La dona amagada, Colette (Comanegra)

Etiquetas

Colette, Comanegra, La dona amagada

Vaig descobrir l’existència de Colette fa uns anys, quan per una feina em vaig haver de submergir en la vida de Coco Chanel. És curiós com hi ha noms que et sonen, però que no situes, de qui coneixes només alguna de les seves facetes. En aquell moment em va fascinar la seva persona, però no havia llegit absolutament res del que havia escrit. Aprofitant que l’editorial Comanegra ha recuperat l’edició de La dona amagada, amb traducció de Maria-Mercè Marçal, he pogut gaudir dels seus contes, un conjunt de relats breus que exploren, amb un punt subtil de mala llet, les relacions humanes, i en especial les relacions de parella. Es tracta d’una reedició que manté el pròleg original de Maria-Mercè Marçal i on també podem trobar un magnífic epíleg que ha escrit Joana Masó i que permet relacionar l’obra amb el context actual.

Sidonie-Gabrielle Colette (Saint-Sauveur-en-Puisaye, 1873 – París, 1954) va ser escriptora, periodista, artista; va ser la primera escriptora a formar part de l’Acadèmia Goncourt i també la primera en presidir-la durant un temps. Va tenir una vida intensa i força interessant, i probablement les experiències que va viure van marcar la seva mirada, la seva forma d’observar i narrar les relacions humanes i l’amor. Com comenta Joana Masó a l’epíleg, els relats que omplen les pàgines de La dona amagada «són relats que diuen el domini de l’amor en la construcció de la felicitat, la presó de les dones i els neguits dels homes. […] En lloc de l’empatia i la identificació, a La dona amagada Colette imagina personatges que situen entre ells i nosaltres la distància dels llocs comuns i dels individus tipus. Hi entreveiem les dones i els homes que aquests personatges semblen representar, però no les seves veus singulars. Com si no poguéssim reconèixer-nos-hi perquè elles i ells no aconsegueixen singularitzar-se. Són personatges en mal de representació i aquesta és la seva força. Ja sigui perquè radicalitzen fins a la caricatura allò que podríem arribar a reconèixer de nosaltres mateixes si no fos tan visible i no fes tant mal, ja sigui perquè les seves maneres d’aparèixer es troben assignades a rols i cossos paròdicament ensinistrats per les normes del gènere, Colette ens fa sentir els nostres mals contemporanis de la representació. Com representar-nos i com aparèixer en l’espai literari, en l’espai públic, en l’espai polític, en l’espai amorós».

Els relats breus que formen La dona amagada aborden temes importants com el desig, l’amor, l’opressió del matrimoni, la gelosia, la infidelitat o la violència. Com apunta Masó, la forma en què exposa els personatges i les situacions permeten observar els gestos des d’un espai que ens demana mirar més enllà del simple retrat estàtic, perquè és un retrat, sí, però s’hi respira certa mala llet, cert punt irònic que potser busca ridiculitzar, mostrar allò que no volem veure, però hi és. Són com petits quadres, peces quotidianes que ens mostren llums i ombres, amors, desamors i aquelles coses que també callem. Per exemple, al relat ‘La dona amagada’, el conte que dona nom al recull, trobem una curiosa exploració sobre la sexualitat, l’adulteri i la llibertat; a ‘L’alba’, en canvi, Colette ens presenta el dolor d’un home abandonat per la seva dona. Potser per indagar en aquell clàssic concepte que diu que l’amor és cec, al relat de ‘La mà’ descobrim com canvia la mirada d’una dona fascinada pel seu marit quan ella descobreix, amb horror, la monstruosa mà desfigurada que ell té. I és que, a vegades, ho veiem tot de color de rosa fins que, de cop i volta, veiem una taca i aquesta taca es torna immensa i ho omple tot.

La insatisfacció, però també l’acceptació de situacions que queden retratades amb detalls que poden arribar a mostrar aspectes ridículs de certs comportaments; la consciència de ser jutjada constantment per la imatge que transmets, la soledat, l’angoixa vital… Fins i tot trobem relats on s’intueix, de portes endins, la violència de gènere. És com si l’autora hagués volgut fer un recorregut incisiu per un munt d’aspectes de la humanitat, un catàleg de gestos, costums, pors i anhels congelats en poques pàgines perquè nosaltres els hi donem vida amb la lectura.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

La casa al final de Needless Street, de Catriona Ward (Alianza – Runas)

Etiquetas

Alianza Editorial, Catriona Ward, Colección Runas, La casa al final de Needless Street

