La dona eterna, de Pep Prieto (Columna)

Etiquetas

, ,

«Què ens ensenya un mirall, el que realment hi ha o el que volem veure? […] Però un mirall també és una altra cosa: és el moment precís en què una persona desafia el seu propi temps. És la confluència entre com ens veiem, com ens perceben els altres i com som realment. És la captura d’una dualitat: la consciència de ser i la certesa de qui ja no som». Aquesta és una de les moltes reflexions sobre la imatge, el pas del temps i la nostra mirada que trobem a La dona eterna, la nova novel·la d’en Pep Prieto, que acaba de publicar Columna. La destaco perquè en sí mateixa és interessant, i perquè condensa un dels meus temes predilectes: tot allò que podem trobar quan observem un mirall, en aquesta banda, però també en l’altra, en el reflex, en la imatge construïda a partir del que esperem, del que voldríem veure, del que ja no veiem. La nostra mirada sovint no veu els canvis, perquè ens mirem (i ens veiem) cada dia, però si poséssim una fotografia de fa deu anys, o cinc, o dos, els canvis hi serien, ens tornarien la mirada des de l’altra banda. Són canvis marcats pel temps, però també per tot el que ens diu una expressió, una cara.

Coberta d’Àlex Santaló

Una cara. La cara d’una periodista, l’Agnès Malhivern, que està a punt de fer els quaranta i, com ella mateixa ens diu, «no té res: res del que socialment li pertocaria, que li és igual, però el món insisteix a recordar-l’hi, i res del que realment voldria. No sap qui és, i tampoc no sabria decidir qui vol ser». La cara d’una mare, la Mercè, que s’està apagant a una residència, marcada per una malaltia degenerativa que no li permet  comunicar-se amb la seva filla; una cara que, quan l’Agnès retroba en fotografies, no sap reconèixer, com si la mare que ella ha vist i la dona que la Mercè va ser no encaixessin del tot (els secrets dels pares, la història que ens expliquen, o la que nosaltres mateixos ens expliquem per comprendre, per acceptar, per omplir els forats). La cara d’una altra dona, l’Aurora Ferrer, una actriu que tothom creia morta perquè havia deixat el cinema i no havia tornat a aparèixer més. Amb aquest personatge, en Pep Prieto ens recorda que, a vegades, és com si penséssim que una actriu ja no existeix perquè ja no apareix a la pantalla, «com si els mites de la interpretació només tinguessin dret a viure en una projecció, a ser una fantasmagoria»; una reflexió que podríem extrapolar a la nostra actualitat, quan a vegades hi ha qui et pregunta si estàs bé perquè no has penjat res en dues setmanes a xarxes, com si la vida s’hagués de mostrar, de reconstruir a la minúscula pantalla dels mòbils i els ordinadors i aquesta fos més visible que la vida que es viu dia a dia.

Un cop presentats els personatges principals, anem a veure com els seus camins es troben. L’Agnès, especialitzada en estudiar i reivindicar els noms d’actrius a qui no es va perdonar el pas del temps i que van acabar rendint-se davant la falta d’oportunitats, rep una trucada per entrevistar l’Aurora Ferrer, una actriu que es creia desapareguda, però que està ben viva, mentre veu com la seva mare es va apagant, incapaç de comunicar-se amb ella, convertida en un misteri que es va allunyant cada dia una mica més. La trama segueix, es complica i ens porta cap a un altre misteri que desemboca en una història que juga amb el thriller i altres gèneres que no diré, perquè aquí la gràcia és descobrir-ho pàgina a pàgina, deixar que el viatge et porti fins a caure pel cau de l’Alicia perseguint un conill blanc. Però podríem dir que el que li espera a l’Agnès, i al lector, és un joc de miralls que reflexiona sobre la imatge de la dona i com es jutja la seva bellesa i la seva vellesa; sobre la invisibilitat a què s’ha vist abocada durant molt de temps a partir d’una edat, definida per una sèrie de rols on se la vol encotillar, perquè sigui la dona que toca; sobre el temps i els mites de la immortalitat o l’eternitat, aquesta recerca humana que ha esquitxat tantes ficcions, obsessionats per buscar alguna manera d’enganyar el temps, perquè ens espanta la idea de desaparèixer: «Hi ets, i després inicies un llarg camí cap a la desaparició. Hi ets, i després deixes de ser-hi. Fins i tot en vida». Però, com deia una bona amiga, no és el temps que passa, som nosaltres.

La dona eterna no només juga amb el pas del temps, sinó també amb la memòria, amb els records i els ressons, amb les petites petjades del temps que ens assalten i que creiem propis però que potser no ho són. Fa unes setmanes llegia El sentit d’un final, de Julian Barnes, i m’ha agradat descobrir paral·lelismes en aquesta manera de pensar la memòria i la possibilitat d’explorar com construïm els relats que ens configuren, que expliquen la nostra vida, que intenten explicar la vida d’aquells que ens són propers; com, de cop i volta, apareixen a la nostra ment records que no sabíem que teníem i ens ho trastoquen tot. La memòria, la identitat i la nostra relació amb els altres, el que escollim dir i el que no. Això queda molt clar a les entrevistes entre l’Agnès i l’Aurora, un tour de force fascinant que ens mostra a poc a poc que hi ha alguna cosa amagada entre les paraules de l’actriu, i entre aquestes pàgines.

Entre els elements que acompanyen la investigació de l’Agnès, i que són una mostra clara de l’amor pel cinema que respira aquesta novel·la, trobem l’Ernest Figueras, nom que és en sí mateix un preciós homenatge al gran Jaume Figueras; la gata Fedora, que rep el nom de la pel·lícula que va inspirar alguns dels elements d’aquest llibre; i aquest amor pel setè art que trobem a moltes escenes de la novel·la, per la forma en què parla d’ell i per les petites picades d’ullet a diferents pel·lícules (Indiana Jones, Avengers…). Reconec que hi ha un moment on apareix una figura amb un impermeable verd i el meu cervell va anar a buscar el personatge de Bruce Willis a Unbreakable (no sé si la referència era aquesta, però el meu cap va decidir que sí). Hi ha d’altres elements, com per exemple un poble que apareixerà en algun moment de la novel·la i que destil·la una atmosfera de pel·lícula, o l’ajudant de l’Aurora Ferrer, l’Ocaña, amb els seus mitjons vermells que em recorden al personatge de Booth, de la sèrie Bones…  Tant la història que narra com la forma en què està narrada transmeten un gust pels detalls i per aquests petits homenatges (buscats o trobats per lectors massa capficats com una servidora) que encaixen perfectament en una estructura que sap treballar molt bé el joc de miralls que proposa.

Podria dir moltes coses més, però prefereixo anar callant ara. Només diré que el viatge val la pena i que, com sempre, en Pep Prieto sap com construir un univers molt visual, aquest cop amb uns personatges femenins molt ben definits i enfrontant-se a una diversitat de temes que sap tractar amb la profunditat que una història com aquesta necessita: com si semblés que no ho fa, però fent-ho. Per tant, deixeu-vos portar, caieu pel cau de l’Alicia i endinseu-vos en aquest viatge per descobrir La dona eterna.

Bon divendres i bones lectures!

Inés Macpherson

No en cap altre lloc, de Marta R. Gustems i Maiol de Gràcia (Llibres del Delicte)

Etiquetas

, , ,

Imagineu un home. Per ara no coneixem el seu nom, només una inicial, la J. El veiem caminant pels carrers de Barcelona, passant a prop de la Boqueria, i sentim com els seus pensaments van agafant forma, com desitja fer-se fonedís, potser desaparèixer. Ara, imagineu una dona; la inicial del seu nom és M. Està sola. «Els carrers són buits. La plaça, abandonada. Se senten criatures, lluny. Però jo encara soc més lluny i més menuda». Una dona aïllada, a una casa on a vegades rep visites, d’on a vegades surt, fins i tot per la finestra. Les finestres, aquesta per on ella surt, i una altra finestra a un carrer, amb un to blau, que ens observa i ens convida a observar. Un calaix, un espai que ens intriga, que de nou ens convida a mirar, a obrir-lo i descobrir les ombres amagades… No en cap altre lloc, la novel·la que han escrit a quatre mans Marta R. Gustems i Maiol de Gràcia, publicada per Llibres del Delicte, és un llibre que ens convida a obrir finestres, calaixos i a replantejar-nos la percepció del que entenem com a història.

Com va comentar el Pep Prieto durant la presentació del llibre que va tenir lloc el passat dijous 17 de febrer, a la llibreria Taifa del barri de Gràcia de Barcelona, aquesta és una novel·la que ens ofereix una llibertat a què no estem acostumats, perquè no busca una estructura tancada, fixa, centrada en la trama. És un joc: el joc creatiu de dos autors que van decidir començar a construir una història cadascun donant veu a un personatge, teixint el fil conductor mentre el J i la M anaven creixent i construïen els seus propis universos personals. Un diàleg creatiu que es tradueix en capítols curts que, com un trencaclosques, ens van donant petites pinzellades d’informació que ens permeten caminar amb els personatges i descobrir el que ells van descobrint a mesura que van passant les pàgines i apareixen els canvis.

Aquesta novel·la té una poètica especial. És molt visual, i no només per la prosa, sinó pels collages que acompanyen alguns capítols, collages que ha creat Marta R. Gustems però que, en el fons, són la creació de la M, el personatge, la seva forma d’explicar fragments del que passa a través d’imatges trencades que també dialoguen amb el text i amb nosaltres. La sensació, com a lector, és que els autors t’ofereixen una capa més de lectura, perquè observes la imatge buscant referències, intentant copsar quina de les idees, quina de les frases o sensacions ha quedat retratada a la pàgina. Ulls, mans, ombres, cossos… El cos és important aquí: la pell com a frontera, com a espai de desig i de dolor; les mans com a eines creadores que alhora poden quedar trencades, lligades, colpejar o acariciar, a través dels dits o les paraules que escriuen contra el paper o que poden acabar enganxades a nosaltres, com en aquesta petita imatge que trobem en un moment del llibre: «Encara jec sobre la taula, estic nua, però adverteixo tot de papers enganxats a la pell. Deuen ser els retalls de totes mides que han quedat adherits a mi».

No en cap altre lloc té cos, té poesia i, com deia abans, planteja un joc creatiu que també és una reflexió, un viatge per les interioritats dels personatges, de les seves pors, dels seus desitjos, de la seva necessitat de crear, de ser, de tenir veu, de tenir un espai propi, una densitat que puguin controlar. Però podem realment controlar allò que som, allò que ens passa o que passa a la gent del nostre voltant? «La realitat és fictícia. Torno al refugi del qual molt probablement provinc, d’on vaig fugir una vegada i ara faig veure que m’escapo», ens diu en un altre moment un dels personatges, exposant la possibilitat d’una realitat-bucle. Caminem per carrers que coneixem, però de cop i volta descobrim que aquests carrers ja no són els mateixos, i la porta que abans ens deixava entrar a un espai conegut, ara no s’obre, o quan ens deixa sortir ja no som exactament qui érem abans o qui crèiem ser.

La història que han creat Marta R. Gustems i Maiol de Gràcia és un viatge, una exploració del procés creatiu i la personalitat, una invitació a perdre’ns pels somnis i la foscor, acompanyats per una dansa de fantasmes i records que mostren el seu rostre a través del cos o la mirada de l’altre, o d’un mateix, com en un mirall trencat a bocins on els personatges es van ferint, però també cosint. I cada puntada d’aquest trencaclosques també et va cosint a tu com a lector, fascinat, atrapat, preguntant a cada pàgina per on camines, on et portaran aquestes frases tan ben construïdes, aquests cossos que es van definint i que, amb ells, ens mostren un món ple d’arestes, d’ombres, dolor i desig, mans i ales. No vull ser més precisa, perquè l’experiència lectora d’aquest No en cap altre lloc és especial i us vull convidar a descobrir-la sense dir res més. Bé, menteixo. Diré una cosa més: llegiu aquest llibre, obriu les portes, les finestres i els calaixos que s’hi amaguen entre les seves pàgines i gaudiu del viatge.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Mira que eres, de Luis Rodríguez (Candaya)

Etiquetas

, ,

«Mira que eres». Podría ser el inicio de una canción, de ese «mira que eres linda»; podría ser el inicio de una queja, de una reprimenda, esa voz acompañada de un tono despectivo que te dice, estableciendo cierta distancia, «mira que eres torpe». Desde la franja clara de la cubierta de este libro, ese Mira que eres, de Luis Rodríguez (Candaya, octubre 2021), podría ser una invitación a mirar lo que eres, aunque quizá faltaría una tilde, y en el fondo tampoco sabemos a quién le propone ese juego: tal vez a sí mismo, al lector, a otra persona, a los personajes que habitan el libro, a los autores que cita y que se mezclan en la trama… Miremos.

Podríamos citar a Magritte y a su Ceci n’est pas une pipe y decir que esto no es estrictamente una novela, aunque su forma exterior parezca indicar que sí, con esa imagen que nos saluda antes de abrir su interior, una niña que nos mira, sonriente, estableciendo el primer juego: ante esa fotografía uno espera descubrir una historia relacionada con lo que nos transmite la imagen. Y lo que encontramos no es estrictamente una historia, una novela o un cuento, pero está relacionada, porque no encontramos con la mirada, con las imágenes, esas imágenes que Blanca tenía en casa y que podían ser la representación de un personaje o de otro, dependiendo del día, dependiendo de la historia que ella quisiera contar. Y es que este libro también nos habla de las historias, de cómo las contamos, de lo que decidimos explicar, de cómo empezamos. Yo he decidido empezar así, aunque no sé si es la mejor manera de hacerlo, así que me intentaré organizar. O tal vez no, y volveré sobre mis pasos para decir que, en un momento del libro podemos leer «esto no es una novela, es la contemplación de un rescoldo», así que, en el fondo, ya nos avisan las palabras de lo que tenemos entre manos.

Mira que eres es unjuego literario, un puzle de historias y reflexiones que ofrecen un extraño hilo para ir hilvanando fragmentos, referencias y sensaciones sobre la vida, la escritura, el arte, la muerte…  un compendio de historias entrelazadas que dibujan la silueta de un personaje y de muchos otros, un abanico de hombres y mujeres, de nombres que aparecen y desaparecen, que se mezclan, como se mezclan las historias, los relatos y libros por los que deambulamos. La necesidad de contar una historia, de escucharla, de compartirla, de aprender a leer entre líneas; la lectura y la escritura (aunque también la música, el cine, el teatro, el arte en todas sus expresiones) como lugar de reflexión y de encuentro; fragmentos y citas de libros que disparan relatos, anécdotas, pensamientos.

El libro consta de un preámbulo y tres partes. ¿Están conectadas? ¿Acaso importa? El inicio ya te demuestra que hay que dejarse llevar, aceptar el juego, estar dispuesto a no hacer caso de las exigencias del cerebro, que sigue buscando esa línea continua que va del punto A al punto B. Aquí no importa, no es eso lo que nos ofrecen estas páginas, donde la escritura, la literatura, la identidad, la vida y la muerte se van colando por las rendijas de los relatos. Porque esos temas forman parte de todo relato, como el del pueblo que considera que «no desaparecemos mientras hagamos sombra. Solo la ausencia de sombra es la muerte definitiva». Frases que nos atrapan, se quedan en la retina, pero que luego nos llevan al cine, a hablar de la velocidad, de lo efímero… y de nuevo las sombras.  

En el preámbulo, que podríamos pensar que es una carta, una introducción, pero que es eso y más, porque aquí no se trata de delimitar y trazar fronteras, sino de tomar cada una de esas líneas que a menudo nos dicen que no debemos cruzar y diluirlas, combinarlas, amasar las palabras y las voces narrativas, encontramos una especie de biografía dirigida a alguien, porque «no te he contado…». Y quizá nos lo cuenta a nosotros, al lector, a otra persona que escucha, que lee, que forma parte de las palabras. Nos cuenta una historia, la de cómo se conocieron, la de él, pero en el fondo «no te hablo de él, te muestro el pliegue del tiempo que, por lo que sea, he elegido». La persona y su historia como espacio para narrar y reflexionar, para comprobar las heridas, los vacíos, mantener las sombras y observar el tiempo.

Tras esta especie de preámbulo llega la primera parte, ese “Un” que nos recibe dibujado sobre una pared. Aquí encontramos sesenta fragmentos que son una mezcla de relatos, aforismos, reflexiones… «Arrastramos la mirada por nuestro entorno sin ser conscientes de que somos lo que ella acarrea. Aquello en lo que nos detenemos, el tiempo que lo hacemos. Somos lo que miramos». Y miramos muchas cosas a lo largo de la vida; los ojos captan formas, personas, historias… Quizá por eso, aquí hay elementos cotidianos que se mezclan con las reflexiones y las referencias históricas: parejas, anécdotas; entramos en el Lidl y después nos adentramos en la culpa para saltar al siguiente fragmento y encontrar una referencia a la Ilíada. Gisela, el Lidl y los dioses, Marco Aurelio, Flaubert o Yourcenar se encuentran, no físicamente, pero sí entre las frases, que nos invitan a preguntarnos cómo definir un personaje, cómo nos afecta la lectura, por qué escribimos, cómo miramos, cómo vivimos.  «Escribo para mirar lo que no veo», nos dice. Y en esa frase hay tanto, que te detienes un segundo para tomar aire y continuar. De hecho, hay tanto en tantas frases que el propio libro te pide pausa, tranquilidad, leerlo poco a poco.

La segunda parte empieza también de una forma extraña, con alguien que viaja siempre caminando. Aparecen otros personajes, otras historias que nos hablan del teatro. Encontramos la idea de un escritor dios que puede poner a sus personajes las dificultades que quiera, para después ofrecerle las soluciones que ha imaginado, para después recordar que la vida no es así, que por mucho que queramos utilizar la imagen del teatro, de los espectadores, de los actores, la vida no es así. Hay también entre estas páginas una especie de biografía lectora, una gran cantidad de referencias, de títulos y autores que van apareciendo entre fragmentos de las historias y los diálogos de los personajes. Y la muerte, el suicidio, la identidad, el deseo de ser otro, esos temas que se van colando de forma natural, que nos ofrecen un espejo donde mirarnos, donde mirar.

La tercera parte es solo una frase. Palabras que podrían ser un final o un inicio. Una forma extraña de acabar que nos recuerda la forma del viaje que nos ha ofrecido Luis Rodríguez y que, en el fondo, también nos habla de esa necesidad que todos tenemos de contar historias.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson

La dona amagada, Colette (Comanegra)

Etiquetas

, ,

Vaig descobrir l’existència de Colette fa uns anys, quan per una feina em vaig haver de submergir en la vida de Coco Chanel. És curiós com hi ha noms que et sonen, però que no situes, de qui coneixes només alguna de les seves facetes. En aquell moment em va fascinar la seva persona, però no havia llegit absolutament res del que havia escrit. Aprofitant que l’editorial Comanegra ha recuperat l’edició de La dona amagada, amb traducció de Maria-Mercè Marçal, he pogut gaudir dels seus contes, un conjunt de relats breus que exploren, amb un punt subtil de mala llet, les relacions humanes, i en especial les relacions de parella. Es tracta d’una reedició que manté el pròleg original de Maria-Mercè Marçal i on també podem trobar un magnífic epíleg que ha escrit Joana Masó i que permet relacionar l’obra amb el context actual.

Sidonie-Gabrielle Colette (Saint-Sauveur-en-Puisaye, 1873 – París, 1954) va ser escriptora, periodista, artista; va ser la primera escriptora a formar part de l’Acadèmia Goncourt i també la primera en presidir-la durant un temps. Va tenir una vida intensa i força interessant, i probablement les experiències que va viure van marcar la seva mirada, la seva forma d’observar i narrar les relacions humanes i l’amor. Com comenta Joana Masó a l’epíleg, els relats que omplen les pàgines de La dona amagada «són relats que diuen el domini de l’amor en la construcció de la felicitat, la presó de les dones i els neguits dels homes. […] En lloc de l’empatia i la identificació, a La dona amagada Colette imagina personatges que situen entre ells i nosaltres la distància dels llocs comuns i dels individus tipus. Hi entreveiem les dones i els homes que aquests personatges semblen representar, però no les seves veus singulars. Com si no poguéssim reconèixer-nos-hi perquè elles i ells no aconsegueixen singularitzar-se. Són personatges en mal de representació i aquesta és la seva força. Ja sigui perquè radicalitzen fins a la caricatura allò que podríem arribar a reconèixer de nosaltres mateixes si no fos tan visible i no fes tant mal, ja sigui perquè les seves maneres d’aparèixer es troben assignades a rols i cossos paròdicament ensinistrats per les normes del gènere, Colette ens fa sentir els nostres mals contemporanis de la representació. Com representar-nos i com aparèixer en l’espai literari, en l’espai públic, en l’espai polític, en l’espai amorós».

Els relats breus que formen La dona amagada aborden temes importants com el desig, l’amor, l’opressió del matrimoni, la gelosia, la infidelitat o la violència. Com apunta Masó, la forma en què exposa els personatges i les situacions permeten observar els gestos des d’un espai que ens demana mirar més enllà del simple retrat estàtic, perquè és un retrat, sí, però s’hi respira certa mala llet, cert punt irònic que potser busca ridiculitzar, mostrar allò que no volem veure, però hi és. Són com petits quadres, peces quotidianes que ens mostren llums i ombres, amors, desamors i aquelles coses que també callem. Per exemple, al relat ‘La dona amagada’, el conte que dona nom al recull, trobem una curiosa exploració sobre la sexualitat, l’adulteri i la llibertat; a ‘L’alba’, en canvi, Colette ens presenta el dolor d’un home abandonat per la seva dona. Potser per indagar en aquell clàssic concepte que diu que l’amor és cec, al relat de ‘La mà’ descobrim com canvia la mirada d’una dona fascinada pel seu marit quan ella descobreix, amb horror, la monstruosa mà desfigurada que ell té. I és que, a vegades, ho veiem tot de color de rosa fins que, de cop i volta, veiem una taca i aquesta taca es torna immensa i ho omple tot.

La insatisfacció, però també l’acceptació de situacions que queden retratades amb detalls que poden arribar a mostrar aspectes ridículs de certs comportaments; la consciència de ser jutjada constantment per la imatge que transmets, la soledat, l’angoixa vital… Fins i tot trobem relats on s’intueix, de portes endins, la violència de gènere. És com si l’autora hagués volgut fer un recorregut incisiu per un munt d’aspectes de la humanitat, un catàleg de gestos, costums, pors i anhels congelats en poques pàgines perquè nosaltres els hi donem vida amb la lectura.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

La casa al final de Needless Street, de Catriona Ward (Alianza – Runas)

Etiquetas

, , ,

Las casas, esos lugares que, según el personaje de Marion de The Woman Next Door, de Yewande Omotoso, son como una persona, un espacio que nos representa, pero que también puede convertirse en armadura, la capa de protección que permite mantener las apariencias, el disfraz que uno se pone para ocultar lo que escondemos dentro. Las casas, esos espacios en los que vivimos y ante los que pasamos, tan personales y a la vez tan lejanos: personales cuando los habitamos, lejanos cuando son simplemente un conjunto de paredes que guardan la vida de otros… o de nadie. Espacios que nos observan, con sus ventanas abiertas o cerradas, presencias que nos acompañan y que nos aterran si las encontramos vacías, de noche, caminando por una calle solitaria, sin farolas. Ahora imaginad una casa situada en una calle, Needless Street (la calle innecesaria), un tanto destartalada, con las ventanas tapiadas por maderas, con el bosque cercano; imaginad que pasáis a menudo, que oís voces en su interior, que veis que, de vez en cuando, sale un hombre. La última casa, la que se encuentra al final de la calle; una presencia que delimita la frontera entre la civilización, el mundo asfaltado, ordenado y pulcro de las paredes, y el mundo salvaje que crece entre los árboles, entre las sombras, donde todo es posible: enterrar el pasado, enterrar a los dioses, enterrar el dolor.

La casa al final de Needless Street, esta nueva novela de Catriona Ward que ha publicado Alianza en su magnífica colección Runas, nos lleva hasta esta calle innecesaria, a este lugar que parece un limbo, un espacio indefinido que supura extrañeza e incomodidad. Porque la historia que acompaña este espacio no es agradable: es la historia de una niña que desapareció once años atrás, junto al lago, esa niña del helado que apareció en las noticias, en los carteles; es la historia de su hermana, Dee, marcada por la tragedia que supuso esa desaparición, y empeñada en buscar a los sospechosos; y también es la historia de Ted, un hombre extraño que vive en esa última casa, aislado, con su gata Olivia y su hija Lauren. Sabemos desde un buen principio que él fue sospechoso de la desaparición de la hermana de Dee, pero no pudieron demostrar nada. Sabemos que es un hecho que le afectó, que recuerda, que lo persigue.

Tenemos el lugar y tenemos a los personajes. Con estos elementos, uno podría imaginar que estamos ante una historia clásica que nos llevará por caminos conocidos, porque se parece a muchas otras historias que ya hemos leído. Pero no es así. Y esa es la gracia del libro, del trabajo de construcción, de este puzle que nos propone Catriona Ward. Están todos los elementos, la atmósfera asfixiante, la angustia, los cambios de punto de vista, esas frases que nos dejan intuir, que hacen que sospechemos… pero están distribuidos de tal manera que, a medida que la lectura avanza, tenemos que ir replanteando el camino que creíamos conocer. Y es que La casa al final de Needless Street es un libro que sabe jugar con el misterio, con el género de terror, pero también con el terror mismo, porque el miedo palpita por todos los rincones sin mostrar una cara concreta y definida. Se habla de monstruos e intuimos esos monstruos, pero a veces los monstruos no son obvios, ni están en los lugares que uno espera.

¿Cómo construye Catriona Ward este engranaje literario? Lo hace a través de los diferentes puntos de vista que le permiten sus personajes. Tenemos a Ted, a Dee, pero también tenemos a Olivia, la gata de Ted, un personaje que ofrece mucho juego y que le da un toque de humor e ironía a la historia. A través de los ojos felinos observamos el mundo de los teds (los humanos) y observamos a Ted, ese hombre que nos resulta extraño, inquietante y a la vez entrañable: ingenuo y con mal humor, su mente parece quedarse en blanco a veces, y bascula entre el presente y el pasado, entre lo que ocurre en la casa y lo que ocurre fuera, en el bosque. En su mundo interior encontramos dioses a los que hay que desenterrar para que no los encuentren, grabadoras para registrar recetas, recuerdos de su madre, de esa vida pasada y rota, como la caja de música de la repisa, como esas muñecas rusas que nos miran en silencio y que nos indican que las vidas, y las historias, están conectadas, quizá una dentro de la otra, esperando a ser desenterradas, contadas.

Esta narración, en la que encontramos una mezcla de secretos, misterio, horror y sufrimiento, nos habla del dolor, de la supervivencia, de los traumas, pero también nos recuerda que, a menudo, no todo es tan sencillo como parece. Cada capítulo nos ofrece una mirada, un fragmento de historia que nos sirve para hilvanar los trozos; el problema es que, a veces, el siguiente capítulo nos da una información que no encaja del todo con lo dicho antes, ni con lo que nosotros imaginábamos. Narradores poco fiables que juegan con nosotros, o que, en el fondo, intentan construir ellos mismos la historia, porque hay tanto dolor que no pueden contarla de manera lineal, certera, concreta. Hay que escarbar, desenterrar los dioses, el pasado, el dolor y descubrir lo que oculta La casa al final de Needless Street. Si os apetece descubrirlo, abrid la puerta y entrad, porque el viaje vale la pena.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson

Tots els focs totes les pistoles, de Jordi Benavente (Lleonard Muntaner)

Etiquetas

, ,

Hi ha persones que tenen un imaginari propi que han anat construint a base de lectures i experiències, referents i moments que es barregen amb les inquietuds interiors fins a crear una xarxa que es fusiona amb la mirada. Una mirada que permet crear un univers literari però també visual, on cada fotografia desprèn una atmosfera que probablement només podria copsar aquella mirada, on cada frase és viscuda amb una passió que s’encomana. Aquells que han llegit els articles que escriu en Jordi Benavente sobre literatura saben que hi posa tota la passió en cada frase, en cada lectura, i gràcies a les seves paraules ens transmet aquesta passió lectora (i vital) i celebrem el tiberi una mica més acompanyats, amb una cervesa al porxo, encara que el porxo sigui el balcó de casa i Kentucky estigui als nostres ulls, en un horitzó imaginat.

Aquest amor i aquesta passió per la literatura, per escriure i per viure que trobem en els articles i en les converses amb el Jordi, també es pot trobar entre les pàgines d’una petita sorpresa que l’editorial Lleonard Muntaner ens va donar al setembre de 2021, un llibre petit però molt gran titulat Tots els focs totes les pistoles, escrit pel Jordi Benavente. El vaig comprar durant la Setmana del Llibre i el vaig llegir entre plantes, al costat d’una font, perquè sabia que era allò o anar a la muntanya a llegir entre arbres i camins, per ser una mica com l’escriptor-caminant que ens parla des de les pàgines del llibre i sap la importància dels espais, de l’aire, de triscar i respirar. I la lectura em va sorprendre, i no em va sorprendre, perquè podia sentir la veu de l’autor, literalment, explicant cada escena, cada reflexió. Amb això què vull dir? Doncs que pots conèixer algú i llegir el seu llibre i associar allò escrit amb el seu univers creatiu, però no sempre amb la seva veu, amb el seu to i els seus silencis. En canvi, aquí sí. No sé per què. Potser perquè l’imaginari vital i creatiu del Jordi Benavente té una coherència que queda plasmada en aquest llibre, potser perquè el pots veure caminant per la muntanya mentre aquestes frases li creixen pels dits.

