Quan era petita, per a mi la platja era de pedres. No havia trepitjat mai una de sorra. No jugava a pales ni feia castells. Nosaltres fèiem cases, però només la planta. En aquella època no hi havia tanta gent al poble i la platja era nostra durant hores. Fèiem el perímetre exterior i després la distribució de les habitacions. Al dia següent potser quedava la sala, la cuina o un record de la cantonada d’una habitació, com si la platja ens estigués explicant com va la vida, com va aquest joc de somniar, de construir alguna cosa i que se’t trenqui o se’t perdi o et perdis tu i no puguis trobar fàcilment el camí a casa, perquè no vas deixar molles de pa com a la segona part del conte, sinó pedres, i les pedres s’han barrejat i has de tornar a començar.
Les pedres, grises, rodones algunes, d’altres amb una mala llet important, esperant que posessis el peu per mostrar la seva punta afuada, disposades de nou a ensenyar-te alguna cosa. I tu, amb els anys, aprenent a caminar com si fossis una gimnasta artística, quasi volant per sobre d’aquelles destructores de peus, a vegades sola, d’altres sota l’atenta mirada d’algú altre que encara no entenia com ho feies (hi ha secrets que no es poden compartir i que amb els anys es perden, o potser és l’agilitat la que es perd). Però al final, sempre hi havia alguna pedra que et recordava qui mana a la platja, i sobretot a l’aigua, perquè quan bufa tramuntana, les pedres petites es remouen i pots arribar a rebre. Però valia la pena. Sempre valia la pena, fins i tot quan havies de remoure sota la tovallola fins crear un espai on no deixar-te l’esquena clavada a la pedra, perquè era estiu, perquè feia aquella olor especial a mar i a crema solar i a sal i a llibres i a excursions i xerrades al carrer, amb o sense cadira, però al carrer.
Per què les pedres? No ho sé. Aquest és un estiu estrany i les he recordat, perquè aquests dies no les puc veure ni tocar. Les he recordat, i he recordat a la meva àvia dient que ens poséssim pedres a les butxaques quan bufava fort i podies sentir les històries del vent escolant-se per les finestres, esborrant la son; el vent fent balancejar els vaixells, que creaven una música estranya en mig de la nit, omplint la badia, com si algú hagués deixat la porta d’una tenda oberta i la campaneta no deixés de sonar. He recordat les onades, els bots amb la barca de l’avi, i aquell “imbècil” que ningú mai podrà pronunciar igual que ell i que se li escapava quan es creuava amb algú que anava massa ràpid. I he recordat el riure de la meva tieta, amb qui ens agafàvem sempre a algun lloc per no caure a l’aigua quan la barca es movia massa. I el sol, i la terrassa, i la meva altra tieta dient que l’estiu s’havia acabat cada cop que el dia començava núvol.
Suposo que sí, és aquest estiu estrany, després d’un any estrany, que en el meu cas ja era estrany abans que parlessin de virus i pandèmia. És un estiu estrany perquè és el primer cop que no puc compartir uns dies amb els meus germans i els meus nebots; és el primer estiu que no veig les meves pedres, que no les trepitjo i comprovo si encara tinc equilibri o si els anys faran que les pedres em demostrin cada cop més la seva part més afilada. També és el primer estiu on no podrem passejar per les festes dels barris amb un bon amic, perquè ja no hi és. I penses en les persones que ja no hi són i com a vegades creiem que la gent hi serà sempre i no ens adonem de la importància de cada conversa, de cada somriure, de cada acudit fins que de cop deixen de ser-hi i fas un esforç per obligar al teu cervell a recordar, a fer que revisqui tot, perquè així encara batega, encara que només sigui al teu cap, a la pàgina en blanc, a la memòria.
I a la memòria hi ha un altre estiu, de fa anys, quan vaig marxar del poble i de les pedres per anar cap a Gràcia perquè es decorava el carrer Martínez de la Rosa i el Mini tenia un munt d’ampolles de plàstic per pintar i transformar i jo tenia ganes de compartir aquella experiència de decorar un carrer amb aquella estranya família de bar que feia poc que coneixia. Fa dies que hi penso, en ell i en les pedres, en els moments de la vida en què som conscients que estem vius i tanques els ulls i voldries fer una fotografia d’aquell instant, i d’aquell sentiment i de tota la gent que hi havia i que ara ja no hi és. Però en el fons hi és una mica, perquè forma part d’aquell quadre, encara que només sigui un esborrany, un apunt a una llibreta o una fotografia que ha perdut el color en algunes parts o s’ha quedat tacada pel cafè de tants matins. Són imatges vives, no a la pantalla, sinó a la pell i als ulls i fins i tot a l’estómac o als peus, com la petita cicatriu que vaig tenir durant molt de temps (i que segueixo buscant ara que ha marxat) a un lateral, on em vaig clavar un vidre una nit de festa al poble, el vidre d’un porró trencat on algú havia begut alguna barreja de nom impossible. I torno a les pedres després de la festa, als banys a les cinc del matí i a aquella sensació de saber que el món és immens i que tu formes part d’ell, encara que siguis minúscula, encara que només siguis una altra pedra que no sap què construirà.
Disculpin la nostàlgia.
Inés Macpherson
Aprovechando que el día 2 empezó la Semana del Álbum, que durará hasta el 11 de noviembre, y que quiere dar visibilidad al álbum ilustrado y acercarlo tanto a pequeños como a mayores, me gustaría hacerle un pequeño homenaje, con recomendaciones incluidas. Pero antes me gustaría hablar del placer que supone la lectura. A menudo la gente pregunta cómo se hacen lectores o cómo te convertiste tú en lector. No sé si existe una única fórmula. Creo que no, pero no soy una experta en el tema. Simplemente me apasionan las historias, desde que era pequeña, cuando me quejaba si alguien intentaba que el cuento avanzara más rápido y se saltaba una parte que yo ya había hecho mía. En casa siempre hubo libros. Mis hermanos y yo crecimos rodeados de libros y, de los tres, yo soy la que ha continuado con esta pasión, u obsesión, depende de cómo se mire. Por lo tanto, no sé si es porque mis padres leían o por los cuentos que mi padre nos explicaba, o por las magníficas libreras que teníamos en el barrio, que sabían tanto de libros como de personas, porque siempre acertaban, o porque nací con la necesidad de ver la vida desde todos los puntos de vista… Quizás fue una mezcla de todo, pero, al final, aquí estamos, hablando de libros.
todo animales y unos dinosaurios maravillosos, que ahora también dibuja su hijo, pero eso ya es otra historia. Como era de esperar, movido por esa pasión plástica, estudió en la Llotja. Entre sus compañeros estaba Roger Olmos, un ilustrador que sigue llenando de tinta y colores un montón de historias. Tuve la suerte y el placer de ver uno de mis cuentos ilustrados por él, para una exposición que se hizo por aquel entonces (aquí tenéis una de las piezas).
¿Por qué este repaso casi familiar? Pues porque ahora quiero hablar de algunas de esas joyas ilustradas que, aunque no sean todas novedades, siempre valen la pena. Empezaré por una recomendación que va más allá de un título porque cualquier libro de Oliver Jeffers es una maravilla. Su imaginario parece sencillo, pero siempre hay algo más profundo, más simbólico… Hay historias llenas de ternura y otras que saben hablar de la pérdida de una forma sutil y bien hilada. Quizás uno de los que más me gusta de este artista sea La niña de los libros (Andana Editorial, 2017), un título que firma junto a Sam Winston y que es un maravilloso viaje por el imaginario de las palabras que nos explica qué pasa cuando nos sumergimos en ellas.
catalán). En relación a este tipo de libros que hablan de la imaginación o la creatividad, encontramos una curiosa apuesta de la mano de Kalandraka, que ha publicado, tanto en castellano como en catalán, un álbum que, a pesar de la sencillez de sus ilustraciones, no es tan sencillo como parece. Se trata de Una historia, de Marianna Coppo, que nos propone un viaje un tanto surrealista para entender cómo nacen las historias.
Aprofitant que el dia 2 es va iniciar la Setmana de l’Àlbum, que durarà fins a l’11 de novembre i que vol donar visibilitat a l’àlbum il·lustrat i apropar-lo tant a petits com grans, li voldria fer un petit homenatge, amb recomanacions incloses. Però per arribar fins a ell, primer voldria parlar d’aquest plaer que suposa llegir. Sovint la gent et pregunta com es fan lectors o com et vas fer tu lectora. No sé si existeix una fórmula única. Crec que no, però no sóc cap experta en el tema. Simplement m’apassionen les històries, des de ben petita, quan em queixava si algú volia fer que el conte anés més ràpid i es saltava alguna part que jo ja havia fet meva. A casa sempre va haver-hi llibres. Els meus germans i jo vam créixer rodejats de llibres i, dels tres, jo sóc la que ha continuat amb aquesta dèria. Per tant, no sé si és perquè els meus pares llegien o pels contes que el meu pare ens explicava o per les meravelloses llibreteres que hi havia al barri i que sabien tant de llibres com de persones, perquè sempre l’encertaven, o perquè vaig néixer amb la necessitat de veure la vida des de tots els punts de vista possibles… Potser va ser una barreja de tot, però aquí estem, parlant de llibres.
seus companys hi havia el Roger Olmos, un il·lustrador que segueix omplint de tinta i colors un munt d’històries. Jo vaig tenir la sort i el plaer de veure un dels meus contes il·lustrats per ell, per a una exposició que es va fer en aquella època (aquí teniu una de les peces).
Per què aquest repàs quasi familiar? Doncs perquè ara vull parlar d’alguna d’aquestes joies il·lustrades que, malgrat no ser totes novetats, sempre valen la pena. Començaré per una recomanació que va més enllà d’un títol, perquè qualsevol dels llibres d’Oliver Jeffers és una meravella. El seu imaginari sembla senzill, però sempre hi ha alguna cosa més profunda, més simbòlica… Hi ha històries plenes de tendresa i d’altres que parlen de la pèrdua d’una forma subtil i molt ben trobada. Potser un dels que més m’agrada d’aquest artista Oés La nena dels llibres (Andana Editorial, 2017), un títol que signa amb Sam Winston i que és un meravellós viatge per l’imaginari de les paraules, que ens explica què passa quan ens submergim en elles.
O’Leary i Julie Morstad (es pot trobar tant en castellà com en català). En relació a aquests llibres que ens parlen de la imaginació o de la creativitat, trobem una aposta curiosa de la mà de Kalandraka, que publica en castellà i en català un àlbum que, malgrat la senzillesa de les seves il·lustracions, no és tan senzill com sembla. Es tracta de Un conte, de Marianna Coppo, que ens proposa un viatge una mica surrealista per entendre com neixen les històries.
