Crònica desordenada de Ciutat Antiga, Jaume Oliver Ripoll (Pagès Editors)

Etiquetas

, , ,

Aquells que em coneixen, saben que tinc una debilitat per Ray Bradbury i la seva obra. Quan vaig obrir Crònica desordenada de Ciutat Antiga, de Jaume Oliver Ripoll (publicada per Pagès Editors a l’octubre de 2019), i vaig trobar una cita del conte “El matí verd”, de Les cròniques marcianes de Bradbury, he de confessar que l’autor ja em tenia. El senyor Benjamin Driscoll i la seva plantació d’arbres a Mart, seguint l’exemple de Johnny Appleseed i la seva plantació de pomeres a Estats Units, sempre m’ha semblant meravellosa, perquè, de fet, té un punt de meravella inexplicable. És un fet insòlit. I els fets insòlits sempre ens provoquen, ens conviden a acceptar d’alguna manera allò que sembla impossible.

El títol de la novel·la, Crònica desordenada de Ciutat Antiga, ja ens avisa del que ens trobarem: una narració construïda a partir de diferents punts de vista i diferents moments temporals (que tindran com a punt de referència els anys que han passat des de la Gran Pluja, l’esdeveniment que ho va canviar tot). Fragments de quaderns, testimonis i interrogatoris esquitxen aquesta crònica que el narrador principal intenta unificar pel futur lector (i potser també per a ell mateix). Aquest narrador és un cercador de noms, algú amb una visió de conjunt que barreja allò que ha trobat amb allò que veu, pensa i recorda. La seva veu anirà agafant protagonisme a mesura que avancem, però ell no és el protagonista. N’hi ha uns quants, noms propis que es vesteixen d’altres noms, com el de Rel Santandreu, l’Estudiant, o el de Calogero Genovese, també conegut com el Moix Romà. Però, quina és la història que aquest cronista ens ofereix? Què va passar al món després de la Gran Pluja?

Agafant elements del gènere de la distopia, Jaume Oliver Ripoll ens presenta un món on, de cop i volta, comença a ploure. A Europa, la pluja dura cent catorze dies sense interrupció. Les ciutats es desfan i el món que coneixíem es transforma, tant a nivell físic com a nivell social i polític. La gent busca refugi, una solució, perquè després de la Gran Pluja, arriba el Mal de la Pedra, una pandèmia que sembla incurable. Però hi ha petits reductes on el món segueix viu, aguantant. És el cas de Ciutat Antiga, una Palma fascinant que ha sobreviscut a la destrucció gràcies a les arrels d’un arbre singular. No és l’única ciutat, però sí serà l’última.

Els fets es van exposant de forma desordenada, saltant del passat al present, un passat que a vegades ens porta molt més enllà de la Gran Pluja, perquè aquí el que també trobem és una crònica històrica de la ciutat, de la seva gent, de la Història. Personatges i esdeveniments reals es barregen pels carrers de pedra i vidre que ens observen des d’aquest món que Oliver Ripoll dibuixa en forma de trencaclosques. Els personatges i el cronista ens van donant peces i el lector les va cosint. Hi ha moments on ens perdem per carrerons secundaris, però sempre tornem, posem fil a l’agulla, i comprenem que, a vegades, no es tracta tant de l’acció com de la mateixa història, la gran i la petita, la dels noms que cerquem i els que canviem o fins i tot oblidem.

Hi ha una part molt visual en aquesta crònica: l’arbre i els túnels de vidre, els moixos saltant per les teulades, els murs, els quaderns i les màscares; la pedra, l’aire i la por. Podria explicar com es va construint aquesta societat, com ens ho explica el cronista, però crec que hi ha certa màgia en anar-ho descobrint així, de manera desordenada, com ho proposa l’autor. I així poder trobar les referències a Bradbury, al seu Benjamin Driscoll i als somnis: els que ens fan mirar cap amunt, però també els que ens recorden que tenim els peus a terra, que podem cuidar aquestes arrels i aquests braços que també miren al cel, amb les fulles verdes que respiren i ens ajuden a respirar.

No sé si és un llibre fàcil, pel ritme i per aquest trencaclosques de veus, noms i temps que el cronista exposa i nosaltres anem recollint, com a lectors, imaginant al cap aquest món que es construeix malgrat estigui desfet. Però aquesta crònica desordenada és interessant per la forma, pel llenguatge i perquè també és una carta d’amor a una ciutat, a la Palma que és Ciutat Antiga, a la seva història, als seus carrers i la seva gent.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Baba Yagá puso un huevo, de Dubravka Ugrešić (Impedimenta)

Etiquetas

, ,

Era pequeña cuando descubrí la existencia de Baba Yaga. Fue en un libro de cuentos rusos, ilustrado por el magnífico Iván Yákovlevich Bílibin. Entre esas páginas encontré a esa anciana que viajaba en un mortero y que podía borrar sus pisadas con una escoba, y quedé fascinada por las patas de gallina de su cabaña. Por eso, cuando vi el título y la portada del libro que había publicado Impedimenta no me pude resistir. Me acerqué a él sin saber qué encontraría en el interior, qué historia, o historias, había tejido Dubravka Ugrešić para ese Baba Yagá puso un huevo (Impedimenta, marzo 2020, traducido por Luisa Fernanda Garrido y Tihomir Pištelek), y descubrí un tríptico narrativo que explora la figura femenina, las relaciones materno-filiales, la amistad, la vejez, la figura de Baba Yaga y la simbología que la acompaña. 

La figura de la vejez está presente desde el principio, incluso en la pequeña introducción que precede al tríptico y que nos acerca al tono y la mirada que hallaremos a lo largo del libro. «Al principio no las ves. Y luego, de repente, como un ratón extraviado, se desliza en tu campo visual un detalle fortuito: un bolso de señora anticuado, una media caída […]. Pasan a tu lado como sombras, picotean el aire, caminan con trote corto, arrastran los pies por el asfalto, se mueven con pasitos de ratón, empujan carritos […]. Al principio son invisibles. Y de repente empiezas a fijarte en ellas. Se arrastran por el mundo como un ejército de ángeles envejecidos…». Con esta descripción uno ya tiene una imagen, pero también un recordatorio de lo que hemos hecho con la vejez: no querer verla, apartarla, escapar de ella como de la peste, como si la piel tersa impidiera el paso del tiempo y nos volviera inmortales. El tiempo, la enfermedad, la soledad o los silencios deambulan por estas historias que son distintas, pero hablan entre ellas.

Este Baba Yagá puso un huevo que nos ofrece Ugrešić es un tríptico, una narración dividida en tres partes que no parecen estar conectadas entre sí, pero que en cierto sentido lo están, tanto por la temática como por el lugar al que nos conducen. Cada parte tiene un título, una frase que nos remite a los cuentos y al personaje que sobrevuela nuestro imaginario desde el título. La primera parte, “Vete donde no te digo, tráete lo que no te pido”, está centrada en las relaciones materno-filiales y nos da la bienvenida rodeada de pájaros. La presencia de los pájaros nos hace pensar en la ilustración de la cubierta, pero también nos acerca, en parte, a un aspecto maravilloso, porque su comportamiento es extraño. A través de estas sutiles pinceladas, el universo mágico del relato y el folclore tiñe la historia de forma sutil, casi imperceptible, porque estamos, sobre todo en esta primera parte, ante una historia muy íntima y cercana.

Mediante una primera persona, la narradora describe con precisión a su madre, sus manías, su manera de relacionarse con los demás, las muestras de afecto (o la ausencia de ellas), la memoria que va y viene, sus palabras… «Todas sus palabras se habían dispersado […]. Se paraba delante de un montoncito de palabras como si constituyera un rompecabezas que no era capaz de componer». El lenguaje fluye con facilidad y con un punto poético, presentando la enfermedad de la madre como telarañas, que son en realidad las metástasis cerebrales que le han encontrado. Y así avanzamos poco a poco, creando una rutina, unos lazos familiares. Y dentro de esta rutina, de esta observación de la vejez desde la mirada de una hija, aparece un elemento extraño, la figura de una estudiante, Aba. La narradora explica que a Aba y a su madre «las unía un idéntico miedo a la desaparición, un deseo inconsciente de dejar huella, de perpetuarse […]. La sensación de ser invisibles tenía un efecto semejante al del ácido gástrico, no hacía más que estimular el hambre». Un hambre que agobia y asfixia a la protagonista durante el viaje a Bulgaria que hace con Aba para ser los ojos de su madre, para fotografiar, de manera literal, pero también de manera metafórica, una ciudad que ya no existe.

La frase “Pregunta, pero recuerda que la curiosidad no siempre es buena” da pie a la segunda parte. En ella, un narrador omnisciente nos presenta a tres mujeres mayores, Beba, Pupa y Kukla, que llegan a un balneario especializado en tratamientos para la tercera edad. La forma en que la autora presenta a los personajes y la atmosfera que crea revisten esta parte de un aire que se acerca más a lo maravilloso o a lo extraño, pero sin abandonar en ningún momento lo cotidiano; de nuevo, son pinceladas que juegan a su vez con el absurdo, con el humor y con lo simbólico. Introduce pequeños apuntes históricos y culturales, hay referencias a personajes mitológicos y de cuentos. Durante las seis jornadas que pasan en el balneario, los acontecimientos, que pueden ser tan sencillos como una charla, un masaje o un baño en la piscina, muestran un universo extraño por el que se van colando reflexiones sobre las mujeres, lo femenino, el feminismo… La autora sabe cómo introducir la crítica a la sociedad, a la forma en que tratamos a los mayores, a las mujeres. Entre los diálogos de las tres protagonistas encontramos afirmaciones como estas: «Todas las culturas primitivas sabían cómo enfrentarse a la vejez. […] Y, sin embargo, los hipócritas de hoy en día, que se escandalizan por el primitivismo de las antiguas costumbres, aterrorizan a sus ancianos sin sentir una pizca de remordimiento. No son capaces de matarlos, ni de ocuparse de ellos, ni de construirles unos establecimientos apropiados, ni de organizarles un servicio de cuidados digno. Los abandonan en dispensarios de muerte…».  También descubrimos pequeñas puñaladas con un punto de mala leche en boca de Pupa, que nos recuerda que: «¡El dinero es una mierda! ¡Las personas son como moscas! ¡Y qué es lo que más atrae a las moscas sino la mierda!».

Lo cierto es que el lenguaje en manos de la autora se mueve con soltura, como lo hacen las referencias a los cuentos. A veces las encontramos en forma de referencia abierta, cuando uno de los personajes comenta un relato; en otras ocasiones, cuando se nos dice que, a veces, a las mujeres no les queda otra salida que convertirse en brujas. Pero en esta segunda parte, el aire a cuento impregna cada cierre: de forma poética e ingeniosa, ciertos acontecimientos, fragmentos o partes de los capítulos acaban con una rima, un juego de palabras en el que siempre aparece el cuento: «Y ¿nosotros? Nosotros avanzamos. ¡Mientras que de la vida se nos escapa su significado, lo único que el cuento quiere es ser contado!».

Y llegamos a la tercera parte, que recibe como título “El que sabe mucho envejece pronto”. Esta parte empieza con una carta de la folclorista Aba Bagay (la Aba de la primera parte), en la que responde a un editor y le adjunta un exhaustivo ensayo sobre la figura de Baba Yagá y la relación que tiene esta figura y todo lo que la acompaña con la novela que acabamos de leer. De esta manera, Ugrešić utiliza la figura de la folclorista para explicar los elementos que encontramos en las dos partes anteriores, pero sobre todo para exponer la complejidad y la riqueza de un personaje como Baba Yagá y el imaginario que la rodea.

Estamos ante un libro crítico y poético, que nos invita a reflexionar sobre nuestra sociedad contemporánea, sobre nuestra relación con la belleza, la juventud y la vejez y, en especial, con la figura de la mujer. Un libro que mezcla distintos recursos formales, que sabe tejer un relato salpicado de cuentos, de mitología, de historia y de maravilla y que nos recuerda que esos mitos, esas historias y esos personajes mutan, se transforman, se adaptan y siguen viajando con nosotros.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson

Amb gràcia en aquest desert, de Ziranna Zateli (Males Herbes)

Etiquetas

, ,

Hi ha recopilacions de contes que saps com definir quan arribes a l’última pàgina. D’altres t’observen i et desafien que les intentis etiquetar o acotar d’alguna manera. És el cas del llibre Amb gràcia en aquest desert, de Ziranna Zateli, publicat per Males Herbes al novembre de 2019 i traduït per Mercè Guitart Ribas. Hi ha quelcom quotidià i alhora màgic en els mons que ens proposa aquesta escriptora grega, que sap com fer que la meravella s’escoli pels racons amagats de les històries. A vegades és un petit bri, una espurna que ens sobta i alhora té tot el sentit del món, perquè forma part de l’entramat, de l’ordit d’aquest paisatge que ens porta a la terra, al poble, a terrenys clàssics que es vesteixen d’espais íntims tenyits de símbols, supersticions, tabús i somnis, i un univers propi que estranya i captiva.

Aquest recull de contes està dividit en quatre parts que fan referència al número d’històries que contenen i a espais i temps on es podrien situar. Les tres històries de principis de segle que trobem al començament es mouen per terrenys clàssics, on podem intuir algun toc d’aprenentatge, històries d’amor i també viatges poètics d’agulles: «Ni ella mateixa sabia com va passar ben bé, com li havia… entrat una agulla al cos! I quan diem que havia entrat, no volem dir que l’havia punxat o l’havia ferit, sinó que s’havia introduït del tot dins el seu cos virginal», llegim en un moment. I la història continua. De forma lògica? Això ho decidirà cada lector, perquè les històries creades per Zateli flueixen com aquesta agulla que viatja: poden seguir un curs lineal o no, poden arribar a un lloc concret o tornar al començament, barrejar personatges, presentar paisatges que es repeteixen en diferents moments, sense necessitat de situar-nos temporalment, com un mapa teixit a pedaços, que encaixen encara que siguin diferents. I ho fa amb aquesta veu narrativa que a vegades utilitza un nosaltres peculiar, que ens situa en l’espai de les narracions que s’escapen del paper o que el busquen per fixar-se i que no se les emporti el vent.

A la segona part d’aquests contes trobem sis històries dels jardins dels plaers. El perquè dels títols potser se’ns escapa, però alhora forma part de la màgia d’aquest univers propi que destil·la un estil molt personal que sap jugar amb elements moderns i clàssics, i que ens ofereix una curiosa finestra a la crueltat i la duresa del món i de les relacions humanes, però també a la seva meravella. No trobem elements fantàstics obvis, però l’autora aconsegueix transmetre una atmosfera màgica, mística i onírica que ho embolcalla tot. Com parla del plaer i les llàgrimes a La lacrimòlatra, com parla dels jocs infantils barrejats amb el dol i la mort a Les dones d’un ocell, demostren la capacitat de l’autora per construir imatges evocadores i profundes.

Si seguim avançant, descobrim personatges femenins forts, sensibles, amb un punt de bruixa; amistats, malalties i somnis; històries on trobem cartes d’amor que apareixen pel carrer, sense destinatari concret, personatges que volen fugir, o contes on descobrir dragones que trenquen esquemes. Els temes que viatgen per aquestes pàgines van filant i desfilant-se, trobant-se en alguns indrets que no coneixem, però que es van fent familiars malgrat l’estranyesa. Hi ha relats on els personatges són presentats de manera precisa i contundent; en d’altres, intuïm que ja els coneixem, pels noms i per la manera en què, de cop i volta, algú fa referència al conte anterior.  

Per això és difícil copsar i definir aquest llibre. Pot atrapar i fascinar o pot sobtar d’una manera que no et permet entrar; això dependrà de cada lector. Hi ha contes que semblen agafar una drecera, d’altres que donen voltes, que creixen, que busquen transmetre una emoció que va més enllà del concepte tancat de conte. «Sovint em quedava sola en cases d’altres. Per casualitat, o potser ho buscava; això no ho sap ningú», ens explica una veu al inici d’un conte. No ho sap ningú, ni el lector ni qui ens parla des del paper, perquè no necessita explicar-nos els motius, només el que passa, el que ens provoca. Ens convida a endinsar-nos en aquest món eteri i físic, de descripcions estranyes que cadascun de nosaltres rep de manera diferent.

«Com em vesteixo?», pregunta un personatge al conte El bosc de les falses il·lusions. «Com un novel·la», és la resposta que li donen. Com es vesteix aquest llibre? No ho sabria dir, però si us atrapa, podreu trobar petites joies com aquesta: «I, finalment, tota aquesta història, que l’hem trobat així o l’hem fet nosaltres així, tot aquest plaer dins els pous de l’angoixa, el laberint on ens hem embolicat, el gran amor amb tots els seus paradisos i inferns, i tot aquest cúmul de circumstàncies, la conspiració de les coses, ves si tot plegat no podria ser una de les fonts principals de la tristesa i d’aquest xàfec de llàgrimes que em venia de tant en tant del no-res…». Paraules fluint, històries que estan escrites però que, a vegades, sembla que es construeixin a mesura que avances, amb una veu que narra al teu costat.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Quins somnis vindran, de Richard Matheson (Laertes – L’Arcà)

Etiquetas

, , , , ,

«Morir, dormir… dormir i potser somiar. Sí, aquest és l’obstacle; no saber quins somnis acompanyaran el son etern, un cop alliberats d’aquesta pell mortal. És el que ens frena…» diu Hamlet en una de les escenes més emblemàtiques d’aquesta obra mestra de Shakespeare. Hamlet està plena d’escenes i diàlegs d’una profunditat reflexiva i filosòfica fascinants i és un text extraordinari per pensar la mort… i la vida.  Potser per això la cita que trobem abans de l’inici de la història que ens presenta Richard Matheson a Quins somnis vindran prové precisament d’aquesta magnífica obra, perquè també vol reflexionar sobre la mort, sobre la vida i sobre el pensament.

Fa uns mesos, l’editorial Laertes, a través de la col·lecció L’Arcà, publicava la magnífica Soc llegenda, i ara ens porta, per primer cop en català, i traduïda per Cesc Martínez (i amb coberta d’Albert Monteys), aquesta obra de Richard Matheson que alguns potser coneixeran per l’adaptació cinematogràfica que Vincent Ward va fer l’any 1998, protagonitzada per Robin Williams, i d’altres coneixeran perquè tenen present tota la producció d’aquest autor nord-americà d’imaginació extraordinària, que va escriure novel·les, contes, guions de cinema (va ser l’encarregat d’adaptar alguns dels contes d’Edgar Allan Poe que Roger Corman va portar a la gran pantalla) i també de televisió (va col·laborar, per exemple, a la mítica La dimensió desconeguda).

Escrita al 1978, Quins somnis vindran és una novel·la i alhora una reflexió filosòfica, existencial i metafísica sobre la nostra visió de la mort i del més enllà. A les primeres pàgines Matheson ens presenta al protagonista, en Chris Nielsen, un guionista que mor en un accident de trànsit. Però ens el presenta d’una forma peculiar. El marc narratiu de la novel·la utilitza una variant del clàssic manuscrit trobat: en aquest cas, una vident entrega un manuscrit al Robert Nielsen, el germà del Chris, i li explica que ha estat el propi Chris, des del més enllà, qui li ha dictat el text. Per això, al principi hi ha alguns errors en les paraules, correccions per part del Chris en veure el que ha escrit la vident… Després, aquesta narració en primera persona flueix amb més seguretat i ens endinsem en un viatge que explora diferents maneres de veure, entendre i acceptar la mort.

I com comença aquest viatge? En Chris desperta a l’hospital després de l’accident, desorientat; creu que segueix viu, que està somiant i que veure el seu propi enterrament forma part d’aquest estrany malson que no el deixa tranquil. Però llavors apareix a casa seva, veu el patiment i la tristesa de la seva dona, l’Ann, i comprèn que no és un somni. Allò és real. És mort. Aquesta acceptació li permet passar al món de les ànimes. Aquí, en Chris es troba amb el seu peculiar Virgili, el seu cosí Albert, que li explica com funciona aquesta mena de paradís on ha aterrat. El problema és que per molt paradisíac que sembli aquest indret, en Chris no es pot treure del cap el patiment de l’Ann. Necessita saber com està, voldria parlar amb ella, explicar-li que no ha de tenir por, que ell està bé, però no pot. Per això es comença a preguntar quan es podrà reunir amb ella. Sap que són ànimes bessones i que el seu amor no s’apagarà ni tan sols amb la mort. És una idea molt romàntica, si ho penses, però alhora provoca una dependència, una necessitat de l’altre que pot ser problemàtica, perquè cap dels dos pot acceptar del tot la seva nova realitat.

Això portarà al Chris a un viatge que ens recorda de nou al camí que ens va proposar Dante i que ens mostra diferents maneres d’entendre la mort i el més enllà. I és que, quan s’imaginen, es descriuen o es dibuixen els horrors del més enllà, en especial de l’infern, sembla que tot prové de l’exterior, d’allò que ens faran per castigar les nostres ànimes, els nostres pecats. Però, què passa si som nosaltres mateixos, si és la nostra ment, la nostra manera de viure i de pensar, la que ens situa en un espai, en un bucle, en una presó eterna? Quins somnis acompanyaran el son etern, preguntava Hamlet, conscient que potser el problema, allò que ens fa por, no és la idea o imatge de l’infern exterior, sinó l’interior, és a dir, la possibilitat que la nostra vida, el que hem fet, el que hem sentit o el que ens ha atrapat es quedi amb nosaltres, per sempre.

Malgrat parlar d’aquests temes, entre aquestes pàgines quasi mai es parla de Déu o de la religió. S’esmenten algunes religions i es parla de la fe, però l’autor no s’hi recrea. És cert que hi ha un tema on sí que hi ha algun regust d’ensenyament o reflexió religiosa, però Matheson sap com portar-ho d’un possible judici moral a un terreny personal, emocional i íntim. No ho explico de forma més explícita per no exposar l’argument i perquè crec que és un dels moments del llibre on es pot fer una reflexió personal més interessant. De fet, la forma en què va construint aquest món després de la mort dona peu a que cada lector faci les seves valoracions sobre el tema constantment.

Quins somnis vindran és una obra pausada on hi ha molt poca acció; les descripcions i els diàlegs tenen un pes molt important, però sobretot el que hi ha és un aspecte emocional i existencial que l’autor exposa de forma íntima, tranquil·la. Pot agradar més o menys el tipus de més enllà que ens proposa, però al final el que és important no és tant l’aspecte del lloc com la reflexió que hi trobem, la possibilitat de preguntar-nos què hem fet amb la nostra vida

Un Matheson diferent per acomiadar-me durant unes setmanes.

Bon estiu i bones lectures!

Inés Macpherson

Una història real, de Kate Reed Petty (Empúries)

Etiquetas

, , , ,

Imagineu un equip masculí de lacrosse d’institut. Imagineu una festa llegendària que acaba dissolta per la policia, però que segueix al Denny’s, un local on hi van sempre que poden per prendre alguna cosa. Imagineu les converses adolescents, el desig, la vergonya de sentir alguna cosa per algú i voler impressionar-la. Imagineu l’arribada del Max, el paio admirat per tots, el que explica les millors històries, el que ha estat amb més noies, i la de l’altre paio, el Richard, el que no té mai èxit i és la diana de totes les conyes. I ara imagineu que expliquen el que han fet amb una noia borratxa i inconscient al seient del darrere del cotxe. Ara imagineu que sou una noia i escolteu aquesta història. Ara imagineu que sou la noia que hi havia al seient del cotxe i no recordeu res, absolutament res, només sabeu el que us expliquen, els diferents rumors, les diferents històries; versions que us defineixen, que us etiqueten, que us marquen.

Els esdeveniments que narra Una història real, de Kate Reed Petty, publicada per Empúries i traduïda per Imma Estany (publicada en castellà per AdN amb el nom Una historia verdadera), tenen lloc a finals dels 90, però seguim als personatges i les conseqüències d’aquests fets durant dues dècades. Ho fem a través dels ulls de l’Alice, la noia que hi havia al seient del darrere, però també d’en Nick, un dels nois del grup de lacrosse. Hi ha una línia temporal, però no estem davant d’una història lineal en el sentit habitual de la paraula. Sí, hi ha unes dates, sí, passen els anys, però cadascuna de les parts d’aquest llibre és més que un moment en el temps i en la història. El que ens proposa Kate Reed Petty és una mena de puzle format per peces narratives diferents, però relacionades, que juguen amb el format i amb el gènere; un puzle que, com a lectors, anem construint pàgina a pàgina.

Trobem petits guions de cinema de terror escrits per l’Alice i la Haley quan eren molt joves; els esborranys dels escrits que l’Alice fa per entrar a la universitat (uns esborranys que evolucionen, que tornen sobre certs temes, com el cinema de terror, la interpretació que fem de certes pel·lícules i de certs personatges, o la necessitat de trobar un grup, gent amb qui compartir les passions i les ferides; uns escrits acompanyats pels comentaris de la seva tutora, que també ens donen més informació). Hi ha correus electrònics, transcripcions, cartes i un seguit de materials que ens porten per un camí curiós i, a vegades, incòmode, per la forma que té l’autora de jugar amb les versions d’una mateixa història, per mostrar com ens poden manipular, com podem manipular, com ens podem creure un relat, com podem fins i tot fer nostre un relat que no hem explicat ni, potser, viscut.  

També trobem peces narratives més clàssiques, amb un format de narració més habitual. Un exemple d’aquestes són les parts dedicades a Nick Brothers: amb ell passegem per un relat que, al principi, s’acosta a una novel·la juvenil, o una pel·lícula juvenil, perquè les imatges que l’autora ens ofereix són les que hem vist ja a molts llargmetratges i sèries; les reconeixem, ens són familiars. Hi ha, de fet, un aire al món que vam descobrir a Thirteen Reasons Why, un llibre (i una sèrie) que parlava del suïcidi juvenil, però també de la cultura de la violació. I aquest és un dels temes que apareixen a Una història real, una novel·la on s’exploren les amistats, la forma en què fem pinya, la germanor entre els components de l’equip de lacrosse, la necessitat de ser i sentir-se “home” a través del sexe, sigui de la manera que sigui, fins i tot quan l’altra part potser no vol; la forma en què els grups generen relats que ells mateixos alimenten i fan créixer… Tot això entronca amb el llibre de Jay Asher i amb l’adaptació que se’n va fer, i ens recorda la importància d’escoltar, però sobretot de tenir veu. Perquè, què passa quan algú explica de tu alguna cosa que no és certa però la teva versió, la teva veu, no és escoltada? Passa que el dolor infringit es duplica, perquè l’acte i la història et colpegen per dues bandes.

A la novel·la de Kate Reed Petty, però, no ens quedem en aquest món adolescent, amb aquests rumors que corren com l’espuma i generen realitats a partir d’un relat que acaba tenint vida pròpia. Anem creixent, ens endinsem en l’edat adulta i trobem relacions tòxiques, control, alcoholisme, paranoia… Hi ha escenes d’una angoixa psicològica molt ben aconseguida, que saben jugar amb els elements de la narració del terror i el suspens i que també tenen un punt d’homenatge al gènere: les portes tancades, la idea de no poder sortir, de no saber si el que veus és real o no… Per què ens ofereix tot aquest material Petty? Per què trobem espai per una mena de thirller o d’història d’espies quan seguim avançant en el temps? Potser perquè vol mostrar precisament el poder de la narrativa i com el tipus de relat que ens expliquen ens condiciona la lectura, però potser també perquè vol mostrar com funciona el trauma, com ens afecta, ens marca i transforma la nostra vida.

Sí que hi ha una part de nosaltres que, com a lector, vol saber què va passar realment aquella nit. I cap al final del llibre trobarem certes claus sobre els fets, però també sobre la raó de ser del llibre, perquè en el fons no es tracta tant de descobrir el misteri com d’entendre el funcionament emocional i mental del relat, del que ens passa a la vida, de com ens marca i com ens pot definir. No és un llibre que tanquis i diguis, ja està. T’acompanya, es queda amb tu perquè vagis donant voltes, analitzant cadascuna de les parts, perquè fins i tot les que semblen més clàssiques a nivell narratiu amaguen informació, no sobre allò que va passar, sinó sobre el procés, sobre la forma en què desgranem els fets i les històries i com les expliquem. Perquè és important entendre com i qui les explica. Aquest és, en definitiva, un dels punts importants de la novel·la. Hi ha un moment del llibre on la Haley li demana a l’Alice que expliqui la seva versió, la seva història, com si fos quelcom senzill, com si una història, la història d’una vida, d’un dolor o un trauma fos quelcom lineal. Però no sempre és tan senzill. Per això el llibre té l’estructura que té, per això té tantes formes i té veus que no són la de l’Alice, perquè a vegades també necessitem la ficció, l’horror i les referències al terror per explicar els monstres o aquelles ombres que es van anar convertint en monstres.

Un altre punt interessant del llibre és veure com l’autora ens mostra les diferents maneres de transformar una història. Hi ha qui intenta amagar els fets culpant a algú altre, qui busca destacar un trastorn mental per remarcar la poca fiabilitat d’un testimoni… En aquest joc de transformació no són només els nois qui transformen el relat, sinó la pròpia Haley, l’amiga que vol ajudar però també vol que la seva amiga encaixi dins d’un relat més gran, el de la víctima i l’agressor, un relat clar, definit, que es pugui sumar a les històries de les altres víctimes, perquè sigui útil, perquè tingui un missatge. Però l’Alice estava inconscient: com pot saber realment què va passar? Per això, decideix explicar la història a la seva manera, fer-la seva.  Fa una novel·la de terror poc convencional, una història que probablement no provoqui por al lector; però si ho penses, en fa molta de por, perquè veiem representacions dels monstres i dels fantasmes que ens acompanyen, perquè veiem representacions dels inferns on pot anar a parar la ment, perquè veiem el dolor, el que ens fan i el que ens fem a nosaltres mateixos.

L’Alice acaba el llibre dient-nos això: «Haurem de dir que és ficció, és clar […]. Però confio que tu ho veuràs, que és veritat. I encara que no ho creguis —encara que ningú no em torni a creure mai més—, jo sabré que és veritat, perquè l’he fet jo; perquè (aquest relat) és meu». Aquesta és la seva història, una història real, una història de ficció; una història sobre la forma  i la importància de les històries.

Bon dilluns i bones lectures.

Inés Macpherson

La pomera i altres contes, de Daphne du Maurier (Les Altres Herbes)

Etiquetas

,

És probable que la lectura de La pomera i altres contes, de Daphne du Maurier, publicada per Les Altres Herbes i traduïda per Marta Pera Cucurell, hagués estat diferent si no tingués un nebot fascinat pels ocells. Però el tinc. Els observa per la ciutat i la muntanya, els dibuixa, buscant tots els detalls. De fet, té una enciclopèdia per consultar les espècies i les seves característiques. Els ocells són quelcom fascinant, una expressió de llibertat i meravella a través dels ulls d’un nen. I és clar, el primer relat que un es troba quan obre el llibre de La pomera i altres contes rep el títol de «Els ocells» i, mentre llegia les primeres pàgines no connectava amb l’adaptació de Hitchcock, sinó amb la mirada d’un nen que et truca per explicar-te quins ocells ha vist. Potser per aquesta mirada que no és meva, però m’acompanya, trobar-me amb aquest relat ha estat tan sorprenent i fascinant, perquè ha estat com trobar-se amb una història nova, que no tenia referents, que no podia comparar. Parlava d’ocells, dels ocells del meu nebot i, de cop i volta, deixaven de ser els seus per ser els de Daphne du Maurier i la seva capacitat de crear una atmosfera angoixant, asfixiant i visual. 

El relat «Els ocells» és una meravella, i endinsar-te en ell sense tenir present les referències cinematogràfiques permet gaudir encara més de la construcció atmosfèrica que té. Mentre el llegia, també hi havia una estranya sensació d’estar trepitjant un terreny on apareixien certs elements de l’imaginari de les històries apocalíptiques, de la supervivència davant d’esdeveniments impossibles de controlar. Els fets són insòlits, però ens remeten a un terror real, a la possibilitat de ser atacats, de no poder-nos defensar, de ser vulnerables… A vegades, per parlar de la realitat i els seus horrors necessitem explorar la por a través d’allò impossible, d’elements estranys, insòlits o sobrenaturals, però que, en el fons, parlen de nosaltres. Totes les històries poden oferir diferents interpretacions depenent de qui les llegeixi i del moment en què les llegeixi. És interessant veure com una mateixa història t’aporta diferents lectures i reflexions. Com deia abans, probablement jo no hagués entrat a la història de la mateixa manera si no tingués a prop a un nen enamorat dels ocells. La meva experiència hauria estat diferent. Aquesta és la màgia de la ficció, de la imaginació i de la nostra mirada lectora, que acaba la història, que la fa una mica seva.

Però aquest recull té altres contes igualment destacables. Per exemple el relat «La pomera», una meravella que explora la relació d’un matrimoni i la peculiar reacció que té el marit quan veu una pomera que, segons ell, li recorda a la dona morta per la forma i pel rebuig que li transmet. La idea de projectar en l’arbre la figura de la dona morta i veure com els sentiments que el marit tenia es van fent més potents fa que, a més de poder fer un retrat psicològic molt intens, puguem observar unes reflexions masclistes que esgarrifen. La simbologia de l’arbre, la diferència que sembla haver-hi entre la forma en què el veuen la minyona o el jardiner i el protagonista, el marit, donen una força, no sé si màgica, però sí psicològicament molt interessant. Què passa amb les pomes mortes, ens preguntem, mentre seguim avançant. Estan podrides realment? On acaba la nostra percepció i on comença la realitat?

Amb «El fotògraf» Daphne du Maurier explora la societat aristocràtica, el seu avorriment i la seva hipocresia, el paper de la dona en aquest entorn, i ens presenta uns personatges que barregen necessitat, frivolitat i crueltat amb unes descripcions de paisatges i indumentàries que demostren, de nou, que du Maurier tenia una capacitat descriptiva quasi pictòrica que va saber aplicar a un relat de caire més clàssic, menys angoixant que els anteriors, però que serveix com a impàs entre els dos primers i els que venen després. «Fes-me un altre petó, foraster» juga amb un ambient quotidià i familiar, el d’un cinema, i ens porta cap a un cementiri de la mà d’un home i d’una dona que coneix al cinema. Aquesta dona podria encaixar en la idea d’una femme fatale clàssica, però també té elements que entronquen amb l’imaginari gòtic i sobrenatural. El comportament, l’atmosfera, la descripció de la somnolència dels ulls que es va repetint són elements que ens poden portar cap a un marc literari recognoscible que ens fa creure que podem avançar-nos al relat i encertar… o no.

El segueix un relat intrigant i amb tocs fantàstic, «Monte Verità», una història que ens porta a la muntanya, a la superstició, a la por i a un espai on teòricament van les dones i no tornen. Què passa realment?  Què amaguen les llegendes i per què les expliquem? Amor, amistat i fascinació per la muntanya donen pas al penúltim relat, «El vell», una història que observa la vida dels altres, en aquest cas una parella de vells i els seus fills (interessant la curiosa radiografia que fa de la dona en aquest cas), i l’estranya relació que tenen. Amb un final sorprenent i fantàstic que ens pot portar a la mitologia, un se n’adona de la capacitat simbòlica dels contes de du Maurier, que sabia caminar per les fronteres del gènere. Tanca el recull «Cap motiu», una història amb tocs detectivescos que ens demostra que mai res és el que sembla.

Aquest recull, en canvi, sí és el que sembla: una oportunitat magnífica per descobrir en català el ventall literari dels contes de Daphne du Maurier, que ens mostra les relacions humanes, les seves pors, els seus vicis, els seus fantasmes i la foscor que pot picar a la porta, des de dins, o des de fora.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

El nom del món és bosc, d’Ursula K. Le Guin (Raig Verd)

Etiquetas

, ,

Corria l’any 1972 quan Ursula K. Le Guin va publicar El nom del món és bosc (va ser Premi Hugo 1973 i finalista del National Book Award l’any 1976). Quasi 50 anys després, el que hi trobem entre les seves pàgines segueix tenint una vigència que diu molt de l’espècie, i de l’essència, humana i de la seva incapacitat de canviar realment, de pensar més enllà del seu propi benefici, de preguntar-se si té dret a fer el que està fent. Estem davant d’una novel·la d’unes 200 pàgines on Le Guin va saber condensar un discurs i un pensament molt clars. Com ella mateixa explica a l’epíleg, va escriure aquest llibre, que primer va titular Els homenets verds, durant l’hivern de 1968, a Londres. Implicada en les manifestacions no-violentes contra els assajos de bombes atòmiques i contra la consumació de la guerra al Vietnam, va deixar que la denuncia contra la forma i les conseqüències dels conflictes bèl·lics, contra l’explotació de recursos sense escrúpols d’un capitalisme que en aquella època teòricament no era tan salvatge com és ara, i contra el masclisme impregnés la seva prosa.

El nom del món és bosc (Raig Verd, maig 2021; traducció de Blanca Busquets) planteja un escenari on els terrestres ens hem expandit per l’espai, on busquem altres planetes per aconseguir recursos naturals i un lloc on instal·lar-se. A Le Guin no l’interessa l’aventura de la recerca per l’espai, sinó què fem quan arribem a aquest altre món; ella vol explorar el nostre comportament, la nostra manera de relacionar-nos amb la vida que hi trobem. Per això ens ofereix un planeta, Athshe (rebatejat pels humans com a Nova Tahití), un paradís blau i verd, on hi viuen uns humanoides (una branca de l’espècie humana que ha evolucionat i s’ha adaptat al seu planeta), els criatins. Són baixets i estan coberts de pèl verdós; són uns éssers que no són violents, no lluiten, no maten, i viuen en comunió i equilibri amb la natura. Els humans arriben, desforesten part del planeta per aconseguir fusta (ja no n’hi ha a la Terra) i els esclavitzen. Perdó, segons els militars els criatins col·laboren voluntàriament. Com sempre, Le Guin sap com mostrar la força i la importància del llenguatge i, en aquest cas, ens recorda com sabem maquillar les coses per fer veure i potser creure que són com diem, no com són.

El nom del món és bosc és una novel·la directa, punyent, amb una construcció de personatges que, sobretot en el cas del capità Davidson, no deixen lloc a interpretació. Aquest humà, aquest exemplar d’home, integra en la seva persona tot allò que fa que un vulgui formar part de qualsevol altra espècie: violent, masclista, menysprea a tot aquell que no sigui com ell i no entri dins de la seva definició del que vol dir un home de veritat. Le Guin planteja tres punts de vista, tres mirades diferents per narrar aquesta història. Una és la d’en Davidson, i les altres dues són un contrapunt profund i fascinant que entronca amb la tendència de l’autora a presentar-nos un diàleg entre els oriünds del planeta i un observador (a vegades un antropòleg o simplement algú que vol entendre com és l’altre, comprendre les diferències i acceptar-les). Un d’ells és el Lyubov, un científic amb una sensibilitat i una curiositat que l’empenyen a voler entendre el llenguatge, les costums i el funcionament social i intel·lectual d’aquest grup. L’altre és Selver, un habitant d’Athshe que pateix la crueltat dels humans i veu com tot allò que ell coneixia trontolla. Per molt pacífic que un ésser sigui, què passa quan li arrenquen tot?

Aquí trobem una defensa de la natura i una crítica al colonialisme, a la capacitat destructora de l’home, no només de l’entorn, sinó d’altres cultures, que entronca amb molts dels temes de Le Guin. També trobem els somnis i explorem com els entenen els habitants d’Athshe i com els entenem els humans. És curiós perquè el tema dels somnis també apareix a llibres com La rueda celeste, on un humà descobreix que els seus somnis són actius, poden transformar la realitat. La llengua també hi és molt present. Com el seu títol indica, el nom del món és el mateix nom que el de bosc per als oriünds d’Athshe. Però hi ha una altra curiositat: per a ells, la paraula “déu” també vol dir “traductor”, aquell que pot interpretar i traduir els somnis en accions.

És un llibre que atrapa, no per la velocitat de l’acció, sinó per la força del que explica i com ho explica, perquè té un punt molt directe: ens posa davant un mirall que és difícil d’esquivar. Podem mirar cap a una altra banda, però el mirall seguirà allà. Ens està retratant, ens està recordant quina és la nostra essència com a espècie. A Els desposseïts, un terrà li diu a en Shevek que l’ésser humà havia destruït el planeta Terra i que havien fracassat com a espècie, com a espècie social. A El nom del món és bosc ho demostrem un altre cop: la nostra capacitat de sotmetre a l’altre perquè és diferent, perquè el considerem inferior; la humiliació, la violència sexual envers les dones (hi ha un moment on el capità Davidson parla de les dones que han arribat de la Terra i és difícil no sentir rebuig en llegir el que diu, el que pensa); la nostra indiferència envers l’ecosistema d’un planeta, com si els recursos sempre fossin nostres, com si la superfície d’un planeta estigués allà per ser explotada per nosaltres… Consumim, ho consumim tot, ara i fa cinquanta anys, perquè creiem que tenim el dret a fer-ho i ens mereixem tenir, consumir, créixer constantment… I sí, ens omplim la boca de discursos i de proclames, però sembla que sigui impossible canviar el ritme, la desaforada necessitat de tenir més, de guanyar més, de remarcar la diferència, la desigualtat (fa molts anys, es va fer un estudi on es preguntava a un grup de joves estudiants què preferirien, tenir tots el mateix sou o que uns quants poguessin tenir un sou més alt que els altres; us imagineu quina va ser la resposta? Penseu malament i encertareu). Potser nosaltres no tenim la capacitat dels habitants d’Athshe per somiar, per trobar un déu que tradueixi aquest somni en acció i per això no canvia res, només repetim el mateix, un cop i un altre. Potser necessitem aprendre a transformar en acció els canvis que són, per ara, paraules.

Dit tot això, cal remarcar el disseny del llibre, cuidat fins a l’últim detall, amb una estètica que encaixa perfectament amb els seus germans de l’Ekumen, Els desposseïts i La mà esquerra de la foscor. Quan arribes a l’última pàgina, et dediques a mirar els detalls, les frases que s’amaguen darrere el planeta verd de la coberta, emmarcades per triangles negres i verds, un bosc de paraules que destaca idees, fragments, imatges que t’acompanyen. De fet, tot el llibre t’acompanya, per la seva capacitat de condensar en tan poc espai tantes coses, per les imatges, per la certesa de la capacitat humana de tacar tot allò que toca, de destruir, explotar i menystenir tot el que pot en nom del seu benefici.

Si no heu llegit mai aquest llibre, feu-vos un favor i aneu a buscar-lo. Deixeu que Le Guin us mostri aquest món que és bosc. I després seguiu llegint a aquesta dona, perquè cadascun dels seus llibres és una obra extraordinària plena de reflexions que són per emmarcar.

Bon dimarts i bones lectures!

Inés Macpherson

Érase otra vez. Cuentos de hadas contemporáneos, de Ana Llurba (WunderKammer)

Etiquetas

, , ,

¿Cuántas versiones podemos encontrar de la Caperucita Roja? ¿Cuántas historias parecen narrar acontecimientos similares a los cuentos que conocemos con el título de Barba Azul o La Cenicienta? Existe cierta tendencia a imaginar que la versión que hemos escuchado (o visto) durante nuestra infancia es la única versión del cuento de hadas, como si esos cuentos fueran inamovibles, rígidos, algo muerto que cuenta una única cosa, de una única manera y según los cánones establecidos por una persona o una época, que curiosamente es muy cercana a la nuestra. Pero si uno se acerca a la recopilación de Cuentos de hadas de Ángela Carter, por ejemplo, descubre que hay varios matices. Y si tras esa lectura uno se acerca a La cámara sangrienta, de la misma autora, descubrirá que esos cuentos permiten hacer relecturas mucho más ricas de lo que a veces imaginamos. Cuando le explicas a alguien que existe una versión antigua de Caperucita en la que ella se quita la ropa, o una versión de Cenicienta en la que el padre no muere, sino que permite abiertamente el abuso que recibe su hija por parte de la madrastra, hay quien se sorprende, porque no es la historia habitual, la que se ha dado por buena. Si eso ocurre con las versiones antiguas, ¿qué reacción pueden provocar las nuevas relecturas que se han hecho desde la literatura, el arte o el cine? ¿Qué pasa cuando uno descubre una nueva mirada que busca dar otra vuelta de tuerca, una nueva posibilidad?

La recopilación de ensayos que encontramos en Érase otra vez. Cuentos de hadas contemporáneos, de Ana Llurba, publicado por la editorial WunderKammer en la colección Cahiers, es precisamente una manera de ahondar en las nuevas lecturas y reescrituras del mundo del cuento de hadas que se han realizado durante el siglo XX.  ¿Y por qué acudir a los cuentos de hadas? ¿Por qué seguir explorando sus temas, los arquetipos, los elementos como la relación de la mujer y la curiosidad, la imagen del lobo, de la bruja o los espejos? Porque hay algo especial en esos elementos. «Pocas expresiones tienen el poder performativo de “Érase una vez…”. Como una invocación mágica, esa frase inaugural no solo anuncia un comienzo, sino que también nos invita a proyectarnos, a anticiparnos a lo que viene a continuación de esos puntos suspensivos, a adelantarnos a los horizontes narrativos, tan arquetípicos y previsibles, de los cuentos de hadas», dice Ana Llurba al inicio del primer ensayo de este libro y que sirve, a su vez, como introducción. Y tiene razón: hay algo mágico en esas palabras, algo que sitúa al narrador y al lector o al oyente en un lugar muy concreto, aquel en el que cierta parte del tiempo se suspende y entramos en contacto con lo simbólico, con lo ancestral, con aquello que une infancia y edad adulta, aquello que nos recuerda todo lo que se encuentra en el interior de un cuento, todas las lecturas que podemos hacer si estamos dispuestos a hacerlas.

En estos ensayos, que dialogan entre ellos, encontramos una reivindicación de la voz femenina, como narradora, como protagonista y como creadora. También encontramos apuntes y análisis de los cuentos originales, en muchos casos aquellos que no habían sido todavía modificados para encajar en la época, y a través de ellos caminamos hacia historias que han buscado reconstruir uno de los temas, darle la vuelta, explorar los límites, darle voz a aquellas que quizá no la tuvieron. De esta manera, este libro se convierte en algo más que en un estudio del cuento y sus relecturas: es también una puerta, una invitación a descubrir relatos, autoras, cineastas y artistas. En cada apartado, Ana Llurba te lleva de un nombre a otro, de una historia a otra y eso hace que el lector vaya anotando aquello que le llama la atención, los títulos de cuentos, los libros que desconocía o que querría volver a releer con esta nueva perspectiva.

Hay quien considera que el cuento de hadas es algo exclusivamente infantil y es posible que esa idea haya hecho que lo vayamos limando, eliminando partes, edulcorando otras (hay quienes, por ejemplo, cuentan una versión de Hansel y Gretel en la que los niños no son abandonados, sino que se pierden en el bosque). Pero durante mucho tiempo, el cuento de hadas no fue una lectura únicamente para niños. El cuento, lo que evoca, lo que nos explica, llama a la puerta de todas las edades porque a todos nos está contando algo; por un lado, son el espejo de la época en la que lo escribieron; por otro, hablan de una serie de arquetipos y temas que recorren la literatura popular y nuestro imaginario desde hace mucho tiempo. Por eso, todo lo que habita el cuento y las relecturas que se están haciendo desde hace años son importantes, porque hablan de algo profundo, por la simbología que nos ofrecen y porque, en el fondo, también son una invitación a adentrarse en el laberinto de la narración, a redescubrir la forma en que se tratan temas como la curiosidad o la independencia femenina, un tema que nos lleva a Barba Azul, pero también a esa extraña obsesión con dañar los pies de las mujeres en diferentes cuentos (y de formas diversas); las versiones violentas de la Bella Durmiente, que fueron suavizadas después, pero que apuntan a temas muy actuales…

Con una prosa sencilla, Anna Llurba nos hace transitar por la obra de Angela Carter, de Margaret Atwood, de Mariana Enríquez o de Kristen Roupenian, entre otras. Analiza sus versiones, nos invita a ver cómo dialogan entre ellas a través de los temas, de esa visión femenina que busca romper ciertos límites. No estamos ante una lectura farragosa o densa, sino ante una puerta de entrada a un mundo literario y artístico mucho más amplio y rico de lo que a veces pensamos. Eso sí, es una lectura para hacerla acompañada de una libreta y un lápiz, para ir anotando nombres, ideas, relaciones…

¡Larga vida al cuento!

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson

Alguien camina sobre tu tumba, de Mariana Enríquez (Anagrama)

Etiquetas

, ,

Hay libros que sabes que vas a leer, por el tema, por la autora, porque hay algo que te dice que quieres recorrer esas páginas, observar espacios conocidos y desconocidos a través de los ojos de otra persona. Cuando supe que Anagrama iba a publicar Alguien camina sobre tu tumba. Mis viajes a cementerios, de Mariana Enríquez, supe que iba a caer, porque sumergirse en el imaginario de Mariana Enríquez es un placer, y porque comparto esa curiosa fascinación por los cementerios.

Cuando murió mi abuelo pisé por primera vez un cementerio. En ese momento no fui consciente del lugar, solo de la pérdida; la muerte era una realidad presente de la que casi nadie hablaba realmente, pero en la que yo pensaba a menudo. Dicen que la certeza de la propia muerte hace que observes la vida de otra manera. Pero cuando entras en contacto con la de los demás, con todos los nombres, conocidos y desconocidos, que han sido una vida y que ahora ya no están, aunque perduren en la memoria de las piedras y de la tierra, es posible que encuentres otra manera de mirar. Eso fue lo que me ocurrió un verano, con apenas 20 años, en Edimburgo. Era el primer viaje que hacía a la capital escocesa, iba con mi prima, y decidimos ir a comer a un parque, o a lo que creíamos que era un parque. Había bancos, no nos habíamos fijado en la señalización… y descubrimos que estábamos caminando entre tumbas. No recuerdo qué cementerio era, pero la sensación fue extraña. Convivían con la muerte, no estaba escondida ni aislada ni entre altos muros. Estaba allí. Y empecé a visitar cementerios, porque me di cuenta de que las historias que habitaban esas piedras, las de las vidas pasadas, pero también las de las propias piedras, la de los lugares, hacían que encontrara una respuesta sin palabras, algo que me ha ido acompañando. Supongo que por eso me interesaba observar la mirada de Mariana Enríquez, caminar con ella por cementerios, recordar algunos visitados, apuntar otros desconocidos, imaginar las estatuas, los árboles, las historias…

Alguien camina sobre tu tumba es una crónica de viajes, un paseo por diferentes cementerios, pero también es una puerta a diferentes historias, personales y ajenas, del pasado, del presente, de las piedras y de las ciudades. No se trata simplemente de un catálogo de necrópolis, sino de un viaje que aúna la narración experiencial, la crónica personal y la exploración de la historia de la ciudad, de la vida cotidiana, de las leyendas y de los relatos que la autora sabe asociar a la vida y a la muerte, a las calles transitadas y a las que están dormidas, las silenciosas, las de las estatuas y las piedras.

Lo primero que hice al tener el libro entre mis manos fue ir a buscar el índice: quería comprobar si la autora había transitado por algún cementerio que yo conociera. Ahí estaba. Highgate, uno de esos lugares que no supe que existían hasta que lo encontré en un libro. Es uno de los regalos que te da la literatura: a veces la ficción hace que descubras lugares reales que no figuraban en tu mapa personal. Así que reconozco que no empecé por el principio del libro. Me fui a Londres, a recorrer sobre el papel los árboles y las piedras del cementerio de Highgate. Y lo más curioso es que, sin saberlo, empecé por uno de los viajes que la autora describe como una despedida de la juventud (mientras que el primero, el que inicia el libro, el cementerio de Staglieno, en Génova, podría leerse casi como una despedida de la adolescencia). Hay algo nostálgico y poético en la forma en que Mariana Enríquez relata y describe, en la manera en que mezcla lo personal, esos motivos que la empujan al viaje y al cementerio, y lo que observa: la exposición de los símbolos que adornan el cementerio, la búsqueda de la figura de Marx, el relato del vampiro de Highgate…

Esa es la tónica que encontramos en casi todas las crónicas del libro: el tejido íntimo del viaje personal se mezcla con la descripción de las esculturas, con fragmentos de historia que nos llevan al pasado, a la creación de los cementerios o a la historia misma de la ciudad. Curiosidades, apellidos, historias de los allí enterrados y de los que también caminaron entre esas tumbas. Es preciosa, por ejemplo, la descripción del cementerio de Carhué, provincia de Buenos Aires: la historia de la inundación, la forma en que narra los acontecimientos y luego nos muestra cómo quedó el cementerio marcado por la sal… Es en estos pequeños fragmentos donde encontramos la parte más poética, esa prosa narrativa que es crónica, pero es mucho más que eso.

Cada cementerio es único, no solo por su arquitectura o por su historia, sino por los motivos que llevan a la autora allí y por lo que ella explica en relación al lugar. Es hermoso ver el recuerdo de un cementerio que ya no existe pero que la ficción inmortalizó, el de Los Inocentes, y ver cómo la autora lo busca, cómo el fantasma de ese lugar marca su paseo por París. Arranca una sonrisa reconocerse en la fascinación que despertó la imagen de la portada de Medianoche en el jardín del bien y el mal y ver lo que ocurrió con esa estatua y lo que uno puede encontrar en la Savannah real. La belleza de las esculturas, la forma en que las describe hace que no necesites fotos, pero necesites ir a verlas, para comprobar esas figuras, esa presencia de ángeles, de muertes, de figuras postradas… o del beso de la muerte del cementerio de Poblenou de Barcelona. La forma en que la vida y la muerte se dan la mano en estos pequeños fragmentos de historia es equilibrada: encontramos retratos de ciudades marcadas por el turismo, encuentros con extraños, comentarios de los lugareños sobre los barrios, sobre los muertos; anécdotas fascinantes como la del bohemio que entró en un cementerio con una bailarina y un violinista para bailar (no caminar) entre tumbas, y pequeños fragmentos de realidad dolorosa, como la pérdida de un amigo. Insisto, la vida y la muerte aquí se dan la mano, y Mariana Enríquez sabe hacer que lo propio forme parte un poco del lector, porque, aunque parezca que cuenta algo muy concreto y personal, acaba haciéndolo más amplio.

No sé si es un libro para cualquier lector. Yo sabía que era para mí, porque me gusta observar cómo otros observan y tratan la muerte, y más si eso me permite viajar por México y Nueva Orleans, si me descubre historias de zonas de Argentina, Chile o Australia que no conocía, si me hace contemplar mi propia ciudad desde una mirada que no es la mía. Aquí encontramos lo pequeño y lo grande, las avenidas de esculturas estéticamente hermosas y las historias chiquitas, las de los muertos propios, las de los desaparecidos. Los cementerios como espacio de memoria, una forma de recordar, no solo un nombre, sino de recordar en general lo que somos. Quizá por eso me ha gustado encontrar entre los lugares que la autora quiere visitar uno que conozco: la cripta de los capuchinos, en Roma. Se trata de una pequeña cripta, un pasillo que puedes cruzar en un suspiro, pero que te atrapa por su macabra decoración de huesos. En la entrada, te recibe un mensaje escrito: «como vosotros nosotros éramos, como nosotros vosotros seréis». Y en el fondo, hay algo de eso, como mínimo en mis paseos por las tumbas: recordar que somos eso, recordar que estamos vivos, que todos esos nombres fueron vidas y comprender que dentro de ese silencio puede haber belleza.

¡Feliz miércoles y felices lecturas!

Inés Macpherson

Els adeus del Jaguar, de Joanjo Garcia (Bromera)

Etiquetas

, ,

Sovint, quan ens expliquen una història, volem saber tots els detalls, totes les raons; observar el fil conductor que ens porta d’un lloc fins a l’altre. Hi ha relats que busquen precisament això, que anem passant pàgines per saber què va ocórrer, com va ocórrer. Però què passa quan no podem tenir totes les respostes? Què passa quan el que realment importa del relat és comprendre que, a vegades, no podem entendre-ho tot? La història que ens porta Joanjo Garcia, Els adeus del Jaguar, no busca explicar-ho tot, sinó reconstruir uns fets a través del passat i el present, creant un teixit de records i moments que culminen amb una certesa: la importància de trencar el silenci.

Els adeus del Jaguar, novel·la publicada per Bromera a la col·lecció Trànsit, i guanyadora del Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil, explora un dels temes tabú de la nostra societat: el suïcidi. I ho fa a través de la veu de l’Aina, una jove que torna al poble després d’un temps, per intentar comprendre què va passar, per què el seu amic va fer el que va fer. Busca una raó, un motiu, quelcom que doni sentit o que, com a mínim, pugui fer comprensible allò que, des de fora, sembla incomprensible. L’Aina no hi era al poble, quan va passar, i això també la remou, l’empeny a cercar, a buscar respostes que sembla que ningú vol donar, perquè no se’n parla, perquè s’ha optat pel silenci, perquè fins i tot se l’ha esborrat de les parets, on ell havia dibuixat el seu sobrenom, el seu jaguar.

Comencem el viatge precisament així, amb un viatge: la carretera, el cotxe, els llocs per on has passat durant molts anys, cada estiu. Hi ha un moment on no saps quant de temps ha passat, si fa un any o dos que l’Aina no trepitja el poble, però això després es va descobrint. Aquí el que importa és el sentiment que transmet, la forma en què els pensaments que miren cap al passat es van cosint amb el que passa ara, mentre avancem per l’asfalt. No sé si és una cosa buscada per l’autor, però la veritat és que hi ha moments en aquest primer capítol que apel·len a la nostàlgia dels propis estius viscuts, perquè, com a mínim en el meu cas, també hi havia una carretera i uns edificis que indicaven que ens estàvem apropant. I com li passa a l’Aina, de cop i volta, un dia descobreixes que els sentiments que et desperten aquests llocs són lleugerament diferents, i no saps per què. És difícil no emmirallar-se amb els records de l’Aina, la seva manera d’exposar els estius d’infantesa i d’adolescència, aquell punt romàntic amb que observem certs aspectes del passat. Hi ha alguna cosa molt natural en la seva manera de relatar els petits fragments de vida i això fa que els sentis propers. D’aquesta manera, entres en el món de l’Aina, del Jaguar, de la colla i els fas teus en poques pàgines.

Com deia, l’autor ens presenta un viatge que és una reconstrucció del passat, però també un retrobament amb allò que no saps on situar, perquè tot ha canviat. Es tracta d’una novel·la curta, escrita en primera persona i, per tant, tot ho veiem a través dels ulls de l’Aina, de les converses que té, de les petites fotografies que ens fa del poble, de la seva relació amb el Jaguar, amb els amics, amb els seus pares… Aquesta mena de trencaclosques (a la novel·la n’apareix un que fa també de mirall i de símbol) ens recorda que la vida no és lineal, que tampoc recordem totes les coses; estem fets de fragments, d’històries que podem recordar o que necessitem que algú ens ajudi a omplir, perquè ens falta una peça, perquè les voldríem tenir totes, però no tenim les eines, perquè no som un narrador omniscient, només som persones que saben mirar, cap a dins i cap a fora, però que no poden copsar-ho tot. I les persones a vegades es trenquen, no d’una manera visible, sinó interior. I no sempre es pot veure la ferida de l’altre o la podem veure quan som nosaltres els que ens hem trencat.

El retrat que fa dels personatges i de la vida al poble és molt interessant, perquè planteja les diferents maneres d’adaptar-se, d’observar la vida i el futur: hi ha qui decideix quedar-se, hi ha qui vol alguna cosa més; hi ha qui gaudeix de la possibilitat de conèixer a tothom i hi ha qui desespera per aquesta mena de Gran Germà que circula pel poble i que fa que et sentis sempre observat, conegut i reconegut (el Juan David, el Jaguar, comenta que troba a faltar ser anònim a la gran ciutat). El poble, i els pobles, serveixen també per exposar una realitat, aquestes zones buides que van creixent al nostre mapa, pobles que viuen un incendi invisible que crema i va deixant edificis que només s’habiten quan arriben les vacances.

El context és important. En el fons, a totes les històries el context, les persones que ens envolten i el caràcter dels personatges són importants. Sí, estem al món de la ficció, però al final els personatges són miralls de les persones i estan formats per un munt de parts. No som éssers aïllats, tot ens afecta: la relació amb els pares, amb els amics, les expectatives, pròpies i alienes, els silencis, les circumstàncies… Per això és tan interessant la forma en què avança la reconstrucció de l’Aina, perquè ella, com el lector, vol tenir totes les respostes, tots els motius, però a vegades no hi ha una resposta concreta, només petits fragments. Ella busca aquesta raó: apunta un nom, dos; pensa en un detonant, en un culpable; necessita que hi hagi una cosa concreta, palpable, identificable: és això, això el va empènyer… Però només troba pinzellades, silencis que es trenquen i que mostren una realitat que ella no coneixia, potser perquè no hi era sempre, potser perquè només tenia fragments, com la resta. Cap al final potser tenim un quadre més complet, però fins i tot llavors sabem que falten coses, perquè no podem endinsar-nos al cap del Jaguar, no sabem què passava al seu interior. Per això és tan difícil d’explicar. I per això és tan interessant mostrar la complexitat de la salut mental i del suïcidi, dels suïcidis, perquè tots són diferents, com som diferents nosaltres.

Els adeus del Jaguar va guanyar un premi de novel·la juvenil, i és un llibre que pot aportar molt als joves, sobretot si el llegeixen amb algú, si el poden comentar, si serveix precisament per trencar el tabú de la salut mental i del suïcidi. Per fer això potser els primers que han de començar a trencar aquest silenci són els adults i per això crec que també és un llibre per a adults, perquè és una porta per comprendre, per començar a fugir dels discursos simplistes o dels que culpabilitzen a la persona que pateix (perquè no fa un esforç, perquè és dèbil, perquè el seu caràcter és…) o a la família que ha perdut a algú per no haver-ho vist abans. Aquest és un llibre que busca precisament mostrar que molt sovint no hi ha un únic motiu. Pot haver-hi un detonant, sí, però la complexitat del tema és immensa i només tenim les peces d’un trencaclosques.

S’agraeix l’epíleg del llibre, on es poden trobar una sèrie de preguntes i respostes sobre el tema que ajuden a entendre la importància d’entendre el dolor interior de les malalties mentals; la importància de no utilitzar la paraula “depressió” com a sinònim de tenir un mal dia o estar trist; la importància d’abandonar d’una vegada certs missatges que culpabilitzen a uns o altres…

Un llibre que és una porta per parlar d’un tema tabú; una història plena de tendresa, que emociona perquè l’autor ha aconseguit que sigui propera i perquè hi ha una imatge preciosa, una fotografia final que parla dels personatges, però que també parla de nosaltres, de la nostra manera de mirar.

Bon divendres i bones lectures!

Inés Macpherson