Com cada any per aquestes dates, recordo un conte que vaig escriure ja fa uns deu anys pel programa de ràdio Lloc de Trobada, a Mataró Radio, on col·laborava explicant una història pensada pel tema de la setmana, cosa que m’obligava molt sovint a crear-ne alguna, perquè no és fàcil trobar contes curts de segons quins temes. Però això és una altra història.
Ha passat el temps i, quan el torno a llegir, veig que molt no han canviat les coses. Potser es podrien modificar alguns noms, algunes geografies, però encara em surt del cor explicar aquesta història, perquè crec que segueix parlant d’avui:
UN NADAL SENSE REIS MAGS
Arribava, com cada any, el dia cinc de gener. Els nens del Maresme, i de molts altres llocs del món, preparaven a casa seva les sabates o els plats amb els seus noms perquè els Reis Mags poguessin deixar els regals durant la nit.
A l’altre banda del continent europeu, el rei Melcior es preparava per sortir, la bossa plena de regals, disposat, com cada any, a repartir il·lusió per tot arreu. Havia de reconèixer que cada any li era més difícil carregar amb tot aquell farcell. Li feia mal l’esquena, li pesaven les cames, però sobretot li pesaven els anys. Ja feia molt que era Rei Mag, i es notaven els efectes.
A prop de Palestina, el rei Gaspar es cobria amb la capa i agafava el seu farcell de regals. La nit semblava tranquil·la. Feia dies que no passava res d’extraordinari, així que segurament no tindria molts problemes per arribar a temps. Va sortir sota la foscor i va començar a caminar. Observava les runes que hi havia al seu voltant, incapaç d’acceptar que aquella fos ara la seva ciutat, el seu país.
A l’Àfrica, el rei Baltasar observava, amb el farcell a terra, les opcions que tenia per arribar a les cases dels nens que tant l’esperaven. Si pujava cap al nord, potser hauria de caminar més, però no hauria de navegar tant. Si anava cap a l’oest, hauria d’anar en vaixell. Qui el podria portar? Va decidir provar sort.
Melcior va intentar aixecar el farcell, però només el va poder moure una mica fent-lo lliscar pel terra. Va rebufar. Va intentar de nou aixecar-lo. En aquells moments, un home jove vestit de blanc li va agafar el farcell.
—Però, què fa, senyor Melcior? —va dir amb un to dolç i comprensiu—. ¿No veu que això pesa molt?
Melcior el va mirar. És clar. Se n’havia oblidat! Era el seu patge.
—M’ajudes a portar-ho? —li va demanar.
El jove de blanc va dir que sí, però no el va acompanyar cap a les escales. El va portar de nou a l’habitació.
—Ara quedis aquí, senyor Melcior —va explicar el jove mentre deixava el farcell al terra i es disposava a sortir.
—Però, i els nens? I els regals? —va preguntar el rei Melcior.
—Ja no es dedica a això, senyor Melcior. Fa anys que es va jubilar i ara viu aquí —va dir el jove, tancant la porta darrera seu.
A prop de Palestina, el rei Gaspar s’havia quedat quiet, el farcell caigut a terra. Havia sentit un tret dos carrers més enllà i corredisses i pudor a cremat. De cop, va notar que hi havia algú al darrere. Quan es va girar, un home fugia amb el farcell de regals.
—Ei, tu! —va cridar el rei Gaspar, corrent darrere seu. Una explosió en un edifici proper va fer que es tirés a terra. Una altra explosió. Crits. Què podia fer? Havia perdut el farcell i semblava que allò no anava a parar. Estava clar que aquell any no arribaria a temps. De cop, es va sorprendre pensant que potser no podria ni arribar.
A l’Àfrica, el rei Baltasar va veure l’embarcació que l’havia de portar cap al punt de trobada amb els seus dos companys reis. Era petita, semblava inestable, i estava plena d’altres homes i dones que el miraven estranyats.
—Si vol pujar, haurà de pagar —li va dir la veu de l’únic que no estava esperant dins l’embarcació. Però ell no portava diners; només regals. I ara no tenia temps de posar-se a caminar; no arribaria a temps.
Des de tres punts molt distants, els tres Reis Mags es van adonar que ja no era tan senzill portar il·lusió a totes les cases del món. Aquell any, el dia sis de gener, no van haver-hi regals.
