Etiquetas
La primera vegada que vaig veure al cinema la pel·lícula The Boat That Rocked, de Richard Curtis (aquí es va traduir com Radio encubierta), vaig tenir la sensació d’estar veient a un grup de persones que estaven gaudint molt de la seva feina. La història és senzilla i divertida, la banda sonora és immillorable i té moments memorables, però sobretot transmet una mena de gaudi que s’encomana, que fa que allò no sigui simplement una feina feta, una pel·lícula, sinó una experiència viscuda. Per què dic tot això? Perquè hi ha llibres on també sents això: més enllà de la història, notes que l’autor ha gaudit escrivint, imaginant els personatges i imaginant també com ho rebrà el lector. Aquest és el cas de Fer picar els anells, de Jordi Casals i Merchán, una novel·la juvenil, publicada per Llibres del Delicte a la seva nova col·lecció Delictes juvenils, que aconsegueix transmetre allò que deia el gran Ray Bradbury sobre l’escriptura: «writing is not a serious business. It’s a joy and a celebration. You should be having fun with it». I quan l’autor ho gaudeix, el lector ho nota.
Feia molt de temps que no parlava d’una novel·la juvenil, bàsicament perquè per algun lloc he de posar un límit a les lectures, però m’ha semblat que podria ser interessant fer-ho en aquest cas per diversos motius. Primer de tot, perquè voldria fer una petita reivindicació des d’aquí, encara que sembli que jo mateixa no segueixo l’exemple: la literatura juvenil necessita molt més espai als mitjans, a les xarxes, a tot arreu, perquè a vegades es deixa de banda, com si fos una germana petita, quan no ho és. És una porta al món de la ficció escrita que pot atrapar a petits, joves i no tan joves. Tinc certa tendència a regalar llibres a la meva fillola, i a la resta de nebots també, perquè són grans lectors, i a vegades trobo a faltar saber més dels llibres que tinc al davant. Per sort sempre hi ha llibreters i llibreteres que et comenten i et guien, però la sensació que un té al final és que se’n parla molt poc d’aquesta literatura i és imprescindible fer-ho perquè arribi a més gent i per conèixer el ventall de possibilitats que tenim i que els joves lectors tenen a l’abast.
El segon motiu és que la novel·la del Jordi Casals em permet parlar també d’aquesta nova col·lecció que ha iniciat l’editorial Llibres del Delicte, una editorial a reivindicar, que porta anys publicant autors catalans que es mouen per les fronteres del gènere negre, cercant els seus límits, dialogant entre ells i, en el fons, també gaudint i fent gaudir al lector, que d’això es tracta. Delictes juvenils aposta per acostar el misteri als més joves i ho fa des de diferents espais i, en alguns casos, barrejant gèneres, com fa en Jordi Casals a Fer picar els anells, una novel·la on trobem rastres de ciència-ficció i fantasia i un munt de referències cinematogràfiques, literàries i del món dels còmics.
I arribo per fi al motiu principal, que és parlar del llibre en qüestió. Fer picar els anells és una novel·la que veu en certa manera del món dels còmics, perquè ens planteja un dilema clàssic del món dels superherois: què fer quan descobreixes que tens una habilitat, un poder? L’oncle Ben d’Spiderman ja ho deia: un gran poder comporta una gran responsabilitat. Però fins i tot tenint clar el que diu l’oncle Ben, a vegades no saps realment què fer amb el que tens entre mans o, en aquest cas, als dits.
La història que ens planteja en Jordi Casals té un punt de partida senzill i clàssic: l’Eva, una noia de catorze anys, i el seu germà, en Jordi, s’han traslladat a Figueres a viure amb el seu pare, perquè la mare ha marxat als Estats Units. L’Eva no s’adapta gaire al nou institut i sembla que el pare tampoc s’adapta gaire a la nova feina, que no té res a veure amb la seva vocació. Potser per això, el pare intenta trobar algun invent que solucioni els seus problemes econòmics.
I l’invent arriba: uns anells teletransportadors. Ara imagineu que teniu catorze anys, o menys, i descobriu que podeu anar allà on vulgueu (bé, amb algunes limitacions, que els poders sempre n’han de tenir algunes, perquè fins i tot Superman té un punt dèbil). Què faríeu? I què faríeu si no fóssiu ni nens ni adolescents, si fóssiu adults i tinguéssiu una empresa o un imperi tecnològic? La màgia i els interessos, dos maneres d’observar un invent que ho podria canviar tot. Però, en benefici de qui?
Un dels elements que funcionen molt bé en aquest llibre són els personatges, sobretot el de l’Eva, el Jordi i el Marc, l’amic del Jordi. Són propers, creïbles, pels problemes i els dubtes que tenen, per la forma de parlar, perquè respiren una autenticitat que no busca les grans gestes ni els grans drames, sinó plasmar els problemes quotidians. A través de la primera persona de l’Eva, compartim amb les seves inquietuds, els seus dilemes, el dia a dia a casa, a l’institut, les petites batalles internes… El Jordi i el Marc són un bon contrapunt, més vitals, amb un xic d’inconsciència que topa amb les preocupacions de l’Eva.
La desaparició del pare i la necessitat de saber què ha passat farà que els dos germans i l’amic hagin de convertir-se en investigadors enginyosos i valents. El ritme de la novel·la és àgil, els capítols passen volant, sense necessitat d’anells, perquè l’autor sap com barrejar els diàlegs i l’acció, les descripcions amb les escenes més ràpides. Entre les pàgines del llibre trobem espais que coneixem, també propers, sobretot si els has visitat en algun moment de la teva vida i pots somriure quan els reconeixes i t’imagines que a tu també t’agradaria ser un d’aquests personatges i poder amagar-te a cert indret del Cap de Creus.
La novel·la avança i, més enllà dels paisatges familiars i les diferents estratègies de l’Eva, el Jordi i el Marc per trobar el seu pare, anem descobrint apunts sobre física i física quàntica, referències a clàssics del cinema, fragments de lletres de cançons de grups mítics i picades d’ullet a personatges de sèries que van marcar una època (penso en el canvi de lloc instantani, aquella meravella de tècnica que va aprendre en Goku). Hi ha elements de la novel·la que beuen de la ciència-ficció i dels còmics, però això no treu que la novel·la no estigui farcida de reflexions sobre la realitat més punyent: la precarietat, els problemes econòmics, els drames que es viuen massa sovint a les aigües del Mediterrani…
En definitiva, Fer picar els anells és un llibre divertit, ben estructurat i amb reflexions interessants que pot agradar a un públic jove divers. Esperem que aquesta nova col·lecció de Llibres del Delicte segueixi creixent, com ho fan els títols de l’editorial mare.
Bon dimecres i bones lectures!
Inés Macpherson