Etiquetas
Hi ha llibres que no necessiten etiquetes. Podem intentar definir el que hi ha allà amb una paraula, potser un parell, però s’escapen. Vivim en un moment on ho etiquetem tot, no només als supermercats, sinó a les xarxes socials, on etiquetem les fotografies, els esdeveniments i on els hashtags fan que formem part d’un grup específic, tant nosaltres com el que diem. Tot ben marcat i delimitat (quelcom que aquest mateix post fa, ja que marca els tags i la categoria on ha d’aparèixer). Però hi ha coses que van més enllà. De fet, tot va més enllà, perquè sempre que intentes tancar alguna cosa, aquesta busca la forma de sortir, de desviar-se del camí, de treure’s la cotilla, de vessar i desbordar per tot arreu per mostrat tot el que pot ser.
Hi ha llibres de gènere que encaixen perfectament dins del gènere. Però quasi sempre van una mica més enllà. Fa poc vaig llegir Amnesia, de Federico Axat, publicada per Destino en castellà i per Columna en català. Diuen que és un thriller. I podria ser només un thriller, però té un toc més profund, que també podria fer que es considerés una novel·la de personatges, centrada en la seva evolució psicològica. Una etiqueta a vegades fa que esperem quelcom que no és del tot, perquè, com deia, moltes coses s’escapen de les quatre parets on volem tancar-les. Aquest llibre també és una història que parla de la pèrdua i, sobretot, d’un dels temes tabú que hi ha a la nostra societat: el suïcidi i, particularment, el suïcidi assistit.
Del suïcidi també parla Permagel, d’Eva Baltasar (Club Editor, 2018), un llibre que em sembla completament inclassificable, perquè és poesia, però també és prosa escrita des de dins, des de ben endins, amb una bellesa que et deixa sense paraules. I alhora és un viatge vital i un drama familiar i un retrat psicològic extraordinari. És un llibre que és moltes coses i no necessita que el tanquem dins d’una etiqueta. En pot tenir moltes, les pot tenir totes; o simplement ser el que és: un gran llibre, una finestra extraordinàriament construïda que ens mostra un petit tros de món. No cal saber res més. És preciós. És palpable i el podries seguir llegint un cop rere un altre, perquè flueix, perquè té una veu narrativa que fa que vagis amb ella on et vulgui portar.
Bon dilluns i bones lectures!
Inés Macpherson