Satèl·lits, d’Elisenda Solsona (Males Herbes)

Etiquetas

contes, Elisenda Solsona, Males Herbes, Satèl·lits

Sense ser-ne conscient, he llegit aquests magnífics Satèl·lits d’Elisenda Solsona (Males Herbes, maig 2019), precisament aquest cap de setmana, amb lluna nova. I encara que la lluna teòricament segueix al mateix lloc de sempre, m’ha semblat una gran coincidència que, mentre jo passava pàgines, ella no m’estigués mirant des del cel. Aquesta observació no és gratuïta i tampoc estic revelant res que no pugui deduir el lector en llegir la contracoberta del llibre. I és que les vuit històries que trobem aquí passen sota el cel d’una nit sense lluna, però no perquè sigui nova, sinó perquè ha desaparegut. Per què? Potser perquè a vegades necessitem que passin coses fantàstiques, estranyes o inexplicables per poder mirar una mica més enllà, sigui més endins o cap a fora.

 

La desaparició de la lluna, present en tots els relats, a vegades és secundària, però sovint marca algun dels fets que sacsegen el món dels protagonistes i fan que la història es desenvolupi. La lluna, un element que sempre ha estat carregat de simbolisme, que s’ha relacionat amb la transformació de certes bèsties o amb el despertar de la bogeria de certes persones, amb els cicles i els canvis, segueix trastocant i trastocant-nos quan desapareix, perquè ens desperta la por, ens fa preguntar-nos què ha pogut passar i quins seran els efectes que tindrà el buit que deixa o si tornarà. Com un mirall de les relacions humanes que, quan es trenquen, també fan que tot trontolli.

I és que, en el fons, aquests relats parlen precisament de relacions humanes. Sigui en primera persona o amb un narrador focalitzat que va movent-se entre els personatges, no trobem cap conte on hi hagi una persona sola. Com passa entre la Terra i la Lluna, aquí també trobem parelles, de tot tipus, d’amics, d’amants, de familiars… I en totes aquestes relacions sembla que hi hagi un punt de paral·lelisme amb la relació entre el nostre planeta i el satèl·lit. La gràcia és que, a vegades, aquells que semblaven ser els que depenen de l’òrbita de l’altre per existir, com la lluna que desapareix, aconsegueixen desfer-se també d’aquest lligam, sigui per trencar-lo o per descobrir per què es va trencar, què s’amagava darrera d’un silenci o d’aquella foscor que havia tacat el cel del seu món personal.

En el primer relat, «Engranatges», ens endinsem en un paisatge que juga amb una subtil dualitat: la muntanya, la neu, el bosc i l’hotel són escenaris que poden ser idíl·lics o terrorífics, depenent dels referents literaris, cinèfils o personals que cadascun tingui. La gràcia és que l’autora ens permet situar-nos en les dues visions, aquells que veuen una realitat tranquil·la i aquells que veuen la foscor. I aquesta dualitat no acaba aquí. Les dues parelles de personatges que apareixen representen dues maneres diferents d’entendre el món i dues necessitats vitals diferents. Al final, la fina línia que separa la realitat i la fantasia, allò idíl·lic d’allò terrorífic sembla que es trenca, que tot s’uneix per donar un final perfectament calculat.

També sobre relacions ens parla el relat «Rems», però en aquest cas hi ha quelcom molt més poètic, tant en la relació en sí com en els efectes de la desaparició de la lluna. El final, revelador i colpidor, lliga també amb el relat de «Vies» on l’autora juga amb allò que el nostre cervell normalment accepta com a resposta lògica d’una escena per, després, trencar els nostres esquemes.

Hi ha relats que potser s’aparten més del punt fantàstic per jugar amb els aspectes més humans i terrenals de les relacions humanes, com passa amb relats com «Finestres» o «Sals de bany», on ens trobem amb un retrat dolorós de la dependència i de les expectatives que a vegades posem en l’altre i que després no es compleixen. Relacions tòxiques que poden ser molt familiars, però que estan emmarcades en un ambient asfixiant que carrega encara més la sensació d’ofec i d’angoixa que es pot tenir malgrat no hi hagi cap monstre més enllà d’un mateix o la seva relació amb l’altre.

L’absència de la lluna es torna més màgica, fantàstica i terrorífica en el relat «Balls». La manera en què l’autora fa que vagis entrant en el conte, a partir d’una escena totalment quotidiana, per després trencar-ho tot és extraordinària. I aquest és un aspecte a destacar de tots els contes: la forma en què la quotidianitat es va transformant a través d’unes descripcions, unes atmosferes i unes frases que saben perfectament per on et porten. I s’agraeix, perquè pots sentir com també a tu et venen ganes de sortir corrents.

Els dos últims contes del recull, «Closques» i «Reixes» juguen amb la lluna, però també amb les històries que expliquem o ens expliquem. El primer és colpidor pel que relata, però també és memorable per la manera en què utilitza la simbologia i les imatges per crear una xarxa d’històries i somnis que després es transformen en quelcom ben diferent. Una història que ens parla dels horrors que habiten entre nosaltres, dels monstres que tenen ben poc de fantàstics, i de com ho poden trencar tot. Un retrat psicològic molt ben treballat i amb una part final on tots els elements que han anat apareixent acaben encaixant a la perfecció.

L’últim conte, «Reixes», funciona com a relat, perquè juga amb la realitat i la fantasia de forma molt encertada, però també com a tancament del recull, perquè és un cant a l’escriptura, a la creació de mons, a la fantasia, i també perquè la lluna torna a estar present, com si haguéssim fet un viatge a les fosques pels mons de l’autora i ara haguéssim de tornar a la realitat.

Així que si voleu descobrir què passa quan la lluna desapareix, com les ombres que portem a dins poden sorgir quan les òrbites i la gravetat es transformen, quan allò que crèiem inamovible es mou, aquest és el vostre llibre.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Kentukis, de Samanta Schweblin (Literatura Random House)

Etiquetas

Kentukis, Literatura Random House, Samanta Schweblin

Cuando llega septiembre los quioscos siguen llenándose de fascículos, y se anuncian los títulos de películas, series y libros que ocuparán los meses que quedan hasta que se acabe el año. Yo también me sumo a esa rentrée literaria, pero con un poco de retraso y quizás a destiempo, pues Kentukis, de Samanta Schweblin, fue publicado por Literatura Random House en octubre de 2018.

Descubrí a Samanta Schweblin a través de sus cuentos, que son una gran muestra de su capacidad para provocar desasosiego con un apunte, con un elemento extraño que se mezcla con lo cotidiano como si siempre hubieran ido de la mano, aunque solo lo hagan con esa naturalidad sobre el papel que ella escribe. En Kentukis hay algo de esos cuentos, tanto por la estructura de las historias, que funcionan por sí mismas como un todo, como por la forma en que consigue provocar ese desasosiego, aunque esta vez lo extraño que se mezcla con la realidad no parezca tan extraño, sino una prolongación lógica, si se puede considerar así, de lo que ya hacemos habitualmente: mostrarnos y observar a través de diferentes dispositivos, compartiéndolo todo y a todos los niveles, difuminando cada vez más la línea de la intimidad. En la presentación que tuvo lugar en enero de 2019, en la librería La Central de la calle Mallorca de Barcelona, la autora reconoció que una de las ideas que dispararon la creación de Kentukis fueron sus conversaciones por Skype y ese momento en que la persona con la que hablas va a por un café y tú te quedas ahí, solo, observando un pedazo de hogar y te preguntas cómo será el resto, qué pasaría si pudieras echar un vistazo un poco más allá de la pantalla.

Pero, ¿qué es un kentuki? Son una extraña mezcla entre teléfono móvil (o cualquier dispositivo con cámara) y peluche. Los hay de diferentes formas y colores: conejos, cuervos, dragones… Y, como ocurre actualmente con cualquier novedad tecnológica, todo el mundo lo desea. La idea es sencilla: puedes comprar un kentuki y convertirte en amo de kentuki, o puedes ser kentuki y que en tu pantalla aparezca lo que ven los ojos del peluche. La pregunta que uno podría hacerse es ¿quién querría un bicho con ruedas y conexión a la pantalla de un desconocido dispuesto a mostrarle su vida? ¿Y quién necesita espiar la vida ajena a través de un peluche que no puede hablar, aunque sí moverse y observar? ¿Qué esperamos encontrar al otro lado?

En teoría, ni amo de kentuki ni kentuki pueden escoger quién habrá al otro lado, por lo que a menudo hay un choque de idioma, de edad, de cultura… Schweblin lo convierte en un fenómeno global que sirve para mostrar nuestro mundo globalizado, donde existen las desigualdades y los horrores, y donde siempre hay alguien que consigue enriquecerse aprovechando un hueco legal. Y es que, como también ocurre en la realidad, quien no puede comprarlo, pero lo desea, lo adquiere de otra manera; también hay quienes pagan grandes cantidades por poder acceder a lo que quieren: una familia con hijos, una familia pobre… como si la vida ajena fuera un parque de atracciones o un viaje turístico para descubrir realidades a las que ignorar a pesar de haberlas visto de cerca. También hay quienes los compran porque piensan que quizás harán compañía a los ancianos de una residencia, pero ¿cómo actúan los kentukis al descubrir lo que van a ver durante todo el día? ¿Cómo actuamos los humanos? ¿Cuántos carteles hay en las residencias recordando a los familiares que vayan a ver a sus ancianos?

Y es que, al final, los kentukis son simplemente una excusa para mostrarnos un retrato de ciertos afanes y comportamientos humanos: la búsqueda de la felicidad, de la identidad o de compañía se mezclan con los miedos, los egoísmos, el voyeurismo o el chantaje. Una mirada crítica que a veces es tierna, pero a menudo es dura, porque nos muestra esa parte que tenemos aunque no queramos mirar; miraremos hacia fuera, porque casi siempre es más fácil que mirar hacia dentro. Una mirada que nos permite comprobar nuestra relación con la tecnología e ir más allá de esa visión que señala simplemente nuestra dependencia. Porque Schweblin nos ofrece un cuadro que deja al descubierto cómo puede provocar alienación, frustración, crueldad, infantilismo, exhibicionismo, y una larga lista de problemáticas que, a su vez, nos recuerdan que a veces vemos el horror a través de la pantalla y no hacemos nada; o nos comportamos de forma brutal sin tener en cuenta quien está al otro lado, de la pantalla, de la puerta o de la otra piel.

¡Feliz martes y felices lecturas!

Inés Macpherson