Atrapa la llebre, de Lana Bastašić (Edicions del Periscopi)

Etiquetas

Atrapa la llebre, Edicions del Periscopi, Lana Bastašić, NAvona Editorial

Quan llegim, podem fer-ho de diferents maneres. No em refereixo només al suport físic o la postura, sinó a les diferents lectures que es poden desplegar davant nostre: ens podem quedar a la superfície de la història, que no vol dir que sigui en cap moment una lectura superficial, o podem deixar-nos portar pel joc simbòlic que es va teixint entre la trama, oferint una amplitud temàtica i reflexiva molt més gran del que ens podríem imaginar al principi. Atrapa la llebre, de Lana Bastašić, publicada en català per Edicions del Periscopi i en castellà per Navona, ofereix aquesta possibilitat, la de gaudir d’un relat que sembla simplement una road trip, el retrobament de dues amigues que fa dotze anys que no es veuen, ni es parlen, però que alhora és una reflexió profunda sobre el llenguatge, la identitat i també una manera subtil i intensa de parlar d’un conflicte, el dels Balcans, sense parlar de guerra, però sense amagar el que va suposar.

Atrapa la llebre és un d’aquells llibres on no sobra res, on tot està molt ben pensat, molt ben trobat; fins i tot la cita inicial encaixa a la perfecció, una cita d’Alicia al país de les meravelles, on l’Alicia diu amb certa timidesa: «Us podria contar les meues aventures… a partir d’aquest matí. […] No tindria sentit retrocedir fins ahir, perquè aleshores jo era una altra persona». Amb aquestes dues frases, Lana Bastašić ens dona una de les claus per assaborir un dels molts temes que apareixen en el llibre (i mentre escric aquesta frase puc sentir la veu i el riure de la Lejla, reviure una conversa entre ella i la Sara sobre la necessitat que les històries tinguin claus o no, perquè també trobem reflexions sobre la narració, sobre el relat no només com a història sinó també com a construcció, com a explicació d’una realitat, d’un moment històric o d’una identitat).

Si comencem pel començament, com la Sara diu que farà, ens trobem amb una trucada telefònica que arrenca a la Sara de la vida que s’ha construït a Dublín. Es tracta de la Lejla, l’amiga de la seva infantesa i adolescència, a qui no veu i amb qui no parla des de fa dotze anys. La seva antiga amiga li demana que torni a Bòsnia i que l’acompanyi a buscar el seu germà, l’Armin, que està a Viena. La Sara accepta, malgrat no voler abandonar la vida que té a Dublín, la dona que ha aconseguit ser i la llengua d’adopció que ha fet seva (de fet, durant aquesta primera trucada, la Sara considera que s’ha embrutat per parlar en la seva llengua materna, quelcom que diu molt de la seva necessitat de fugir del seu país i potser també de la persona que va ser). I el viatge comença: un viatge que és físic, a través de carreteres que la fan creuar la seva pròpia història i geografia personal (magnífic joc el que fa l’autora amb la foscor de les carreteres), però que també és simbòlic i carregat d’una profunditat psicològica que alhora ens ofereix una visió amplia de la realitat viscuda i la realitat que ens relaten i ens explica.

La construcció de la novel·la juga amb el temps, però també amb la veu narrativa de la Sara. La narració present, la que ens porta de Dublín a la zona dels Balcans fins a Viena està escrita en tercera persona, però la que cerca els records, la que narra la infantesa i l’adolescència es decanta per la segona persona, com si estigués parlant amb la Lejla, explicant-li aquesta història i alhora intentant explicar-la a ella, fent un esforç per encabir-la dins de la definició i la imatge que la Sara voldria mantenir d’ella mateixa i de la seva amiga, a qui diu no reconèixer en l’actualitat. Però, es reconeix ella mateixa realment?

Un dels altres encerts del llibre crec que és la forma en què es presenten els personatges, perquè un d’ells realment mai l’arribem a copsar del tot, perquè només el coneixem a través dels ulls de l’altre. Potser la Sara ens resulta més propera o més amable en certs moments, i potser la Lejla ens sorprèn pel seu caràcter, però al final totes dues són personatges amb una identitat fragmentada, una identitat que, en el fons, fa que potser siguin més que personatges. La forma en què la Sara narra ens parla de la seva necessitat de convertir-ho tot en relat i potser distanciar-se de la realitat a partir de records que, en certs moments, ni ella mateixa sap si són fidels al que va passar. A vegades se’ns presenta com una narradora poc fiable, com algú que mira el passat encara buscant-li un sentit que no sap si té. Per d’altra banda, tenim la Lejla i el seu caràcter, el seu canvi de nom, la seva història (amb la discriminació patida, el germà desaparegut…), que condensa moltes històries en una sola persona. Identitat, llenguatge, memòria i dues dones que ens parlen de dues maneres diferents d’entendre-les perquè també parteixen de dues realitats diferents.

Bastašić sap jugar amb el narrador i amb el llenguatge, però també sap com exposar el conflicte sense necessitat de parlar de «guerra»: ho fa mostrant les vivències i les conseqüències. D’aquesta manera convida al lector a llegir entre línies, a comprendre el que s’amaga darrera de la necessitat de canviar les lletres d’un nom o en la cara de rebuig d’una mare quan es presenta una millor amiga que no encaixa en allò correcte, en allò ben vist. Petites pinzellades en forma de records que també es barregen amb un present on cadascuna de les dones que transiten aquesta història ens mostren com es pot reconstruir una identitat, com ens podem maquillar o tenyir o canviar de país i de llengua per maquillar-nos de forma més profunda, però seguir portant a sobre tot allò viscut.

Voldria fer un últim apunt en relació a la llebre del títol. Sí, és una nova referència al llibre de Lewis Carrol, però també és una forma de crear un vincle que travessa tota la història. La tenim al títol, la tenim en el passat de les noies i en el present, en forma de quadre. La gràcia és el joc que fa entre el conill i la llebre, dos personatges d’Alicia al país de les meravelles i que aquí sembla que es fusionen i separen per crear aquest fil conductor que serveix també com a tancament i potser també com a símbol del viatge, de la recerca del sentit (de la clau) de la història per part de la Sara, que també busca entendre la seva identitat i la de la Lejla. Un fil conductor que ens porta fins a un museu, fins al quadre d’una llebre, fins el món dibuixat en el seu ull, un record capturat per la memòria, no en viu, perquè la llebre s’hagués mogut. Nosaltres ens movem, i mentre ho fem, la memòria guarda records que ens construeixen i que a vegades construïm, creant un relat, una història que també es pot moure, encara que la guardem en un paper.

Bon dimarts i bones lectures!
Inés Macpherson

Los errantes, de Olga Tokarczuk (Anagrama)

Etiquetas

Anagrama, Editorial :Rata_, Los errantes, Olga Tokarczuk

En las primeras páginas de Los errantes (Anagrama, noviembre 2019), la narradora nos regala un autorretrato que define tanto su espíritu como el espíritu del libro: «A todas luces yo carecía de ese gen que hace que en cuanto se detiene uno en un lugar por un tiempo más o menos largo, enseguida eche raíces». Ni ella ni las historias que vamos hallando entre las páginas buscan raíces: son fragmentos, reflexiones que permiten ir creando mapas físicos y mentales, emocionales y temporales, mezclando pasado y presente en un recorrido por el mundo y por el cuerpo. Encontramos historias que nos hablan de las hermanas de Chopin, del anatomista Philip Verheyen o de un hombre que pierde a su mujer durante unos días para encontrarla de nuevo.

Olga Tokarczuk (Nobel de Literatura 2018) nos ofrece un viaje que nos permite explorar ciudades, hoteles, trenes y aviones, rutinas e historias. Inquieta y errante, nos lleva a descubrir la psicología del viaje y a personajes históricos y hechos insólitos que, además de transmitirnos ese peregrinaje constante, esa necesidad de moverse, también tienen que ver con el cuerpo humano, con ese otro mapa anatómico que también nos ofrece un viaje.

Los errantes, de Olga Tokarczuk, es una constelación de historias narradas por una mujer viajera, pero también es una meditación bastante exhaustiva y profunda sobre el viaje; y a su vez es el compendio de algunas almas errantes, como el título indica, que no echaron raíces o que, al echarlas, necesitaron buscar otras maneras de viajar, de trazar mapas, de pormenorizar los detalles no de la geografía planetaria, sino de la humana. Porque, en este libro, los mapas de la tierra de los viajeros y los mapas del cuerpo, la anatomía, a menudo se dan la mano, descubriendo las presencias y las ausencias, los vacíos y los espacios ocupados, lo perecedero y el deseo de captarlo todo para que no desaparezca.

Debo reconocer que nunca me había adentrado en un texto de esta autora polaca, pero había algo en el título de la obra, y sobre todo en la extraña y fascinante diferencia en la traducción del mismo, pues en castellano se ha llamado Los errantes, pero en catalán se ha escogido Cos (publicado por :Rata_), que era difícil no caer en la tentación y empezar a leer. Y lo cierto es que, a las pocas páginas, uno es consciente de que lo que tiene entre manos no es un libro cualquiera. No es fácil huir de las estructuras rígidas de la narración, donde todo parece tener un principio y un final marcado, estricto, inalterable. Hay lectores que no toleran el desorden. Pero el libro de Tokarczuk no es desordenado: es errante, móvil, inquietante y poético por partes iguales. Un mapa de historias con marcada intención híbrida, pues la mezcla de géneros teje algo distinto a una trama. Sí, hay relatos con conciencia de su formato, pero en otras ocasiones hay fragmentos, retratos, espejos. La voz narrativa en primera persona nos acerca a la autobiografía, pero también encontramos cuentos, ensayos filosóficos, psicología del viaje o, directamente, libro de viajes. Sueños, ficciones y reflexiones fluyen como un río hacia este mar de novela que contiene en sí mismo un sinfín de mapas.

El texto no es errante, porque la prosa de la autora desprende una belleza contenida que demuestra el dominio de la frase y la metáfora, de la reflexión y la narrativa. Es una observadora de la vida que sabe trazar con palabras lo que otros trazarían con líneas, demarcaciones de lugares que en sus manos se convierten en algo menos rígido, más móvil. Quizá por eso a menudo aparecen pequeños fragmentos de viaje, de trenes y aviones, de encuentros y rutinas que nos hablan de hoteles y albergues, de los objetos que uno halla en una habitación que no es la suya, pero que a su vez le permiten formar parte de algo más amplio que el propio hogar: la red de esos peregrinos que conocen el lenguaje de las carreteras y las llaves.

Hay en el libro elementos muy cotidianos que se mezclan con naturalidad con las historias, poéticas a veces, en ocasiones inquietantes, macabras incluso, donde la disección de los músculos, de los cuerpos, y la exposición de los mismos nos recuerdan que la anatomía es también el arte de trazar un mapa. Nuestras arterias, las venas que nos transitan son como ríos. Montañas, valles, límites que se resecan con el tiempo y que se van vaciando de vida. ¿Cómo mostrar el mundo que habita un cuerpo? ¿Cómo mantener presente la ausencia que nos pesa cada día y se va llevando un poco más de nuestra esencia?

Los errantes es uno de esos libros difíciles de clasificar. Fascinante, extraño, inquietante e inquieto, nos muestra fragmentos del mundo y del tiempo, relatos olvidados, personajes en continuo movimiento, lugares aislados y espacios que siempre buscan poder crecer, dejar huella, o que aquellos que los transitan se lleven algo con ellos. Es, como decía al principio, una constelación de historias, de mapas, de reflexiones; una enciclopedia que palpita, un museo lleno de vitrinas en movimiento que ahondan en el viaje y el cuerpo, entre los paralelismos de esos movimientos internos y externos que intentamos cartografiar, pero a menudo se nos escapan.

Inés Macpherson
(Reseña redactada originalmente para Anika Entre Libros)

A boca de fosc, de Marta R. Gustems (Editorial Fonoll)

Etiquetas

A boca de fosc, Editorial Fonoll, Marta R. Gustems

T’arriba a les mans un llibre petit, subtil, que pots agafar amb una mà i copsar el seu pes de fulla, de ploma. No saps què hi ha entre les pàgines, però el títol t’intriga per tot el que hi pots intuir: A boca de fosc, de Marta R. Gustems, publicat per editorial Fonoll. Sí, saps què vol dir l’expressió, saps que hi ha un capvespre que t’observa des dels mots de la coberta, però els teus ulls a vegades transformen fosc en bosc i t’imagines la foscor salvatge de la natura i la boca d’aquesta foscor que et convida, animal, ferotge i alhora càlida, encisadora, preparada per atrapar-te o deixar-te volar.

Obres el llibre i descobreixes un dia. Sí, el llibre està dividit en dies, com un dietari fet poema i conte i quadre, perquè si una cosa queda clara des de la primera pàgina és que aquí els gèneres i els mons es troben, es toquen, es barregen per proposar un híbrid, una poesia narrativa que també uneix allò quotidià amb allò estrany, mític, feréstec i fantàstic. Això fa que cada dia sigui un quadre pintat amb paraules, amb una poètica que no abandona el concepte narratiu de l’univers que està construint entre el paper i la tinta, i alhora el fa créixer més enllà, evocant un imaginari propi i compartit. Quan vas unint aquests fragments de dia amb la lectura, potser no ets conscient, però els quadres es van lligant poc a poc, van adquirint consistència, dimensions, i es transformen, deixen la part plana de la tela i la pàgina per fer-se bosc i riu, poble i món i cos, carn i ulls i la pols d’uns camins que no trepitges però vius.

El món que ha creat Marta R. Gustems en aquests dinou dies que formen A boca de fosc és un món que ens parla des d’uns ulls de dona, una dona que, com les altres que l’acompanyen, semblen quelcom més, lligades als elements, a allò tel·lúric, fosc però viu, aquàtic i fluid. Són dones i són aigua i natura i curiositat; són desig i possibilitat. La gràcia és que aquests elements van apareixent, pinzellades d’estrany dins d’un relat que també et parla d’un poble i de cases amb habitacions on una noia espera, com qualsevol adolescent; i, com qualsevol adolecent, també ha de baixar la brossa, encara que en aquest cas la porti fins al final del poble. I parla de patis de dones i dels homes que hi ha més enllà… I tot sembla proper, però no ho és del tot, perquè sota aquesta quotidianitat batega la llavor de tot allò que no veiem, de tot allò que es mou per la natura i puja per les cames i la pell i ens transforma i ens fa obrir els ulls, assedegats, assedegades en aquest cas, en un crescendo que ens porta al riu i a les algues i a aquesta sensualitat que hi ha a la pell de la dona i a la pell de la terra que creix, i dona vida i brota i s’escorre entre els dits i la boca i el cos i les roques i la sorra que deixa d’estar eixuta per respirar de nou.

A boca de fosc és una porta a la poètica de la màgia d’allò que veiem de cua d’ull, a l’encís del món feréstec i visceral, sensual i mític. És un relat visual que ens porta a un imaginari que per a alguns té un regust cinematogràfic, però que a mi em porta a tots aquells relats que potser no has llegit mai, però coneixes, a aquell bagatge que hi ha amagat en algun espai que no veus, però intueixes. És la capacitat d’evocar, de construir amb paraules frases que, en llegir-les, et porten més enllà dels propis mots per omplir els buits, per deixar-te amarar per un llenguatge que es comunica a través del tacte, de la pell que porta escrites les històries imaginades que no ens atrevim a explicar. Descriptiu, sensual i enigmàtic, el viatge iniciàtic que proposa Marta R. Gustemts ens parla de la feminitat i la natura, delicada i ferotge, que fuig del concepte fràgil per portar-nos a la part més primordial, a la part on el cos, la sang i l’aigua flueixen, bateguen i ens dibuixen.

Bon dijous i bones lectures

Inés Macpherson

La mestra del te i la investigadora, d’Aliette de Bodard (Mai Més)

Etiquetas

Alexander Páez, Aliette de Bodard, Anna Puente, Guillem H. Pongiluppi, La mestra del te i la investigadora, Mai Més, univers Xuya

Hi ha autors de qui recordes perfectament el primer llibre que vas llegir. El moment, l’edat, el lloc o la raó que et va portar a tenir aquell llibre entre les teves mans. Recordo el primer cop que vaig endinsar-me en els contes d’Edgar Allan Poe o Ray Bradbury, la primera vegada que vaig sentir el nom de H.P. Lovecraft o el de Mary Shelley. Hi ha quelcom especial en una primera vegada. No saps què trobaràs. Sí, et poden haver explicat l’argument, l’estil i fins i tot l’univers de l’autor o l’autora. Pots anar preparat, pots analitzar el pròleg per saber on estàs a punt d’entrar, però mentre les pàgines i les històries avancen, entens que no hi ha res com llegir-ho per viure-ho.

No havia sentit a parlar mai de l’Aliette de Bodard fins que els editors de Mai Més van decidir publicar un recull de relats de l’univers Xuya: La mestra del te i la investigadora (traduït per Anna Puente i amb una coberta de Guillem H. Pongiluppi que retrata molt bé el món que l’autora evoca a les seves històries). El format del relat, sigui curt o llarg, sempre m’ha interessat, i la feina que estan fent des d’aquesta editorial és realment molt bona, així que la idea de descobrir què hi havia darrera de l’univers Xuya era molt temptadora.

El primer que ens trobem quan obrim aquest llibre és un magnífic pròleg d’Alexander Páez on ens convida a fer un petit recorregut per la ciència-ficció i les seves definicions, per, tot seguit, presentar-nos el món imaginari d’Aliette de Bodard perquè ens fem una idea dels temes que tracta al cicle de Xuya i l’estil narratiu que predomina. Després, la mateixa Aliette de Bodard exposa unes “Notes sobre la cronologia” que ens ajuden a ubicar els relats a nivell temporal, però també a entendre l’extensió d’aquest univers en tots els sentits.

Els relats que trobem a La mestra del te i la investigadora (que és també el títol del relat més llarg) estan situats a l’era espacial de Xuya. I sí, hi ha naus i hi ha estrelles i planetes i un univers desconegut, amb anells i fondàries. Però hi ha molt més que això. Per una banda, tenim el context social i cultural que ens planteja, on la guerra, les invasions, el racisme o el colonialisme estan presents, recordant-nos que, malgrat passar a l’espai, malgrat situar-nos en un futur que prové d’un passat i un present diferents al nostre, hi ha quelcom que ens ressona, perquè parla d’allò humà. Aquest context marca la realitat i, per descomptat, marca també a les persones que hi viuen. I per això l’altra cara de la moneda d’allò humà, és a dir, allò íntim i personal, les relacions familiars, socials o d’amistat també estan impregnades per aquest món, que deixa una empremta en la identitat de cada un dels personatges.

Tots els relats ens mostren clarament que allò que mou a les protagonistes (sí, estic parlant en femení, perquè totes les protagonistes són femenines i, de fet, quasi tots els personatges secundaris també ho són) és íntim, emotiu i personal, però en cadascun d’ells es fa evident la relació que té amb allò que les envolta, amb la realitat que respiren i que fa que observin el món, la família o la pròpia persona de la manera en què ho fan. Per aconseguir això, Aliette de Bodard treballa amb l’equilibri entre la descripció i la narració que cerca la vessant més activa, més dinàmica del relat i l’exploració psicològica i emocional de les protagonistes. Sense recrear-se en grans traumes o grans drames, sense insistir en allò més gran o més impactant, va trenant una sèrie d’experiències que retraten el món on viuen aquestes dones que són lluitadores, que són amoroses; que han patit i que han perdut, però que segueixen allà i que es mouen amb una precisió que flueix de la ploma d’una autora que ha tingut cura de cada detall.

No sé si estaré dient més del que toca, però reconec que hi ha un aspecte d’aquest univers que m’ha semblat fascinant, i és la idea de l’ànima de les naus. Hi ha quelcom evocador i poètic, humà, tendre i alhora dolorós; la forma en què descriu la seva estructura, el seu interior, la veu que els hi dona, la manera en què es mouen, observen o senten t’embolcalla i fa que siguin familiars. És aquesta subtilesa, aquesta bellesa que trobes entre les estrelles i les cicatrius, entre la guerra i els records el que fa que aquest recull resulti tan sorprenent i alhora proper.

Un primer tast que deixa amb ganes de més.

Bon dimecres i bones lectures!

Inés Macpherson

A propósito de nada, de Woody Allen (Alianza Editorial)

Etiquetas

A propósito de nada, Alianza Editorial, Autobiografía, Woody Allen

Fue por Kierkegaard. O quizá fue Feuerbach. No, no fue así. Aunque sus nombres salieron en alguna conversación. En realidad, fue en un bar, en el año 2001 si no recuerdo mal. Allí conocí a Woody Allen. Tampoco es cierto. Hacía años que veía sus películas (en clase de inglés, creo que fue en séptimo, nos ponían fragmentos de Todo lo que siempre quiso saber sobre el sexo o Bananas, y en casa Misterioso asesinato en Manhattan se había convertido ya en una obra de culto e íbamos repitiendo diálogos y frases sueltas como si fuéramos aspirantes a actores). Pero lo que sí es cierto es que fue entonces cuando descubrí su escritura. Pasaba muchas noches en ese bar, conversando con las mismas personas, y pronto descubrimos que nos gustaban los diálogos absurdos, en los que salían los filósofos antes mencionados (tenía un sentido, porque en ese momento yo estaba estudiando la carrera de Filosofía) y otras muchas referencias literarias, musicales, cinéfilas o de algún tema absurdo que flotara en el ambiente. Un día, alguien me preguntó si había leído los cuentos de Woody Allen y dije que no. Me los recomendó con tanto entusiasmo, que fui a por ellos. Fue como abrir la puerta a otra faceta de Allen, una que comparte muchos elementos con sus películas, pero de forma diferente: a veces más sutil, a veces más absurda, a veces con unas referencias que se te escapan pero que te hacen sonreír. Y algo similar ocurre cuando te adentras en A propósito de nada (Alianza Editorial): que las anécdotas, la vida, el retrato de una época y de una industria se entremezclan con esos apuntes magníficos en los que te arranca una sonrisa y, a veces, una carcajada.

