Quins somnis vindran, de Richard Matheson (Laertes – L’Arcà)

Etiquetas

Albert Monteys, Cesc Martínez, L'arcà, Laertes Ediciones, Quins somnis vindran, Richard Matheson

«Morir, dormir… dormir i potser somiar. Sí, aquest és l’obstacle; no saber quins somnis acompanyaran el son etern, un cop alliberats d’aquesta pell mortal. És el que ens frena…» diu Hamlet en una de les escenes més emblemàtiques d’aquesta obra mestra de Shakespeare. Hamlet està plena d’escenes i diàlegs d’una profunditat reflexiva i filosòfica fascinants i és un text extraordinari per pensar la mort… i la vida.  Potser per això la cita que trobem abans de l’inici de la història que ens presenta Richard Matheson a Quins somnis vindran prové precisament d’aquesta magnífica obra, perquè també vol reflexionar sobre la mort, sobre la vida i sobre el pensament.

Fa uns mesos, l’editorial Laertes, a través de la col·lecció L’Arcà, publicava la magnífica Soc llegenda, i ara ens porta, per primer cop en català, i traduïda per Cesc Martínez (i amb coberta d’Albert Monteys), aquesta obra de Richard Matheson que alguns potser coneixeran per l’adaptació cinematogràfica que Vincent Ward va fer l’any 1998, protagonitzada per Robin Williams, i d’altres coneixeran perquè tenen present tota la producció d’aquest autor nord-americà d’imaginació extraordinària, que va escriure novel·les, contes, guions de cinema (va ser l’encarregat d’adaptar alguns dels contes d’Edgar Allan Poe que Roger Corman va portar a la gran pantalla) i també de televisió (va col·laborar, per exemple, a la mítica La dimensió desconeguda).

Escrita al 1978, Quins somnis vindran és una novel·la i alhora una reflexió filosòfica, existencial i metafísica sobre la nostra visió de la mort i del més enllà. A les primeres pàgines Matheson ens presenta al protagonista, en Chris Nielsen, un guionista que mor en un accident de trànsit. Però ens el presenta d’una forma peculiar. El marc narratiu de la novel·la utilitza una variant del clàssic manuscrit trobat: en aquest cas, una vident entrega un manuscrit al Robert Nielsen, el germà del Chris, i li explica que ha estat el propi Chris, des del més enllà, qui li ha dictat el text. Per això, al principi hi ha alguns errors en les paraules, correccions per part del Chris en veure el que ha escrit la vident… Després, aquesta narració en primera persona flueix amb més seguretat i ens endinsem en un viatge que explora diferents maneres de veure, entendre i acceptar la mort.

I com comença aquest viatge? En Chris desperta a l’hospital després de l’accident, desorientat; creu que segueix viu, que està somiant i que veure el seu propi enterrament forma part d’aquest estrany malson que no el deixa tranquil. Però llavors apareix a casa seva, veu el patiment i la tristesa de la seva dona, l’Ann, i comprèn que no és un somni. Allò és real. És mort. Aquesta acceptació li permet passar al món de les ànimes. Aquí, en Chris es troba amb el seu peculiar Virgili, el seu cosí Albert, que li explica com funciona aquesta mena de paradís on ha aterrat. El problema és que per molt paradisíac que sembli aquest indret, en Chris no es pot treure del cap el patiment de l’Ann. Necessita saber com està, voldria parlar amb ella, explicar-li que no ha de tenir por, que ell està bé, però no pot. Per això es comença a preguntar quan es podrà reunir amb ella. Sap que són ànimes bessones i que el seu amor no s’apagarà ni tan sols amb la mort. És una idea molt romàntica, si ho penses, però alhora provoca una dependència, una necessitat de l’altre que pot ser problemàtica, perquè cap dels dos pot acceptar del tot la seva nova realitat.

Això portarà al Chris a un viatge que ens recorda de nou al camí que ens va proposar Dante i que ens mostra diferents maneres d’entendre la mort i el més enllà. I és que, quan s’imaginen, es descriuen o es dibuixen els horrors del més enllà, en especial de l’infern, sembla que tot prové de l’exterior, d’allò que ens faran per castigar les nostres ànimes, els nostres pecats. Però, què passa si som nosaltres mateixos, si és la nostra ment, la nostra manera de viure i de pensar, la que ens situa en un espai, en un bucle, en una presó eterna? Quins somnis acompanyaran el son etern, preguntava Hamlet, conscient que potser el problema, allò que ens fa por, no és la idea o imatge de l’infern exterior, sinó l’interior, és a dir, la possibilitat que la nostra vida, el que hem fet, el que hem sentit o el que ens ha atrapat es quedi amb nosaltres, per sempre.

Malgrat parlar d’aquests temes, entre aquestes pàgines quasi mai es parla de Déu o de la religió. S’esmenten algunes religions i es parla de la fe, però l’autor no s’hi recrea. És cert que hi ha un tema on sí que hi ha algun regust d’ensenyament o reflexió religiosa, però Matheson sap com portar-ho d’un possible judici moral a un terreny personal, emocional i íntim. No ho explico de forma més explícita per no exposar l’argument i perquè crec que és un dels moments del llibre on es pot fer una reflexió personal més interessant. De fet, la forma en què va construint aquest món després de la mort dona peu a que cada lector faci les seves valoracions sobre el tema constantment.

Quins somnis vindran és una obra pausada on hi ha molt poca acció; les descripcions i els diàlegs tenen un pes molt important, però sobretot el que hi ha és un aspecte emocional i existencial que l’autor exposa de forma íntima, tranquil·la. Pot agradar més o menys el tipus de més enllà que ens proposa, però al final el que és important no és tant l’aspecte del lloc com la reflexió que hi trobem, la possibilitat de preguntar-nos què hem fet amb la nostra vida

Un Matheson diferent per acomiadar-me durant unes setmanes.

Bon estiu i bones lectures!

Inés Macpherson

Una història real, de Kate Reed Petty (Empúries)

Etiquetas

AdN, Empúries, Imma Estany, Kate Reed Petty, Una història real

Imagineu un equip masculí de lacrosse d’institut. Imagineu una festa llegendària que acaba dissolta per la policia, però que segueix al Denny’s, un local on hi van sempre que poden per prendre alguna cosa. Imagineu les converses adolescents, el desig, la vergonya de sentir alguna cosa per algú i voler impressionar-la. Imagineu l’arribada del Max, el paio admirat per tots, el que explica les millors històries, el que ha estat amb més noies, i la de l’altre paio, el Richard, el que no té mai èxit i és la diana de totes les conyes. I ara imagineu que expliquen el que han fet amb una noia borratxa i inconscient al seient del darrere del cotxe. Ara imagineu que sou una noia i escolteu aquesta història. Ara imagineu que sou la noia que hi havia al seient del cotxe i no recordeu res, absolutament res, només sabeu el que us expliquen, els diferents rumors, les diferents històries; versions que us defineixen, que us etiqueten, que us marquen.

Els esdeveniments que narra Una història real, de Kate Reed Petty, publicada per Empúries i traduïda per Imma Estany (publicada en castellà per AdN amb el nom Una historia verdadera), tenen lloc a finals dels 90, però seguim als personatges i les conseqüències d’aquests fets durant dues dècades. Ho fem a través dels ulls de l’Alice, la noia que hi havia al seient del darrere, però també d’en Nick, un dels nois del grup de lacrosse. Hi ha una línia temporal, però no estem davant d’una història lineal en el sentit habitual de la paraula. Sí, hi ha unes dates, sí, passen els anys, però cadascuna de les parts d’aquest llibre és més que un moment en el temps i en la història. El que ens proposa Kate Reed Petty és una mena de puzle format per peces narratives diferents, però relacionades, que juguen amb el format i amb el gènere; un puzle que, com a lectors, anem construint pàgina a pàgina.

Trobem petits guions de cinema de terror escrits per l’Alice i la Haley quan eren molt joves; els esborranys dels escrits que l’Alice fa per entrar a la universitat (uns esborranys que evolucionen, que tornen sobre certs temes, com el cinema de terror, la interpretació que fem de certes pel·lícules i de certs personatges, o la necessitat de trobar un grup, gent amb qui compartir les passions i les ferides; uns escrits acompanyats pels comentaris de la seva tutora, que també ens donen més informació). Hi ha correus electrònics, transcripcions, cartes i un seguit de materials que ens porten per un camí curiós i, a vegades, incòmode, per la forma que té l’autora de jugar amb les versions d’una mateixa història, per mostrar com ens poden manipular, com podem manipular, com ens podem creure un relat, com podem fins i tot fer nostre un relat que no hem explicat ni, potser, viscut.  

També trobem peces narratives més clàssiques, amb un format de narració més habitual. Un exemple d’aquestes són les parts dedicades a Nick Brothers: amb ell passegem per un relat que, al principi, s’acosta a una novel·la juvenil, o una pel·lícula juvenil, perquè les imatges que l’autora ens ofereix són les que hem vist ja a molts llargmetratges i sèries; les reconeixem, ens són familiars. Hi ha, de fet, un aire al món que vam descobrir a Thirteen Reasons Why, un llibre (i una sèrie) que parlava del suïcidi juvenil, però també de la cultura de la violació. I aquest és un dels temes que apareixen a Una història real, una novel·la on s’exploren les amistats, la forma en què fem pinya, la germanor entre els components de l’equip de lacrosse, la necessitat de ser i sentir-se “home” a través del sexe, sigui de la manera que sigui, fins i tot quan l’altra part potser no vol; la forma en què els grups generen relats que ells mateixos alimenten i fan créixer… Tot això entronca amb el llibre de Jay Asher i amb l’adaptació que se’n va fer, i ens recorda la importància d’escoltar, però sobretot de tenir veu. Perquè, què passa quan algú explica de tu alguna cosa que no és certa però la teva versió, la teva veu, no és escoltada? Passa que el dolor infringit es duplica, perquè l’acte i la història et colpegen per dues bandes.

A la novel·la de Kate Reed Petty, però, no ens quedem en aquest món adolescent, amb aquests rumors que corren com l’espuma i generen realitats a partir d’un relat que acaba tenint vida pròpia. Anem creixent, ens endinsem en l’edat adulta i trobem relacions tòxiques, control, alcoholisme, paranoia… Hi ha escenes d’una angoixa psicològica molt ben aconseguida, que saben jugar amb els elements de la narració del terror i el suspens i que també tenen un punt d’homenatge al gènere: les portes tancades, la idea de no poder sortir, de no saber si el que veus és real o no… Per què ens ofereix tot aquest material Petty? Per què trobem espai per una mena de thirller o d’història d’espies quan seguim avançant en el temps? Potser perquè vol mostrar precisament el poder de la narrativa i com el tipus de relat que ens expliquen ens condiciona la lectura, però potser també perquè vol mostrar com funciona el trauma, com ens afecta, ens marca i transforma la nostra vida.

Sí que hi ha una part de nosaltres que, com a lector, vol saber què va passar realment aquella nit. I cap al final del llibre trobarem certes claus sobre els fets, però també sobre la raó de ser del llibre, perquè en el fons no es tracta tant de descobrir el misteri com d’entendre el funcionament emocional i mental del relat, del que ens passa a la vida, de com ens marca i com ens pot definir. No és un llibre que tanquis i diguis, ja està. T’acompanya, es queda amb tu perquè vagis donant voltes, analitzant cadascuna de les parts, perquè fins i tot les que semblen més clàssiques a nivell narratiu amaguen informació, no sobre allò que va passar, sinó sobre el procés, sobre la forma en què desgranem els fets i les històries i com les expliquem. Perquè és important entendre com i qui les explica. Aquest és, en definitiva, un dels punts importants de la novel·la. Hi ha un moment del llibre on la Haley li demana a l’Alice que expliqui la seva versió, la seva història, com si fos quelcom senzill, com si una història, la història d’una vida, d’un dolor o un trauma fos quelcom lineal. Però no sempre és tan senzill. Per això el llibre té l’estructura que té, per això té tantes formes i té veus que no són la de l’Alice, perquè a vegades també necessitem la ficció, l’horror i les referències al terror per explicar els monstres o aquelles ombres que es van anar convertint en monstres.

Un altre punt interessant del llibre és veure com l’autora ens mostra les diferents maneres de transformar una història. Hi ha qui intenta amagar els fets culpant a algú altre, qui busca destacar un trastorn mental per remarcar la poca fiabilitat d’un testimoni… En aquest joc de transformació no són només els nois qui transformen el relat, sinó la pròpia Haley, l’amiga que vol ajudar però també vol que la seva amiga encaixi dins d’un relat més gran, el de la víctima i l’agressor, un relat clar, definit, que es pugui sumar a les històries de les altres víctimes, perquè sigui útil, perquè tingui un missatge. Però l’Alice estava inconscient: com pot saber realment què va passar? Per això, decideix explicar la història a la seva manera, fer-la seva.  Fa una novel·la de terror poc convencional, una història que probablement no provoqui por al lector; però si ho penses, en fa molta de por, perquè veiem representacions dels monstres i dels fantasmes que ens acompanyen, perquè veiem representacions dels inferns on pot anar a parar la ment, perquè veiem el dolor, el que ens fan i el que ens fem a nosaltres mateixos.

L’Alice acaba el llibre dient-nos això: «Haurem de dir que és ficció, és clar […]. Però confio que tu ho veuràs, que és veritat. I encara que no ho creguis —encara que ningú no em torni a creure mai més—, jo sabré que és veritat, perquè l’he fet jo; perquè (aquest relat) és meu». Aquesta és la seva història, una història real, una història de ficció; una història sobre la forma  i la importància de les històries.

Bon dilluns i bones lectures.

Inés Macpherson

La pomera i altres contes, de Daphne du Maurier (Les Altres Herbes)

Etiquetas

Daphne du Maurier, Les Altres Herbes

És probable que la lectura de La pomera i altres contes, de Daphne du Maurier, publicada per Les Altres Herbes i traduïda per Marta Pera Cucurell, hagués estat diferent si no tingués un nebot fascinat pels ocells. Però el tinc. Els observa per la ciutat i la muntanya, els dibuixa, buscant tots els detalls. De fet, té una enciclopèdia per consultar les espècies i les seves característiques. Els ocells són quelcom fascinant, una expressió de llibertat i meravella a través dels ulls d’un nen. I és clar, el primer relat que un es troba quan obre el llibre de La pomera i altres contes rep el títol de «Els ocells» i, mentre llegia les primeres pàgines no connectava amb l’adaptació de Hitchcock, sinó amb la mirada d’un nen que et truca per explicar-te quins ocells ha vist. Potser per aquesta mirada que no és meva, però m’acompanya, trobar-me amb aquest relat ha estat tan sorprenent i fascinant, perquè ha estat com trobar-se amb una història nova, que no tenia referents, que no podia comparar. Parlava d’ocells, dels ocells del meu nebot i, de cop i volta, deixaven de ser els seus per ser els de Daphne du Maurier i la seva capacitat de crear una atmosfera angoixant, asfixiant i visual. 

El relat «Els ocells» és una meravella, i endinsar-te en ell sense tenir present les referències cinematogràfiques permet gaudir encara més de la construcció atmosfèrica que té. Mentre el llegia, també hi havia una estranya sensació d’estar trepitjant un terreny on apareixien certs elements de l’imaginari de les històries apocalíptiques, de la supervivència davant d’esdeveniments impossibles de controlar. Els fets són insòlits, però ens remeten a un terror real, a la possibilitat de ser atacats, de no poder-nos defensar, de ser vulnerables… A vegades, per parlar de la realitat i els seus horrors necessitem explorar la por a través d’allò impossible, d’elements estranys, insòlits o sobrenaturals, però que, en el fons, parlen de nosaltres. Totes les històries poden oferir diferents interpretacions depenent de qui les llegeixi i del moment en què les llegeixi. És interessant veure com una mateixa història t’aporta diferents lectures i reflexions. Com deia abans, probablement jo no hagués entrat a la història de la mateixa manera si no tingués a prop a un nen enamorat dels ocells. La meva experiència hauria estat diferent. Aquesta és la màgia de la ficció, de la imaginació i de la nostra mirada lectora, que acaba la història, que la fa una mica seva.

Però aquest recull té altres contes igualment destacables. Per exemple el relat «La pomera», una meravella que explora la relació d’un matrimoni i la peculiar reacció que té el marit quan veu una pomera que, segons ell, li recorda a la dona morta per la forma i pel rebuig que li transmet. La idea de projectar en l’arbre la figura de la dona morta i veure com els sentiments que el marit tenia es van fent més potents fa que, a més de poder fer un retrat psicològic molt intens, puguem observar unes reflexions masclistes que esgarrifen. La simbologia de l’arbre, la diferència que sembla haver-hi entre la forma en què el veuen la minyona o el jardiner i el protagonista, el marit, donen una força, no sé si màgica, però sí psicològicament molt interessant. Què passa amb les pomes mortes, ens preguntem, mentre seguim avançant. Estan podrides realment? On acaba la nostra percepció i on comença la realitat?

Amb «El fotògraf» Daphne du Maurier explora la societat aristocràtica, el seu avorriment i la seva hipocresia, el paper de la dona en aquest entorn, i ens presenta uns personatges que barregen necessitat, frivolitat i crueltat amb unes descripcions de paisatges i indumentàries que demostren, de nou, que du Maurier tenia una capacitat descriptiva quasi pictòrica que va saber aplicar a un relat de caire més clàssic, menys angoixant que els anteriors, però que serveix com a impàs entre els dos primers i els que venen després. «Fes-me un altre petó, foraster» juga amb un ambient quotidià i familiar, el d’un cinema, i ens porta cap a un cementiri de la mà d’un home i d’una dona que coneix al cinema. Aquesta dona podria encaixar en la idea d’una femme fatale clàssica, però també té elements que entronquen amb l’imaginari gòtic i sobrenatural. El comportament, l’atmosfera, la descripció de la somnolència dels ulls que es va repetint són elements que ens poden portar cap a un marc literari recognoscible que ens fa creure que podem avançar-nos al relat i encertar… o no.

El segueix un relat intrigant i amb tocs fantàstic, «Monte Verità», una història que ens porta a la muntanya, a la superstició, a la por i a un espai on teòricament van les dones i no tornen. Què passa realment?  Què amaguen les llegendes i per què les expliquem? Amor, amistat i fascinació per la muntanya donen pas al penúltim relat, «El vell», una història que observa la vida dels altres, en aquest cas una parella de vells i els seus fills (interessant la curiosa radiografia que fa de la dona en aquest cas), i l’estranya relació que tenen. Amb un final sorprenent i fantàstic que ens pot portar a la mitologia, un se n’adona de la capacitat simbòlica dels contes de du Maurier, que sabia caminar per les fronteres del gènere. Tanca el recull «Cap motiu», una història amb tocs detectivescos que ens demostra que mai res és el que sembla.

