La memòria més secreta dels homes, de Mohamed Mbougar Sarr (Més Llibres)

Etiquetas

La memòria més secreta dels homes, Més Llibres, Mohamed Mbougar Sarr, Premi Goncourt

Escriure, llegir, endinsar-se en les llums i les ombres de la creativitat, de la literatura, de la necessitat d’explicar una història que pot contenir altres històries, que cus i recull fragments, referències, picades d’ullet; un retaule complex que ens recorda la forma en què allò que escrivim beu d’allò que hem viscut, d’allò que altres han escrit i d’allò que nosaltres busquem entre paraules. La literatura, l’escriptura o la lectura poden esdevenir diàlegs, interns, externs, formes de conversa on l’ésser humà es busca i busca que un altre el pugui veure; on busca crear alguna cosa única, encara que, segons una de les reflexions que trobem a La memòria més secreta dels homes, el temps és un assassí i «mata en nosaltres la il·lusió que les nostres ferides són úniques. No ho són. Cap ferida és única. Res humà és únic. Tot esdevé terriblement comú en el temps. Heus aquí l’atzucac; però és en aquest atzucac que la literatura té una possibilitat de néixer».

Quan acabes La memòria més secreta dels homes, de Mohamed Mbougar Sarr (premi Goncourt, publicat en català per Més Llibres i en castellà per Anagrama), saps que has fet un viatge per una reflexió sobre la literatura com a expressió artística, però també com a part de la vida, com quelcom que forma part de nosaltres, de l’impuls que ens porta a transmetre; potser també per això trobem un fil que ens porta a reflexionar sobre la necessitat d’escriure i de compartir, sobre el que volem trobar als llibres, sobre el que nosaltres hi posem, encara que no hi sigui… Perquè quan llegim normalment mai ho fem amb el cervell en blanc: portem amb nosaltres les vivències, les lectures passades, els prejudicis, les expectatives, les pròpies i les que ens convida a tenir el propi llibre, pel títol, per la contraportada, pels comentaris i les recomanacions, per les històries que el rodegen. I s’estableix un diàleg entre nosaltres i les pàgines, que ens obren una porta, que ens ofereixen un cordill per transitar pel laberint d’un fragment de món que ens traspassa i ens impregna.

Per la cita que trobem a l’inici del llibre, i perquè el propi autor ho ha comentat, veiem la fascinació de Mohamed Mbougar Sarr per Roberto Bolaño, per Los detectives salvajes, d’on també neix el títol del llibre. També per aquesta cita intuïm que estem a punt de trobar-nos amb una història que vol reflexionar sobre el valor de les històries, sobre les obsessions, sobre l’impuls de narrar, però també sobre tota la maquinària que hi ha al voltant d’un llibre, la crítica, els comentaris, la necessitat de buscar, de trobar algun sentit, això mateix que estic fent jo ara, intentant copsar o condensar el que he llegit, el que he sentit viatjant entre diaris, converses, cartes, històries que destil·len literatura i tradició, un diàleg entre cultures, una barreja curiosa on ens trobem amb un jove escriptor senegalès, en Diégane Latyr Faye, obsessionat per comprendre i reconstruir la història de T. C. Elimane, l’autor d’un llibre llegendari, El laberint de l’inhumà.

Al principi de la novel·la, trobem l’inici del diari personal d’en Faye, on el jove aspirant a escriptor apunta que «d’un escriptor i la seva obra, almenys en podem saber això: que l’un i l’altra caminen junts en el laberint més perfecte que puguem imaginar, un llarg camí circular, en què la destinació és confon amb l’origen: la solitud». La solitud, el silenci, l’oblit. El personatge de T. C. Elimane, que és el motor de la cerca del protagonista i l’home que lliga totes les històries que anem trobant entre les pàgines de la novel·la, està inspirat en Yambo Ouloguem, un autor que l’any 1968 va guanyar un premi i que, després de ser acusat de plagi, va desaparèixer. La forma en què es parla dels autors, la forma en què se’ls observa, se’ls admira o se’ls destrueix és un dels temes que apareix a la novel·la. També aquesta capacitat que tenim de creure que sabem com hauria de ser un llibre que no hem escrit. I és que, quan es parla de les crítiques que rep el fascinant debut d’Elimane, veiem que hi ha qui considera que el llibre no és prou africà, com si algú dels que opina sabés realment què vol dir ser africà o com si hi hagués una única manera de ser-ho o de viure-ho. Aquest punt, aquesta manera de contemplar una cultura, un país, de colonitzar fins i tot quan no colonitzes, és un dels altres fils que teixeix l’autor.

I aquesta imatge del teixit em porta a un altre element, a aquesta Aranya mare de qui va parlant de tant en tant el jove Faye per referir-se a una autora, la Siga. Aquí potser estic fent una lectura personal, però em sembla molt ben trobat el joc amb la simbologia de l’aranya. La figura d’Anansé, o Anansi, una divinitat africana representada per aquest animal, està associada amb la creació, i també amb el coneixement de les històries, a la capacitat que tenen aquestes d’atrapar-te, com ho fa Siga amb la seva teranyina; una teranyina que en Faye també anirà teixint, convertit ell també en un recopilador i creador d’històries.

Aquesta novel·la és un viatge que sap englobar en el seu interior el retrat d’una obsessió, el d’un país, el d’una família, el d’una història d’amor i el d’una recerca personal, i sap com barrejar-ho amb una reflexió sobre el colonialisme, la guerra, el nazisme, els vincles i les herències. És també una manera de comprendre la cultura, el llenguatge, la forma en què es poden trobar o trencar; una observació de la vida, de les ferides que són pròpies i les que ens deixen els altres. També és una exploració de la llar, de la família, de la pàtria, de la d’origen i de la que escollim més enllà del lloc de naixement. Hi ha un moment on els personatges parlen de la pàtria de dins, la pàtria dels records càlids i les tenebres glaçades, la pàtria dels somnis primers, de les pors; aquest passeig per les pàtries ens porta al regne de la biblioteca, a la pàtria dels llibres: «els llibres llegits i estimats, els llibres llegits i denigrats, els llibres que somiem escriure, els llibres insignificants que hem oblidat […], els llibres que esperen la seva hora en una nit pacient, abans del crepuscle de les lectures d’alba». Els llibres i la literatura com a espai, com a companya, com a element que ens proposa sempre més preguntes, que ens convida a mirar i a mirar-nos, a explorar el que volem de la vida i d’una lectura,

Si em preguntessin de què va La memòria més secreta dels homes, potser podria dir que és un llibre sobre una recerca, sobre una obsessió, però estaria apuntant només una petita part de tot el que s’hi troba. A més, el propi Faye diu que intentar definir un llibre pel que explica pot ser una manera d’etiquetar-lo, de fer-lo petit; per això crec que el millor que podeu fer és endinsar-vos en les seves pàgines, deixar-vos portar per aquest viatge que transita pel paper i per la carn, per la terra i per la biblioteca, per les amistats, els amors i la necessitat de mirar cap enrere, però sobretot, al nostre voltant, per entendre i seguir construint històries.

«Creiem, amb la força de l’evidència, que el passat és qui torna per habitar i assetjar el present. Caldria plantejar-se si la proposició inversa és igual de certa, si no més, i si nosaltres som els qui assetgem sense deixar mai repòs als qui ens han precedit. Som els autèntics fantasmes de la nostra història, els fantasmes dels nostres fantasmes».

Bon dijous i bones lectures!

Inés Macpherson

Lluites i metamorfosis d’una dona, d’Édouard Louis (Més Llibres)

Etiquetas

Édouard Louis, Editorial Salamandra, Jordi Martín Lloret, Lluites i metamorfosis d'una dona, Més Llibres

«Em van dir que la literatura no havia d’intentar explicar, sinó simplement il·lustrar la realitat, i jo escric per explicar i entendre la seva vida […] Em van dir que la literatura no s’havia d’assemblar mai a un manifest polític, i jo ja esmolo cada frase que escric com s’esmola la fulla d’un ganivet. Perquè ara ja ho sé, que van construir el que ells en diuen literatura en contra de les vides i dels cossos com el seu. Perquè ara ja sé que escriure sobre ella, i escriure sobre la seva vida, és escriure en contra de la literatura».

Petits paràgrafs, una pàgina, això és tot el que necessita Édouard Louis per fer una declaració d’intencions en tota regla, una declaració literària, política i humana. Perquè aquestes Lluites i metamorfosis d’una dona (publicada en català per Més Llibres, amb una imatge de coberta amb un interessant punt simbòlic, i en castellà per Salamandra) que ha escrit és una mena d’homenatge a la mare, una carta oberta que, com va fer amb Qui va matar el meu pare, és també una exploració, un quadre social sobre la desigualtat, sobre la violència social, estructural, però també la més íntima, la que durant anys van patir, i encara pateixen, les dones, una violència que es deia que calia acceptar, que era el que tocava…  

Però aquest petit llibre, que no arriba a les 100 pàgines, no fa només una crítica al sistema social i patriarcal, sinó que també ofereix una observació del jo, de les relacions entre mare i fill, entre germans, entre el jo familiar i el jo social que busca un lloc propi. És difícil destriar un tema sense endinsar-se en el següent, perquè tot està lligat, i molt ben lligat. L’estil d’Édouard Louis és directe (i la traducció de Jordi Martín Lloret fa que sigui fluït i proper). Li parla a la mare, li relata tota una sèrie de situacions i reflexions íntimes que ell porta del jo al tu personal, però també universal, perquè entre els comentaris sobre l’escola, també podem intuir com s’insereix l’observació de la classe social, de les desigualtats, del dolor, del rebuig envers el diferent, un diferent que ell reconeixia en sí mateix, i no només per la seva condició social. La por a ser reconegut, a que la mare veiés qui era, quin era el seu dolor apareix entre les línies d’aquesta carta oberta, aquest homenatge, però també el dolor de sentir que volia allunyar-se, volia sentir-se diferent a ella. Hi ha confessions doloroses, les reflexions d’un adult que observa les que feia un nen que contemplava el seu món i sentia cert rebuig; un nen que a poc a poc va entendre que hi havia molt més del que ell veia, però que igualment sentia una necessitat de no ser vist per la mare, de que la mare no fos ella: «Abans d’aquell episodi jo no sabia que no estava bé voler una altra mare».

La mare, la dona que ho aguantava tot, que era presonera d’una situació econòmica, d’una necessitat econòmica perquè les circumstàncies de la vida l’havien portat a ser només una dona a casa, sense feina, només la de ser mare: una vida continguda entre les quatre parets de la casa i una rutina que l’ofegava, però de la que semblava que no podia fugir, perquè com escapes d’allò que t’ha definit tota la vida? «… la veia sortir a comprar queviures, tornar, preparar el dinar, servir-lo, desparar taula, rentar els plats, netejar, planxar, fer els llits del nen, preparar el sopar…» I passar gana, haver d’anar a demanar menjar, ajuda, perquè no arribaven. Aquesta és una història concreta, però podria ser la de moltes altres dones i famílies. Aquells que no entenen ni volen veure les altres realitats del món tenen una ceguera voluntària que els fa observar només el propi melic, la realitat propera que serveix únicament com a mirall del que viuen. Llibres com aquest ofereixen una finestra a una realitat concreta, palpable, que és real i que parla d’un ésser concret, però també d’un fet que va molt més enllà de les quatre parets on ell va viure.

Com deia, és un llibre petit, però immens, perquè entre tots aquests fets que relata, entre les línies d’aquest soliloqui, d’aquest diàleg mut amb la mare, també trobem reflexions extraordinàries que ens fan replantejar com observem el món, com el relatem, des d’on el relatem. «Puc entendre la seva vida si aquesta vida ha estat específicament marcada per la seva condició de dona?», es pregunta en un moment. La reflexió segueix i ell mateix respon, però jo la vull deixar oberta, perquè planteja la importància d’entendre, de fer l’esforç de posar-se en la pell de l’altre, encara que costi, encara que hi hagi elements que potser no compartim, perquè les històries dels altres també importen, ens marquen i també defineixen el món on ens movem.

No em vull allargar molt més, perquè crec que és interessant endinsar-se en aquest relat amb els ulls oberts, amb el cervell preparat per acollir el que exposa, el dolor, la tristesa, les ganes de ser, les ganes de tenir dret a ser: «He començat aquesta història volent explicar la història d’una dona, però ara m’adono que la teva història és la d’un ésser que lluitava per tenir dret a ser una dona, contra la no-existència que t’imposaven la teva vida i la vida amb el pare».

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Connectar, de Kae Tempest (Més Llibres)

Etiquetas

Connectar, Kae Tempest, Més Llibres

Hi ha llibres que, per una banda, et provoquen la necessitat de parlar-ne i, per l’altra, la necessitat de pair-los amb calma, perquè voldries guardar al cervell moltes frases, sí, però també ampliar-les, comunicar-les, compartir-les. Fa anys que em dedico a la narració oral i estic acostumada a llegir per fixar al cervell frases, fils conductors, paraules concretes que després ajuden a donar vida a una història que creix a través de la veu i del cos per intentar arribar a l’altre. Però, com fer això a través de la paraula escrita, com transmetre el que has pensat d’un llibre des de tots els llocs possibles si ja l’has acabat? Potser no l’has acabat encara que hagis arribat al punt final de l’última frase, perquè segueix amb tu. És curiós com, a vegades, els pensaments neixen durant la lectura i després sembla que s’amaguin, a l’aguait, esperant el moment per tornar a sortir.

La veritat és que Connectar, de Kae Tempest, publicat en català per Més Llibres i en castellà per Sexto Piso, em provoca una barreja de totes aquestes sensacions: el cervell vol copsar-ho tot, vol que amb el llapis les paraules es quedin marcades no només al llibre, sinó al cap; però alhora vols que flueixi, que segueixi bategant, que tingui veu, i per això voldries llegir els fragments en veu alta perquè arribi als altres, perquè connecti, per crear una mena de cadena que no s’atura, perquè així no deixes que s’apagui, que calli. I és que, mentre llegeixes les paraules de Tempest, connectes amb el que diu i amb com ho diu; en el cas del català, gràcies a la feina de Martí Sales. De fet, en Martí Sales i l’obra de Kae Tempest ja s’havien trobat abans i potser per això funcionen tan bé, perquè en Sales coneix els ritmes, les paraules, i sap com transmetre-ho de forma natural.  

Reconec que mentre llegia el llibre, tenia ganes de parlar-ne i això és el que intentaré fer: parlar d’ell, del llibre en sí, però potser també del fet de llegir, de ser lector i autor i connectar i sentir la necessitat de comunicar i alhora sentir aquesta connexió que va més enllà del jo i que ens porta als concerts, a aquella sensació de formar part d’un tot que et posa la pell de gallina durant uns instants. Kae Tempest diu al principi «com més atenció parava a la meva “particularitat”, més possibilitats tenia d’arribar a tu en la teva particularitat». I potser es tracta d’això, de parlar del que ha suposat la lectura, aquesta connexió, per a mi com a lectora, com algú que de tant en tant també puja a un escenari i explica històries i les dansa i necessita els ulls dels altres, no per trobar aprovació, sinó per comunicar, per connectar, per sentir que allò que neix de tu pot sortir i arribar als altres, perquè això és el que realment busques: arribar, tocar l’altre, encara que sigui amb les paraules, amb la música, amb el moviment d’un cos que s’explica i t’explica.

El llibre està dividit en set parts que fan referència a un acte, actuació, concert, recital, o el nom que cadascun vulgui buscar. Tenim el muntatge, la prova de so, l’obertura de portes, els teloners, els preparatius, sortir a la palestra i sentir com passa alguna cosa. Per si mateixos, els títols dels capítols ja ens expliquen una història, però aquí Tempest no ha vingut a explicar una ficció lineal, una successió d’actes en el temps, sinó a explorar els abismes (quan entreu al llibre, entendreu el motiu d’aquestes dues paraules, temps i abismes). O potser ha vingut a senyalar una altra mena de ficció, aquesta imatge que ens construïm per encaixar, aquest jo que no sabem si és nostre o és una resposta, que accepta un joc i una insensibilitat que ens deixa a tots en un estat neutre de no implicació, de no connexió. Cal tenir present que Tempest parla de connectar de veritat, no a través de la pantalla, no a través d’aquest món virtual que ens serveix de màscara, de valoració pròpia i aliena, d’excusa, de coixí per sentir una companyia que, com hem vist durant aquest any, no pot suplir del tot el contacte i l’escolta real, la presència de la mirada de l’altre, però també la pròpia, perquè, sovint, ens hem desconnectat tant de nosaltres que ni tan sols som conscients de qui som, de com som. Tempest parla de connectar per ser més humà, més empàtic, més conscient.

Vivim en una realitat, diu Tempest, on probablement «ara mateix es ven una capsa d’anell que també és una funda de mòbil, perquè quan demanis matrimoni a la persona estimada i obri la capsa de l’anell, apareixerà la teva parella, perfecte per compartir el moment del prometatge a les xarxes». Aquesta i moltes altres reflexions sobre la nostra societat donen peu a les altres reflexions, aquelles on Tempest s’observa: observa la seva carrera, la seva necessitat de dir, el personatge que es va buscar, la manera d’acceptar aquella insensibilitat de què parlàvem abans, per poder sobreviure, per ser allò que s’esperava d’ella o ella esperava de sí mateixa, una peça més de l’engranatge del món on vivim, forçant la veu, aquesta veu que necessitava, però que en algun moment es va trencar. I aquestes confessions donen peu al veritable cor d’aquest llibre: la possibilitat de connectar, de dir, de ser, de llegir i realment llegir, no només passar pàgines, no només ajuntar les lletres, sinó escoltar l’altre a través de les paraules, dels gestos, de la connexió. «Una història no cultiva l’empatia només en virtut d’haver estat pensada; t’hi has de relacionar perquè es torni potent; la història s’ha de llegir i la cançó s’ha d’escoltar per tal d’assolir tota la seva força», diu en algun moment del llibre. I es tracta d’això, de compartir, de comunicar. Potser per això, mentre llegeixes el llibre voldries dir-ho tot en veu alta, donar vida a les paraules a través de la veu, del gest, del cos, perquè ella ho ha escrit de tal manera que batega, que camina, que busca despertar-te. O potser és que simplement ha connectat amb mi perquè m’interpel·la i em sacseja, perquè les preguntes troben un mirall en les preguntes que jo em faig. Potser és aquella particularitat seva que ha trobat un camí similar per arribar a la meva.

Les paraules flueixen amb una naturalitat i una honestedat senzilla, directa. Tempest exposa la seva experiència personal, els seus dubtes, les seves pors i inseguretats sense maquillar-les ni exagerar-les. Són allà i són les encarregades de provocar el diàleg que podem trobar en mig d’aquest viatge pels escenaris (els reals i els simbòlics) i per les possibilitats de connectar entre nosaltres. Una part de mi voldria anar cosint cites, reflexionant sobre paràgrafs, però una altra part de mi voldria acabar oferint també una particularitat. Com he dit abans, soc narradora oral i durant aquest any he viscut el que implica explicar contes a una pantalla, sense saber si hi ha realment algú escoltant a l’altra banda. I per molt que t’hi esforcis, saps que hi ha alguna cosa que potser no acaba de funcionar, perquè el triangle queda trencat a través de la pantalla, aquest triangle d’autor, obra, lector o espectador. També ho hem viscut parlant amb els familiars i amics: mancava alguna cosa, era una connexió descafeïnada. La presència, la resposta real dels ulls i del cos de l’altre tenen una importància immensa i ens pensàvem que sempre hi serien. Però no ha estat així. Potser per això Kae Tempest acaba el llibre amb una mena de llista, parlant de la possibilitat de fixar-se més en els detalls, en la possibilitat de compartir, de gaudir de l’espontaneïtat i la complicitat que et feia anar a fer un cafè amb algú. Estar, connectar, parlar i llegir, però no només llegir un llibre o escoltar una peça musical, sinó llegir l’altre, escoltar l’altre a través de la creativitat entesa més enllà de l’obra; la creativitat entesa com a espai per observar i entendre l’altre.

Aquest Connectar de Kae Tempest no és un llibre llarg, però sí és intens i, sobretot, honest i sincer. Et parla a tu. Que tu connectis o et sentis interpel·lat suposo que depèn de com t’apropis al llibre. Jo m’he deixat atrapar i la veritat és que el tornaria a començar de nou.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Inventari de coses perdudes, de Judith Schalansky (Més Llibres)

Etiquetas

Inventari de coses perdudes, Judith Schalansky, Més Llibres

Hi ha una casa a primera línia de mar. És antiga. Ja no hi viu ningú, però durant anys, va estar plena de vida. No necessito entrar-hi per recórrer les seves habitacions. Era la casa dels meus avis. Si tanco els ulls, em puc veure de petita pujant les escales, passant alguna setmana allà, perquè els pares havien de marxar. Puc sentir les olors, obrir els calaixos, sentir la veu d’aquells que ja no hi són. No sé si aquesta casa seguirà molts anys allà, esperant, guardant la meva infantesa i la de tants altres. Potser la tiraran a terra i faran pisos. Potser deixaran que mori de vella, oberta per les cicatrius que van apareixent a les parets, esgarrapant-la per dins i per fora. No ho sé. Si desapareix, la guardarem en algunes fotos, en la memòria, en les anècdotes que es van explicant de generació en generació. Però les vivències a vegades es difuminen, es transformen amb el temps, s’obliden. I aquesta certesa ens recorda la finitud, la mort, l’absència, la nostra, la dels altres, la de tot.

La pèrdua forma part de la vida. Perdre gent, però també coses, objectes, cases, fins i tot records. Pot quedar constància de la seva existència, però potser les històries que bategaven dins d’aquella persona, d’aquella casa, d’aquell bosc, desapareixen i només queda un nom, un dibuix, una nota a peu de pàgina, res més. Potser per això trobem en el record una forma de mantenir viu el que ja no hi és, aquells que ja no hi són. Però qui recordarà allò que només viu al nostre cervell, els fragments, les fotografies i vivències seleccionades que habiten la nostra memòria?

Alguna cosa de tot això batega entre les pàgines de l’Inventari de coses perdudes, de Judith Schalansky, publicat per Més Llibres. Com el seu títol indica, aquí trobem un inventari (una selecció) de coses perdudes, d’objectes, animals, illes, quadres, llocs que ja no hi són, que s’han perdut, que van deixar un rastre d’existència que es pot seguir fins el moment en què desapareix. La intenció de l’autora, com ella mateixa exposa al seu magnífic pròleg, és deixar alguna cosa que perduri, «de fer present el passat, d’evocar el que ha caigut en l’oblit, de donar paraula al que ha emmudit i plorar el que s’ha perdut». És cert que a través de la paraula, sigui oral o escrita, no es pot recuperar res, però es fa tangible, es deixa constància d’una existència que va ser, i això és el que fa Schalansky: crear un museu de coses que ja no tornaran, però que podem veure gràcies a la seva prosa, on combina història, records personals i ficció.

El primer fragment d’història que trobem ens porta a una illa, que l’autora no coneixia (i la que escriu aquestes línies tampoc, com moltes de les coses que s’exposen en aquest museu): l’illa enfonsada de Tuanaki. És interessant que la primera cosa perduda que apareix se’ns presenti en el format d’una recerca personal, d’una fascinació que ens convida a entendre el procés mental de l’autora per saber, per entendre, per imaginar i recollir un relat que ens porta de viatge sense abandonar mai els ulls de qui està dibuixant i recreant el trajecte, i el descobriment, amb paraules.

Després visitem l’antiga Roma per retre homenatge al Tigre del Caspi. Com en cada entrada, l’autora ens fa una petita introducció històrica i ens explica per què va desaparèixer. Aquí el narrador se situa a l’arena on els animals són espectacle, i recrea una possibilitat on la mirada es passeja pels humans, però sobretot es fixa en la bèstia, en el seu moviment, en la seva presència, en la seva acció. Ens parla, ens anima a observar el destí, el futur que ja coneixem, perquè som conscients des d’un principi de la seva desaparició.  

Els éssers màgics, la seva possibilitat o impossibilitat tenen també presència en aquest museu de la mà de l’unicorn de Guericke. En aquest cas, la veu narrativa té quelcom de personal i alhora de ficció, de natura màgica, simbòlica i alhora palpable, propera i real, de fred i d’ombres, de relat i de recerca, però també de conte.

I així es va omplint el museu, de retrats d’arquitectures on l’autora imagina una història, la mirada d’aquell que pinta, d’aquell que observa o d’aquell que busca un record en forma de pedra. En alguns casos hi ha apunts històrics que lliguen amb el relat, però també trobem una carta, una reflexió d’algun personatge a qui ella ha imaginat parlant, vivint allò que no sabem si es va viure. En el cas dels cants de Safo hi ha un estudi molt interessant sobre la seva figura, el que es va dir, el que es diu, allò que es conserva. La realitat, el mite, el record i les paraules s’uneixen i ofereixen un curiós quadre que va més enllà de la seva persona i la seva obra.

En cadascun dels retrats d’aquests objectes perduts, oblidats, desapareguts, trobem una prosa acurada, que sap utilitzar els diferents gèneres, els diferents punts de vista que cada entrada li permet. Primeres persones que recorden finestres, cementiris i els espais que van habitar durant la infantesa; primeres persones que recorden la pròpia vida i també n’imaginen una altra. La mort, les preguntes que desperta. La idea de desaparèixer. Algú que busca, algú que es posa en la pell d’aquells que potser ho van viure. Vides imaginades que es barregen amb la història, amb la recerca i l’assaig per convidar-nos a fer un viatge curiós i interessant que ens recorda allò efímer. Som finits. Desapareixerem, ens oblidarem, ens oblidaran… Però, com diu l’autora en un moment del pròleg, «en certa manera, el món és l’arxiu il·limitat de si mateix, i tota la matèria de la Terra, ja sigui viva o inerta, constitueix el document d’un sistema d’escriptura insòlit…».

Bon divendres i bones lectures!

Inés Macpherson

Les tres dimensions de la llibertat, de Billy Bragg (Més Llibres)

Etiquetas

Billy Bragg, Editorial Anagrama, Les tres dimensions de la llibertat, Més Llibres

Hi ha certes paraules que ressonen al nostre voltant de manera habitual, que omplen el discurs de polítics, tertulians, llibres i xarxes socials. La llibertat, la igualtat o la felicitat són termes que sentim normalment, sovint com a part d’un missatge, eslògan o recepta ideal per aconseguir algun objectiu, depenent de quina paraula escullis. Però si preguntem a un grup de persones què volen dir aquestes paraules, probablement cadascuna d’elles les definirà d’una manera diferent, perquè no tothom les omple del mateix significat. Passa el mateix si parlem de responsabilitat, de llibertat d’expressió o fins i tot de política o economia. Són termes que s’han girat i regirat tants cops en mans d’algunes persones que ja no saps com cosir els fragments que han deixat pel camí. Són paraules que s’han buidat, s’han transformat en parcel·les unidimensionals i han oblidat la relació que podien tenir entre elles i, sobretot, amb els altres, amb les persones que formen la societat.

A Les tres dimensions de la llibertat, publicat en català per Més Llibres i en castellà per Anagrama, el músic i activista Billy Bragg precisament intenta recuperar el seu significat i recordar-nos aquesta relació, tant entre els conceptes com entre les persones. Com explica Antonio Baños al pròleg de l’edició en català, aquest és un llibre que reflexiona sobre la llibertat individual, «sobre la igualtat material i d’oportunitats i sobre el que significa viure en societat. Parla del que significa no deixar ningú enrere. Que la vida importi. La de tots. I defensa que fer política sigui exactament això», es a dir, tenir present l’altre i no la tendència neoliberal en què estem vivint ara, on l’altre molesta, no interessa, no existeix més enllà del benefici que em pugui generar a mi com a individu o com a empresa.

Ja a la introducció, Bragg deixa clar el motiu del títol del llibre, perquè exposa que «si hem de ser lliures de debò, aleshores cal que l’autonomia personal i la igualtat creixin amb la incorporació d’una tercera dimensió: l’obligació de retre comptes». Per a ell, i per a molts pensadors, la llibertat no pot estar deslligada de la responsabilitat ni del respecte a l’altre. «Sense un respecte igualitari pels drets dels altres, l’autonomia personal es converteix en poca cosa més que una llicència abusiva. […] La igualtat li aporta una segona dimensió a la llibertat, ja que exigeix que l’individu reconegui als altres els drets que reclama per a si mateix».

Entre les pàgines d’aquest llibre, Bragg ens ofereix un recorregut que ens mostra com aquests conceptes s’han anat girant i regirant amb els anys, i amb quin significat són utilitzades actualment per molts. «Vivim en una època de fúria. La gent creu que les seves veus són ignorades per les elits llunyanes que ja no desitgen respondre per les seves accions. Això no s’ha produït de manera accidental»; és fruit d’una castració de la democràcia i d’una intenció de buidar de contingut els termes, oblidar el que realment impliquen i no escoltar a aquells que defensen quelcom diferent al progrés pel progrés, al jo per damunt dels altres, com si la convivència, com si la societat fos un altre mot que ja no interessa del tot si no encaixa en els interessos del mercat.

Bragg fa una radiografia de l’actualitat política i econòmica per crear un marc on explicar la importància d’aquestes idees i també per sacsejar una mica al lector, encara que probablement qui s’acosti a aquest llibre ja vindrà sacsejat de casa, perquè ja fa temps que sembla que només vulguem escoltar o llegir allò que ens ressona, allò que ratifica el que ja pensem. I en el fons, jo estic fent el mateix, perquè aquest llibre parla un idioma que entenc i comparteixo. Al final, tota reflexió per definir i acotar aquests i altres conceptes implica una idea prèvia, una ideologia, una posició política, una tendència o una tradició de pensament. Aquest llibre és un posicionament en sí mateix, una manera d’estar i de ser al món, i sobretot de mirar allò que ens envolta. Perquè allò que ens envolta importa, perquè actualment no parem de sentir la frase «tot anirà bé», mentre les gent perd feines, viu en la precarietat i cada cop hi ha més persones a les cues per demanar aliments. Hi haurà qui dirà que això és perquè no s’han esforçat prou, perquè no han estat emprenedors o perquè no han demanat prou fort alguna cosa a l’univers. No, senyors, ni sortirem millors, ni aprendrem res ni tot anirà bé. Fa tems que no va bé, però sempre que es pugui mirar cap a una altra banda o cap al propi melic… I així es va donant el poder a un déu que ara anomenem mercat que defensa l’acte de trepitjar l’altre i els seus drets bàsics.

Aquest llibre ens parla, amb una prosa senzilla i directa, de llibertat d’expressió i de xarxes socials, de globalització i de populisme, de les accions de Margaret Tatcher i Ronald Reagan i del naixement del neoliberalisme i les seves formes i conseqüències. Ens parla de nosaltres i de la forma en què podem començar a pensar-nos a nosaltres i als altres. Sí, és possible que parli força d’Estats Units i del Brexit, però en realitat està parlant de la nostra actualitat, del món en què vivim.

Acabo pel principi, perquè cal destacar també el pròleg que Antonio Baños; un pròleg que ens porta a una època, a una forma de relacionar-se amb la música, d’entendre-la, de sentir-la i fer-la teva, plena d’idees, no només de ritmes. Recordem que Billy Bragg és músic, ha estat a un escenari i ha utilitzat la seva veu per reclamar allò que creu que és més just per una societat igualitària. I com diu Baños, al final descobreixes que «no es tracta de cridar MÉS que els altres. Es tracta de cridar EL que criden els altres. Els que no tenen micro». I encara que sembli que hi hagi uns quants que no ho vulguin veure, hi ha molts que no tenen micro, que no tenen veu, que no tenen res.

Bon dijous i bones lectures!

Inés Macpherson

Quién mató a mi padre, de Édouard Louis

Etiquetas

Édouard Louis, Editorial Salamandra, Més Llibres, quién mató a mi padre

Aunque no habían cerrado del todo, porque podíamos acudir a ellas desde las webs, las librerías están empezando a abrir sus puertas poco a poco, adaptándose a estos tiempos extraños. Unos tiempos que no tienen nada que ver con la realidad que explica Édouard Louis en Quién mató a mi padre (publicada en castellano por Salamandra y en catalán por Més Llibres), pero que nos conectan con la realidad con todos sus matices, siempre que uno quiera mirar.

Quien mató a mi padre es un monólogo personal, una carta abierta dirigida al padre y un j’accuse breve y demoledor que señala uno de los orígenes de la precariedad y las desigualdades sociales que asolan Francia y, en general, nuestra sociedad.

Escrito desde el yo, esta especie de repaso familiar, esta reconciliación con uno mismo y los propios orígenes, nos lleva a contemplar de cerca un retrato humano y social, la narración de unos acontecimientos personales marcados por un sistema que parece dispuesto a dar la espalda a aquellos que no encajan en la imagen de éxito prediseñada de la sociedad. Una tormenta íntima en la que se mezclan recuerdos y reflexiones personales sobre la relación paterno-filial del protagonista con denuncias mordaces y directas, con nombres propios incluidos, que apuntan a los responsables de una desigualdad cada vez mayor y que se pavonean defendiéndose en esa nueva moda de decir que, si uno es pobre, es porque no se esfuerza suficiente en no serlo.

Para aquellos que nunca se han enfrentado a un texto de Édouard Louis, como es mi caso, hay que reconocer que este Quién mató a mi padre es una bofetada escueta, pero directa. Y no solo a nivel político, sino a nivel personal, porque de la misma manera que hay una denuncia abierta a los recortes y a las políticas que han ido dejando de lado a toda una clase social a la que, además, se desprecia a menudo con una condescendencia deplorable, también hay un retrato brutal de lo que supone le perpetuación de unos mecanismos educativos y conceptuales, donde la feminidad, la masculinidad, el trabajo o el valor quedan acotados por definiciones que lo único que hacen es impedir ver más allá de la etiqueta encorsetada y censuradora.

Lo que nos muestra Louis en este monólogo o carta abierta es el retrato e interpretación de una realidad. Durante mucho tiempo, se insistió en un discurso que defendía la escalera social, la igualdad de posibilidades. Pero como nos enseñó claramente la película Comanchería (Hell or High Water), dirigida por David Mackenzie en 2016, la pobreza a menudo se hereda y sobre todo en un mundo donde cada vez se recortan más las ayudas y los derechos laborales, donde la precariedad se ha convertido en norma aceptada y a veces aplaudida por algunos sectores de la sociedad que contempla sin inmutarse cómo el sistema público que permite aspirar a cierta igualdad se desmorona.

Édouard Louis expone el mundo que vive la Francia de abajo, los que han sido arrollados por una crisis que ha beneficiado y sigue beneficiando a los mismos y que les ha dado una excusa para seguir recortando, para seguir pisando. Pero también nos habla de un padre marcado por unas ideas preconcebidas de lo que es ser un hombre, que luchaba constantemente entre el afecto que sentía y la obligación de seguir siendo lo que le habían enseñado a ser. Un padre que también le marcó a él y a quien, a través de los recuerdos y las conversaciones, muestra en todas sus facetas posibles mientras, a su vez, también nos habla de sí mismo y su viaje personal.

Este texto, que no llega a las cien páginas, nos habla de la destrucción social y personal, física y emocional. Nos habla de la cadena de medidas políticas que alimentan la desigualdad mientras se alaba y venera a un sistema que lo único que hace es triturar a los que lo mueven para deglutirlos mejor. «Tienes razón, tienes razón, creo que nos hace falta una buena revolución», dice el padre al final del libro. Teniendo en cuenta la situación actual, no sé realmente qué nos hace falta, pero despertar del letargo sería interesante porque, desde hace un tiempo, incluso esas revoluciones, esas exigencias para conseguir un mundo mejor se convierten en eslóganes que después el propio sistema utiliza, y la rueda vuelve a girar.

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson
(Reseña escrita originalmente para Anika Entre Libros)

Tres dones, de Lisa Taddeo (Més Llibres)

Etiquetas

Lisa Taddeo, Més Llibres, Ricard Vela, Tres dones

Fa dies que no parlo de llibres. Aquesta sensació de món aturat que ens ha portat el confinament a mi també m’ha portat a cert silenci. Però ara, agafant aquesta idea que comença a circular per les xarxes de desconfinar els llibres com a campanya per Sant Jordi, però en el fons per a tots els altres dies de la setmana, del mes i de l’any, perquè els llibres no existeixen només aquell dia, he pensat que potser tocava tornar a parlar de llibres, per lectures presents i futures, per llistes de títols que es poden comprar ara o més endavant… No importa. La qüestió és saber que existeixen, que aquestes històries segueixen allà, encara que sembli que tot s’ha aturat. I per això avui us vull parlar d’un llibre que va arribar a les meves mans pocs dies abans que tot s’aturés: Tres dones, de Lisa Taddeo (publicat en català per Més Llibres i en castellà per Principal de los libros).

Tots desitgem. Hi ha qui ho fa en silenci, qui ho fa obertament. Hi ha qui s’avergonyeix, qui ho viu amb normalitat i qui viu el desig sexual com quelcom que li passa, però que no forma part d’ell o d’ella. Hi ha qui té un seguit d’experiències tan negatives que transforma el sexe en mecànica i qui aconsegueix superar les cicatrius per acceptar les seves pròpies necessitats, les seves fantasies. Hi ha qui vol controlar el seu desig i qui el viu com un motor. Els matisos que trobem al desig (al sexual, sí, però també a totes les altres formes de desig que experimentem els éssers humans, homes i dones per igual) formen part de nosaltres. Ens poden educar per callar, per creure que no és el nostre lloc, que ens jutjaran si fem o diem o experimentem, però seguirà formant part de nosaltres. Les fronteres potser marquen diferències en la forma en què vivim o expressem el desig, però el que està clar és que, encara que les dones de qui parla Lisa Taddeo siguin americanes, podrien ser de molts altres països, perquè el que ens expliquen ens ressona. Perquè, malgrat tenir noms i històries concretes, el que aconsegueix Taddeo a Tres dones és anar una mica més enllà de la vivència personal per retratar els mecanismes mentals, la forma en què parlem i vivim el nostre propi desig.

Lisa Taddeo va passar milers d’hores parlant amb aquestes dones, creant una comunicació real on l’escolta és tan important com el que es diu, perquè només així es pot transmetre el que ella transmet. L’objectiu d’aquestes hores, dels viatges amunt i avall per Estats Units durant vuit anys, era experimentar i entendre les vides quotidianes d’aquestes dones, perquè el seu desig i la seva sexualitat no són entitats separades d’aquesta vida, d’aquesta quotidianitat ni de la seva identitat. El resultat és un estudi acurat, sincer, honest, íntim; un recull de les històries de la Maggie, la Lina i la Sloane des d’un punt de vista que ens permet observar, acompanyar i comprendre, sobretot comprendre tot el que es diu i el que no cal que es digui, perquè es pot veure; un procés d’introspecció i comunicació que s’exposa sense emetre cap mena de judici ni sensacionalisme, perquè la prosa de Taddeo busca una altra cosa: busca evocar. Ella no jutja, però mostra el judici dels altres i, en el fons, el que ens fem nosaltres mateixos, nosaltres mateixes.

Les tres històries es van intercalant. Acompanyem a la Lina a les seves xerrades, a les seves trobades, i descobrim una prosa capaç d’evocar la sexualitat viscuda, real, sense vergonya, assenyalant els punts eròtics i els que desitgen encara més. Ens endinsem en els debats interns de la Sloane i la seva manera de gaudir de la sexualitat. I també viatgem amb la Maggie per una sèrie de vivències que ens posen davant d’un mirall que ens parla d’una realitat molt més complexa del que pensem. Amb senzillesa i elegància, amb un estil curós i precís (amb una gran traducció de Ricard Vela), passa de la realitat que descriu des de fora a la que es viu des de dins, per després oferir reflexions d’una força poètica colpidora, com aquesta que intenta evocar l’acte de seducció d’un professor cap a la seva alumna: «Com moltes noies de la seva edat, la Maggie està exposada al món, sense por, deshabitada. Els homes s’hi insereixen i converteixen una noia en una ciutat. Quan en marxen, s’hi queden els residus…». Al principi, l’home li dona cos, forma, la fa semblar important, única, estimada i escoltada. Però després només deixa les restes trencades d’una ciutat abandonada que no sap com tornar a respirar.

Les històries tenen nom propi i són concretes, però, en el fons, no ens són estranyes, perquè moltes dones les hem viscut. Un riure incòmode per desitjar quelcom que sembla fora de lloc, que no encaixa dins els estereotips que algú t’ha dit que és com cal desitjar, com si el desig fos una llista, un manual que ens apliquen al cervell quan arriba l’edat adequada; un llibre on et talles si intentes sortir, perquè més enllà no hi ha normalitat. Un judici silenciós; una veu que et diu que potser va ser culpa teva, que ho vas provocar, els vas provocar perquè ja t’havies anat al llit amb algú i, per tant, eres fàcil, una meuca, una noia sense respecte cap a ella mateixa. Un sobrenom que t’acompanya durant tota l’adolescència i potser més enllà, marcant cadascuna de les relacions que tindràs. Normalitat, autoritat, i menyspreu: si no ets maca, no pots desitjar segons què. Si ets maca i tens parella, per què vols alguna cosa més? Per què no entres en la norma? Per què no et comportes? Per què no ets com cal que siguis segons uns patrons que mai t’han escoltat?

No es tracta, però, d’un llibre on simplement es vulgui denunciar una injustícia, on es vulgui mostrar que és complicat ser dona en aquest món on encara ens costa ser respectades. La narració mai es posa en una situació on es descrigui a la dona simplement com a víctima o com a seductora, les dues etiquetes on sovint se’ns col·loca, com si només poguéssim ser això, com si com a dones haguéssim d’escollir bàndol. No, aquí hi ha dones quotidianes, amb pors, amb desitjos, amb fracassos i cicatrius. Per això Tres dones és tan interessant, perquè parla de totes les cares del desig, de les ànsies, de les ganes, de la fam… per fer que tant homes com dones puguin entendre sense jutjar, sobretot sense jutjar.

En definitiva, aquest és un llibre que dona veu al desig de les dones amb sinceritat i humanitat, buscant un equilibri extraordinari per oferir un relat sense prejudicis ni judicis, obligant al lector a seguir el pensament de cadascuna d’elles i el d’un mateix, analitzant, comparant, posant-se en la pell de qui pateix i de qui també jutja, comprenent la complexitat que provoca el silenci, la vergonya i una invisibilitat que poc a poc s’està trencant. Tres dones amb procedències i experiències diferents que ens permeten anar més enllà del retrat íntim per observar el quadre global d’un comportament que ens interpel·la a tots. Perquè qualsevol de nosaltres es pot reconèixer en les paraules, en les situacions i els sentiments que s’exposen i, alhora, en la por que pot suposar, a vegades, viure segons el que un desitja i com un desitja, respectant qui som i el que sentim, en un món que critica tot allò que no entra dins de les etiquetes que segueix utilitzant, sord a la realitat que va canviant.

Bon dimecres i bones lectures presents i futures!

Inés Macpherson

Fora de si, de Sasha Marianna Salzmann (Més Llibres)

Etiquetas

Fora de si, Maria Bosom, Més Llibres, Sasha Marianna Salzmann, Seix Barral

Quan obres les pàgines de Fora de si, de Sasha Marianna Salzmann, publicat en català per Més Llibres i en castellà per Seix Barral (traduït per Maria Bosom), el primer que et trobes són unes paraules de James Baldwin que ens recorda que «el temps passa i passa. Va cap enrere i cap endavant i t’arrossega amb ell». Després trobem les paraules d’Ingeborg Bachmann que ens diu que «em resulta pràcticament impossible dir “avui” malgrat que cada dia diem “avui”». I és que el temps té una presencia important en aquest llibre, perquè el teixit familiar que planteja Salzmann recorre diferents generacions, diferents èpoques; però no ho fa de forma lineal, sinó saltant entre moments i persones, creant un trencaclosques d’històries que ens ajuden a entendre i veure a l’Ali, la veu protagonista d’aquesta novel·la. I no dic veu perquè sí, sinó perquè crec que el joc que es crea amb el punt de vista narratiu, la veu que passa de primera persona a tercera, és molt important, perquè fins i tot quan volem narrar la nostra vida, a vegades cal sortir d’un mateix, parlar “fora de si”, per entendre qui som. Hi ha històries que vivim, que expliquem i que recordem: les pròpies, però també les dels altres. La família, les seves vivències i les seves personalitats, ens explica qui són i qui som, però algunes de les anècdotes, dels relats que hem escoltat mil vegades en el fons només són fragments, apunts que canvien segons qui els miri, qui els hi doni veu. I crec que aquest calidoscopi de personatges, generacions i èpoques permet jugar amb això, amb aquesta sensació de creure que sabem els motius, però descobrir que, si canviem la mirada, i la veu, potser en trobarem uns altres.

Fora de si és la primera novel·la de Sasha Marianna Salzmann, una escriptora que ve del món del teatre, on ha guanyat uns quants premis. En aquest debut demostra una capacitat fascinant per crear espais, descripcions i personatges amb una prosa que destil·la una bellesa senzilla, natural i alhora colpidora. Hi ha moments on la llum i les olors impregnen al lector i un arriba a veure’s en aquell indret, acompanyat de sons que mai ha sentit, però que respira. Són espais viscuts, i tot allò que es viu pot deixar una marca, una cicatriu, un recordatori del dolor i del plaer, de les ànsies i la ràbia, de la necessitat de ser, però la por de no tenir resposta. Per això funciona tan bé: perquè ens podem situar allà i sentir amb els personatges tot el que els sacseja i els inquieta, els mou i els atura.

Aquest trencaclosques familiar ens permet, a més, viure una sèrie de moments històrics que no destaquen per la seva grandesa en el fil lineal dels segles, sinó com a context de la vida d’una persona, d’una família. Com feia Bernhard Schlink a Olga (Anagrama, juny 2019), els esdeveniments són un marc i alhora quelcom que ens travessa com a persones. No vivim aïllats del món i del que passa, sinó que respirem dia a dia tot el que ens envolta i això ens afecta i transforma, com ho fa la història familiar, els petits gestos, els silencis o els crits. Estem fets d’històries, i Salzmann ofereix una constel·lació d’una riquesa impressionant, perquè es mou entre religions, nacions, política i gèneres, oferint diferents perspectives, diferents formes de viure cadascun d’aquests temes, sense estalviar detalls i sense caure en la simplicitat, demostrant que la identitat pot ser quelcom que ens ve donat i acceptem o quelcom que busquem fins a observar la nostra intimitat més estranya. D’aquesta manera, el quadre que anem construint a cada pàgina és complex i sensorial, ple de vides que poden ser marginals o poden estar trencades, però que tenen cos i palpiten, que podem olorar, tocar i viure.

A Fora de si trobem una família, però sobretot trobem la recerca de l’Ali, una recerca exterior i interior que ens parla de la identitat mòbil; una mobilitat que també trobem entre les veus narratives, on a vegades no sabem qui parla o des de quin gènere parla. Aquest joc, sumat a la xarxa temporal i generacional que proposa, fa que el lector navegui entre aquestes pàgines, mai perdut, però sí amb una sensació fascinant de saber que totes les històries sempre tenen un punt de vista que pot amagar alguna cosa, uns buits omplerts amb records que no són records, sinó imatges que voldries encabir-hi a dins per explicar el que no saps ni explicar-te a tu mateix. Potser per això també aquest “fora de si”, aquesta mirada que intenta observar des dels ulls dels altres.

Travessant fronteres que ens porten de la Unió Soviètica a Alemanya, de ciutats amb noms desconeguts a d’altres com Istanbul, Salzmann ens permet observar els espais amb els ulls de qui pertany i d’aquell que se sent foraster, perquè hi ha ciutats que mai t’acullen del tot, sempre ets de fora, i d’altres que són una mena de pont, un espai frontissa, una cruïlla on pots ser sense que ningú més et miri, perquè acabes formant part del paisatge, d’un tot que no és mai estàtic. Una història que parla de famílies i religió, d’amor i dolor, de la recerca d’una identitat més enllà de tot el que ens ve donat, més enllà de les conviccions inamovibles que ens tornen rígids i ens trenquen. Una novel·la que, en el fons, ens parla de transformacions: «Al cap i a la fi, no hi ha res que sigui cert, res. Com podem pretendre explicar res sobre nosaltres mateixos», si anem canviant dia a dia, a cada història, a cada record que recuperem, a cada vivència, a cada descobriment? Com es diu a l’inici del llibre, després de llegir les paraules de Bachmann, «el temps és un Avui que va començar fa cent anys i arriba fins ara».

Bon dimecres i bones lectures!

Inés Macpherson