Las casas, esos lugares que, según el personaje de Marion de The Woman Next Door, de Yewande Omotoso, son como una persona, un espacio que nos representa, pero que también puede convertirse en armadura, la capa de protección que permite mantener las apariencias, el disfraz que uno se pone para ocultar lo que escondemos dentro. Las casas, esos espacios en los que vivimos y ante los que pasamos, tan personales y a la vez tan lejanos: personales cuando los habitamos, lejanos cuando son simplemente un conjunto de paredes que guardan la vida de otros… o de nadie. Espacios que nos observan, con sus ventanas abiertas o cerradas, presencias que nos acompañan y que nos aterran si las encontramos vacías, de noche, caminando por una calle solitaria, sin farolas. Ahora imaginad una casa situada en una calle, Needless Street (la calle innecesaria), un tanto destartalada, con las ventanas tapiadas por maderas, con el bosque cercano; imaginad que pasáis a menudo, que oís voces en su interior, que veis que, de vez en cuando, sale un hombre. La última casa, la que se encuentra al final de la calle; una presencia que delimita la frontera entre la civilización, el mundo asfaltado, ordenado y pulcro de las paredes, y el mundo salvaje que crece entre los árboles, entre las sombras, donde todo es posible: enterrar el pasado, enterrar a los dioses, enterrar el dolor.

La casa al final de Needless Street, esta nueva novela de Catriona Ward que ha publicado Alianza en su magnífica colección Runas, nos lleva hasta esta calle innecesaria, a este lugar que parece un limbo, un espacio indefinido que supura extrañeza e incomodidad. Porque la historia que acompaña este espacio no es agradable: es la historia de una niña que desapareció once años atrás, junto al lago, esa niña del helado que apareció en las noticias, en los carteles; es la historia de su hermana, Dee, marcada por la tragedia que supuso esa desaparición, y empeñada en buscar a los sospechosos; y también es la historia de Ted, un hombre extraño que vive en esa última casa, aislado, con su gata Olivia y su hija Lauren. Sabemos desde un buen principio que él fue sospechoso de la desaparición de la hermana de Dee, pero no pudieron demostrar nada. Sabemos que es un hecho que le afectó, que recuerda, que lo persigue.

Tenemos el lugar y tenemos a los personajes. Con estos elementos, uno podría imaginar que estamos ante una historia clásica que nos llevará por caminos conocidos, porque se parece a muchas otras historias que ya hemos leído. Pero no es así. Y esa es la gracia del libro, del trabajo de construcción, de este puzle que nos propone Catriona Ward. Están todos los elementos, la atmósfera asfixiante, la angustia, los cambios de punto de vista, esas frases que nos dejan intuir, que hacen que sospechemos… pero están distribuidos de tal manera que, a medida que la lectura avanza, tenemos que ir replanteando el camino que creíamos conocer. Y es que La casa al final de Needless Street es un libro que sabe jugar con el misterio, con el género de terror, pero también con el terror mismo, porque el miedo palpita por todos los rincones sin mostrar una cara concreta y definida. Se habla de monstruos e intuimos esos monstruos, pero a veces los monstruos no son obvios, ni están en los lugares que uno espera.

¿Cómo construye Catriona Ward este engranaje literario? Lo hace a través de los diferentes puntos de vista que le permiten sus personajes. Tenemos a Ted, a Dee, pero también tenemos a Olivia, la gata de Ted, un personaje que ofrece mucho juego y que le da un toque de humor e ironía a la historia. A través de los ojos felinos observamos el mundo de los teds (los humanos) y observamos a Ted, ese hombre que nos resulta extraño, inquietante y a la vez entrañable: ingenuo y con mal humor, su mente parece quedarse en blanco a veces, y bascula entre el presente y el pasado, entre lo que ocurre en la casa y lo que ocurre fuera, en el bosque. En su mundo interior encontramos dioses a los que hay que desenterrar para que no los encuentren, grabadoras para registrar recetas, recuerdos de su madre, de esa vida pasada y rota, como la caja de música de la repisa, como esas muñecas rusas que nos miran en silencio y que nos indican que las vidas, y las historias, están conectadas, quizá una dentro de la otra, esperando a ser desenterradas, contadas.

Esta narración, en la que encontramos una mezcla de secretos, misterio, horror y sufrimiento, nos habla del dolor, de la supervivencia, de los traumas, pero también nos recuerda que, a menudo, no todo es tan sencillo como parece. Cada capítulo nos ofrece una mirada, un fragmento de historia que nos sirve para hilvanar los trozos; el problema es que, a veces, el siguiente capítulo nos da una información que no encaja del todo con lo dicho antes, ni con lo que nosotros imaginábamos. Narradores poco fiables que juegan con nosotros, o que, en el fondo, intentan construir ellos mismos la historia, porque hay tanto dolor que no pueden contarla de manera lineal, certera, concreta. Hay que escarbar, desenterrar los dioses, el pasado, el dolor y descubrir lo que oculta La casa al final de Needless Street. Si os apetece descubrirlo, abrid la puerta y entrad, porque el viaje vale la pena.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson

Tots els focs totes les pistoles, de Jordi Benavente (Lleonard Muntaner)

Etiquetas

Jordi Benavente, Lleonard Muntaner, Tots els focs totes les pistoles

Hi ha persones que tenen un imaginari propi que han anat construint a base de lectures i experiències, referents i moments que es barregen amb les inquietuds interiors fins a crear una xarxa que es fusiona amb la mirada. Una mirada que permet crear un univers literari però també visual, on cada fotografia desprèn una atmosfera que probablement només podria copsar aquella mirada, on cada frase és viscuda amb una passió que s’encomana. Aquells que han llegit els articles que escriu en Jordi Benavente sobre literatura saben que hi posa tota la passió en cada frase, en cada lectura, i gràcies a les seves paraules ens transmet aquesta passió lectora (i vital) i celebrem el tiberi una mica més acompanyats, amb una cervesa al porxo, encara que el porxo sigui el balcó de casa i Kentucky estigui als nostres ulls, en un horitzó imaginat.

Aquest amor i aquesta passió per la literatura, per escriure i per viure que trobem en els articles i en les converses amb el Jordi, també es pot trobar entre les pàgines d’una petita sorpresa que l’editorial Lleonard Muntaner ens va donar al setembre de 2021, un llibre petit però molt gran titulat Tots els focs totes les pistoles, escrit pel Jordi Benavente. El vaig comprar durant la Setmana del Llibre i el vaig llegir entre plantes, al costat d’una font, perquè sabia que era allò o anar a la muntanya a llegir entre arbres i camins, per ser una mica com l’escriptor-caminant que ens parla des de les pàgines del llibre i sap la importància dels espais, de l’aire, de triscar i respirar. I la lectura em va sorprendre, i no em va sorprendre, perquè podia sentir la veu de l’autor, literalment, explicant cada escena, cada reflexió. Amb això què vull dir? Doncs que pots conèixer algú i llegir el seu llibre i associar allò escrit amb el seu univers creatiu, però no sempre amb la seva veu, amb el seu to i els seus silencis. En canvi, aquí sí. No sé per què. Potser perquè l’imaginari vital i creatiu del Jordi Benavente té una coherència que queda plasmada en aquest llibre, potser perquè el pots veure caminant per la muntanya mentre aquestes frases li creixen pels dits.

Entre aquestes pàgines hi batega molta vida, passada i present, records i pensaments que respiren per si sols. Prosa poètica, reflexions, petites fotografies construïdes amb paraules que t’acompanyen pel trajecte vital i geogràfic, una geografia física i imaginària que ens parla de la vida, de la paternitat, de la infantesa, del bosc i la natura. Trobem una sèrie d’instantànies acompanyades d’un «va deixar escrit» que ens és estrany i alhora és nostre, un jo i un ell que ens explica moments vitals, que comparteix el camí, les històries, i ens convida a viure perquè «seguiré corrent fins que caigui rodó a la meta. No tinc cap pressa, però vull que sigui a la meta. M’emprenyaria dinyar-la sense haver acabat la marató que toqui aquell dia. Creuant la meta. Que hagin de córrer, els de l’ambulància. I que no hi siguin a temps».

«Busco mots per lligar-los a la pàgina, necessito les seves ales». Petites frases que donen una estranya pau, d’altres que et demanen que t’hi aturis una estona per copsar la bellesa, la tendresa i en alguns moments la tristesa que hi bateguen. Tots els focs totes les pistoles és un llibre on hi pots tornar sovint; de fet, et demana que hi tornis, perquè amb cada lectura connectes amb un fragment diferent, amb una part que potser abans no havies vist del tot. Com deia abans, aquí hi ha poesia i prosa, prosa poètica, paraules ben filades on trobem boscos i silencis, àvies, pares, focs («Tu escampa focs follets que fiblin fort, i recorda-ho: serà eterna la cacera, no deixaràs mai de vetllar») i mapes del tresors, paternitats i somnis i pors i tot allò que implica viure i sentir.

«Va deixar escrit: Escric perquè llegeixo, i llegeixo per sobreviure. I si haig de triar entre llegir o escriure, trio sortir a caminar». I com ell, amb aquest llibre caminem i llegim i fem un viatge a través de les paraules.

Bon divendres i bones lectures!

Inés Macpherson