• Contacto
  • Cuentacuentos
    • Experiencia
    • Una muestra (videos)
  • Libros
    • El secreto de Lucía Morke
      • Noticias y reseñas sobre «El secreto de Lucía Morke»
    • Otras publicaciones
    • Santa Jordina
  • Presentación

Encuentosydesencuentos's Blog

~ Un paseo entre cuentos y libros con Inés Macpherson

Encuentosydesencuentos's Blog

Archivos mensuales: marzo 2019

La teoria de l’imbècil, de Pep Prieto (Apostroph)

25 lunes Mar 2019

Posted by encuentosydesencuentos in Lecturas y reseñas

≈ Deja un comentario

Etiquetas

Apostroph, La teoria de l'imbècil, Llucia Ramis, Oriol Hernández, Pep Prieto

Hi ha títols que et criden l’atenció. I portades que també ho fan. En el cas de La teoria de l’imbècil, d’en Pep Prieto, que acaba de reeditar l’editorial Apostroph, tant una cosa com l’altre ho fan. I per això, voldria començar a parlar del llibre fent referència a la il·lustració de la portada, creada per l’Oriol Hernández. En ella, com es va explicar durant la presentació que va tenir lloc a la Nollegiu, podem trobar tots els elements que formen part de la novel·la. El més fascinant, però, és que, quan has arribat a la darrera plana i tornes a mirar la portada, descobreixes que hi havia més del que tu creies. I és que allà, d’una forma clara, però que passa desapercebuda al principi, perquè forma part de la fotografia general, es pot intuir l’ànima de la història. O com a mínim el resum d’una de les sensacions que provoca la història.

NOVA-COBERTA-LA-TEORIA-DE-LIMBÈCIL-2019-V2

Dit això, aquest llibre és un retrat força cru de la ment i el comportament humà, on es mostren les ombres, les fractures i les fragilitats que podem tenir. La trama sembla que ens hagi de portar cap a un thriller amb un toc fantàstic, i ho fa. Però al darrera hi ha quelcom més profund i més pertorbador. I potser per això no trobem aquí cap mena d’èpica, malgrat tenir com a protagonista algú que descobreix que té un estrany poder i sap que el busquen per aquest motiu. No hi ha grandiloqüència ni heroïcitats. Sí que hi ha un molt bon ritme i escenes molt visuals, però es nota que hi ha una intenció d’anar més enllà, de mostrar un viatge psicològic i fer que el que passa sigui proper. Els escenaris són coneguts, però no és només això. Hi ha quelcom autèntic, que ens interpel·la. I crec que el secret està en el llenguatge.

Sovint, quan volem escriure, o quan llegim, som conscients d’un to buscat, potser no impostat, però on es veu un intent de fugir de la realitat tal com és, bruta, a vegades inconnexa, on els pensaments van i venen i ens esquitxen. Doncs bé, en Pep Prieto aconsegueix transmetre aquesta realitat bruta que ens esquitxa. I ho fa a través d’un personatge que dispara a matar des de l’inici, que utilitza un llenguatge que, a vegades, resulta meravellosament barruer, però que després es va tornant més pausat, no pel ritme, sinó pel que sap que impliquen les seves paraules. Hi ha una sensació d’estar en un cap que, de cop i volta, comença a pensar un «merda, merda, merda», i arriba al silenci. I és en el seu silenci on troba la resposta amb què es tanca el llibre, una frase magnífica per la senzillesa i, alhora, per tot el que implica.

