El setè cavall, de Leonora Carrington (Extinció Edicions)

Etiquetas

contes, El setè cavall, Extinció Edicions, Leonora Carrington

Descobrir per primer cop l’univers creatiu d’una autora és un dels plaers més grans que existeix. No saps què esperar, no saps què et trobaràs i comences la lectura disposada a trobar un fil conductor, quelcom que et porti pel laberint de paraules, de símbols, de referències… I vas avançant, fascinada per tot el que batega dins d’aquelles pàgines i, quan tanques el llibre, et maleeixes a tu mateixa per no haver-la conegut abans. Encara que potser ho has fet just quan tocava, quan tenies el cap preparat per gaudir realment de tot el que et proposa. Això és el que m’ha passat amb Leonora Carrington i el seu El setè cavall, publicat per Extinció Edicions i traduït per Anna Llisterri i Elisabet Ràfols-Sagués. N’havia sentit a parlar, sabia que existia, coneixia alguns dels contes en solitari, però no havia llegit tot el que habita entre les pàgines d’aquests contes.

Però anem per parts i parlem primer una mica d’aquesta autora. Leonora Carrington (1917-2011) va néixer a una bona família anglesa i com a filla de bona família, s’esperava d’ella que es casés i que formés una bona família anglesa. Però ella tenia un esperit creatiu i això la va portar a estudiar a Florència, on va descobrir l’obra dels grans mestres italians, i de nou a Londres, on va conèixer a Max Ernst, amb qui va marxar a París. Allà va coincidir amb els surrealistes, un moviment creatiu que li va donar ales per fugir dels convencionalismes, però on no va encaixar mai del tot, perquè els surrealistes tenien certa tendència a veure a la dona com a musa, i ella no volia ser això. De fet, Leonora Carrington deia que no havia tingut mai temps de ser la musa de ningú, perquè estava massa ocupada aprenent a ser una artista, a crear el seu propi univers. Quan va esclatar la Segona Guerra Mundial, van capturar a Max Ernst i ella va marxar cap a Espanya, on la van internar a un sanatori. L’experiència d’aquell horror va quedar plasmada a un llibre, Memorias de abajo, que podeu trobar en castellà publicat per Alpha Decay. Un cop fora, quan va saber que la volien tornar a internar, va marxar amb Renato Leduc, un bon amic, cap a Nova York. Leonora va deixar els Estats Units i es va instal·lar a Mèxic, on s’hi va quedar a viure.

Voler etiquetar l’obra de Leonora Carrington amb la paraula surrealista és voler assenyalar només una de les influències que la van tocar. El seu univers fantàstic va beure de molts altres mons i això es pot veure a tots els seus relats, on trobem estructures i elements que ens porten als contes clàssics, a les llegendes i contes populars celtes, a les històries de fantasmes, a la seva fascinació per la natura i els animals, per la mitologia, les llegendes, els éssers fantàstics… Per tant, el millor que es pot fer és obrir el llibre i deixar que la seva prosa t’atrapi. A El setè cavall en trobem una mostra magnífica: més de vint contes ordenats cronològicament i que es mouen entre 1937 i 1971. Hi veiem l’evolució, però també els punts en comú, els elements que es van repetint, creant una xarxa d’imatges que donen una solidesa extraordinària al seu imaginari. No en parlaré de tots, però voldria destacar alguns.

El primer que ens trobem és “Presentació en societat”, un relat extraordinari on una noia li demana a una hiena que la substitueixi a la festa que faran a casa seva. El simbolisme del procés de transformació de la hiena i la part final ens conviden a pensar en el desig de fugir de la rigidesa de la família, en la possibilitat de no voler encaixar en la societat, de no deixar-se encotillar, de treure’s la màscara… La idea d’obligar a les dones a comportar-se, a encaixar, també la trobem a un altre relat extraordinari, el de “La dama oval”, on ens trobem amb elements dels contes populars, com la noia tancada a la cambra (una noia alta, molt alta, que ja pel seu aspecte no encaixa), mirant per la finestra, la dona gran que vigila… Com a molts dels relats de Carrington, els animals tenen una forta presència aquí: tenim un cavall de fusta, en Tartar, una garsa que entra per la finestra, la Mathilde, i les dues noies, la que estava tancada i la que entra quan la veu per la finestra. Les quatre passen a ser cavalls… i no es pot ser cavall.

Com es pot intuir pel títol del recull, el cavall és un animal que apareix a molts dels contes. Més enllà de ser un animal que ens recorda l’obsessió que hem tingut per domar allò salvatge, un paral·lelisme clar de la necessitat de contenir la naturalesa salvatge, creativa o lliure de la dona, trobem que la simbologia del cavall ens acosta a les profunditats, al misteri, als mites ctònics, a la lluna… La fascinació per la natura i els animals, per la visió de la deessa com a ésser natural i lliure també es pot trobar a “Quan passaven”, una de les joies del recull, amb una càrrega simbòlica fascinant, on el món natural i el món humà i religiós es contraposen. Aquí descobrim a la fascinant Virginia Fur: «Dins la vasta cabellera de la Virginia, rat-penats i papallones nocturnes hi queien captives; les seves mans estranyes gesticulaven cap a les bèsties […], va obrir la boca i un rossinyol cec volà cap a dins; se l’empassà i cantà amb la veu del rossinyol».

L’humor absurd també es troba als contes de Leonora Carrington. Un exemple és el conte “Els tres caçadors” o “L’oncle Sam Carrington” on la protagonista sent un soroll estrany i busca l’origen: «Eren dues cols que es barallaven d’una manera espantosa. S’arrencaven les fulles l’una a l’altra tan aferrissadament que aviat només van quedar fulles esquinçades pertot arreu i ni rastre de les cols». El simbolisme de les verdures que utilitza Carrington en aquest conte és meravellós i ens mostra com d’absurd pot ser intentar encotillar una verdura…

Entre les pàgines d’aquests contes trobem éssers fantàstics, com la germana del conte “Les germanes” o la fascinant dona de “Conills blancs”, que neteja els plats al balcó, amb la seva llarga cabellera. El conte que dona títol al recull, “El setè cavall”, explora la hipocresia social, la necessitat de saber estar i la fascinació per la natura, per allò salvatge, entre moltes altres coses. La veritat és que es podrien extreure un munt de lectures i símbols dels contes de Leonora Carrington, però imagino que cada lector o lectora podrà extreure la seva pròpia interpretació. Les històries hi són, però el que pot trobar cadascú pot variar. Jo vaig trobar un meravellós homenatge a “La caputxeta vermella” a la part inicial de “La Jemima i el Llop”, un conte on veiem també un altre recurs habitual de l’autora, que és descriure als humans amb un punt animal, com si la seva cara sempre tingués algun tret que va més enllà. Llegir aquest relat em va fer pensar en Angela Carter, en la seva forma de reescriure alguns dels contes clàssics. Llegir també és això, deixar que un conte et porti a un altre, que et facin recordar, pensar…

Hi ha més contes al recull, alguns on podem detectar com la cultura mexicana anava penetrant l’imaginari de l’autora, però voldria acabar comentant el relat que porta com a títol “La meva mare és una vaca”. Aquí, la mitologia, la imatge de la deessa i els elements lunars són molt presents. És un relat màgic, simbòlic, mític, que et regala imatges i frases precioses: «Em sento sola i desgraciada però porto la meva última pell. Com que tu gairebé estàs cara a cara amb els Déus, no m’abandonis» o «Com puc fer passos fora del cercle si no tinc peus? […] T’has de teixir un cos amb fils d’aranya».

