Etiquetas

, , , ,

Imagineu un equip masculí de lacrosse d’institut. Imagineu una festa llegendària que acaba dissolta per la policia, però que segueix al Denny’s, un local on hi van sempre que poden per prendre alguna cosa. Imagineu les converses adolescents, el desig, la vergonya de sentir alguna cosa per algú i voler impressionar-la. Imagineu l’arribada del Max, el paio admirat per tots, el que explica les millors històries, el que ha estat amb més noies, i la de l’altre paio, el Richard, el que no té mai èxit i és la diana de totes les conyes. I ara imagineu que expliquen el que han fet amb una noia borratxa i inconscient al seient del darrere del cotxe. Ara imagineu que sou una noia i escolteu aquesta història. Ara imagineu que sou la noia que hi havia al seient del cotxe i no recordeu res, absolutament res, només sabeu el que us expliquen, els diferents rumors, les diferents històries; versions que us defineixen, que us etiqueten, que us marquen.

Els esdeveniments que narra Una història real, de Kate Reed Petty, publicada per Empúries i traduïda per Imma Estany (publicada en castellà per AdN amb el nom Una historia verdadera), tenen lloc a finals dels 90, però seguim als personatges i les conseqüències d’aquests fets durant dues dècades. Ho fem a través dels ulls de l’Alice, la noia que hi havia al seient del darrere, però també d’en Nick, un dels nois del grup de lacrosse. Hi ha una línia temporal, però no estem davant d’una història lineal en el sentit habitual de la paraula. Sí, hi ha unes dates, sí, passen els anys, però cadascuna de les parts d’aquest llibre és més que un moment en el temps i en la història. El que ens proposa Kate Reed Petty és una mena de puzle format per peces narratives diferents, però relacionades, que juguen amb el format i amb el gènere; un puzle que, com a lectors, anem construint pàgina a pàgina.

Trobem petits guions de cinema de terror escrits per l’Alice i la Haley quan eren molt joves; els esborranys dels escrits que l’Alice fa per entrar a la universitat (uns esborranys que evolucionen, que tornen sobre certs temes, com el cinema de terror, la interpretació que fem de certes pel·lícules i de certs personatges, o la necessitat de trobar un grup, gent amb qui compartir les passions i les ferides; uns escrits acompanyats pels comentaris de la seva tutora, que també ens donen més informació). Hi ha correus electrònics, transcripcions, cartes i un seguit de materials que ens porten per un camí curiós i, a vegades, incòmode, per la forma que té l’autora de jugar amb les versions d’una mateixa història, per mostrar com ens poden manipular, com podem manipular, com ens podem creure un relat, com podem fins i tot fer nostre un relat que no hem explicat ni, potser, viscut.  

També trobem peces narratives més clàssiques, amb un format de narració més habitual. Un exemple d’aquestes són les parts dedicades a Nick Brothers: amb ell passegem per un relat que, al principi, s’acosta a una novel·la juvenil, o una pel·lícula juvenil, perquè les imatges que l’autora ens ofereix són les que hem vist ja a molts llargmetratges i sèries; les reconeixem, ens són familiars. Hi ha, de fet, un aire al món que vam descobrir a Thirteen Reasons Why, un llibre (i una sèrie) que parlava del suïcidi juvenil, però també de la cultura de la violació. I aquest és un dels temes que apareixen a Una història real, una novel·la on s’exploren les amistats, la forma en què fem pinya, la germanor entre els components de l’equip de lacrosse, la necessitat de ser i sentir-se “home” a través del sexe, sigui de la manera que sigui, fins i tot quan l’altra part potser no vol; la forma en què els grups generen relats que ells mateixos alimenten i fan créixer… Tot això entronca amb el llibre de Jay Asher i amb l’adaptació que se’n va fer, i ens recorda la importància d’escoltar, però sobretot de tenir veu. Perquè, què passa quan algú explica de tu alguna cosa que no és certa però la teva versió, la teva veu, no és escoltada? Passa que el dolor infringit es duplica, perquè l’acte i la història et colpegen per dues bandes.

A la novel·la de Kate Reed Petty, però, no ens quedem en aquest món adolescent, amb aquests rumors que corren com l’espuma i generen realitats a partir d’un relat que acaba tenint vida pròpia. Anem creixent, ens endinsem en l’edat adulta i trobem relacions tòxiques, control, alcoholisme, paranoia… Hi ha escenes d’una angoixa psicològica molt ben aconseguida, que saben jugar amb els elements de la narració del terror i el suspens i que també tenen un punt d’homenatge al gènere: les portes tancades, la idea de no poder sortir, de no saber si el que veus és real o no… Per què ens ofereix tot aquest material Petty? Per què trobem espai per una mena de thirller o d’història d’espies quan seguim avançant en el temps? Potser perquè vol mostrar precisament el poder de la narrativa i com el tipus de relat que ens expliquen ens condiciona la lectura, però potser també perquè vol mostrar com funciona el trauma, com ens afecta, ens marca i transforma la nostra vida.

Sí que hi ha una part de nosaltres que, com a lector, vol saber què va passar realment aquella nit. I cap al final del llibre trobarem certes claus sobre els fets, però també sobre la raó de ser del llibre, perquè en el fons no es tracta tant de descobrir el misteri com d’entendre el funcionament emocional i mental del relat, del que ens passa a la vida, de com ens marca i com ens pot definir. No és un llibre que tanquis i diguis, ja està. T’acompanya, es queda amb tu perquè vagis donant voltes, analitzant cadascuna de les parts, perquè fins i tot les que semblen més clàssiques a nivell narratiu amaguen informació, no sobre allò que va passar, sinó sobre el procés, sobre la forma en què desgranem els fets i les històries i com les expliquem. Perquè és important entendre com i qui les explica. Aquest és, en definitiva, un dels punts importants de la novel·la. Hi ha un moment del llibre on la Haley li demana a l’Alice que expliqui la seva versió, la seva història, com si fos quelcom senzill, com si una història, la història d’una vida, d’un dolor o un trauma fos quelcom lineal. Però no sempre és tan senzill. Per això el llibre té l’estructura que té, per això té tantes formes i té veus que no són la de l’Alice, perquè a vegades també necessitem la ficció, l’horror i les referències al terror per explicar els monstres o aquelles ombres que es van anar convertint en monstres.

Un altre punt interessant del llibre és veure com l’autora ens mostra les diferents maneres de transformar una història. Hi ha qui intenta amagar els fets culpant a algú altre, qui busca destacar un trastorn mental per remarcar la poca fiabilitat d’un testimoni… En aquest joc de transformació no són només els nois qui transformen el relat, sinó la pròpia Haley, l’amiga que vol ajudar però també vol que la seva amiga encaixi dins d’un relat més gran, el de la víctima i l’agressor, un relat clar, definit, que es pugui sumar a les històries de les altres víctimes, perquè sigui útil, perquè tingui un missatge. Però l’Alice estava inconscient: com pot saber realment què va passar? Per això, decideix explicar la història a la seva manera, fer-la seva.  Fa una novel·la de terror poc convencional, una història que probablement no provoqui por al lector; però si ho penses, en fa molta de por, perquè veiem representacions dels monstres i dels fantasmes que ens acompanyen, perquè veiem representacions dels inferns on pot anar a parar la ment, perquè veiem el dolor, el que ens fan i el que ens fem a nosaltres mateixos.

L’Alice acaba el llibre dient-nos això: «Haurem de dir que és ficció, és clar […]. Però confio que tu ho veuràs, que és veritat. I encara que no ho creguis —encara que ningú no em torni a creure mai més—, jo sabré que és veritat, perquè l’he fet jo; perquè (aquest relat) és meu». Aquesta és la seva història, una història real, una història de ficció; una història sobre la forma  i la importància de les històries.

Bon dilluns i bones lectures.

Inés Macpherson