Inés Macpherson
Aprovechando que el día 2 empezó la Semana del Álbum, que durará hasta el 11 de noviembre, y que quiere dar visibilidad al álbum ilustrado y acercarlo tanto a pequeños como a mayores, me gustaría hacerle un pequeño homenaje, con recomendaciones incluidas. Pero antes me gustaría hablar del placer que supone la lectura. A menudo la gente pregunta cómo se hacen lectores o cómo te convertiste tú en lector. No sé si existe una única fórmula. Creo que no, pero no soy una experta en el tema. Simplemente me apasionan las historias, desde que era pequeña, cuando me quejaba si alguien intentaba que el cuento avanzara más rápido y se saltaba una parte que yo ya había hecho mía. En casa siempre hubo libros. Mis hermanos y yo crecimos rodeados de libros y, de los tres, yo soy la que ha continuado con esta pasión, u obsesión, depende de cómo se mire. Por lo tanto, no sé si es porque mis padres leían o por los cuentos que mi padre nos explicaba, o por las magníficas libreras que teníamos en el barrio, que sabían tanto de libros como de personas, porque siempre acertaban, o porque nací con la necesidad de ver la vida desde todos los puntos de vista… Quizás fue una mezcla de todo, pero, al final, aquí estamos, hablando de libros.
todo animales y unos dinosaurios maravillosos, que ahora también dibuja su hijo, pero eso ya es otra historia. Como era de esperar, movido por esa pasión plástica, estudió en la Llotja. Entre sus compañeros estaba Roger Olmos, un ilustrador que sigue llenando de tinta y colores un montón de historias. Tuve la suerte y el placer de ver uno de mis cuentos ilustrados por él, para una exposición que se hizo por aquel entonces (aquí tenéis una de las piezas).
¿Por qué este repaso casi familiar? Pues porque ahora quiero hablar de algunas de esas joyas ilustradas que, aunque no sean todas novedades, siempre valen la pena. Empezaré por una recomendación que va más allá de un título porque cualquier libro de Oliver Jeffers es una maravilla. Su imaginario parece sencillo, pero siempre hay algo más profundo, más simbólico… Hay historias llenas de ternura y otras que saben hablar de la pérdida de una forma sutil y bien hilada. Quizás uno de los que más me gusta de este artista sea La niña de los libros (Andana Editorial, 2017), un título que firma junto a Sam Winston y que es un maravilloso viaje por el imaginario de las palabras que nos explica qué pasa cuando nos sumergimos en ellas.
catalán). En relación a este tipo de libros que hablan de la imaginación o la creatividad, encontramos una curiosa apuesta de la mano de Kalandraka, que ha publicado, tanto en castellano como en catalán, un álbum que, a pesar de la sencillez de sus ilustraciones, no es tan sencillo como parece. Se trata de Una historia, de Marianna Coppo, que nos propone un viaje un tanto surrealista para entender cómo nacen las historias.
Aprofitant que el dia 2 es va iniciar la Setmana de l’Àlbum, que durarà fins a l’11 de novembre i que vol donar visibilitat a l’àlbum il·lustrat i apropar-lo tant a petits com grans, li voldria fer un petit homenatge, amb recomanacions incloses. Però per arribar fins a ell, primer voldria parlar d’aquest plaer que suposa llegir. Sovint la gent et pregunta com es fan lectors o com et vas fer tu lectora. No sé si existeix una fórmula única. Crec que no, però no sóc cap experta en el tema. Simplement m’apassionen les històries, des de ben petita, quan em queixava si algú volia fer que el conte anés més ràpid i es saltava alguna part que jo ja havia fet meva. A casa sempre va haver-hi llibres. Els meus germans i jo vam créixer rodejats de llibres i, dels tres, jo sóc la que ha continuat amb aquesta dèria. Per tant, no sé si és perquè els meus pares llegien o pels contes que el meu pare ens explicava o per les meravelloses llibreteres que hi havia al barri i que sabien tant de llibres com de persones, perquè sempre l’encertaven, o perquè vaig néixer amb la necessitat de veure la vida des de tots els punts de vista possibles… Potser va ser una barreja de tot, però aquí estem, parlant de llibres.
seus companys hi havia el Roger Olmos, un il·lustrador que segueix omplint de tinta i colors un munt d’històries. Jo vaig tenir la sort i el plaer de veure un dels meus contes il·lustrats per ell, per a una exposició que es va fer en aquella època (aquí teniu una de les peces).
Per què aquest repàs quasi familiar? Doncs perquè ara vull parlar d’alguna d’aquestes joies il·lustrades que, malgrat no ser totes novetats, sempre valen la pena. Començaré per una recomanació que va més enllà d’un títol, perquè qualsevol dels llibres d’Oliver Jeffers és una meravella. El seu imaginari sembla senzill, però sempre hi ha alguna cosa més profunda, més simbòlica… Hi ha històries plenes de tendresa i d’altres que parlen de la pèrdua d’una forma subtil i molt ben trobada. Potser un dels que més m’agrada d’aquest artista Oés La nena dels llibres (Andana Editorial, 2017), un títol que signa amb Sam Winston i que és un meravellós viatge per l’imaginari de les paraules, que ens explica què passa quan ens submergim en elles.
O’Leary i Julie Morstad (es pot trobar tant en castellà com en català). En relació a aquests llibres que ens parlen de la imaginació o de la creativitat, trobem una aposta curiosa de la mà de Kalandraka, que publica en castellà i en català un àlbum que, malgrat la senzillesa de les seves il·lustracions, no és tan senzill com sembla. Es tracta de Un conte, de Marianna Coppo, que ens proposa un viatge una mica surrealista per entendre com neixen les històries.