És cert que alguns dels relats poden semblar inacabats, com si no et portessin a un lloc concret i amb sentit, però jo no he tingut aquesta sensació. Crec que aquest llibre et proposa viatges, alguns curts, d’altres més llargs; viatges per un imaginari coherent, conscient i sòlid que és un veritable plaer. Passeges per les històries de Leonora Carrington com si estiguessis viatjant per un quadre: imatges potents i plenes de símbols que et conviden a gaudir dels paisatges, dels animals, dels personatges i les seves transformacions. Busqueu El setè cavall i deixeu-vos portar per aquesta autora genuïna i a reivindicar.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Cuántos de los tuyos han muerto, de Eduardo Ruiz Sosa (Candaya)

Etiquetas

Cuántos de los tuyos han muerto, Editorial Candaya, Eduardo Ruiz Sosa, relatos

Hay libros a los que llegas sin darte cuenta y agradeces las casualidades, la posibilidad de adentrarte en sus páginas sin saber qué esperar. Cuando en 2019 vi la ilustración de Cuántos de los tuyos han muerto, de Eduardo Ruiz Sosa, publicado por la editorial Candaya, me llamó la atención esa Matrioska vestida de Muerte, esa Muerte convertida en Matrioska.

Al acabar de leer el libro, comprendes que hay un juego de historias dentro de historias, no porque haya relatos dentro de otros relatos, sino porque todos ellos están relacionados en cierto sentido por todas esas muertes que son muertes, pero también son otras cosas. Porque no se trata tanto de la muerte en sí, la física, la corporal, sino de lo que los muertos nos dejan, los recuerdos del vínculo, las incógnitas, el vacío. Y luego esas otras pérdidas: enfermedades, desaparecidos, incertidumbres, pérdidas, olvidos, que pueblan nuestra vida y nos arrancan pedazos. Eduardo Ruiz Sosa nos recuerda que, a veces, la única manera de guardar esos fragmentos que se pierden, esas vidas que se escapan, es a través del relato; un relato que se escapa a las certezas, como la memoria. Por eso las ausencias convertidas en historias son siempre aproximaciones, variaciones, ficciones. Unas ficciones que en estas páginas saben jugar con las palabras y los espacios, creando escaleras de frases para crear un ritmo, una cadencia, una determinada pausa en el discurso.

El primer relato que encontramos es «Desaparición de los jardines».  En él nos adentramos en el dolor de la enfermedad degenerativa, de la pérdida de la memoria, pero lo hacemos de una forma que va más allá de lo obvio, de lo palpable. La pérdida de la memoria de la abuela tiene un paralelismo en el hogar, en la forma en que el espacio también se va desintegrando: «No sé qué empezó a morirse primero, si la casa o la abuela». Cuando perdemos un hogar, perdemos una parte de nosotros. Cuando perdemos a una persona, perdemos una parte de nosotros, y cuando esta persona se va perdiendo, la sensación es que también perdemos espacios de memoria, esos lugares donde construimos relaciones, recuerdos… Por eso la unión de las dos desintegraciones,  ese irse apagando y rompiendo, dejando a oscuras pedazos de una vida. «Creo que a veces es la muerte la que nos hace miembros de la misma familia. Ciertas formas de la muerte. O específicas muertes con nombre y apellido», nos dice el narrador. Y nos regala imágenes como la de su abuela observando los azulejos de la cocina o fijando la vista en la puerta de la habitación, para después seguir avanzando por la memoria y la tristeza de ver cómo el tiempo y los recuerdos se mezclan, se pierden, duelen:

«Supe que lloraba durante la mayor parte del día

que le dolían los recuerdos

            pero ella misma no conocía

                        el origen de su llanto

que en cada objeto de la casa anidaba una memoria como una mordida, que esa forma de vivir en el ahora todos los momentos del pasado no tenía descanso».

Con el segundo relato, «La garra de la estatua», nos adentramos en una pérdida muy real: la pérdida de un ser querido, en este caso, la madre. El duelo se mezcla con el dolor de vaciar una casa, de preguntarse cómo reconstruir a una madre que ya no está y que ha dejado un vacío, el suyo, lleno de incógnitas, plagado de cosas que no sabías y que no sabes cómo convertir en historia, en relato. Vaciar una casa también es una manera de vaciarse, de reconstruir la memoria, la parte de la vida compartida y aceptar que habrá zonas en blanco que tendrás que rellenar con tus recuerdos, con ficciones o aprender a convivir con el silencio. La presencia de una estatua sin mano, el descubrimiento de ciertas supersticiones, leyendas y deseos permiten preguntarse por la madre, pero sobre todo aprender «que el mundo tiene dos dimensionas: una donde puede morir el cuerpo […] otro donde puede morir la memoria».

«El dolor los vuelve ciegos» es un relato que te rompe. Hay que tener en cuenta que, en este libro, Eduardo Ruiz Sosa nos habla de la muerte desde dos lugares: desde una tradición que sabe aunar simbolismo y supersticiones, y desde la cruda realidad de la muerte violenta, el dolor de la crueldad humana, la sumisión, la explotación, el maltrato, y los desaparecidos. Es el caso de este tercer relato, donde nos desgarra la incertidumbre, la repetición del ritual de ir a reconocer cadáveres y tener que decir «él no es»; una repetición de la herida en forma de palabras que nos recuerda el sufrimiento de esos vacíos que impiden reconstruir un relato, porque no sabes qué ha ocurrido y nada en el exterior parece capaz de decirte algo.

Con «La mirada médica», el autor explora un tema complejo, el de las decisiones que los padres pueden tomar para cuidar, teóricamente, de los hijos. Decir que el relato solo habla de esto sería ser injusto: hay amistad y hay dolor; hay la certeza que la muerte de los padres de los demás nos hace pensar en la muerte de nuestros padres, y la nuestra propia; encontramos la dificultad de vivir en el mundo cuando uno no encaja, y encontramos un punto de humor macabro que aligera el peso.  

En «El sanatorio de la intemperie» Eduardo Ruiz Sosa nos muestra la muerte natural y la muerte violenta, la del enfermo y la del asesinado, la muerte lenta y la muerte rápida. El autor explora la enfermedad, el sufrimiento que supone estar encerrado en un cuerpo que ya no funciona: alguien que vive en la frontera, porque la mitad de su cuerpo funciona y la otra no. Reflexiona sobre lo que significa ser hombre, ser cuerpo, estar expuesto al tiempo, al olvido, a la muerte, y cómo las personas reaccionan ante esa muerte en vida, el dolor que podemos llegar a sentir ante la muerte lenta de un ser querido al que ya no reconocemos en esos ojos y pensar que no podemos hacer nada para ayudar a un amigo.

Exploramos la ceguera como soledad, como experiencia de amputación del mundo a través de la oscuridad en el relato «Una voz sin cuerpo», una historia en la que dos hermanos saben que se quedarán ciegos y, en un momento, nos dicen que no salen de casa porque así, cuando se queden ciegos, no echarán de menos la variedad de lo perdido. Con «No tiene nariz ni ojos, pero sí boca», Eduardo Ruiz Sosa nos ofrece uno de los relatos más extraños del libro, el más simbólico, quizá, o el que sabe explorar mejor la reflexión sobre el relato, sobre la forma en que las historias nos cuentan, pero también nos pueden ocultar.

El fanatismo religioso, el machismo y el sometimiento aparecen en «Naturaleza de los fieles», un relato donde vemos la amputación de la dignidad de una mujer que «aprendió a sentirse segura si desaparecía de la mirada de los otros». Exploramos el perdón en «Muerte de David Brodie» y observamos a un actor que busca experimentar la muerte a través de sus actuaciones en «Que el mundo arranque tus ojos». Nos invita a observar la pérdida, a reflexionar sobre ser presencia, sombra, el fantasma de los demás, para contemplar el poso que deja la gente cuando muere. ¿Y si nuestra vida fuera nuestra en la medida en que es de los otros, en que los otros la hacen suya? Si nos acogen tras la muerte, si nos recuerdan, tal vez construyan a través de sus recuerdos lo que fuimos nosotros.

Llegamos al final del libro con «La desaparición de los siervos», un relato que nos habla de la pérdida del hogar y la identidad, y nos explica que las historias, los relatos y los sueños también son maneras de lidiar con esa pérdida. Creamos historias. Historias que nos llevan hasta el Post Scriptum, donde nos encontramos de nuevo con esa estatua, esa mano, ese deseo que no sabíamos si se había cumplido o no, ese vacío que tenemos que llenar y que estas historias intentan acompañar. Un libro fascinante y poético que indaga en los aspectos de la muerte, la pérdida, pero, sobre todo, de la vida.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson