Alguns llibres fantàstics (i altres gèneres literaris)

Etiquetas

Blackie Books, Desirée de Fez, Ediciones Gigamesh, Editorial Alfaguara, Editorial Anagrama, Editorial Minúscula, Emilio Bueso, Llibres del Delicte, Mai Més, Males Herbes, Marc Pastor, Mariana Enriquez, Mirko Kovac, Olga Merino, Pep Prieto, Ray Bradbury

Aquest ha estat un any estrany en tots els sentits: solitari, contradictori, esgotador, i, alhora, com si hagués estat un any a mitges. La ficció ha estat un refugi per a molts, en forma de sèries, de pel·lícules o de llibres. Per estat d’ànim o per excés de feina, per a mi ha estat un any també estrany a nivell lector. He llegit força, però no he parlat de llibres tant com altres anys, o com a mínim no per escrit. Celebrar el centenari de Ray Bradbury i Isaac Asimov com a narradora de contes m’ha fet rellegir molts dels seus llibres, però no els he recomanat per escrit, sinó de viva veu davant d’una pantalla esperant que hi hagués algú a l’altra banda. El que vull dir és que aquest any, la meva llista és peculiar, perquè no he llegit alguns llibres que tenia moltes ganes de llegir i no he parlat en aquest espai de tot el que he llegit, bàsicament per manca de temps. Però és quelcom que espero solucionar aviat.

Dit això, com sempre, aquesta llista és subjectiva, perquè parlo només d’alguns dels llibres amb què he gaudit jo durant aquests mesos. Insisteixo, n’hi ha molts més, però, al final, n’has d’escollir uns quants, fer una mica de ventall o, al revés, quedar-te amb un únic gènere. L’any passat vaig fer una recomanació que també era una reivindicació del gènere, recordant que la literatura fantàstica és diversa, té moltes formes, molts matisos i és, sobretot, Literatura. Els monstres, els fantasmes, l’estrany, l’horror o les especulacions ens poden posar miralls al davant que poden ser molt més profunds del que alguns volen creure; tot depèn de les ganes de mirar. I aquest any insistiré: quan es diu que el fantàstic és infantil o un gènere menor, sembla que la gent oblidi que alguns dels clàssics més importants de la literatura naveguen entre fantasies. I al final, sempre que fem ficció, imaginem, construïm una fantasia; pot ser al món conegut, a un món desconegut, al futur, al passat, a planetes imaginaris o a les profunditats dels horrors reals.

Aquest any, a més, ha estat un any molt interessant per la literatura fantàstica en català. Títols emblemàtics, antologies d’escriptores inèdites, autors que mai s’havien traduït al català… Podem trobar Els salzes, d’Algernon Blackwood a la col·lecció L’Arcà, de l’editorial Laertes; podem endinsar-nos en les Flors per a l’Algernon, de Daniel Keyes gràcies a aquesta curiosa unió entre L’Altra Editorial i Males Herbes, Les Altres Herbes; podem seguir gaudint de l’obra d’Ursula K. Le Guin gràcies a Raig Verd, que ens ha portat diversos títols d’una de les autores més interessants i brillants del gènere; podem viatjar en el temps gràcies a Chronos i Els vents dels temps de Robert Silverberg o gaudir de la nova edició de Neuromàntic, de William Gibson, gràcies a Pagès Editors. I per descomptat, una de les notícies més sonades de l’any: en Terry Pratchett en català gràcies a Mai Més, amb els seus Guàrdies! Guàrdies! i Igualtat de ritus. Editorial que, per cert, també ha publicat en català Exhalació, de Ted Chiang (el podeu trobar en castellà publicat per Sexto Piso). Si voleu descobrir més històries d’aquest autor, cal recordar que fa uns anys Alamut va publicar La historia de tu vida, llibre on es troba el conte que va inspirar Arrival, de Denis Villeneuve.

I després d’aquet petit repàs, que podria ser molt més exhaustiu, però tampoc us vull atabalar, aquí va la meva llista de recomanacions, tant en català com en castellà, d’alguns dels llibres que he llegit durant aquest any:

Nuestra parte de noche, de Mariana Enríquez (Anagrama). Per què? Perquè malgrat ser un llibre del 2019, és el llibre amb què vaig començar l’any i és un viatge meravellós per l’horror, el real i el fantàstic. És una novel·la que ens parla de la relació pare-fill, del poder, del desig, de la sexualitat, de la por a la mort, dels monstres que som i els que creem. I a més està plena d’homenatges al gènere.

L’home il·lustrat, de Ray Bradbury (Males Herbes). Per què? Perquè és un recull de contes rodó i perquè llegir els contes de Bradbury és la millor manera d’entendre que el gènere no té ni necessita fronteres. Ens parla de la imaginació, de la por a morir, del racisme; ens fa preguntes filosòfiques i ens planteja societats on la tecnologia o la censura ho han envaït tot. Literatura en estat pur. 

El mal pare, de Pep Prieto (Llibres del Delicte). Per què? Perquè es tracta d’una novel·la que es mou amb llibertat i consciència per diferents espais. Ens parla de famílies, però també d’ombres, de records, de les màscares que portem, d’allò que amaguem; una història sobre el dolor, la violència i la manera en què, a vegades, es vol maquillar. Personatges i atmosferes molt ben construïdes, amb alguns homenatges al cinema, al còmic i a la ficció en general en forma d’escena.

I si parlem de cinema, vull destacar un llibre que ens parla de pel·lícules i de por. Reina del grito, de Desirée de Fez (Blackie Books). Un viatge per les pors femenines que dialoga amb la por real i la por a la pantalla. Un llibre sincer, amb moments divertits, on el cinema de terror serveix com a exemple, com a mirall on projectem o veiem la por. La por a través de les pel·lícules, les pel·lícules com una manera de parlar de les pors. Un apunt: encara que parli de pors femenines, el llibre no és només per a lectores.

També voldria destacar la part més gamberra del gènere. En català podem trobar L’horror de Rèquiem, de Marc Pastor (Mai Més), una novel·la que porta la mitologia de Lovecraft a casa nostra, que barreja perfectament l’humor esbojarrat amb la crítica a la nostra societat. Plena de picades d’ullet al gènere, tant al cinema com a la literatura, és una novel·la que ens fa viatjar a la foscor i ens posa en contacte amb sectes, monstres, criatures fantàstiques i uns personatges que són per emmarcar. En castellà cal destacar Subsolar, el final de la trilogia de Los ojos bizcos del sol, d’Emilio Bueso, publicada per Gigamesh. Un món en tres llibres, un univers on trobar un híbrid entre la fantasia èpica, la ciència-ficció, l’aventura i el biopunk. Escrita amb un llenguatge àgil i directe, que flueix d’una manera salvatge, es tracta d’una història que t’enganxa. Personatges i diàlegs memorables, simbiosis, tentacles, insectes i un retrat social on es mostren diferents maneres de viure, de gestionar el poder i de construir sistemes de creences. Un món que ens parla, a través d’una aventura esbojarrada, de la necessitat humana de sentir-se per sobre dels altres.

I encara que no siguin de gènere, voldria destacar un parell de llibres més. Per una banda, La forastera, d’Olga Merino (Alfaguara), probablement un dels millors llibres que he llegit aquest any, pel seu llenguatge, per la construcció de personatges que fa i perquè parla del dolor i la mort, de la memòria i la identitat d’una forma impecable. I per l’altra banda, La ciudad en el espejo, de Mirko Kovač (Minúscula), per la seva bellesa, per la manera en què la imaginació i allò simbòlic es barregen per transmetre una història que ens porta a observar el moment en què deixem el món mític de la infantesa per observar el món adult. Una història que ens parla dels records i el desig de quedar immortalitzats en un llibre, de la identitat, de la memòria de la llibertat o l’obligació a pertànyer a un lloc.

I després d’aquest petit viatge per alguns dels mons de la ficció, ja callo, perquè crec que ja m’he allargat molt. Hi ha molts més llibres interessants, aquests només són els meus, alguns dels que m’he llegit i he gaudit. Sempre podeu buscar-ne d’altres per aquí o anar a les llibreries i preguntar, perquè en saben molt i us podran explicar moltes més coses que jo.

No sé si puc dir bones festes, perquè no sé ni com seran aquestes festes, si ho són. Però el que segur que puc desitjar-vos són bones lectures! Llegiu i gaudiu de la ficció!

Inés Macpherson

L’horror de Rèquiem, de Marc Pastor (Mai Més)

Etiquetas

H. P. Lovecraft, Horror de Rèquiem, Mai Més, Marc Pastor

Hi ha novel·les on imagines l’autor gaudint del que fa, perquè et fa gaudir a tu, però també perquè hi ha entre les seves pàgines un número d’escenes, referències i jocs narratius que demostren el plaer que suposa construir una història. Això és el que passa amb la nova novel·la de Marc Pastor, L’horror de Rèquiem (Mai Més, setembre 2020), una història d’humor còsmic on el lector ha d’estar preparat per un viatge visual, gamberro i una mica boig cap a la fi del món, l’apocalipsi o l’arribada dels Antics, els Grans Ancians, Aquell Qui No Es Pot Anomenar… escolliu vosaltres el nom.

L’horror de Rèquiem és una història que s’inspira en l’univers lovecraftià (el mateix títol ja és una picada d’ullet a L’horror de Dunwich, de H. P. Lovecraft), però que busca oferir una visió diferent d’aquest horror còsmic ideat pel mestre de Providence. I això es pot veure tant en la trama i els personatges com en la forma en què està narrada; fins i tot quan comencem a llegir el pròleg de Biel Perelló (i les notes a peu de pàgina) sabem que estem entrant en una mena de joc literari que té molt clar per on vol anar en cada moment.

La trama comença amb en Rèquiem, el personatge a qui fa referència el títol. En Rèquiem és un tècnic d’autòpsies que troba un anell amb un símbol estrany a l’interior de l’estómac d’una noia que acaben de trobar morta. S’emporta l’anell a casa i durant la nit comença a tenir malsons terribles on veu mons impossibles i monstres que podrien glaçar-te la sang fins que el gel interior et fes miques per dins. Això podria acollonir a molts, però en Rèquiem decideix que vol descobrir què li va passar a aquella noia i d’on ha sortit l’anell. I què passa quan fas preguntes? Doncs que trobes respostes, unes que et porten a visitar un despatx situat a un soterrani que no passaria cap inspecció de Sanitat, benzineres poc segures, dipòsits de cadàvers, prostíbuls maleïts, museus oblidats, o que ho semblen, mansions inquietants… I que et permeten entrar en contacte amb sectes, monstres, criatures fantàstiques i uns personatges que són per emmarcar, pel comportament, però sobretot per la manera en què els presenta i la forma en què es mouen per la trama.

Els personatges principals d’aquest horror que planteja en Marc Pastor són tres. En Rèquiem, un paio que no sembla aspirar a gaire, i els seus dos companys de pis: la Dalsy, una noia nascuda a Rangun, possiblement addicta a l’orxata i molt hàbil amb la catana, i en Kurosawa, un expresidiari  amb una higiene dubtosa, una lleugera tendència cap a les drogues i una obsessió amb certes pel·lícules tiroleses. En definitiva, un trio que s’allunya de l’èpica, de l’heroi, de l’antiheroi i que, com ens diu el propi narrador, són els protagonistes perquè estaven allà, quan hem obert el llibre o ell va encendre l’ordinador per posar-se a escriure (estem davant d’un narrador que a vegades es dirigeix al lector, l’interpel·la; un narrador de qui també parlen els protagonistes, que posa nerviós a un personatge per l’ús de les majúscules o que permet que hi hagi un número musical). Però els secundaris són igualment importants, fins i tot els que no tenen nom, perquè Marc Pastor sap com jugar amb ells, amb la seva personalitat, amb la seva presència en escena i amb la forma en què presenta la seva vida i la seva història, en alguns casos oferint la possibilitat de trobar paral·lelismes més enllà del llibre.

Escrita amb un ritme que et convida a llegir-la quasi en una tarda, o en una nit, perquè és trepidant, sí, però també perquè t’atrapa en una mena de teranyina estranya i extravagant, amb imatges meravellosament desagradables, o fastigosament meravelloses (hi ha escenes amb sang, protuberàncies, tentacles, budells, cadàvers, decapitats, uns quants decapitats…). Una història on trobes picades d’ullet a l’actualitat, amb un munt de referències culturals, cinematogràfiques i literàries que fan que vagis somrient cada cop que les trobes. En alguns casos aquestes referències estan lligades a l’univers d’on beu el llibre i la trama, com quan es parla d’El Rei de Groc, obra de Robert W. Chambers (obra, per cert, molt recomanable, com el conte d’Ambrose Bierce, L’habitant de Carcosa, ciutat imprescindible pels amants d’aquest univers). Però en d’altres casos, són referències que són alhora un joc, una mena d’homenatge, de picada d’ullet, i la demostració d’una capacitat remarcable de barrejar universos, que no especificaré, perquè crec que val la pena anar-los descobrint. Hi ha apunts mitològics, frases de programes de televisió, lletres de cançons allà, com qui no vol la cosa, subtilment cosides entre les línies d’un paràgraf; viatges narratius al passat en una mena de crònica medieval on trobem de passada el nom de Guerau Corvo (nom, o en aquest cas cognom que els lectors de Marc Pastor reconeixeran). En definitiva, un tiberi literari i cultural que s’escola entre les pàgines d’una història que en cap moment s’avergonyeix de sí mateixa, que sap com treballar el gènere i sap perfectament què ofereix.

Per si tot això us sembla poc, cal destacar dues coses més. La primera és un altre joc narratiu, el d’uns requadres que trobem en certes pàgines i que ens conviden a una mena de “tria la teva aventura” final. La segona és el llibre en sí, l’objecte com a tal. Si la forma que adopta el text és divers i enginyós, també ho són les dues imatges de coberta que proposa l’editorial i que són obra de l’il·lustrador Guillem H. Pongiluppi. I és que l’editorial, disposada a jugar amb aquells que han llegit més obres del Marc Pastor, ofereix una edició normal, amb el nom de Pastor, i una altra edició especial i limitada amb el nom de Víctor Negro, el seu alter ego.

Després de dir tot això, només us puc recomanar aquest llibre. És un llibre curiós, estrany, divertit i, encara que em repeteixi, esbojarrat. I sí, és possible que si teniu un estómac molt delicat hi hagi escenes que us facin tancar els ulls i voler esborrar-ho tot, però la veritat és que passareu una bona estona mentre sentiu de fons… Tekeli-li!

Bon dimarts i bones lectures!

Inés Macpherson

Alguns llibres fantàstics (2019)

Etiquetas

Cassandra Khaw, Elisenda Solsona, Els àngels em miren, Errata naturae, Guillem López, La maldición de HIll House, La primera vez que vi un fantasma, La teoria de l'imbècil, Lago negro de tus ojos, Marc Pastor, Pep Prieto, Persons non grata, Satèl·lits, Shirley Jackson, Solange Rodríguez Pappe, The King

Aquest any hi haurà llistes, moltes llistes: les de l’any, les de la dècada… Costa, i molt, escollir els millors llibres o les millors pel·lícules o sèries d’un any, de dos anys o de deu. Primer de tot perquè quan has entregat la llista, recordes un títol que ja no pots posar i que t’havia apassionat. Segon, perquè al final, tots tenim gustos diferents i subjectius. De fet, hi ha llibres que et poden fascinar en un moment de la vida i després, quan els reprens, preguntar-te com era possible que això t’agradés tant o que t’agradin encara més.

Tot això és perquè avui ofereixo una llista. No dels millors llibres, sinó dels que jo he gaudit més durant aquest any. N’he llegit molts més, i molts d’ells també eren molt bons, però aquest cop volia fer una petita reivindicació a més d’una recomanació. I la reivindicació és simple: la literatura fantàstica és diversa, té moltes formes, molts matisos i és Literatura. Els monstres, els fantasmes, l’estrany, l’horror, els superherois o les especulacions ens poden posar miralls al davant que poden ser molt més profunds del que alguns volen creure; tot depèn de les ganes de mirar. Quan es diu que el fantàstic és infantil o un gènere menor, sembla que la gent oblidi que alguns dels clàssics més importants de la literatura naveguen entre fantasies. Que hi hagi una vessant comercial no és sinònim de mala qualitat ni tampoc les males històries invaliden tot un gènere. També hi ha novel·les o pel·lícules realistes, romàntiques o històriques que són dolentes i ningú denigra tot el gènere perquè sí.

A més, com a mínim a la literatura catalana, estem d’enhorabona perquè neixen noves editorials, es comença a parlar d’autors i títols que molts no coneixíem i és un plaer poder veure com creix. No puc recomanar personalment La ciutat i la ciutat, de China Miéville (Mai Més), perquè està a la pila de pendents, ni La ciutat, de Clifford D. Simak (Editorial Chronos), per la mateixa raó, però havent llegit les crítiques i els comentaris que se n’ha fet, en tinc tantes ganes que no puc no recomanar-les. El mateix faig amb la nova novel·la de Mariana Enríquez, Nuestra parte de noche (Anagrama): havent gaudit amb els seus contes, m’atreveixo a recomanar-la havent llegit només vint pàgines.

Dit això, aquí va la meva collita de recomanacions i reivindicacions, tant en català com en castellà, del que sí m’he llegit:

Els àngels em miren, de Marc Pastor (Amsterdam). Per què? Perquè té un ritme brillant, un personatge principal extraordinari que està molt ben acompanyat per uns secundaris que en el fons no ho són del tot; un toc fosc molt ben dibuixat i una Barcelona que pots caminar entre pàgines mentre notes com hi ha alguna cosa més lliscant entre les ombres. Amb referències culturals inacabables, és una lectura imprescindible.

La maldición de Hill House, de Shirley Jackson (Minúscula i L’Altra Editorial). Encara que és un títol que ja s’havia publicat fa un temps, Minúscula l’ha tornat a reeditar en castellà i és un veritable plaer endinsar-se al món de Jackson amb aquesta novel·la. Una història que ens recorda que tots volem pertànyer, que tots tenim fantasmes i soledats i, a vegades, caminem sols. Extraordinària en qualsevol idioma.

The King, diversos autors (Errata naturae). Per què? Perquè cada assaig, article o peça t’acosta a alguna història d’Stephen King i li atorga una profunditat que sovint no li volen donar a aquest autor. És cert que fa best-sellers, però els temes que tracta i el que cadascun pot treure de la seva lectura va molt més enllà, com aquest llibre demostra. I si voleu alguns dels seus contes, sempre podeu buscar el Torn de nit d’Stephen King que va publicar Males Herbes al 2018.

La teoria de l’imbècil, de Pep Prieto (Apostroph). Per què? Doncs perquè, a través d’una protagonista que descobreix que té un estrany poder relacionat amb la paraula escrita, ens mostra les ombres i les fragilitats humanes i ens ofereix un retrat d’alguns aspectes del cantó més cru del nostre comportament. Una realitat bruta que ens esquitxa amb humor i mala llet i ens recorda de què estem fets.

Lago negro de tus ojos, de Guillem López (Runas-Alianza Editorial). Per què? Perquè ofereix una atmosfera malsana, angoixant i asfixiant que parteix d’un element estrany, però que també emana dels éssers humans que habiten la història. Misteri, horror amb tints lovecraftians i una veu narrativa que fa meravelles.

Si de móns lovecraftians es tracta, també caldria destacar Persons non grata, de Cassandra Khaw (Mai Més), un llibre format per dues novel·les curtes que barregen el gènere de detectius clàssics amb l’univers dels primigenis del geni de Providence. Ritme àgil amb una veu narrativa interessant.

Satèl·lits, d’Elisenda Solsona (Males Herbes). Per què? Doncs perquè sempre és un plaer llegir contes ben escrits. I perquè aquests contes sense lluna ens parlen de relacions humanes, del que passa quan ens porten al límit, quan ens trenquen, quan allò estrany ho sacseja tot; de les ombres que portem a dins i que poden sorgir quan les òrbites i la gravetat es transformen, i allò que crèiem inamovible es mou.

I per acabar, encara que és del 2018, també voldria destacar els contes de Solange Rodríguez, La primera vez que vi un fantasma, publicats per Candaya. Són contes que ens parlen de totes les formes dels espectres i dels llocs que habiten. Normalment són éssers d’interior, com molts monstres: habiten les parets, però també les persones. Són fantasmes que estan fets de pors, de desig i de dolor. Perquè el dolor també és un fantasma.

Aquesta és la màgia del fantàstic, algunes de les seves cares. Em deixo moltes. També em deixo molts títols, però ja m’he allargat molt. Sempre podeu buscar per aquí o anar a les llibreries i preguntar, perquè en saben molt i segurament ho explicaran millor que jo, perquè ho faran de viva veu, i la passió per la lectura sempre atrapa més quan es parla en persona.

Bones festes i bones lectures!

Inés Macpherson

Els àngels em miren, de Marc Pastor (Amsterdam)

Etiquetas

Amsterdam, Els àngels em miren, Marc Pastor

Sovint, quan un llegeix novel·la negra, sap que l’autor l’està portant de la mà pel laberint que ell ha dibuixat per confondre al lector, donar pistes que acaben en no-res, o per fer que cregui que sap qui és el culpable per després demostrar-li que no. Doncs bé, crec que per primer cop no tinc aquesta sensació. No m’han volgut portar ni enganyar ni dir-me per on anar. M’han mostrat un trencaclosques i m’han deixat anar mirant, observant cada peça fins que, poc a poc, tot estava allà, sencer, resolt, però alhora amb un tel de misteri que encara bategava en arribar al paràgraf final. I és que Els àngels em miren, de Marc Pastor, publicat per Amsterdam el març de 2019, té el do de ser una novel·la tan coral que vas seguint totes les passes sense necessitat de voler-te avançar. Sé que pot semblar estrany, perquè normalment sempre es diu d’aquestes novel·les que han d’atrapar perquè vols saber què passa. I sí, vols saber què passa, però no és això el que fa que t’hi enganxis, el que fa que et quedis fins les dues de la matinada llegint al sofà maleint l’autor perquè toca matinar i estàs allà, pensant en llegir un altre capítol més; és el fet d’estar davant d’una història que té vida. Perquè en té. La forma en què van apareixent els personatges, tots ells, fa que no sigui un únic cos el que es mou, sinó diversos, fent que la narració i el que explica sigui palpable, visual.

Amb pocs trets, aconsegueixes veure els espais i els personatges. La manera en què et presenta Abraham Corvo és magnífica, perquè el vesteix amb una sèrie de detalls que, sense necessitat de dir res, et diuen molt. Aquest aspecte visual dels personatges i que els hi va donant cos també té a veure amb el marc físic que els acompanya, una ciutat de Barcelona que rep una mena d’homenatge on es mostra tot allò que la ciutat d’aparador que es vol vendre cap a fora no té. Una Barcelona que «és una ciutat pintada de capes d’oblit», però que també està plena de vida i d’espais que, aquells que l’hem passejat des de fa anys, reconeixem perfectament: la Mistral, la Gigamesh i el seu llibreter…

I entre aquests carrers se’ns va presentant la història, que comença amb el descobriment dels cadàvers de dues noies que semblen víctimes d’alguna mena de ritual: capiculades, amb la llengua tallada i un tatuatge d’unes ales d’àngel. A partir d’aquí es comença a dibuixar el mapa de les vides de les noies, dels sospitosos i de tots els implicats en la investigació. Fugint de les típiques històries on trobem un investigador solitari, traumatitzat i normalment amb tendència a abusar de l’alcohol, Marc Pastor ens deixa clar que hi ha un personatge principal, el fascinant Abraham Corvo i aquesta veu que porta a dins, aquesta pulsió obscura, però que no està sol. Les dinàmiques entre els companys, amb els fiscals o els jutges permeten dibuixar una complexitat humana que sovint se’ns escapa en altres llibres.

Per si això no fos prou, el marc general de la novel·la és una mena d’ucronia on Catalunya a declarat la independència, amb tots els problemes que això representa. Per tant, mentre els sospitosos van apareixent i desapareixent, aquests fets bateguen al darrera, parlant-nos d’una actualitat que ens interpel·la i que ens explica que no tot és tan simple ni tan blanc o negre com alguns creuen, i fent que la novel·la sigui encara més coral i més intricada.

Els àngels em miren és un llibre que demostra l’ofici d’un escriptor. Es respira la passió pel que fa i el domini de la llengua, dels espais i dels ritmes. És una mostra de com es pot construir un món a partir d’una realitat coneguda i filtrar possibilitats històriques, fantàstiques i personals per crear un cos narratiu que funciona i que fa que et miris els àngels d’una altra manera.

Així que, deixeu que els àngels també us mirin.

Bon diumenge i bones lectures!

Inés Macpherson