I és que a vegades cal el silenci. Perquè més enllà de la història, aquest és un llibre que reflexiona sobre les conseqüències del que escrivim. Com molt bé assenyala Llucia Ramis al pròleg, «quan escrius, engendres noves realitats que s’incorporen a les que ja hi havia. És a dir: la realitat no és pura, no existeix per si mateixa. Necessita un relat…». El relat entès com allò que creem amb les paraules, i que hauríem de respectar molt més, tant en la forma com en el contingut, però també entès com a història, com a narració vital. I és que els nostres relats personals, passats i familiars, sovint ens acompanyen, s’incorporen a la persona que som ara. El passat del Joan Garcia també l’acompanya, com també ho fan els seus instints, les seves pors, les seves inseguretats i un seguit d’emocions molt humanes que, en el fons, són força fotudes. Perquè, per molts poders que pugui tenir, al final, és això: humà. I està sol. No té cap guia, ningú li explica res i, com en totes les històries on els desitjos es demanen, sempre amb paraules, les conseqüències mai són les que un esperava. No estem davant del típic superheroi que es supera a sí mateix. No tots podem ser com la Capitana Marvel, que domina una força que a qualsevol altre podria destruir. En el fons, si haguéssim de ser herois, quasi tots ens assemblaríem més al Logan de Hugh Jackman: cabrejats amb el món pel mal que ens ha fet, amb ganes de treure la mala hòstia a cops de puny i fent el possible per sobreviure mentre es lluita amb els propis fantasmes, el passat, la soledat, la culpa… En el cas del Joan Garcia, però, reconec que a la meva ment no hi havia el Logan interpretat per Jackman, sinó una versió amb el posat d’en John Cusack en un d’aquells moments on un descobreix que la realitat l’està sobrepassant per tot arreu.

Cal reconèixer que en aquest llibre trobem un llenguatge directe, a vegades aspre, a vegades amb mala llet i barruer, però que no estalvia les dosis d’humor quan escau, i que sap jugar amb els relats que tenim al cap per portar-nos per un lloc que creiem conèixer, però que de fet no coneixem tant. És una lectura tan directa com el text: agafes el llibre i te’l llegeixes. Així, sense deixar-lo anar. Potser té a veure el fet que no sigui gaire llarg, però crec que el mèrit recau en la forma en que es van succeint els esdeveniments i, sobretot, en la forma en que ens va endinsant en el laberint mental del protagonista, perquè atrapa.

Per tant, malgrat les paraules aquí escrites probablement no tinguin un poder com el del Joan Garcia, us convido a descobrir aquesta teoria de l’imbècil. Perquè és interessant comprendre la dificultat de ser quan, per molt que la intentis reescriure, la realitat se t’escapa de les mans. I perquè llegir un llibre on et trobes frases com aquesta no té preu: «quan estàs nerviós, esperar dues hores es fa tan llarg com veure tota la filmografia de Rohmer després de fotre’t un gram de cocaïna».

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

¿Pueden suceder tales cosas?, Ambrose Bierce (Valdemar)

12 martes Mar 2019

Posted by encuentosydesencuentos in Lecturas y reseñas

≈ Deja un comentario

Etiquetas

Ambrose Bierce, ¿Pueden suceder tales cosas?, Cuentos, Editorial Valdemar

Cuando uno abre las páginas de ¿Pueden suceder tales cosas? Cuentos fantásticos completos, de Ambrose Bierce (Valdemar, colección gótica; primera edición, marzo de 2005; tercera impresión, octubre de 2012), uno encuentra una pequeña introducción titulada «Noticias sobre el autor». Y lo que más llama la atención al empezar a leer es el interrogante que aparece junto a la fecha de la muerte del autor. Y es que Bierce desapareció en misteriosas circunstancias. En 1913, cruzó la frontera con México e inició un viaje sin retorno del que se desconocen motivos y desenlaces y que ha hecho correr ríos de tinta, como señalan los editores. De hecho, el escritor mexicano Carlos Fuentes se inspiró en la figura de Bierce para escribir su Gringo viejo (obra que, años después sería llevada al cine por Luis Puenzo e interpretada por Gregory Peck y Jane Fonda).

IMG_20190312_120519676

Cuando uno cierra el libro, tiene la extraña sensación de que un hombre que escribía así, tenía que convertirse también en un personaje de historia, en una elucubración de ficción. Porque, ¿pueden suceder tales cosas? A él sí, porque las imaginó. Y supo imaginar de una forma extraordinaria, porque consiguió aunar terror, sátira y humor negro en un mismo espacio. «Bitter Brice», apodo con el que lo llegaron a conocer sus contemporáneos, luchó en la Guerra de Secesión, fue periodista y, como este volumen de cuentos y otros libros indican, escritor. Y no uno cualquiera, porque más allá de su calidad, que la tiene, también hay que tener en cuenta la manera en que su obra se coló en la de otros.

La importancia y la influencia de Bierce se pueden ver en la forma en que recogen sus referentes otros escritores. Uno de los ejemplos más claros es el de Robert W. Chambers, en su El rey amarillo. Relatos macabros y terroríficos, también publicado por Valdemar, quien recoge algunos conceptos y nombres que aparecían en los cuentos de Bierce, como Carcosa (nombre que hace unos años llegó al gran público, junto al del rey amarillo, gracias a la primera temporada de la serie True Detective), Hali o Hastur, que aparecen en «Una habitación de Carcosa» y «Haïta, el pastor». Pero también se puede intuir en la obra de Bierce un guiño a autores pasados, como ocurre con «El funeral de John Mortonson», donde la imagen final puede hacernos pensar en alguno de los relatos de Poe.

Creo que uno de los aspectos más interesantes de los cuentos de Bierce es que casi siempre encontramos en sus historias un elemento que nos hace sonreír. Es una sonrisa macabra, como la que nos arranca la confesión narrada en uno de los fragmentos de «El club de los parricidas», cuando el joven va a explicar lo que ha hecho y se encuentra con un comisario comprensivo, porque él también es un asesino. Está explicado de tal manera que es casi imposible no sonreír. Es después cuando uno comprende el horror, tanto de lo escrito como de la sonrisa. Por suerte, a veces la sonrisa nace de un lugar más amplio, oscuro igualmente, pero desde un humor más abierto, como ocurre con el relato «El hombre y la serpiente», cuyo giro final es magnífico.

Entre los cuarenta y dos relatos que componen esta antología extraordinaria, encontramos obras que se adentran en lo macabro, en tumbas y cementerios, como «Una noche de verano»; otras, como «El maestro de Moxon», saben jugar con la ciencia ficción y nos presentan autómatas que deberían ser simplemente máquinas, pero cuyo comportamiento es tan humano como el nuestro, con todas sus consecuencias. También encontramos casas encantadas, fantasmas, asesinos… y muertos, muchos muertos. La muerte está presente, quizás porque la vio de cerca en la guerra, quizás porque es uno de esos temas que se adhiere al terror y que va tomando diferentes formas. Pero está allí, como también está el humor. Y es esa mezcla, esa manera extraña de hilvanar las sombras y esa risa oscura que se escucha de fondo, riéndose desde la oscuridad, lo que hace que Bierce sea tan fascinante. Sí, señoras y señores, pueden suceder todas esas cosas. Y más, muchas más, si deciden abrir este libro y dejar que la pluma de Bierce los lleve de la mano por esta inquietante galería.

¡Feliz martes y felices lecturas!

Inés Macpherson

Blasfèmia, de Ferran Garcia (Males Herbes)

05 martes Mar 2019

Posted by encuentosydesencuentos in Lecturas y reseñas

≈ Deja un comentario

Etiquetas

Blasfèmia, Ferran Garcia, Males Herbes

«Ha fet veure que dormia tot el camí, amb els ulls sempre tancats perquè té la certesa que tot el que hi ha més enllà de les seves parpelles li farà mal i, en aquella època, l’Abel tem el dolor i la seva resposta és simple: tancar els ulls. Ho fem tots quan som infants. Ens posem les mans damunt les parpelles. Si no es veu, el monstre no hi és. Tinc la sensació que es quedarà així, exactament així, bona part de la seva vida. Potser tota. I ho envejo. Les meves mans són transparents».

Blasfemia

Com ens diu el narrador, tots tanquem els ulls per no veure els monstres. Però els monstres hi són. Podem quedar-nos a una banda del tel, creure que la llum és l’únic que ens rodeja, creure que les parets de casa nostra ens separen del que hi ha a la foscor, però, poden? No estem parlant de monstres sobrenaturals ni d’un tel que separa el món real de l’imaginari o l’estrany. El tel en el fons podria ser allò que ens posem als ulls per poder observar l’horror i que ens llisqui per les galtes com la pluja, com les llàgrimes, perquè queda lluny, perquè nosaltres som llum. Però no hi ha llum sense foscor, i el tel que les separa no és inamovible. Com ens diu Ferran Garcia a l’inici de la novel·la, mentre Deu reposà, «desenes d’urpes, rere el tel, l’esquinçaren. D’aleshores ençà, hi ha llocs on les tenebres s’escolen dins la llum».

I aquest llibre ens parla de les tenebres, de les catacumbes, de la violència i l’horror de què és capaç l’ésser humà. També ens parla de la necessitat de ser estimat, de formar part… i del que podem arribar a fer per aconseguir aquestes dues coses. Es diu tant i d’una forma tan meravellosa, que és difícil extreure en un únic espai tot el que et planteja aquest llibre. Blasfèmia et sacseja, et fot d’hòsties, et porta a llocs on de cop et trobes pensant “Lars von Trier, no tens ni idea de com exposar el dolor i la crueltat” i després et deixa respirar una foscor i un dolor real, molt real, i que estem tan acostumats a callar que hem convertit en tabú. Ens mostra els marges, els espais que sabem que existeixen però que ignorem, tancant els ulls, mirant cap aquella llum que, en el fons, no és tan lluminosa com creiem.

Dividida en tres parts, Blasfèmia ens explica la història de l’Abel Absent (un nom que ja et diu tant que pots comprendre perfectament qui és i per què). Aquest noi viu amb la seva mare a una fira de meravelles, de monstres que són monstres pel fet de ser diferents. En ells no hi ha res monstruós més enllà de l’aparença. Fan el que poden per sobreviure, i els homes i les dones normals, aquells que entren dins del canon de l’acceptable, van allà a mirar… i a tocar. Perquè molts volen viure en un món de llum i perfecció, però després van corrents a veure allò que és estrany, creient que després podran tornar a casa sense emportar-se res d’aquell altre lloc, d’aquell altre món. Quan l’Abel ha d’abandonar la fira, la seva vida emprèn un camí d’abandó, soledat i crueltat. Un camí que comença a un orfenat on els abusos són constants i es converteixen quasi en un costum, segueix per la vida a un bosc en companyia d’un matallops i el porta cap al descobriment dels altres monstres. Entremig d’aquesta història, descobrirem una altra història, explicada per una nena, que ens mostra una crueltat salvatge i acceptada pel grup: una sèrie de normes, rutines i rituals que et remouen per dins i per fora i que et fan pensar en totes les crueltats i les violències que acceptem diàriament perquè és el que hi ha, el que toca, el que ens diuen. Sí, potser no seran tan salvatges ni tan sanguinàries com ell les descriu, però hi són, disfressades d’una altra cosa. Però hi són.

La darrera part ens porta a un tancament del cercle, un lloc on totes les històries es troben, es lliguen i ens ofereixen un mirall. Un mirall que, a més, posa al lector en contacte amb un altre tema que incomoda i que, malgrat no ser tan violent com els altres, fa que la gent calli i miri cap a un altre lloc. És curiós com podem veure una pel·lícula o llegir un llibre on es mutila, es viola o es destrossa una altra vida, però som incapaços, com a societat, de parlar obertament de la mort, del dolor, del que ens empeny a córrer, a fugir cap a l’abisme buscant una foscor definitiva on només hi hagi silenci. En part, Blasfèmia ho fa. Hi ho fa d’una forma brutal però bella, perquè una de les coses que més desassossec genera és la bellesa amb què ho explica tot. L’horror descrit amb un estil que a vegades és quasi poètic, amb unes imatges i una simbologia que van més enllà i que et deixen amb ganes d’anar marcant la meitat del llibre.

Blasfèmia és un llibre intens. Com he dit abans, colpeja, et remou. I de tant en tant està bé que ens sacsegin, que ens facin entrar en contacte amb aquest mirall que ens torna les dues imatges i que va amb nosaltres.

Bon dimarts i bones lectures!