Entre aquestes pàgines hi batega molta vida, passada i present, records i pensaments que respiren per si sols. Prosa poètica, reflexions, petites fotografies construïdes amb paraules que t’acompanyen pel trajecte vital i geogràfic, una geografia física i imaginària que ens parla de la vida, de la paternitat, de la infantesa, del bosc i la natura. Trobem una sèrie d’instantànies acompanyades d’un «va deixar escrit» que ens és estrany i alhora és nostre, un jo i un ell que ens explica moments vitals, que comparteix el camí, les històries, i ens convida a viure perquè «seguiré corrent fins que caigui rodó a la meta. No tinc cap pressa, però vull que sigui a la meta. M’emprenyaria dinyar-la sense haver acabat la marató que toqui aquell dia. Creuant la meta. Que hagin de córrer, els de l’ambulància. I que no hi siguin a temps».

«Busco mots per lligar-los a la pàgina, necessito les seves ales». Petites frases que donen una estranya pau, d’altres que et demanen que t’hi aturis una estona per copsar la bellesa, la tendresa i en alguns moments la tristesa que hi bateguen. Tots els focs totes les pistoles és un llibre on hi pots tornar sovint; de fet, et demana que hi tornis, perquè amb cada lectura connectes amb un fragment diferent, amb una part que potser abans no havies vist del tot. Com deia abans, aquí hi ha poesia i prosa, prosa poètica, paraules ben filades on trobem boscos i silencis, àvies, pares, focs («Tu escampa focs follets que fiblin fort, i recorda-ho: serà eterna la cacera, no deixaràs mai de vetllar») i mapes del tresors, paternitats i somnis i pors i tot allò que implica viure i sentir.

«Va deixar escrit: Escric perquè llegeixo, i llegeixo per sobreviure. I si haig de triar entre llegir o escriure, trio sortir a caminar». I com ell, amb aquest llibre caminem i llegim i fem un viatge a través de les paraules.

Bon divendres i bones lectures!

Inés Macpherson

Dientes rojos, de Jesús Cañadas (Obscura Editorial)

Etiquetas

, ,

Ya sé que es un tópico decir que un libro te atrapa, pero lo cierto es que la nueva novela de Jesús Cañadas, Dientes rojos, publicada per Obscura Editorial, no te atrapa, sino que te agarra, te clava las uñas, te muerde y en ciertos momentos incluso te abre en canal. Estamos ante un libro que consta de dos partes: la primera, un thriller con todos los elementos clásicos de una investigación policial que se adentra en la oscuridad, el misterio y lo extraño; la segunda, un viaje al infierno donde la fantasía y lo terrorífico te esperan con los brazos abiertos para explorar el sufrimiento, la crueldad humana, el abismo que nos espera dentro. Las dos partes están relacionadas, se mueven en la misma realidad, a ambos lados de un velo muy fino que se rasga y nos deja ver las sombras, la sangre… y la necesidad de buscar algo sobrenatural que justifique un horror que, por desgracia, conocemos. Cañadas nos muestra el terror cotidiano y el extraño, los monstruos que te esperan en el portal, en la vida diaria, y los que habitan tras la membrana de la realidad, al otro lado, donde el horror puede tomar las formas más espantosas, una pesadilla a base de máscaras, vísceras, dientes y dolor, mucho dolor.  

Aunque haya quien siga negando la existencia de la violencia de género, es una realidad. Ha existido siempre. Durante muchos años hemos convivido con ella como si fuera algo aceptable. Recuerdo que una amiga de mis padres comentaba que, en su pueblo, cuando una de las mujeres salía a la calle con el ojo morado, lo que se decía era: «vaya, le ha tocado uno de los que pega». Se aceptaba como lo normal, como lo que la mujer debía aguantar. Calla, baja la cabeza, aguanta. Cuando yo iba al instituto, existía aquella absurda teoría que defendía que el «no» de una chica, sobre todo si lo repetía varias veces, quería decir «sí». Y así podría seguir, señalando la violencia verbal, la violencia judicial, que sigue preguntándole a una chica si se ha resistido suficiente o si llevaba una falda demasiado corta… Y os preguntaréis: ¿qué tiene que ver todo esto con el libro? Todo, porque, por desgracia, estos horrores tan reales transitan por las páginas de este libro en todas las formas posibles.

Para muchas mujeres, la primera escena de Dientes rojos es algo familiar. Sentir que un hombre te sigue por la calle y el miedo que eso implica; la gracia es que Jesús Cañadas no explica esa escena desde la perspectiva de la chica, sino desde la del hombre, Lukas Kocaj, el protagonista de la primera parte del libro. De esta manera, la presentación del personaje de Kocaj resulta extraña, porque fascina e incomoda a la vez, algo que será una constante en el libro: tanto él como su compañero, Otto Ritter, son personajes con muchas capas, muchas sombras, imperfectos. Aquí no hay héroes de brillante armadura y corcel blanco. Aquí hay humanos rotos, llenos de heridas, de sombras… Si nos centramos en el argumento y en la presentación clásica de personajes, podríamos decir que Lukas Kocaj es un joven policía que tendrá que investigar el caso de una joven desaparecida, Rebecca Lilienthal, y lo tendrá que hacer junto a un veterano con un carácter bastante desagradable, Otto Ritter.

En la primera parte, mientras seguimos la investigación, recorremos las calles de Berlín y descubrimos sus barrios, los cambios sociales que han ido transformando la ciudad. Descubrimos sus luces y sus sombras, el racismo que palpita en algunos rincones… Y es que Dientes rojos no solo habla de la violencia de género, sino que habla de la violencia, del maltrato, del racismo, de la brutalidad, de la crueldad en muchas de sus formas. Va lanzando dardos a diestro y siniestro, mostrando la parte menos hermosa de la vida: la enfermedad, con todos sus fluidos; el abuso, el desprecio, y el dolor, mucho dolor, del real, del que muerde porque reconoces, y del que te lleva al otro lado del velo, ese lugar al que accedes mediante un ritual, una ofrenda que te lleva al hoyo, a la zona de fumadores, al Rey (ese Rey que nos puede llevar a Hastur, a Chambers, a True Detective…)

Los espacios que crea Cañadas son tan visuales que te acompañan días después. Puedes pasear, tocar y oler el incendio y sus libros ocultos, el Hoyo, el internado en el que desaparece Rebecca, el piso de Kocaj, la habitación de su padre, el extraño antro de Babsi, donde Kocaj comenta que siempre son mujeres, y Babsi nos recuerda que son siempre los hombres. El libro está lleno de instantáneas que te atrapan, de escenas que te arrastran a la oscuridad, que hacen que en ciertos momentos apartes la mirada, porque las imágenes son devastadoras, viscerales, puedes tocarlas y duelen.

