• Contacto
  • Cuentacuentos
    • Experiencia
    • Una muestra (videos)
  • Libros
    • El secreto de Lucía Morke
      • Noticias y reseñas sobre «El secreto de Lucía Morke»
    • Otras publicaciones
    • Santa Jordina
  • Presentación

Encuentosydesencuentos's Blog

~ Un paseo entre cuentos y libros con Inés Macpherson

Encuentosydesencuentos's Blog

Publicaciones de la categoría: Cuentos

Estiu, pedres i records

11 martes Ago 2020

Posted by encuentosydesencuentos in Cuentos, Reflexiones

≈ Deja un comentario

Quan era petita, per a mi la platja era de pedres. No havia trepitjat mai una de sorra. No jugava a pales ni feia castells. Nosaltres fèiem cases, però només la planta. En aquella època no hi havia tanta gent al poble i la platja era nostra durant hores. Fèiem el perímetre exterior i després la distribució de les habitacions. Al dia següent potser quedava la sala, la cuina o un record de la cantonada d’una habitació, com si la platja ens estigués explicant com va la vida, com va aquest joc de somniar, de construir alguna cosa i que se’t trenqui o se’t perdi o et perdis tu i no puguis trobar fàcilment el camí a casa, perquè no vas deixar molles de pa com a la segona part del conte, sinó pedres, i les pedres s’han barrejat i has de tornar a començar.

IMG_20170730_133340597

Les pedres, grises, rodones algunes, d’altres amb una mala llet important, esperant que posessis el peu per mostrar la seva punta afuada, disposades de nou a ensenyar-te alguna cosa. I tu, amb els anys, aprenent a caminar com si fossis una gimnasta artística, quasi volant per sobre d’aquelles destructores de peus, a vegades sola, d’altres sota l’atenta mirada d’algú altre que encara no entenia com ho feies (hi ha secrets que no es poden compartir i que amb els anys es perden, o potser és l’agilitat la que es perd). Però al final, sempre hi havia alguna pedra que et recordava qui mana a la platja, i sobretot a l’aigua, perquè quan bufa tramuntana, les pedres petites es remouen i pots arribar a rebre. Però valia la pena. Sempre valia la pena, fins i tot quan havies de remoure sota la tovallola fins crear un espai on no deixar-te l’esquena clavada a la pedra, perquè era estiu, perquè feia aquella olor especial a mar i a crema solar i a sal i a llibres i a excursions i xerrades al carrer, amb o sense cadira, però al carrer.

Per què les pedres? No ho sé. Aquest és un estiu estrany i les he recordat, perquè aquests dies no les puc veure ni tocar. Les he recordat, i he recordat a la meva àvia dient que ens poséssim pedres a les butxaques quan bufava fort i podies sentir les històries del vent escolant-se per les finestres, esborrant la son; el vent fent balancejar els vaixells, que creaven una música estranya en mig de la nit, omplint la badia, com si algú hagués deixat la porta d’una tenda oberta i la campaneta no deixés de sonar. He recordat les onades, els bots amb la barca de l’avi, i aquell “imbècil” que ningú mai podrà pronunciar igual que ell i que se li escapava quan es creuava amb algú que anava massa ràpid. I he recordat el riure de la meva tieta, amb qui ens agafàvem sempre a algun lloc per no caure a l’aigua quan la barca es movia massa. I el sol, i la terrassa, i la meva altra tieta dient que l’estiu s’havia acabat cada cop que el dia començava núvol.

Suposo que sí, és aquest estiu estrany, després d’un any estrany, que en el meu cas ja era estrany abans que parlessin de virus i pandèmia. És un estiu estrany perquè és el primer cop que no puc compartir uns dies amb els meus germans i els meus nebots; és el primer estiu que no veig les meves pedres, que no les trepitjo i comprovo si encara tinc equilibri o si els anys faran que les pedres em demostrin cada cop més la seva part més afilada. També és el primer estiu on no podrem passejar per les festes dels barris amb un bon amic, perquè ja no hi és. I penses en les persones que ja no hi són i com a vegades creiem que la gent hi serà sempre i no ens adonem de la importància de cada conversa, de cada somriure, de cada acudit fins que de cop deixen de ser-hi i fas un esforç per obligar al teu cervell a recordar, a fer que revisqui tot, perquè així encara batega, encara que només sigui al teu cap, a la pàgina en blanc, a la memòria.

I a la memòria hi ha un altre estiu, de fa anys, quan vaig marxar del poble i de les pedres per anar cap a Gràcia perquè es decorava el carrer Martínez de la Rosa i el Mini tenia un munt d’ampolles de plàstic per pintar i transformar i jo tenia ganes de compartir aquella experiència de decorar un carrer amb aquella estranya família de bar que feia poc que coneixia. Fa dies que hi penso, en ell i en les pedres, en els moments de la vida en què som conscients que estem vius i tanques els ulls i voldries fer una fotografia d’aquell instant, i d’aquell sentiment i de tota la gent que hi havia i que ara ja no hi és. Però en el fons hi és una mica, perquè forma part d’aquell quadre, encara que només sigui un esborrany, un apunt a una llibreta o una fotografia que ha perdut el color en algunes parts o s’ha quedat tacada pel cafè de tants matins. Són imatges vives, no a la pantalla, sinó a la pell i als ulls i fins i tot a l’estómac o als peus, com la petita cicatriu que vaig tenir durant molt de temps (i que segueixo buscant ara que ha marxat) a un lateral, on em vaig clavar un vidre una nit de festa al poble, el vidre d’un porró trencat on algú havia begut alguna barreja de nom impossible. I torno a les pedres després de la festa, als banys a les cinc del matí i a aquella sensació de saber que el món és immens i que tu formes part d’ell, encara que siguis minúscula, encara que només siguis una altra pedra que no sap què construirà.

Disculpin la nostàlgia.

Inés Macpherson

En clau femenina

04 lunes Mar 2019

Posted by encuentosydesencuentos in Cuentos, Sesiones de cuentos

≈ Deja un comentario

Etiquetas

8 de marzo, Biblioteques de Barcelona, Cuentos, En clau femenina, En clave femenina, sesión de cuentos

Aquest narç hi ha moltes iniciatives per donar veu a la dona. Més enllà dels actes del 8 de març, durant tot el mes hi ha activitats, com les que proposa la llibreria La Carbonera, al Poble-Sec, on es celebra un #marçlila.

Com a narradora, jo podré posar el meu granet de sorra amb la sessió «En clau femenina» a diferents biblioteques de Barcelona.

En clau femenina

EN CLAU FEMENINA

L’univers femení és gran, tant a dins com a fora del paper. Hi ha qui l’ha volgut contenir, com a la dona mateixa. Però hi ha qui ha utilitzat la paraula per recordar, per assenyalar el dolor o per donar la possibilitat de lluita que, a vegades, no han tingut. Com a homenatge a la lluita que segueix portant a terme la dona per la igualtat de drets, per esborrar la violència de gènere o per ser respectada, oferim un petit recorregut per alguns relats protagonitzats per dones. Històries que parlen de la violència, de la submissió, de l’abandó, però també de la rebel·lió, la lluita i les ganes de ser lliures.

Textos d’Edith Wharton, Ángeles Mastretta, Samantha Schweblin, Mario Benedetti, Roald Dahl…

Us esperem,

Inés Macpherson

***

Este mes de marzo ofrece muchas iniciativas para dar voz a la mujer. Más allá de los actos del 8 de marzo, durante todo el mes hay actividades, como las que propone la librería La Carbonera, en Poble-Sec (Barcelona), donde se celebra el #marçlila.

Como narradora, yo podré poner mi granito de arena con la sesión de cuentos «En clave femenina» en diferentes bibliotecas de Barcelona.

EN CLAVE FEMENINA

El universo femenino es grande, tanto dentro como fuera del papel. Hay quien ha querido contenerlo, como a la propia mujer. Pero hay quien ha utilizado la palabra para recordar, para señalar el dolor o para ofrecer la posibilidad de lucha que, a veces, no han tenido. Como homenaje a esa lucha que sigue llevando a cabo la mujer por la igualdad de derechos, por borrar la violencia de género o por ser respetada, ofrecemos un pequeño recorrido por algunos relatos protagonizados por mujeres. Historias que hablan de la violencia, de la sumisión, del abandono, pero también de la rebelión, la lucha y las ganas de ser libres.

Textos de Edith Wharton, Ángeles Mastretta, Samantha Schweblin, Mario Benedetti, Roald Dahl…

Os esperamos.

Inés Macpherson

Nit de Reis (conte)

03 jueves Ene 2019

Posted by encuentosydesencuentos in Cuentos

≈ Deja un comentario

Etiquetas

contes, Nadal, Reis Mags

Com cada any per aquestes dates, recordo un conte que vaig escriure ja fa uns deu anys pel programa de ràdio Lloc de Trobada, a Mataró Radio, on col·laborava explicant una història pensada pel tema de la setmana, cosa que m’obligava molt sovint a crear-ne alguna, perquè no és fàcil trobar contes curts de segons quins temes. Però això és una altra història.

Ha passat el temps i, quan el torno a llegir, veig que molt no han canviat les coses. Potser es podrien modificar alguns noms, algunes geografies, però encara em surt del cor explicar aquesta història, perquè crec que segueix parlant d’avui:

Felicitación Navidad_Javier

NIT DE REIS

Arribava, com cada any, el dia cinc de gener. Els nens del Maresme, i de molts altres llocs del món, disposaven les sabates o els plats amb els seus noms a terra o al sofà, esperant a que els Reis d’Orient deixessin els regals durant la nit.

A l’altre banda del continent europeu, el rei Melcior es preparava per sortir, la bossa plena de regals, disposat, com cada any, a repartir il·lusió per tot arreu. Havia de reconèixer que cada any li era més difícil carregar amb tot aquell farcell. Li feia mal l’esquena, li pesaven les cames, però sobretot li pesaven els anys. Ja feia molt que era Rei, i es notaven els efectes.

A prop de Palestina, el rei Gaspar es cobria amb la capa i agafava el seu farcell de regals. La nit semblava tranquil·la. Feia dies que no passava res d’extraordinari, així que segurament no tindria molts problemes per arribar a temps. Va sortir en la foscor i va començar a caminar. Observava les runes que hi havia al seu voltant, incapaç d’acceptar que aquella fos ara la seva ciutat, el seu país.

A l’Àfrica, el rei Baltasar observava, amb el farcell a terra, les opcions que tenia per arribar a les cases dels nens que tant l’esperaven. Si pujava cap al nord, potser hauria de caminar més, però no hauria de navegar tant. Si anava cap a l’oest, hauria d’anar en vaixell. Qui el podria portar? Va decidir provar sort.

En Melcior va intentar aixecar el farcell, però només el va poder moure una mica fent-lo lliscar pel terra. Va rebufar. Va intentar-ho de nou. En aquells moments, un home jove vestit de blanc li va agafar el farcell.
—Però, què fa, senyor Melcior? —va dir amb un to dolç i comprensiu—. ¿No veu que això pesa molt?
En Melcior el va mirar. És clar. Se n’havia oblidat! Era el seu patge.
—M’ajudes a portar-ho? —li va demanar.
El jove de blanc va dir que sí, però no el va acompanyar cap a les escales. El va portar de nou a l’habitació.
—Ara quedis aquí, senyor Melcior —va explicar el jove mentre deixava el farcell a terra i es disposava a sortir.
—Però, i els nens? I els regals? —va preguntar el rei Melcior.
—Ja no es dedica a això, senyor Melcior. Fa anys que es va jubilar i ara viu aquí —va dir el jove, tancant la porta.

A prop de Palestina, el rei Gaspar s’havia quedat quiet, el farcell caigut a terra. Havia sentit un tret dos carrers més enllà i corredisses i pudor a cremat. De cop, va notar que hi havia algú al darrere. Massa tard: un home fugia amb el farcell de regals.
—Ei, tu! —va cridar el rei Gaspar, corrent darrere seu. Una explosió en un edifici proper va fer que es tirés a terra. Una altra explosió. Crits. Què podia fer? Havia perdut el farcell i semblava que allò no pararia. Estava clar que aquell any no arribaria a temps. De fet, potser no podria ni arribar.

A l’Àfrica, el rei Baltasar va veure l’embarcació que l’havia de portar cap al punt de trobada amb els seus dos companys reis. Era petita, semblava inestable, i estava plena d’altres homes i dones que el miraven estranyats.
—Si vol pujar, haurà de pagar —li va dir una veu. Però ell no portava diners; només regals. I ara no tenia temps per posar-se a caminar; no arribaria a temps.

Des de tres punts molt distants, els tres Reis d’Orient es van adonar que ja no era tan senzill portar il·lusió a totes les cases del món. Aquell any, el dia sis de gener, no van haver-hi regals.

Inés Macpherson

Miss Amnesia o el silenci de les dones

22 jueves Nov 2018

Posted by encuentosydesencuentos in Actualidad, Cuentos

≈ Deja un comentario

Etiquetas

25N, Mario Benedetti, Miss Amnesia, TN Vespre, TV3, violència de gènere

Avui no hi haurà cap llibre, però sí que apareixerà un conte, cap al final. Perquè a vegades la ficció sap explicar millor que nosaltres què és el silenci. En especial el silenci en femení. Ahir, al Telenotícies Vespre de TV3, va aparèixer un reportatge on es parlava dels casos d’agressió sexual que atén el Clínic diàriament. Sí, diariament, perquè, de mitjana, atenen una víctima al dia. Set de cada deu casos són violacions. Però el més greu no són els números, que són esfereïdors, sinó el que van explicar després: el silenci. Cada cop hi ha més dones que decideixen callar, no denunciar. Per què?

http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/telenoticies-vespre/lhospital-clinic-aten-de-mitjana-una-victima-dagressio-sexual-al-dia/video/5800478/

No sé si els darrers casos mediàtics de violacions i agressions sexuals poden tenir alguna cosa a veure, però crec que és possible que una part d’aquest silenci vingui per aquí. Perquè veiem com el sistema judicial i la societat en general jutja més a la víctima que a l’agressor. Si era actriu, si portava roba interior provocadora, si anava sola, si havia begut, si no es va resistir prou, si no té un trauma prou evident… Tot això fa que la culpa recaigui en la dona, quan el fet és que l’únic responsable és qui viola, qui decideix que el cos d’una dona no val més que el desig que a ell li desperta. Però les dones no vam sortir de la costella de cap home, per molt que el relat bíblic ho expliqui així. No son objectes, ni estem aquí per fer companyia a algú. No estem aquí per despertar el desig de l’home. Nosaltres som. I també desitgem. I el nostre desig és nostre. Ningú té dret a fer-lo seu, a fer-lo miques. Ningú té dret a transformar-nos únicament en un tros de carn amb uns quants forats per on ficar-la. Que una dona estigui o no traumatitzada no és el que s’hauria de jutjar, perquè el problema no és ella, ni la seva roba, ni el seu cos. El problema és qui creu que té dret sobre ella. Fa temps, quan va sortir a la premsa el judici de la “Manada”, un bon amic em va dir una frase que em vaig repetint, per recordar que mai seré jo la culpable: “encara que estiguessis aquí, davant meu, en pilotes, i jo en tingués moltes ganes, si em dius que no, és que no. I si no em dius que sí, si no em convides, també és que no”. Res justifica que ens toquin sense permís. Absolutament res.

El problema és que vivim a una societat que ens transforma en objectes. La publicitat ho fa, els estereotips ho fan… I els objectes no parlen. No es queixen. I abaixen el cap. Perquè la vergonya és immensa. Perquè ens estan dient per tot arreu que és culpa nostra. Fins i tot altres dones ho fan: a la nostra època les noies no vestíem així; es que van provocant; es que no haurien d’anar soles… Per què som nosaltres les que hem de portar el pes de tota la culpa? Ells no fan res? Què passa, que els seus impulsos són justificables i la nostra vida i la nostra dignitat no? Potser hauríem de començar a pensar seriosament què està passant, què hem de fer per canviar aquesta societat que sembla disposada a seguir jutjant a la dona. I dic societat, no patriarcat, perquè és tota la societat, també les dones, les que hem de començar a pensar i a parlar més enllà del paper i la pantalla. Perquè si no, de tant callar, al final oblidarem. Com passa al conte de Miss Amnesia, de Mario Benedetti, que crec que és un resum perfecte per aquesta condemna al silenci que les dones hem fet nostra. Cerqueu el conte. Llegiu o escolteu la història. Potser us farà entendre l’horror que suposa repetir-se constantment aquesta frase: «Tengo que olvidarme, Dios mío haz que me olvide también de esta vergüenza». Quan la vergonya no hauria de ser d’ella. Mai d’ella.

Bon dijous, bones lectures… i no calleu.

