme i la forma en què tracta al treballador. Un exemple el podem trobar durant un dels primers diàlegs, quan estan parlant d’accidents. El protagonista li retreu al fiscal que ell està disposat a considerar accidents laborals el que en realitat són «homicidis de treballadors, que es veuen empesos més enllà del límit de resistència i de les condicions de seguretat». Com sempre, un pot estar d’acord o no amb el protagonista, però és interessant que apareguin aquest tipus de reflexions, sobretot si poden ser desencadenants d’altres, si ens poden convidar a llegir la realitat i entendre el que s’amaga darrere de certes paraules que queden molt bé, sobretot si són en anglès, però que en realitat maquillen allò que sembla que no es vol veure. 

Aquest llibre ens presenta un home gran que ja ha viscut, que accepta l’aïllament com una manera d’estar amb ell mateix i seguir lliure. L’experiència i els anys han fet que reflexioni i que tingui una capacitat dialèctica que sap jugar en el terreny de joc que planteja el fiscal. Mostra una tranquil·litat que ens pot sobtar: no sent ràbia, ni por ni tristesa. És com si la seva força, la seva fidelitat a unes idees, però sobretot a ell mateix i a la seva manera de pensar i viure, li haguessin ensenyat on posar els peus, tant a la vida com a la muntanya. La muntanya, l’altre espai present durant tot el llibre, i que serveix com a contrapunt. Al despatx o a la cel·la els espais són tancats, acotats, teòricament no ets lliure, els altres controlen els teus moviments; la muntanya és un espai obert, lliure, on tu controles els teus moviments o pots caure, pots morir. La natura, la muntanya, l’escalada, allò que no serveix per a res i no vol servir per a res com a contrapunt dins d’una societat i un circuit on tot té un motiu, on tot té una finalitat, un benefici.

Impossible és un llibre curt però intens, poètic i polític, senzill i profund. Es tracta d’un llibre que ens parla de la fraternitat, l’amistat i la traïció, de la natura i la societat, de la justícia i la llibertat, de la comprensió i de la paraula, del llenguatge, de la manera en què conforma el discurs i la realitat, però també l’espai que hi ha dins nostre, allò que podem mostrar o amagar, allò que resideix al cervell o al cor, allà on viuen les idees, els ideals i les conviccions. Un llibre que es pot llegir en una tarda i tornar a començar per seguir gaudint d’una lectura plàcida, delicada i punyent que sap sacsejar-te sense cap drama, simplement parlant.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson