Metal·lúrgia, de Víctor Nubla (Males Herbes)

Etiquetas

Males Herbes, Metal·Lúrgia, Víctor Nubla

Des de fa uns anys, si un parla de dracs, és probable que la referència sigui Joc de Trons, de George R. R. Martin, tant la versió literària com la versió televisiva, que ha aconseguit molts adeptes. La imatge de Daenerys Targaryen, els seus dracs i el seu crit de guerra forma part d’un imaginari compartit per molts. Potser d’altres pensaran en l’Smaug, el drac d’El Hobbit, de J. R.R. Tolkien (amb veu de Benedict Cumberbatch a la gran pantalla), o en el drac de Sant Jordi. D’altres generacions pensaran en el drac Shenron de Bola de Drac o el drac de la sort de Michael Ende. Màgics, amb ales, sense ales, japonesos, occidentals, venjatius, protectors, els dracs són criatures que trobem a l’imaginari col·lectiu des de fa segles. Però algú els havia imaginat servint copes a un bar? Víctor Nubla sí.

Sé que és possible que la idea d’una novel·la amb dracs pugui fer que els lectors s’imaginin el que ja han llegit fins ara: dracs que ho cremen tot, que vigilen tresors de forma salvatge, assedegats de sang… Doncs bé, els dracs (dragones, de fet, perquè tot són femelles) de la Metal·lúrgia de Víctor Nubla (Males Herbes, novembre 2019) només encaixen en el perfil a nivell físic. Sí, són immenses, tenen escates, però no són lliures. Són ma d’obra barata. La Companyia Metal·lúrgica, una empresa local d’Estragó de Dalt, utilitza les dragones per fondre metall als seus estómacs per produir ferro colat, a canvi d’un salari mínim format per algunes princeses i cavallers per enganyar la gana, perquè sovint no aconsegueixen ni que la fam marxi. I un es pregunta, d’on surten aquestes princeses i aquests cavallers? Com encaixa aquesta figura medieval en aquest món d’Estragó de Dalt? Són preguntes que en cert moment de la novel·la es responen, però que li donen al lector la possibilitat d’imaginar, de pensar, d’especular i entrar dins del joc.

El fet és que les dragones accepten aquestes condicions, perquè en algun moment van signar un contracte, perquè en algun moment van acceptar que tocava treballar per a aquells humans, encara que fos en condicions miserables, encara que el sou no els permeti viure dignament… Hi ha dragones que treballen a les tabernes del poble, però que tenen ànima i cervell de científica, i d’altres que treballen posant veu als anuncis de medicaments, entre d’altres. Tot això ho sabem no perquè elles ens ho expliquin directament, sinó pel protagonista, el narrador d’aquesta història, que està ingressat en una clínica del poble i que cada dia fa un tomb per fugir del tedi i per parlar amb les dragones que porten els bars, oferint un estrany joc metaliterari on és protagonista i narrador alhora, vivint i explicant la història, xerrant amb les dragones i presentant el seu nom i aspecte en una narració dins de la narració.

I un també es podria preguntar, per què accepten aquest tracte les dragones? Són grans, es poden cruspir als homes com qui no vol la cosa. Per què no fan res? I llavors entres en el joc que proposa Nubla, perquè aquesta història també serveix com a crítica, com a mirall de la nostra societat capitalista, on s’accepten condicions laborals denigrants perquè toca, perquè d’alguna manera has de sobreviure, intentar pagar el lloguer, l’escola dels nens, el menjar… Perquè t’han dit que la roda del sistema funciona així i tu formes part de l’engranatge més petit, amb menys veu, fins i tot quan pots treure foc pels queixals, en aquest cas literalment. La imatge dels dracs sotmesos ens ofereix una reflexió silenciosa que va creixent poc a poc, al ritme que avança la trama, que no explicaré, perquè val la pena descobrir a cada pàgina.

El món laboral, la forma en què les empreses s’aprofiten dels treballadors i les seves necessitats, la manera en què els mitjans de comunicació poden influir o la recerca d’un sentit a l’existència són alguns dels temes que trobem a Metal·lúrgia. Hi ha humor àcid i crítica, diàlegs meravellosament construïtsm que saben jugar amb l’equilibri entre la genialitat i l’absurd; dragones memorables i psicòlegs que intenten entendre la ment d’un ésser que per a nosaltres és impossible, però que per a ell és com el veí del costat. Perquè sí, són dragones, però busquen respecte, sentit, dignitat, ser elles mateixes… és a dir, el mateix que busquem nosaltres i que sovint, en aquesta societat cega, especuladora i d’un capitalisme salvatge, costa trobar. Un llibre divertit i àcid que es gaudeix fins al final.

Reconec que es fa estrany parlar d’aquest llibre sabent que va ser l’última obra de l’autor, que va morir el 31 de març d’aquest any 2020. Però potser també és un bon moment per reivindicar-lo, perquè aquells que no el coneixien encara s’endinsin en l’obra d’un autor únic. I per això us recomano que llegiu aquest escrit que li va dedicar en Ramon Mas, editor de Males Herbes, a aquest magnífic autor que val la pena descobrir i llegir:

Víctor Nubla és Males Herbes [per Ramon Mas*]

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Estiu, pedres i records

Quan era petita, per a mi la platja era de pedres. No havia trepitjat mai una de sorra. No jugava a pales ni feia castells. Nosaltres fèiem cases, però només la planta. En aquella època no hi havia tanta gent al poble i la platja era nostra durant hores. Fèiem el perímetre exterior i després la distribució de les habitacions. Al dia següent potser quedava la sala, la cuina o un record de la cantonada d’una habitació, com si la platja ens estigués explicant com va la vida, com va aquest joc de somniar, de construir alguna cosa i que se’t trenqui o se’t perdi o et perdis tu i no puguis trobar fàcilment el camí a casa, perquè no vas deixar molles de pa com a la segona part del conte, sinó pedres, i les pedres s’han barrejat i has de tornar a començar.

Les pedres, grises, rodones algunes, d’altres amb una mala llet important, esperant que posessis el peu per mostrar la seva punta afuada, disposades de nou a ensenyar-te alguna cosa. I tu, amb els anys, aprenent a caminar com si fossis una gimnasta artística, quasi volant per sobre d’aquelles destructores de peus, a vegades sola, d’altres sota l’atenta mirada d’algú altre que encara no entenia com ho feies (hi ha secrets que no es poden compartir i que amb els anys es perden, o potser és l’agilitat la que es perd). Però al final, sempre hi havia alguna pedra que et recordava qui mana a la platja, i sobretot a l’aigua, perquè quan bufa tramuntana, les pedres petites es remouen i pots arribar a rebre. Però valia la pena. Sempre valia la pena, fins i tot quan havies de remoure sota la tovallola fins crear un espai on no deixar-te l’esquena clavada a la pedra, perquè era estiu, perquè feia aquella olor especial a mar i a crema solar i a sal i a llibres i a excursions i xerrades al carrer, amb o sense cadira, però al carrer.

Per què les pedres? No ho sé. Aquest és un estiu estrany i les he recordat, perquè aquests dies no les puc veure ni tocar. Les he recordat, i he recordat a la meva àvia dient que ens poséssim pedres a les butxaques quan bufava fort i podies sentir les històries del vent escolant-se per les finestres, esborrant la son; el vent fent balancejar els vaixells, que creaven una música estranya en mig de la nit, omplint la badia, com si algú hagués deixat la porta d’una tenda oberta i la campaneta no deixés de sonar. He recordat les onades, els bots amb la barca de l’avi, i aquell “imbècil” que ningú mai podrà pronunciar igual que ell i que se li escapava quan es creuava amb algú que anava massa ràpid. I he recordat el riure de la meva tieta, amb qui ens agafàvem sempre a algun lloc per no caure a l’aigua quan la barca es movia massa. I el sol, i la terrassa, i la meva altra tieta dient que l’estiu s’havia acabat cada cop que el dia començava núvol.

Suposo que sí, és aquest estiu estrany, després d’un any estrany, que en el meu cas ja era estrany abans que parlessin de virus i pandèmia. És un estiu estrany perquè és el primer cop que no puc compartir uns dies amb els meus germans i els meus nebots; és el primer estiu que no veig les meves pedres, que no les trepitjo i comprovo si encara tinc equilibri o si els anys faran que les pedres em demostrin cada cop més la seva part més afilada. També és el primer estiu on no podrem passejar per les festes dels barris amb un bon amic, perquè ja no hi és. I penses en les persones que ja no hi són i com a vegades creiem que la gent hi serà sempre i no ens adonem de la importància de cada conversa, de cada somriure, de cada acudit fins que de cop deixen de ser-hi i fas un esforç per obligar al teu cervell a recordar, a fer que revisqui tot, perquè així encara batega, encara que només sigui al teu cap, a la pàgina en blanc, a la memòria.

I a la memòria hi ha un altre estiu, de fa anys, quan vaig marxar del poble i de les pedres per anar cap a Gràcia perquè es decorava el carrer Martínez de la Rosa i el Mini tenia un munt d’ampolles de plàstic per pintar i transformar i jo tenia ganes de compartir aquella experiència de decorar un carrer amb aquella estranya família de bar que feia poc que coneixia. Fa dies que hi penso, en ell i en les pedres, en els moments de la vida en què som conscients que estem vius i tanques els ulls i voldries fer una fotografia d’aquell instant, i d’aquell sentiment i de tota la gent que hi havia i que ara ja no hi és. Però en el fons hi és una mica, perquè forma part d’aquell quadre, encara que només sigui un esborrany, un apunt a una llibreta o una fotografia que ha perdut el color en algunes parts o s’ha quedat tacada pel cafè de tants matins. Són imatges vives, no a la pantalla, sinó a la pell i als ulls i fins i tot a l’estómac o als peus, com la petita cicatriu que vaig tenir durant molt de temps (i que segueixo buscant ara que ha marxat) a un lateral, on em vaig clavar un vidre una nit de festa al poble, el vidre d’un porró trencat on algú havia begut alguna barreja de nom impossible. I torno a les pedres després de la festa, als banys a les cinc del matí i a aquella sensació de saber que el món és immens i que tu formes part d’ell, encara que siguis minúscula, encara que només siguis una altra pedra que no sap què construirà.

Disculpin la nostàlgia.

Inés Macpherson