Etiquetas
Hi ha recopilacions de contes que saps com definir quan arribes a l’última pàgina. D’altres t’observen i et desafien que les intentis etiquetar o acotar d’alguna manera. És el cas del llibre Amb gràcia en aquest desert, de Ziranna Zateli, publicat per Males Herbes al novembre de 2019 i traduït per Mercè Guitart Ribas. Hi ha quelcom quotidià i alhora màgic en els mons que ens proposa aquesta escriptora grega, que sap com fer que la meravella s’escoli pels racons amagats de les històries. A vegades és un petit bri, una espurna que ens sobta i alhora té tot el sentit del món, perquè forma part de l’entramat, de l’ordit d’aquest paisatge que ens porta a la terra, al poble, a terrenys clàssics que es vesteixen d’espais íntims tenyits de símbols, supersticions, tabús i somnis, i un univers propi que estranya i captiva.
Aquest recull de contes està dividit en quatre parts que fan referència al número d’històries que contenen i a espais i temps on es podrien situar. Les tres històries de principis de segle que trobem al començament es mouen per terrenys clàssics, on podem intuir algun toc d’aprenentatge, històries d’amor i també viatges poètics d’agulles: «Ni ella mateixa sabia com va passar ben bé, com li havia… entrat una agulla al cos! I quan diem que havia entrat, no volem dir que l’havia punxat o l’havia ferit, sinó que s’havia introduït del tot dins el seu cos virginal», llegim en un moment. I la història continua. De forma lògica? Això ho decidirà cada lector, perquè les històries creades per Zateli flueixen com aquesta agulla que viatja: poden seguir un curs lineal o no, poden arribar a un lloc concret o tornar al començament, barrejar personatges, presentar paisatges que es repeteixen en diferents moments, sense necessitat de situar-nos temporalment, com un mapa teixit a pedaços, que encaixen encara que siguin diferents. I ho fa amb aquesta veu narrativa que a vegades utilitza un nosaltres peculiar, que ens situa en l’espai de les narracions que s’escapen del paper o que el busquen per fixar-se i que no se les emporti el vent.
A la segona part d’aquests contes trobem sis històries dels jardins dels plaers. El perquè dels títols potser se’ns escapa, però alhora forma part de la màgia d’aquest univers propi que destil·la un estil molt personal que sap jugar amb elements moderns i clàssics, i que ens ofereix una curiosa finestra a la crueltat i la duresa del món i de les relacions humanes, però també a la seva meravella. No trobem elements fantàstics obvis, però l’autora aconsegueix transmetre una atmosfera màgica, mística i onírica que ho embolcalla tot. Com parla del plaer i les llàgrimes a La lacrimòlatra, com parla dels jocs infantils barrejats amb el dol i la mort a Les dones d’un ocell, demostren la capacitat de l’autora per construir imatges evocadores i profundes.
Si seguim avançant, descobrim personatges femenins forts, sensibles, amb un punt de bruixa; amistats, malalties i somnis; històries on trobem cartes d’amor que apareixen pel carrer, sense destinatari concret, personatges que volen fugir, o contes on descobrir dragones que trenquen esquemes. Els temes que viatgen per aquestes pàgines van filant i desfilant-se, trobant-se en alguns indrets que no coneixem, però que es van fent familiars malgrat l’estranyesa. Hi ha relats on els personatges són presentats de manera precisa i contundent; en d’altres, intuïm que ja els coneixem, pels noms i per la manera en què, de cop i volta, algú fa referència al conte anterior.
Per això és difícil copsar i definir aquest llibre. Pot atrapar i fascinar o pot sobtar d’una manera que no et permet entrar; això dependrà de cada lector. Hi ha contes que semblen agafar una drecera, d’altres que donen voltes, que creixen, que busquen transmetre una emoció que va més enllà del concepte tancat de conte. «Sovint em quedava sola en cases d’altres. Per casualitat, o potser ho buscava; això no ho sap ningú», ens explica una veu al inici d’un conte. No ho sap ningú, ni el lector ni qui ens parla des del paper, perquè no necessita explicar-nos els motius, només el que passa, el que ens provoca. Ens convida a endinsar-nos en aquest món eteri i físic, de descripcions estranyes que cadascun de nosaltres rep de manera diferent.
«Com em vesteixo?», pregunta un personatge al conte El bosc de les falses il·lusions. «Com un novel·la», és la resposta que li donen. Com es vesteix aquest llibre? No ho sabria dir, però si us atrapa, podreu trobar petites joies com aquesta: «I, finalment, tota aquesta història, que l’hem trobat així o l’hem fet nosaltres així, tot aquest plaer dins els pous de l’angoixa, el laberint on ens hem embolicat, el gran amor amb tots els seus paradisos i inferns, i tot aquest cúmul de circumstàncies, la conspiració de les coses, ves si tot plegat no podria ser una de les fonts principals de la tristesa i d’aquest xàfec de llàgrimes que em venia de tant en tant del no-res…». Paraules fluint, històries que estan escrites però que, a vegades, sembla que es construeixin a mesura que avances, amb una veu que narra al teu costat.
Bon dilluns i bones lectures!
Inés Macpherson
