Etiquetas

, , ,

A principis del segle XIX, una jove va escriure un llibre que, per a molts, és la primera obra de ciència-ficció: Frankenstein, de Mary Shelley (encara no existia el terme, però alguns dels elements hi són, com també es poden trobar elements de narracions gòtiques). A finals d’aquell mateix segle, l’any 1896, Herbert Gerorge Wells va publicar L’illa del doctor Moreau, un clàssic del gènere (de fet, l’autor va escriure uns quants títols que s’han convertit en clàssics, com La màquina del temps o La guerra dels mons). En aquella època encara no es parlava de ciència-ficció (les obres de Wells, com molt bé explica Albert Pijuan a la introducció, descansaven a les lleixes de scientific romance), però els elements, de nou, hi són i de forma molt clara.

Angle Editorial ha decidit publicar L’illa del doctor Moreau, amb una nova traducció d’Albert Pijuan, per celebrar els 125 anys de la publicació d’aquesta novel·la i per fer gaudir al lector que tingui ganes de retrobar-se amb aquesta obra que, com també explica Pjuan a la introducció, té una ombra llarga. I és que recuperar títols com aquests és important perquè formen part de la història de la literatura i ens permeten veure com van néixer certs temes, com es va anar construint el món de la ciència-ficció i com dialoguen certes obres entre elles. Per això és tan interessant la introducció d’Albert Pijuan, perquè és un complement perfecte, que situa el llibre en el seu context i mostra el seu camí fins als nostres dies a través de referències i influències. Una introducció que aconsegueix que tinguis encara més ganes d’endinsar-te en el món de Wells i, a més, vulguis buscar les obres que van ser tocades per l’ombra de Moreau.

Què planteja L’illa del doctor Moreau? Es tracta d’una història que es presenta com el dietari personal del protagonista. Com comença? Amb un preàmbul que situa al lector i que està escrit pel nebot del protagonista: al febrer de 1887, Edward Prendick va desaparèixer a alta mar; onze mesos després, va ser trobat en un bot a la deriva. La història que està a punt de llegir el lector és la història que Prendick explica en primera persona, i que fa que molts el prenguin per boig. I és que relata la seva estada a una illa on es troba amb éssers d’aparença humana, però grotescs, amb malformacions que semblen animals, bestials; una illa on, a més, resideix el famós Doctor Moreau, un científic polèmic que va abandonar Anglaterra, indignat amb la comunitat científica, i que ara efectua investigacions biològiques que no semblen del tot ètiques.

Podríem dir que Moreau és un exemple del científic que es deixa portar per la curiositat, però també per l’arrogància, pel poder o pel desig de jugar a ser un déu creador. Es tracta d’un home que experimenta amb humans i animals perquè pot, perquè vol veure fins a on pot arribar. És possible que els experiments de Moreau puguin semblar anacrònics actualment, però en aquell moment obrien un debat sobre els límits de la manipulació biològica i la relació entre els avenços científics i l’ètica que ha arribat fins als nostres dies. Fins a quin punt tenim dret a experimentar amb animals? I amb humans? Fins a quin punt podem millorar l’espècie? Una de les llavors del debat sobre el posthumanisme i el transhumanisme es troba aquí.

L’atmosfera tenebrosa de l’illa es va dibuixant poc a poc. El protagonista intueix formes i sorolls entre els arbres. Tancat a la seva cambra, imagina, especula, deixa que els crits li penetrin la pell, el cervell… Aquests crits entronquen amb el tema del dolor, un tema que té un pes important en aquest llibre. Hi ha un moment on Prendick explica: «A fora els esgarips encara sonaven més fort. Era com si tot el dolor del món hagués trobat una veu». Aquest dolor, aquests esgarips que impregnen el relat i l’espai, l’exterior i l’interior, que anuncien quelcom espantós, disparen encara més la imaginació del protagonista. Però també permeten una reflexió per part de Moreau, que parla del dolor associat a les idees del bé i el mal: «Perquè és només aquesta qüestió del dolor la que ens separa. Mentre el dolor visible o audible l’afecti, mentre es deixi guiar pel seu propi dolor, mentre el dolor estigui present en la seva idea de pecat… mentre ocorri tot això, vostè serà un animal…».  

Idees, diàlegs i reflexions es barregen amb l’acció i l’angoixa del protagonista, creant un equilibri perfecte. Perquè podem observar el comportament humà i l’animal, veure les pors i els dubtes, els instints i les passions, i ens podem preguntar qui és realment més bestial, quina és l’ànima més cruel. El desig de poder, de dominar, de ser superior… El ritme no és accelerat, però mai decau; et deixes portar, t’atrapa, camines i et poses a córrer amb Prendick, observes la foscor i el mar i et deixes impregnar per l’atmosfera, cada cop més angoixant, amb la presència constant d’aquests éssers que Prendick intenta comprendre. O és als homes a qui ha d’intentar comprendre per veure què és allò que ens defineix com a humans? Intensa, a estones quasi terrorífica, i amb un final brillant, aquesta novel·la demostra una força visual i narrativa que deixen clar per què és un clàssic.

Si no heu llegit mai L’illa del doctor Moreau, ara teniu una magnífica oportunitat. Si coneixeu la història, també teniu una magnífica oportunitat per tornar-hi, per deixar-vos atrapar per Wells, i l’ombra de Moreau, com diu Albert Pijuan.

Bon dimarts i bones lectures!

Inés Macpherson