Alguns llibres fantàstics (2019)

Etiquetas

Cassandra Khaw, Elisenda Solsona, Els àngels em miren, Errata naturae, Guillem López, La maldición de HIll House, La primera vez que vi un fantasma, La teoria de l'imbècil, Lago negro de tus ojos, Marc Pastor, Pep Prieto, Persons non grata, Satèl·lits, Shirley Jackson, Solange Rodríguez Pappe, The King

Aquest any hi haurà llistes, moltes llistes: les de l’any, les de la dècada… Costa, i molt, escollir els millors llibres o les millors pel·lícules o sèries d’un any, de dos anys o de deu. Primer de tot perquè quan has entregat la llista, recordes un títol que ja no pots posar i que t’havia apassionat. Segon, perquè al final, tots tenim gustos diferents i subjectius. De fet, hi ha llibres que et poden fascinar en un moment de la vida i després, quan els reprens, preguntar-te com era possible que això t’agradés tant o que t’agradin encara més.

Tot això és perquè avui ofereixo una llista. No dels millors llibres, sinó dels que jo he gaudit més durant aquest any. N’he llegit molts més, i molts d’ells també eren molt bons, però aquest cop volia fer una petita reivindicació a més d’una recomanació. I la reivindicació és simple: la literatura fantàstica és diversa, té moltes formes, molts matisos i és Literatura. Els monstres, els fantasmes, l’estrany, l’horror, els superherois o les especulacions ens poden posar miralls al davant que poden ser molt més profunds del que alguns volen creure; tot depèn de les ganes de mirar. Quan es diu que el fantàstic és infantil o un gènere menor, sembla que la gent oblidi que alguns dels clàssics més importants de la literatura naveguen entre fantasies. Que hi hagi una vessant comercial no és sinònim de mala qualitat ni tampoc les males històries invaliden tot un gènere. També hi ha novel·les o pel·lícules realistes, romàntiques o històriques que són dolentes i ningú denigra tot el gènere perquè sí.

A més, com a mínim a la literatura catalana, estem d’enhorabona perquè neixen noves editorials, es comença a parlar d’autors i títols que molts no coneixíem i és un plaer poder veure com creix. No puc recomanar personalment La ciutat i la ciutat, de China Miéville (Mai Més), perquè està a la pila de pendents, ni La ciutat, de Clifford D. Simak (Editorial Chronos), per la mateixa raó, però havent llegit les crítiques i els comentaris que se n’ha fet, en tinc tantes ganes que no puc no recomanar-les. El mateix faig amb la nova novel·la de Mariana Enríquez, Nuestra parte de noche (Anagrama): havent gaudit amb els seus contes, m’atreveixo a recomanar-la havent llegit només vint pàgines.

Dit això, aquí va la meva collita de recomanacions i reivindicacions, tant en català com en castellà, del que sí m’he llegit:

Els àngels em miren, de Marc Pastor (Amsterdam). Per què? Perquè té un ritme brillant, un personatge principal extraordinari que està molt ben acompanyat per uns secundaris que en el fons no ho són del tot; un toc fosc molt ben dibuixat i una Barcelona que pots caminar entre pàgines mentre notes com hi ha alguna cosa més lliscant entre les ombres. Amb referències culturals inacabables, és una lectura imprescindible.

La maldición de Hill House, de Shirley Jackson (Minúscula i L’Altra Editorial). Encara que és un títol que ja s’havia publicat fa un temps, Minúscula l’ha tornat a reeditar en castellà i és un veritable plaer endinsar-se al món de Jackson amb aquesta novel·la. Una història que ens recorda que tots volem pertànyer, que tots tenim fantasmes i soledats i, a vegades, caminem sols. Extraordinària en qualsevol idioma.

The King, diversos autors (Errata naturae). Per què? Perquè cada assaig, article o peça t’acosta a alguna història d’Stephen King i li atorga una profunditat que sovint no li volen donar a aquest autor. És cert que fa best-sellers, però els temes que tracta i el que cadascun pot treure de la seva lectura va molt més enllà, com aquest llibre demostra. I si voleu alguns dels seus contes, sempre podeu buscar el Torn de nit d’Stephen King que va publicar Males Herbes al 2018.

La teoria de l’imbècil, de Pep Prieto (Apostroph). Per què? Doncs perquè, a través d’una protagonista que descobreix que té un estrany poder relacionat amb la paraula escrita, ens mostra les ombres i les fragilitats humanes i ens ofereix un retrat d’alguns aspectes del cantó més cru del nostre comportament. Una realitat bruta que ens esquitxa amb humor i mala llet i ens recorda de què estem fets.

Lago negro de tus ojos, de Guillem López (Runas-Alianza Editorial). Per què? Perquè ofereix una atmosfera malsana, angoixant i asfixiant que parteix d’un element estrany, però que també emana dels éssers humans que habiten la història. Misteri, horror amb tints lovecraftians i una veu narrativa que fa meravelles.

Si de móns lovecraftians es tracta, també caldria destacar Persons non grata, de Cassandra Khaw (Mai Més), un llibre format per dues novel·les curtes que barregen el gènere de detectius clàssics amb l’univers dels primigenis del geni de Providence. Ritme àgil amb una veu narrativa interessant.

Satèl·lits, d’Elisenda Solsona (Males Herbes). Per què? Doncs perquè sempre és un plaer llegir contes ben escrits. I perquè aquests contes sense lluna ens parlen de relacions humanes, del que passa quan ens porten al límit, quan ens trenquen, quan allò estrany ho sacseja tot; de les ombres que portem a dins i que poden sorgir quan les òrbites i la gravetat es transformen, i allò que crèiem inamovible es mou.

I per acabar, encara que és del 2018, també voldria destacar els contes de Solange Rodríguez, La primera vez que vi un fantasma, publicats per Candaya. Són contes que ens parlen de totes les formes dels espectres i dels llocs que habiten. Normalment són éssers d’interior, com molts monstres: habiten les parets, però també les persones. Són fantasmes que estan fets de pors, de desig i de dolor. Perquè el dolor també és un fantasma.

Aquesta és la màgia del fantàstic, algunes de les seves cares. Em deixo moltes. També em deixo molts títols, però ja m’he allargat molt. Sempre podeu buscar per aquí o anar a les llibreries i preguntar, perquè en saben molt i segurament ho explicaran millor que jo, perquè ho faran de viva veu, i la passió per la lectura sempre atrapa més quan es parla en persona.

Bones festes i bones lectures!

Inés Macpherson

El amigo, de Sigrid Nunez (Anagrama)

Etiquetas

Editorial Anagrama, El amigo, NAvona Editorial, novela, Sigrid Nunez

¿Qué hacemos los humanos ante la muerte? ¿Y ante una muerte por suicidio? Hay quien calla, quien habla, quien busca respuestas y quien busca consuelo; hay quien llora y quien grita; hay quien se encierra en sí mismo y quien se apresura a cristalizar los recuerdos para que no se pierdan también. Y los perros, ¿qué hacen? ¿Cómo les afecta la muerte de aquella persona que no los dejaba a solas nunca? ¿Cuáles son las formas del duelo?

La protagonista y narradora de El amigo, de Sigrid Nunez, publicada en castellano por Anagrama y en catalán por Navona, es una escritora neoyorquina que está enfrentándose a su manera al duelo de la muerte por suicidio de su amigo y mentor. Un día, recibe la llamada de la mujer de su amigo, porque quiere pedirle un favor: que se quede con su perro. Se trata de un gran danés, enorme y artrítico. Aunque no tiene permiso del casero para tener animales de compañía, la escritora decide llevárselo a su apartamento. Poco a poco, se creará un vínculo de amistad entre dos seres que, en parte, se sienten abandonados. Y a través de la escritura y la literatura, de los paseos y los silencios, el duelo irá avanzando.

(Ganadora del National Book Award y el New York Public Library Best Book Award)

Lo cierto es que hay libros que contienen una historia, con un inicio y un final, un argumento que podríamos dibujar en un mapa y personajes con nombre y apellido. Después, hay historias como las de El amigo, de Sigrid Nunez, que funcionan como novela, como diario, como carta por capítulos, como reflexión, homenaje y repaso literario. Hay diversos géneros y registros en esta historia de amistad que es a su vez una manera de hablar sobre la vida y la muerte, sobre el proceso de escritura y sobre los cambios que está viviendo el mundo editorial y literario en las últimas décadas. Estamos ante una ficción que nos permite ahondar en el interior de varios aspectos de las relaciones humanas, pero también observar la realidad cultural que nos rodea desde la opinión y la crítica de varios personajes que se mueven en el mundo de la palabra escrita.

Encontrar el equilibrio entre dos elementos tan distintos podría parecer difícil, pero Nunez lo consigue mediante un estilo magnífico, que juega con párrafos largos y algunos de apenas tres líneas, citas de libros, frases… Algunas hablan de literatura, otras hablan sobre la amistad entre humanos y perros. A veces hay un orden cronológico, otras veces no, y saltamos de un recuerdo a otro sin saber por dónde vamos, porque así es como funciona la mente. Es un relato ordenado que juega también a transmitir esa sensación de caos, de dolor, de necesidad de sacar todo lo que pasa por la cabeza, esa forma en que se encadenan los pensamientos. Quizás por eso a menudo también se acerca a otros tipos de duelo y de dolor, a una pérdida que no es la muerte, pero que marca de la misma manera. Nunez nos habla del trauma, de la trata de blancas, de la ceguera psicosomática de unas refugiadas de guerra, después de tanto llorar; del mutismo de algunas mujeres obligadas a prostituirse, de la forma en que a veces la escritura permite poder decir algo que no puedes pronunciar en voz alta, aunque luego lo rompas, lo quemes, lo borres de la misma manera en que te gustaría borrarlo de tu cuerpo. A través de estas historias también se escapan reflexiones sobre la ficción y la autoficción, cierto exhibicionismo que, a su vez, juega con un exceso de corrección política que puede cortar las alas o convertirnos en hipócritas.

Quizás por eso también se ha atrevido a hablar de la muerte desde uno de los temas tabú de nuestra sociedad, pues consigue tratar abiertamente el suicidio, exponiendo de forma natural las dudas y las preguntas, los referentes literarios, las reacciones habituales, los mitos que lo rodean. No cae en la tendencia a juzgar o a culpar: expone los hechos, los ajenos y los propios, la forma en que le afecta; repasa lo ocurrido y muestra cómo lo comprende sin necesidad de guardarlo bajo las etiquetas que habitualmente se intentan colocar a aquellas personas que mueren por suicidio.

Leyendo esto, uno quizás se podría preguntar, ¿por qué entonces se habla de un perro? ¿Por qué se le da importancia a esa amistad con un perro? Primero de todo, porque es un contrapunto. Él no te pide explicaciones. No te juzga. Está allí, sin pedirte que te olvides, que te recuperes o que pases página; está. Segundo, porque el perro y ella representan dos duelos distintos, dos soledades que intentan encontrar su forma de vivir, de comunicarse de nuevo, de ser. Porque, al final, de eso se trata, de comprender cómo nos expresamos, cómo nos afectan las heridas, propias o ajenas; cómo el mundo nos toca, nos ofrece historias que nos dicen mucho más de lo que quizás querríamos reconocer.

El amigo es una novela y una carta abierta, una manera de despedirse, de analizar la raza humana y después observar el comportamiento animal y comprobar las diferencias; es una forma de exponer la forma en que nos hemos ido transformando y hemos ido retorciendo la cultura, conscientes de todos nuestros horrores, pero también ciegos, aunque esta vez de forma voluntaria, ante esos monstruos que creamos nosotros. Es una historia de amistad y una despedida, un recorrido literario y una forma increíble de acercarse a la muerte y al suicidio para hablar sin tapujos y sin miedo. Un retrato humano y canino que indaga en la vida y la muerte de forma extraordinaria.

Inés Macpherson
Reseña redactada originalmente para Anika Entre Libros