Etiquetas
Édouard Louis, Editorial Salamandra, Jordi Martín Lloret, Lluites i metamorfosis d'una dona, Més Llibres
«Em van dir que la literatura no havia d’intentar explicar, sinó simplement il·lustrar la realitat, i jo escric per explicar i entendre la seva vida […] Em van dir que la literatura no s’havia d’assemblar mai a un manifest polític, i jo ja esmolo cada frase que escric com s’esmola la fulla d’un ganivet. Perquè ara ja ho sé, que van construir el que ells en diuen literatura en contra de les vides i dels cossos com el seu. Perquè ara ja sé que escriure sobre ella, i escriure sobre la seva vida, és escriure en contra de la literatura».
Petits paràgrafs, una pàgina, això és tot el que necessita Édouard Louis per fer una declaració d’intencions en tota regla, una declaració literària, política i humana. Perquè aquestes Lluites i metamorfosis d’una dona (publicada en català per Més Llibres, amb una imatge de coberta amb un interessant punt simbòlic, i en castellà per Salamandra) que ha escrit és una mena d’homenatge a la mare, una carta oberta que, com va fer amb Qui va matar el meu pare, és també una exploració, un quadre social sobre la desigualtat, sobre la violència social, estructural, però també la més íntima, la que durant anys van patir, i encara pateixen, les dones, una violència que es deia que calia acceptar, que era el que tocava…
Però aquest petit llibre, que no arriba a les 100 pàgines, no fa només una crítica al sistema social i patriarcal, sinó que també ofereix una observació del jo, de les relacions entre mare i fill, entre germans, entre el jo familiar i el jo social que busca un lloc propi. És difícil destriar un tema sense endinsar-se en el següent, perquè tot està lligat, i molt ben lligat. L’estil d’Édouard Louis és directe (i la traducció de Jordi Martín Lloret fa que sigui fluït i proper). Li parla a la mare, li relata tota una sèrie de situacions i reflexions íntimes que ell porta del jo al tu personal, però també universal, perquè entre els comentaris sobre l’escola, també podem intuir com s’insereix l’observació de la classe social, de les desigualtats, del dolor, del rebuig envers el diferent, un diferent que ell reconeixia en sí mateix, i no només per la seva condició social. La por a ser reconegut, a que la mare veiés qui era, quin era el seu dolor apareix entre les línies d’aquesta carta oberta, aquest homenatge, però també el dolor de sentir que volia allunyar-se, volia sentir-se diferent a ella. Hi ha confessions doloroses, les reflexions d’un adult que observa les que feia un nen que contemplava el seu món i sentia cert rebuig; un nen que a poc a poc va entendre que hi havia molt més del que ell veia, però que igualment sentia una necessitat de no ser vist per la mare, de que la mare no fos ella: «Abans d’aquell episodi jo no sabia que no estava bé voler una altra mare».
La mare, la dona que ho aguantava tot, que era presonera d’una situació econòmica, d’una necessitat econòmica perquè les circumstàncies de la vida l’havien portat a ser només una dona a casa, sense feina, només la de ser mare: una vida continguda entre les quatre parets de la casa i una rutina que l’ofegava, però de la que semblava que no podia fugir, perquè com escapes d’allò que t’ha definit tota la vida? «… la veia sortir a comprar queviures, tornar, preparar el dinar, servir-lo, desparar taula, rentar els plats, netejar, planxar, fer els llits del nen, preparar el sopar…» I passar gana, haver d’anar a demanar menjar, ajuda, perquè no arribaven. Aquesta és una història concreta, però podria ser la de moltes altres dones i famílies. Aquells que no entenen ni volen veure les altres realitats del món tenen una ceguera voluntària que els fa observar només el propi melic, la realitat propera que serveix únicament com a mirall del que viuen. Llibres com aquest ofereixen una finestra a una realitat concreta, palpable, que és real i que parla d’un ésser concret, però també d’un fet que va molt més enllà de les quatre parets on ell va viure.
Com deia, és un llibre petit, però immens, perquè entre tots aquests fets que relata, entre les línies d’aquest soliloqui, d’aquest diàleg mut amb la mare, també trobem reflexions extraordinàries que ens fan replantejar com observem el món, com el relatem, des d’on el relatem. «Puc entendre la seva vida si aquesta vida ha estat específicament marcada per la seva condició de dona?», es pregunta en un moment. La reflexió segueix i ell mateix respon, però jo la vull deixar oberta, perquè planteja la importància d’entendre, de fer l’esforç de posar-se en la pell de l’altre, encara que costi, encara que hi hagi elements que potser no compartim, perquè les històries dels altres també importen, ens marquen i també defineixen el món on ens movem.
No em vull allargar molt més, perquè crec que és interessant endinsar-se en aquest relat amb els ulls oberts, amb el cervell preparat per acollir el que exposa, el dolor, la tristesa, les ganes de ser, les ganes de tenir dret a ser: «He començat aquesta història volent explicar la història d’una dona, però ara m’adono que la teva història és la d’un ésser que lluitava per tenir dret a ser una dona, contra la no-existència que t’imposaven la teva vida i la vida amb el pare».
Bon dilluns i bones lectures!
Inés Macpherson
Encuentosydesencuentos's Blog 