Etiquetas
Apostroph, La teoria de l'imbècil, Llucia Ramis, Oriol Hernández, Pep Prieto
Hi ha títols que et criden l’atenció. I portades que també ho fan. En el cas de La teoria de l’imbècil, d’en Pep Prieto, que acaba de reeditar l’editorial Apostroph, tant una cosa com l’altre ho fan. I per això, voldria començar a parlar del llibre fent referència a la il·lustració de la portada, creada per l’Oriol Hernández. En ella, com es va explicar durant la presentació que va tenir lloc a la Nollegiu, podem trobar tots els elements que formen part de la novel·la. El més fascinant, però, és que, quan has arribat a la darrera plana i tornes a mirar la portada, descobreixes que hi havia més del que tu creies. I és que allà, d’una forma clara, però que passa desapercebuda al principi, perquè forma part de la fotografia general, es pot intuir l’ànima de la història. O com a mínim el resum d’una de les sensacions que provoca la història.
Dit això, aquest llibre és un retrat força cru de la ment i el comportament humà, on es mostren les ombres, les fractures i les fragilitats que podem tenir. La trama sembla que ens hagi de portar cap a un thriller amb un toc fantàstic, i ho fa. Però al darrera hi ha quelcom més profund i més pertorbador. I potser per això no trobem aquí cap mena d’èpica, malgrat tenir com a protagonista algú que descobreix que té un estrany poder i sap que el busquen per aquest motiu. No hi ha grandiloqüència ni heroïcitats. Sí que hi ha un molt bon ritme i escenes molt visuals, però es nota que hi ha una intenció d’anar més enllà, de mostrar un viatge psicològic i fer que el que passa sigui proper. Els escenaris són coneguts, però no és només això. Hi ha quelcom autèntic, que ens interpel·la. I crec que el secret està en el llenguatge.
Sovint, quan volem escriure, o quan llegim, som conscients d’un to buscat, potser no impostat, però on es veu un intent de fugir de la realitat tal com és, bruta, a vegades inconnexa, on els pensaments van i venen i ens esquitxen. Doncs bé, en Pep Prieto aconsegueix transmetre aquesta realitat bruta que ens esquitxa. I ho fa a través d’un personatge que dispara a matar des de l’inici, que utilitza un llenguatge que, a vegades, resulta meravellosament barruer, però que després es va tornant més pausat, no pel ritme, sinó pel que sap que impliquen les seves paraules. Hi ha una sensació d’estar en un cap que, de cop i volta, comença a pensar un «merda, merda, merda», i arriba al silenci. I és en el seu silenci on troba la resposta amb què es tanca el llibre, una frase magnífica per la senzillesa i, alhora, per tot el que implica.
I és que a vegades cal el silenci. Perquè més enllà de la història, aquest és un llibre que reflexiona sobre les conseqüències del que escrivim. Com molt bé assenyala Llucia Ramis al pròleg, «quan escrius, engendres noves realitats que s’incorporen a les que ja hi havia. És a dir: la realitat no és pura, no existeix per si mateixa. Necessita un relat…». El relat entès com allò que creem amb les paraules, i que hauríem de respectar molt més, tant en la forma com en el contingut, però també entès com a història, com a narració vital. I és que els nostres relats personals, passats i familiars, sovint ens acompanyen, s’incorporen a la persona que som ara. El passat del Joan Garcia també l’acompanya, com també ho fan els seus instints, les seves pors, les seves inseguretats i un seguit d’emocions molt humanes que, en el fons, són força fotudes. Perquè, per molts poders que pugui tenir, al final, és això: humà. I està sol. No té cap guia, ningú li explica res i, com en totes les històries on els desitjos es demanen, sempre amb paraules, les conseqüències mai són les que un esperava. No estem davant del típic superheroi que es supera a sí mateix. No tots podem ser com la Capitana Marvel, que domina una força que a qualsevol altre podria destruir. En el fons, si haguéssim de ser herois, quasi tots ens assemblaríem més al Logan de Hugh Jackman: cabrejats amb el món pel mal que ens ha fet, amb ganes de treure la mala hòstia a cops de puny i fent el possible per sobreviure mentre es lluita amb els propis fantasmes, el passat, la soledat, la culpa… En el cas del Joan Garcia, però, reconec que a la meva ment no hi havia el Logan interpretat per Jackman, sinó una versió amb el posat d’en John Cusack en un d’aquells moments on un descobreix que la realitat l’està sobrepassant per tot arreu.
Cal reconèixer que en aquest llibre trobem un llenguatge directe, a vegades aspre, a vegades amb mala llet i barruer, però que no estalvia les dosis d’humor quan escau, i que sap jugar amb els relats que tenim al cap per portar-nos per un lloc que creiem conèixer, però que de fet no coneixem tant. És una lectura tan directa com el text: agafes el llibre i te’l llegeixes. Així, sense deixar-lo anar. Potser té a veure el fet que no sigui gaire llarg, però crec que el mèrit recau en la forma en que es van succeint els esdeveniments i, sobretot, en la forma en que ens va endinsant en el laberint mental del protagonista, perquè atrapa.
Per tant, malgrat les paraules aquí escrites probablement no tinguin un poder com el del Joan Garcia, us convido a descobrir aquesta teoria de l’imbècil. Perquè és interessant comprendre la dificultat de ser quan, per molt que la intentis reescriure, la realitat se t’escapa de les mans. I perquè llegir un llibre on et trobes frases com aquesta no té preu: «quan estàs nerviós, esperar dues hores es fa tan llarg com veure tota la filmografia de Rohmer després de fotre’t un gram de cocaïna».
Bon dilluns i bones lectures!
Inés Macpherson