Inés Macpherson

Un pequeño homenaje al álbum ilustrado

05 lunes Nov 2018

Posted by encuentosydesencuentos in Cuentos, Lecturas y reseñas

≈ Deja un comentario

Etiquetas

Andana Editorial, álbum ilustrado, Blackie Books, Kalandraka, Kokinos, Océano Travesía, OQO Editora, Principal de los libros, Thule

semanadelálbum.jpgAprovechando que el día 2 empezó la Semana del Álbum, que durará hasta el 11 de noviembre, y que quiere dar visibilidad al álbum ilustrado y acercarlo tanto a pequeños como a mayores, me gustaría hacerle un pequeño homenaje, con recomendaciones incluidas. Pero antes me gustaría hablar del placer que supone la lectura. A menudo la gente pregunta cómo se hacen lectores o cómo te convertiste tú en lector. No sé si existe una única fórmula. Creo que no, pero no soy una experta en el tema. Simplemente me apasionan las historias, desde que era pequeña, cuando me quejaba si alguien intentaba que el cuento avanzara más rápido y se saltaba una parte que yo ya había hecho mía. En casa siempre hubo libros. Mis hermanos y yo crecimos rodeados de libros y, de los tres, yo soy la que ha continuado con esta pasión, u obsesión, depende de cómo se mire. Por lo tanto, no sé si es porque mis padres leían o por los cuentos que mi padre nos explicaba, o por las magníficas libreras que teníamos en el barrio, que sabían tanto de libros como de personas, porque siempre acertaban, o porque nací con la necesidad de ver la vida desde todos los puntos de vista… Quizás fue una mezcla de todo, pero, al final, aquí estamos, hablando de libros.

En el universo literario, hay mundos en los que te adentras de forma solitaria y voluntaria, a veces movido por una portada que te llama tanto la atención que no puedes evitarlo y acaba en tu estantería, o por un título que te guiña el ojo. Pero hay otros que descubres gracias a otra persona. Si mi hermano mayor fue quien me introdujo en el imaginario musical que ahora forma parte de la banda sonora de mi vida, el mediano fue el que me abrió las puertas al mundo ilustrado. Él siempre había dibujado, sobre IMG-20181103-WA0001todo animales y unos dinosaurios maravillosos, que ahora también dibuja su hijo, pero eso ya es otra historia. Como era de esperar, movido por esa pasión plástica, estudió en la Llotja. Entre sus compañeros estaba Roger Olmos, un ilustrador que sigue llenando de tinta y colores un montón de historias. Tuve la suerte y el placer de ver uno de mis cuentos ilustrados por él, para una exposición que se hizo por aquel entonces (aquí tenéis una de las piezas).

Fue de la mano de mi hermano y de Roger que descubrí que el mundo ilustrado es mucho más grande de lo que pensaba. El cuadro más bonito del mundo, publicado por Kalandraka y con texto de Miquel Obiols e ilustrado por Roger Olmos, fue uno de los primeros álbumes que entraron en casa. Los sobrinos y las sobrinas han sido una gran excusa para buscar y encontrar maravillas como la surrealista historia de amor de Sígueme, con texto de José Campanari e ilustrado por Roger Olmos, publicado por OQO Editora en 2007.

3035¿Por qué este repaso casi familiar? Pues porque ahora quiero hablar de algunas de esas joyas ilustradas que, aunque no sean todas novedades, siempre valen la pena. Empezaré por una recomendación que va más allá de un título porque cualquier libro de Oliver Jeffers es una maravilla. Su imaginario parece sencillo, pero siempre hay algo más profundo, más simbólico… Hay historias llenas de ternura y otras que saben hablar de la pérdida de una forma sutil y bien hilada. Quizás uno de los que más me gusta de este artista sea La niña de los libros (Andana Editorial, 2017), un título que firma junto a Sam Winston y que es un maravilloso viaje por el imaginario de las palabras que nos explica qué pasa cuando nos sumergimos en ellas.

Otra joya ilustrada que quería señalar, y que tiene unos cuantos años, es Habría que… de Thierry Lenain, con ilustraciones de Olivier Tallec y publicado por Kokinos en 2005. Una dura reflexión sobre nuestra realidad con un final tierno que llega al corazón. Por supuesto, también vale la pena recordar la obra de Rébecca Dautremer, a quien yo descubrí, gracias a mi hermano, con Enamorados, también publicada por Kokinos, en 2003, donde encontramos una tierna e ingeniosa historia que intenta responder una de las preguntas más difíciles de contestar: ¿qué es estar enamorado?

También encontramos nuevas formas de explicar los clásicos, como la Caperucita roja. Probablemente una de las adaptaciones más sutiles y a su vez con más mala leche sea Una Caperucita roja, de Marjolaine Leray, publicado por Océano Travesía en 2009.

Y si nos acercamos a la actualidad, encontramos el trabajo de Blackie Books con su sello Blackie Little, donde se ha publicado un pequeño canto a la imaginación: Esta es Anita, de Sara O’Leary y Julie Morstad (se puede encontrar tanto en castellano como en cuberta UNA HISTORIA.inddcatalán). En relación a este tipo de libros que hablan de la imaginación o la creatividad, encontramos una curiosa apuesta de la mano de Kalandraka, que ha publicado, tanto en castellano como en catalán, un álbum que, a pesar de la sencillez de sus ilustraciones, no es tan sencillo como parece. Se trata de Una historia, de Marianna Coppo, que nos propone un viaje un tanto surrealista para entender cómo nacen las historias.

También encontramos cuentos dedicados a los monstruos, como el publicado por Thule, Para esconderse de un monstruo, de Gustavo Roldán, o las historias de Martina y Anitram, de Santi Balmes con ilustraciones de Lyona, que en ahora viajan al país de los calcetines perdidos (Principal de los libros).

