Etiquetas
25N, Mario Benedetti, Miss Amnesia, TN Vespre, TV3, violència de gènere
Avui no hi haurà cap llibre, però sí que apareixerà un conte, cap al final. Perquè a vegades la ficció sap explicar millor que nosaltres què és el silenci. En especial el silenci en femení. Ahir, al Telenotícies Vespre de TV3, va aparèixer un reportatge on es parlava dels casos d’agressió sexual que atén el Clínic diàriament. Sí, diariament, perquè, de mitjana, atenen una víctima al dia. Set de cada deu casos són violacions. Però el més greu no són els números, que són esfereïdors, sinó el que van explicar després: el silenci. Cada cop hi ha més dones que decideixen callar, no denunciar. Per què?
No sé si els darrers casos mediàtics de violacions i agressions sexuals poden tenir alguna cosa a veure, però crec que és possible que una part d’aquest silenci vingui per aquí. Perquè veiem com el sistema judicial i la societat en general jutja més a la víctima que a l’agressor. Si era actriu, si portava roba interior provocadora, si anava sola, si havia begut, si no es va resistir prou, si no té un trauma prou evident… Tot això fa que la culpa recaigui en la dona, quan el fet és que l’únic responsable és qui viola, qui decideix que el cos d’una dona no val més que el desig que a ell li desperta. Però les dones no vam sortir de la costella de cap home, per molt que el relat bíblic ho expliqui així. No son objectes, ni estem aquí per fer companyia a algú. No estem aquí per despertar el desig de l’home. Nosaltres som. I també desitgem. I el nostre desig és nostre. Ningú té dret a fer-lo seu, a fer-lo miques. Ningú té dret a transformar-nos únicament en un tros de carn amb uns quants forats per on ficar-la. Que una dona estigui o no traumatitzada no és el que s’hauria de jutjar, perquè el problema no és ella, ni la seva roba, ni el seu cos. El problema és qui creu que té dret sobre ella. Fa temps, quan va sortir a la premsa el judici de la “Manada”, un bon amic em va dir una frase que em vaig repetint, per recordar que mai seré jo la culpable: “encara que estiguessis aquí, davant meu, en pilotes, i jo en tingués moltes ganes, si em dius que no, és que no. I si no em dius que sí, si no em convides, també és que no”. Res justifica que ens toquin sense permís. Absolutament res.
El problema és que vivim a una societat que ens transforma en objectes. La publicitat ho fa, els estereotips ho fan… I els objectes no parlen. No es queixen. I abaixen el cap. Perquè la vergonya és immensa. Perquè ens estan dient per tot arreu que és culpa nostra. Fins i tot altres dones ho fan: a la nostra època les noies no vestíem així; es que van provocant; es que no haurien d’anar soles… Per què som nosaltres les que hem de portar el pes de tota la culpa? Ells no fan res? Què passa, que els seus impulsos són justificables i la nostra vida i la nostra dignitat no? Potser hauríem de començar a pensar seriosament què està passant, què hem de fer per canviar aquesta societat que sembla disposada a seguir jutjant a la dona. I dic societat, no patriarcat, perquè és tota la societat, també les dones, les que hem de començar a pensar i a parlar més enllà del paper i la pantalla. Perquè si no, de tant callar, al final oblidarem. Com passa al conte de Miss Amnesia, de Mario Benedetti, que crec que és un resum perfecte per aquesta condemna al silenci que les dones hem fet nostra. Cerqueu el conte. Llegiu o escolteu la història. Potser us farà entendre l’horror que suposa repetir-se constantment aquesta frase: «Tengo que olvidarme, Dios mío haz que me olvide también de esta vergüenza». Quan la vergonya no hauria de ser d’ella. Mai d’ella.
Bon dijous, bones lectures… i no calleu.
Inés Macpherson