Etiquetas

, , , , ,

«Morir, dormir… dormir i potser somiar. Sí, aquest és l’obstacle; no saber quins somnis acompanyaran el son etern, un cop alliberats d’aquesta pell mortal. És el que ens frena…» diu Hamlet en una de les escenes més emblemàtiques d’aquesta obra mestra de Shakespeare. Hamlet està plena d’escenes i diàlegs d’una profunditat reflexiva i filosòfica fascinants i és un text extraordinari per pensar la mort… i la vida.  Potser per això la cita que trobem abans de l’inici de la història que ens presenta Richard Matheson a Quins somnis vindran prové precisament d’aquesta magnífica obra, perquè també vol reflexionar sobre la mort, sobre la vida i sobre el pensament.

Fa uns mesos, l’editorial Laertes, a través de la col·lecció L’Arcà, publicava la magnífica Soc llegenda, i ara ens porta, per primer cop en català, i traduïda per Cesc Martínez (i amb coberta d’Albert Monteys), aquesta obra de Richard Matheson que alguns potser coneixeran per l’adaptació cinematogràfica que Vincent Ward va fer l’any 1998, protagonitzada per Robin Williams, i d’altres coneixeran perquè tenen present tota la producció d’aquest autor nord-americà d’imaginació extraordinària, que va escriure novel·les, contes, guions de cinema (va ser l’encarregat d’adaptar alguns dels contes d’Edgar Allan Poe que Roger Corman va portar a la gran pantalla) i també de televisió (va col·laborar, per exemple, a la mítica La dimensió desconeguda).

Escrita al 1978, Quins somnis vindran és una novel·la i alhora una reflexió filosòfica, existencial i metafísica sobre la nostra visió de la mort i del més enllà. A les primeres pàgines Matheson ens presenta al protagonista, en Chris Nielsen, un guionista que mor en un accident de trànsit. Però ens el presenta d’una forma peculiar. El marc narratiu de la novel·la utilitza una variant del clàssic manuscrit trobat: en aquest cas, una vident entrega un manuscrit al Robert Nielsen, el germà del Chris, i li explica que ha estat el propi Chris, des del més enllà, qui li ha dictat el text. Per això, al principi hi ha alguns errors en les paraules, correccions per part del Chris en veure el que ha escrit la vident… Després, aquesta narració en primera persona flueix amb més seguretat i ens endinsem en un viatge que explora diferents maneres de veure, entendre i acceptar la mort.

I com comença aquest viatge? En Chris desperta a l’hospital després de l’accident, desorientat; creu que segueix viu, que està somiant i que veure el seu propi enterrament forma part d’aquest estrany malson que no el deixa tranquil. Però llavors apareix a casa seva, veu el patiment i la tristesa de la seva dona, l’Ann, i comprèn que no és un somni. Allò és real. És mort. Aquesta acceptació li permet passar al món de les ànimes. Aquí, en Chris es troba amb el seu peculiar Virgili, el seu cosí Albert, que li explica com funciona aquesta mena de paradís on ha aterrat. El problema és que per molt paradisíac que sembli aquest indret, en Chris no es pot treure del cap el patiment de l’Ann. Necessita saber com està, voldria parlar amb ella, explicar-li que no ha de tenir por, que ell està bé, però no pot. Per això es comença a preguntar quan es podrà reunir amb ella. Sap que són ànimes bessones i que el seu amor no s’apagarà ni tan sols amb la mort. És una idea molt romàntica, si ho penses, però alhora provoca una dependència, una necessitat de l’altre que pot ser problemàtica, perquè cap dels dos pot acceptar del tot la seva nova realitat.

Això portarà al Chris a un viatge que ens recorda de nou al camí que ens va proposar Dante i que ens mostra diferents maneres d’entendre la mort i el més enllà. I és que, quan s’imaginen, es descriuen o es dibuixen els horrors del més enllà, en especial de l’infern, sembla que tot prové de l’exterior, d’allò que ens faran per castigar les nostres ànimes, els nostres pecats. Però, què passa si som nosaltres mateixos, si és la nostra ment, la nostra manera de viure i de pensar, la que ens situa en un espai, en un bucle, en una presó eterna? Quins somnis acompanyaran el son etern, preguntava Hamlet, conscient que potser el problema, allò que ens fa por, no és la idea o imatge de l’infern exterior, sinó l’interior, és a dir, la possibilitat que la nostra vida, el que hem fet, el que hem sentit o el que ens ha atrapat es quedi amb nosaltres, per sempre.

Malgrat parlar d’aquests temes, entre aquestes pàgines quasi mai es parla de Déu o de la religió. S’esmenten algunes religions i es parla de la fe, però l’autor no s’hi recrea. És cert que hi ha un tema on sí que hi ha algun regust d’ensenyament o reflexió religiosa, però Matheson sap com portar-ho d’un possible judici moral a un terreny personal, emocional i íntim. No ho explico de forma més explícita per no exposar l’argument i perquè crec que és un dels moments del llibre on es pot fer una reflexió personal més interessant. De fet, la forma en què va construint aquest món després de la mort dona peu a que cada lector faci les seves valoracions sobre el tema constantment.

Quins somnis vindran és una obra pausada on hi ha molt poca acció; les descripcions i els diàlegs tenen un pes molt important, però sobretot el que hi ha és un aspecte emocional i existencial que l’autor exposa de forma íntima, tranquil·la. Pot agradar més o menys el tipus de més enllà que ens proposa, però al final el que és important no és tant l’aspecte del lloc com la reflexió que hi trobem, la possibilitat de preguntar-nos què hem fet amb la nostra vida

Un Matheson diferent per acomiadar-me durant unes setmanes.

Bon estiu i bones lectures!

Inés Macpherson