Etiquetas
Sovint, quan un llegeix novel·la negra, sap que l’autor l’està portant de la mà pel laberint que ell ha dibuixat per confondre al lector, donar pistes que acaben en no-res, o per fer que cregui que sap qui és el culpable per després demostrar-li que no. Doncs bé, crec que per primer cop no tinc aquesta sensació. No m’han volgut portar ni enganyar ni dir-me per on anar. M’han mostrat un trencaclosques i m’han deixat anar mirant, observant cada peça fins que, poc a poc, tot estava allà, sencer, resolt, però alhora amb un tel de misteri que encara bategava en arribar al paràgraf final. I és que Els àngels em miren, de Marc Pastor, publicat per Amsterdam el març de 2019, té el do de ser una novel·la tan coral que vas seguint totes les passes sense necessitat de voler-te avançar. Sé que pot semblar estrany, perquè normalment sempre es diu d’aquestes novel·les que han d’atrapar perquè vols saber què passa. I sí, vols saber què passa, però no és això el que fa que t’hi enganxis, el que fa que et quedis fins les dues de la matinada llegint al sofà maleint l’autor perquè toca matinar i estàs allà, pensant en llegir un altre capítol més; és el fet d’estar davant d’una història que té vida. Perquè en té. La forma en què van apareixent els personatges, tots ells, fa que no sigui un únic cos el que es mou, sinó diversos, fent que la narració i el que explica sigui palpable, visual.
Amb pocs trets, aconsegueixes veure els espais i els personatges. La manera en què et presenta Abraham Corvo és magnífica, perquè el vesteix amb una sèrie de detalls que, sense necessitat de dir res, et diuen molt. Aquest aspecte visual dels personatges i que els hi va donant cos també té a veure amb el marc físic que els acompanya, una ciutat de Barcelona que rep una mena d’homenatge on es mostra tot allò que la ciutat d’aparador que es vol vendre cap a fora no té. Una Barcelona que «és una ciutat pintada de capes d’oblit», però que també està plena de vida i d’espais que, aquells que l’hem passejat des de fa anys, reconeixem perfectament: la Mistral, la Gigamesh i el seu llibreter…
I entre aquests carrers se’ns va presentant la història, que comença amb el descobriment dels cadàvers de dues noies que semblen víctimes d’alguna mena de ritual: capiculades, amb la llengua tallada i un tatuatge d’unes ales d’àngel. A partir d’aquí es comença a dibuixar el mapa de les vides de les noies, dels sospitosos i de tots els implicats en la investigació. Fugint de les típiques històries on trobem un investigador solitari, traumatitzat i normalment amb tendència a abusar de l’alcohol, Marc Pastor ens deixa clar que hi ha un personatge principal, el fascinant Abraham Corvo i aquesta veu que porta a dins, aquesta pulsió obscura, però que no està sol. Les dinàmiques entre els companys, amb els fiscals o els jutges permeten dibuixar una complexitat humana que sovint se’ns escapa en altres llibres.
Per si això no fos prou, el marc general de la novel·la és una mena d’ucronia on Catalunya a declarat la independència, amb tots els problemes que això representa. Per tant, mentre els sospitosos van apareixent i desapareixent, aquests fets bateguen al darrera, parlant-nos d’una actualitat que ens interpel·la i que ens explica que no tot és tan simple ni tan blanc o negre com alguns creuen, i fent que la novel·la sigui encara més coral i més intricada.
Els àngels em miren és un llibre que demostra l’ofici d’un escriptor. Es respira la passió pel que fa i el domini de la llengua, dels espais i dels ritmes. És una mostra de com es pot construir un món a partir d’una realitat coneguda i filtrar possibilitats històriques, fantàstiques i personals per crear un cos narratiu que funciona i que fa que et miris els àngels d’una altra manera.
Així que, deixeu que els àngels també us mirin.
Bon diumenge i bones lectures!
Inés Macpherson