Etiquetas
Sovint, quan ens expliquen una història, volem saber tots els detalls, totes les raons; observar el fil conductor que ens porta d’un lloc fins a l’altre. Hi ha relats que busquen precisament això, que anem passant pàgines per saber què va ocórrer, com va ocórrer. Però què passa quan no podem tenir totes les respostes? Què passa quan el que realment importa del relat és comprendre que, a vegades, no podem entendre-ho tot? La història que ens porta Joanjo Garcia, Els adeus del Jaguar, no busca explicar-ho tot, sinó reconstruir uns fets a través del passat i el present, creant un teixit de records i moments que culminen amb una certesa: la importància de trencar el silenci.
Els adeus del Jaguar, novel·la publicada per Bromera a la col·lecció Trànsit, i guanyadora del Premi Fundació Bancaixa de Narrativa Juvenil, explora un dels temes tabú de la nostra societat: el suïcidi. I ho fa a través de la veu de l’Aina, una jove que torna al poble després d’un temps, per intentar comprendre què va passar, per què el seu amic va fer el que va fer. Busca una raó, un motiu, quelcom que doni sentit o que, com a mínim, pugui fer comprensible allò que, des de fora, sembla incomprensible. L’Aina no hi era al poble, quan va passar, i això també la remou, l’empeny a cercar, a buscar respostes que sembla que ningú vol donar, perquè no se’n parla, perquè s’ha optat pel silenci, perquè fins i tot se l’ha esborrat de les parets, on ell havia dibuixat el seu sobrenom, el seu jaguar.
Comencem el viatge precisament així, amb un viatge: la carretera, el cotxe, els llocs per on has passat durant molts anys, cada estiu. Hi ha un moment on no saps quant de temps ha passat, si fa un any o dos que l’Aina no trepitja el poble, però això després es va descobrint. Aquí el que importa és el sentiment que transmet, la forma en què els pensaments que miren cap al passat es van cosint amb el que passa ara, mentre avancem per l’asfalt. No sé si és una cosa buscada per l’autor, però la veritat és que hi ha moments en aquest primer capítol que apel·len a la nostàlgia dels propis estius viscuts, perquè, com a mínim en el meu cas, també hi havia una carretera i uns edificis que indicaven que ens estàvem apropant. I com li passa a l’Aina, de cop i volta, un dia descobreixes que els sentiments que et desperten aquests llocs són lleugerament diferents, i no saps per què. És difícil no emmirallar-se amb els records de l’Aina, la seva manera d’exposar els estius d’infantesa i d’adolescència, aquell punt romàntic amb que observem certs aspectes del passat. Hi ha alguna cosa molt natural en la seva manera de relatar els petits fragments de vida i això fa que els sentis propers. D’aquesta manera, entres en el món de l’Aina, del Jaguar, de la colla i els fas teus en poques pàgines.
Com deia, l’autor ens presenta un viatge que és una reconstrucció del passat, però també un retrobament amb allò que no saps on situar, perquè tot ha canviat. Es tracta d’una novel·la curta, escrita en primera persona i, per tant, tot ho veiem a través dels ulls de l’Aina, de les converses que té, de les petites fotografies que ens fa del poble, de la seva relació amb el Jaguar, amb els amics, amb els seus pares… Aquesta mena de trencaclosques (a la novel·la n’apareix un que fa també de mirall i de símbol) ens recorda que la vida no és lineal, que tampoc recordem totes les coses; estem fets de fragments, d’històries que podem recordar o que necessitem que algú ens ajudi a omplir, perquè ens falta una peça, perquè les voldríem tenir totes, però no tenim les eines, perquè no som un narrador omniscient, només som persones que saben mirar, cap a dins i cap a fora, però que no poden copsar-ho tot. I les persones a vegades es trenquen, no d’una manera visible, sinó interior. I no sempre es pot veure la ferida de l’altre o la podem veure quan som nosaltres els que ens hem trencat.
El retrat que fa dels personatges i de la vida al poble és molt interessant, perquè planteja les diferents maneres d’adaptar-se, d’observar la vida i el futur: hi ha qui decideix quedar-se, hi ha qui vol alguna cosa més; hi ha qui gaudeix de la possibilitat de conèixer a tothom i hi ha qui desespera per aquesta mena de Gran Germà que circula pel poble i que fa que et sentis sempre observat, conegut i reconegut (el Juan David, el Jaguar, comenta que troba a faltar ser anònim a la gran ciutat). El poble, i els pobles, serveixen també per exposar una realitat, aquestes zones buides que van creixent al nostre mapa, pobles que viuen un incendi invisible que crema i va deixant edificis que només s’habiten quan arriben les vacances.
El context és important. En el fons, a totes les històries el context, les persones que ens envolten i el caràcter dels personatges són importants. Sí, estem al món de la ficció, però al final els personatges són miralls de les persones i estan formats per un munt de parts. No som éssers aïllats, tot ens afecta: la relació amb els pares, amb els amics, les expectatives, pròpies i alienes, els silencis, les circumstàncies… Per això és tan interessant la forma en què avança la reconstrucció de l’Aina, perquè ella, com el lector, vol tenir totes les respostes, tots els motius, però a vegades no hi ha una resposta concreta, només petits fragments. Ella busca aquesta raó: apunta un nom, dos; pensa en un detonant, en un culpable; necessita que hi hagi una cosa concreta, palpable, identificable: és això, això el va empènyer… Però només troba pinzellades, silencis que es trenquen i que mostren una realitat que ella no coneixia, potser perquè no hi era sempre, potser perquè només tenia fragments, com la resta. Cap al final potser tenim un quadre més complet, però fins i tot llavors sabem que falten coses, perquè no podem endinsar-nos al cap del Jaguar, no sabem què passava al seu interior. Per això és tan difícil d’explicar. I per això és tan interessant mostrar la complexitat de la salut mental i del suïcidi, dels suïcidis, perquè tots són diferents, com som diferents nosaltres.
Els adeus del Jaguar va guanyar un premi de novel·la juvenil, i és un llibre que pot aportar molt als joves, sobretot si el llegeixen amb algú, si el poden comentar, si serveix precisament per trencar el tabú de la salut mental i del suïcidi. Per fer això potser els primers que han de començar a trencar aquest silenci són els adults i per això crec que també és un llibre per a adults, perquè és una porta per comprendre, per començar a fugir dels discursos simplistes o dels que culpabilitzen a la persona que pateix (perquè no fa un esforç, perquè és dèbil, perquè el seu caràcter és…) o a la família que ha perdut a algú per no haver-ho vist abans. Aquest és un llibre que busca precisament mostrar que molt sovint no hi ha un únic motiu. Pot haver-hi un detonant, sí, però la complexitat del tema és immensa i només tenim les peces d’un trencaclosques.
S’agraeix l’epíleg del llibre, on es poden trobar una sèrie de preguntes i respostes sobre el tema que ajuden a entendre la importància d’entendre el dolor interior de les malalties mentals; la importància de no utilitzar la paraula “depressió” com a sinònim de tenir un mal dia o estar trist; la importància d’abandonar d’una vegada certs missatges que culpabilitzen a uns o altres…
Un llibre que és una porta per parlar d’un tema tabú; una història plena de tendresa, que emociona perquè l’autor ha aconseguit que sigui propera i perquè hi ha una imatge preciosa, una fotografia final que parla dels personatges, però que també parla de nosaltres, de la nostra manera de mirar.
Bon divendres i bones lectures!
Inés Macpherson
Encuentosydesencuentos's Blog 