Por supuesto, hay otras maravillas, libros con ilustradores que saben cómo conectar con los niños y cómo llamar la atención de los adultos. A veces las historias están pensadas para los más pequeños, otras podrían gustar a niños y mayores por igual, y en otras ocasiones son en sí mismas pequeñas obras de arte. Pero al final, lo más importante es que de la misma manera que debemos valorar el trabajo de quien crea un mundo con la palabra, debemos valorar el trabajo de quien da color, cuerpo y corazón a ese mundo. Así que, a disfrutar de los cuentos, las charlas y todas las propuestas que ofrece esta semana (aquí encontraréis toda la información de las actividades que se harán en las ciudades que participan: http://webdelalbum.org/la-semana-del-album/), porque, al final, todos disfrutamos con una historia, nos la expliquen con palabras, con ilustraciones o con las manos.

¡Feliz lunes y felices lecturas ilustradas!

Inés Macpherson

Un petit homenatge a l’àlbum il·lustrat

05 lunes Nov 2018

Posted by encuentosydesencuentos in Cuentos, Lecturas y reseñas

≈ Deja un comentario

Etiquetas

Andana Editorial, àlbum il·lustrat, Blackie Books, Kalandraka, Kokinos, Océano Travesía, OQO Editora, Principal de los libros, Thule

semanadelálbum.jpgAprofitant que el dia 2 es va iniciar la Setmana de l’Àlbum, que durarà fins a l’11 de novembre i que vol donar visibilitat a l’àlbum il·lustrat i apropar-lo tant a petits com grans, li voldria fer un petit homenatge, amb recomanacions incloses. Però per arribar fins a ell, primer voldria parlar d’aquest plaer que suposa llegir. Sovint la gent et pregunta com es fan lectors o com et vas fer tu lectora. No sé si existeix una fórmula única. Crec que no, però no sóc cap experta en el tema. Simplement m’apassionen les històries, des de ben petita, quan em queixava si algú volia fer que el conte anés més ràpid i es saltava alguna part que jo ja havia fet meva. A casa sempre va haver-hi llibres. Els meus germans i jo vam créixer rodejats de llibres i, dels tres, jo sóc la que ha continuat amb aquesta dèria. Per tant, no sé si és perquè els meus pares llegien o pels contes que el meu pare ens explicava o per les meravelloses llibreteres que hi havia al barri i que sabien tant de llibres com de persones, perquè sempre l’encertaven, o perquè vaig néixer amb la necessitat de veure la vida des de tots els punts de vista possibles… Potser va ser una barreja de tot, però aquí estem, parlant de llibres.

Dins l’univers literari, hi ha mons on entres de forma solitària i voluntària, a vegades mogut per una coberta que et crida tant l’atenció que no pots evitar-ho i acaba al prestatge de casa teva, o per un títol que et pica l’ullet. Però n’hi ha d’altres que descobreixes gràcies a una altra persona. Si el meu germà gran em va introduir a l’imaginari musical que ara forma part de la banda sonora de la meva vida, el mitjà va ser qui em va obrir les portes al món il·lustrat. Ell sempre havia dibuixat, sobretot animals i uns dinosaures meravellosos que ara també dibuixa el seu fill, però això ja és una altra història. Com era d’esperar, mogut per aquesta passió plàstica, va estudiar a la Llotja. Entre els IMG-20181103-WA0001seus companys hi havia el Roger Olmos, un il·lustrador que segueix omplint de tinta i colors un munt d’històries. Jo vaig tenir la sort i el plaer de veure un dels meus contes il·lustrats per ell, per a una exposició que es va fer en aquella època (aquí teniu una de les peces).

Va ser de la mà del meu germà i del Roger que vaig descobrir que el món il·lustrat era molt més gran del què pensava. El quadre més bonic del món, publicat per Kalandraka i amb text de Miquel Obiols i il·lustrat pel Roger Olmos, va ser dels primers àlbums que van entrar a casa, i n’han seguit entrant. Els nebots i les nebodes han estat una gran excusa per buscar i trobar meravelles, com la surrealista història d’amor de Segueix-me, amb text de José Campanari i il·lustracions també de Roger Olmos, publicat per OQO Editora al 2007.

3035Per què aquest repàs quasi familiar? Doncs perquè ara vull parlar d’alguna d’aquestes joies il·lustrades que, malgrat no ser totes novetats, sempre valen la pena. Començaré per una recomanació que va més enllà d’un títol, perquè qualsevol dels llibres d’Oliver Jeffers és una meravella. El seu imaginari sembla senzill, però sempre hi ha alguna cosa més profunda, més simbòlica… Hi ha històries plenes de tendresa i d’altres que parlen de la pèrdua d’una forma subtil i molt ben trobada. Potser un dels que més m’agrada d’aquest artista Oés La nena dels llibres (Andana Editorial, 2017), un títol que signa amb Sam Winston i que és un meravellós viatge per l’imaginari de les paraules, que ens explica què passa quan ens submergim en elles.

Una altra joia il·lustrades que voldria assenyalar, i que ja té uns quants anys, és Habría que… de Thierry Lenain, amb il·lustracions d’Olivier Tallec i publicat per Kokinos al 2005; una dura reflexió sobre la nostra realitat amb un final tendre que et toca el cor. Per descomptat, també val la pena assenyalar l’obra de Rébecca Dautremer, a qui jo vaig descobrir, gràcies al meu germà, amb Enamorados, també publicada per Kokinos, al 2003, on trobem una història tendra i enginyosa que intenta respondre a una de les preguntes més difícils de contestar: què és això d’estar enamorat?

També trobem noves formes d’explicar els clàssics, com la caputxeta vermella. Probablement una de les adaptacions més subtils i alhora amb més mala llet sigui Una caperucita roja, de Marjolaine Leray, publicada per Océano Travesia al 2009.

