Els àngels em miren, de Marc Pastor (Amsterdam)

Etiquetas

Amsterdam, Els àngels em miren, Marc Pastor

Sovint, quan un llegeix novel·la negra, sap que l’autor l’està portant de la mà pel laberint que ell ha dibuixat per confondre al lector, donar pistes que acaben en no-res, o per fer que cregui que sap qui és el culpable per després demostrar-li que no. Doncs bé, crec que per primer cop no tinc aquesta sensació. No m’han volgut portar ni enganyar ni dir-me per on anar. M’han mostrat un trencaclosques i m’han deixat anar mirant, observant cada peça fins que, poc a poc, tot estava allà, sencer, resolt, però alhora amb un tel de misteri que encara bategava en arribar al paràgraf final. I és que Els àngels em miren, de Marc Pastor, publicat per Amsterdam el març de 2019, té el do de ser una novel·la tan coral que vas seguint totes les passes sense necessitat de voler-te avançar. Sé que pot semblar estrany, perquè normalment sempre es diu d’aquestes novel·les que han d’atrapar perquè vols saber què passa. I sí, vols saber què passa, però no és això el que fa que t’hi enganxis, el que fa que et quedis fins les dues de la matinada llegint al sofà maleint l’autor perquè toca matinar i estàs allà, pensant en llegir un altre capítol més; és el fet d’estar davant d’una història que té vida. Perquè en té. La forma en què van apareixent els personatges, tots ells, fa que no sigui un únic cos el que es mou, sinó diversos, fent que la narració i el que explica sigui palpable, visual.

Amb pocs trets, aconsegueixes veure els espais i els personatges. La manera en què et presenta Abraham Corvo és magnífica, perquè el vesteix amb una sèrie de detalls que, sense necessitat de dir res, et diuen molt. Aquest aspecte visual dels personatges i que els hi va donant cos també té a veure amb el marc físic que els acompanya, una ciutat de Barcelona que rep una mena d’homenatge on es mostra tot allò que la ciutat d’aparador que es vol vendre cap a fora no té. Una Barcelona que «és una ciutat pintada de capes d’oblit», però que també està plena de vida i d’espais que, aquells que l’hem passejat des de fa anys, reconeixem perfectament: la Mistral, la Gigamesh i el seu llibreter…

I entre aquests carrers se’ns va presentant la història, que comença amb el descobriment dels cadàvers de dues noies que semblen víctimes d’alguna mena de ritual: capiculades, amb la llengua tallada i un tatuatge d’unes ales d’àngel. A partir d’aquí es comença a dibuixar el mapa de les vides de les noies, dels sospitosos i de tots els implicats en la investigació. Fugint de les típiques històries on trobem un investigador solitari, traumatitzat i normalment amb tendència a abusar de l’alcohol, Marc Pastor ens deixa clar que hi ha un personatge principal, el fascinant Abraham Corvo i aquesta veu que porta a dins, aquesta pulsió obscura, però que no està sol. Les dinàmiques entre els companys, amb els fiscals o els jutges permeten dibuixar una complexitat humana que sovint se’ns escapa en altres llibres.

Per si això no fos prou, el marc general de la novel·la és una mena d’ucronia on Catalunya a declarat la independència, amb tots els problemes que això representa. Per tant, mentre els sospitosos van apareixent i desapareixent, aquests fets bateguen al darrera, parlant-nos d’una actualitat que ens interpel·la i que ens explica que no tot és tan simple ni tan blanc o negre com alguns creuen, i fent que la novel·la sigui encara més coral i més intricada.

Els àngels em miren és un llibre que demostra l’ofici d’un escriptor. Es respira la passió pel que fa i el domini de la llengua, dels espais i dels ritmes. És una mostra de com es pot construir un món a partir d’una realitat coneguda i filtrar possibilitats històriques, fantàstiques i personals per crear un cos narratiu que funciona i que fa que et miris els àngels d’una altra manera.

Així que, deixeu que els àngels també us mirin.

Bon diumenge i bones lectures!

Inés Macpherson

Contes de terror 3, diversos autors (Apostroph)

Etiquetas

Adrià Pujol, Alexandra Cuadrat, Andrea Jofre, Apostroph, Cesc Sales, Contes de terror 3, Pep Prieto, Torrebesses Tremola

El que personalment em fascina dels contes de terror és la diversitat, veure com cada autor ens mostra una forma diferent d’entendre la por i transmetre-la. Durant molt de temps semblava que el terror només pogués venir de fora, dels esperits malignes, dels monstres que habiten les ombres i desperten a la nit, disposats a lliscar fins al nostre llit per glaçar-nos la sang, posseir-nos o devorar-nos. Però poc a poc vam descobrir que els pitjors monstres són els que ens neixen a dins, al bell mig del cervell i del cor, esgarrapant-nos amb unes urpes fetes d’una culpa que es repeteix, uns fantasmes que ens recorden els nostres actes, que ens posen un mirall que ningú més pot veure i ens fan xisclar molt més enllà de la nit. Els monstres que apareixen quan tanquem els ulls i ens endinsem en la nostra foscor, la que més por ens fa perquè està carregada de silenci i som nosaltres qui li donem veu.

Un mateix espai també pot despertar diferents històries, diferents maneres d’exposar el que és i el que provoca. I això és el que trobem en aquests Contes de terror 3, editat per Apostroph (amb fotografia de portada i dels autors de Cesc Sales), perquè l’espai que apareix als quatre relats és el mateix, però vist des de quatre mirades narratives diferents. Un espai que van trepitjar els autors durant el III Festival de Literatura de Terror Torrebesses Tremola, i que ha donat peu a quatre històries que ens fan transitar pel poble i travessar les parets del castell, on ens esperen els fantasmes i els dimonis que només ells podien veure.

L’Alexandra Cuadrat ens proposa, amb «L’exorcisme», un viatge als indrets més clàssics del terror, on els dimonis estan fora, però ens toquen, ens posseeixen, ens sacsegen l’ànima i les creences, alimentant-se no només de la nostra por, sinó de la desconfiança d’aquells que no volen acceptar l’horror que tenen davant seu. L’atmosfera, el focus inicial centrat en el sacerdot i l’estructura amb què avança la història són un homenatge a una manera d’entendre el terror, a unes històries que, durant anys, van saber fer tremolar a tots aquells que sabien que, darrera les pedres, sempre hi pot haver molt més que el record del nom que decora la làpida.

El segueix l’«Aniversari», de l’Andrea Jofre, un conte que et porta poc a poc cap a un lloc que et provoca un esglai profund perquè va una mica més enllà d’un simple gir. Creus que pots intuir, i potser no vagis del tot errat durant la lectura, encara que no l’encertis, però la manera en que subtilment et deixa anar l’hòstia fa que el sotrac sigui intens. I és que aquest relat, com els dos següents, ens recorda una de les fonts més potents de la nostra por, nosaltres mateixos, els nostres fantasmes, la nostra culpa, que ens agafa per la gola i ens mira als ulls recordant-nos que no pensa marxar mai. A més, com fa Lisa Tuttle als seus contes, l’Andrea juga amb la figura de la maternitat i sacseja els estereotips de la feminitat per portar-nos al límit d’un dolor humà i terrible.

«El botó del pànic» d’en Pep Prieto ens endinsa en un paisatge boirós que ens convida a fer com els personatges i jugar amb les frases típiques de les pel·lícules de terror. I un es pensa, amb aquest inici, que la història anirà per aquí, però no és així. Amb una picada d’ullet, o això m’ha semblat a mi, a una mítica frase de Matrix, ens convida a seguir a una noia que ens ofereix un viatge en el temps. Però el que hauria de ser això, un simple viatge, un petit moment per anar al passat, és molt més. Una història que, com l’anterior de l’Andrea Jofre, ens recorda que el nostre pitjor malson a vegades som nosaltres i la nostra consciència, i que el temps pot ser una trampa molt perillosa que ens pot ensenyar com és l’infern.

Tanca el recull «La remuntada», de l’Adrià Pujol, un relat intens, amb un personatge que transmet un humor negre i una mala llet que dibuixa perfectament el personatge. Aquí ens trobem amb un joc mental on no saps del tot per on vas, i aquesta és la gràcia: no saber realment què està passant fora o dins del cervell. I és que quan calles l’infern i el guardes a un calaix, ben lluny, a la zona fosca de la memòria, quan es desperta, l’experiència pot ser molt bèstia. Com un mal viatge que, en el fons, pot ser molt real.

Aquestes són les quatre màscares de la por que us ofereixen aquests Contes de terror 3. Si voleu descobrir el que hi ha al darrera, quina història explica el rostre amagat, ja sabeu: endinseu-vos entre les seves pàgines.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Escuela de fantasía, de Gianni Rodari (Blackie Books)

Etiquetas

Blackie Books, Escuela de fantasía, Gianni Rodari

Tal día como hoy, pero en 1980, nos dejaba Gianni Rodari, uno de los maestros de la imaginación y defensor de la creatividad y la fantasía como herramienta educativa. En septiembre de 2017, Blackie Books publicó una serie de artículos recopilados bajo el título Escuela de fantasía. Reflexiones sobre educación para profesores, padres y niños. En su momento realicé esta pequeña reflexión sobre el libro para la web Anika Entre Libros y hoy me ha parecido un buen día para recuperarla. Porque la educación nos afecta y nos interesa a todos, porque todos tenemos un papel en ella y porque enseñar no implica encorsetar la mente a través de conocimientos introducidos a la fuerza y con calzador en la cabeza de un niño.

Rodari, defensor de la fantasía, la creatividad, la imaginación, los cuentos o la risa como vehículos para aprender, para enseñar, nos ofrece una visión de su tiempo que también es aplicable al nuestro, porque sus tesis, su defensa de una educación plena y creativa sigue siendo vigente.

«El niño, cualquier niño, es un hecho nuevo y, con él, el mundo empieza de cero». Esta es una de las frases que aparecen en este libro y que demuestra claramente la visión de Rodari sobre la educación: no puede ser inmovilista; debe renovarse continuamente, avanzar con su tiempo y con los niños, pensando en ellos, no en lo que a nosotros nos fue bien o que creemos que nos fue bien porque ahora somos adultos y seguimos creyendo que tenemos razón por el simple hecho de serlo, por el simple hecho de que nos tienen que hacer caso porque «mandamos».

El libro se divide en tres bloques: enseñar a aprender; aprender a enseñar y, por último, imaginar. Los diferentes artículos, escritos entre 1960 y 1990, nos ofrecen una visión bastante exhaustiva de las ideas defendidas por Rodari en relación a la educación, a los niños, al papel de los padres, de la escuela… Unas ideas que, actualmente, siguen planteando preguntas y propuestas que siguen vigentes. En un momento en que la educación se está planteando hacer cambios de concepto, donde se sigue insistiendo en la importancia de valorar el trabajo de los profesores y la importancia de abandonar los intereses políticos de los planes de educación para pensar de una vez por todas en lo más importante, los niños, las palabras de Rodari son imprescindibles.

Llamándose Escuela de fantasía era de esperar que en muchos momentos se hablara de dicha fantasía. Para él, «la fantasía no se opone a la realidad, sino que es un instrumento para conocerla». Por eso señala la importancia de la lectura, pero nunca desde la obligación, pues es una de las peores maneras de fomentar la pasión por la lectura. Querer acotar, refrenar e incluso borrar la fantasía de los niños es absurdo. De hecho, Rodari defiende la importancia de utilizarla para aprender, para enseñar, siempre teniendo en cuenta al niño.

En el segundo apartado, «Aprender a enseñar», nos adentramos en una serie de textos que señalan uno de los problemas básicos de la enseñanza, tanto a nivel escolar como familiar: el hecho de imponer, de querer que los niños obedezcan y hagan como nosotros, porque es como nos educaron. En este apartado encontramos más comentarios políticos, sociales y económicos, y cómo eso puede afectar a nuestra manera de comportarnos, como padres y como personas, a la hora de entender la educación. Obligar, imponer y no escuchar; encorsetar al niño en un envoltorio de información no es educar. Rodari nos recuerda que «el conocimiento no es una cantidad, sino una búsqueda. No tenemos que darles a los niños cantidades de saber, sino instrumentos para investigar, instrumentos culturales para crear, para llevar la búsqueda hasta donde puedan; luego, por descontado, nos tocará empujarlos un poco más allá y ayudarlos a afinar esos instrumentos».

El tercer apartado, «Imaginar», es quizás el que más se puede acercar a su famoso Gramática de la fantasía. Analiza los cuentos y muestra los beneficios que puede tener para un niño la lectura y la creación de cuentos. Hace especial hincapié en los cuentos de hadas, pero también muestra la importancia de poder crear para ellos y con ellos historias nuevas, que les permitan utilizar la imaginación, la creatividad.

Escuela de fantasía no es simplemente un compendio de reflexiones sobre la educación y la relación con los niños. Sus páginas destilan un pensamiento abierto y progresista que hoy en día sigue sonando a rompedor. un canto a educar y aprender por partes iguales, a crecer a través de la imaginación y la creatividad, recordando que la fantasía no es una huida de la realidad, sino una forma de observarla y estudiarla, una forma de comprenderla que va creciendo con el niño y que puede seguir haciéndolo cuando somos adultos.

Inés Macpherson