Parcs, titelles i nostàlgia

Etiquetas

històries, parcs, titelles

Els parcs, aquests espais que ara, amb la pandèmia, s’omplen més sovint, perquè un es pot reunir a l’aire lliure amb els amics o pot anar a llegir al banc o a prendre una estona el sol o a jugar. Els nostres parcs no són com els de les pel·lícules americanes o britàniques, no són immensitats verdes, però tenen el seu encant. Aquests dies, tornant a passejar per alguns, he recordat un petit ritual de diumenge que teníem amb la meva mare quan jo era petita. Bé, només un diumenge al mes, però era especial i tenia a veure amb el parc. Aquell dia no tocava anar a jugar, sinó a passejar, perquè un diumenge al mes hi havia unes quantes paradetes, allà, entre els arbres, al costat de la font. Soc incapaç de recordar quin tipus de paradetes eren, perquè de totes, només en recordo una. La meva paradeta, la de les titelles.

No vaig ser mai de nines, no m’agradaven gaire, ni pels ulls ni pel tacte. Potser per això, quan la mare va veure com mirava aquelles titelles va decidir que podria comprar-ne alguna. Eren fines, delicades, amb el cap de paper maixé i un vestit de tela d’un únic color. De dit. Gràcies a elles, les meves mans es van convertir en personatges. Al principi en tenia poques, el sol, la lluna, un cavaller, una princesa, però a poc a poc van anar apareixent d’altres cares, d’altres ulls menuts, senzills: dos punts negres, un somriure vermell fet amb un simple traç, com a molt dos. No calia res més. L’art de les coses petites.

Però un diumenge les paradetes van desaparèixer. Vam buscar les titelles per altres mercats i fires, però no les vam trobar. I van passar els anys, i l’adolescència i després els estudis i la vida, que pica a la porta i vas amunt i avall, i no les oblides, però les deixes allà, com una part de la teva infantesa, com allò que saps que va ser important, però que s’ha de quedar a casa, perquè ja ets gran. Així que les titelles es van quedar allà, esperant, observant el món a través de la seva finestra de vidre, un món que era la meva habitació.

Amb els anys van tornar a ser importants, potser per la nostàlgia, potser pel fet de saber que, per a mi, eren úniques, eren aquell petit mirall d’una època, del parc, d’aquella il·lusió que és un record. Tenia coll avall que aquella seria la meva col·lecció, que no en trobaria mai de noves. Però estava equivocada. Les vaig veure un dia, passejant pel carrer Princesa, a l’Arlequí Màscares, més enllà de l’aparador, al costat de la caixa. No eren exactament les mateixes, perquè eren més grans, potser esperant una mà que no fos de nena. Jo tampoc tenia els mateixos ulls, però veure aquells caparrons allargassats i aquell somriure fet amb una petita línia vermella em va fer entrar, feliç per un retrobament que creia que mai tindria lloc.

Ara les meves titelles tenen dues germanes grans. La família no ha pogut créixer més, perquè la tenda va tancar. Sí, és cert que els anys fan que les coses canviïn, però també ho fa aquesta ciutat, que ho va engolint tot, per deixar-la sense essència, sense espais autèntics. No sé què passarà amb aquella tenda. Fa uns mesos hi vaig passar i vaig trobar una màscara blanca a l’aparador, donant les gràcies. Potser el proper dia, quan torni a caminar pel carrer Princesa, la màscara no hi serà, com tantes altres coses, que van desapareixent, tapiades o convertides en fotocopies. Però les tinc a elles, tinc els parcs i aquesta nostàlgia que de tant en tant em visita.

Bon divendres i bones lectures (també al parc)

Inés Macpherson

Nostàlgia de cinema

Etiquetas

cinema

Aquesta és una d’aquelles reflexions que ningú ha demanat i que, per tant, és possible que ningú llegeixi, però que va començar a néixer ahir, quan vaig llegir que algunes sales de cinema havien de tancar (espero que només sigui temporalment, perquè moltes d’altres ja han anat desapareixent amb els anys), i tenia ganes de compartir-ho, perquè també és una mena de petit homenatge. Sé que probablement parlaré des d’una nostàlgia molt personal, des del lloc d’algú que sembla que no acaba d’encaixar en aquesta normalitat, no la nova que estem vivint ara, on no podem compartir, tocar, quedar, sinó la que ja venia anunciant-se des de fa temps, amb tantes pantalles individuals, amb tanta virtualitat solitària. No tinc res en contra de la soledat, m’agrada, però hi ha coses que sempre val la pena compartir. I de la mateixa manera que m’agrada anar a presentacions de llibres per escoltar a l’escriptor, compartir opinions amb els presents, i potser prendre una cervesa després (quelcom que ara tampoc podem fer), també m’agrada anar al cinema. Sí, puc gaudir d’una bona sèrie o una pel·lícula a la pantalla de la televisió, o fins i tot a l’ordinador. Però la sensació que ofereix el cinema, i les sales de cinema en concret, és molt diferent. Pot ser catàrtica, perquè connectes amb una comunitat de desconeguts en un espai que us uneix per una passió. Però també pot ser un espai on guardar els records d’altres persones, on escriure un fil d’històries que van més enllà de la pel·lícula.

Això últim em passa amb la meva àvia. Abans que comencés a perdre les seves capacitats, a vegades anava al cinema amb ella. Després de dinar, estudiava la cartellera minuciosament, buscant una pel·lícula que li pogués agradar. Descartava unes quantes, sobretot les més violentes, i cap al cinema. Alguna adaptació de Jane Austen va caure, però recordaré sempre la seva expressió quan vam sortir de veure El aviador, de Martin Scorsese. Jo havia pensat que li agradaria veure una recreació d’una època i d’un cinema que seria familiar per a ella, però quan ja havíem comentat un parell de coses sobre estètica, ens vam aturar al semàfor i em va dir: «nena, de veritat, no cal que em portis a veure coses tan avorrides. El proper dia, podem anar a veure alguna cosa més entretinguda i actual». El somriure, entre amable i emprenyat perquè l’estava tractant com una dona gran; la sensació que vaig tenir en veure que ella, amb els anys, seguia evolucionant, adaptant-se, transformant-se molt més del que ens pensàvem, és una cosa que recordo sovint, sobretot quan passo davant les sales de cinema on sempre anàvem (encara existeixen).

Em passa una cosa similar amb ma mare. Va haver-hi una època on jo la portava al cinema, per no anar sola, perquè encara no tenia ni quinze anys, i perquè així podia comentar la pel·lícula després amb ella. Bé, dins l’imaginari familiar hi ha la nostra experiència compartida veient Braveheart, perquè crec que l’ha explicat mil cops: jo plorant com una magdalena (va haver-hi una època on plorava fins i tot amb els anuncis, crec) i ella marejada perduda per la sang, però sobretot per la recreació prèvia a la tortura que rebria William Wallace. Crec que encara no m’ho ha perdonat. Tampoc tinc clar si m’ha perdonat Dead Man. Va ser el seu primer Jim Jarmush, i crec que també el meu. En sortir de la sala, em va dir que no tenia clar si li havia agradat o no, i porto des de llavors intentant que entengui per què és genial.

Va haver-hi una època on anar al cinema volia dir recordar que els dilluns eren pel Verdi, perquè era dia de l’espectador, i els dimecres per la resta. Volia dir recordar quina sala tenia aquella maleïda columna que no et deixava veure la pantalla sencera i quina els seients impossibles; o acabar veient mitja pel·lícula a les escales, perquè vam arribar molt justes a la sala i estava tot tan fosc que no hi havia manera de trobar seient. Volia dir veure com un company de fila desapareixia perquè la cadira s’havia trencat (era un cinema vell que després van renovar) i fer cua sopant un entrepà perquè pensàvem que l’estrena en versió original de The Lord of the Rings estaria a petar, i no va ser així. Per descomptat, també volia dir que hi havia dies on tocava anar al cinema sí o sí: el dia de Sant Esteve. Un dels cosins agafava la cartellera i escollia. Va haver-hi una època on Stallone va acompanyar les tardes del 26 de desembre per a molts membres de la família i és impossible no recordar-ho, no unir els nous Sants Esteves amb aquell fet. Anar al cinema segueix sent tot això, potser amb d’altres persones, potser en solitari, potser visitant altres sales, perquè moltes ja no hi són, però és això: una vivència.

Potser semblen tonteries, però les històries de les pel·lícules compartides formen part de la pròpia pel·lícula, de l’experiència d’anar a la sala, d’escollir, d’escoltar el riure d’un amic fora de lloc, d’aplaudir com una boja amb tota la sala, amb un munt de desconeguts que s’han emocionat igual que tu (això va passar fa poc, amb Endgame). Jo puc aplaudir a casa, davant de l’ordinador, emocionar-me davant de la televisió, però la soledat del gest fa que es quedi menys adherit a la pell i al record. Sí, ho podem compartir per la pantalla, com estic fent jo ara, escrivint això, pensant que potser algú ho llegirà, però al final, no és el mateix. Hi ha coses que necessites compartir en persona, al costat d’un altre, d’uns altres. I a vegades sento que estem perdent la idea de grup, de comunitat, el veritable plaer de compartir més enllà d’aquest espai rectangular on anem passant els dits. Un dels llocs on es podia aconseguir aquesta sensació de grup era al cinema, aquell lloc on podies anar sol i sentir-te acompanyat; aquell lloc on podies anar acompanyat i tenir un record propi i perfecte, encara que sigui minúscul pels altres, com els que acabo de descriure aquí.

Res més, reflexions d’un dimecres estrany.

Inés Macpherson

Estiu, pedres i records

Quan era petita, per a mi la platja era de pedres. No havia trepitjat mai una de sorra. No jugava a pales ni feia castells. Nosaltres fèiem cases, però només la planta. En aquella època no hi havia tanta gent al poble i la platja era nostra durant hores. Fèiem el perímetre exterior i després la distribució de les habitacions. Al dia següent potser quedava la sala, la cuina o un record de la cantonada d’una habitació, com si la platja ens estigués explicant com va la vida, com va aquest joc de somniar, de construir alguna cosa i que se’t trenqui o se’t perdi o et perdis tu i no puguis trobar fàcilment el camí a casa, perquè no vas deixar molles de pa com a la segona part del conte, sinó pedres, i les pedres s’han barrejat i has de tornar a començar.

Les pedres, grises, rodones algunes, d’altres amb una mala llet important, esperant que posessis el peu per mostrar la seva punta afuada, disposades de nou a ensenyar-te alguna cosa. I tu, amb els anys, aprenent a caminar com si fossis una gimnasta artística, quasi volant per sobre d’aquelles destructores de peus, a vegades sola, d’altres sota l’atenta mirada d’algú altre que encara no entenia com ho feies (hi ha secrets que no es poden compartir i que amb els anys es perden, o potser és l’agilitat la que es perd). Però al final, sempre hi havia alguna pedra que et recordava qui mana a la platja, i sobretot a l’aigua, perquè quan bufa tramuntana, les pedres petites es remouen i pots arribar a rebre. Però valia la pena. Sempre valia la pena, fins i tot quan havies de remoure sota la tovallola fins crear un espai on no deixar-te l’esquena clavada a la pedra, perquè era estiu, perquè feia aquella olor especial a mar i a crema solar i a sal i a llibres i a excursions i xerrades al carrer, amb o sense cadira, però al carrer.

Per què les pedres? No ho sé. Aquest és un estiu estrany i les he recordat, perquè aquests dies no les puc veure ni tocar. Les he recordat, i he recordat a la meva àvia dient que ens poséssim pedres a les butxaques quan bufava fort i podies sentir les històries del vent escolant-se per les finestres, esborrant la son; el vent fent balancejar els vaixells, que creaven una música estranya en mig de la nit, omplint la badia, com si algú hagués deixat la porta d’una tenda oberta i la campaneta no deixés de sonar. He recordat les onades, els bots amb la barca de l’avi, i aquell “imbècil” que ningú mai podrà pronunciar igual que ell i que se li escapava quan es creuava amb algú que anava massa ràpid. I he recordat el riure de la meva tieta, amb qui ens agafàvem sempre a algun lloc per no caure a l’aigua quan la barca es movia massa. I el sol, i la terrassa, i la meva altra tieta dient que l’estiu s’havia acabat cada cop que el dia començava núvol.

Suposo que sí, és aquest estiu estrany, després d’un any estrany, que en el meu cas ja era estrany abans que parlessin de virus i pandèmia. És un estiu estrany perquè és el primer cop que no puc compartir uns dies amb els meus germans i els meus nebots; és el primer estiu que no veig les meves pedres, que no les trepitjo i comprovo si encara tinc equilibri o si els anys faran que les pedres em demostrin cada cop més la seva part més afilada. També és el primer estiu on no podrem passejar per les festes dels barris amb un bon amic, perquè ja no hi és. I penses en les persones que ja no hi són i com a vegades creiem que la gent hi serà sempre i no ens adonem de la importància de cada conversa, de cada somriure, de cada acudit fins que de cop deixen de ser-hi i fas un esforç per obligar al teu cervell a recordar, a fer que revisqui tot, perquè així encara batega, encara que només sigui al teu cap, a la pàgina en blanc, a la memòria.

I a la memòria hi ha un altre estiu, de fa anys, quan vaig marxar del poble i de les pedres per anar cap a Gràcia perquè es decorava el carrer Martínez de la Rosa i el Mini tenia un munt d’ampolles de plàstic per pintar i transformar i jo tenia ganes de compartir aquella experiència de decorar un carrer amb aquella estranya família de bar que feia poc que coneixia. Fa dies que hi penso, en ell i en les pedres, en els moments de la vida en què som conscients que estem vius i tanques els ulls i voldries fer una fotografia d’aquell instant, i d’aquell sentiment i de tota la gent que hi havia i que ara ja no hi és. Però en el fons hi és una mica, perquè forma part d’aquell quadre, encara que només sigui un esborrany, un apunt a una llibreta o una fotografia que ha perdut el color en algunes parts o s’ha quedat tacada pel cafè de tants matins. Són imatges vives, no a la pantalla, sinó a la pell i als ulls i fins i tot a l’estómac o als peus, com la petita cicatriu que vaig tenir durant molt de temps (i que segueixo buscant ara que ha marxat) a un lateral, on em vaig clavar un vidre una nit de festa al poble, el vidre d’un porró trencat on algú havia begut alguna barreja de nom impossible. I torno a les pedres després de la festa, als banys a les cinc del matí i a aquella sensació de saber que el món és immens i que tu formes part d’ell, encara que siguis minúscula, encara que només siguis una altra pedra que no sap què construirà.

Disculpin la nostàlgia.

Inés Macpherson

Balcons

Etiquetas

balcons, confinament, pensaments

Durant aquests dies de confinament, cada matí surto a mirar pel balcó. És un balcó petit, que dona a un carrer no gaire ample, amb vistes a edificis que sovint, a aquestes hores, tenen les persianes tancades: façanes adormides, com també ho estan els carrers per on ara només es desperta algun cotxe solitari. Mirar pel balcó és un gest que per a mi fa estiu, em porta al poble, perquè allà sempre començo el dia igual, recolzant-me a la barana metàl·lica (d’un finestral que no és balcó, però com si ho fos) per observar. Al poble pots mirar el mar, els vaixells que tornen, els que marxen. Sents el riure d’alguns joves que tornen de la platja, amb el regust de la festa encara a la boca, i aquell xiuxiueig que intenten amagar perquè saben que el silenci els envolta i potser els delata abans d’arribar a casa, just en aquella petita frontera entre el moment en que uns s’adormen i els altres s’aixequen. De lluny s’intueix la campana de l’església. I davant hi ha el mar i la casa dels meus avis, ja sense ells des de fa anys.

És un gest que ara, quan surto al balcó de la ciutat, on els horitzons són de ciment i asfalt, em fa recordar. Potser és la nostàlgia del moviment, no ho sé, però em venen les imatges: les finestres sempre obertes de bat a bat, i mig cos recolzat, parlant a crits amb algú des del carrer, amb l’àvia que sortia a la finestra del davant per preguntar si baixaríem a dinar, observant la tramuntana fent créixer onades i fent ballar els vaixells, creant una música que s’escola per totes les cases. Al poble ara ja no es fa tant, però abans era normal això de parlar-se de finestra a finestra, de balcó a balcó. Cridàvem un «mama» des del carrer, i sortien cinc caps (per això vam haver de començar a cridar a les mares pels noms, perquè sabessin a quina mare estàvem cridant). Infància i adolescència, estius i més estius lligats a un finestral que s’obre al mar i a uns moments de pau que es queden, encara que ja hagin passat. No sé per què escric això. Potser perquè avui he tornat a sortir a mirar pel balcó i he vist aquest petit fragment de ciutat, el silenci, aquest gris del cel que no marxa, i he pensat en dibuixar-me un mar a la finestra, amb una casa al davant, per on pogués parlar amb la meva àvia, amb el meu avi o amb qui fos, amb algú que no estigui a l’altra banda de la pantalla, sinó a prop, encara que no el puguis tocar. Després, recordes per què hi ha aquest silenci, per què només observes el carrer des del teu petit mirador casolà i els records es fan una mica més petits, com si haguessin de quedar-se esperant a que tot això passi, a que ja no hi hagi tants números a les notícies (números que tenen noms i famílies, que no són només part d’una estadística, d’una llista), a que l’angoixa davant del panorama es pugui anar calmant… i el balcó torna a ser un balcó de ciutat i tu algú que desperta a un nou dia que és igual que el d’ahir, amb totes les ganes acumulades que ja no saps on posar i potser per això et deixes portar per la nostàlgia que poses per escrit: nostàlgia d’algú amb qui parlar a l’altra banda del carrer, com fèiem al poble, gastant els «mama» i els noms, trencant el silenci amb una mica de vida; o simplement a l’altra banda, més enllà del tacte llis d’una pantalla.

Inés Macpherson

Les maduixes

Etiquetas

contes, records, reflexió

Avui he comprat maduixes. És d’aquelles informacions irrellevants per qualsevol persona que no sigui jo, però en vull parlar per un motiu i és aquesta memòria que últimament sembla que es dispara per qualsevol cosa. No sé si veure cada cop més a prop el meu aniversari em fa mirar cap enrere, o si simplement és un estat d’ànim que darrerament m’acompanya, però els records truquen a la porta més sovint, amb calma, però persistents. I les maduixes em fan pensar en la meva avia, en els dinars que feia els dimecres, per reunir a uns quants dels fills i els nebots. Al principi ho feien els dos, l’avi i l’avia; després només ella. I ara els dimecres són simplement això, un dia més de la setmana. Potser per això no és tant el dia, com les maduixes, les que em desperten els records. De fet, hi ha un munt de plats i aliments que em recorden a ella. Suposo que és el que passa quan compartir taula i cuina ha estat una de les constants de la teva vida.

Actualment, en aquesta ciutat-aparador que és Barcelona, on cada cop costa més tenir un pis, si aconsegueixes tenir un i pagar els lloguers desorbitats, les cuines normalment no són gaire grans. He viscut a pisos on si hi havia dues persones a la cuina et tocaves d’esquena o de costat. Era una manera de crear intimitat, però les intimitats de les cuines que jo recordo eren diferents, més espaioses, més calmades, amb més temps. Al poble, la cuina de la meva tieta era enorme, i tenia un rebost sempre ple que havíem d’assortir sovint, perquè érem un munt a l’estiu, en època de créixer i menjàvem com animals. El meu padrí també tenia una cuina gran, d’aquelles que tenen un color acollidor, que fa caliu. I quan fem dinars a casa dels meus pares, sempre acabem xerrant a la cuina malgrat el sofà solitari del saló. Suposo que el que es diu entre fogons té un pes específic, fins i tot quan has de lluitar amb el dimoni de l’extractor.

Però tornant a les maduixes. A la meva avia li encantaven. Cada any, per aquestes dates, hi havia maduixes a taula, normalment acompanyades amb nata o xocolata desfeta (sí, érem molt golafres). També li agradaven els gerds, i la remolatxa (mai m’havia fixat, però teníem, i tinc, certa tendència per tot allò vermell o amb tonalitats germanes). Després de la seva mort vaig passar una llarga temporada plorant cada cop que veia una capsa de gerds. Tallar remolatxa era una forma de recordar-la i a vegades em queien més llàgrimes que amb la ceba. Suposo que se’m trencava el cor sabent que mai més podria tornar a compartir aquelles coses amb la meva avia. Ara puc fer-ho sense plorar, com un petit homenatge. I quan agafo una cassola, penso en ella, i en ell, en el meu avi. I llavors penso que no importen tant els metres quadrats que tingui la cuina sinó la sensació de viure-la. No m’agraden els plats precuinats. Prefereixo empastifar-me les mans, fins i tot quan no tinc temps, perquè cada cop que ho faig, estic repetint una conversa entre el present i el passat. I perquè és una forma d’alimentar-se més enllà de l’estómac.

Inés Macpherson

Sobre llibreries, videoclubs i la memòria

Etiquetas

La Gabia de Paper, llibreries, videoclub

L’altre dia, netejant els llibres que ocupen les parets de casa, em va venir al cap una idea, i és que probablement podria dir d’on venen cadascun dels llibres que tinc: qui me’ls ha regalat, on els he comprat jo o per què. Cadascun d’ells té una història. De fet, alguns fins i tot guarden a dins petites històries més enllà de les que va imaginar l’autor: postals, targetes de metro, bitllets d’avió, fotos, cartes… Probablement seria capaç de dibuixar un mapa de la meva història a través dels llibres que tinc i els que he perdut, perquè els vaig deixar a algú i mai van tornar. Si algú em preguntés quants tinc no ho sabria dir, ni tampoc quins són els títols de tots. Però quan els agafo un a un per passar el drap, la memòria se’m dispara. Perquè tenen presència ara, però també la tenien quan van arribar a les meves mans.

Sempre he estat de comprar a les llibreries (o d’anar a biblioteques). Sóc de les romàntiques que encara creu en el poder del paper. El que llegeixes en paper queda. Però ja no és només això. El que també queda és el fet d’anar a buscar el llibre, traslladar-te fins a un lloc, buscar-lo, decidir… Tinc llibres que van venir amb mi dins d’una maleta des de Donosti, Edimburg o Dublín. Estan impregnats d’històries perquè estan vius, perquè era un acte viu anar a cercar-los, dubtar si podies comprar-los o no, potser perquè el munt de pendents era enorme o perquè no hi hauria lloc a la maleta si agafaves tres llibres sobre mitologia i llegendes d’Escòcia, a més d’un d’històries de fantasmes…

L’altre dia es parlava a Twitter dels videoclubs i em vaig adonar que amb les pel·lícules passava una mica el mateix: podria enumerar moltes de les que vaig llogar. Probablement no podria dir quan, però sí quines i sobretot on, perquè sempre va ser al mateix videoclub. També tinc molt clar per què podria fer-ho, i és perquè hi havia un ritual: entrava al videoclub i els dos encarregats em saludaven. Un sempre es quedava darrera el taulell, però l’altre sovint passejava pel passadís amunt i avall amb mi. Coneixia els meus gustos i els del meu germà i anava recomanant, explicant… A vegades ens guardava alguna novetat perquè poguéssim ser els primers en veure-la, perquè hi anàvem cada setmana, però també perquè parlàvem amb ells. Comentàvem trames, directors, idees… Van arribar a deixar-nos un aparell de reproductors de DVD per convèncer als meus pares per deixar enrere el VHS. Anys després, quan van haver de tancar perquè van obrir un Blockbuster al barri i nosaltres érem dels pocs que seguíem fidels, ens seguíem trobant pel carrer, parant-nos a parlar. No eren part de la família, però formaven i formen part de la presència constant d’uns anys de la meva vida.

Quelcom similar passava a la llibreria, on la relació era encara més estreta perquè allà sovint anàvem a arreglar el món. Aquell espai era casa meva i dels meus pares. A vegades, quan era hora de tancar, abaixàvem persiana i ens quedàvem allà, xerrant: quatre adults i jo, escoltant, aprenent el que era tenir opinió i que t’escoltessin encara que fossis un inici d’adolescent. De fet, aquell espai era tan especial, tan propi en cert sentit, que a vegades ajudàvem els dies de Sant Jordi perquè sabíem on estava cada maleït llibre. Encara recordo el dia que vaig demanar la Divina Comèdia i el Decameró per un estiu i em van dir «veig que t’emportes lectura lleugera». Em van descobrir editorials, autors que no coneixia; buscaven els llibres que no trobava ningú més i compartien amb tu un cafè si hi anaves quan no hi havia gent.

Ara la llibreria i el videoclub ja no hi són. Els tenia al mateix carrer de casa dels meus pares. Llibreries segueixen existint i segueix sent un plaer passejar entre llibres deixant que algú et recomani algun o deixant simplement que una portada et piqui l’ullet. Videoclubs quasi no en queden, però encara hi ha algun que resisteix. No sé si el record que tinc és nostàlgia o romanticisme, però a vegades penso que comprar llibres per Amazon o llegir-los al Kindle no té la mateixa màgia, com potser tampoc la tingui la possibilitat de veure-ho tot quan vulguis i com vulguis. Com a mínim, a mi a vegades se’m barreja tot a la llista de Netflix i no tinc ni idea de què escollir. Potser és perquè ara sembla que ja no hi hagi temps, o no calgui “perdre’l”, per anar a cercar, a deixar-te portar pel tacte físic d’un llibre o un VHS o DVD i decidir que aquesta tarda serà aquest i cap altre. La memòria singular del tacte. Però sobretot la memòria de la presència, d’aquell intercanvi humà que no només feia barri, sinó família més enllà de casa. Persones que sabien qui eres i amb qui podies dialogar per recomanar i ser recomanat, per aprendre i descobrir. En persona. Ara ho fem a través d’internet, jo la primera. I també funciona, però si recordo la xerrada que vaig tenir amb una llibretera de Donosti cada cop que agafo Astronautas d’Stanislaw Lem, és perquè vam estar allà. Presents, amb la presència d’uns ulls, d’una veu i d’una persona que va decidir dedicar una estona de la seva vida a parlar amb mi. I al final, el mapa de la vida d’una persona esta feta d’aquests tipus de moments, els que ha tocat de veritat, en persona.

Disculpeu la nostàliga,

Inés Macpherson

Per què ballo?

Etiquetas

dansa, improvisació, Marabal, música

«Per què ballo?». Aquesta és una pregunta que sovint em fan, acompanyada, per descomptat de la clàssica «I quin tipus de dansa és?». Aquest és un intent de respondre les dues preguntes. Amb aquest text m’allunyo dels comentaris sobre llibres, però la paraula serveix per a moltes coses. També per explicar per què ballo.

Fa molts anys em van trencar. Em vaig trencar. I com a vegades passa quan caus per un pou, en sortir d’ell decideixes prendre un altre camí, provar coses noves. Va ser així com vaig descobrir la dansa. No era una dansa com la que havia provat de petita, amb el mallot, la barra i els miralls. No hi havia una imatge repetida de tu mateixa marcant el que estava bé i el que estava malament. Només el terra, les parets, la música i un concepte diferent del que volia dir dansar. Vaig descobrir un lloc on el moviment no havia de ser maco en sí mateix. No et demanaven que la corba de la teva esquena fos tan marcada que fes mal. No et demanaven que les puntes dels teus peus es trenquessin. El teu cos era més important que l’estètica del moviment, perquè al final el moviment que estaves buscant era orgànic, més enllà de la imatge que pogués veure l’altre. Sense màscares, sense filtres. Real. Vaig descobrir que es podia ballar amb el cos, però també amb l’espai, amb els materials, amb la pintura. Sense jutjar, sense buscar. Simplement pel plaer de fer-ho.

Aquesta és una de les raons per les que ballo: perquè allà vaig descobrir que podia ser i moure’m sense cap etiqueta. Quan balles, quan deixes que la música et travessi, deixes de ser una imatge i et pots arrencar totes les capes de persona que t’has anat cosint. Et pots anar traient les paraules que t’han volgut acotar, els murs que has anat construint al teu voltant, tots els personatges que has intentat ser. Quan balles, quan permets que el cap calli durant una estona, simplement ets. Amb tots els teus defectes, amb totes les cicatrius, amb tots els moviments que de cop i volta et neixen i et descobreixen quelcom diferent de tu. Quan balles, simplement ets. I per un moment, tota la resta no importa. Has arribat a un lloc on et poden créixer ales, on pots convertir-te en llop, en cascada, en tot, en res…

Si tots balléssim més sovint, potser ens trepitjaríem els peus, però potser també podríem deixar de banda tantes etiquetes, tantes cotilles, tants murs… No sé. Potser és absurd, potser és ingenu, però quan balles només hi ha cossos, hi ha moviment. No importa el sexe ni l’edat, el color de pell o l’idioma. El llenguatge de la pell i el de la música són potents. Però insisteixo, potser simplement és perquè jo ballo…

Inés Macpherson