Etiquetas
És probable que la lectura de La pomera i altres contes, de Daphne du Maurier, publicada per Les Altres Herbes i traduïda per Marta Pera Cucurell, hagués estat diferent si no tingués un nebot fascinat pels ocells. Però el tinc. Els observa per la ciutat i la muntanya, els dibuixa, buscant tots els detalls. De fet, té una enciclopèdia per consultar les espècies i les seves característiques. Els ocells són quelcom fascinant, una expressió de llibertat i meravella a través dels ulls d’un nen. I és clar, el primer relat que un es troba quan obre el llibre de La pomera i altres contes rep el títol de «Els ocells» i, mentre llegia les primeres pàgines no connectava amb l’adaptació de Hitchcock, sinó amb la mirada d’un nen que et truca per explicar-te quins ocells ha vist. Potser per aquesta mirada que no és meva, però m’acompanya, trobar-me amb aquest relat ha estat tan sorprenent i fascinant, perquè ha estat com trobar-se amb una història nova, que no tenia referents, que no podia comparar. Parlava d’ocells, dels ocells del meu nebot i, de cop i volta, deixaven de ser els seus per ser els de Daphne du Maurier i la seva capacitat de crear una atmosfera angoixant, asfixiant i visual.
El relat «Els ocells» és una meravella, i endinsar-te en ell sense tenir present les referències cinematogràfiques permet gaudir encara més de la construcció atmosfèrica que té. Mentre el llegia, també hi havia una estranya sensació d’estar trepitjant un terreny on apareixien certs elements de l’imaginari de les històries apocalíptiques, de la supervivència davant d’esdeveniments impossibles de controlar. Els fets són insòlits, però ens remeten a un terror real, a la possibilitat de ser atacats, de no poder-nos defensar, de ser vulnerables… A vegades, per parlar de la realitat i els seus horrors necessitem explorar la por a través d’allò impossible, d’elements estranys, insòlits o sobrenaturals, però que, en el fons, parlen de nosaltres. Totes les històries poden oferir diferents interpretacions depenent de qui les llegeixi i del moment en què les llegeixi. És interessant veure com una mateixa història t’aporta diferents lectures i reflexions. Com deia abans, probablement jo no hagués entrat a la història de la mateixa manera si no tingués a prop a un nen enamorat dels ocells. La meva experiència hauria estat diferent. Aquesta és la màgia de la ficció, de la imaginació i de la nostra mirada lectora, que acaba la història, que la fa una mica seva.
Però aquest recull té altres contes igualment destacables. Per exemple el relat «La pomera», una meravella que explora la relació d’un matrimoni i la peculiar reacció que té el marit quan veu una pomera que, segons ell, li recorda a la dona morta per la forma i pel rebuig que li transmet. La idea de projectar en l’arbre la figura de la dona morta i veure com els sentiments que el marit tenia es van fent més potents fa que, a més de poder fer un retrat psicològic molt intens, puguem observar unes reflexions masclistes que esgarrifen. La simbologia de l’arbre, la diferència que sembla haver-hi entre la forma en què el veuen la minyona o el jardiner i el protagonista, el marit, donen una força, no sé si màgica, però sí psicològicament molt interessant. Què passa amb les pomes mortes, ens preguntem, mentre seguim avançant. Estan podrides realment? On acaba la nostra percepció i on comença la realitat?
Amb «El fotògraf» Daphne du Maurier explora la societat aristocràtica, el seu avorriment i la seva hipocresia, el paper de la dona en aquest entorn, i ens presenta uns personatges que barregen necessitat, frivolitat i crueltat amb unes descripcions de paisatges i indumentàries que demostren, de nou, que du Maurier tenia una capacitat descriptiva quasi pictòrica que va saber aplicar a un relat de caire més clàssic, menys angoixant que els anteriors, però que serveix com a impàs entre els dos primers i els que venen després. «Fes-me un altre petó, foraster» juga amb un ambient quotidià i familiar, el d’un cinema, i ens porta cap a un cementiri de la mà d’un home i d’una dona que coneix al cinema. Aquesta dona podria encaixar en la idea d’una femme fatale clàssica, però també té elements que entronquen amb l’imaginari gòtic i sobrenatural. El comportament, l’atmosfera, la descripció de la somnolència dels ulls que es va repetint són elements que ens poden portar cap a un marc literari recognoscible que ens fa creure que podem avançar-nos al relat i encertar… o no.
El segueix un relat intrigant i amb tocs fantàstic, «Monte Verità», una història que ens porta a la muntanya, a la superstició, a la por i a un espai on teòricament van les dones i no tornen. Què passa realment? Què amaguen les llegendes i per què les expliquem? Amor, amistat i fascinació per la muntanya donen pas al penúltim relat, «El vell», una història que observa la vida dels altres, en aquest cas una parella de vells i els seus fills (interessant la curiosa radiografia que fa de la dona en aquest cas), i l’estranya relació que tenen. Amb un final sorprenent i fantàstic que ens pot portar a la mitologia, un se n’adona de la capacitat simbòlica dels contes de du Maurier, que sabia caminar per les fronteres del gènere. Tanca el recull «Cap motiu», una història amb tocs detectivescos que ens demostra que mai res és el que sembla.
Aquest recull, en canvi, sí és el que sembla: una oportunitat magnífica per descobrir en català el ventall literari dels contes de Daphne du Maurier, que ens mostra les relacions humanes, les seves pors, els seus vicis, els seus fantasmes i la foscor que pot picar a la porta, des de dins, o des de fora.
Bon dilluns i bones lectures!
Inés Macpherson
