L’illa del doctor Moreau, d’H. G. Wells (Angle Editorial)

Etiquetas

Albert Pijuan, Angle Editorial, H. G. Wells, L'illa del doctor Moreau

A principis del segle XIX, una jove va escriure un llibre que, per a molts, és la primera obra de ciència-ficció: Frankenstein, de Mary Shelley (encara no existia el terme, però alguns dels elements hi són, com també es poden trobar elements de narracions gòtiques). A finals d’aquell mateix segle, l’any 1896, Herbert Gerorge Wells va publicar L’illa del doctor Moreau, un clàssic del gènere (de fet, l’autor va escriure uns quants títols que s’han convertit en clàssics, com La màquina del temps o La guerra dels mons). En aquella època encara no es parlava de ciència-ficció (les obres de Wells, com molt bé explica Albert Pijuan a la introducció, descansaven a les lleixes de scientific romance), però els elements, de nou, hi són i de forma molt clara.

Angle Editorial ha decidit publicar L’illa del doctor Moreau, amb una nova traducció d’Albert Pijuan, per celebrar els 125 anys de la publicació d’aquesta novel·la i per fer gaudir al lector que tingui ganes de retrobar-se amb aquesta obra que, com també explica Pjuan a la introducció, té una ombra llarga. I és que recuperar títols com aquests és important perquè formen part de la història de la literatura i ens permeten veure com van néixer certs temes, com es va anar construint el món de la ciència-ficció i com dialoguen certes obres entre elles. Per això és tan interessant la introducció d’Albert Pijuan, perquè és un complement perfecte, que situa el llibre en el seu context i mostra el seu camí fins als nostres dies a través de referències i influències. Una introducció que aconsegueix que tinguis encara més ganes d’endinsar-te en el món de Wells i, a més, vulguis buscar les obres que van ser tocades per l’ombra de Moreau.

Què planteja L’illa del doctor Moreau? Es tracta d’una història que es presenta com el dietari personal del protagonista. Com comença? Amb un preàmbul que situa al lector i que està escrit pel nebot del protagonista: al febrer de 1887, Edward Prendick va desaparèixer a alta mar; onze mesos després, va ser trobat en un bot a la deriva. La història que està a punt de llegir el lector és la història que Prendick explica en primera persona, i que fa que molts el prenguin per boig. I és que relata la seva estada a una illa on es troba amb éssers d’aparença humana, però grotescs, amb malformacions que semblen animals, bestials; una illa on, a més, resideix el famós Doctor Moreau, un científic polèmic que va abandonar Anglaterra, indignat amb la comunitat científica, i que ara efectua investigacions biològiques que no semblen del tot ètiques.

Podríem dir que Moreau és un exemple del científic que es deixa portar per la curiositat, però també per l’arrogància, pel poder o pel desig de jugar a ser un déu creador. Es tracta d’un home que experimenta amb humans i animals perquè pot, perquè vol veure fins a on pot arribar. És possible que els experiments de Moreau puguin semblar anacrònics actualment, però en aquell moment obrien un debat sobre els límits de la manipulació biològica i la relació entre els avenços científics i l’ètica que ha arribat fins als nostres dies. Fins a quin punt tenim dret a experimentar amb animals? I amb humans? Fins a quin punt podem millorar l’espècie? Una de les llavors del debat sobre el posthumanisme i el transhumanisme es troba aquí.

L’atmosfera tenebrosa de l’illa es va dibuixant poc a poc. El protagonista intueix formes i sorolls entre els arbres. Tancat a la seva cambra, imagina, especula, deixa que els crits li penetrin la pell, el cervell… Aquests crits entronquen amb el tema del dolor, un tema que té un pes important en aquest llibre. Hi ha un moment on Prendick explica: «A fora els esgarips encara sonaven més fort. Era com si tot el dolor del món hagués trobat una veu». Aquest dolor, aquests esgarips que impregnen el relat i l’espai, l’exterior i l’interior, que anuncien quelcom espantós, disparen encara més la imaginació del protagonista. Però també permeten una reflexió per part de Moreau, que parla del dolor associat a les idees del bé i el mal: «Perquè és només aquesta qüestió del dolor la que ens separa. Mentre el dolor visible o audible l’afecti, mentre es deixi guiar pel seu propi dolor, mentre el dolor estigui present en la seva idea de pecat… mentre ocorri tot això, vostè serà un animal…».  