I si ens acostem a l’actualitat, trobem la feina de Blackie Books amb el seu segell Blackie Little, on s’ha publicat un petit cant a la imaginació: Aquesta és l’Anita, de Sara cuberta UNA HISTORIA.inddO’Leary i Julie Morstad (es pot trobar tant en castellà com en català). En relació a aquests llibres que ens parlen de la imaginació o de la creativitat, trobem una aposta curiosa de la mà de Kalandraka, que publica en castellà i en català un àlbum que, malgrat la senzillesa de les seves il·lustracions, no és tan senzill com sembla. Es tracta de Un conte, de Marianna Coppo, que ens proposa un viatge una mica surrealista per entendre com neixen les històries.

També trobem contes dedicats als monstres, com el publicat per Thule, Para esconderse de un monstruo, de Gustavo Roldán, o les històries de La Martina i l’Anitram, del Santi Balmes amb il·lustracions de Lyona, que ara viatgen al país dels mitjons perduts (Principal de los libros, 2017).

Per descomptat, hi ha d’altres meravelles, llibres amb il·lustradors que saben com connectar amb els nanos i com cridar l’atenció dels adults. A vegades les històries són per menuts, d’altres podrien agradar a nens i grans per igual, i d’altres són petites obres d’art. El més important de tot plegat és que de la mateixa manera que cal valorar la feina de qui crea un món amb la paraula, també cal valorar la feina de qui pot donar color, cos i cor a aquest món. Així que a gaudir dels contes, de les xerrades i de totes les propostes que ofereix aquesta setmana (aquí trobareu tota la informació de les activitats que es fan a totes les ciutats que participen: http://webdelalbum.org/la-semana-del-album/), perquè tant petits com grans al final gaudim de la mateixa manera d’una història, ens l’expliquin amb paraules, amb il·lustracions o amb les mans.

Bon dilluns i bones lectures il·lustrades!

Inés Macpherson

IX Festival de narració oral Munt de Mots

01 lunes Oct 2018

Posted by encuentosydesencuentos in Cuentos

≈ Deja un comentario

Etiquetas

Festival de narración oral de Barcelona, Munt de Mots

En aquest temps on sembla que les paraules estan sota vigilància, com les idees, i la diversitat i les diferents formes de veure i de pensar el món es van diluint en un enfrontament alimentat per uns quants, crec que cal, més que mai, reivindicar el poder de la paraula. Just fa uns dies, la llibreria Sendak de Barcelona proposava una iniciativa meravellosa per recuperar l’oralitat: els seus contes per Telegram. I és que poder sentir una història té màgia, molta màgia, perquè el llenguatge que parlen els contes és universal. Les històries que s’han explicat, i s’expliquen arreu del món, tenen sempre similituds, perquè en el fons estem fets del mateix, per molt que alguns insisteixin en demostrar el contrari.

 

Munt de Mots

 

Des de fa nou anys, existeix el Festival Munt de Mots, un festival dedicat a la narració oral i impulsat pel meravellós Rubén Martínez Santana, que està fet de paraules i que ha tirat endavant aquest projecte malgrat les dificultats. La idea és senzilla: omplir Barcelona de contes, a les biblioteques, als centres cívics… Del 15 al 20 d’octubre, la narració oral ocupa la ciutat i ho fa amb narradors vinguts d’arreu: de casa, d’alguns indrets propers, com Galicia o Madrid, però també de Colòmbia, Camerun, Bèlgica o Argentina. Perquè les paraules ens uneixen, no ens separen, i com a narradora puc afirmar amb contundència que, qui vol deixar-se portar per un conte, ho farà en qualsevol idioma, perquè el narrador no només explica amb la veu.

Quan llegim una història, les paraules activen el cervell, desperten la imaginació i dibuixem a dins nostre el que les paraules transmeten. Amb la narració oral és tot el cos qui escolta i quan un narrador ens parla amb les mans, amb els ulls i amb l’espai que crea al seu voltant, escoltem amb la pell i vivim el conte d’una altra manera perquè ens envolta. Es fa viu i nosaltres el veiem. I com que cada persona és un món, cada narrador deixa sempre una mica del seu món en cada història, i per això el mateix conte canvia en mans de diferents narradors. És la màgia d’aquest petit art que és tan gran i que et fa somniar amb els ulls oberts.

Per això mateix, llarga vida als contes.

Si voleu saber més sobre el Festival Munt de Mots, podeu consultar les activitats al seu facebook o a la pàgina http://www.muntdemots.org

Inés Macpherson

Cuentos de Hadas de Angela Carter, de Impedimenta

21 lunes May 2018

Posted by encuentosydesencuentos in Cuentos, Lecturas y reseñas

≈ Deja un comentario

Etiquetas

Angela Carter, Consuelo Rubio Alcover, Cuentos, Cuentos de hadas de Angela Carter, Impedimenta, Vladimir Propp

Cuentos de hadas de ángela carter

 

 

Título: Cuentos de Hadas de Angela Carter
Editorial: Impedimenta
Traducción a cargo de consuelo Rubio Alcover
3ª Edición: abril de 2017

 

 

 

 

Érase una vez un libro repleto de historias. Un libro construido en su momento con un respeto y una fascinación por el cuento que se respira en cada página y que queda demostrado en las notas finales, donde se explica de dónde surgieron esas historias. Un libro que ha sido traducido por Consuelo Rubio Alcover y editado en castellano por Impedimenta con el mismo cuidado y esmero que Angela Carter puso en la recopilación de estos cuentos de hadas que distan mucho de ser los que han poblado la pantalla de la mano de Disney. Muestra de ello son tanto los relatos en sí como las ilustraciones, de Corinna Sargood, que nos recuerdan ese universo oscuro y luminoso, maravilloso y extraño que puebla los cuentos.

Analizar cada uno de ellos sería imposible y, francamente, creo que innecesario. La magia de estos cuentos reside en dejarse maravillar. Algunos resonarán a otras historias más conocidas, otros nos sorprenderán con un humor o una crueldad que se nos ha hecho creer que no tendrían que estar en los cuentos de hadas. Pero ¿qué son las hadas? ¿Son seres luminosos, bondadosos y con alas de colores que nos ayudan y nos conceden deseos? ¿O son seres que pueblan otro mundo, que pueden llevarnos a otros lugares, engañarnos, recordarnos lo pequeña que es nuestra existencia humana? La magia puede pintarse de muchos colores, tomar muchas formas. Y también las hadas. La gracia de esta recopilación es que hadas, lo que se dice hadas, no aparecen. Tampoco hay princesas frágiles que necesiten ser rescatadas porque son incapaces de valerse por sí mismas. Hay sangre, muerte, incesto, venganza, brujas, hechiceras, mujeres que se metamorfosean y jóvenes decididas. Hay trampas, embustes y astucias; hay humor, algún gramo de extraña violencia y familias raras.

Para los amantes de los cuentos, este es un libro magnífico. El prefacio de Consuelo Rubio Alcover, que es también la traductora, nos presenta autora y obra, pero sobre todo nos recuerda algo que nunca debemos olvidar: siempre encontraremos ecos de un cuento en otro cuento. Estamos hechos de la misma materia y nuestros tabúes son similares. Además, los cuentos, como los mitos y las leyendas, caminan, viajan de la mano y de la boca de muchas personas, se mezclan, se enredan y se transforman. Se pueden contener en el papel, pero siempre, cuando alzan el vuelo de la mano de un narrador, pueden sufrir cambios, buscar refugio en otro cuento hasta crear uno distinto. Angela Carter no pretendía hacer como Propp y vaciar de contenido los cuentos para encontrar su estructura, sus paralelismos. Ella simplemente los reunió para recordarnos que se pueden narrar las mismas historias de forma distinta, y que las protagonistas pueden vestirse de lo que quieran. Porque esto es un canto al universo femenino en todas sus facetas: hay mujeres fuertes y mujeres que reciben un escarmiento por no cumplir su palabra; mujeres engañadas y mujeres que engañan; astutas, traviesas e incluso tramposas. Hay jóvenes, niñas y ancianas. Saltamos de cultura en cultura, encontrando hilos que nos unen y otros que nos alejan, tejiendo un universo narrativo fascinante y divertido.

Estos Cuentos de Hadas de Angela Carter son un regalo. Te hacen reír, te sorprenden, te invitan a reseguir con las manos esos pequeños seres que pueblan las páginas en forma de ilustración… Una pequeña y magnífica colección de historias que, una vez más, nos recuerda que los cuentos también son para adultos.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson

Cuento con labios

22 viernes Sep 2017

Posted by encuentosydesencuentos in Cuentos

≈ Deja un comentario

Etiquetas

Cuentos, cuentos propios, microcuentos

Ya que el mundo está patas arriba, habrá que ir aprendiendo a caminar con las manos… Pero mientras tanto, os dejo un micro cuento, que viendo tantos cascos y malas caras, al final se nos olvidarán las historias, las manos y los besos:

«Al hombre morado le dolían tanto los besos que no daba, que le crecían los mordiscos por el cuerpo, llenándole la piel de cardenales de labios«.

Inés Macpherson

Eres una bestia, Viskovitz, de Alessandro Boffa (Círculo de Lectores)

07 jueves Sep 2017

Posted by encuentosydesencuentos in Cuentos, Lecturas y reseñas

≈ Deja un comentario

Etiquetas

Alessandro Boffa, Círculo de Lectores, Cuentos, Eres una bestia Viskovitz, Festival de Narración Oral, L'Astrolabi, Munt de Mots, Narracion oral

La narración oral tiene algo fascinante y es que, cuando vas a escuchar a un narrador, no sólo te dejas llevar por las historias que explica, disfrutando de los universos que crea con las manos y la voz, sino que puedes descubrir autores que no conocías. Hace un tiempo, en junio de 2016, José Luís Guerrero realizó una sesión de cuentos en el antiguo Bar L’Astrolabi, del barrio de Gracia (Barcelona), y nos contó algunas historias de un tal Viskovitz. Me enamoré al instante de ese nombre y decidí buscar el libro en el que se escondían esos relatos de animales que José Luís Guerrero supo plasmar con tanta soltura y gracia que, una vez adquirido el libro fue difícil no leerlo e imaginar a su vez cómo lo habría narrado él. Se trataba de Eres una bestia, Viskovitz, escrito por Alessandro Boffa.

Eres una bestia

Estos relatos de animales no son los que uno podría encontrar en una película de Disney, aunque todas y cada una de las especies que aparecen hablan. Estamos ante un personaje, Viskovitz, que va tomando las distintas formas que requiere cada relato, pasando por esponja de mar, escorpiones, pájaros, mantis religiosas, camaleones y un montón de otros animales. Adopta diferentes cuerpos para representar, en sus reflexiones y comportamientos, muchos de los aspectos de la extraña y, en el fondo un poco bestial, condición humana. Lo acompaña la encantadora Lujba, quien hace que a veces vaya perdido, a veces sueñe despierto y en ocasiones incluso pierda la cabeza.

Algunos relatos tienen más gracia que otros, como ocurre en casi todas las recopilaciones de cuentos, pero hay que reconocer que la frescura y locura que desprenden por norma general hacen que se te escape la risa sin importar que estés en el sofá de casa o en el asiento del metro. Y es que llevada al absurdo, la condición humana tiene algo de ridículo que nos vuelve entrañables, pero, sobre todo, muy peculiares.

Para que podáis disfrutar de una forma diferente de estos relatos, aquí os dejo dos enlaces a esa sesión de cuentos de José Luís Guerrero que hizo que Viskovitz pasara a formar parte de mis estanterías:

Historia sexual de una mantis religiosa: https://youtu.be/TM0f6waBZlQ
Soy una esponja de mar: https://youtu.be/aqT-PoiFKfI

Y ya que hablamos de narración oral… En octubre vuelve el Festival Munt de Mots a Barcelona. Estad atentos, que la ciudad se llenará de cuentos.

Hasta entonces, ¡felices cuentos y felices lecturas!

Inés Macpherson

← Entradas anteriores

Categorías

  • Actualidad
  • Actualidad editorial
  • Cajón de sastre
  • Cine
  • Cuentos
  • Lecturas y reseñas
    • Literatura juvenil
  • librerías
  • Poesía
  • Qué podemos contar…
  • Reflexiones
  • Serie TV
  • Sesiones de cuentos
  • Teatro
  • Un poco de historia…
  • Videos e imágenes

Archivos

  • octubre 2022 (1)
  • septiembre 2022 (2)
  • mayo 2022 (1)
  • marzo 2022 (1)
  • febrero 2022 (2)
  • enero 2022 (3)
  • diciembre 2021 (1)
  • noviembre 2021 (2)
  • septiembre 2021 (2)
  • agosto 2021 (1)
  • julio 2021 (4)
  • junio 2021 (2)
  • mayo 2021 (1)
  • abril 2021 (2)
  • marzo 2021 (3)
  • febrero 2021 (5)
  • enero 2021 (7)
  • diciembre 2020 (1)
  • noviembre 2020 (1)
  • octubre 2020 (3)
  • septiembre 2020 (3)
  • agosto 2020 (2)
  • julio 2020 (5)
  • junio 2020 (2)
  • mayo 2020 (4)
  • abril 2020 (2)
  • marzo 2020 (2)
  • febrero 2020 (2)
  • enero 2020 (5)
  • diciembre 2019 (2)
  • noviembre 2019 (5)
  • octubre 2019 (4)
  • septiembre 2019 (2)
  • agosto 2019 (1)
  • julio 2019 (3)
  • junio 2019 (2)
  • mayo 2019 (2)
  • abril 2019 (3)
  • marzo 2019 (4)
  • febrero 2019 (6)
  • enero 2019 (2)
  • diciembre 2018 (7)
  • noviembre 2018 (6)
  • octubre 2018 (6)
  • septiembre 2018 (3)
  • junio 2018 (3)
  • mayo 2018 (2)
  • abril 2018 (1)
  • marzo 2018 (2)
  • febrero 2018 (2)
  • enero 2018 (4)
  • diciembre 2017 (6)
  • noviembre 2017 (4)
  • octubre 2017 (2)
  • septiembre 2017 (5)
  • julio 2017 (2)
  • junio 2017 (2)
  • mayo 2017 (5)
  • abril 2017 (2)
  • marzo 2017 (3)
  • febrero 2017 (4)
  • enero 2017 (5)
  • diciembre 2016 (5)
  • noviembre 2016 (6)
  • octubre 2016 (4)
  • septiembre 2016 (4)
  • agosto 2016 (1)
  • julio 2016 (3)
  • junio 2016 (3)
  • mayo 2016 (5)
  • abril 2016 (5)
  • marzo 2016 (1)
  • febrero 2016 (2)
  • enero 2016 (3)
  • diciembre 2015 (2)
  • noviembre 2015 (2)
  • octubre 2015 (3)
  • septiembre 2015 (3)
  • agosto 2015 (1)
  • julio 2015 (1)
  • junio 2015 (4)
  • mayo 2015 (1)
  • abril 2015 (5)
  • marzo 2015 (3)
  • febrero 2015 (3)
  • enero 2015 (6)
  • diciembre 2014 (1)
  • noviembre 2014 (2)
  • octubre 2014 (5)
  • septiembre 2014 (9)
  • julio 2014 (3)
  • junio 2014 (9)
  • mayo 2014 (2)
  • abril 2014 (2)
  • marzo 2014 (6)
  • febrero 2014 (11)
  • enero 2014 (8)
  • noviembre 2013 (5)
  • octubre 2013 (2)
  • septiembre 2013 (2)
  • agosto 2013 (4)
  • julio 2013 (3)
  • junio 2013 (1)
  • mayo 2013 (3)
  • abril 2013 (4)
  • marzo 2013 (5)
  • febrero 2013 (4)
  • enero 2013 (5)
  • diciembre 2012 (3)
  • noviembre 2012 (4)
  • octubre 2012 (2)
  • septiembre 2012 (6)
  • agosto 2012 (8)
  • junio 2012 (5)
  • mayo 2012 (3)
  • abril 2012 (4)
  • marzo 2012 (6)
  • febrero 2012 (2)
  • enero 2012 (2)
  • diciembre 2011 (2)
  • noviembre 2011 (1)
  • octubre 2011 (1)
  • septiembre 2011 (3)
  • julio 2011 (1)
  • junio 2011 (1)
  • febrero 2011 (1)
  • enero 2011 (4)
  • noviembre 2010 (1)
  • agosto 2010 (1)
  • julio 2010 (2)
  • mayo 2010 (2)
  • abril 2010 (2)
  • marzo 2010 (7)

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Únete a otros 125 suscriptores

Blog de WordPress.com.

Privacidad y cookies: este sitio utiliza cookies. Al continuar utilizando esta web, aceptas su uso.
Para obtener más información, incluido cómo controlar las cookies, consulta aquí: Política de cookies
  • Seguir Siguiendo
    • Encuentosydesencuentos's Blog
    • Únete a 125 seguidores más
    • ¿Ya tienes una cuenta de WordPress.com? Accede ahora.
    • Encuentosydesencuentos's Blog
    • Personalizar
    • Seguir Siguiendo
    • Regístrate
    • Acceder
    • Denunciar este contenido
    • Ver sitio web en el Lector
    • Gestionar las suscripciones
    • Contraer esta barra
 

Cargando comentarios...