Els parcs, aquests espais que ara, amb la pandèmia, s’omplen més sovint, perquè un es pot reunir a l’aire lliure amb els amics o pot anar a llegir al banc o a prendre una estona el sol o a jugar. Els nostres parcs no són com els de les pel·lícules americanes o britàniques, no són immensitats verdes, però tenen el seu encant. Aquests dies, tornant a passejar per alguns, he recordat un petit ritual de diumenge que teníem amb la meva mare quan jo era petita. Bé, només un diumenge al mes, però era especial i tenia a veure amb el parc. Aquell dia no tocava anar a jugar, sinó a passejar, perquè un diumenge al mes hi havia unes quantes paradetes, allà, entre els arbres, al costat de la font. Soc incapaç de recordar quin tipus de paradetes eren, perquè de totes, només en recordo una. La meva paradeta, la de les titelles.
No vaig ser mai de nines, no m’agradaven gaire, ni pels ulls ni pel tacte. Potser per això, quan la mare va veure com mirava aquelles titelles va decidir que podria comprar-ne alguna. Eren fines, delicades, amb el cap de paper maixé i un vestit de tela d’un únic color. De dit. Gràcies a elles, les meves mans es van convertir en personatges. Al principi en tenia poques, el sol, la lluna, un cavaller, una princesa, però a poc a poc van anar apareixent d’altres cares, d’altres ulls menuts, senzills: dos punts negres, un somriure vermell fet amb un simple traç, com a molt dos. No calia res més. L’art de les coses petites.
Però un diumenge les paradetes van desaparèixer. Vam buscar les titelles per altres mercats i fires, però no les vam trobar. I van passar els anys, i l’adolescència i després els estudis i la vida, que pica a la porta i vas amunt i avall, i no les oblides, però les deixes allà, com una part de la teva infantesa, com allò que saps que va ser important, però que s’ha de quedar a casa, perquè ja ets gran. Així que les titelles es van quedar allà, esperant, observant el món a través de la seva finestra de vidre, un món que era la meva habitació.
Amb els anys van tornar a ser importants, potser per la nostàlgia, potser pel fet de saber que, per a mi, eren úniques, eren aquell petit mirall d’una època, del parc, d’aquella il·lusió que és un record. Tenia coll avall que aquella seria la meva col·lecció, que no en trobaria mai de noves. Però estava equivocada. Les vaig veure un dia, passejant pel carrer Princesa, a l’Arlequí Màscares, més enllà de l’aparador, al costat de la caixa. No eren exactament les mateixes, perquè eren més grans, potser esperant una mà que no fos de nena. Jo tampoc tenia els mateixos ulls, però veure aquells caparrons allargassats i aquell somriure fet amb una petita línia vermella em va fer entrar, feliç per un retrobament que creia que mai tindria lloc.
Ara les meves titelles tenen dues germanes grans. La família no ha pogut créixer més, perquè la tenda va tancar. Sí, és cert que els anys fan que les coses canviïn, però també ho fa aquesta ciutat, que ho va engolint tot, per deixar-la sense essència, sense espais autèntics. No sé què passarà amb aquella tenda. Fa uns mesos hi vaig passar i vaig trobar una màscara blanca a l’aparador, donant les gràcies. Potser el proper dia, quan torni a caminar pel carrer Princesa, la màscara no hi serà, com tantes altres coses, que van desapareixent, tapiades o convertides en fotocopies. Però les tinc a elles, tinc els parcs i aquesta nostàlgia que de tant en tant em visita.
Bon divendres i bones lectures (també al parc)
Inés Macpherson
Encuentosydesencuentos's Blog 