Etiquetas
Vaig descobrir l’existència de Colette fa uns anys, quan per una feina em vaig haver de submergir en la vida de Coco Chanel. És curiós com hi ha noms que et sonen, però que no situes, de qui coneixes només alguna de les seves facetes. En aquell moment em va fascinar la seva persona, però no havia llegit absolutament res del que havia escrit. Aprofitant que l’editorial Comanegra ha recuperat l’edició de La dona amagada, amb traducció de Maria-Mercè Marçal, he pogut gaudir dels seus contes, un conjunt de relats breus que exploren, amb un punt subtil de mala llet, les relacions humanes, i en especial les relacions de parella. Es tracta d’una reedició que manté el pròleg original de Maria-Mercè Marçal i on també podem trobar un magnífic epíleg que ha escrit Joana Masó i que permet relacionar l’obra amb el context actual.
Sidonie-Gabrielle Colette (Saint-Sauveur-en-Puisaye, 1873 – París, 1954) va ser escriptora, periodista, artista; va ser la primera escriptora a formar part de l’Acadèmia Goncourt i també la primera en presidir-la durant un temps. Va tenir una vida intensa i força interessant, i probablement les experiències que va viure van marcar la seva mirada, la seva forma d’observar i narrar les relacions humanes i l’amor. Com comenta Joana Masó a l’epíleg, els relats que omplen les pàgines de La dona amagada «són relats que diuen el domini de l’amor en la construcció de la felicitat, la presó de les dones i els neguits dels homes. […] En lloc de l’empatia i la identificació, a La dona amagada Colette imagina personatges que situen entre ells i nosaltres la distància dels llocs comuns i dels individus tipus. Hi entreveiem les dones i els homes que aquests personatges semblen representar, però no les seves veus singulars. Com si no poguéssim reconèixer-nos-hi perquè elles i ells no aconsegueixen singularitzar-se. Són personatges en mal de representació i aquesta és la seva força. Ja sigui perquè radicalitzen fins a la caricatura allò que podríem arribar a reconèixer de nosaltres mateixes si no fos tan visible i no fes tant mal, ja sigui perquè les seves maneres d’aparèixer es troben assignades a rols i cossos paròdicament ensinistrats per les normes del gènere, Colette ens fa sentir els nostres mals contemporanis de la representació. Com representar-nos i com aparèixer en l’espai literari, en l’espai públic, en l’espai polític, en l’espai amorós».
Els relats breus que formen La dona amagada aborden temes importants com el desig, l’amor, l’opressió del matrimoni, la gelosia, la infidelitat o la violència. Com apunta Masó, la forma en què exposa els personatges i les situacions permeten observar els gestos des d’un espai que ens demana mirar més enllà del simple retrat estàtic, perquè és un retrat, sí, però s’hi respira certa mala llet, cert punt irònic que potser busca ridiculitzar, mostrar allò que no volem veure, però hi és. Són com petits quadres, peces quotidianes que ens mostren llums i ombres, amors, desamors i aquelles coses que també callem. Per exemple, al relat ‘La dona amagada’, el conte que dona nom al recull, trobem una curiosa exploració sobre la sexualitat, l’adulteri i la llibertat; a ‘L’alba’, en canvi, Colette ens presenta el dolor d’un home abandonat per la seva dona. Potser per indagar en aquell clàssic concepte que diu que l’amor és cec, al relat de ‘La mà’ descobrim com canvia la mirada d’una dona fascinada pel seu marit quan ella descobreix, amb horror, la monstruosa mà desfigurada que ell té. I és que, a vegades, ho veiem tot de color de rosa fins que, de cop i volta, veiem una taca i aquesta taca es torna immensa i ho omple tot.
La insatisfacció, però també l’acceptació de situacions que queden retratades amb detalls que poden arribar a mostrar aspectes ridículs de certs comportaments; la consciència de ser jutjada constantment per la imatge que transmets, la soledat, l’angoixa vital… Fins i tot trobem relats on s’intueix, de portes endins, la violència de gènere. És com si l’autora hagués volgut fer un recorregut incisiu per un munt d’aspectes de la humanitat, un catàleg de gestos, costums, pors i anhels congelats en poques pàgines perquè nosaltres els hi donem vida amb la lectura.
Bon dilluns i bones lectures!
Inés Macpherson