Inés Macpherson

En clau femenina

04 lunes Mar 2019

Posted by encuentosydesencuentos in Cuentos, Sesiones de cuentos

≈ Deja un comentario

Etiquetas

8 de marzo, Biblioteques de Barcelona, Cuentos, En clau femenina, En clave femenina, sesión de cuentos

Aquest narç hi ha moltes iniciatives per donar veu a la dona. Més enllà dels actes del 8 de març, durant tot el mes hi ha activitats, com les que proposa la llibreria La Carbonera, al Poble-Sec, on es celebra un #marçlila.

Com a narradora, jo podré posar el meu granet de sorra amb la sessió «En clau femenina» a diferents biblioteques de Barcelona.

En clau femenina

EN CLAU FEMENINA

L’univers femení és gran, tant a dins com a fora del paper. Hi ha qui l’ha volgut contenir, com a la dona mateixa. Però hi ha qui ha utilitzat la paraula per recordar, per assenyalar el dolor o per donar la possibilitat de lluita que, a vegades, no han tingut. Com a homenatge a la lluita que segueix portant a terme la dona per la igualtat de drets, per esborrar la violència de gènere o per ser respectada, oferim un petit recorregut per alguns relats protagonitzats per dones. Històries que parlen de la violència, de la submissió, de l’abandó, però també de la rebel·lió, la lluita i les ganes de ser lliures.

Textos d’Edith Wharton, Ángeles Mastretta, Samantha Schweblin, Mario Benedetti, Roald Dahl…

Us esperem,

Inés Macpherson

***

Este mes de marzo ofrece muchas iniciativas para dar voz a la mujer. Más allá de los actos del 8 de marzo, durante todo el mes hay actividades, como las que propone la librería La Carbonera, en Poble-Sec (Barcelona), donde se celebra el #marçlila.

Como narradora, yo podré poner mi granito de arena con la sesión de cuentos «En clave femenina» en diferentes bibliotecas de Barcelona.

EN CLAVE FEMENINA

El universo femenino es grande, tanto dentro como fuera del papel. Hay quien ha querido contenerlo, como a la propia mujer. Pero hay quien ha utilizado la palabra para recordar, para señalar el dolor o para ofrecer la posibilidad de lucha que, a veces, no han tenido. Como homenaje a esa lucha que sigue llevando a cabo la mujer por la igualdad de derechos, por borrar la violencia de género o por ser respetada, ofrecemos un pequeño recorrido por algunos relatos protagonizados por mujeres. Historias que hablan de la violencia, de la sumisión, del abandono, pero también de la rebelión, la lucha y las ganas de ser libres.

Textos de Edith Wharton, Ángeles Mastretta, Samantha Schweblin, Mario Benedetti, Roald Dahl…

Os esperamos.

Inés Macpherson

Categorías

  • Actualidad
  • Actualidad editorial
  • Cajón de sastre
  • Cine
  • Cuentos
  • Lecturas y reseñas
    • Literatura juvenil
  • librerías
  • Poesía
  • Qué podemos contar…
  • Reflexiones
  • Serie TV
  • Sesiones de cuentos
  • Teatro
  • Un poco de historia…
  • Videos e imágenes

Archivos

  • octubre 2022 (1)
  • septiembre 2022 (2)
  • mayo 2022 (1)
  • marzo 2022 (1)
  • febrero 2022 (2)
  • enero 2022 (3)
  • diciembre 2021 (1)
  • noviembre 2021 (2)
  • septiembre 2021 (2)
  • agosto 2021 (1)
  • julio 2021 (4)
  • junio 2021 (2)
  • mayo 2021 (1)
  • abril 2021 (2)
  • marzo 2021 (3)
  • febrero 2021 (5)
  • enero 2021 (7)
  • diciembre 2020 (1)
  • noviembre 2020 (1)
  • octubre 2020 (3)
  • septiembre 2020 (3)
  • agosto 2020 (2)
  • julio 2020 (5)
  • junio 2020 (2)
  • mayo 2020 (4)
  • abril 2020 (2)
  • marzo 2020 (2)
  • febrero 2020 (2)
  • enero 2020 (5)
  • diciembre 2019 (2)
  • noviembre 2019 (5)
  • octubre 2019 (4)
  • septiembre 2019 (2)
  • agosto 2019 (1)
  • julio 2019 (3)
  • junio 2019 (2)
  • mayo 2019 (2)
  • abril 2019 (3)
  • marzo 2019 (4)
  • febrero 2019 (6)
  • enero 2019 (2)
  • diciembre 2018 (7)
  • noviembre 2018 (6)
  • octubre 2018 (6)
  • septiembre 2018 (3)
  • junio 2018 (3)
  • mayo 2018 (2)
  • abril 2018 (1)
  • marzo 2018 (2)
  • febrero 2018 (2)
  • enero 2018 (4)
  • diciembre 2017 (6)
  • noviembre 2017 (4)
  • octubre 2017 (2)
  • septiembre 2017 (5)
  • julio 2017 (2)
  • junio 2017 (2)
  • mayo 2017 (5)
  • abril 2017 (2)
  • marzo 2017 (3)
  • febrero 2017 (4)
  • enero 2017 (5)
  • diciembre 2016 (5)
  • noviembre 2016 (6)
  • octubre 2016 (4)
  • septiembre 2016 (4)
  • agosto 2016 (1)
  • julio 2016 (3)
  • junio 2016 (3)
  • mayo 2016 (5)
  • abril 2016 (5)
  • marzo 2016 (1)
  • febrero 2016 (2)
  • enero 2016 (3)
  • diciembre 2015 (2)
  • noviembre 2015 (2)
  • octubre 2015 (3)
  • septiembre 2015 (3)
  • agosto 2015 (1)
  • julio 2015 (1)
  • junio 2015 (4)
  • mayo 2015 (1)
  • abril 2015 (5)
  • marzo 2015 (3)
  • febrero 2015 (3)
  • enero 2015 (6)
  • diciembre 2014 (1)
  • noviembre 2014 (2)
  • octubre 2014 (5)
  • septiembre 2014 (9)
  • julio 2014 (3)
  • junio 2014 (9)
  • mayo 2014 (2)
  • abril 2014 (2)
  • marzo 2014 (6)
  • febrero 2014 (11)
  • enero 2014 (8)
  • noviembre 2013 (5)
  • octubre 2013 (2)
  • septiembre 2013 (2)
  • agosto 2013 (4)
  • julio 2013 (3)
  • junio 2013 (1)
  • mayo 2013 (3)
  • abril 2013 (4)
  • marzo 2013 (5)
  • febrero 2013 (4)
  • enero 2013 (5)
  • diciembre 2012 (3)
  • noviembre 2012 (4)
  • octubre 2012 (2)
  • septiembre 2012 (6)
  • agosto 2012 (8)
  • junio 2012 (5)
  • mayo 2012 (3)
  • abril 2012 (4)
  • marzo 2012 (6)
  • febrero 2012 (2)
  • enero 2012 (2)
  • diciembre 2011 (2)
  • noviembre 2011 (1)
  • octubre 2011 (1)
  • septiembre 2011 (3)
  • julio 2011 (1)
  • junio 2011 (1)
  • febrero 2011 (1)
  • enero 2011 (4)
  • noviembre 2010 (1)
  • agosto 2010 (1)
  • julio 2010 (2)
  • mayo 2010 (2)
  • abril 2010 (2)
  • marzo 2010 (7)

Enter your email address to follow this blog and receive notifications of new posts by email.

Únete a otros 125 suscriptores

Blog de WordPress.com.

Privacidad y cookies: este sitio utiliza cookies. Al continuar utilizando esta web, aceptas su uso.
Para obtener más información, incluido cómo controlar las cookies, consulta aquí: Política de cookies
  • Seguir Siguiendo
    • Encuentosydesencuentos's Blog
    • Únete a 125 seguidores más
    • ¿Ya tienes una cuenta de WordPress.com? Accede ahora.
    • Encuentosydesencuentos's Blog
    • Personalizar
    • Seguir Siguiendo
    • Regístrate
    • Acceder
    • Denunciar este contenido
    • Ver sitio web en el Lector
    • Gestionar las suscripciones
    • Contraer esta barra
 

Cargando comentarios...