Idees, diàlegs i reflexions es barregen amb l’acció i l’angoixa del protagonista, creant un equilibri perfecte. Perquè podem observar el comportament humà i l’animal, veure les pors i els dubtes, els instints i les passions, i ens podem preguntar qui és realment més bestial, quina és l’ànima més cruel. El desig de poder, de dominar, de ser superior… El ritme no és accelerat, però mai decau; et deixes portar, t’atrapa, camines i et poses a córrer amb Prendick, observes la foscor i el mar i et deixes impregnar per l’atmosfera, cada cop més angoixant, amb la presència constant d’aquests éssers que Prendick intenta comprendre. O és als homes a qui ha d’intentar comprendre per veure què és allò que ens defineix com a humans? Intensa, a estones quasi terrorífica, i amb un final brillant, aquesta novel·la demostra una força visual i narrativa que deixen clar per què és un clàssic.

Si no heu llegit mai L’illa del doctor Moreau, ara teniu una magnífica oportunitat. Si coneixeu la història, també teniu una magnífica oportunitat per tornar-hi, per deixar-vos atrapar per Wells, i l’ombra de Moreau, com diu Albert Pijuan.

Bon dimarts i bones lectures!

Inés Macpherson

No entres dócilmente en esa noche quieta, de Ricardo Menéndez Salmón (Seix Barral)

Etiquetas

No entres dócilmente en esa noche quieta, Ricardo Menéndez Salmón, Seix Barral

Hace más de un año, a principios de 2020, Seix Barral publicó No entres dócilmente en esa noche quieta, de Ricardo Menéndez Salmón. En según qué momentos las etiquetas pueden servir para definir un libro, pero creo que en otros casos es mejor no querer encerrar una obra bajo un concepto que la puede ahogar, porque entre sus páginas podemos encontrar mucho más de lo que esperábamos. Tras la muerte de su padre, el autor decidió adentrarse en su historia, en la suya propia y en la de su padre, y eso le permitió reconstruir una existencia que se nutre de recuerdos y anécdotas, de reflexiones y observaciones que van más allá de la relación paternofilial y que recorren los recovecos de la vida y la muerte, de la enfermedad y las heridas, para ofrecer un retrato, una elegía, una manera de reconocerse y también de despedirse.

La narración no como expiación ni como carta abierta, sino como una manera de ahondar en la forma en que nos construimos y nos construyen; un repaso vital que no se ahorra los detalles, que no busca endulzar ni criticar. Simplemente narra y nos permite caminar entre el dolor y la miseria, entre la enfermedad y el desdén, pero también entre el gozo, la bondad o la sonrisa silenciosa de aquel que mira por la ventana y comprende que a veces no hay revelación alguna. Simplemente hay una vida y un final. 

Hay libros que te atrapan por su argumento, por el ritmo, por la construcción a base de cliffhangers bien colocados. Hay otros que te atrapan por la sinceridad y la humanidad que desprenden sus páginas, por la profundidad de sus reflexiones y a su vez por la cercanía de lo que relata. Lo que ha hecho Ricardo Menéndez Salmón en este libro pertenece al segundo grupo. Es uno de esos textos que merecerían ser descubiertos sin más, sin guía, porque sí, porque probablemente cada uno extraerá algo distinto, a pesar de ser la misma historia, estar compuesto por las mimas palabras y explicar lo mismo en cada uno de los ejemplares.

Hay en No entres dócilmente en esa noche quieta una historia, personal y familiar, que nos ofrece el retrato de una enfermedad, de una relación entre padre e hijo, pero que también reflexiona sobre la vida y la muerte, sobre la identidad, la memoria o la literatura. No es un relato ordenado y por etapas, desde la frialdad de un narrador que simplemente observa. Aquí asistimos al intento de un hijo por recordar, por reconstruir una vida sin acercarse a la ficción ni buscar una precisión biográfica. Es un trabajo de exploración y de reflexión, mental y emocional, que nos permite observar de cerca la enfermedad, una enfermedad que, al ser crónica, acaba siendo no solo del padre, sino de toda la familia,  un elemento más de la vida que marca al entorno y a su manera de observar y comprender la vida. Y es que aquellos que nos rodean y sus circunstancias pueden marcarnos y formar parte de la manera en que nos construimos como personas y la manera en que observamos y comprendemos el mundo y la vida misma.

La enfermedad y la conciencia de la muerte están presentes en este libro, como también lo está el alcoholismo, un dolor añadido a una realidad compleja. Pero también hay creación, conversaciones que tuvieron lugar y otras que se quedaron por el camino, recuerdos, recortes de prensa, el placer de comer o la mirada del otro, que a veces nos es ajeno, pero también es nuestro. El lenguaje cuidado, a veces poético y evocador, permite que las descripciones y la recreación del pasado que hace el autor sean dolorosas, pero de una forma amable que te acompaña, provocando una extraña paradoja que es a su vez un retrato de lo que es la vida. Mientras lees, sabes que es la historia de otro, pero lo que subyace, o lo que va más allá de esa individualidad, hace que sepas que es algo más grande que nos habla de lo más humano. 

Querer contener este libro en una página es difícil. Es una obra que guarda en su interior la narración de una vida, de una enfermedad y una muerte; la narración del dolor, de aquello que no hemos dicho y de aquello que quizá no hemos sido.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson

(Reseña originalmente escrita para Anika Entre Libros)

Parcs, titelles i nostàlgia

Etiquetas

històries, parcs, titelles

Els parcs, aquests espais que ara, amb la pandèmia, s’omplen més sovint, perquè un es pot reunir a l’aire lliure amb els amics o pot anar a llegir al banc o a prendre una estona el sol o a jugar. Els nostres parcs no són com els de les pel·lícules americanes o britàniques, no són immensitats verdes, però tenen el seu encant. Aquests dies, tornant a passejar per alguns, he recordat un petit ritual de diumenge que teníem amb la meva mare quan jo era petita. Bé, només un diumenge al mes, però era especial i tenia a veure amb el parc. Aquell dia no tocava anar a jugar, sinó a passejar, perquè un diumenge al mes hi havia unes quantes paradetes, allà, entre els arbres, al costat de la font. Soc incapaç de recordar quin tipus de paradetes eren, perquè de totes, només en recordo una. La meva paradeta, la de les titelles.

No vaig ser mai de nines, no m’agradaven gaire, ni pels ulls ni pel tacte. Potser per això, quan la mare va veure com mirava aquelles titelles va decidir que podria comprar-ne alguna. Eren fines, delicades, amb el cap de paper maixé i un vestit de tela d’un únic color. De dit. Gràcies a elles, les meves mans es van convertir en personatges. Al principi en tenia poques, el sol, la lluna, un cavaller, una princesa, però a poc a poc van anar apareixent d’altres cares, d’altres ulls menuts, senzills: dos punts negres, un somriure vermell fet amb un simple traç, com a molt dos. No calia res més. L’art de les coses petites.

Però un diumenge les paradetes van desaparèixer. Vam buscar les titelles per altres mercats i fires, però no les vam trobar. I van passar els anys, i l’adolescència i després els estudis i la vida, que pica a la porta i vas amunt i avall, i no les oblides, però les deixes allà, com una part de la teva infantesa, com allò que saps que va ser important, però que s’ha de quedar a casa, perquè ja ets gran. Així que les titelles es van quedar allà, esperant, observant el món a través de la seva finestra de vidre, un món que era la meva habitació.

Amb els anys van tornar a ser importants, potser per la nostàlgia, potser pel fet de saber que, per a mi, eren úniques, eren aquell petit mirall d’una època, del parc, d’aquella il·lusió que és un record. Tenia coll avall que aquella seria la meva col·lecció, que no en trobaria mai de noves. Però estava equivocada. Les vaig veure un dia, passejant pel carrer Princesa, a l’Arlequí Màscares, més enllà de l’aparador, al costat de la caixa. No eren exactament les mateixes, perquè eren més grans, potser esperant una mà que no fos de nena. Jo tampoc tenia els mateixos ulls, però veure aquells caparrons allargassats i aquell somriure fet amb una petita línia vermella em va fer entrar, feliç per un retrobament que creia que mai tindria lloc.

Ara les meves titelles tenen dues germanes grans. La família no ha pogut créixer més, perquè la tenda va tancar. Sí, és cert que els anys fan que les coses canviïn, però també ho fa aquesta ciutat, que ho va engolint tot, per deixar-la sense essència, sense espais autèntics. No sé què passarà amb aquella tenda. Fa uns mesos hi vaig passar i vaig trobar una màscara blanca a l’aparador, donant les gràcies. Potser el proper dia, quan torni a caminar pel carrer Princesa, la màscara no hi serà, com tantes altres coses, que van desapareixent, tapiades o convertides en fotocopies. Però les tinc a elles, tinc els parcs i aquesta nostàlgia que de tant en tant em visita.

Bon divendres i bones lectures (també al parc)

Inés Macpherson

Adzum i els Monoculars, de Sergi G. Oset (Edicions SECC)

Etiquetas

Adzum i els Monoculars, Edicions SECC, Sergi G. Oset

Quan entre les pàgines d’un llibre et trobes l’expressió «per la mare d’en HarryJausen», o sales de naus amb noms com J. Parutxo, Bram Stroker o Pol i Dori, saps que estàs entrant en un joc, en un viatge que et proposa una aventura divertida i esbojarrada plena de picades d’ullet i homenatges oberts a la cultura i als referents del gènere. I això és, en part, el que proposa Adzum i els Monoculars, de Sergio G. Oset, publicat per Edicions SECC.

Per aquells qui no coneguin l’autor (en aquest cas, com s’indica des d’un bon començament, en un altre joc de lletres, no sabem realment si l’autor d’aquest pastitx sideral és ell o algun dels altres Sergis, o Serchis), en Sergi G. Oset és un escriptor que s’ha mogut sobretot pel relat i el relat hiperbreu, com demostra, per exemple, a Hipermatrònic, l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund, publicat per Orciny Press. Però amb Adzum i els Monoculars es decanta per la novel·la, una novel·la que ens planteja una aventura espacial amb un esperit, com ja he dit abans, de pastitx sideral, és a dir, amb ànima de ser una barreja heterogènia i sense criteri (aparent), on els estils, les veus narratives i els formats segueixen les normes que l’autor ha decidit seguir, jugant amb expectatives, construccions, convencions i elements de l’estructura. Un exemple: a la pàgina 20 (la novel·la en té unes 210) ja trobem el final o, com a mínim, la paraula «fi», amb una nota de l’autor on ja podem intuir la mena de joc a que ens està convidant. Et diu, per tenir la consciència de creador tranquil·la, que t’ha plantejat l’essència de la història i que, per tant, pots estalviar-te, si vols, tota la resta. Després d’això ja estem preparats per trobar capítols amb «deus ex gallina» i cliffhangers de regal, informes, dietaris on les paraules s’escriuen tal com sonen, sense corrector ortogràfic (cosa que pot arribar a estressar una mica al lector), fitxes de personatges i molt més. Però anem a pams.

Aquesta novel·la, que porta com a subtítol «Fusió! Cicle de l’expansió galàctica cataclana» (mentre escric això veig com el corrector automàtic em transforma l’última paraula que hi ha abans de les cometes i hi he de tornar per reescriure-la, i m’imagino a l’autor fent el mateix viatge força sovint explicant-li a l’ordinador que no s’ha equivocat, que aquesta és la paraula escollida), és en part també una expansió, una història relacionada amb l’univers del planeta Goblin, un món que Edicions SECC ha desenvolupat a través de diverses obres, sobretot relats, encara que també podeu trobar un joc de rol. He de reconèixer que no he llegit tot el que està relacionat amb aquest univers, i per tant és possible que m’hagi perdut certes referències internes, però el llibre funciona en solitari perfectament i també pot ser una porta d’entrada per descobrir aquestes obres i els seus creadors.

Aquesta expansió veu de la història catalana i les seves llegendes, dels seus noms i la seva geografia. Trobem el Concili Fetiller Estel·lar d’Esterri d’Àneu-X, els Astrogàvers i un munt de referències i noms transformats lleugerament perquè ens facin somriure i ens evoquin una familiaritat que ens porta a casa i a l’espai. La veritat és que, com a lector, un té la impressió que l’autor s’ho ha passat força bé escrivint aquesta novel·la i que és molt conscient del que té entre mans i del que ofereix, sensació que sempre és d’agrair. Tornant a les referències, cal destacar, com ja he comentat abans, que no són només catalanes (hi ha homenatges a escriptors del fantàstic català actual, com l’Enrico Ecce), sinó que l’autor veu de noms d’escriptors, títols de llibres o pel·lícules que vesteixen aquest viatge galàctic amb un aire de joc, de caricatura, de diversió.

Adzum i els Monoculars ens presenta a un fetiller, Adem Microzoom, Monocle segons la Perpètua, que no sembla tenir gaire clar el seu paper en aquest món. La Perpètua és la nau que comanda, o ho intenta; es tracta d’una nau amb una personalitat potent, un xic gòtica, per no dir molt, i una tendència golafre que fa que endrapi més gatets virtuals dels que serien recomanables per la seva dieta. El Concili l’ha enviat a investigar les activitats de l’empresa Tinell al planeta Golbin, però durant el viatge alguna cosa no va bé i acaben estavellant-se. Per sortir d’allà, l’Adem coneixerà als pardinots, un dels quals adoptarà; a la Titània, una fada canó que parla okcità (el llenguatge i les seves possibilitats són una constant en el llibre), i una sarga guerrera, la Montícola Miralpeix. Tots junts aconseguiran fugir, i formaran els Monoculars del títol (l’Adzum és l’Adem rebatejat), un grup eclèctic d’antiherois que decidirà arribar a Beta-Llers, capital del desaparegut imperi revivent del comte Estruc.

No vull entrar molt més en la trama, però sí que vull parlar del final, aquest altre segon final que apareix on un espera, encara que no acabi del tot, perquè després arriben els E-π-tafis finals, que serveixen com a tancament, però que tampoc serveixen com a final, perquè després trobem notes finals, telegrames, correus de l’autor, o autors, on es tanca el cercle del joc que estableix amb el seu propi nom (i amb el món editorial).  

Com es pot veure, estem davant d’un llibre peculiar, conscient del seu paper d’entreteniment, de proposta juganera i esbojarrada dins d’un univers en construcció. Sempre és interessant saber que les diferents vessants del fantàstic segueixen avançant, buscant el seu espai, la seva forma i el seu llenguatge. Aquí en trobareu un exemple.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

La oscuridad es un lugar, de Ariadna Castellarnau (Destino)

Etiquetas

Ariadna Castellarnau, Editrorial Destino, La oscuridad es un lugar

Cada vez son más los autores y autoras que muestran su interés por el género fantástico y todas sus posibilidades, la de vestirse con él completamente o la de utilizar lo fantástico para tensar la realidad, para deformarla, retorcerla y ofrecer una mirada inquietante que busca exponer las costuras humanas, las sombras que se pueden colar en nuestra realidad, en nuestros ojos, bajo la piel; en definitiva, los lugares en los que palpita lo extraño. Porque, como ya nos anuncia el título de esta recopilación de cuentos, y uno de los cuentos que encontramos en ella, la oscuridad es un lugar, y la luz también lo es. ¿Dónde queremos estar? ¿Sabemos diferenciarlos? Porque, a veces, esperamos que esos lugares oscuros sean lejanos, que estén al otro lado, como si hubiera una barrera que los separara y nos separase de los monstruos. Pero ¿qué pasa cuando la oscuridad es el lugar que habitas? ¿Qué pasa cuando lo monstruoso está ante tus ojos y no parece que haya otro lugar al que escapar?

La oscuridad es un lugar, el nuevo libro de Ariadna Castellarnau, publicado por Destino, nos propone un viaje por las relaciones y las heridas humanas donde lo extraño camina junto a lo cotidiano de forma sutil y la oscuridad adquiere distintas formas, reales o simbólicas. Los personajes y los vínculos que dibuja están marcados por dinámicas familiares asfixiantes, destructivas y autoritarias, pero también por cicatrices que no se curan, por heridas abiertas en canal por las que se pierde la humanidad y supura un vacío que lo impregna todo. El miedo, la culpa, la frustración o el odio anidan en los corazones de los individuos que transitan estas páginas; la maternidad, la soledad o las expectativas también se entremezclan en las distintas tramas, que juegan a menudo con finales que no son abiertos, pero tampoco cerrados. Acaban sin acabar, dejan que intuyas, que te dejes llevar por la atmósfera que se ha creado. De esa manera, la oscuridad queda suspendida en el punto final, observándote, preguntándote si la has visto, si ya has decidido en qué lugar quieres estar.

En el primer relato, que da nombre a la recopilación, encontramos a una niña y un bosque, una combinación que a muchos nos puede llevar a lo legendario, a lo mítico, al cuento popular. Y hay algo de eso, de niña que debe cumplir lo que le dicen, pero que quiere escapar, huir de una familia tóxica, con un padre autoritario, un hermano autoritario y una madre que no parece tener mucho que decir. La aparición de un joven en medio del bosque hace que de nuevo el imaginario colectivo se dispare, recupere todos esos bosques donde se ocultan las sombras. Pero, en este caso, ¿dónde está la oscuridad, en casa o en el bosque?

El segundo relato, «Calipso», nos presenta a un hombre que se encarga de secuestrar y llevar chicas a un prostíbulo de carretera. La trata de blancas, la esclavitud sexual, ya es en sí misma una historia de terror, y muy real, pero cuando la criatura a la que debe entregar es una niña, la tripa se regirá, porque aquí la realidad y lo que hemos leído en los periódicos palpita con fuerza. La oscuridad se respira, nos observa.

Otra relación familiar tóxica es la que encontramos en «Marina Fun», donde unos padres han convertido la peculiaridad de uno de sus hijos en un espectáculo empresarial, mientras obligan al otro a ser simplemente parte de ese circo, no parte de la familia. La lucha por el afecto, el odio fraternal o la negligencia paterna se combinan en un retrato humano que, a pesar de lo fantástico en la naturaleza del hermano, nos muestra una oscuridad que nos resulta creíble, cercana, real.

Las heridas de la pérdida quedan retratadas de manera magnífica en uno de los relatos más poéticos de la recopilación, «De pronto un diluvio». De la mano de un niño (hay muchos niños en estos cuentos; niños y jóvenes que observan la oscuridad, pero que también la traen), contemplamos a un padre que recoge los huesos de su hija muerta para reconstruirla, para que esté con ellos, como si pudiera llenar un vacío que va creciendo a su alrededor. También habla de la pérdida el relato «Los chicos juegan en el jardín», aunque lo hace de otra manera, a partir de tanatorios y jóvenes rapaces.

También encontramos extrañas relaciones familiares en el relato «Al mejor de todos nuestros hijos», aunque en este caso, la palabra hijo hace referencia a esa idea del hijo de un pueblo, ese famoso que vuelve a casa para ser homenajeado de una forma peculiar. Un niño que no parece real aparece en la puerta de la pareja de «La isla en el cielo», y cierra la recopilación «El Hombre del agua», un relato que habla de la relación padre-hija, de las expectativas, de la sensación de defraudar, hagas lo que hagas, y de la posibilidad de ser más allá de lo que todo el mundo cree que serás.

Una recopilación que explora lo extraño de manera sutil, con un lenguaje cuidado que no busca florituras, sino dibujar una atmósfera que te inquieta sin horrorizarte, poco a poco, mostrando esas pequeñas sombras que palpitan en los lugares, y en lo cuerpos, que habitamos.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson