La memòria més secreta dels homes, de Mohamed Mbougar Sarr (Més Llibres)

Etiquetas

La memòria més secreta dels homes, Més Llibres, Mohamed Mbougar Sarr, Premi Goncourt

Escriure, llegir, endinsar-se en les llums i les ombres de la creativitat, de la literatura, de la necessitat d’explicar una història que pot contenir altres històries, que cus i recull fragments, referències, picades d’ullet; un retaule complex que ens recorda la forma en què allò que escrivim beu d’allò que hem viscut, d’allò que altres han escrit i d’allò que nosaltres busquem entre paraules. La literatura, l’escriptura o la lectura poden esdevenir diàlegs, interns, externs, formes de conversa on l’ésser humà es busca i busca que un altre el pugui veure; on busca crear alguna cosa única, encara que, segons una de les reflexions que trobem a La memòria més secreta dels homes, el temps és un assassí i «mata en nosaltres la il·lusió que les nostres ferides són úniques. No ho són. Cap ferida és única. Res humà és únic. Tot esdevé terriblement comú en el temps. Heus aquí l’atzucac; però és en aquest atzucac que la literatura té una possibilitat de néixer».

Quan acabes La memòria més secreta dels homes, de Mohamed Mbougar Sarr (premi Goncourt, publicat en català per Més Llibres i en castellà per Anagrama), saps que has fet un viatge per una reflexió sobre la literatura com a expressió artística, però també com a part de la vida, com quelcom que forma part de nosaltres, de l’impuls que ens porta a transmetre; potser també per això trobem un fil que ens porta a reflexionar sobre la necessitat d’escriure i de compartir, sobre el que volem trobar als llibres, sobre el que nosaltres hi posem, encara que no hi sigui… Perquè quan llegim normalment mai ho fem amb el cervell en blanc: portem amb nosaltres les vivències, les lectures passades, els prejudicis, les expectatives, les pròpies i les que ens convida a tenir el propi llibre, pel títol, per la contraportada, pels comentaris i les recomanacions, per les històries que el rodegen. I s’estableix un diàleg entre nosaltres i les pàgines, que ens obren una porta, que ens ofereixen un cordill per transitar pel laberint d’un fragment de món que ens traspassa i ens impregna.

Per la cita que trobem a l’inici del llibre, i perquè el propi autor ho ha comentat, veiem la fascinació de Mohamed Mbougar Sarr per Roberto Bolaño, per Los detectives salvajes, d’on també neix el títol del llibre. També per aquesta cita intuïm que estem a punt de trobar-nos amb una història que vol reflexionar sobre el valor de les històries, sobre les obsessions, sobre l’impuls de narrar, però també sobre tota la maquinària que hi ha al voltant d’un llibre, la crítica, els comentaris, la necessitat de buscar, de trobar algun sentit, això mateix que estic fent jo ara, intentant copsar o condensar el que he llegit, el que he sentit viatjant entre diaris, converses, cartes, històries que destil·len literatura i tradició, un diàleg entre cultures, una barreja curiosa on ens trobem amb un jove escriptor senegalès, en Diégane Latyr Faye, obsessionat per comprendre i reconstruir la història de T. C. Elimane, l’autor d’un llibre llegendari, El laberint de l’inhumà.

Al principi de la novel·la, trobem l’inici del diari personal d’en Faye, on el jove aspirant a escriptor apunta que «d’un escriptor i la seva obra, almenys en podem saber això: que l’un i l’altra caminen junts en el laberint més perfecte que puguem imaginar, un llarg camí circular, en què la destinació és confon amb l’origen: la solitud». La solitud, el silenci, l’oblit. El personatge de T. C. Elimane, que és el motor de la cerca del protagonista i l’home que lliga totes les històries que anem trobant entre les pàgines de la novel·la, està inspirat en Yambo Ouloguem, un autor que l’any 1968 va guanyar un premi i que, després de ser acusat de plagi, va desaparèixer. La forma en què es parla dels autors, la forma en què se’ls observa, se’ls admira o se’ls destrueix és un dels temes que apareix a la novel·la. També aquesta capacitat que tenim de creure que sabem com hauria de ser un llibre que no hem escrit. I és que, quan es parla de les crítiques que rep el fascinant debut d’Elimane, veiem que hi ha qui considera que el llibre no és prou africà, com si algú dels que opina sabés realment què vol dir ser africà o com si hi hagués una única manera de ser-ho o de viure-ho. Aquest punt, aquesta manera de contemplar una cultura, un país, de colonitzar fins i tot quan no colonitzes, és un dels altres fils que teixeix l’autor.

I aquesta imatge del teixit em porta a un altre element, a aquesta Aranya mare de qui va parlant de tant en tant el jove Faye per referir-se a una autora, la Siga. Aquí potser estic fent una lectura personal, però em sembla molt ben trobat el joc amb la simbologia de l’aranya. La figura d’Anansé, o Anansi, una divinitat africana representada per aquest animal, està associada amb la creació, i també amb el coneixement de les històries, a la capacitat que tenen aquestes d’atrapar-te, com ho fa Siga amb la seva teranyina; una teranyina que en Faye també anirà teixint, convertit ell també en un recopilador i creador d’històries.

Aquesta novel·la és un viatge que sap englobar en el seu interior el retrat d’una obsessió, el d’un país, el d’una família, el d’una història d’amor i el d’una recerca personal, i sap com barrejar-ho amb una reflexió sobre el colonialisme, la guerra, el nazisme, els vincles i les herències. És també una manera de comprendre la cultura, el llenguatge, la forma en què es poden trobar o trencar; una observació de la vida, de les ferides que són pròpies i les que ens deixen els altres. També és una exploració de la llar, de la família, de la pàtria, de la d’origen i de la que escollim més enllà del lloc de naixement. Hi ha un moment on els personatges parlen de la pàtria de dins, la pàtria dels records càlids i les tenebres glaçades, la pàtria dels somnis primers, de les pors; aquest passeig per les pàtries ens porta al regne de la biblioteca, a la pàtria dels llibres: «els llibres llegits i estimats, els llibres llegits i denigrats, els llibres que somiem escriure, els llibres insignificants que hem oblidat […], els llibres que esperen la seva hora en una nit pacient, abans del crepuscle de les lectures d’alba». Els llibres i la literatura com a espai, com a companya, com a element que ens proposa sempre més preguntes, que ens convida a mirar i a mirar-nos, a explorar el que volem de la vida i d’una lectura,

Si em preguntessin de què va La memòria més secreta dels homes, potser podria dir que és un llibre sobre una recerca, sobre una obsessió, però estaria apuntant només una petita part de tot el que s’hi troba. A més, el propi Faye diu que intentar definir un llibre pel que explica pot ser una manera d’etiquetar-lo, de fer-lo petit; per això crec que el millor que podeu fer és endinsar-vos en les seves pàgines, deixar-vos portar per aquest viatge que transita pel paper i per la carn, per la terra i per la biblioteca, per les amistats, els amors i la necessitat de mirar cap enrere, però sobretot, al nostre voltant, per entendre i seguir construint històries.

«Creiem, amb la força de l’evidència, que el passat és qui torna per habitar i assetjar el present. Caldria plantejar-se si la proposició inversa és igual de certa, si no més, i si nosaltres som els qui assetgem sense deixar mai repòs als qui ens han precedit. Som els autèntics fantasmes de la nostra història, els fantasmes dels nostres fantasmes».

Bon dijous i bones lectures!

Inés Macpherson

Radicalizado, de Cory Doctorow (Capitán Swing)

Etiquetas

Capitán Swing, Cory Doctorow, Radicalizado

En su ensayo Contra la distopía. La cara B de un género de masas (La Caja Books, octubre 2021), Francisco Martorell Campos comenta que «nos contamos relatos distópicos que, en contra o no de su voluntad, amplifican el desaliento y la desconfianza», porque se alimenta la sensación de que no hay otra opción, que el mundo en el que vivimos es el único mundo al que podemos aspirar, porque no existe otro sistema ni político ni económico ni social factible que nos ofrezca una alternativa. Radicalizado, el nuevo libro de Cory Doctorow que acaba de publicar Capitán Swing tiene un subtítulo: Cuatro distopías muy actuales. Y sí, cuando uno las lee tiene cierta sensación de desaliento, porque lo que narran nos suena cercano, porque el retrato, por muy en el futuro que pueda situarse, es un espejo de la actualidad, de su hostilidad e individualismo, de la dependencia tecnológica y otras ansiedades; sin embargo, entre sus páginas se respira algo más, una intención de mostrar, con cierto humor negro, que hay cosas que se podrían cambiar….  

Lo cierto es que Radicalizado es un libro con una carga crítica explícita, cabreada y con dosis de humor, guiños a la cultura pop e incluso un homenaje a Edgar Allan Poe. El primer relato, «Pan no autorizado», es, para mí, el más sólido de los cuatro relatos o novelas cortas, por sus personajes y por la idea de partida: un horno que deja de funcionar y que no acepta el pan autorizado que debería aceptar (la simple idea de poder utilizar solo un tipo de producto autorizado ya dice mucho).

En este relato encontramos a Salima, una inmigrante refugiada que consigue salir del campamento y del albergue para vivir en un piso de protección oficial. Podría parecer el inicio de un sueño americano, de esas clásicas historias de superación que tanto parecen gustar, pero, ¿lo es realmente? Tras haber navegado por la espantosa burocracia del sistema para conseguir algo de autonomía y respeto, Salima acaba topándose con otra parte del sistema que se aprovecha de los que no tienen nada, de los que no pueden escoger ni siquiera sus electrodomésticos: el piso era de protección oficial porque iba con esos aparatos que solo aceptan lo “autorizado” porque, de esa manera, empresa y propietario sacan beneficios, y porque saben que los inquilinos no se podrán permitir otra cosa. Sí, podemos ver la fragilidad a la que nos aboca la dependencia de la tecnología, pero el relato va más allá, porque no es solo el concepto de la tecnología, sino esa idea de elemento “no autorizado” lo que nos muestra las trampas del sistema, que te recuerda constantemente lo que no tienes, lo que no eres. Unas trampas que se extienden a otros espacios del edificio, donde hay puerta para ricos y para pobres y donde el ascensor no se para para los pobres si hay un rico dentro. De alguna manera, hay algo en ese edificio que recuerda a ese Rascacielos de J. G. Ballard, pero aquí encontramos una solidaridad entre los vecinos de la zona pobre que difiere de aquel maravilloso viaje vertical que nos ofreció Ballard hace años.

«Una minoría modélica» nos lleva a una realidad que nos suena, pero en la que aparecen elementos que nos llevan al mundo de la fantasía, porque nos topamos con el Águila Americana (un Superman con otro nombre, pero con Lois incluida y un Bruce, sin el apellido Wayne explícito, pero millonario y con ciertos toques que pueden recordar también a Tony Stark). Estamos ante un relato que reescribe ciertos aspectos del concepto de superhéroe y que sirve como espejo para reflexionar sobre la justicia y el sistema policial estadounidense (lo hace de forma más sutil que la serie The Boys, con menos violencia, pero recordando los hilos que se mueven en la sombra de aquello que nos enseñan). Recordemos que Superman, perdón, el Águila Americana, es extraterrestre. Y como tal, es extranjero, diferente, como le recuerda uno de los personajes que acompañan esta historia cuando le dice que «ahora mismo eres blanco, pero esa es una proposición puramente contingente».

El racismo, pero también el silencio; la hipocresía de la sociedad, que pone hastags pero no hace nada y que se adhiere al discurso que toca en cada momento; los superhéroes como ese elemento de poder que refuerza el estilo de vida americano. Y la pregunta que planea durante todo el relato: ¿por qué Águila Americana no había actuado antes? Una curiosa crítica al sistema legal, judicial y policial americano en el que los referentes a la cultura pop destacan.

La tercera novela corta o relato es la que da nombre al libro: «Radicalizado». Aquí encontramos una crítica directa al sistema sanitario americano, a las trampas de los seguros médicos, al horror de no poder pagar un tratamiento. Recuerdo un documental que vi hace años donde una pareja vivía en una tienda de campaña porque lo habían tenido que vender todo para pagar el tratamiento de cáncer de la mujer. Algo de eso hay aquí, pero con un punto más radical, llevado al extremo, con internet y los foros alimentando una rabia, una radicalización que va in crescendo. El autor nos está preguntando por el valor de la vida humana, por ese derecho que deberíamos tener todos a un sistema de salud pública, igual para todos.

El título de la última historia es un homenaje abierto a Poe: «La máscara de la muerte roja». Ese relato, escrito en 1842, nos mostraba al príncipe Próspero, y su pequeña comunidad de amigos aislados de la peste, celebrando una fiesta mientras el horror devora a los de fuera. Pero, ¿podemos contener la muerte, o esta se abre camino siempre, incluso cuando creemos que hemos cerrado con llave y el exterior no nos puede afectar? Algo similar plantea aquí Doctorow, con una crítica al individualismo, al sentimiento de superioridad de cierta clase de seres humanos que creen que pueden controlarlo todo, predecirlo todo, mientras esperan que la vida vuelva a la normalidad. Un curioso apocalipsis con toques y referencias a Mad Max y a ese concepto de pandemia que tanto hemos escuchado estos últimos tiempos.

Habrá a quien el discurso directo y abiertamente político de Doctorow le pueda desagradar y a quien le parezca que podría haber profundizado más en algunos aspectos de cada relato, pero al final, estamos ante historias que son espejos y a la vez cuadros, con pinceladas para recordarnos lo que tenemos delante y animarnos a encontrar las preguntas que navegan entre sus páginas.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson