Amb gràcia en aquest desert, de Ziranna Zateli (Males Herbes)

Etiquetas

contes, Males Herbes, Mercè Guitart Ribas

Hi ha recopilacions de contes que saps com definir quan arribes a l’última pàgina. D’altres t’observen i et desafien que les intentis etiquetar o acotar d’alguna manera. És el cas del llibre Amb gràcia en aquest desert, de Ziranna Zateli, publicat per Males Herbes al novembre de 2019 i traduït per Mercè Guitart Ribas. Hi ha quelcom quotidià i alhora màgic en els mons que ens proposa aquesta escriptora grega, que sap com fer que la meravella s’escoli pels racons amagats de les històries. A vegades és un petit bri, una espurna que ens sobta i alhora té tot el sentit del món, perquè forma part de l’entramat, de l’ordit d’aquest paisatge que ens porta a la terra, al poble, a terrenys clàssics que es vesteixen d’espais íntims tenyits de símbols, supersticions, tabús i somnis, i un univers propi que estranya i captiva.

Aquest recull de contes està dividit en quatre parts que fan referència al número d’històries que contenen i a espais i temps on es podrien situar. Les tres històries de principis de segle que trobem al començament es mouen per terrenys clàssics, on podem intuir algun toc d’aprenentatge, històries d’amor i també viatges poètics d’agulles: «Ni ella mateixa sabia com va passar ben bé, com li havia… entrat una agulla al cos! I quan diem que havia entrat, no volem dir que l’havia punxat o l’havia ferit, sinó que s’havia introduït del tot dins el seu cos virginal», llegim en un moment. I la història continua. De forma lògica? Això ho decidirà cada lector, perquè les històries creades per Zateli flueixen com aquesta agulla que viatja: poden seguir un curs lineal o no, poden arribar a un lloc concret o tornar al començament, barrejar personatges, presentar paisatges que es repeteixen en diferents moments, sense necessitat de situar-nos temporalment, com un mapa teixit a pedaços, que encaixen encara que siguin diferents. I ho fa amb aquesta veu narrativa que a vegades utilitza un nosaltres peculiar, que ens situa en l’espai de les narracions que s’escapen del paper o que el busquen per fixar-se i que no se les emporti el vent.

A la segona part d’aquests contes trobem sis històries dels jardins dels plaers. El perquè dels títols potser se’ns escapa, però alhora forma part de la màgia d’aquest univers propi que destil·la un estil molt personal que sap jugar amb elements moderns i clàssics, i que ens ofereix una curiosa finestra a la crueltat i la duresa del món i de les relacions humanes, però també a la seva meravella. No trobem elements fantàstics obvis, però l’autora aconsegueix transmetre una atmosfera màgica, mística i onírica que ho embolcalla tot. Com parla del plaer i les llàgrimes a La lacrimòlatra, com parla dels jocs infantils barrejats amb el dol i la mort a Les dones d’un ocell, demostren la capacitat de l’autora per construir imatges evocadores i profundes.

Si seguim avançant, descobrim personatges femenins forts, sensibles, amb un punt de bruixa; amistats, malalties i somnis; històries on trobem cartes d’amor que apareixen pel carrer, sense destinatari concret, personatges que volen fugir, o contes on descobrir dragones que trenquen esquemes. Els temes que viatgen per aquestes pàgines van filant i desfilant-se, trobant-se en alguns indrets que no coneixem, però que es van fent familiars malgrat l’estranyesa. Hi ha relats on els personatges són presentats de manera precisa i contundent; en d’altres, intuïm que ja els coneixem, pels noms i per la manera en què, de cop i volta, algú fa referència al conte anterior.  

Per això és difícil copsar i definir aquest llibre. Pot atrapar i fascinar o pot sobtar d’una manera que no et permet entrar; això dependrà de cada lector. Hi ha contes que semblen agafar una drecera, d’altres que donen voltes, que creixen, que busquen transmetre una emoció que va més enllà del concepte tancat de conte. «Sovint em quedava sola en cases d’altres. Per casualitat, o potser ho buscava; això no ho sap ningú», ens explica una veu al inici d’un conte. No ho sap ningú, ni el lector ni qui ens parla des del paper, perquè no necessita explicar-nos els motius, només el que passa, el que ens provoca. Ens convida a endinsar-nos en aquest món eteri i físic, de descripcions estranyes que cadascun de nosaltres rep de manera diferent.

«Com em vesteixo?», pregunta un personatge al conte El bosc de les falses il·lusions. «Com un novel·la», és la resposta que li donen. Com es vesteix aquest llibre? No ho sabria dir, però si us atrapa, podreu trobar petites joies com aquesta: «I, finalment, tota aquesta història, que l’hem trobat així o l’hem fet nosaltres així, tot aquest plaer dins els pous de l’angoixa, el laberint on ens hem embolicat, el gran amor amb tots els seus paradisos i inferns, i tot aquest cúmul de circumstàncies, la conspiració de les coses, ves si tot plegat no podria ser una de les fonts principals de la tristesa i d’aquest xàfec de llàgrimes que em venia de tant en tant del no-res…». Paraules fluint, històries que estan escrites però que, a vegades, sembla que es construeixin a mesura que avances, amb una veu que narra al teu costat.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Alguns llibres fantàstics (i altres gèneres literaris)

Etiquetas

Blackie Books, Desirée de Fez, Ediciones Gigamesh, Editorial Alfaguara, Editorial Anagrama, Editorial Minúscula, Emilio Bueso, Llibres del Delicte, Mai Més, Males Herbes, Marc Pastor, Mariana Enriquez, Mirko Kovac, Olga Merino, Pep Prieto, Ray Bradbury

Aquest ha estat un any estrany en tots els sentits: solitari, contradictori, esgotador, i, alhora, com si hagués estat un any a mitges. La ficció ha estat un refugi per a molts, en forma de sèries, de pel·lícules o de llibres. Per estat d’ànim o per excés de feina, per a mi ha estat un any també estrany a nivell lector. He llegit força, però no he parlat de llibres tant com altres anys, o com a mínim no per escrit. Celebrar el centenari de Ray Bradbury i Isaac Asimov com a narradora de contes m’ha fet rellegir molts dels seus llibres, però no els he recomanat per escrit, sinó de viva veu davant d’una pantalla esperant que hi hagués algú a l’altra banda. El que vull dir és que aquest any, la meva llista és peculiar, perquè no he llegit alguns llibres que tenia moltes ganes de llegir i no he parlat en aquest espai de tot el que he llegit, bàsicament per manca de temps. Però és quelcom que espero solucionar aviat.

Dit això, com sempre, aquesta llista és subjectiva, perquè parlo només d’alguns dels llibres amb què he gaudit jo durant aquests mesos. Insisteixo, n’hi ha molts més, però, al final, n’has d’escollir uns quants, fer una mica de ventall o, al revés, quedar-te amb un únic gènere. L’any passat vaig fer una recomanació que també era una reivindicació del gènere, recordant que la literatura fantàstica és diversa, té moltes formes, molts matisos i és, sobretot, Literatura. Els monstres, els fantasmes, l’estrany, l’horror o les especulacions ens poden posar miralls al davant que poden ser molt més profunds del que alguns volen creure; tot depèn de les ganes de mirar. I aquest any insistiré: quan es diu que el fantàstic és infantil o un gènere menor, sembla que la gent oblidi que alguns dels clàssics més importants de la literatura naveguen entre fantasies. I al final, sempre que fem ficció, imaginem, construïm una fantasia; pot ser al món conegut, a un món desconegut, al futur, al passat, a planetes imaginaris o a les profunditats dels horrors reals.

Aquest any, a més, ha estat un any molt interessant per la literatura fantàstica en català. Títols emblemàtics, antologies d’escriptores inèdites, autors que mai s’havien traduït al català… Podem trobar Els salzes, d’Algernon Blackwood a la col·lecció L’Arcà, de l’editorial Laertes; podem endinsar-nos en les Flors per a l’Algernon, de Daniel Keyes gràcies a aquesta curiosa unió entre L’Altra Editorial i Males Herbes, Les Altres Herbes; podem seguir gaudint de l’obra d’Ursula K. Le Guin gràcies a Raig Verd, que ens ha portat diversos títols d’una de les autores més interessants i brillants del gènere; podem viatjar en el temps gràcies a Chronos i Els vents dels temps de Robert Silverberg o gaudir de la nova edició de Neuromàntic, de William Gibson, gràcies a Pagès Editors. I per descomptat, una de les notícies més sonades de l’any: en Terry Pratchett en català gràcies a Mai Més, amb els seus Guàrdies! Guàrdies! i Igualtat de ritus. Editorial que, per cert, també ha publicat en català Exhalació, de Ted Chiang (el podeu trobar en castellà publicat per Sexto Piso). Si voleu descobrir més històries d’aquest autor, cal recordar que fa uns anys Alamut va publicar La historia de tu vida, llibre on es troba el conte que va inspirar Arrival, de Denis Villeneuve.

I després d’aquet petit repàs, que podria ser molt més exhaustiu, però tampoc us vull atabalar, aquí va la meva llista de recomanacions, tant en català com en castellà, d’alguns dels llibres que he llegit durant aquest any:

Nuestra parte de noche, de Mariana Enríquez (Anagrama). Per què? Perquè malgrat ser un llibre del 2019, és el llibre amb què vaig començar l’any i és un viatge meravellós per l’horror, el real i el fantàstic. És una novel·la que ens parla de la relació pare-fill, del poder, del desig, de la sexualitat, de la por a la mort, dels monstres que som i els que creem. I a més està plena d’homenatges al gènere.

L’home il·lustrat, de Ray Bradbury (Males Herbes). Per què? Perquè és un recull de contes rodó i perquè llegir els contes de Bradbury és la millor manera d’entendre que el gènere no té ni necessita fronteres. Ens parla de la imaginació, de la por a morir, del racisme; ens fa preguntes filosòfiques i ens planteja societats on la tecnologia o la censura ho han envaït tot. Literatura en estat pur. 

El mal pare, de Pep Prieto (Llibres del Delicte). Per què? Perquè es tracta d’una novel·la que es mou amb llibertat i consciència per diferents espais. Ens parla de famílies, però també d’ombres, de records, de les màscares que portem, d’allò que amaguem; una història sobre el dolor, la violència i la manera en què, a vegades, es vol maquillar. Personatges i atmosferes molt ben construïdes, amb alguns homenatges al cinema, al còmic i a la ficció en general en forma d’escena.

I si parlem de cinema, vull destacar un llibre que ens parla de pel·lícules i de por. Reina del grito, de Desirée de Fez (Blackie Books). Un viatge per les pors femenines que dialoga amb la por real i la por a la pantalla. Un llibre sincer, amb moments divertits, on el cinema de terror serveix com a exemple, com a mirall on projectem o veiem la por. La por a través de les pel·lícules, les pel·lícules com una manera de parlar de les pors. Un apunt: encara que parli de pors femenines, el llibre no és només per a lectores.

També voldria destacar la part més gamberra del gènere. En català podem trobar L’horror de Rèquiem, de Marc Pastor (Mai Més), una novel·la que porta la mitologia de Lovecraft a casa nostra, que barreja perfectament l’humor esbojarrat amb la crítica a la nostra societat. Plena de picades d’ullet al gènere, tant al cinema com a la literatura, és una novel·la que ens fa viatjar a la foscor i ens posa en contacte amb sectes, monstres, criatures fantàstiques i uns personatges que són per emmarcar. En castellà cal destacar Subsolar, el final de la trilogia de Los ojos bizcos del sol, d’Emilio Bueso, publicada per Gigamesh. Un món en tres llibres, un univers on trobar un híbrid entre la fantasia èpica, la ciència-ficció, l’aventura i el biopunk. Escrita amb un llenguatge àgil i directe, que flueix d’una manera salvatge, es tracta d’una història que t’enganxa. Personatges i diàlegs memorables, simbiosis, tentacles, insectes i un retrat social on es mostren diferents maneres de viure, de gestionar el poder i de construir sistemes de creences. Un món que ens parla, a través d’una aventura esbojarrada, de la necessitat humana de sentir-se per sobre dels altres.

I encara que no siguin de gènere, voldria destacar un parell de llibres més. Per una banda, La forastera, d’Olga Merino (Alfaguara), probablement un dels millors llibres que he llegit aquest any, pel seu llenguatge, per la construcció de personatges que fa i perquè parla del dolor i la mort, de la memòria i la identitat d’una forma impecable. I per l’altra banda, La ciudad en el espejo, de Mirko Kovač (Minúscula), per la seva bellesa, per la manera en què la imaginació i allò simbòlic es barregen per transmetre una història que ens porta a observar el moment en què deixem el món mític de la infantesa per observar el món adult. Una història que ens parla dels records i el desig de quedar immortalitzats en un llibre, de la identitat, de la memòria de la llibertat o l’obligació a pertànyer a un lloc.

I després d’aquest petit viatge per alguns dels mons de la ficció, ja callo, perquè crec que ja m’he allargat molt. Hi ha molts més llibres interessants, aquests només són els meus, alguns dels que m’he llegit i he gaudit. Sempre podeu buscar-ne d’altres per aquí o anar a les llibreries i preguntar, perquè en saben molt i us podran explicar moltes més coses que jo.

No sé si puc dir bones festes, perquè no sé ni com seran aquestes festes, si ho són. Però el que segur que puc desitjar-vos són bones lectures! Llegiu i gaudiu de la ficció!

Inés Macpherson

Metal·lúrgia, de Víctor Nubla (Males Herbes)

Etiquetas

Males Herbes, Metal·Lúrgia, Víctor Nubla

Des de fa uns anys, si un parla de dracs, és probable que la referència sigui Joc de Trons, de George R. R. Martin, tant la versió literària com la versió televisiva, que ha aconseguit molts adeptes. La imatge de Daenerys Targaryen, els seus dracs i el seu crit de guerra forma part d’un imaginari compartit per molts. Potser d’altres pensaran en l’Smaug, el drac d’El Hobbit, de J. R.R. Tolkien (amb veu de Benedict Cumberbatch a la gran pantalla), o en el drac de Sant Jordi. D’altres generacions pensaran en el drac Shenron de Bola de Drac o el drac de la sort de Michael Ende. Màgics, amb ales, sense ales, japonesos, occidentals, venjatius, protectors, els dracs són criatures que trobem a l’imaginari col·lectiu des de fa segles. Però algú els havia imaginat servint copes a un bar? Víctor Nubla sí.

Sé que és possible que la idea d’una novel·la amb dracs pugui fer que els lectors s’imaginin el que ja han llegit fins ara: dracs que ho cremen tot, que vigilen tresors de forma salvatge, assedegats de sang… Doncs bé, els dracs (dragones, de fet, perquè tot són femelles) de la Metal·lúrgia de Víctor Nubla (Males Herbes, novembre 2019) només encaixen en el perfil a nivell físic. Sí, són immenses, tenen escates, però no són lliures. Són ma d’obra barata. La Companyia Metal·lúrgica, una empresa local d’Estragó de Dalt, utilitza les dragones per fondre metall als seus estómacs per produir ferro colat, a canvi d’un salari mínim format per algunes princeses i cavallers per enganyar la gana, perquè sovint no aconsegueixen ni que la fam marxi. I un es pregunta, d’on surten aquestes princeses i aquests cavallers? Com encaixa aquesta figura medieval en aquest món d’Estragó de Dalt? Són preguntes que en cert moment de la novel·la es responen, però que li donen al lector la possibilitat d’imaginar, de pensar, d’especular i entrar dins del joc.

El fet és que les dragones accepten aquestes condicions, perquè en algun moment van signar un contracte, perquè en algun moment van acceptar que tocava treballar per a aquells humans, encara que fos en condicions miserables, encara que el sou no els permeti viure dignament… Hi ha dragones que treballen a les tabernes del poble, però que tenen ànima i cervell de científica, i d’altres que treballen posant veu als anuncis de medicaments, entre d’altres. Tot això ho sabem no perquè elles ens ho expliquin directament, sinó pel protagonista, el narrador d’aquesta història, que està ingressat en una clínica del poble i que cada dia fa un tomb per fugir del tedi i per parlar amb les dragones que porten els bars, oferint un estrany joc metaliterari on és protagonista i narrador alhora, vivint i explicant la història, xerrant amb les dragones i presentant el seu nom i aspecte en una narració dins de la narració.

I un també es podria preguntar, per què accepten aquest tracte les dragones? Són grans, es poden cruspir als homes com qui no vol la cosa. Per què no fan res? I llavors entres en el joc que proposa Nubla, perquè aquesta història també serveix com a crítica, com a mirall de la nostra societat capitalista, on s’accepten condicions laborals denigrants perquè toca, perquè d’alguna manera has de sobreviure, intentar pagar el lloguer, l’escola dels nens, el menjar… Perquè t’han dit que la roda del sistema funciona així i tu formes part de l’engranatge més petit, amb menys veu, fins i tot quan pots treure foc pels queixals, en aquest cas literalment. La imatge dels dracs sotmesos ens ofereix una reflexió silenciosa que va creixent poc a poc, al ritme que avança la trama, que no explicaré, perquè val la pena descobrir a cada pàgina.

El món laboral, la forma en què les empreses s’aprofiten dels treballadors i les seves necessitats, la manera en què els mitjans de comunicació poden influir o la recerca d’un sentit a l’existència són alguns dels temes que trobem a Metal·lúrgia. Hi ha humor àcid i crítica, diàlegs meravellosament construïtsm que saben jugar amb l’equilibri entre la genialitat i l’absurd; dragones memorables i psicòlegs que intenten entendre la ment d’un ésser que per a nosaltres és impossible, però que per a ell és com el veí del costat. Perquè sí, són dragones, però busquen respecte, sentit, dignitat, ser elles mateixes… és a dir, el mateix que busquem nosaltres i que sovint, en aquesta societat cega, especuladora i d’un capitalisme salvatge, costa trobar. Un llibre divertit i àcid que es gaudeix fins al final.

Reconec que es fa estrany parlar d’aquest llibre sabent que va ser l’última obra de l’autor, que va morir el 31 de març d’aquest any 2020. Però potser també és un bon moment per reivindicar-lo, perquè aquells que no el coneixien encara s’endinsin en l’obra d’un autor únic. I per això us recomano que llegiu aquest escrit que li va dedicar en Ramon Mas, editor de Males Herbes, a aquest magnífic autor que val la pena descobrir i llegir:

Víctor Nubla és Males Herbes [per Ramon Mas*]

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Històries de la carn i de la sang, d’Agustí Esclasans (Males Herbes)

Etiquetas

Agustí Esclasans, contes, Històries de la carn i de la sang, Males Herbes

Hi ha llibres que et descol·loquen perquè no saps on posar, com classificar, i reconec que aquestes Històries de la carn i de la sang d’Agustí Esclasans, que Males Herbes va recuperar i publicar al gener del 2020, em provoquen aquesta sensació, perquè sé que he llegit un meravellós recull de contes que no sé si pot rebre alguna etiqueta concreta, si en pot rebre moltes o simplement no rebre cap i acceptar simplement que és una petita joia literària que barreja elements fantàstics, decadentistes, d’anàlisi de personatges i de reflexió filosòfica o sociològica amb una elegància, bellesa i riquesa lingüística molt interessants. Són contes, però hi ha moments on són quelcom lleugerament diferent. Són com una mena de brodat, una xarxa delicada que ens presenta pinzellades de personatges, escenes, vides comprimides en poques pàgines, on la realitat i el símbol se superposen, s’entrellacen i s’allunyen en un ball de màgia subtil i foscor palpable. Sovint no trobem el que la gent espera quan pensa en un conte, introducció, nus i desenllaç, però sí que trobem una essència humana i urbana, un marc on es donen lloc transformacions i homicidis, fractures en la maquinària que ens manté units com a parella, com a treballadors o com a persones i escenes que es mouen entre el simbolisme, el surrealisme i la poesia.

Perquè hi ha una poesia en el llenguatge i en les imatges que es van construint a l’interior d’aquestes pàgines. Potser hi ha moments on no saps què està passant perquè et deixes emportar per aquest riu de paraules que sap retratar la sordidesa, la misèria, el desig, la mort i la foscor amb una bellesa delicada, exquisida i, per moments, fràgil. Cal tenir present que Històries de la carn i de la sang és un recull de contes que es va publicar per primera vegada l’any 1928 a La Mirada, i que després va aparèixer a la col·lecció de Les Ales Esteses, una col·lecció amb una estètica que des de l’editorial Males Herbes han volgut homenatjar a la coberta d’aquesta nova edició. Era un autor que jo desconeixia; no l’havia estudiat a l’escola i ni tan sols havia sentit el nom. Va ser gràcies a Males Herbes i al seu recull de Savis, bojos i difunts que vaig descobrir que hi havia molt més a la literatura catalana del que ens havien ensenyat, i aquest llibre és una mostra més d’aquesta riquesa i de la diversitat de llenguatges i mirades que ens precedeix.

Tornant al llibre, no parlaré de tots els contes, perquè són vint, però m’agradaria comentar-ne alguns per oferir una mena de finestra al món que s’amaga entre aquestes pàgines. El primer conte, «L’ escarabat negre i blanc», explica la història d’un home que acaba de perdre el fill i que, per falta de recursos, ha d’enterrar-lo ell mateix. Aquí ja trobem la idea de la misèria, però alhora hi ha una estranya tendresa, una delicadesa que fa que el dolor sigui encara més present, perquè s’estableix la dicotomia entre la desesperança i l’angoixa i la bellesa d’un llenguatge que ho embolcalla tot de poètica. Al final del conte, l’home, vestit de negre, però amb ratlles blanques pel guix, sembla un escarabat amb uniforme, escapat del presidi, malgrat haver decidit quedar-se en una altra mena de presó.

La presó apareix en altres relats d’aquest recull, com per exemple en el magnífic «Reixes», on un canvi de mirada fa que tot es transformi malgrat la foscor, o en «Una evasió», on la comunicació entre les parets i la forma en què es presenta el presidi i els homes que el porten contrasta amb el que implica.

El segon conte, «Susanna i el bany» és sensorial i t’embolcalla d’una manera encisadora. «La dona és tota dins l’aigua; només el caparró, careta de vori brunyit, perruca d’or vell bronzejat, insinua una decapitació de joguina», diu en algun moment del relat i no t’importa realment què t’explica al principi, perquè el que vols és seguir submergit entre aquestes paraules, entre les imatges que t’atrapen i et deixen en un estat d’estranyesa meravellós.

Hi ha contes on el narrador exposa la misèria amb una precisió de rellotger, sense jutjar ni criticar; ens ofereix un fragment, una postal decadent i fosca. Però entre aquesta foscor hi ha també certa màgia, una tendresa que el personatge busca i no troba o que a vegades troba, però no de la manera en què ens podríem imaginar. Hi ha fantasia, per descomptat, una màgia que no necessita gran noms ni llums de colors. Sembla antiga, una forma de relat que ens fa veure la realitat d’una altra manera, com passa a «La senyora Ramona» o a «L’art de comptar les estrelles». L’amor i l’amistat, els rituals de parella i els rituals de la mort es troben a «Les dotze venjances». Els personatges que retrata a contes com «L’home de foc» o «La passejada apoteòsica» ens mostren una capacitat d’observació de la vida i la humanitat que la transita que també ens permet observar certs aspectes de l’època. A «El lector del seti quinze» explora la idea del doble, i s’endinsa en altres elements subtilment fantàstics amb «L’home rellotge», on un home ens explica com va voler trencar amb la imposició profètica de viure cent anys.

Històries de la carn i la sang és un recull de contes que ens mostren una Barcelona fosca, habitada per personatges que es mouen entre la misèria i l’ombra, però que alhora tenen un rerefons que ens deixa albirar una màgia i un simbolisme que s’allunya de la realitat més concreta i ens permet gaudir d’un estrany miratge on la bellesa i la foscor, la calma i la sordidesa et conviden a fer un viatge per carrers i habitacions oblidades.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

L’home il·lustrat, de Ray Bradbury (Males Herbes)

Etiquetas

contes, L'home il·lustrat, Males Herbes, Ray Bradbury

Quan vaig obrir per primera vegada L’home il·lustrat, de Ray Bradbury, publicat per Males Herbes i traduït per Martí Sales, vaig sentir que tornava a casa. Sí, llegir a Bradbury és tornar a casa, probablement perquè ell, quan escrivia, quan creava tots aquells mons i aquells personatges tan vius, tan propers malgrat ser marcians, ho feia des de casa. Les paraules, la imaginació i els records eren la seva llar: tot el que veia, tot el que vivia quedava atrapat entre les seves neurones, dormint, esperant el moment en què ell decidís escollir una imatge, un pensament, un mot, i estirés del fil. Waukegan, Illinois, va ser una de les seves llars. La de la seva infantesa, on el seu cervell, i el seu cor, es van alimentar de cinema, de màgia, de literatura… Quan es van traslladar a Los Angeles va agafar una maleta interior i totes aquelles històries, tots aquells somnis van anar amb ell fins a la ciutat del cinema, on va descobrir molt més, on va seguir devorant aquella cultura popular que bategava per tot arreu. Els llocs on va viure, les cases on va créixer o els motels on va passar alguna nit quan el seu pare anava a la recerca de feina, van quedar-se esperant fins a trobar un espai en blanc on créixer a través de la tinta. El cas més conegut és Green Town, una mena d’homenatge a Waukegan, però la casa que apareix al seu relat «Homecoming», del recull The October Country, o la d’«El coet», del recull de L’home il·lustrat, van ser llocs on va viure, que va tenir a prop…

Ray Bradbury era un enamorat de la vida, de viure, però també era un gran observador que sabia guardar les idees, les llistes de paraules i anècdotes per transformar-les en quelcom diferent. Perquè sí, era un enamorat de viure, un fan del gènere, del cinema, de la màgia i el teatre, però també era un ull crític, conscient del món on vivia. El seu univers literari es nodria de tot això, de la vida i de la consciència de la mort, de la nostàlgia i els records i les pors d’infantesa i de la realitat que, en aquella època, perseguia idees i colors. Tot això es respira en la seva obra. Tot això es pot trobar a L’home il·lustrat.

La veritat és que ja havia llegit L’home il·lustrat, en la seva versió castellana editada per Booket, i més d’un cop, perquè és un llibre que treballo molt per fer sessions de contes. El tinc subratllat, anotat, llegit i rellegit; fins i tot tinc esquemes d’alguns contes per saber per on vaig quan explico les seves històries. Per tant, vaig pensar que llegir aquesta nova traducció probablement seria com tornar a llegir el que ja coneixia. Però no. Potser va ser pel canvi d’idioma o per l’extraordinària feina que ha fet el Martí Sales per oferir el llenguatge poètic i proper de Bradbury, o perquè els clàssics tenen aquesta capacitat de ser diferents encara que els coneguis. No ho sé. Potser ha estat una barreja de tot. El fet és que, quan hi vaig entrar, va ser realment com tornar a casa, però podent-la mirar amb uns altres ulls, des d’un altre lloc, redescobrint quelcom conegut però nou. Suposo que sempre passa. Quan tornes a un lloc, sigui una casa, un carrer, una ciutat, sempre pots veure coses noves, reconèixer les velles i anar teixint una mena de connexió entre el passat i el present, allò que recordes i allò que veus; i és casa, però tu hi ets d’una forma diferent; i en el fons les parets de paraules i els fonaments de les frases són les mateixes, però també són diferents, perquè estàs obrint de nou una porta. Ja no tens 13 o 14 anys. Has llegit molt més, has viscut molt més… Però quan llegeixes com aquell desconegut apareix i sents com explica la seva història i ensenya el seu cos il·lustrat, et prepares per tornar, per ser, per simplement deixar-te portar per aquell home que escrivia des d’una vitalitat nostàlgica i màgica que ho impregnava tot. Ha estat com descobrir de nou Bradbury havent-lo conegut des de fa temps. I ha estat preciós.

Dit això, aquest és un llibre de contes impecable, tant per l’estil com per la diversitat temàtica. Si una cosa sabia fer Bradbury era parlar amb la seva veu des de la fantasia o la ciència ficció, però trencant les fronteres, les etiquetes. Crec que va ser Asimov qui va dir que Bradbury parlava de Mart des dels ulls d’algú del segle XIX; malgrat tots els avenços, malgrat saber tot el que s’havia descobert, la seva poètica bevia d’un altre lloc, d’un passat que el portava al futur, però que en el fons ens parlava del present, de la condició humana. Perquè els contes de Bradbury sempre eren humans, molt humans.

A Bradbury li agradaven els contes perquè eren curts, perquè els podia escriure a raig, perquè era una idea viva que prenia forma en el paper i no tenia temps d’apagar-se. Però sovint li demanaven que els seus llibres tinguessin una imatge de novel·la, alguna cosa que lligués aquelles històries. Per això L’home il·lustrat comença amb un pròleg que serveix com a excusa per endinsar-se en els relats que formen aquest llibre. El personatge de l’home il·lustrat, que va ser també un conte (que va formar part d’algunes de les edicions del llibre), apareix a d’altres històries de Bradbury, perquè el món de la fira i els seus personatges sempre el van acompanyar. Aquesta és una de les coses més fascinants de l’escriptor: tenia un imaginari que mai l’abandonava, però que creixia amb ell.

Els contes neixen de les il·lustracions d’aquell estrany. Com el narrador, observem la seva esquena i ens endinsem en cada una de les històries. Podria analitzar cadascuna d’elles, però probablement això s’allargaria massa. Així que simplement diré que a la pell d’aquest desconegut trobem històries que ens parlen de la influència de la tecnologia, del que podria passar si ho deixéssim tot a les seves mans; històries que ens deixen surant per l’espai per reflexionar sobre el sentit de la vida i la mort; hi ha reflexions sobre el racisme i la memòria, sobre la nostra incapacitat de conviure amb la malaltia o la mort i sobre la nostra manera d’afrontar la fi del món. Bradbury utilitzava l’espai i Mart com a metàfora, com un mirall exterior que ens permetia observar-nos des d’un altre lloc, però sense deixar de ser nosaltres. Sí, algunes històries passaven a Mart, però per molt que els homes marxin a Venus, a Júpiter o es perdin en les profunditats de la foscor, segueixen sent humans, i la seva naturalesa, sovint, és la mateixa.

Hi ha contes, com «La pluja infinita», d’una bellesa literària que no fa menys angoixant el que ens explica: viure sota una pluja constant, tant constant que ho destenyeix tot. D’altres, com «La ciutat», també demostren la capacitat de Bradbury per crear tensió: un exercici extraordinari d’atmosfera i descripció que ens diu des d’un bon principi que hi ha una ciutat que espera, però no sabem què ni per què. D’altres històries ens parlen de la fe, de les seves formes, de la diferència entre les creences imposades i la capacitat de creure. Obsessions, necessitat d’entendre, de veure… quan a vegades simplement es tracta d’acceptar.

La infantesa també està present en aquest recull. Bradbury, que havia observat el món amb ulls de nen i s’havia enamorat de Halloween, la màgia i la fantasia, va tenir sempre molt clar que els nens podien ser ingenus, però també cruels. I també els adults. Al conte «L’astronauta», l’espai és allò que mirem amb admiració i fascinació, però que també ens pot treure allò que més estimem. També al conte «El coet» s’observa l’espai amb fascinació, amb el desig de poder viatjar per veure l’univers, però la certesa de no poder fer-ho perquè no hi ha diners. Però tothom sap que, a vegades, els viatges es poden fer d’una altra manera.

Bradbury va saber viatjar durant anys a través dels llibres. Potser per això estimava la literatura i les biblioteques, un dels millors llocs per alimentar la imaginació. I potser per això també feia petits homenatges als seus pares literaris, al gènere fantàstic, de terror i de ciència ficció com el que va fer amb «Els desterrats», un relat que també ens mostra la capacitat de l’home de destruir, de censurar (un tema que va ser recurrent al seu imaginari).

Això probablement no sigui una recomanació. Ni tan sols entra dins del concepte de ressenya. És una invitació, un desig, una petició: llegiu aquest llibre. I després seguiu llegint a Bradbury. Escriu per l’adult que som, però també pel nen que hem estat; ens porta als estius d’infantesa, als somnis que teníem mentre miràvem el cel; ens convida a passar por, a reconèixer la crueltat humana, l’angoixa i el pas del temps, la nostra pròpia mortalitat. Però també ens permet formar part d’un univers infinit, immortal, sense temps, on sents la bellesa d’una nostàlgia que no és teva, però acaba sent-ho. És un viatge, una porta, un llibre on no hi ha il·lustracions, però on totes les històries bateguen, vives.

Bon dimecres i bones lectures!

Inés Macpherson

Lítica, de Lucia Pietrelli (Males Herbes)

Etiquetas

Lítica, Lucia Pietrelli, Males Herbes

Hi ha qui pensa que, quan escrius, les paraules queden atrapades, immòbils i mortes a la pàgina que ha deixat d’estar en blanc per tenyir-se de negre. Però el llenguatge pot estar molt viu; encara que el lliguem al paper, batega, surt del seu amagatall enquadernat i ens embolcalla, ens sedueix, ens atrapa en una boira estranya i encisadora que ens transporta al llindar d’un bosc, d’un conte, d’una història o una novel·la, o potser d’un món. Això és el que fa Lítica, de Lucia Pietrelli (Males Herbes, setembre 2019), una novel·la curta que desprèn una intensitat poètica que fa que cada frase sigui molt més que una unió de paraules. I és que sembla que cada paraula estigui escollida amb precisió perquè el que transmeti vagi molt més enllà del mot i sigui una imatge que té vida.

A Lítica trobem a una germana petita que narra la història de la seva germana gran. Cap de les dues té nom, però la gran és “Ella”, una ella amb majúscules que és també un nom, una forma d’atorgar una força i una presència que superen el vincle familiar per transformar-se en quelcom diferent. Eren inseparables de petites, però de cop i volta va créixer, tant la germana gran com l’heura que habita la seva part d’habitació, la seva paret, i es va fer estrangera per la petita, que observa com Ella es mou, com respira, sempre en moviment, sempre amb un neguit a la pell i a la ment que no deixen que estigui en calma. Les dues viuen amb la mare i la padrina a una casa situada al llindar d’un bosc, a la frontera entre el poble i la natura, on es pot amagar allò màgic, allò mític o impossible. Ni la mare ni la padrina tenen nom; tampoc el poble. Només tenen nom els nois que apareixen, unes presències que marquen de diferent manera la vida de la germana gran i que li permeten parlar de la ment i del cos, de la carn, el desig i el neguit que ens devora per dins quan prenem consciència del que ens mou i ens paralitza, d’allò que ens fa estar vius, però també ens fa caminar cap a la mort.

La història va creixent, com l’heura, com la germana, i es va expandint, sortint de les parets, escapant-se al bosc, fent que entrem i sortim de la ment de la germana petita i de la gran, que ens endinsem en un paisatge fet a base de paraules, un imaginari alimentat per la vida que s’escola pels llibres, per les frases, pel bosc… Però també per la mort, la d’una padrina que porta anys morint-se sense morir i altres morts que ens miren als ulls com miren als d’Ella. Una Ella que guarda una capsa d’eines estranya, que dona voltes a la taula, que busca en la pell una resposta, però també en la pedra.

Lítica és poètica i en cert sentit tàctil, perquè ens parla a través de les imatges de les paraules, però també a través de la pell i la pedra, del tacte d’allò que ens envolta i d’allò que no veiem; la vida i la mort, el paler, el desig i el pensament es mouen per les seves pàgines com una onada tranquil·la que t’acarona, com una boira que t’abraça i se’t fica a dins, pels racons del cos i de la ment, convidant al lector a fugir cap al turó, fugir de la vida i la mort, de la certesa del temps; i alhora ens diu que podem quedar-nos al costat de l’heura, observant com ens mira, com les paraules acaben creixent també per les parets per atrapar la imatge, el record, la por que a vegades fa el fet d’estar viu. I mentre la germana gran camina, nosaltres la mirem des dels ulls de la petita, que sembla observar el món preguntant-se què fer amb tot el que batega (i deixa de bategar) al seu voltant.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Satèl·lits, d’Elisenda Solsona (Males Herbes)

Etiquetas

contes, Elisenda Solsona, Males Herbes, Satèl·lits

Sense ser-ne conscient, he llegit aquests magnífics Satèl·lits d’Elisenda Solsona (Males Herbes, maig 2019), precisament aquest cap de setmana, amb lluna nova. I encara que la lluna teòricament segueix al mateix lloc de sempre, m’ha semblat una gran coincidència que, mentre jo passava pàgines, ella no m’estigués mirant des del cel. Aquesta observació no és gratuïta i tampoc estic revelant res que no pugui deduir el lector en llegir la contracoberta del llibre. I és que les vuit històries que trobem aquí passen sota el cel d’una nit sense lluna, però no perquè sigui nova, sinó perquè ha desaparegut. Per què? Potser perquè a vegades necessitem que passin coses fantàstiques, estranyes o inexplicables per poder mirar una mica més enllà, sigui més endins o cap a fora.

 

La desaparició de la lluna, present en tots els relats, a vegades és secundària, però sovint marca algun dels fets que sacsegen el món dels protagonistes i fan que la història es desenvolupi. La lluna, un element que sempre ha estat carregat de simbolisme, que s’ha relacionat amb la transformació de certes bèsties o amb el despertar de la bogeria de certes persones, amb els cicles i els canvis, segueix trastocant i trastocant-nos quan desapareix, perquè ens desperta la por, ens fa preguntar-nos què ha pogut passar i quins seran els efectes que tindrà el buit que deixa o si tornarà. Com un mirall de les relacions humanes que, quan es trenquen, també fan que tot trontolli.

I és que, en el fons, aquests relats parlen precisament de relacions humanes. Sigui en primera persona o amb un narrador focalitzat que va movent-se entre els personatges, no trobem cap conte on hi hagi una persona sola. Com passa entre la Terra i la Lluna, aquí també trobem parelles, de tot tipus, d’amics, d’amants, de familiars… I en totes aquestes relacions sembla que hi hagi un punt de paral·lelisme amb la relació entre el nostre planeta i el satèl·lit. La gràcia és que, a vegades, aquells que semblaven ser els que depenen de l’òrbita de l’altre per existir, com la lluna que desapareix, aconsegueixen desfer-se també d’aquest lligam, sigui per trencar-lo o per descobrir per què es va trencar, què s’amagava darrera d’un silenci o d’aquella foscor que havia tacat el cel del seu món personal.

En el primer relat, «Engranatges», ens endinsem en un paisatge que juga amb una subtil dualitat: la muntanya, la neu, el bosc i l’hotel són escenaris que poden ser idíl·lics o terrorífics, depenent dels referents literaris, cinèfils o personals que cadascun tingui. La gràcia és que l’autora ens permet situar-nos en les dues visions, aquells que veuen una realitat tranquil·la i aquells que veuen la foscor. I aquesta dualitat no acaba aquí. Les dues parelles de personatges que apareixen representen dues maneres diferents d’entendre el món i dues necessitats vitals diferents. Al final, la fina línia que separa la realitat i la fantasia, allò idíl·lic d’allò terrorífic sembla que es trenca, que tot s’uneix per donar un final perfectament calculat.

També sobre relacions ens parla el relat «Rems», però en aquest cas hi ha quelcom molt més poètic, tant en la relació en sí com en els efectes de la desaparició de la lluna. El final, revelador i colpidor, lliga també amb el relat de «Vies» on l’autora juga amb allò que el nostre cervell normalment accepta com a resposta lògica d’una escena per, després, trencar els nostres esquemes.

Hi ha relats que potser s’aparten més del punt fantàstic per jugar amb els aspectes més humans i terrenals de les relacions humanes, com passa amb relats com «Finestres» o «Sals de bany», on ens trobem amb un retrat dolorós de la dependència i de les expectatives que a vegades posem en l’altre i que després no es compleixen. Relacions tòxiques que poden ser molt familiars, però que estan emmarcades en un ambient asfixiant que carrega encara més la sensació d’ofec i d’angoixa que es pot tenir malgrat no hi hagi cap monstre més enllà d’un mateix o la seva relació amb l’altre.

L’absència de la lluna es torna més màgica, fantàstica i terrorífica en el relat «Balls». La manera en què l’autora fa que vagis entrant en el conte, a partir d’una escena totalment quotidiana, per després trencar-ho tot és extraordinària. I aquest és un aspecte a destacar de tots els contes: la forma en què la quotidianitat es va transformant a través d’unes descripcions, unes atmosferes i unes frases que saben perfectament per on et porten. I s’agraeix, perquè pots sentir com també a tu et venen ganes de sortir corrents.

Els dos últims contes del recull, «Closques» i «Reixes» juguen amb la lluna, però també amb les històries que expliquem o ens expliquem. El primer és colpidor pel que relata, però també és memorable per la manera en què utilitza la simbologia i les imatges per crear una xarxa d’històries i somnis que després es transformen en quelcom ben diferent. Una història que ens parla dels horrors que habiten entre nosaltres, dels monstres que tenen ben poc de fantàstics, i de com ho poden trencar tot. Un retrat psicològic molt ben treballat i amb una part final on tots els elements que han anat apareixent acaben encaixant a la perfecció.

L’últim conte, «Reixes», funciona com a relat, perquè juga amb la realitat i la fantasia de forma molt encertada, però també com a tancament del recull, perquè és un cant a l’escriptura, a la creació de mons, a la fantasia, i també perquè la lluna torna a estar present, com si haguéssim fet un viatge a les fosques pels mons de l’autora i ara haguéssim de tornar a la realitat.

Així que si voleu descobrir què passa quan la lluna desapareix, com les ombres que portem a dins poden sorgir quan les òrbites i la gravetat es transformen, quan allò que crèiem inamovible es mou, aquest és el vostre llibre.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Algunos libros para el verano

Etiquetas

Alianza Editorial, Amsterdam, Apostroph, Blackie Books, Colección Runas, Ediciones Destino, Edicions del Periscopi, Libros del Asteroide, Males Herbes, Sexto Piso

Ahora que ha llegado el verano y que algunos ya tienen, o tendrán en breve, vacaciones, siempre está bien tener un buen libro cerca para pasar el rato. Hay quien lee en la playa, quien lo hace en el sofá, en la cama o en la terraza; hay quien prefiere libros amables y que algunos definen como “lecturas de verano”, y hay quienes prefieren dedicarse a aquellos libros que no han podido leer durante el año porque no tenían tiempo, porque eran demasiado largos o demasiado intensos. No sé si los libros que ahora comentaré entran en alguna de esas categorías, pero son libros que vale la pena leer, sea en verano o en cualquier otra época del año.

Y creo que esta lista la debe iniciar Els àngels em miren, de Marc Pastor (Amsterdam), uno de los mejores libros que he leído este 2019. La historia empieza con el descubrimiento de los cadáveres de dos chicas que parecen haber sido víctimas de algún tipo de ritual. El crimen nos permitirá conocer a uno de los responsables de la investigación, el fascinante Abraham Corvo y esa voz que lleva dentro, esa pulsión oscura. Pero no está solo, porque esta es una novela coral que consigue tejer una red de personajes y misterio impecable. Una historia que atrapa porque tiene vida, es visual y sabe cómo crear un rompecabezas por el que quieres transitar disfrutando de cada escena, de cada diálogo. Con buen ritmo y un gran dominio del espacio y el lenguaje, este relato muestra cómo se puede construir un mundo a partir de una realidad conocida y filtrar posibilidades históricas, fantásticas y personales para crear un cuerpo narrativo que funciona y que hace que observes los ángeles de otra manera. Dejad que los ángeles os miren, porque querréis seguir los pasos de Abraham Corvo.

Una novela más corta, pero igualmente fascinante, es Lago negro de tus ojos, de Guillem López (Runas-Alianza Editorial). En este caso también encontramos un misterio y una protagonista que quiere descubrir qué le ha pasado a una chica desaparecida. También estamos en un mundo que podemos reconocer como propio, pero donde, después del Incidente, han aparecido una serie de extrañas lagunas que esconden un secreto que intuimos y nos inquieta. Se trata de una novela con una estructura que juega entre el pasado y el presente de una forma muy visual, y que nos ofrece un final que sabe transmitir el horror y la locura en todos los sentidos. Una historia donde no sabemos qué pasa y qué no, que nos lleva a las montañas de la locura y nos recuerda que todos podemos ser monstruos.

Seguimos con la magnífica reedición de un clásico, el Claus y Lucas de Agota Kristof que Libros del Asteroide ha publicado en castellano y Amsterdam en catalán. Se trata de una novela formada por tres novelas cortas que relatan las diferentes etapas de la vida de dos hermanos. La primera parte nos habla del tiempo que pasan con su abuela, para estar lejos de la guerra, como si eso pudiera aislar a los niños de la crueldad. Pero la crueldad existe. Siempre está allí, de forma salvaje, de forma velada, pero siempre presente. También nos habla de la pérdida, la soledad y la duda; una duda que puede tener respuesta o no, porque, ¿cuánta verdad puede ofrecer un relato?

Otro libro extraordinario es Antes de los años terribles, de Víctor del Árbol (Destino). Esta novela nos habla de una realidad que conocemos, la de los niños soldado, pero lo hace con una sinceridad y una fuerza que es difícil no vivirlo casi en primera persona. Nos ofrece una mirada directa para que no seamos simplemente espectadores, sino testigos directos del horror, pero también de la lucha por ser. Con un personaje fascinante que encarna todas las historias de estos niños a quienes les robaron la infancia, la historia nos permite observar lo que implica adentrarse en el corazón de las tinieblas y sobrevivir, vivir con unas cicatrices difíciles de cerrar.

Pero como el verano también es para soñar y para viajar, los editores de Blackie Books nos ofrecen un libro magnífico para hacer las dos cosas sin moverse del sofá. Estoy hablando de Lena y Karl, de Mo Daviau, una historia que mezcla viajes en el tiempo, amor y música. Mucha música. Porque la música es un pedazo de tiempo; cuando escuchamos una canción podemos viajar al pasado y revivir un momento, una carretera, una ciudad, un abrazo… La historia del Karl y la Lena juega con los sueños de aquellos que algún día querrían encontrarse una máquina del tiempo en su armario; con la pasión de aquellos que escuchan las canciones de su vida y pueden sentir la misma emoción que el primer día, pero también con el deseo de transformar la realidad, de descubrir lo que vale la pena, aunque solo sea bailando, cantando y buscando las bandas sonoras de nuestra vida.

Si con Lena y Karl hablábamos de viajes en el tiempo, con La teoria de l’imbècil, de Pep Prieto, publicada por Apostroph, nos adentramos en otro mundo que también hemos soñado a menudo: la posibilidad de tener algún poder. Pero no os esperéis una novela con épica y grandes luchas. Aquí estamos observando el otro lado, aquello que ocurre cuando los poderes no son tan agradables como pensamos, cuando lo que escribimos se nos escapa de las manos. Porque las palabras se nos pueden escapar, sobre todo cuando, en el fondo, el relato que nos explicamos está escondiendo otro relato que querríamos borrar pero no podemos. Una novela directa, en ocasiones cruda, en otras divertida, con una dosis de humor y mala leche que encuentra un gran equilibrio y que tiene un final magnífico.

También se puede aprovechar el verano para redescubrir autores clásicos de otra manera. Eso se puede hacer con Kafkiana. Relatos de Fraz Kafka, de Peter Kuper, publicada por Sexto Piso. En esta pequeña recopilación de catorce cuentos que Kuper ha transformado en imagen, el texto y las ilustraciones interactúan, se fusionan para crear una nueva lectura. Nos encontramos con representaciones que nos dan más información o nos dan una diferente a la que quizás habríamos imaginado nosotros al leer por primera vez la historia. De esa manera se ofrece un juego que nos demuestra cómo se pueden condensar las ideas en un espacio reducido en blanco y negro.

Y si hablamos de sueños, no puede faltar Una canción de muy lejos, de A. F. Harrold, publicada en castellano y catalán Blackie Books. Se trata de una historia tierna, escrita con una prosa sencilla y amable que te invita a dejarte llevar. Sí, es posible que muchos piensen que es una novela juvenil, pero la verdad es que las novelas de Harrold las pueden leer todos aquellos que estén dispuestos a imaginar. Porque es un canto a la imaginación; también a la amistad, a ser uno mismo y a luchar contra aquellos que maltratan. Magia y realidad se dan la mano en esta pequeña historia que te abre una ventana a otro mundo, a una realidad que conoces, aunque no la hayas visto nunca, y que nos recuerda la importancia de no dejarse pisar nunca.

Y para acabar, dos recomendaciones que son, en fondo, a ciegas, porque no los he leído, aunque están los primeros en la lista de pendientes. Uno es la magnífica recopilación de cuentos de Elisenda Solsona, Satèl·lits, que ha publicado Males Herbes y que ha recibido muy buenas críticas. El otro es The Leftovers, de Tom Perrota, publicado hace unos años por Edicions del Periscopi. No sé cuáles serán los paralelismos con la serie, pero si consigue transmitir lo mismo, puede ser un gran libro.

Si ninguno de estos títulos os motiva, hay muchos más. Podéis ir a una librería, que también abren en verano, y dejar que os recomienden, y os contagien, alguna lectura.

¡Buen verano y buenas lecturas!

Inés Macpherson

Alguns llibres per l’estiu

Etiquetas

Alianza Editorial, Amsterdam, Apostroph, Blackie Books, Colección Runas, Ediciones Destino, Edicions del Periscopi, Libros del Asteroide, Males Herbes, Sexto Piso

Ara que ja ha arribat l’estiu i que alguns ja tenen, o tindran en breu, vacances, sempre està bé tenir un bon llibre a prop per passar l’estona. Hi ha qui llegeix a la platja, qui ho fa al sofà, al llit, o a la terrassa; hi ha qui prefereix llibres amables i d’aquests que alguns defineixen com “lectures d’estiu” i d’altres que prefereixen agafar aquells llibres que durant l’any no han pogut llegir perquè no tenien temps, perquè eren massa llargs o massa intensos. No sé si els llibres que ara comentaré entren dins d’alguna d’aquestes categories, però són llibres que val la pena llegir, a l’estiu o en qualsevol època de l’any.

I crec que aquesta llista l’ha d’encapçalar Els àngels em miren, de Marc Pastor (Amsterdam), un dels millors llibres que he llegit aquest 2019. Aquesta història comença amb el descobriment dels cadàvers de dues noies que semblen víctimes d’alguna mena de ritual. Aquest crim ens permetrà conèixer a un dels responsables de la investigació, el fascinant Abraham Corvo i aquesta veu que porta dins, aquesta pulsió obscura. Però no està sol, perquè aquesta és una novel·la coral que aconsegueix teixir una xarxa de personatges i misteri impecable. Una història que atrapa perquè té vida, és visual i sap com crear un trencaclosques per on vols transitar gaudint de cada escena, de cada diàleg. Amb bon ritme i un gran domini de l’espai i el llenguatge, aquest relat és una mostra de com es pot construir un món a partir d’una realitat coneguda i filtrar possibilitats històriques, fantàstiques i personals per crear un cos narratiu que funciona i que fa que et miris els àngels d’una altra manera. Deixeu que els àngels us mirin, perquè voldreu seguir els passos d’Abraham Corvo.

Una novel·la més curta, però igualment fascinant, és Lago negro de tus ojos, de Guillem López (Runas-Alianza Editorial). En aquest cas també trobem un misteri i una protagonista que vol descobrir què li ha passat a una noia desapareguda. Estem a un món que podem reconèixer com a propi, però on, després de l’Incident, hi ha una sèrie d’estranyes llacunes que amaguen un secret que intuïm i ens inquieta. Es tracta d’una novel·la amb una estructura que juga entre el passat i el present d’una forma molt visual i ens ofereix un final que sap transmetre l’horror i la bogeria en tots els sentits. Una història en què no sabem què passa i què no passa, que ens porta a les muntanyes de la follia i ens recorda que tots podem ser monstres.

Seguim amb la meravellosa reedició d’un clàssic, el Claus i Lucas d’Agota Kristof que Libros del Asteroide ha publicat en castellà i Amsterdam en català. Es tracta d’una novel·la formada per tres novel·les curtes que relaten les diferents etapes de la vida de dos germans. La primera part ens parla del temps que passen amb l’àvia, per estar lluny de la guerra, com si això pogués aïllar als nens de la crueltat. Però la crueltat hi és. Sempre hi és, de forma salvatge, de forma velada, però sempre present. També trobem la pèrdua, la soledat i el dubte; un dubte que pot tenir resposta o no, perquè, quanta veritat pot explicar un relat?

Un altre llibre colpidor és Antes de los años terribles, de Víctor del Árbol (Destino). Aquesta novel·la ens parla d’una realitat que coneixem, la dels nens soldat, però ho fa amb una sinceritat i amb una força que és difícil no viure-ho quasi en la pròpia pell. Ens ofereix una mirada directa perquè no siguem simplement espectadors, sinó testimonis directes de l’horror, però també de la lluita per ser. Amb un personatge fascinant que encarna totes les històries d’aquests nens a qui van robar la infantesa, la història ens permet observar el que implica endinsar-se al cor de les tenebres, i sobreviure, viure amb unes cicatrius difícils de guarir.

Però com l’estiu també és per somiar i per viatjar, els editors de Blackie Books ens ofereixen un llibre magnífic per fer les dues coses sense moure’s del sofà. Es tracta de Lena y Karl, de Mo Daviau, una història que barreja viatges en el temps, amor i música. Molta música. Perquè la música és un tros de temps; quan escoltem una cançó podem viatjar al passat i reviure un moment, una carretera, una ciutat, una abraçada… La història del Karl i la Lena juga amb els somnis d’aquells que algun dia voldrien trobar-se una màquina del temps al seu armari; amb la passió d’aquells que escolten les cançons de la seva vida i poden sentir la mateixa emoció que el primer dia, però també amb el desig de transformar la realitat, de descobrir el que val la pena, encara que només sigui ballant, cantant i buscant les bandes sonores de la nostra vida.

Si amb Lena y Karl parlàvem de viatges en el temps, amb La teoria de l’imbècil, de Pep Prieto, publicada per Apostroph, ens endinsem a un altre món que també hem somiat sovint: la possibilitat de tenir algun poder. Però no us espereu una novel·la amb èpica i grans lluites. Aquí estem observant l’altre cantó, allò que passa quan els poders no són tan agradables com pensem, quan el que escrivim se’ns escapa de les mans. Perquè les paraules se’ns poden escapar, sobretot quan, en el fons, el relat que ens estem explicant amaga un altre relat que voldríem esborrar però no podem. Una novel·la directa, en ocasions crua, en d’altres divertida, amb una dosis d’humor i de mala llet que troba un gran equilibri i que té un magnífic final.

També es pot aprofitar l’estiu per redescobrir autors clàssics d’una altra manera. Això es pot fer amb Kafkiana. Relatos de Fraz Kafka, de Peter Kuper, publicada per Sexto Piso. En aquesta petita recopilació de catorze contes que Kuper ha transformat en imatge, el text i les il·lustracions interactuen, es fusionen per crear una nova lectura. Ens trobem amb representacions que ens donen més informació o ens donen una diferent a la que potser ens hauríem imaginat nosaltres en llegir per primer cop la història. D’aquesta manera s’ofereix un joc que ens demostra com es poden condensar les idees en un espai reduït en blanc i negre.

I si parlem de somnis, no pot faltar Una cançó de molt lluny, d’A. F. Harrold, publicada en castellà i en català per Blackie Books. Es tracta d’una història tendre, escrita amb una prosa senzilla i amable que et convida a deixar-te portar. Sí, és possible que molts pensin que és una novel·la juvenil, però la veritat és que les novel·les de Harrold les poden llegir tots aquells que estiguin disposats a imaginar. Perquè és un cant a la imaginació; també a la amistat, a ser un mateix i a lluitar contra els que maltracten. Màgia i realitat es donen la mà en aquesta petita història que t’obre una finestra a un altre món, a una realitat que coneixes, encara que no l’hagis vist mai, i que ens recorda la importància de no deixar-se trepitjar mai.

I per acabar, dues recomanacions que són, en el fons, a cegues, perquè no me’ls he llegit, encara que estan a la capçalera de la llista de pendents. Un és el meravellós recull de contes d’Elisenda Solsona, Satèl·lits, que ha publicat Males Herbes i que ha rebut molt bones crítiques. L’altre és The Leftovers, de Tom Perrota, publicat ja fa uns anys per Edicions del Periscopi. No sé quins seran els paral·lelisme  amb la sèrie, però si aconsegueix transmetre el mateix, pot ser un gran llibre.

Si cap d’aquests us motiva, n’hi ha un munt més. Aneu a les llibreries, que també obren a l’estiu i deixeu que us recomanin, i encomanin, alguna lectura.

Bon estiu i bones lectures!

Inés Macpherson

Blasfèmia, de Ferran Garcia (Males Herbes)

Etiquetas

Blasfèmia, Ferran Garcia, Males Herbes

«Ha fet veure que dormia tot el camí, amb els ulls sempre tancats perquè té la certesa que tot el que hi ha més enllà de les seves parpelles li farà mal i, en aquella època, l’Abel tem el dolor i la seva resposta és simple: tancar els ulls. Ho fem tots quan som infants. Ens posem les mans damunt les parpelles. Si no es veu, el monstre no hi és. Tinc la sensació que es quedarà així, exactament així, bona part de la seva vida. Potser tota. I ho envejo. Les meves mans són transparents».

Com ens diu el narrador, tots tanquem els ulls per no veure els monstres. Però els monstres hi són. Podem quedar-nos a una banda del tel, creure que la llum és l’únic que ens rodeja, creure que les parets de casa nostra ens separen del que hi ha a la foscor, però, poden? No estem parlant de monstres sobrenaturals ni d’un tel que separa el món real de l’imaginari o l’estrany. El tel en el fons podria ser allò que ens posem als ulls per poder observar l’horror i que ens llisqui per les galtes com la pluja, com les llàgrimes, perquè queda lluny, perquè nosaltres som llum. Però no hi ha llum sense foscor, i el tel que les separa no és inamovible. Com ens diu Ferran Garcia a l’inici de la novel·la, mentre Deu reposà, «desenes d’urpes, rere el tel, l’esquinçaren. D’aleshores ençà, hi ha llocs on les tenebres s’escolen dins la llum».

I aquest llibre ens parla de les tenebres, de les catacumbes, de la violència i l’horror de què és capaç l’ésser humà. També ens parla de la necessitat de ser estimat, de formar part… i del que podem arribar a fer per aconseguir aquestes dues coses. Es diu tant i d’una forma tan meravellosa, que és difícil extreure en un únic espai tot el que et planteja aquest llibre. Blasfèmia et sacseja, et fot d’hòsties, et porta a llocs on de cop et trobes pensant “Lars von Trier, no tens ni idea de com exposar el dolor i la crueltat” i després et deixa respirar una foscor i un dolor real, molt real, i que estem tan acostumats a callar que hem convertit en tabú. Ens mostra els marges, els espais que sabem que existeixen però que ignorem, tancant els ulls, mirant cap aquella llum que, en el fons, no és tan lluminosa com creiem.

Dividida en tres parts, Blasfèmia ens explica la història de l’Abel Absent (un nom que ja et diu tant que pots comprendre perfectament qui és i per què). Aquest noi viu amb la seva mare a una fira de meravelles, de monstres que són monstres pel fet de ser diferents. En ells no hi ha res monstruós més enllà de l’aparença. Fan el que poden per sobreviure, i els homes i les dones normals, aquells que entren dins del canon de l’acceptable, van allà a mirar… i a tocar. Perquè molts volen viure en un món de llum i perfecció, però després van corrents a veure allò que és estrany, creient que després podran tornar a casa sense emportar-se res d’aquell altre lloc, d’aquell altre món. Quan l’Abel ha d’abandonar la fira, la seva vida emprèn un camí d’abandó, soledat i crueltat. Un camí que comença a un orfenat on els abusos són constants i es converteixen quasi en un costum, segueix per la vida a un bosc en companyia d’un matallops i el porta cap al descobriment dels altres monstres. Entremig d’aquesta història, descobrirem una altra història, explicada per una nena, que ens mostra una crueltat salvatge i acceptada pel grup: una sèrie de normes, rutines i rituals que et remouen per dins i per fora i que et fan pensar en totes les crueltats i les violències que acceptem diàriament perquè és el que hi ha, el que toca, el que ens diuen. Sí, potser no seran tan salvatges ni tan sanguinàries com ell les descriu, però hi són, disfressades d’una altra cosa. Però hi són.

La darrera part ens porta a un tancament del cercle, un lloc on totes les històries es troben, es lliguen i ens ofereixen un mirall. Un mirall que, a més, posa al lector en contacte amb un altre tema que incomoda i que, malgrat no ser tan violent com els altres, fa que la gent calli i miri cap a un altre lloc. És curiós com podem veure una pel·lícula o llegir un llibre on es mutila, es viola o es destrossa una altra vida, però som incapaços, com a societat, de parlar obertament de la mort, del dolor, del que ens empeny a córrer, a fugir cap a l’abisme buscant una foscor definitiva on només hi hagi silenci. En part, Blasfèmia ho fa. Hi ho fa d’una forma brutal però bella, perquè una de les coses que més desassossec genera és la bellesa amb què ho explica tot. L’horror descrit amb un estil que a vegades és quasi poètic, amb unes imatges i una simbologia que van més enllà i que et deixen amb ganes d’anar marcant la meitat del llibre.

Blasfèmia és un llibre intens. Com he dit abans, colpeja, et remou. I de tant en tant està bé que ens sacsegin, que ens facin entrar en contacte amb aquest mirall que ens torna les dues imatges i que va amb nosaltres.

Bon dimarts i bones lectures!

Inés Macpherson