Aquest recull, en canvi, sí és el que sembla: una oportunitat magnífica per descobrir en català el ventall literari dels contes de Daphne du Maurier, que ens mostra les relacions humanes, les seves pors, els seus vicis, els seus fantasmes i la foscor que pot picar a la porta, des de dins, o des de fora.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

El nom del món és bosc, d’Ursula K. Le Guin (Raig Verd)

Etiquetas

El nom del món és bosc, Raig Verd, Ursula K. Le Guin

Corria l’any 1972 quan Ursula K. Le Guin va publicar El nom del món és bosc (va ser Premi Hugo 1973 i finalista del National Book Award l’any 1976). Quasi 50 anys després, el que hi trobem entre les seves pàgines segueix tenint una vigència que diu molt de l’espècie, i de l’essència, humana i de la seva incapacitat de canviar realment, de pensar més enllà del seu propi benefici, de preguntar-se si té dret a fer el que està fent. Estem davant d’una novel·la d’unes 200 pàgines on Le Guin va saber condensar un discurs i un pensament molt clars. Com ella mateixa explica a l’epíleg, va escriure aquest llibre, que primer va titular Els homenets verds, durant l’hivern de 1968, a Londres. Implicada en les manifestacions no-violentes contra els assajos de bombes atòmiques i contra la consumació de la guerra al Vietnam, va deixar que la denuncia contra la forma i les conseqüències dels conflictes bèl·lics, contra l’explotació de recursos sense escrúpols d’un capitalisme que en aquella època teòricament no era tan salvatge com és ara, i contra el masclisme impregnés la seva prosa.

El nom del món és bosc (Raig Verd, maig 2021; traducció de Blanca Busquets) planteja un escenari on els terrestres ens hem expandit per l’espai, on busquem altres planetes per aconseguir recursos naturals i un lloc on instal·lar-se. A Le Guin no l’interessa l’aventura de la recerca per l’espai, sinó què fem quan arribem a aquest altre món; ella vol explorar el nostre comportament, la nostra manera de relacionar-nos amb la vida que hi trobem. Per això ens ofereix un planeta, Athshe (rebatejat pels humans com a Nova Tahití), un paradís blau i verd, on hi viuen uns humanoides (una branca de l’espècie humana que ha evolucionat i s’ha adaptat al seu planeta), els criatins. Són baixets i estan coberts de pèl verdós; són uns éssers que no són violents, no lluiten, no maten, i viuen en comunió i equilibri amb la natura. Els humans arriben, desforesten part del planeta per aconseguir fusta (ja no n’hi ha a la Terra) i els esclavitzen. Perdó, segons els militars els criatins col·laboren voluntàriament. Com sempre, Le Guin sap com mostrar la força i la importància del llenguatge i, en aquest cas, ens recorda com sabem maquillar les coses per fer veure i potser creure que són com diem, no com són.

El nom del món és bosc és una novel·la directa, punyent, amb una construcció de personatges que, sobretot en el cas del capità Davidson, no deixen lloc a interpretació. Aquest humà, aquest exemplar d’home, integra en la seva persona tot allò que fa que un vulgui formar part de qualsevol altra espècie: violent, masclista, menysprea a tot aquell que no sigui com ell i no entri dins de la seva definició del que vol dir un home de veritat. Le Guin planteja tres punts de vista, tres mirades diferents per narrar aquesta història. Una és la d’en Davidson, i les altres dues són un contrapunt profund i fascinant que entronca amb la tendència de l’autora a presentar-nos un diàleg entre els oriünds del planeta i un observador (a vegades un antropòleg o simplement algú que vol entendre com és l’altre, comprendre les diferències i acceptar-les). Un d’ells és el Lyubov, un científic amb una sensibilitat i una curiositat que l’empenyen a voler entendre el llenguatge, les costums i el funcionament social i intel·lectual d’aquest grup. L’altre és Selver, un habitant d’Athshe que pateix la crueltat dels humans i veu com tot allò que ell coneixia trontolla. Per molt pacífic que un ésser sigui, què passa quan li arrenquen tot?

Aquí trobem una defensa de la natura i una crítica al colonialisme, a la capacitat destructora de l’home, no només de l’entorn, sinó d’altres cultures, que entronca amb molts dels temes de Le Guin. També trobem els somnis i explorem com els entenen els habitants d’Athshe i com els entenem els humans. És curiós perquè el tema dels somnis també apareix a llibres com La rueda celeste, on un humà descobreix que els seus somnis són actius, poden transformar la realitat. La llengua també hi és molt present. Com el seu títol indica, el nom del món és el mateix nom que el de bosc per als oriünds d’Athshe. Però hi ha una altra curiositat: per a ells, la paraula “déu” també vol dir “traductor”, aquell que pot interpretar i traduir els somnis en accions.

És un llibre que atrapa, no per la velocitat de l’acció, sinó per la força del que explica i com ho explica, perquè té un punt molt directe: ens posa davant un mirall que és difícil d’esquivar. Podem mirar cap a una altra banda, però el mirall seguirà allà. Ens està retratant, ens està recordant quina és la nostra essència com a espècie. A Els desposseïts, un terrà li diu a en Shevek que l’ésser humà havia destruït el planeta Terra i que havien fracassat com a espècie, com a espècie social. A El nom del món és bosc ho demostrem un altre cop: la nostra capacitat de sotmetre a l’altre perquè és diferent, perquè el considerem inferior; la humiliació, la violència sexual envers les dones (hi ha un moment on el capità Davidson parla de les dones que han arribat de la Terra i és difícil no sentir rebuig en llegir el que diu, el que pensa); la nostra indiferència envers l’ecosistema d’un planeta, com si els recursos sempre fossin nostres, com si la superfície d’un planeta estigués allà per ser explotada per nosaltres… Consumim, ho consumim tot, ara i fa cinquanta anys, perquè creiem que tenim el dret a fer-ho i ens mereixem tenir, consumir, créixer constantment… I sí, ens omplim la boca de discursos i de proclames, però sembla que sigui impossible canviar el ritme, la desaforada necessitat de tenir més, de guanyar més, de remarcar la diferència, la desigualtat (fa molts anys, es va fer un estudi on es preguntava a un grup de joves estudiants què preferirien, tenir tots el mateix sou o que uns quants poguessin tenir un sou més alt que els altres; us imagineu quina va ser la resposta? Penseu malament i encertareu). Potser nosaltres no tenim la capacitat dels habitants d’Athshe per somiar, per trobar un déu que tradueixi aquest somni en acció i per això no canvia res, només repetim el mateix, un cop i un altre. Potser necessitem aprendre a transformar en acció els canvis que són, per ara, paraules.

Dit tot això, cal remarcar el disseny del llibre, cuidat fins a l’últim detall, amb una estètica que encaixa perfectament amb els seus germans de l’Ekumen, Els desposseïts i La mà esquerra de la foscor. Quan arribes a l’última pàgina, et dediques a mirar els detalls, les frases que s’amaguen darrere el planeta verd de la coberta, emmarcades per triangles negres i verds, un bosc de paraules que destaca idees, fragments, imatges que t’acompanyen. De fet, tot el llibre t’acompanya, per la seva capacitat de condensar en tan poc espai tantes coses, per les imatges, per la certesa de la capacitat humana de tacar tot allò que toca, de destruir, explotar i menystenir tot el que pot en nom del seu benefici.

Si no heu llegit mai aquest llibre, feu-vos un favor i aneu a buscar-lo. Deixeu que Le Guin us mostri aquest món que és bosc. I després seguiu llegint a aquesta dona, perquè cadascun dels seus llibres és una obra extraordinària plena de reflexions que són per emmarcar.

Bon dimarts i bones lectures!

Inés Macpherson