Aquí querría hacer un pequeño apunte: hay quien ha comentado que hay mucha violencia en este libro, que incluso puede ser gratuita, que la presencia de Rebecca incomoda, es desagradable. Pero quizá es necesario que lo sea.  Quizá es necesario llevar el horror al límite para empezar a comprender el dolor acumulado; quizá si unimos todo el horror en un espacio, en un cuerpo, alguien pueda empezar a comprender la profunda herida que lleva abriéndose en la piel, en el cuerpo de las mujeres, cansadas de tener miedo, de ser víctimas, de ser las culpables por ir solas, por beber, por hablar, por existir. Hace unas semanas leí El año de gracia, de Kim Liggett (Salamandra), un libro en el que también se explora la violencia hacia las mujeres en una sociedad donde alguien ha decidido que las mujeres sueltan un afrodisíaco por la piel al que los hombres no se pueden resistir y por eso pasa lo que pasa… Como no, son ellas las que deben desprenderse de esa magia, someterse, destrozarse, alimentando ese círculo de dolor en el que siempre se buscan excusas fuera, nunca se mira dentro. Jesús Cañadas nos hace mirar en ambas direcciones, dentro y fuera, a ambos lados del velo. Por eso es tan importante la segunda parte del libro, porque llena los huecos que no podíamos llenar en la primera, pero también porque nos permite ir mucho más allá: los símbolos cobran fuerza y sentido, el viaje se vuelve más oscuro y nos empuja a reflexionar sobre la violencia, sobre la importancia de la educación para cambiar las cosas y sobre el dolor de sentirse siempre víctima.

Jesús Cañadas ha creado un libro que es como una bofetada, que no te suelta, que sabe jugar con el género y consigue mezclar perfectamente thriller y terror sobrenatural. Quizá no sea apto para todos los estómagos, pero es un viaje fascinante al lugar en el que acechan las sombras humanas, a la crudeza de la realidad que vemos constantemente y que sigue rasgando el velo.

¡Feliz martes y felices lecturas!

Inés Macpherson

El setè cavall, de Leonora Carrington (Extinció Edicions)

Etiquetas

, , ,

Descobrir per primer cop l’univers creatiu d’una autora és un dels plaers més grans que existeix. No saps què esperar, no saps què et trobaràs i comences la lectura disposada a trobar un fil conductor, quelcom que et porti pel laberint de paraules, de símbols, de referències… I vas avançant, fascinada per tot el que batega dins d’aquelles pàgines i, quan tanques el llibre, et maleeixes a tu mateixa per no haver-la conegut abans. Encara que potser ho has fet just quan tocava, quan tenies el cap preparat per gaudir realment de tot el que et proposa. Això és el que m’ha passat amb Leonora Carrington i el seu El setè cavall, publicat per Extinció Edicions i traduït per Anna Llisterri i Elisabet Ràfols-Sagués. N’havia sentit a parlar, sabia que existia, coneixia alguns dels contes en solitari, però no havia llegit tot el que habita entre les pàgines d’aquests contes.

Però anem per parts i parlem primer una mica d’aquesta autora. Leonora Carrington (1917-2011) va néixer a una bona família anglesa i com a filla de bona família, s’esperava d’ella que es casés i que formés una bona família anglesa. Però ella tenia un esperit creatiu i això la va portar a estudiar a Florència, on va descobrir l’obra dels grans mestres italians, i de nou a Londres, on va conèixer a Max Ernst, amb qui va marxar a París. Allà va coincidir amb els surrealistes, un moviment creatiu que li va donar ales per fugir dels convencionalismes, però on no va encaixar mai del tot, perquè els surrealistes tenien certa tendència a veure a la dona com a musa, i ella no volia ser això. De fet, Leonora Carrington deia que no havia tingut mai temps de ser la musa de ningú, perquè estava massa ocupada aprenent a ser una artista, a crear el seu propi univers. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, van capturar a Max Ernst i ella va marxar cap a Espanya, on la van internar a un sanatori. L’experiència d’aquell horror va quedar plasmada a un llibre, Memorias de abajo, que podeu trobar en castellà publicat per Alpha Decay. Un cop fora, quan va saber que la volien tornar a internar, va marxar amb Renato Leduc, un bon amic, cap a Nova York. Leonora va deixar els Estats Units i es va instal·lar a Mèxic, on s’hi va quedar a viure.

Voler etiquetar l’obra de Leonora Carrington amb la paraula surrealista és voler assenyalar només una de les influències que la van tocar. El seu univers fantàstic va beure de molts altres mons i això es pot veure a tots els seus relats, on trobem estructures i elements que ens porten als contes clàssics, a les llegendes i contes populars celtes, a les històries de fantasmes, a la seva fascinació per la natura i els animals, per la mitologia, les llegendes, els éssers fantàstics… Per tant, el millor que es pot fer és obrir el llibre i deixar que la seva prosa t’atrapi. A El setè cavall en trobem una mostra magnífica: més de vint contes ordenats cronològicament i que es mouen entre 1937 i 1971. Hi veiem l’evolució, però també els punts en comú, els elements que es van repetint, creant una xarxa d’imatges que donen una solidesa extraordinària al seu imaginari. No en parlaré de tots, però voldria destacar alguns.

El primer que ens trobem és “Presentació en societat”, un relat extraordinari on una noia li demana a una hiena que la substitueixi a la festa que faran a casa seva. El simbolisme del procés de transformació de la hiena i la part final ens conviden a pensar en el desig de fugir de la rigidesa de la família, en la possibilitat de no voler encaixar en la societat, de no deixar-se encotillar, de treure’s la màscara… La idea d’obligar a les dones a comportar-se, a encaixar, també la trobem a un altre relat extraordinari, el de “La dama oval”, on ens trobem amb elements dels contes populars, com la noia tancada a la cambra (una noia alta, molt alta, que ja pel seu aspecte no encaixa), mirant per la finestra, la dona gran que vigila… Com a molts dels relats de Carrington, els animals tenen una forta presència aquí: tenim un cavall de fusta, en Tartar, una garsa que entra per la finestra, la Mathilde, i les dues noies, la que estava tancada i la que entra quan la veu per la finestra. Les quatre passen a ser cavalls… i no es pot ser cavall.

Com es pot intuir pel títol del recull, el cavall és un animal que apareix a molts dels contes. Més enllà de ser un animal que ens recorda l’obsessió que hem tingut per domar allò salvatge, un paral·lelisme clar de la necessitat de contenir la naturalesa salvatge, creativa o lliure de la dona, trobem que la simbologia del cavall ens acosta a les profunditats, al misteri, als mites ctònics, a la lluna… La fascinació per la natura i els animals, per la visió de la deessa com a ésser natural i lliure també es pot trobar a “Quan passaven”, una de les joies del recull, amb una càrrega simbòlica fascinant, on el món natural i el món humà i religiós es contraposen. Aquí descobrim a la fascinant Virginia Fur: «Dins la vasta cabellera de la Virginia, rat-penats i papallones nocturnes hi queien captives; les seves mans estranyes gesticulaven cap a les bèsties […], va obrir la boca i un rossinyol cec volà cap a dins; se l’empassà i cantà amb la veu del rossinyol».

L’humor absurd també es troba als contes de Leonora Carrington. Un exemple és el conte “Els tres caçadors” o “L’oncle Sam Carrington” on la protagonista sent un soroll estrany i busca l’origen: «Eren dues cols que es barallaven d’una manera espantosa. S’arrencaven les fulles l’una a l’altra tan aferrissadament que aviat només van quedar fulles esquinçades pertot arreu i ni rastre de les cols». El simbolisme de les verdures que utilitza Carrington en aquest conte és meravellós i ens mostra com d’absurd pot ser intentar encotillar una verdura…

Entre les pàgines d’aquests contes trobem éssers fantàstics, com la germana del conte “Les germanes” o la fascinant dona de “Conills blancs”, que neteja els plats al balcó, amb la seva llarga cabellera. El conte que dona títol al recull, “El setè cavall”, explora la hipocresia social, la necessitat de saber estar i la fascinació per la natura, per allò salvatge, entre moltes altres coses. La veritat és que es podrien extreure un munt de lectures i símbols dels contes de Leonora Carrington, però imagino que cada lector o lectora podrà extreure la seva pròpia interpretació. Les històries hi són, però el que pot trobar cadascú pot variar. Jo vaig trobar un meravellós homenatge a “La caputxeta vermella” a la part inicial de “La Jemima i el Llop”, un conte on veiem també un altre recurs habitual de l’autora, que és descriure als humans amb un punt animal, com si la seva cara sempre tingués algun tret que va més enllà. Llegir aquest relat em va fer pensar en Angela Carter, en la seva forma de reescriure alguns dels contes clàssics. Llegir també és això, deixar que un conte et porti a un altre, que et facin recordar, pensar…

Hi ha més contes al recull, alguns on podem detectar com la cultura mexicana anava penetrant l’imaginari de l’autora, però voldria acabar comentant el relat que porta com a títol “La meva mare és una vaca”. Aquí, la mitologia, la imatge de la deessa i els elements lunars són molt presents. És un relat màgic, simbòlic, mític, que et regala imatges i frases precioses: «Em sento sola i desgraciada però porto la meva última pell. Com que tu gairebé estàs cara a cara amb els Déus, no m’abandonis» o «Com puc fer passos fora del cercle si no tinc peus? […] T’has de teixir un cos amb fils d’aranya».

És cert que alguns dels relats poden semblar inacabats, com si no et portessin a un lloc concret i amb sentit, però jo no he tingut aquesta sensació. Crec que aquest llibre et proposa viatges, alguns curts, d’altres més llargs; viatges per un imaginari coherent, conscient i sòlid que és un veritable plaer. Passeges per les històries de Leonora Carrington com si estiguessis viatjant per un quadre: imatges potents i plenes de símbols que et conviden a gaudir dels paisatges, dels animals, dels personatges i les seves transformacions. Busqueu El setè cavall i deixeu-vos portar per aquesta autora genuïna i a reivindicar.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Cuántos de los tuyos han muerto, de Eduardo Ruiz Sosa (Candaya)

Etiquetas

, , ,

Hay libros a los que llegas sin darte cuenta y agradeces las casualidades, la posibilidad de adentrarte en sus páginas sin saber qué esperar. Cuando en 2019 vi la ilustración de Cuántos de los tuyos han muerto, de Eduardo Ruiz Sosa, publicado por la editorial Candaya, me llamó la atención esa Matrioska vestida de Muerte, esa Muerte convertida en Matrioska.

Al acabar de leer el libro, comprendes que hay un juego de historias dentro de historias, no porque haya relatos dentro de otros relatos, sino porque todos ellos están relacionados en cierto sentido por todas esas muertes que son muertes, pero también son otras cosas. Porque no se trata tanto de la muerte en sí, la física, la corporal, sino de lo que los muertos nos dejan, los recuerdos del vínculo, las incógnitas, el vacío. Y luego esas otras pérdidas: enfermedades, desaparecidos, incertidumbres, pérdidas, olvidos, que pueblan nuestra vida y nos arrancan pedazos. Eduardo Ruiz Sosa nos recuerda que, a veces, la única manera de guardar esos fragmentos que se pierden, esas vidas que se escapan, es a través del relato; un relato que se escapa a las certezas, como la memoria. Por eso las ausencias convertidas en historias son siempre aproximaciones, variaciones, ficciones. Unas ficciones que en estas páginas saben jugar con las palabras y los espacios, creando escaleras de frases para crear un ritmo, una cadencia, una determinada pausa en el discurso.

El primer relato que encontramos es «Desaparición de los jardines».  En él nos adentramos en el dolor de la enfermedad degenerativa, de la pérdida de la memoria, pero lo hacemos de una forma que va más allá de lo obvio, de lo palpable. La pérdida de la memoria de la abuela tiene un paralelismo en el hogar, en la forma en que el espacio también se va desintegrando: «No sé qué empezó a morirse primero, si la casa o la abuela». Cuando perdemos un hogar, perdemos una parte de nosotros. Cuando perdemos a una persona, perdemos una parte de nosotros, y cuando esta persona se va perdiendo, la sensación es que también perdemos espacios de memoria, esos lugares donde construimos relaciones, recuerdos… Por eso la unión de las dos desintegraciones,  ese irse apagando y rompiendo, dejando a oscuras pedazos de una vida. «Creo que a veces es la muerte la que nos hace miembros de la misma familia. Ciertas formas de la muerte. O específicas muertes con nombre y apellido», nos dice el narrador. Y nos regala imágenes como la de su abuela observando los azulejos de la cocina o fijando la vista en la puerta de la habitación, para después seguir avanzando por la memoria y la tristeza de ver cómo el tiempo y los recuerdos se mezclan, se pierden, duelen:

«Supe que lloraba durante la mayor parte del día

que le dolían los recuerdos

            pero ella misma no conocía

                        el origen de su llanto

que en cada objeto de la casa anidaba una memoria como una mordida, que esa forma de vivir en el ahora todos los momentos del pasado no tenía descanso».

Con el segundo relato, «La garra de la estatua», nos adentramos en una pérdida muy real: la pérdida de un ser querido, en este caso, la madre. El duelo se mezcla con el dolor de vaciar una casa, de preguntarse cómo reconstruir a una madre que ya no está y que ha dejado un vacío, el suyo, lleno de incógnitas, plagado de cosas que no sabías y que no sabes cómo convertir en historia, en relato. Vaciar una casa también es una manera de vaciarse, de reconstruir la memoria, la parte de la vida compartida y aceptar que habrá zonas en blanco que tendrás que rellenar con tus recuerdos, con ficciones o aprender a convivir con el silencio. La presencia de una estatua sin mano, el descubrimiento de ciertas supersticiones, leyendas y deseos permiten preguntarse por la madre, pero sobre todo aprender «que el mundo tiene dos dimensionas: una donde puede morir el cuerpo […] otro donde puede morir la memoria».

«El dolor los vuelve ciegos» es un relato que te rompe. Hay que tener en cuenta que, en este libro, Eduardo Ruiz Sosa nos habla de la muerte desde dos lugares: desde una tradición que sabe aunar simbolismo y supersticiones, y desde la cruda realidad de la muerte violenta, el dolor de la crueldad humana, la sumisión, la explotación, el maltrato, y los desaparecidos. Es el caso de este tercer relato, donde nos desgarra la incertidumbre, la repetición del ritual de ir a reconocer cadáveres y tener que decir «él no es»; una repetición de la herida en forma de palabras que nos recuerda el sufrimiento de esos vacíos que impiden reconstruir un relato, porque no sabes qué ha ocurrido y nada en el exterior parece capaz de decirte algo.

Con «La mirada médica», el autor explora un tema complejo, el de las decisiones que los padres pueden tomar para cuidar, teóricamente, de los hijos. Decir que el relato solo habla de esto sería ser injusto: hay amistad y hay dolor; hay la certeza que la muerte de los padres de los demás nos hace pensar en la muerte de nuestros padres, y la nuestra propia; encontramos la dificultad de vivir en el mundo cuando uno no encaja, y encontramos un punto de humor macabro que aligera el peso.  

En «El sanatorio de la intemperie» Eduardo Ruiz Sosa nos muestra la muerte natural y la muerte violenta, la del enfermo y la del asesinado, la muerte lenta y la muerte rápida. El autor explora la enfermedad, el sufrimiento que supone estar encerrado en un cuerpo que ya no funciona: alguien que vive en la frontera, porque la mitad de su cuerpo funciona y la otra no. Reflexiona sobre lo que significa ser hombre, ser cuerpo, estar expuesto al tiempo, al olvido, a la muerte, y cómo las personas reaccionan ante esa muerte en vida, el dolor que podemos llegar a sentir ante la muerte lenta de un ser querido al que ya no reconocemos en esos ojos y pensar que no podemos hacer nada para ayudar a un amigo.

Exploramos la ceguera como soledad, como experiencia de amputación del mundo a través de la oscuridad en el relato «Una voz sin cuerpo», una historia en la que dos hermanos saben que se quedarán ciegos y, en un momento, nos dicen que no salen de casa porque así, cuando se queden ciegos, no echarán de menos la variedad de lo perdido. Con «No tiene nariz ni ojos, pero sí boca», Eduardo Ruiz Sosa nos ofrece uno de los relatos más extraños del libro, el más simbólico, quizá, o el que sabe explorar mejor la reflexión sobre el relato, sobre la forma en que las historias nos cuentan, pero también nos pueden ocultar.

El fanatismo religioso, el machismo y el sometimiento aparecen en «Naturaleza de los fieles», un relato donde vemos la amputación de la dignidad de una mujer que «aprendió a sentirse segura si desaparecía de la mirada de los otros». Exploramos el perdón en «Muerte de David Brodie» y observamos a un actor que busca experimentar la muerte a través de sus actuaciones en «Que el mundo arranque tus ojos». Nos invita a observar la pérdida, a reflexionar sobre ser presencia, sombra, el fantasma de los demás, para contemplar el poso que deja la gente cuando muere. ¿Y si nuestra vida fuera nuestra en la medida en que es de los otros, en que los otros la hacen suya? Si nos acogen tras la muerte, si nos recuerdan, tal vez construyan a través de sus recuerdos lo que fuimos nosotros.

Llegamos al final del libro con «La desaparición de los siervos», un relato que nos habla de la pérdida del hogar y la identidad, y nos explica que las historias, los relatos y los sueños también son maneras de lidiar con esa pérdida. Creamos historias. Historias que nos llevan hasta el Post Scriptum, donde nos encontramos de nuevo con esa estatua, esa mano, ese deseo que no sabíamos si se había cumplido o no, ese vacío que tenemos que llenar y que estas historias intentan acompañar. Un libro fascinante y poético que indaga en los aspectos de la muerte, la pérdida, pero, sobre todo, de la vida.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson

Crònica desordenada de Ciutat Antiga, Jaume Oliver Ripoll (Pagès Editors)

Etiquetas

, , ,

Aquells que em coneixen, saben que tinc una debilitat per Ray Bradbury i la seva obra. Quan vaig obrir Crònica desordenada de Ciutat Antiga, de Jaume Oliver Ripoll (publicada per Pagès Editors a l’octubre de 2019), i vaig trobar una cita del conte “El matí verd”, de Les cròniques marcianes de Bradbury, he de confessar que l’autor ja em tenia. El senyor Benjamin Driscoll i la seva plantació d’arbres a Mart, seguint l’exemple de Johnny Appleseed i la seva plantació de pomeres a Estats Units, sempre m’ha semblant meravellosa, perquè, de fet, té un punt de meravella inexplicable. És un fet insòlit. I els fets insòlits sempre ens provoquen, ens conviden a acceptar d’alguna manera allò que sembla impossible.

El títol de la novel·la, Crònica desordenada de Ciutat Antiga, ja ens avisa del que ens trobarem: una narració construïda a partir de diferents punts de vista i diferents moments temporals (que tindran com a punt de referència els anys que han passat des de la Gran Pluja, l’esdeveniment que ho va canviar tot). Fragments de quaderns, testimonis i interrogatoris esquitxen aquesta crònica que el narrador principal intenta unificar pel futur lector (i potser també per a ell mateix). Aquest narrador és un cercador de noms, algú amb una visió de conjunt que barreja allò que ha trobat amb allò que veu, pensa i recorda. La seva veu anirà agafant protagonisme a mesura que avancem, però ell no és el protagonista. N’hi ha uns quants, noms propis que es vesteixen d’altres noms, com el de Rel Santandreu, l’Estudiant, o el de Calogero Genovese, també conegut com el Moix Romà. Però, quina és la història que aquest cronista ens ofereix? Què va passar al món després de la Gran Pluja?

Agafant elements del gènere de la distopia, Jaume Oliver Ripoll ens presenta un món on, de cop i volta, comença a ploure. A Europa, la pluja dura cent catorze dies sense interrupció. Les ciutats es desfan i el món que coneixíem es transforma, tant a nivell físic com a nivell social i polític. La gent busca refugi, una solució, perquè després de la Gran Pluja, arriba el Mal de la Pedra, una pandèmia que sembla incurable. Però hi ha petits reductes on el món segueix viu, aguantant. És el cas de Ciutat Antiga, una Palma fascinant que ha sobreviscut a la destrucció gràcies a les arrels d’un arbre singular. No és l’única ciutat, però sí serà l’última.

Els fets es van exposant de forma desordenada, saltant del passat al present, un passat que a vegades ens porta molt més enllà de la Gran Pluja, perquè aquí el que també trobem és una crònica històrica de la ciutat, de la seva gent, de la Història. Personatges i esdeveniments reals es barregen pels carrers de pedra i vidre que ens observen des d’aquest món que Oliver Ripoll dibuixa en forma de trencaclosques. Els personatges i el cronista ens van donant peces i el lector les va cosint. Hi ha moments on ens perdem per carrerons secundaris, però sempre tornem, posem fil a l’agulla, i comprenem que, a vegades, no es tracta tant de l’acció com de la mateixa història, la gran i la petita, la dels noms que cerquem i els que canviem o fins i tot oblidem.

Hi ha una part molt visual en aquesta crònica: l’arbre i els túnels de vidre, els moixos saltant per les teulades, els murs, els quaderns i les màscares; la pedra, l’aire i la por. Podria explicar com es va construint aquesta societat, com ens ho explica el cronista, però crec que hi ha certa màgia en anar-ho descobrint així, de manera desordenada, com ho proposa l’autor. I així poder trobar les referències a Bradbury, al seu Benjamin Driscoll i als somnis: els que ens fan mirar cap amunt, però també els que ens recorden que tenim els peus a terra, que podem cuidar aquestes arrels i aquests braços que també miren al cel, amb les fulles verdes que respiren i ens ajuden a respirar.

No sé si és un llibre fàcil, pel ritme i per aquest trencaclosques de veus, noms i temps que el cronista exposa i nosaltres anem recollint, com a lectors, imaginant al cap aquest món que es construeix malgrat estigui desfet. Però aquesta crònica desordenada és interessant per la forma, pel llenguatge i perquè també és una carta d’amor a una ciutat, a la Palma que és Ciutat Antiga, a la seva història, als seus carrers i la seva gent.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson