El setè cavall, de Leonora Carrington (Extinció Edicions)

Etiquetas

, , ,

Descobrir per primer cop l’univers creatiu d’una autora és un dels plaers més grans que existeix. No saps què esperar, no saps què et trobaràs i comences la lectura disposada a trobar un fil conductor, quelcom que et porti pel laberint de paraules, de símbols, de referències… I vas avançant, fascinada per tot el que batega dins d’aquelles pàgines i, quan tanques el llibre, et maleeixes a tu mateixa per no haver-la conegut abans. Encara que potser ho has fet just quan tocava, quan tenies el cap preparat per gaudir realment de tot el que et proposa. Això és el que m’ha passat amb Leonora Carrington i el seu El setè cavall, publicat per Extinció Edicions i traduït per Anna Llisterri i Elisabet Ràfols-Sagués. N’havia sentit a parlar, sabia que existia, coneixia alguns dels contes en solitari, però no havia llegit tot el que habita entre les pàgines d’aquests contes.

Però anem per parts i parlem primer una mica d’aquesta autora. Leonora Carrington (1917-2011) va néixer a una bona família anglesa i com a filla de bona família, s’esperava d’ella que es casés i que formés una bona família anglesa. Però ella tenia un esperit creatiu i això la va portar a estudiar a Florència, on va descobrir l’obra dels grans mestres italians, i de nou a Londres, on va conèixer a Max Ernst, amb qui va marxar a París. Allà va coincidir amb els surrealistes, un moviment creatiu que li va donar ales per fugir dels convencionalismes, però on no va encaixar mai del tot, perquè els surrealistes tenien certa tendència a veure a la dona com a musa, i ella no volia ser això. De fet, Leonora Carrington deia que no havia tingut mai temps de ser la musa de ningú, perquè estava massa ocupada aprenent a ser una artista, a crear el seu propi univers. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, van capturar a Max Ernst i ella va marxar cap a Espanya, on la van internar a un sanatori. L’experiència d’aquell horror va quedar plasmada a un llibre, Memorias de abajo, que podeu trobar en castellà publicat per Alpha Decay. Un cop fora, quan va saber que la volien tornar a internar, va marxar amb Renato Leduc, un bon amic, cap a Nova York. Leonora va deixar els Estats Units i es va instal·lar a Mèxic, on s’hi va quedar a viure.

Voler etiquetar l’obra de Leonora Carrington amb la paraula surrealista és voler assenyalar només una de les influències que la van tocar. El seu univers fantàstic va beure de molts altres mons i això es pot veure a tots els seus relats, on trobem estructures i elements que ens porten als contes clàssics, a les llegendes i contes populars celtes, a les històries de fantasmes, a la seva fascinació per la natura i els animals, per la mitologia, les llegendes, els éssers fantàstics… Per tant, el millor que es pot fer és obrir el llibre i deixar que la seva prosa t’atrapi. A El setè cavall en trobem una mostra magnífica: més de vint contes ordenats cronològicament i que es mouen entre 1937 i 1971. Hi veiem l’evolució, però també els punts en comú, els elements que es van repetint, creant una xarxa d’imatges que donen una solidesa extraordinària al seu imaginari. No en parlaré de tots, però voldria destacar alguns.

El primer que ens trobem és “Presentació en societat”, un relat extraordinari on una noia li demana a una hiena que la substitueixi a la festa que faran a casa seva. El simbolisme del procés de transformació de la hiena i la part final ens conviden a pensar en el desig de fugir de la rigidesa de la família, en la possibilitat de no voler encaixar en la societat, de no deixar-se encotillar, de treure’s la màscara… La idea d’obligar a les dones a comportar-se, a encaixar, també la trobem a un altre relat extraordinari, el de “La dama oval”, on ens trobem amb elements dels contes populars, com la noia tancada a la cambra (una noia alta, molt alta, que ja pel seu aspecte no encaixa), mirant per la finestra, la dona gran que vigila… Com a molts dels relats de Carrington, els animals tenen una forta presència aquí: tenim un cavall de fusta, en Tartar, una garsa que entra per la finestra, la Mathilde, i les dues noies, la que estava tancada i la que entra quan la veu per la finestra. Les quatre passen a ser cavalls… i no es pot ser cavall.

Com es pot intuir pel títol del recull, el cavall és un animal que apareix a molts dels contes. Més enllà de ser un animal que ens recorda l’obsessió que hem tingut per domar allò salvatge, un paral·lelisme clar de la necessitat de contenir la naturalesa salvatge, creativa o lliure de la dona, trobem que la simbologia del cavall ens acosta a les profunditats, al misteri, als mites ctònics, a la lluna… La fascinació per la natura i els animals, per la visió de la deessa com a ésser natural i lliure també es pot trobar a “Quan passaven”, una de les joies del recull, amb una càrrega simbòlica fascinant, on el món natural i el món humà i religiós es contraposen. Aquí descobrim a la fascinant Virginia Fur: «Dins la vasta cabellera de la Virginia, rat-penats i papallones nocturnes hi queien captives; les seves mans estranyes gesticulaven cap a les bèsties […], va obrir la boca i un rossinyol cec volà cap a dins; se l’empassà i cantà amb la veu del rossinyol».

L’humor absurd també es troba als contes de Leonora Carrington. Un exemple és el conte “Els tres caçadors” o “L’oncle Sam Carrington” on la protagonista sent un soroll estrany i busca l’origen: «Eren dues cols que es barallaven d’una manera espantosa. S’arrencaven les fulles l’una a l’altra tan aferrissadament que aviat només van quedar fulles esquinçades pertot arreu i ni rastre de les cols». El simbolisme de les verdures que utilitza Carrington en aquest conte és meravellós i ens mostra com d’absurd pot ser intentar encotillar una verdura…

Entre les pàgines d’aquests contes trobem éssers fantàstics, com la germana del conte “Les germanes” o la fascinant dona de “Conills blancs”, que neteja els plats al balcó, amb la seva llarga cabellera. El conte que dona títol al recull, “El setè cavall”, explora la hipocresia social, la necessitat de saber estar i la fascinació per la natura, per allò salvatge, entre moltes altres coses. La veritat és que es podrien extreure un munt de lectures i símbols dels contes de Leonora Carrington, però imagino que cada lector o lectora podrà extreure la seva pròpia interpretació. Les històries hi són, però el que pot trobar cadascú pot variar. Jo vaig trobar un meravellós homenatge a “La caputxeta vermella” a la part inicial de “La Jemima i el Llop”, un conte on veiem també un altre recurs habitual de l’autora, que és descriure als humans amb un punt animal, com si la seva cara sempre tingués algun tret que va més enllà. Llegir aquest relat em va fer pensar en Angela Carter, en la seva forma de reescriure alguns dels contes clàssics. Llegir també és això, deixar que un conte et porti a un altre, que et facin recordar, pensar…

Hi ha més contes al recull, alguns on podem detectar com la cultura mexicana anava penetrant l’imaginari de l’autora, però voldria acabar comentant el relat que porta com a títol “La meva mare és una vaca”. Aquí, la mitologia, la imatge de la deessa i els elements lunars són molt presents. És un relat màgic, simbòlic, mític, que et regala imatges i frases precioses: «Em sento sola i desgraciada però porto la meva última pell. Com que tu gairebé estàs cara a cara amb els Déus, no m’abandonis» o «Com puc fer passos fora del cercle si no tinc peus? […] T’has de teixir un cos amb fils d’aranya».

És cert que alguns dels relats poden semblar inacabats, com si no et portessin a un lloc concret i amb sentit, però jo no he tingut aquesta sensació. Crec que aquest llibre et proposa viatges, alguns curts, d’altres més llargs; viatges per un imaginari coherent, conscient i sòlid que és un veritable plaer. Passeges per les històries de Leonora Carrington com si estiguessis viatjant per un quadre: imatges potents i plenes de símbols que et conviden a gaudir dels paisatges, dels animals, dels personatges i les seves transformacions. Busqueu El setè cavall i deixeu-vos portar per aquesta autora genuïna i a reivindicar.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Cuántos de los tuyos han muerto, de Eduardo Ruiz Sosa (Candaya)

Etiquetas

, , ,

Hay libros a los que llegas sin darte cuenta y agradeces las casualidades, la posibilidad de adentrarte en sus páginas sin saber qué esperar. Cuando en 2019 vi la ilustración de Cuántos de los tuyos han muerto, de Eduardo Ruiz Sosa, publicado por la editorial Candaya, me llamó la atención esa Matrioska vestida de Muerte, esa Muerte convertida en Matrioska.

Al acabar de leer el libro, comprendes que hay un juego de historias dentro de historias, no porque haya relatos dentro de otros relatos, sino porque todos ellos están relacionados en cierto sentido por todas esas muertes que son muertes, pero también son otras cosas. Porque no se trata tanto de la muerte en sí, la física, la corporal, sino de lo que los muertos nos dejan, los recuerdos del vínculo, las incógnitas, el vacío. Y luego esas otras pérdidas: enfermedades, desaparecidos, incertidumbres, pérdidas, olvidos, que pueblan nuestra vida y nos arrancan pedazos. Eduardo Ruiz Sosa nos recuerda que, a veces, la única manera de guardar esos fragmentos que se pierden, esas vidas que se escapan, es a través del relato; un relato que se escapa a las certezas, como la memoria. Por eso las ausencias convertidas en historias son siempre aproximaciones, variaciones, ficciones. Unas ficciones que en estas páginas saben jugar con las palabras y los espacios, creando escaleras de frases para crear un ritmo, una cadencia, una determinada pausa en el discurso.

El primer relato que encontramos es «Desaparición de los jardines».  En él nos adentramos en el dolor de la enfermedad degenerativa, de la pérdida de la memoria, pero lo hacemos de una forma que va más allá de lo obvio, de lo palpable. La pérdida de la memoria de la abuela tiene un paralelismo en el hogar, en la forma en que el espacio también se va desintegrando: «No sé qué empezó a morirse primero, si la casa o la abuela». Cuando perdemos un hogar, perdemos una parte de nosotros. Cuando perdemos a una persona, perdemos una parte de nosotros, y cuando esta persona se va perdiendo, la sensación es que también perdemos espacios de memoria, esos lugares donde construimos relaciones, recuerdos… Por eso la unión de las dos desintegraciones,  ese irse apagando y rompiendo, dejando a oscuras pedazos de una vida. «Creo que a veces es la muerte la que nos hace miembros de la misma familia. Ciertas formas de la muerte. O específicas muertes con nombre y apellido», nos dice el narrador. Y nos regala imágenes como la de su abuela observando los azulejos de la cocina o fijando la vista en la puerta de la habitación, para después seguir avanzando por la memoria y la tristeza de ver cómo el tiempo y los recuerdos se mezclan, se pierden, duelen:

«Supe que lloraba durante la mayor parte del día

que le dolían los recuerdos

            pero ella misma no conocía

                        el origen de su llanto

que en cada objeto de la casa anidaba una memoria como una mordida, que esa forma de vivir en el ahora todos los momentos del pasado no tenía descanso».

Con el segundo relato, «La garra de la estatua», nos adentramos en una pérdida muy real: la pérdida de un ser querido, en este caso, la madre. El duelo se mezcla con el dolor de vaciar una casa, de preguntarse cómo reconstruir a una madre que ya no está y que ha dejado un vacío, el suyo, lleno de incógnitas, plagado de cosas que no sabías y que no sabes cómo convertir en historia, en relato. Vaciar una casa también es una manera de vaciarse, de reconstruir la memoria, la parte de la vida compartida y aceptar que habrá zonas en blanco que tendrás que rellenar con tus recuerdos, con ficciones o aprender a convivir con el silencio. La presencia de una estatua sin mano, el descubrimiento de ciertas supersticiones, leyendas y deseos permiten preguntarse por la madre, pero sobre todo aprender «que el mundo tiene dos dimensionas: una donde puede morir el cuerpo […] otro donde puede morir la memoria».

«El dolor los vuelve ciegos» es un relato que te rompe. Hay que tener en cuenta que, en este libro, Eduardo Ruiz Sosa nos habla de la muerte desde dos lugares: desde una tradición que sabe aunar simbolismo y supersticiones, y desde la cruda realidad de la muerte violenta, el dolor de la crueldad humana, la sumisión, la explotación, el maltrato, y los desaparecidos. Es el caso de este tercer relato, donde nos desgarra la incertidumbre, la repetición del ritual de ir a reconocer cadáveres y tener que decir «él no es»; una repetición de la herida en forma de palabras que nos recuerda el sufrimiento de esos vacíos que impiden reconstruir un relato, porque no sabes qué ha ocurrido y nada en el exterior parece capaz de decirte algo.

Con «La mirada médica», el autor explora un tema complejo, el de las decisiones que los padres pueden tomar para cuidar, teóricamente, de los hijos. Decir que el relato solo habla de esto sería ser injusto: hay amistad y hay dolor; hay la certeza que la muerte de los padres de los demás nos hace pensar en la muerte de nuestros padres, y la nuestra propia; encontramos la dificultad de vivir en el mundo cuando uno no encaja, y encontramos un punto de humor macabro que aligera el peso.  

En «El sanatorio de la intemperie» Eduardo Ruiz Sosa nos muestra la muerte natural y la muerte violenta, la del enfermo y la del asesinado, la muerte lenta y la muerte rápida. El autor explora la enfermedad, el sufrimiento que supone estar encerrado en un cuerpo que ya no funciona: alguien que vive en la frontera, porque la mitad de su cuerpo funciona y la otra no. Reflexiona sobre lo que significa ser hombre, ser cuerpo, estar expuesto al tiempo, al olvido, a la muerte, y cómo las personas reaccionan ante esa muerte en vida, el dolor que podemos llegar a sentir ante la muerte lenta de un ser querido al que ya no reconocemos en esos ojos y pensar que no podemos hacer nada para ayudar a un amigo.

Exploramos la ceguera como soledad, como experiencia de amputación del mundo a través de la oscuridad en el relato «Una voz sin cuerpo», una historia en la que dos hermanos saben que se quedarán ciegos y, en un momento, nos dicen que no salen de casa porque así, cuando se queden ciegos, no echarán de menos la variedad de lo perdido. Con «No tiene nariz ni ojos, pero sí boca», Eduardo Ruiz Sosa nos ofrece uno de los relatos más extraños del libro, el más simbólico, quizá, o el que sabe explorar mejor la reflexión sobre el relato, sobre la forma en que las historias nos cuentan, pero también nos pueden ocultar.

El fanatismo religioso, el machismo y el sometimiento aparecen en «Naturaleza de los fieles», un relato donde vemos la amputación de la dignidad de una mujer que «aprendió a sentirse segura si desaparecía de la mirada de los otros». Exploramos el perdón en «Muerte de David Brodie» y observamos a un actor que busca experimentar la muerte a través de sus actuaciones en «Que el mundo arranque tus ojos». Nos invita a observar la pérdida, a reflexionar sobre ser presencia, sombra, el fantasma de los demás, para contemplar el poso que deja la gente cuando muere. ¿Y si nuestra vida fuera nuestra en la medida en que es de los otros, en que los otros la hacen suya? Si nos acogen tras la muerte, si nos recuerdan, tal vez construyan a través de sus recuerdos lo que fuimos nosotros.

Llegamos al final del libro con «La desaparición de los siervos», un relato que nos habla de la pérdida del hogar y la identidad, y nos explica que las historias, los relatos y los sueños también son maneras de lidiar con esa pérdida. Creamos historias. Historias que nos llevan hasta el Post Scriptum, donde nos encontramos de nuevo con esa estatua, esa mano, ese deseo que no sabíamos si se había cumplido o no, ese vacío que tenemos que llenar y que estas historias intentan acompañar. Un libro fascinante y poético que indaga en los aspectos de la muerte, la pérdida, pero, sobre todo, de la vida.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson

Crònica desordenada de Ciutat Antiga, Jaume Oliver Ripoll (Pagès Editors)

Etiquetas

, , ,

Aquells que em coneixen, saben que tinc una debilitat per Ray Bradbury i la seva obra. Quan vaig obrir Crònica desordenada de Ciutat Antiga, de Jaume Oliver Ripoll (publicada per Pagès Editors a l’octubre de 2019), i vaig trobar una cita del conte “El matí verd”, de Les cròniques marcianes de Bradbury, he de confessar que l’autor ja em tenia. El senyor Benjamin Driscoll i la seva plantació d’arbres a Mart, seguint l’exemple de Johnny Appleseed i la seva plantació de pomeres a Estats Units, sempre m’ha semblant meravellosa, perquè, de fet, té un punt de meravella inexplicable. És un fet insòlit. I els fets insòlits sempre ens provoquen, ens conviden a acceptar d’alguna manera allò que sembla impossible.

El títol de la novel·la, Crònica desordenada de Ciutat Antiga, ja ens avisa del que ens trobarem: una narració construïda a partir de diferents punts de vista i diferents moments temporals (que tindran com a punt de referència els anys que han passat des de la Gran Pluja, l’esdeveniment que ho va canviar tot). Fragments de quaderns, testimonis i interrogatoris esquitxen aquesta crònica que el narrador principal intenta unificar pel futur lector (i potser també per a ell mateix). Aquest narrador és un cercador de noms, algú amb una visió de conjunt que barreja allò que ha trobat amb allò que veu, pensa i recorda. La seva veu anirà agafant protagonisme a mesura que avancem, però ell no és el protagonista. N’hi ha uns quants, noms propis que es vesteixen d’altres noms, com el de Rel Santandreu, l’Estudiant, o el de Calogero Genovese, també conegut com el Moix Romà. Però, quina és la història que aquest cronista ens ofereix? Què va passar al món després de la Gran Pluja?

Agafant elements del gènere de la distopia, Jaume Oliver Ripoll ens presenta un món on, de cop i volta, comença a ploure. A Europa, la pluja dura cent catorze dies sense interrupció. Les ciutats es desfan i el món que coneixíem es transforma, tant a nivell físic com a nivell social i polític. La gent busca refugi, una solució, perquè després de la Gran Pluja, arriba el Mal de la Pedra, una pandèmia que sembla incurable. Però hi ha petits reductes on el món segueix viu, aguantant. És el cas de Ciutat Antiga, una Palma fascinant que ha sobreviscut a la destrucció gràcies a les arrels d’un arbre singular. No és l’única ciutat, però sí serà l’última.

Els fets es van exposant de forma desordenada, saltant del passat al present, un passat que a vegades ens porta molt més enllà de la Gran Pluja, perquè aquí el que també trobem és una crònica històrica de la ciutat, de la seva gent, de la Història. Personatges i esdeveniments reals es barregen pels carrers de pedra i vidre que ens observen des d’aquest món que Oliver Ripoll dibuixa en forma de trencaclosques. Els personatges i el cronista ens van donant peces i el lector les va cosint. Hi ha moments on ens perdem per carrerons secundaris, però sempre tornem, posem fil a l’agulla, i comprenem que, a vegades, no es tracta tant de l’acció com de la mateixa història, la gran i la petita, la dels noms que cerquem i els que canviem o fins i tot oblidem.

Hi ha una part molt visual en aquesta crònica: l’arbre i els túnels de vidre, els moixos saltant per les teulades, els murs, els quaderns i les màscares; la pedra, l’aire i la por. Podria explicar com es va construint aquesta societat, com ens ho explica el cronista, però crec que hi ha certa màgia en anar-ho descobrint així, de manera desordenada, com ho proposa l’autor. I així poder trobar les referències a Bradbury, al seu Benjamin Driscoll i als somnis: els que ens fan mirar cap amunt, però també els que ens recorden que tenim els peus a terra, que podem cuidar aquestes arrels i aquests braços que també miren al cel, amb les fulles verdes que respiren i ens ajuden a respirar.

No sé si és un llibre fàcil, pel ritme i per aquest trencaclosques de veus, noms i temps que el cronista exposa i nosaltres anem recollint, com a lectors, imaginant al cap aquest món que es construeix malgrat estigui desfet. Però aquesta crònica desordenada és interessant per la forma, pel llenguatge i perquè també és una carta d’amor a una ciutat, a la Palma que és Ciutat Antiga, a la seva història, als seus carrers i la seva gent.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Baba Yagá puso un huevo, de Dubravka Ugrešić (Impedimenta)

Etiquetas

, ,

Era pequeña cuando descubrí la existencia de Baba Yaga. Fue en un libro de cuentos rusos, ilustrado por el magnífico Iván Yákovlevich Bílibin. Entre esas páginas encontré a esa anciana que viajaba en un mortero y que podía borrar sus pisadas con una escoba, y quedé fascinada por las patas de gallina de su cabaña. Por eso, cuando vi el título y la portada del libro que había publicado Impedimenta no me pude resistir. Me acerqué a él sin saber qué encontraría en el interior, qué historia, o historias, había tejido Dubravka Ugrešić para ese Baba Yagá puso un huevo (Impedimenta, marzo 2020, traducido por Luisa Fernanda Garrido y Tihomir Pištelek), y descubrí un tríptico narrativo que explora la figura femenina, las relaciones materno-filiales, la amistad, la vejez, la figura de Baba Yaga y la simbología que la acompaña. 

La figura de la vejez está presente desde el principio, incluso en la pequeña introducción que precede al tríptico y que nos acerca al tono y la mirada que hallaremos a lo largo del libro. «Al principio no las ves. Y luego, de repente, como un ratón extraviado, se desliza en tu campo visual un detalle fortuito: un bolso de señora anticuado, una media caída […]. Pasan a tu lado como sombras, picotean el aire, caminan con trote corto, arrastran los pies por el asfalto, se mueven con pasitos de ratón, empujan carritos […]. Al principio son invisibles. Y de repente empiezas a fijarte en ellas. Se arrastran por el mundo como un ejército de ángeles envejecidos…». Con esta descripción uno ya tiene una imagen, pero también un recordatorio de lo que hemos hecho con la vejez: no querer verla, apartarla, escapar de ella como de la peste, como si la piel tersa impidiera el paso del tiempo y nos volviera inmortales. El tiempo, la enfermedad, la soledad o los silencios deambulan por estas historias que son distintas, pero hablan entre ellas.

Este Baba Yagá puso un huevo que nos ofrece Ugrešić es un tríptico, una narración dividida en tres partes que no parecen estar conectadas entre sí, pero que en cierto sentido lo están, tanto por la temática como por el lugar al que nos conducen. Cada parte tiene un título, una frase que nos remite a los cuentos y al personaje que sobrevuela nuestro imaginario desde el título. La primera parte, “Vete donde no te digo, tráete lo que no te pido”, está centrada en las relaciones materno-filiales y nos da la bienvenida rodeada de pájaros. La presencia de los pájaros nos hace pensar en la ilustración de la cubierta, pero también nos acerca, en parte, a un aspecto maravilloso, porque su comportamiento es extraño. A través de estas sutiles pinceladas, el universo mágico del relato y el folclore tiñe la historia de forma sutil, casi imperceptible, porque estamos, sobre todo en esta primera parte, ante una historia muy íntima y cercana.

Mediante una primera persona, la narradora describe con precisión a su madre, sus manías, su manera de relacionarse con los demás, las muestras de afecto (o la ausencia de ellas), la memoria que va y viene, sus palabras… «Todas sus palabras se habían dispersado […]. Se paraba delante de un montoncito de palabras como si constituyera un rompecabezas que no era capaz de componer». El lenguaje fluye con facilidad y con un punto poético, presentando la enfermedad de la madre como telarañas, que son en realidad las metástasis cerebrales que le han encontrado. Y así avanzamos poco a poco, creando una rutina, unos lazos familiares. Y dentro de esta rutina, de esta observación de la vejez desde la mirada de una hija, aparece un elemento extraño, la figura de una estudiante, Aba. La narradora explica que a Aba y a su madre «las unía un idéntico miedo a la desaparición, un deseo inconsciente de dejar huella, de perpetuarse […]. La sensación de ser invisibles tenía un efecto semejante al del ácido gástrico, no hacía más que estimular el hambre». Un hambre que agobia y asfixia a la protagonista durante el viaje a Bulgaria que hace con Aba para ser los ojos de su madre, para fotografiar, de manera literal, pero también de manera metafórica, una ciudad que ya no existe.

La frase “Pregunta, pero recuerda que la curiosidad no siempre es buena” da pie a la segunda parte. En ella, un narrador omnisciente nos presenta a tres mujeres mayores, Beba, Pupa y Kukla, que llegan a un balneario especializado en tratamientos para la tercera edad. La forma en que la autora presenta a los personajes y la atmosfera que crea revisten esta parte de un aire que se acerca más a lo maravilloso o a lo extraño, pero sin abandonar en ningún momento lo cotidiano; de nuevo, son pinceladas que juegan a su vez con el absurdo, con el humor y con lo simbólico. Introduce pequeños apuntes históricos y culturales, hay referencias a personajes mitológicos y de cuentos. Durante las seis jornadas que pasan en el balneario, los acontecimientos, que pueden ser tan sencillos como una charla, un masaje o un baño en la piscina, muestran un universo extraño por el que se van colando reflexiones sobre las mujeres, lo femenino, el feminismo… La autora sabe cómo introducir la crítica a la sociedad, a la forma en que tratamos a los mayores, a las mujeres. Entre los diálogos de las tres protagonistas encontramos afirmaciones como estas: «Todas las culturas primitivas sabían cómo enfrentarse a la vejez. […] Y, sin embargo, los hipócritas de hoy en día, que se escandalizan por el primitivismo de las antiguas costumbres, aterrorizan a sus ancianos sin sentir una pizca de remordimiento. No son capaces de matarlos, ni de ocuparse de ellos, ni de construirles unos establecimientos apropiados, ni de organizarles un servicio de cuidados digno. Los abandonan en dispensarios de muerte…».  También descubrimos pequeñas puñaladas con un punto de mala leche en boca de Pupa, que nos recuerda que: «¡El dinero es una mierda! ¡Las personas son como moscas! ¡Y qué es lo que más atrae a las moscas sino la mierda!».

Lo cierto es que el lenguaje en manos de la autora se mueve con soltura, como lo hacen las referencias a los cuentos. A veces las encontramos en forma de referencia abierta, cuando uno de los personajes comenta un relato; en otras ocasiones, cuando se nos dice que, a veces, a las mujeres no les queda otra salida que convertirse en brujas. Pero en esta segunda parte, el aire a cuento impregna cada cierre: de forma poética e ingeniosa, ciertos acontecimientos, fragmentos o partes de los capítulos acaban con una rima, un juego de palabras en el que siempre aparece el cuento: «Y ¿nosotros? Nosotros avanzamos. ¡Mientras que de la vida se nos escapa su significado, lo único que el cuento quiere es ser contado!».

Y llegamos a la tercera parte, que recibe como título “El que sabe mucho envejece pronto”. Esta parte empieza con una carta de la folclorista Aba Bagay (la Aba de la primera parte), en la que responde a un editor y le adjunta un exhaustivo ensayo sobre la figura de Baba Yagá y la relación que tiene esta figura y todo lo que la acompaña con la novela que acabamos de leer. De esta manera, Ugrešić utiliza la figura de la folclorista para explicar los elementos que encontramos en las dos partes anteriores, pero sobre todo para exponer la complejidad y la riqueza de un personaje como Baba Yagá y el imaginario que la rodea.

Estamos ante un libro crítico y poético, que nos invita a reflexionar sobre nuestra sociedad contemporánea, sobre nuestra relación con la belleza, la juventud y la vejez y, en especial, con la figura de la mujer. Un libro que mezcla distintos recursos formales, que sabe tejer un relato salpicado de cuentos, de mitología, de historia y de maravilla y que nos recuerda que esos mitos, esas historias y esos personajes mutan, se transforman, se adaptan y siguen viajando con nosotros.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson

Amb gràcia en aquest desert, de Ziranna Zateli (Males Herbes)

Etiquetas

, ,

Hi ha recopilacions de contes que saps com definir quan arribes a l’última pàgina. D’altres t’observen i et desafien que les intentis etiquetar o acotar d’alguna manera. És el cas del llibre Amb gràcia en aquest desert, de Ziranna Zateli, publicat per Males Herbes al novembre de 2019 i traduït per Mercè Guitart Ribas. Hi ha quelcom quotidià i alhora màgic en els mons que ens proposa aquesta escriptora grega, que sap com fer que la meravella s’escoli pels racons amagats de les històries. A vegades és un petit bri, una espurna que ens sobta i alhora té tot el sentit del món, perquè forma part de l’entramat, de l’ordit d’aquest paisatge que ens porta a la terra, al poble, a terrenys clàssics que es vesteixen d’espais íntims tenyits de símbols, supersticions, tabús i somnis, i un univers propi que estranya i captiva.

Aquest recull de contes està dividit en quatre parts que fan referència al número d’històries que contenen i a espais i temps on es podrien situar. Les tres històries de principis de segle que trobem al començament es mouen per terrenys clàssics, on podem intuir algun toc d’aprenentatge, històries d’amor i també viatges poètics d’agulles: «Ni ella mateixa sabia com va passar ben bé, com li havia… entrat una agulla al cos! I quan diem que havia entrat, no volem dir que l’havia punxat o l’havia ferit, sinó que s’havia introduït del tot dins el seu cos virginal», llegim en un moment. I la història continua. De forma lògica? Això ho decidirà cada lector, perquè les històries creades per Zateli flueixen com aquesta agulla que viatja: poden seguir un curs lineal o no, poden arribar a un lloc concret o tornar al començament, barrejar personatges, presentar paisatges que es repeteixen en diferents moments, sense necessitat de situar-nos temporalment, com un mapa teixit a pedaços, que encaixen encara que siguin diferents. I ho fa amb aquesta veu narrativa que a vegades utilitza un nosaltres peculiar, que ens situa en l’espai de les narracions que s’escapen del paper o que el busquen per fixar-se i que no se les emporti el vent.

A la segona part d’aquests contes trobem sis històries dels jardins dels plaers. El perquè dels títols potser se’ns escapa, però alhora forma part de la màgia d’aquest univers propi que destil·la un estil molt personal que sap jugar amb elements moderns i clàssics, i que ens ofereix una curiosa finestra a la crueltat i la duresa del món i de les relacions humanes, però també a la seva meravella. No trobem elements fantàstics obvis, però l’autora aconsegueix transmetre una atmosfera màgica, mística i onírica que ho embolcalla tot. Com parla del plaer i les llàgrimes a La lacrimòlatra, com parla dels jocs infantils barrejats amb el dol i la mort a Les dones d’un ocell, demostren la capacitat de l’autora per construir imatges evocadores i profundes.

Si seguim avançant, descobrim personatges femenins forts, sensibles, amb un punt de bruixa; amistats, malalties i somnis; històries on trobem cartes d’amor que apareixen pel carrer, sense destinatari concret, personatges que volen fugir, o contes on descobrir dragones que trenquen esquemes. Els temes que viatgen per aquestes pàgines van filant i desfilant-se, trobant-se en alguns indrets que no coneixem, però que es van fent familiars malgrat l’estranyesa. Hi ha relats on els personatges són presentats de manera precisa i contundent; en d’altres, intuïm que ja els coneixem, pels noms i per la manera en què, de cop i volta, algú fa referència al conte anterior.  

Per això és difícil copsar i definir aquest llibre. Pot atrapar i fascinar o pot sobtar d’una manera que no et permet entrar; això dependrà de cada lector. Hi ha contes que semblen agafar una drecera, d’altres que donen voltes, que creixen, que busquen transmetre una emoció que va més enllà del concepte tancat de conte. «Sovint em quedava sola en cases d’altres. Per casualitat, o potser ho buscava; això no ho sap ningú», ens explica una veu al inici d’un conte. No ho sap ningú, ni el lector ni qui ens parla des del paper, perquè no necessita explicar-nos els motius, només el que passa, el que ens provoca. Ens convida a endinsar-nos en aquest món eteri i físic, de descripcions estranyes que cadascun de nosaltres rep de manera diferent.

«Com em vesteixo?», pregunta un personatge al conte El bosc de les falses il·lusions. «Com un novel·la», és la resposta que li donen. Com es vesteix aquest llibre? No ho sabria dir, però si us atrapa, podreu trobar petites joies com aquesta: «I, finalment, tota aquesta història, que l’hem trobat així o l’hem fet nosaltres així, tot aquest plaer dins els pous de l’angoixa, el laberint on ens hem embolicat, el gran amor amb tots els seus paradisos i inferns, i tot aquest cúmul de circumstàncies, la conspiració de les coses, ves si tot plegat no podria ser una de les fonts principals de la tristesa i d’aquest xàfec de llàgrimes que em venia de tant en tant del no-res…». Paraules fluint, històries que estan escrites però que, a vegades, sembla que es construeixin a mesura que avances, amb una veu que narra al teu costat.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Quins somnis vindran, de Richard Matheson (Laertes – L’Arcà)

Etiquetas

, , , , ,

«Morir, dormir… dormir i potser somiar. Sí, aquest és l’obstacle; no saber quins somnis acompanyaran el son etern, un cop alliberats d’aquesta pell mortal. És el que ens frena…» diu Hamlet en una de les escenes més emblemàtiques d’aquesta obra mestra de Shakespeare. Hamlet està plena d’escenes i diàlegs d’una profunditat reflexiva i filosòfica fascinants i és un text extraordinari per pensar la mort… i la vida.  Potser per això la cita que trobem abans de l’inici de la història que ens presenta Richard Matheson a Quins somnis vindran prové precisament d’aquesta magnífica obra, perquè també vol reflexionar sobre la mort, sobre la vida i sobre el pensament.

Fa uns mesos, l’editorial Laertes, a través de la col·lecció L’Arcà, publicava la magnífica Soc llegenda, i ara ens porta, per primer cop en català, i traduïda per Cesc Martínez (i amb coberta d’Albert Monteys), aquesta obra de Richard Matheson que alguns potser coneixeran per l’adaptació cinematogràfica que Vincent Ward va fer l’any 1998, protagonitzada per Robin Williams, i d’altres coneixeran perquè tenen present tota la producció d’aquest autor nord-americà d’imaginació extraordinària, que va escriure novel·les, contes, guions de cinema (va ser l’encarregat d’adaptar alguns dels contes d’Edgar Allan Poe que Roger Corman va portar a la gran pantalla) i també de televisió (va col·laborar, per exemple, a la mítica La dimensió desconeguda).

Escrita al 1978, Quins somnis vindran és una novel·la i alhora una reflexió filosòfica, existencial i metafísica sobre la nostra visió de la mort i del més enllà. A les primeres pàgines Matheson ens presenta al protagonista, en Chris Nielsen, un guionista que mor en un accident de trànsit. Però ens el presenta d’una forma peculiar. El marc narratiu de la novel·la utilitza una variant del clàssic manuscrit trobat: en aquest cas, una vident entrega un manuscrit al Robert Nielsen, el germà del Chris, i li explica que ha estat el propi Chris, des del més enllà, qui li ha dictat el text. Per això, al principi hi ha alguns errors en les paraules, correccions per part del Chris en veure el que ha escrit la vident… Després, aquesta narració en primera persona flueix amb més seguretat i ens endinsem en un viatge que explora diferents maneres de veure, entendre i acceptar la mort.

I com comença aquest viatge? En Chris desperta a l’hospital després de l’accident, desorientat; creu que segueix viu, que està somiant i que veure el seu propi enterrament forma part d’aquest estrany malson que no el deixa tranquil. Però llavors apareix a casa seva, veu el patiment i la tristesa de la seva dona, l’Ann, i comprèn que no és un somni. Allò és real. És mort. Aquesta acceptació li permet passar al món de les ànimes. Aquí, en Chris es troba amb el seu peculiar Virgili, el seu cosí Albert, que li explica com funciona aquesta mena de paradís on ha aterrat. El problema és que per molt paradisíac que sembli aquest indret, en Chris no es pot treure del cap el patiment de l’Ann. Necessita saber com està, voldria parlar amb ella, explicar-li que no ha de tenir por, que ell està bé, però no pot. Per això es comença a preguntar quan es podrà reunir amb ella. Sap que són ànimes bessones i que el seu amor no s’apagarà ni tan sols amb la mort. És una idea molt romàntica, si ho penses, però alhora provoca una dependència, una necessitat de l’altre que pot ser problemàtica, perquè cap dels dos pot acceptar del tot la seva nova realitat.

Això portarà al Chris a un viatge que ens recorda de nou al camí que ens va proposar Dante i que ens mostra diferents maneres d’entendre la mort i el més enllà. I és que, quan s’imaginen, es descriuen o es dibuixen els horrors del més enllà, en especial de l’infern, sembla que tot prové de l’exterior, d’allò que ens faran per castigar les nostres ànimes, els nostres pecats. Però, què passa si som nosaltres mateixos, si és la nostra ment, la nostra manera de viure i de pensar, la que ens situa en un espai, en un bucle, en una presó eterna? Quins somnis acompanyaran el son etern, preguntava Hamlet, conscient que potser el problema, allò que ens fa por, no és la idea o imatge de l’infern exterior, sinó l’interior, és a dir, la possibilitat que la nostra vida, el que hem fet, el que hem sentit o el que ens ha atrapat es quedi amb nosaltres, per sempre.

Malgrat parlar d’aquests temes, entre aquestes pàgines quasi mai es parla de Déu o de la religió. S’esmenten algunes religions i es parla de la fe, però l’autor no s’hi recrea. És cert que hi ha un tema on sí que hi ha algun regust d’ensenyament o reflexió religiosa, però Matheson sap com portar-ho d’un possible judici moral a un terreny personal, emocional i íntim. No ho explico de forma més explícita per no exposar l’argument i perquè crec que és un dels moments del llibre on es pot fer una reflexió personal més interessant. De fet, la forma en què va construint aquest món després de la mort dona peu a que cada lector faci les seves valoracions sobre el tema constantment.

Quins somnis vindran és una obra pausada on hi ha molt poca acció; les descripcions i els diàlegs tenen un pes molt important, però sobretot el que hi ha és un aspecte emocional i existencial que l’autor exposa de forma íntima, tranquil·la. Pot agradar més o menys el tipus de més enllà que ens proposa, però al final el que és important no és tant l’aspecte del lloc com la reflexió que hi trobem, la possibilitat de preguntar-nos què hem fet amb la nostra vida

Un Matheson diferent per acomiadar-me durant unes setmanes.

Bon estiu i bones lectures!

Inés Macpherson

Una història real, de Kate Reed Petty (Empúries)

Etiquetas

, , , ,

Imagineu un equip masculí de lacrosse d’institut. Imagineu una festa llegendària que acaba dissolta per la policia, però que segueix al Denny’s, un local on hi van sempre que poden per prendre alguna cosa. Imagineu les converses adolescents, el desig, la vergonya de sentir alguna cosa per algú i voler impressionar-la. Imagineu l’arribada del Max, el paio admirat per tots, el que explica les millors històries, el que ha estat amb més noies, i la de l’altre paio, el Richard, el que no té mai èxit i és la diana de totes les conyes. I ara imagineu que expliquen el que han fet amb una noia borratxa i inconscient al seient del darrere del cotxe. Ara imagineu que sou una noia i escolteu aquesta història. Ara imagineu que sou la noia que hi havia al seient del cotxe i no recordeu res, absolutament res, només sabeu el que us expliquen, els diferents rumors, les diferents històries; versions que us defineixen, que us etiqueten, que us marquen.

Els esdeveniments que narra Una història real, de Kate Reed Petty, publicada per Empúries i traduïda per Imma Estany (publicada en castellà per AdN amb el nom Una historia verdadera), tenen lloc a finals dels 90, però seguim als personatges i les conseqüències d’aquests fets durant dues dècades. Ho fem a través dels ulls de l’Alice, la noia que hi havia al seient del darrere, però també d’en Nick, un dels nois del grup de lacrosse. Hi ha una línia temporal, però no estem davant d’una història lineal en el sentit habitual de la paraula. Sí, hi ha unes dates, sí, passen els anys, però cadascuna de les parts d’aquest llibre és més que un moment en el temps i en la història. El que ens proposa Kate Reed Petty és una mena de puzle format per peces narratives diferents, però relacionades, que juguen amb el format i amb el gènere; un puzle que, com a lectors, anem construint pàgina a pàgina.

Trobem petits guions de cinema de terror escrits per l’Alice i la Haley quan eren molt joves; els esborranys dels escrits que l’Alice fa per entrar a la universitat (uns esborranys que evolucionen, que tornen sobre certs temes, com el cinema de terror, la interpretació que fem de certes pel·lícules i de certs personatges, o la necessitat de trobar un grup, gent amb qui compartir les passions i les ferides; uns escrits acompanyats pels comentaris de la seva tutora, que també ens donen més informació). Hi ha correus electrònics, transcripcions, cartes i un seguit de materials que ens porten per un camí curiós i, a vegades, incòmode, per la forma que té l’autora de jugar amb les versions d’una mateixa història, per mostrar com ens poden manipular, com podem manipular, com ens podem creure un relat, com podem fins i tot fer nostre un relat que no hem explicat ni, potser, viscut.  

També trobem peces narratives més clàssiques, amb un format de narració més habitual. Un exemple d’aquestes són les parts dedicades a Nick Brothers: amb ell passegem per un relat que, al principi, s’acosta a una novel·la juvenil, o una pel·lícula juvenil, perquè les imatges que l’autora ens ofereix són les que hem vist ja a molts llargmetratges i sèries; les reconeixem, ens són familiars. Hi ha, de fet, un aire al món que vam descobrir a Thirteen Reasons Why, un llibre (i una sèrie) que parlava del suïcidi juvenil, però també de la cultura de la violació. I aquest és un dels temes que apareixen a Una història real, una novel·la on s’exploren les amistats, la forma en què fem pinya, la germanor entre els components de l’equip de lacrosse, la necessitat de ser i sentir-se “home” a través del sexe, sigui de la manera que sigui, fins i tot quan l’altra part potser no vol; la forma en què els grups generen relats que ells mateixos alimenten i fan créixer… Tot això entronca amb el llibre de Jay Asher i amb l’adaptació que se’n va fer, i ens recorda la importància d’escoltar, però sobretot de tenir veu. Perquè, què passa quan algú explica de tu alguna cosa que no és certa però la teva versió, la teva veu, no és escoltada? Passa que el dolor infringit es duplica, perquè l’acte i la història et colpegen per dues bandes.

A la novel·la de Kate Reed Petty, però, no ens quedem en aquest món adolescent, amb aquests rumors que corren com l’espuma i generen realitats a partir d’un relat que acaba tenint vida pròpia. Anem creixent, ens endinsem en l’edat adulta i trobem relacions tòxiques, control, alcoholisme, paranoia… Hi ha escenes d’una angoixa psicològica molt ben aconseguida, que saben jugar amb els elements de la narració del terror i el suspens i que també tenen un punt d’homenatge al gènere: les portes tancades, la idea de no poder sortir, de no saber si el que veus és real o no… Per què ens ofereix tot aquest material Petty? Per què trobem espai per una mena de thirller o d’història d’espies quan seguim avançant en el temps? Potser perquè vol mostrar precisament el poder de la narrativa i com el tipus de relat que ens expliquen ens condiciona la lectura, però potser també perquè vol mostrar com funciona el trauma, com ens afecta, ens marca i transforma la nostra vida.

Sí que hi ha una part de nosaltres que, com a lector, vol saber què va passar realment aquella nit. I cap al final del llibre trobarem certes claus sobre els fets, però també sobre la raó de ser del llibre, perquè en el fons no es tracta tant de descobrir el misteri com d’entendre el funcionament emocional i mental del relat, del que ens passa a la vida, de com ens marca i com ens pot definir. No és un llibre que tanquis i diguis, ja està. T’acompanya, es queda amb tu perquè vagis donant voltes, analitzant cadascuna de les parts, perquè fins i tot les que semblen més clàssiques a nivell narratiu amaguen informació, no sobre allò que va passar, sinó sobre el procés, sobre la forma en què desgranem els fets i les històries i com les expliquem. Perquè és important entendre com i qui les explica. Aquest és, en definitiva, un dels punts importants de la novel·la. Hi ha un moment del llibre on la Haley li demana a l’Alice que expliqui la seva versió, la seva història, com si fos quelcom senzill, com si una història, la història d’una vida, d’un dolor o un trauma fos quelcom lineal. Però no sempre és tan senzill. Per això el llibre té l’estructura que té, per això té tantes formes i té veus que no són la de l’Alice, perquè a vegades també necessitem la ficció, l’horror i les referències al terror per explicar els monstres o aquelles ombres que es van anar convertint en monstres.

Un altre punt interessant del llibre és veure com l’autora ens mostra les diferents maneres de transformar una història. Hi ha qui intenta amagar els fets culpant a algú altre, qui busca destacar un trastorn mental per remarcar la poca fiabilitat d’un testimoni… En aquest joc de transformació no són només els nois qui transformen el relat, sinó la pròpia Haley, l’amiga que vol ajudar però també vol que la seva amiga encaixi dins d’un relat més gran, el de la víctima i l’agressor, un relat clar, definit, que es pugui sumar a les històries de les altres víctimes, perquè sigui útil, perquè tingui un missatge. Però l’Alice estava inconscient: com pot saber realment què va passar? Per això, decideix explicar la història a la seva manera, fer-la seva.  Fa una novel·la de terror poc convencional, una història que probablement no provoqui por al lector; però si ho penses, en fa molta de por, perquè veiem representacions dels monstres i dels fantasmes que ens acompanyen, perquè veiem representacions dels inferns on pot anar a parar la ment, perquè veiem el dolor, el que ens fan i el que ens fem a nosaltres mateixos.

L’Alice acaba el llibre dient-nos això: «Haurem de dir que és ficció, és clar […]. Però confio que tu ho veuràs, que és veritat. I encara que no ho creguis —encara que ningú no em torni a creure mai més—, jo sabré que és veritat, perquè l’he fet jo; perquè (aquest relat) és meu». Aquesta és la seva història, una història real, una història de ficció; una història sobre la forma  i la importància de les històries.

Bon dilluns i bones lectures.

Inés Macpherson

La pomera i altres contes, de Daphne du Maurier (Les Altres Herbes)

Etiquetas

,

És probable que la lectura de La pomera i altres contes, de Daphne du Maurier, publicada per Les Altres Herbes i traduïda per Marta Pera Cucurell, hagués estat diferent si no tingués un nebot fascinat pels ocells. Però el tinc. Els observa per la ciutat i la muntanya, els dibuixa, buscant tots els detalls. De fet, té una enciclopèdia per consultar les espècies i les seves característiques. Els ocells són quelcom fascinant, una expressió de llibertat i meravella a través dels ulls d’un nen. I és clar, el primer relat que un es troba quan obre el llibre de La pomera i altres contes rep el títol de «Els ocells» i, mentre llegia les primeres pàgines no connectava amb l’adaptació de Hitchcock, sinó amb la mirada d’un nen que et truca per explicar-te quins ocells ha vist. Potser per aquesta mirada que no és meva, però m’acompanya, trobar-me amb aquest relat ha estat tan sorprenent i fascinant, perquè ha estat com trobar-se amb una història nova, que no tenia referents, que no podia comparar. Parlava d’ocells, dels ocells del meu nebot i, de cop i volta, deixaven de ser els seus per ser els de Daphne du Maurier i la seva capacitat de crear una atmosfera angoixant, asfixiant i visual. 

El relat «Els ocells» és una meravella, i endinsar-te en ell sense tenir present les referències cinematogràfiques permet gaudir encara més de la construcció atmosfèrica que té. Mentre el llegia, també hi havia una estranya sensació d’estar trepitjant un terreny on apareixien certs elements de l’imaginari de les històries apocalíptiques, de la supervivència davant d’esdeveniments impossibles de controlar. Els fets són insòlits, però ens remeten a un terror real, a la possibilitat de ser atacats, de no poder-nos defensar, de ser vulnerables… A vegades, per parlar de la realitat i els seus horrors necessitem explorar la por a través d’allò impossible, d’elements estranys, insòlits o sobrenaturals, però que, en el fons, parlen de nosaltres. Totes les històries poden oferir diferents interpretacions depenent de qui les llegeixi i del moment en què les llegeixi. És interessant veure com una mateixa història t’aporta diferents lectures i reflexions. Com deia abans, probablement jo no hagués entrat a la història de la mateixa manera si no tingués a prop a un nen enamorat dels ocells. La meva experiència hauria estat diferent. Aquesta és la màgia de la ficció, de la imaginació i de la nostra mirada lectora, que acaba la història, que la fa una mica seva.

Però aquest recull té altres contes igualment destacables. Per exemple el relat «La pomera», una meravella que explora la relació d’un matrimoni i la peculiar reacció que té el marit quan veu una pomera que, segons ell, li recorda a la dona morta per la forma i pel rebuig que li transmet. La idea de projectar en l’arbre la figura de la dona morta i veure com els sentiments que el marit tenia es van fent més potents fa que, a més de poder fer un retrat psicològic molt intens, puguem observar unes reflexions masclistes que esgarrifen. La simbologia de l’arbre, la diferència que sembla haver-hi entre la forma en què el veuen la minyona o el jardiner i el protagonista, el marit, donen una força, no sé si màgica, però sí psicològicament molt interessant. Què passa amb les pomes mortes, ens preguntem, mentre seguim avançant. Estan podrides realment? On acaba la nostra percepció i on comença la realitat?

Amb «El fotògraf» Daphne du Maurier explora la societat aristocràtica, el seu avorriment i la seva hipocresia, el paper de la dona en aquest entorn, i ens presenta uns personatges que barregen necessitat, frivolitat i crueltat amb unes descripcions de paisatges i indumentàries que demostren, de nou, que du Maurier tenia una capacitat descriptiva quasi pictòrica que va saber aplicar a un relat de caire més clàssic, menys angoixant que els anteriors, però que serveix com a impàs entre els dos primers i els que venen després. «Fes-me un altre petó, foraster» juga amb un ambient quotidià i familiar, el d’un cinema, i ens porta cap a un cementiri de la mà d’un home i d’una dona que coneix al cinema. Aquesta dona podria encaixar en la idea d’una femme fatale clàssica, però també té elements que entronquen amb l’imaginari gòtic i sobrenatural. El comportament, l’atmosfera, la descripció de la somnolència dels ulls que es va repetint són elements que ens poden portar cap a un marc literari recognoscible que ens fa creure que podem avançar-nos al relat i encertar… o no.

El segueix un relat intrigant i amb tocs fantàstic, «Monte Verità», una història que ens porta a la muntanya, a la superstició, a la por i a un espai on teòricament van les dones i no tornen. Què passa realment?  Què amaguen les llegendes i per què les expliquem? Amor, amistat i fascinació per la muntanya donen pas al penúltim relat, «El vell», una història que observa la vida dels altres, en aquest cas una parella de vells i els seus fills (interessant la curiosa radiografia que fa de la dona en aquest cas), i l’estranya relació que tenen. Amb un final sorprenent i fantàstic que ens pot portar a la mitologia, un se n’adona de la capacitat simbòlica dels contes de du Maurier, que sabia caminar per les fronteres del gènere. Tanca el recull «Cap motiu», una història amb tocs detectivescos que ens demostra que mai res és el que sembla.

Aquest recull, en canvi, sí és el que sembla: una oportunitat magnífica per descobrir en català el ventall literari dels contes de Daphne du Maurier, que ens mostra les relacions humanes, les seves pors, els seus vicis, els seus fantasmes i la foscor que pot picar a la porta, des de dins, o des de fora.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

El nom del món és bosc, d’Ursula K. Le Guin (Raig Verd)

Etiquetas

, ,

Corria l’any 1972 quan Ursula K. Le Guin va publicar El nom del món és bosc (va ser Premi Hugo 1973 i finalista del National Book Award l’any 1976). Quasi 50 anys després, el que hi trobem entre les seves pàgines segueix tenint una vigència que diu molt de l’espècie, i de l’essència, humana i de la seva incapacitat de canviar realment, de pensar més enllà del seu propi benefici, de preguntar-se si té dret a fer el que està fent. Estem davant d’una novel·la d’unes 200 pàgines on Le Guin va saber condensar un discurs i un pensament molt clars. Com ella mateixa explica a l’epíleg, va escriure aquest llibre, que primer va titular Els homenets verds, durant l’hivern de 1968, a Londres. Implicada en les manifestacions no-violentes contra els assajos de bombes atòmiques i contra la consumació de la guerra al Vietnam, va deixar que la denuncia contra la forma i les conseqüències dels conflictes bèl·lics, contra l’explotació de recursos sense escrúpols d’un capitalisme que en aquella època teòricament no era tan salvatge com és ara, i contra el masclisme impregnés la seva prosa.

El nom del món és bosc (Raig Verd, maig 2021; traducció de Blanca Busquets) planteja un escenari on els terrestres ens hem expandit per l’espai, on busquem altres planetes per aconseguir recursos naturals i un lloc on instal·lar-se. A Le Guin no l’interessa l’aventura de la recerca per l’espai, sinó què fem quan arribem a aquest altre món; ella vol explorar el nostre comportament, la nostra manera de relacionar-nos amb la vida que hi trobem. Per això ens ofereix un planeta, Athshe (rebatejat pels humans com a Nova Tahití), un paradís blau i verd, on hi viuen uns humanoides (una branca de l’espècie humana que ha evolucionat i s’ha adaptat al seu planeta), els criatins. Són baixets i estan coberts de pèl verdós; són uns éssers que no són violents, no lluiten, no maten, i viuen en comunió i equilibri amb la natura. Els humans arriben, desforesten part del planeta per aconseguir fusta (ja no n’hi ha a la Terra) i els esclavitzen. Perdó, segons els militars els criatins col·laboren voluntàriament. Com sempre, Le Guin sap com mostrar la força i la importància del llenguatge i, en aquest cas, ens recorda com sabem maquillar les coses per fer veure i potser creure que són com diem, no com són.

El nom del món és bosc és una novel·la directa, punyent, amb una construcció de personatges que, sobretot en el cas del capità Davidson, no deixen lloc a interpretació. Aquest humà, aquest exemplar d’home, integra en la seva persona tot allò que fa que un vulgui formar part de qualsevol altra espècie: violent, masclista, menysprea a tot aquell que no sigui com ell i no entri dins de la seva definició del que vol dir un home de veritat. Le Guin planteja tres punts de vista, tres mirades diferents per narrar aquesta història. Una és la d’en Davidson, i les altres dues són un contrapunt profund i fascinant que entronca amb la tendència de l’autora a presentar-nos un diàleg entre els oriünds del planeta i un observador (a vegades un antropòleg o simplement algú que vol entendre com és l’altre, comprendre les diferències i acceptar-les). Un d’ells és el Lyubov, un científic amb una sensibilitat i una curiositat que l’empenyen a voler entendre el llenguatge, les costums i el funcionament social i intel·lectual d’aquest grup. L’altre és Selver, un habitant d’Athshe que pateix la crueltat dels humans i veu com tot allò que ell coneixia trontolla. Per molt pacífic que un ésser sigui, què passa quan li arrenquen tot?

Aquí trobem una defensa de la natura i una crítica al colonialisme, a la capacitat destructora de l’home, no només de l’entorn, sinó d’altres cultures, que entronca amb molts dels temes de Le Guin. També trobem els somnis i explorem com els entenen els habitants d’Athshe i com els entenem els humans. És curiós perquè el tema dels somnis també apareix a llibres com La rueda celeste, on un humà descobreix que els seus somnis són actius, poden transformar la realitat. La llengua també hi és molt present. Com el seu títol indica, el nom del món és el mateix nom que el de bosc per als oriünds d’Athshe. Però hi ha una altra curiositat: per a ells, la paraula “déu” també vol dir “traductor”, aquell que pot interpretar i traduir els somnis en accions.

És un llibre que atrapa, no per la velocitat de l’acció, sinó per la força del que explica i com ho explica, perquè té un punt molt directe: ens posa davant un mirall que és difícil d’esquivar. Podem mirar cap a una altra banda, però el mirall seguirà allà. Ens està retratant, ens està recordant quina és la nostra essència com a espècie. A Els desposseïts, un terrà li diu a en Shevek que l’ésser humà havia destruït el planeta Terra i que havien fracassat com a espècie, com a espècie social. A El nom del món és bosc ho demostrem un altre cop: la nostra capacitat de sotmetre a l’altre perquè és diferent, perquè el considerem inferior; la humiliació, la violència sexual envers les dones (hi ha un moment on el capità Davidson parla de les dones que han arribat de la Terra i és difícil no sentir rebuig en llegir el que diu, el que pensa); la nostra indiferència envers l’ecosistema d’un planeta, com si els recursos sempre fossin nostres, com si la superfície d’un planeta estigués allà per ser explotada per nosaltres… Consumim, ho consumim tot, ara i fa cinquanta anys, perquè creiem que tenim el dret a fer-ho i ens mereixem tenir, consumir, créixer constantment… I sí, ens omplim la boca de discursos i de proclames, però sembla que sigui impossible canviar el ritme, la desaforada necessitat de tenir més, de guanyar més, de remarcar la diferència, la desigualtat (fa molts anys, es va fer un estudi on es preguntava a un grup de joves estudiants què preferirien, tenir tots el mateix sou o que uns quants poguessin tenir un sou més alt que els altres; us imagineu quina va ser la resposta? Penseu malament i encertareu). Potser nosaltres no tenim la capacitat dels habitants d’Athshe per somiar, per trobar un déu que tradueixi aquest somni en acció i per això no canvia res, només repetim el mateix, un cop i un altre. Potser necessitem aprendre a transformar en acció els canvis que són, per ara, paraules.

Dit tot això, cal remarcar el disseny del llibre, cuidat fins a l’últim detall, amb una estètica que encaixa perfectament amb els seus germans de l’Ekumen, Els desposseïts i La mà esquerra de la foscor. Quan arribes a l’última pàgina, et dediques a mirar els detalls, les frases que s’amaguen darrere el planeta verd de la coberta, emmarcades per triangles negres i verds, un bosc de paraules que destaca idees, fragments, imatges que t’acompanyen. De fet, tot el llibre t’acompanya, per la seva capacitat de condensar en tan poc espai tantes coses, per les imatges, per la certesa de la capacitat humana de tacar tot allò que toca, de destruir, explotar i menystenir tot el que pot en nom del seu benefici.

Si no heu llegit mai aquest llibre, feu-vos un favor i aneu a buscar-lo. Deixeu que Le Guin us mostri aquest món que és bosc. I després seguiu llegint a aquesta dona, perquè cadascun dels seus llibres és una obra extraordinària plena de reflexions que són per emmarcar.

Bon dimarts i bones lectures!

Inés Macpherson

Érase otra vez. Cuentos de hadas contemporáneos, de Ana Llurba (WunderKammer)

Etiquetas

, , ,

¿Cuántas versiones podemos encontrar de la Caperucita Roja? ¿Cuántas historias parecen narrar acontecimientos similares a los cuentos que conocemos con el título de Barba Azul o La Cenicienta? Existe cierta tendencia a imaginar que la versión que hemos escuchado (o visto) durante nuestra infancia es la única versión del cuento de hadas, como si esos cuentos fueran inamovibles, rígidos, algo muerto que cuenta una única cosa, de una única manera y según los cánones establecidos por una persona o una época, que curiosamente es muy cercana a la nuestra. Pero si uno se acerca a la recopilación de Cuentos de hadas de Ángela Carter, por ejemplo, descubre que hay varios matices. Y si tras esa lectura uno se acerca a La cámara sangrienta, de la misma autora, descubrirá que esos cuentos permiten hacer relecturas mucho más ricas de lo que a veces imaginamos. Cuando le explicas a alguien que existe una versión antigua de Caperucita en la que ella se quita la ropa, o una versión de Cenicienta en la que el padre no muere, sino que permite abiertamente el abuso que recibe su hija por parte de la madrastra, hay quien se sorprende, porque no es la historia habitual, la que se ha dado por buena. Si eso ocurre con las versiones antiguas, ¿qué reacción pueden provocar las nuevas relecturas que se han hecho desde la literatura, el arte o el cine? ¿Qué pasa cuando uno descubre una nueva mirada que busca dar otra vuelta de tuerca, una nueva posibilidad?

La recopilación de ensayos que encontramos en Érase otra vez. Cuentos de hadas contemporáneos, de Ana Llurba, publicado por la editorial WunderKammer en la colección Cahiers, es precisamente una manera de ahondar en las nuevas lecturas y reescrituras del mundo del cuento de hadas que se han realizado durante el siglo XX.  ¿Y por qué acudir a los cuentos de hadas? ¿Por qué seguir explorando sus temas, los arquetipos, los elementos como la relación de la mujer y la curiosidad, la imagen del lobo, de la bruja o los espejos? Porque hay algo especial en esos elementos. «Pocas expresiones tienen el poder performativo de “Érase una vez…”. Como una invocación mágica, esa frase inaugural no solo anuncia un comienzo, sino que también nos invita a proyectarnos, a anticiparnos a lo que viene a continuación de esos puntos suspensivos, a adelantarnos a los horizontes narrativos, tan arquetípicos y previsibles, de los cuentos de hadas», dice Ana Llurba al inicio del primer ensayo de este libro y que sirve, a su vez, como introducción. Y tiene razón: hay algo mágico en esas palabras, algo que sitúa al narrador y al lector o al oyente en un lugar muy concreto, aquel en el que cierta parte del tiempo se suspende y entramos en contacto con lo simbólico, con lo ancestral, con aquello que une infancia y edad adulta, aquello que nos recuerda todo lo que se encuentra en el interior de un cuento, todas las lecturas que podemos hacer si estamos dispuestos a hacerlas.

En estos ensayos, que dialogan entre ellos, encontramos una reivindicación de la voz femenina, como narradora, como protagonista y como creadora. También encontramos apuntes y análisis de los cuentos originales, en muchos casos aquellos que no habían sido todavía modificados para encajar en la época, y a través de ellos caminamos hacia historias que han buscado reconstruir uno de los temas, darle la vuelta, explorar los límites, darle voz a aquellas que quizá no la tuvieron. De esta manera, este libro se convierte en algo más que en un estudio del cuento y sus relecturas: es también una puerta, una invitación a descubrir relatos, autoras, cineastas y artistas. En cada apartado, Ana Llurba te lleva de un nombre a otro, de una historia a otra y eso hace que el lector vaya anotando aquello que le llama la atención, los títulos de cuentos, los libros que desconocía o que querría volver a releer con esta nueva perspectiva.

Hay quien considera que el cuento de hadas es algo exclusivamente infantil y es posible que esa idea haya hecho que lo vayamos limando, eliminando partes, edulcorando otras (hay quienes, por ejemplo, cuentan una versión de Hansel y Gretel en la que los niños no son abandonados, sino que se pierden en el bosque). Pero durante mucho tiempo, el cuento de hadas no fue una lectura únicamente para niños. El cuento, lo que evoca, lo que nos explica, llama a la puerta de todas las edades porque a todos nos está contando algo; por un lado, son el espejo de la época en la que lo escribieron; por otro, hablan de una serie de arquetipos y temas que recorren la literatura popular y nuestro imaginario desde hace mucho tiempo. Por eso, todo lo que habita el cuento y las relecturas que se están haciendo desde hace años son importantes, porque hablan de algo profundo, por la simbología que nos ofrecen y porque, en el fondo, también son una invitación a adentrarse en el laberinto de la narración, a redescubrir la forma en que se tratan temas como la curiosidad o la independencia femenina, un tema que nos lleva a Barba Azul, pero también a esa extraña obsesión con dañar los pies de las mujeres en diferentes cuentos (y de formas diversas); las versiones violentas de la Bella Durmiente, que fueron suavizadas después, pero que apuntan a temas muy actuales…

Con una prosa sencilla, Anna Llurba nos hace transitar por la obra de Angela Carter, de Margaret Atwood, de Mariana Enríquez o de Kristen Roupenian, entre otras. Analiza sus versiones, nos invita a ver cómo dialogan entre ellas a través de los temas, de esa visión femenina que busca romper ciertos límites. No estamos ante una lectura farragosa o densa, sino ante una puerta de entrada a un mundo literario y artístico mucho más amplio y rico de lo que a veces pensamos. Eso sí, es una lectura para hacerla acompañada de una libreta y un lápiz, para ir anotando nombres, ideas, relaciones…

¡Larga vida al cuento!

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson