Etiquetas

, ,

Corria l’any 1972 quan Ursula K. Le Guin va publicar El nom del món és bosc (va ser Premi Hugo 1973 i finalista del National Book Award l’any 1976). Quasi 50 anys després, el que hi trobem entre les seves pàgines segueix tenint una vigència que diu molt de l’espècie, i de l’essència, humana i de la seva incapacitat de canviar realment, de pensar més enllà del seu propi benefici, de preguntar-se si té dret a fer el que està fent. Estem davant d’una novel·la d’unes 200 pàgines on Le Guin va saber condensar un discurs i un pensament molt clars. Com ella mateixa explica a l’epíleg, va escriure aquest llibre, que primer va titular Els homenets verds, durant l’hivern de 1968, a Londres. Implicada en les manifestacions no-violentes contra els assajos de bombes atòmiques i contra la consumació de la guerra al Vietnam, va deixar que la denuncia contra la forma i les conseqüències dels conflictes bèl·lics, contra l’explotació de recursos sense escrúpols d’un capitalisme que en aquella època teòricament no era tan salvatge com és ara, i contra el masclisme impregnés la seva prosa.

El nom del món és bosc (Raig Verd, maig 2021; traducció de Blanca Busquets) planteja un escenari on els terrestres ens hem expandit per l’espai, on busquem altres planetes per aconseguir recursos naturals i un lloc on instal·lar-se. A Le Guin no l’interessa l’aventura de la recerca per l’espai, sinó què fem quan arribem a aquest altre món; ella vol explorar el nostre comportament, la nostra manera de relacionar-nos amb la vida que hi trobem. Per això ens ofereix un planeta, Athshe (rebatejat pels humans com a Nova Tahití), un paradís blau i verd, on hi viuen uns humanoides (una branca de l’espècie humana que ha evolucionat i s’ha adaptat al seu planeta), els criatins. Són baixets i estan coberts de pèl verdós; són uns éssers que no són violents, no lluiten, no maten, i viuen en comunió i equilibri amb la natura. Els humans arriben, desforesten part del planeta per aconseguir fusta (ja no n’hi ha a la Terra) i els esclavitzen. Perdó, segons els militars els criatins col·laboren voluntàriament. Com sempre, Le Guin sap com mostrar la força i la importància del llenguatge i, en aquest cas, ens recorda com sabem maquillar les coses per fer veure i potser creure que són com diem, no com són.

El nom del món és bosc és una novel·la directa, punyent, amb una construcció de personatges que, sobretot en el cas del capità Davidson, no deixen lloc a interpretació. Aquest humà, aquest exemplar d’home, integra en la seva persona tot allò que fa que un vulgui formar part de qualsevol altra espècie: violent, masclista, menysprea a tot aquell que no sigui com ell i no entri dins de la seva definició del que vol dir un home de veritat. Le Guin planteja tres punts de vista, tres mirades diferents per narrar aquesta història. Una és la d’en Davidson, i les altres dues són un contrapunt profund i fascinant que entronca amb la tendència de l’autora a presentar-nos un diàleg entre els oriünds del planeta i un observador (a vegades un antropòleg o simplement algú que vol entendre com és l’altre, comprendre les diferències i acceptar-les). Un d’ells és el Lyubov, un científic amb una sensibilitat i una curiositat que l’empenyen a voler entendre el llenguatge, les costums i el funcionament social i intel·lectual d’aquest grup. L’altre és Selver, un habitant d’Athshe que pateix la crueltat dels humans i veu com tot allò que ell coneixia trontolla. Per molt pacífic que un ésser sigui, què passa quan li arrenquen tot?

Aquí trobem una defensa de la natura i una crítica al colonialisme, a la capacitat destructora de l’home, no només de l’entorn, sinó d’altres cultures, que entronca amb molts dels temes de Le Guin. També trobem els somnis i explorem com els entenen els habitants d’Athshe i com els entenem els humans. És curiós perquè el tema dels somnis també apareix a llibres com La rueda celeste, on un humà descobreix que els seus somnis són actius, poden transformar la realitat. La llengua també hi és molt present. Com el seu títol indica, el nom del món és el mateix nom que el de bosc per als oriünds d’Athshe. Però hi ha una altra curiositat: per a ells, la paraula “déu” també vol dir “traductor”, aquell que pot interpretar i traduir els somnis en accions.

És un llibre que atrapa, no per la velocitat de l’acció, sinó per la força del que explica i com ho explica, perquè té un punt molt directe: ens posa davant un mirall que és difícil d’esquivar. Podem mirar cap a una altra banda, però el mirall seguirà allà. Ens està retratant, ens està recordant quina és la nostra essència com a espècie. A Els desposseïts, un terrà li diu a en Shevek que l’ésser humà havia destruït el planeta Terra i que havien fracassat com a espècie, com a espècie social. A El nom del món és bosc ho demostrem un altre cop: la nostra capacitat de sotmetre a l’altre perquè és diferent, perquè el considerem inferior; la humiliació, la violència sexual envers les dones (hi ha un moment on el capità Davidson parla de les dones que han arribat de la Terra i és difícil no sentir rebuig en llegir el que diu, el que pensa); la nostra indiferència envers l’ecosistema d’un planeta, com si els recursos sempre fossin nostres, com si la superfície d’un planeta estigués allà per ser explotada per nosaltres… Consumim, ho consumim tot, ara i fa cinquanta anys, perquè creiem que tenim el dret a fer-ho i ens mereixem tenir, consumir, créixer constantment… I sí, ens omplim la boca de discursos i de proclames, però sembla que sigui impossible canviar el ritme, la desaforada necessitat de tenir més, de guanyar més, de remarcar la diferència, la desigualtat (fa molts anys, es va fer un estudi on es preguntava a un grup de joves estudiants què preferirien, tenir tots el mateix sou o que uns quants poguessin tenir un sou més alt que els altres; us imagineu quina va ser la resposta? Penseu malament i encertareu). Potser nosaltres no tenim la capacitat dels habitants d’Athshe per somiar, per trobar un déu que tradueixi aquest somni en acció i per això no canvia res, només repetim el mateix, un cop i un altre. Potser necessitem aprendre a transformar en acció els canvis que són, per ara, paraules.

Dit tot això, cal remarcar el disseny del llibre, cuidat fins a l’últim detall, amb una estètica que encaixa perfectament amb els seus germans de l’Ekumen, Els desposseïts i La mà esquerra de la foscor. Quan arribes a l’última pàgina, et dediques a mirar els detalls, les frases que s’amaguen darrere el planeta verd de la coberta, emmarcades per triangles negres i verds, un bosc de paraules que destaca idees, fragments, imatges que t’acompanyen. De fet, tot el llibre t’acompanya, per la seva capacitat de condensar en tan poc espai tantes coses, per les imatges, per la certesa de la capacitat humana de tacar tot allò que toca, de destruir, explotar i menystenir tot el que pot en nom del seu benefici.

Si no heu llegit mai aquest llibre, feu-vos un favor i aneu a buscar-lo. Deixeu que Le Guin us mostri aquest món que és bosc. I després seguiu llegint a aquesta dona, perquè cadascun dels seus llibres és una obra extraordinària plena de reflexions que són per emmarcar.

Bon dimarts i bones lectures!

Inés Macpherson