Etiquetas
A l’inici de la segona temporada de la sèrie Fringe, el personatge d’Olivia Dunham li deia una frase en grec a Peter Bishop: «Na einai kalytero anthropo apo ton patera tou», que es podria traduir com «Ser un home millor que el seu pare». Un recordatori o potser el desig de poder evitar la repetició d’un comportament o d’esborrar les marques que ens poden deixar els progenitors. En el cas de la relació dels Bishop de Fringe, el viatge de pare i fill és interessant perquè tots dos veuen els seus defectes i les seves virtuts, els seus límits i les possibilitats d’esmenar errors. Això sí, no és un camí fàcil, perquè, al principi, en Peter creu que el seu pare és una mena de monstre i té les seves raons per pensar així.
Encara que ho sembli, no vull parlar de Fringe, sinó de la nova novel·la de Pep Prieto, El mal pare, publicada per Llibres del Delicte (encara que la lluita d’Olivia Dunham per ser més que les seves ferides també podria tenir algun paral·lelisme amb la novel·la…). Aquí també trobem una relació familiar, però més àmplia i amb moltes més fissures, la de la família Castells. Sadurní Castells és un gran home, un prestigiós arqueòleg, sovint una figura absent al cercle familiar per la feina. Però quan mor, les seves dues filles, la Nut i la Nix, i el seu fill, el Jan, descobreixen que potser era molt més que això: que potser era un gran home, però no un de bo. Aquest descobriment farà que ells també prenguin consciència de qui són, del seu passat i el seu present, dels seus fantasmes i de la capacitat que tenen, o no, de transformar-ho.
A partir d’aquesta premissa, en Pep Prieto s’endinsa en les profunditats d’un misteri que té moltes capes, molts referents, i on les relacions humanes (sobretot familiars) li permeten mostrar com aquells que ens envolten ens poden marcar. De forma positiva o de forma negativa. Els seus silencis, els seus afectes, els seus secrets o les seves màscares s’escolen sota la pell i, de forma conscient o inconscient, deixen la seva petjada. La gràcia és que el dibuix dels personatges que fa no és instantani ni busca la simplicitat, sinó que es va construint poc a poc. Tots ells van deixant veure les seves ferides, els seus desitjos, les seves frustracions. Els seus actes i els seus pensaments van creant un quadre complex que creix més enllà del misteri familiar, oferint els dubtes, les pors, la ràbia i un ventall d’emocions i conflictes psicològics que et condueixen per un laberint físic i mental que dona a cada personatge no només una personalitat, sinó un referent visual i narratiu propi que els connecta amb diferents gèneres.
I és que aquesta no és una novel·la que pugui quedar-se només amb una etiqueta. Es mou amb llibertat i consciència per diferents espais, gaudint de cadascun d’ells i fent gaudir al lector. És una història que ens parla de famílies, però també ens parla d’ombres, de records, de les màscares que portem, les físiques i les que ningú veu, però que igualment fan que tinguem dues cares; una història sobre el dolor, sobre la violència i la manera en què, a vegades, es vol maquillar, justificar o silenciar l’horror amb eufemismes que busquen esborrar les cicatrius. Però hi ha actes que et marquen a foc, cicatrius que mai s’esborren. Es poden transformar, poden acabar formant part de la teva pell, de la teva persona i llavors deixen de dominar-te i passes a poder dominar-les tu.
La forma en què evolucionen els personatges, el joc entre allò que som i allò que mostrem, les disfresses que ens poden amagar o que ens permeten ser qui realment som, fa que es pugui anar llegint no només l’argument, sinó tot el que batega entre línies. A més, l’estructura de la novel·la fa que, des del principi, entris en un espai viu i alhora fosc gràcies a una atmosfera molt ben construïda, que sap portar-te del present al passat, de la familiaritat a la frontera amb la patologia, que sap jugar amb les expectatives i els gèneres, deixant que aquell tic-tac de l’inici vingui a trucar a la porta de tant en tant, per recordar-te que els monstres dels contes i les llegendes poden estar al nostre cap, ser un record d’infantesa, un joc, però que també poden ser alguna cosa més.
El ritme, les descripcions i l’atmosfera t’atrapen i et conviden a caminar amb els personatges, pensar amb ells, patir amb ells, per endinsar-te en imatges i edificis d’una arquitectura que et transmet no només allò que veus a través de les paraules, sinó tot un imaginari que les sustenta i que ens interpel·la. Aquesta és una de les virtuts del llibre, que juga amb la seva autenticitat sense amagar del tot el substrat que hi ha al darrera, els referents que et poden evocar les escenes i que, a més, et fan creure que anirà per un camí, quan després va per un altre. Et fa dubtar i et porta cap a un desenllaç i un final que també és una mena d’homenatge a un personatge i a un gènere.
Per tant, si voleu deixar-vos atrapar per les ombres que s’amaguen darrere la porta (com la que l’Àlex Santaló ha creat per la coberta), obriu aquest llibre i trobareu misteri, terror, dolor, barrets i màscares. I un «tic-tac» amb melodia que us acompanyarà durant uns quants dies.
Bon dimecres i bones lectures!
Inés Macpherson