Etiquetas

, ,

Quan entre les pàgines d’un llibre et trobes l’expressió «per la mare d’en HarryJausen», o sales de naus amb noms com J. Parutxo, Bram Stroker o Pol i Dori, saps que estàs entrant en un joc, en un viatge que et proposa una aventura divertida i esbojarrada plena de picades d’ullet i homenatges oberts a la cultura i als referents del gènere. I això és, en part, el que proposa Adzum i els Monoculars, de Sergio G. Oset, publicat per Edicions SECC.

Per aquells qui no coneguin l’autor (en aquest cas, com s’indica des d’un bon començament, en un altre joc de lletres, no sabem realment si l’autor d’aquest pastitx sideral és ell o algun dels altres Sergis, o Serchis), en Sergi G. Oset és un escriptor que s’ha mogut sobretot pel relat i el relat hiperbreu, com demostra, per exemple, a Hipermatrònic, l’hiperbreu que va sorgir de l’espai profund, publicat per Orciny Press. Però amb Adzum i els Monoculars es decanta per la novel·la, una novel·la que ens planteja una aventura espacial amb un esperit, com ja he dit abans, de pastitx sideral, és a dir, amb ànima de ser una barreja heterogènia i sense criteri (aparent), on els estils, les veus narratives i els formats segueixen les normes que l’autor ha decidit seguir, jugant amb expectatives, construccions, convencions i elements de l’estructura. Un exemple: a la pàgina 20 (la novel·la en té unes 210) ja trobem el final o, com a mínim, la paraula «fi», amb una nota de l’autor on ja podem intuir la mena de joc a que ens està convidant. Et diu, per tenir la consciència de creador tranquil·la, que t’ha plantejat l’essència de la història i que, per tant, pots estalviar-te, si vols, tota la resta. Després d’això ja estem preparats per trobar capítols amb «deus ex gallina» i cliffhangers de regal, informes, dietaris on les paraules s’escriuen tal com sonen, sense corrector ortogràfic (cosa que pot arribar a estressar una mica al lector), fitxes de personatges i molt més. Però anem a pams.

Aquesta novel·la, que porta com a subtítol «Fusió! Cicle de l’expansió galàctica cataclana» (mentre escric això veig com el corrector automàtic em transforma l’última paraula que hi ha abans de les cometes i hi he de tornar per reescriure-la, i m’imagino a l’autor fent el mateix viatge força sovint explicant-li a l’ordinador que no s’ha equivocat, que aquesta és la paraula escollida), és en part també una expansió, una història relacionada amb l’univers del planeta Goblin, un món que Edicions SECC ha desenvolupat a través de diverses obres, sobretot relats, encara que també podeu trobar un joc de rol. He de reconèixer que no he llegit tot el que està relacionat amb aquest univers, i per tant és possible que m’hagi perdut certes referències internes, però el llibre funciona en solitari perfectament i també pot ser una porta d’entrada per descobrir aquestes obres i els seus creadors.

Aquesta expansió veu de la història catalana i les seves llegendes, dels seus noms i la seva geografia. Trobem el Concili Fetiller Estel·lar d’Esterri d’Àneu-X, els Astrogàvers i un munt de referències i noms transformats lleugerament perquè ens facin somriure i ens evoquin una familiaritat que ens porta a casa i a l’espai. La veritat és que, com a lector, un té la impressió que l’autor s’ho ha passat força bé escrivint aquesta novel·la i que és molt conscient del que té entre mans i del que ofereix, sensació que sempre és d’agrair. Tornant a les referències, cal destacar, com ja he comentat abans, que no són només catalanes (hi ha homenatges a escriptors del fantàstic català actual, com l’Enrico Ecce), sinó que l’autor veu de noms d’escriptors, títols de llibres o pel·lícules que vesteixen aquest viatge galàctic amb un aire de joc, de caricatura, de diversió.

Adzum i els Monoculars ens presenta a un fetiller, Adem Microzoom, Monocle segons la Perpètua, que no sembla tenir gaire clar el seu paper en aquest món. La Perpètua és la nau que comanda, o ho intenta; es tracta d’una nau amb una personalitat potent, un xic gòtica, per no dir molt, i una tendència golafre que fa que endrapi més gatets virtuals dels que serien recomanables per la seva dieta. El Concili l’ha enviat a investigar les activitats de l’empresa Tinell al planeta Golbin, però durant el viatge alguna cosa no va bé i acaben estavellant-se. Per sortir d’allà, l’Adem coneixerà als pardinots, un dels quals adoptarà; a la Titània, una fada canó que parla okcità (el llenguatge i les seves possibilitats són una constant en el llibre), i una sarga guerrera, la Montícola Miralpeix. Tots junts aconseguiran fugir, i formaran els Monoculars del títol (l’Adzum és l’Adem rebatejat), un grup eclèctic d’antiherois que decidirà arribar a Beta-Llers, capital del desaparegut imperi revivent del comte Estruc.

No vull entrar molt més en la trama, però sí que vull parlar del final, aquest altre segon final que apareix on un espera, encara que no acabi del tot, perquè després arriben els E-π-tafis finals, que serveixen com a tancament, però que tampoc serveixen com a final, perquè després trobem notes finals, telegrames, correus de l’autor, o autors, on es tanca el cercle del joc que estableix amb el seu propi nom (i amb el món editorial).  

Com es pot veure, estem davant d’un llibre peculiar, conscient del seu paper d’entreteniment, de proposta juganera i esbojarrada dins d’un univers en construcció. Sempre és interessant saber que les diferents vessants del fantàstic segueixen avançant, buscant el seu espai, la seva forma i el seu llenguatge. Aquí en trobareu un exemple.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson