Etiquetas

, ,

«Ha fet veure que dormia tot el camí, amb els ulls sempre tancats perquè té la certesa que tot el que hi ha més enllà de les seves parpelles li farà mal i, en aquella època, l’Abel tem el dolor i la seva resposta és simple: tancar els ulls. Ho fem tots quan som infants. Ens posem les mans damunt les parpelles. Si no es veu, el monstre no hi és. Tinc la sensació que es quedarà així, exactament així, bona part de la seva vida. Potser tota. I ho envejo. Les meves mans són transparents».

Blasfemia

Com ens diu el narrador, tots tanquem els ulls per no veure els monstres. Però els monstres hi són. Podem quedar-nos a una banda del tel, creure que la llum és l’únic que ens rodeja, creure que les parets de casa nostra ens separen del que hi ha a la foscor, però, poden? No estem parlant de monstres sobrenaturals ni d’un tel que separa el món real de l’imaginari o l’estrany. El tel en el fons podria ser allò que ens posem als ulls per poder observar l’horror i que ens llisqui per les galtes com la pluja, com les llàgrimes, perquè queda lluny, perquè nosaltres som llum. Però no hi ha llum sense foscor, i el tel que les separa no és inamovible. Com ens diu Ferran Garcia a l’inici de la novel·la, mentre Deu reposà, «desenes d’urpes, rere el tel, l’esquinçaren. D’aleshores ençà, hi ha llocs on les tenebres s’escolen dins la llum».

I aquest llibre ens parla de les tenebres, de les catacumbes, de la violència i l’horror de què és capaç l’ésser humà. També ens parla de la necessitat de ser estimat, de formar part… i del que podem arribar a fer per aconseguir aquestes dues coses. Es diu tant i d’una forma tan meravellosa, que és difícil extreure en un únic espai tot el que et planteja aquest llibre. Blasfèmia et sacseja, et fot d’hòsties, et porta a llocs on de cop et trobes pensant “Lars von Trier, no tens ni idea de com exposar el dolor i la crueltat” i després et deixa respirar una foscor i un dolor real, molt real, i que estem tan acostumats a callar que hem convertit en tabú. Ens mostra els marges, els espais que sabem que existeixen però que ignorem, tancant els ulls, mirant cap aquella llum que, en el fons, no és tan lluminosa com creiem.

Dividida en tres parts, Blasfèmia ens explica la història de l’Abel Absent (un nom que ja et diu tant que pots comprendre perfectament qui és i per què). Aquest noi viu amb la seva mare a una fira de meravelles, de monstres que són monstres pel fet de ser diferents. En ells no hi ha res monstruós més enllà de l’aparença. Fan el que poden per sobreviure, i els homes i les dones normals, aquells que entren dins del canon de l’acceptable, van allà a mirar… i a tocar. Perquè molts volen viure en un món de llum i perfecció, però després van corrents a veure allò que és estrany, creient que després podran tornar a casa sense emportar-se res d’aquell altre lloc, d’aquell altre món. Quan l’Abel ha d’abandonar la fira, la seva vida emprèn un camí d’abandó, soledat i crueltat. Un camí que comença a un orfenat on els abusos són constants i es converteixen quasi en un costum, segueix per la vida a un bosc en companyia d’un matallops i el porta cap al descobriment dels altres monstres. Entremig d’aquesta història, descobrirem una altra història, explicada per una nena, que ens mostra una crueltat salvatge i acceptada pel grup: una sèrie de normes, rutines i rituals que et remouen per dins i per fora i que et fan pensar en totes les crueltats i les violències que acceptem diàriament perquè és el que hi ha, el que toca, el que ens diuen. Sí, potser no seran tan salvatges ni tan sanguinàries com ell les descriu, però hi són, disfressades d’una altra cosa. Però hi són.

La darrera part ens porta a un tancament del cercle, un lloc on totes les històries es troben, es lliguen i ens ofereixen un mirall. Un mirall que, a més, posa al lector en contacte amb un altre tema que incomoda i que, malgrat no ser tan violent com els altres, fa que la gent calli i miri cap a un altre lloc. És curiós com podem veure una pel·lícula o llegir un llibre on es mutila, es viola o es destrossa una altra vida, però som incapaços, com a societat, de parlar obertament de la mort, del dolor, del que ens empeny a córrer, a fugir cap a l’abisme buscant una foscor definitiva on només hi hagi silenci. En part, Blasfèmia ho fa. Hi ho fa d’una forma brutal però bella, perquè una de les coses que més desassossec genera és la bellesa amb què ho explica tot. L’horror descrit amb un estil que a vegades és quasi poètic, amb unes imatges i una simbologia que van més enllà i que et deixen amb ganes d’anar marcant la meitat del llibre.

Blasfèmia és un llibre intens. Com he dit abans, colpeja, et remou. I de tant en tant està bé que ens sacsegin, que ens facin entrar en contacte amb aquest mirall que ens torna les dues imatges i que va amb nosaltres.

Bon dimarts i bones lectures!

Inés Macpherson