Es posible que hablar de este libro no tenga sentido, ya que aquellos que sienten curiosidad no necesitan que nadie la alimente para que se acerquen a él, y es posible que aquellos que no quieren ni escuchar el nombre del director sigan sin acercarse a él por muchos elogios que lean. No quiero entrar en el tema morboso, pero sí que quiero hacer un apunte. Allen dedica muchas páginas a exponer su versión, con testimonios e informes que sirven para explicar por qué defiende que las acusaciones que recibió hace años y que recibió de nuevo hace poco son falsas, cuáles son los motivos por los que se hicieron y la forma en que se llevaron a cabo. Esa argumentación está allí y no es un relato agradable. Si alguien quiere descubrir esa parte, que lea el libro. Dicho esto, yo decidí leer A propósito de nada no porque quisiera conocer esa parte de la historia, sino por todo lo demás. Y es de todo lo demás de lo que voy a hablar, porque para mí, ante todo este libro es el retrato de una vida, de una época y un compendio de las reflexiones irónicas, y en ocasiones con un toque de angustia existencial, que han salpicado muchas de las obras de Woody Allen, un hombre que dice que «más que vivir en los corazones y en las mentes del público, prefiero seguir viviendo en mi casa», y cuya concepción de lo que es el legado tiene mucho que ver con la idea de que, al final, todos nos vamos a morir, todos caeremos en el olvido y, al final, incluso las obras de Shakespeare «se esfumarán con cada átomo del universo».

Lo primero que llama la atención de este relato autobiográfico es la falta de capítulos. Sí, hay un orden cronológico en lo que narra, pero a veces va y viene entre el pasado, el presente y el futuro; un futuro que en el fondo ya es el pasado del hombre que está escribiendo, pero eso es lo de menos. Los recuerdos de una vida suelen hilvanarse para crear conexiones, y el tiempo al final puede que parezca mucho más extenso de lo que realmente fue. Pero eso tampoco importa. Importa la forma en que Woody Allen retrata a su familia y cómo se retrata a sí mismo, cómo nos habla de su infancia, de la escuela, de las chicas, del cine, de la música. La admiración que demuestra por escritores, cineastas o músicos hace que puedas sentarte junto a ese joven que no sabía qué hacer con su vida y admirarlos también. Y luego se adentra en el mundo de los cómicos, de los escenarios y los guionistas, y nos deja contemplar de primera mano una realidad que, como mínimo para la que escribe esto, era totalmente desconocida.

Repasa su vida, sus relaciones amorosas, sus inicios, la primera vez que alguno de sus chistes apareció en un diario, los años que trabajó como guionista para otros, su aprendizaje como escritor, como director, como actor… Repasa cada una de sus películas y lo hace de manera bastante minuciosa, hablando del reparto, del rodaje, pero también de todas las personas que lo hicieron posible. Destaca un concepto que aparece varias veces y es que él disfruta creando. Una vez ha creado una película, pasa a la siguiente, porque ya ha conseguido lo que quería, con mejores o peores resultados, algo de lo que, por cierto, no se esconde (aunque a veces lo haga con ciertos apuntes de modestia que resultan un poco repetitivos). Pero lo que está claro es que Woody Allen sabe reírse de sí mismo, sabe lanzar comentarios y reflexiones magníficas sobre la vida, sobre el cine, sobre el amor o sobre las relaciones humanas en general. También sabe exponer la angustia vital de una manera que no pesa, aunque sea certera.

Si bien es cierto que, cuando se llega a la parte de la acusación de abuso sexual y expone su versión de los hechos, el libro pierde quizá un poco de su frescura (normal, no es un tema agradable) y se nota cierto cansancio, una vez pasado ese impasse sigue destilando ese amor por lo que hace, esa admiración por los grandes maestros y la gente con la que ha trabajado. Se cuela su sutil ironía entremedio de algún párrafo, su manera de enfocar la vejez y su visión actual de las cosas. Al acabar la lectura, uno descubre que caben muchas películas en un libro, mucho amor por un oficio y muchos recuerdos, aunque todo, al final, sea A propósito de nada.

¡Feliz miércoles y felices lecturas!

Inés Macpherson