Etiquetas
Aquesta és una d’aquelles reflexions que ningú ha demanat i que, per tant, és possible que ningú llegeixi, però que va començar a néixer ahir, quan vaig llegir que algunes sales de cinema havien de tancar (espero que només sigui temporalment, perquè moltes d’altres ja han anat desapareixent amb els anys), i tenia ganes de compartir-ho, perquè també és una mena de petit homenatge. Sé que probablement parlaré des d’una nostàlgia molt personal, des del lloc d’algú que sembla que no acaba d’encaixar en aquesta normalitat, no la nova que estem vivint ara, on no podem compartir, tocar, quedar, sinó la que ja venia anunciant-se des de fa temps, amb tantes pantalles individuals, amb tanta virtualitat solitària. No tinc res en contra de la soledat, m’agrada, però hi ha coses que sempre val la pena compartir. I de la mateixa manera que m’agrada anar a presentacions de llibres per escoltar a l’escriptor, compartir opinions amb els presents, i potser prendre una cervesa després (quelcom que ara tampoc podem fer), també m’agrada anar al cinema. Sí, puc gaudir d’una bona sèrie o una pel·lícula a la pantalla de la televisió, o fins i tot a l’ordinador. Però la sensació que ofereix el cinema, i les sales de cinema en concret, és molt diferent. Pot ser catàrtica, perquè connectes amb una comunitat de desconeguts en un espai que us uneix per una passió. Però també pot ser un espai on guardar els records d’altres persones, on escriure un fil d’històries que van més enllà de la pel·lícula.
Això últim em passa amb la meva àvia. Abans que comencés a perdre les seves capacitats, a vegades anava al cinema amb ella. Després de dinar, estudiava la cartellera minuciosament, buscant una pel·lícula que li pogués agradar. Descartava unes quantes, sobretot les més violentes, i cap al cinema. Alguna adaptació de Jane Austen va caure, però recordaré sempre la seva expressió quan vam sortir de veure El aviador, de Martin Scorsese. Jo havia pensat que li agradaria veure una recreació d’una època i d’un cinema que seria familiar per a ella, però quan ja havíem comentat un parell de coses sobre estètica, ens vam aturar al semàfor i em va dir: «nena, de veritat, no cal que em portis a veure coses tan avorrides. El proper dia, podem anar a veure alguna cosa més entretinguda i actual». El somriure, entre amable i emprenyat perquè l’estava tractant com una dona gran; la sensació que vaig tenir en veure que ella, amb els anys, seguia evolucionant, adaptant-se, transformant-se molt més del que ens pensàvem, és una cosa que recordo sovint, sobretot quan passo davant les sales de cinema on sempre anàvem (encara existeixen).
Em passa una cosa similar amb ma mare. Va haver-hi una època on jo la portava al cinema, per no anar sola, perquè encara no tenia ni quinze anys, i perquè així podia comentar la pel·lícula després amb ella. Bé, dins l’imaginari familiar hi ha la nostra experiència compartida veient Braveheart, perquè crec que l’ha explicat mil cops: jo plorant com una magdalena (va haver-hi una època on plorava fins i tot amb els anuncis, crec) i ella marejada perduda per la sang, però sobretot per la recreació prèvia a la tortura que rebria William Wallace. Crec que encara no m’ho ha perdonat. Tampoc tinc clar si m’ha perdonat Dead Man. Va ser el seu primer Jim Jarmush, i crec que també el meu. En sortir de la sala, em va dir que no tenia clar si li havia agradat o no, i porto des de llavors intentant que entengui per què és genial.
Va haver-hi una època on anar al cinema volia dir recordar que els dilluns eren pel Verdi, perquè era dia de l’espectador, i els dimecres per la resta. Volia dir recordar quina sala tenia aquella maleïda columna que no et deixava veure la pantalla sencera i quina els seients impossibles; o acabar veient mitja pel·lícula a les escales, perquè vam arribar molt justes a la sala i estava tot tan fosc que no hi havia manera de trobar seient. Volia dir veure com un company de fila desapareixia perquè la cadira s’havia trencat (era un cinema vell que després van renovar) i fer cua sopant un entrepà perquè pensàvem que l’estrena en versió original de The Lord of the Rings estaria a petar, i no va ser així. Per descomptat, també volia dir que hi havia dies on tocava anar al cinema sí o sí: el dia de Sant Esteve. Un dels cosins agafava la cartellera i escollia. Va haver-hi una època on Stallone va acompanyar les tardes del 26 de desembre per a molts membres de la família i és impossible no recordar-ho, no unir els nous Sants Esteves amb aquell fet. Anar al cinema segueix sent tot això, potser amb d’altres persones, potser en solitari, potser visitant altres sales, perquè moltes ja no hi són, però és això: una vivència.
Potser semblen tonteries, però les històries de les pel·lícules compartides formen part de la pròpia pel·lícula, de l’experiència d’anar a la sala, d’escollir, d’escoltar el riure d’un amic fora de lloc, d’aplaudir com una boja amb tota la sala, amb un munt de desconeguts que s’han emocionat igual que tu (això va passar fa poc, amb Endgame). Jo puc aplaudir a casa, davant de l’ordinador, emocionar-me davant de la televisió, però la soledat del gest fa que es quedi menys adherit a la pell i al record. Sí, ho podem compartir per la pantalla, com estic fent jo ara, escrivint això, pensant que potser algú ho llegirà, però al final, no és el mateix. Hi ha coses que necessites compartir en persona, al costat d’un altre, d’uns altres. I a vegades sento que estem perdent la idea de grup, de comunitat, el veritable plaer de compartir més enllà d’aquest espai rectangular on anem passant els dits. Un dels llocs on es podia aconseguir aquesta sensació de grup era al cinema, aquell lloc on podies anar sol i sentir-te acompanyat; aquell lloc on podies anar acompanyat i tenir un record propi i perfecte, encara que sigui minúscul pels altres, com els que acabo de descriure aquí.
Res més, reflexions d’un dimecres estrany.
Inés Macpherson