Escopiré sobre la vostra tomba, de Boris Vian (Comanegra).

Etiquetas

Adrià Pujol, Boris Vian, Club Editor, Comanegra, Escopiré sobre la vostra tomba, L'arrencacors, L'escuma dels dies, L'home llop i altres contes, Viena Editorial

Fa quasi vint anys, un amic, en Dani, em va parlar per primer cop de Boris Vian i no sé si li he agraït prou que em descobrís aquella edició de Tusquets de El lobo-hombre (Le loup-garou), perquè l’he llegit tants cops i he narrat alguns dels seus contes tants cops que a vegades pensava que el meu exemplar es desfaria entre les meves mans i, com si fos en Montag del Fahrenheit 451 de Ray Bradbury, només podria guardar els contes al meu cap (perdoneu l’exageració, però quan narres contes en el fons fas una mica això: convertir-te en una petita biblioteca d’històries que s’amaguen al cervell i que poc a poc pots anar teixint quan parles). Per sort, sempre es pot anar a una biblioteca física o comprar un nou exemplar… I aquí volia arribar, perquè Viena Editorial acaba de publicar una nova edició en català de L’home llop i altres contes, traduït per Jordi Martín Lloret (traductor també de la meravellosa L’escuma dels dies, que Viena va publicar el 2013). I no són els únics que han decidit que les llibreries i els lectors necessitàvem nou material de Vian per celebrar que l’any que ve és el centenari del seu naixement. L’any passat, Club Editor va publicar L’arrencacors de Boris Vian, traduït per Joan-Lluís Lluís i, fa poc, a l’octubre del 2019, Comanegra va portar a les llibreries una nova edició d’Escopiré sobre la vostra tomba, traduït per Adrià Pujol Cruells.

Aquest és l’últim que m’he llegit i l’excusa que he trobat per parlar de Boris Vian, o com a mínim del meu Boris Vian o el que veig jo quan m’endinso en les seves pàgines. I el que sempre m’ha fascinat d’ell és la versatilitat i la barreja de sensacions literàries que aconsegueix transmetre. Hi ha surrealisme brut i poètic, ritmes musicals que s’escapen per les frases, creant imatges que són peces que et fan ballar mentre dibuixes mons quasi simbòlics; hi ha la capacitat de tornar la foscor en bellesa i que les parts més crues i salvatges tinguin una estranya llum literària. Però també hi ha erotisme, brutalitat, mala llet, dolor… No es troba sempre a tots els seus llibres ni en les mateixes proporcions, però existeix quasi sempre certa irreverència, certa consciència de la importància de no deixar-se marcar pels límits que algú altre voldria imposar per evitar l’escàndol, allò políticament incorrecte, allò incòmode…

I Escopiré sobre la vostra tomba té un punt incòmode, cru, violent; però aquesta violència té un origen, un motiu, un sentit. En Lee Anderson ha perdut un germà: una colla de blancs l’ha mort perquè es va acostar a la filla d’un d’ells, i això no ho pot fer un negre. En Lee, que també és negre però té la pell blanca, decideix venjar-se. I aquesta venjança el mou a ell i al llibre, li dona el ritme i li dona el to contundent. És una narració explícita, impecable en la seva brutícia, aspra i en certs moments cruel. L’obra va ser prohibida en el seu moment i Boris Vian va ser condemnat per ultratge a la moral i als bons costums. Però la pregunta interessant és: seguirà molestant ara, sobretot tenint en compte el contingut explícit, sexual i violent del llibre? Personalment, crec que queda clar que l’autor no està convidant a fer el que fa el protagonista; no ho està defensant; ho exposa, ho explica, et diu d’on neix i retrata un món on certes violències eren acceptades i d’altres no, perquè hi havia ciutadans de primera i de segona… com ara. Però últimament hi ha qui es mira els llibres des d’un altre lloc i potser es queden amb una altra lectura.

Jo no sé si conec a Boris Vian. El llegeixo i el gaudeixo. Hi ha articles molt més interessants que parlen d’ell i d’aquest llibre i d’altres, com el que va escriure el 16 d’octubre en Jordi Benavente per La Llança, «Boris Vian torna a escopir (en català)», o el de Jordi Llovet a El País el 13 de novembre: «Boris Vian, l’escopidor». De fet, avui, divendres 22 de novembre, a la llibreria La Calders de Barcelona, els traductors de Boris Vian al català es reuniran per xerrar sobre la seva obra i la seva literatura. Per tant, hi ha molta gent que us pot parlar més i millor d’aquest home. Jo simplement us convido a llegir els seus llibres, en català, en castellà o en francès, com us vingui de gust. Llegiu a Boris Vian, les seves novel·les i els seus contes, i potser us passarà com a mi que, quan penso en l’amor cec, quan narro històries sobre l’amor cec, sempre penso en ell.

Bon divendres i bones lectures!

Inés Macpherson

Contes de terror 3, diversos autors (Apostroph)

Etiquetas

Adrià Pujol, Alexandra Cuadrat, Andrea Jofre, Apostroph, Cesc Sales, Contes de terror 3, Pep Prieto, Torrebesses Tremola

El que personalment em fascina dels contes de terror és la diversitat, veure com cada autor ens mostra una forma diferent d’entendre la por i transmetre-la. Durant molt de temps semblava que el terror només pogués venir de fora, dels esperits malignes, dels monstres que habiten les ombres i desperten a la nit, disposats a lliscar fins al nostre llit per glaçar-nos la sang, posseir-nos o devorar-nos. Però poc a poc vam descobrir que els pitjors monstres són els que ens neixen a dins, al bell mig del cervell i del cor, esgarrapant-nos amb unes urpes fetes d’una culpa que es repeteix, uns fantasmes que ens recorden els nostres actes, que ens posen un mirall que ningú més pot veure i ens fan xisclar molt més enllà de la nit. Els monstres que apareixen quan tanquem els ulls i ens endinsem en la nostra foscor, la que més por ens fa perquè està carregada de silenci i som nosaltres qui li donem veu.

Un mateix espai també pot despertar diferents històries, diferents maneres d’exposar el que és i el que provoca. I això és el que trobem en aquests Contes de terror 3, editat per Apostroph (amb fotografia de portada i dels autors de Cesc Sales), perquè l’espai que apareix als quatre relats és el mateix, però vist des de quatre mirades narratives diferents. Un espai que van trepitjar els autors durant el III Festival de Literatura de Terror Torrebesses Tremola, i que ha donat peu a quatre històries que ens fan transitar pel poble i travessar les parets del castell, on ens esperen els fantasmes i els dimonis que només ells podien veure.

L’Alexandra Cuadrat ens proposa, amb «L’exorcisme», un viatge als indrets més clàssics del terror, on els dimonis estan fora, però ens toquen, ens posseeixen, ens sacsegen l’ànima i les creences, alimentant-se no només de la nostra por, sinó de la desconfiança d’aquells que no volen acceptar l’horror que tenen davant seu. L’atmosfera, el focus inicial centrat en el sacerdot i l’estructura amb què avança la història són un homenatge a una manera d’entendre el terror, a unes històries que, durant anys, van saber fer tremolar a tots aquells que sabien que, darrera les pedres, sempre hi pot haver molt més que el record del nom que decora la làpida.

El segueix l’«Aniversari», de l’Andrea Jofre, un conte que et porta poc a poc cap a un lloc que et provoca un esglai profund perquè va una mica més enllà d’un simple gir. Creus que pots intuir, i potser no vagis del tot errat durant la lectura, encara que no l’encertis, però la manera en que subtilment et deixa anar l’hòstia fa que el sotrac sigui intens. I és que aquest relat, com els dos següents, ens recorda una de les fonts més potents de la nostra por, nosaltres mateixos, els nostres fantasmes, la nostra culpa, que ens agafa per la gola i ens mira als ulls recordant-nos que no pensa marxar mai. A més, com fa Lisa Tuttle als seus contes, l’Andrea juga amb la figura de la maternitat i sacseja els estereotips de la feminitat per portar-nos al límit d’un dolor humà i terrible.

«El botó del pànic» d’en Pep Prieto ens endinsa en un paisatge boirós que ens convida a fer com els personatges i jugar amb les frases típiques de les pel·lícules de terror. I un es pensa, amb aquest inici, que la història anirà per aquí, però no és així. Amb una picada d’ullet, o això m’ha semblat a mi, a una mítica frase de Matrix, ens convida a seguir a una noia que ens ofereix un viatge en el temps. Però el que hauria de ser això, un simple viatge, un petit moment per anar al passat, és molt més. Una història que, com l’anterior de l’Andrea Jofre, ens recorda que el nostre pitjor malson a vegades som nosaltres i la nostra consciència, i que el temps pot ser una trampa molt perillosa que ens pot ensenyar com és l’infern.

Tanca el recull «La remuntada», de l’Adrià Pujol, un relat intens, amb un personatge que transmet un humor negre i una mala llet que dibuixa perfectament el personatge. Aquí ens trobem amb un joc mental on no saps del tot per on vas, i aquesta és la gràcia: no saber realment què està passant fora o dins del cervell. I és que quan calles l’infern i el guardes a un calaix, ben lluny, a la zona fosca de la memòria, quan es desperta, l’experiència pot ser molt bèstia. Com un mal viatge que, en el fons, pot ser molt real.

Aquestes són les quatre màscares de la por que us ofereixen aquests Contes de terror 3. Si voleu descobrir el que hi ha al darrera, quina història explica el rostre amagat, ja sabeu: endinseu-vos entre les seves pàgines.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson