Etiquetas
Durant aquests dies de confinament, cada matí surto a mirar pel balcó. És un balcó petit, que dona a un carrer no gaire ample, amb vistes a edificis que sovint, a aquestes hores, tenen les persianes tancades: façanes adormides, com també ho estan els carrers per on ara només es desperta algun cotxe solitari. Mirar pel balcó és un gest que per a mi fa estiu, em porta al poble, perquè allà sempre començo el dia igual, recolzant-me a la barana metàl·lica (d’un finestral que no és balcó, però com si ho fos) per observar. Al poble pots mirar el mar, els vaixells que tornen, els que marxen. Sents el riure d’alguns joves que tornen de la platja, amb el regust de la festa encara a la boca, i aquell xiuxiueig que intenten amagar perquè saben que el silenci els envolta i potser els delata abans d’arribar a casa, just en aquella petita frontera entre el moment en que uns s’adormen i els altres s’aixequen. De lluny s’intueix la campana de l’església. I davant hi ha el mar i la casa dels meus avis, ja sense ells des de fa anys.
És un gest que ara, quan surto al balcó de la ciutat, on els horitzons són de ciment i asfalt, em fa recordar. Potser és la nostàlgia del moviment, no ho sé, però em venen les imatges: les finestres sempre obertes de bat a bat, i mig cos recolzat, parlant a crits amb algú des del carrer, amb l’àvia que sortia a la finestra del davant per preguntar si baixaríem a dinar, observant la tramuntana fent créixer onades i fent ballar els vaixells, creant una música que s’escola per totes les cases. Al poble ara ja no es fa tant, però abans era normal això de parlar-se de finestra a finestra, de balcó a balcó. Cridàvem un «mama» des del carrer, i sortien cinc caps (per això vam haver de començar a cridar a les mares pels noms, perquè sabessin a quina mare estàvem cridant). Infància i adolescència, estius i més estius lligats a un finestral que s’obre al mar i a uns moments de pau que es queden, encara que ja hagin passat. No sé per què escric això. Potser perquè avui he tornat a sortir a mirar pel balcó i he vist aquest petit fragment de ciutat, el silenci, aquest gris del cel que no marxa, i he pensat en dibuixar-me un mar a la finestra, amb una casa al davant, per on pogués parlar amb la meva àvia, amb el meu avi o amb qui fos, amb algú que no estigui a l’altra banda de la pantalla, sinó a prop, encara que no el puguis tocar. Després, recordes per què hi ha aquest silenci, per què només observes el carrer des del teu petit mirador casolà i els records es fan una mica més petits, com si haguessin de quedar-se esperant a que tot això passi, a que ja no hi hagi tants números a les notícies (números que tenen noms i famílies, que no són només part d’una estadística, d’una llista), a que l’angoixa davant del panorama es pugui anar calmant… i el balcó torna a ser un balcó de ciutat i tu algú que desperta a un nou dia que és igual que el d’ahir, amb totes les ganes acumulades que ja no saps on posar i potser per això et deixes portar per la nostàlgia que poses per escrit: nostàlgia d’algú amb qui parlar a l’altra banda del carrer, com fèiem al poble, gastant els «mama» i els noms, trencant el silenci amb una mica de vida; o simplement a l’altra banda, més enllà del tacte llis d’una pantalla.
Inés Macpherson