Balcons

Etiquetas

balcons, confinament, pensaments

Durant aquests dies de confinament, cada matí surto a mirar pel balcó. És un balcó petit, que dona a un carrer no gaire ample, amb vistes a edificis que sovint, a aquestes hores, tenen les persianes tancades: façanes adormides, com també ho estan els carrers per on ara només es desperta algun cotxe solitari. Mirar pel balcó és un gest que per a mi fa estiu, em porta al poble, perquè allà sempre començo el dia igual, recolzant-me a la barana metàl·lica (d’un finestral que no és balcó, però com si ho fos) per observar. Al poble pots mirar el mar, els vaixells que tornen, els que marxen. Sents el riure d’alguns joves que tornen de la platja, amb el regust de la festa encara a la boca, i aquell xiuxiueig que intenten amagar perquè saben que el silenci els envolta i potser els delata abans d’arribar a casa, just en aquella petita frontera entre el moment en que uns s’adormen i els altres s’aixequen. De lluny s’intueix la campana de l’església. I davant hi ha el mar i la casa dels meus avis, ja sense ells des de fa anys.

És un gest que ara, quan surto al balcó de la ciutat, on els horitzons són de ciment i asfalt, em fa recordar. Potser és la nostàlgia del moviment, no ho sé, però em venen les imatges: les finestres sempre obertes de bat a bat, i mig cos recolzat, parlant a crits amb algú des del carrer, amb l’àvia que sortia a la finestra del davant per preguntar si baixaríem a dinar, observant la tramuntana fent créixer onades i fent ballar els vaixells, creant una música que s’escola per totes les cases. Al poble ara ja no es fa tant, però abans era normal això de parlar-se de finestra a finestra, de balcó a balcó. Cridàvem un «mama» des del carrer, i sortien cinc caps (per això vam haver de començar a cridar a les mares pels noms, perquè sabessin a quina mare estàvem cridant). Infància i adolescència, estius i més estius lligats a un finestral que s’obre al mar i a uns moments de pau que es queden, encara que ja hagin passat. No sé per què escric això. Potser perquè avui he tornat a sortir a mirar pel balcó i he vist aquest petit fragment de ciutat, el silenci, aquest gris del cel que no marxa, i he pensat en dibuixar-me un mar a la finestra, amb una casa al davant, per on pogués parlar amb la meva àvia, amb el meu avi o amb qui fos, amb algú que no estigui a l’altra banda de la pantalla, sinó a prop, encara que no el puguis tocar. Després, recordes per què hi ha aquest silenci, per què només observes el carrer des del teu petit mirador casolà i els records es fan una mica més petits, com si haguessin de quedar-se esperant a que tot això passi, a que ja no hi hagi tants números a les notícies (números que tenen noms i famílies, que no són només part d’una estadística, d’una llista), a que l’angoixa davant del panorama es pugui anar calmant… i el balcó torna a ser un balcó de ciutat i tu algú que desperta a un nou dia que és igual que el d’ahir, amb totes les ganes acumulades que ja no saps on posar i potser per això et deixes portar per la nostàlgia que poses per escrit: nostàlgia d’algú amb qui parlar a l’altra banda del carrer, com fèiem al poble, gastant els «mama» i els noms, trencant el silenci amb una mica de vida; o simplement a l’altra banda, més enllà del tacte llis d’una pantalla.

Inés Macpherson

Fora de si, de Sasha Marianna Salzmann (Més Llibres)

Etiquetas

Fora de si, Maria Bosom, Més Llibres, Sasha Marianna Salzmann, Seix Barral

Quan obres les pàgines de Fora de si, de Sasha Marianna Salzmann, publicat en català per Més Llibres i en castellà per Seix Barral (traduït per Maria Bosom), el primer que et trobes són unes paraules de James Baldwin que ens recorda que «el temps passa i passa. Va cap enrere i cap endavant i t’arrossega amb ell». Després trobem les paraules d’Ingeborg Bachmann que ens diu que «em resulta pràcticament impossible dir “avui” malgrat que cada dia diem “avui”». I és que el temps té una presencia important en aquest llibre, perquè el teixit familiar que planteja Salzmann recorre diferents generacions, diferents èpoques; però no ho fa de forma lineal, sinó saltant entre moments i persones, creant un trencaclosques d’històries que ens ajuden a entendre i veure a l’Ali, la veu protagonista d’aquesta novel·la. I no dic veu perquè sí, sinó perquè crec que el joc que es crea amb el punt de vista narratiu, la veu que passa de primera persona a tercera, és molt important, perquè fins i tot quan volem narrar la nostra vida, a vegades cal sortir d’un mateix, parlar “fora de si”, per entendre qui som. Hi ha històries que vivim, que expliquem i que recordem: les pròpies, però també les dels altres. La família, les seves vivències i les seves personalitats, ens explica qui són i qui som, però algunes de les anècdotes, dels relats que hem escoltat mil vegades en el fons només són fragments, apunts que canvien segons qui els miri, qui els hi doni veu. I crec que aquest calidoscopi de personatges, generacions i èpoques permet jugar amb això, amb aquesta sensació de creure que sabem els motius, però descobrir que, si canviem la mirada, i la veu, potser en trobarem uns altres.

Fora de si és la primera novel·la de Sasha Marianna Salzmann, una escriptora que ve del món del teatre, on ha guanyat uns quants premis. En aquest debut demostra una capacitat fascinant per crear espais, descripcions i personatges amb una prosa que destil·la una bellesa senzilla, natural i alhora colpidora. Hi ha moments on la llum i les olors impregnen al lector i un arriba a veure’s en aquell indret, acompanyat de sons que mai ha sentit, però que respira. Són espais viscuts, i tot allò que es viu pot deixar una marca, una cicatriu, un recordatori del dolor i del plaer, de les ànsies i la ràbia, de la necessitat de ser, però la por de no tenir resposta. Per això funciona tan bé: perquè ens podem situar allà i sentir amb els personatges tot el que els sacseja i els inquieta, els mou i els atura.

Aquest trencaclosques familiar ens permet, a més, viure una sèrie de moments històrics que no destaquen per la seva grandesa en el fil lineal dels segles, sinó com a context de la vida d’una persona, d’una família. Com feia Bernhard Schlink a Olga (Anagrama, juny 2019), els esdeveniments són un marc i alhora quelcom que ens travessa com a persones. No vivim aïllats del món i del que passa, sinó que respirem dia a dia tot el que ens envolta i això ens afecta i transforma, com ho fa la història familiar, els petits gestos, els silencis o els crits. Estem fets d’històries, i Salzmann ofereix una constel·lació d’una riquesa impressionant, perquè es mou entre religions, nacions, política i gèneres, oferint diferents perspectives, diferents formes de viure cadascun d’aquests temes, sense estalviar detalls i sense caure en la simplicitat, demostrant que la identitat pot ser quelcom que ens ve donat i acceptem o quelcom que busquem fins a observar la nostra intimitat més estranya. D’aquesta manera, el quadre que anem construint a cada pàgina és complex i sensorial, ple de vides que poden ser marginals o poden estar trencades, però que tenen cos i palpiten, que podem olorar, tocar i viure.

A Fora de si trobem una família, però sobretot trobem la recerca de l’Ali, una recerca exterior i interior que ens parla de la identitat mòbil; una mobilitat que també trobem entre les veus narratives, on a vegades no sabem qui parla o des de quin gènere parla. Aquest joc, sumat a la xarxa temporal i generacional que proposa, fa que el lector navegui entre aquestes pàgines, mai perdut, però sí amb una sensació fascinant de saber que totes les històries sempre tenen un punt de vista que pot amagar alguna cosa, uns buits omplerts amb records que no són records, sinó imatges que voldries encabir-hi a dins per explicar el que no saps ni explicar-te a tu mateix. Potser per això també aquest “fora de si”, aquesta mirada que intenta observar des dels ulls dels altres.

Travessant fronteres que ens porten de la Unió Soviètica a Alemanya, de ciutats amb noms desconeguts a d’altres com Istanbul, Salzmann ens permet observar els espais amb els ulls de qui pertany i d’aquell que se sent foraster, perquè hi ha ciutats que mai t’acullen del tot, sempre ets de fora, i d’altres que són una mena de pont, un espai frontissa, una cruïlla on pots ser sense que ningú més et miri, perquè acabes formant part del paisatge, d’un tot que no és mai estàtic. Una història que parla de famílies i religió, d’amor i dolor, de la recerca d’una identitat més enllà de tot el que ens ve donat, més enllà de les conviccions inamovibles que ens tornen rígids i ens trenquen. Una novel·la que, en el fons, ens parla de transformacions: «Al cap i a la fi, no hi ha res que sigui cert, res. Com podem pretendre explicar res sobre nosaltres mateixos», si anem canviant dia a dia, a cada història, a cada record que recuperem, a cada vivència, a cada descobriment? Com es diu a l’inici del llibre, després de llegir les paraules de Bachmann, «el temps és un Avui que va començar fa cent anys i arriba fins ara».

Bon dimecres i bones lectures!

Inés Macpherson