Etiquetas
«Què ens ensenya un mirall, el que realment hi ha o el que volem veure? […] Però un mirall també és una altra cosa: és el moment precís en què una persona desafia el seu propi temps. És la confluència entre com ens veiem, com ens perceben els altres i com som realment. És la captura d’una dualitat: la consciència de ser i la certesa de qui ja no som». Aquesta és una de les moltes reflexions sobre la imatge, el pas del temps i la nostra mirada que trobem a La dona eterna, la nova novel·la d’en Pep Prieto, que acaba de publicar Columna. La destaco perquè en sí mateixa és interessant, i perquè condensa un dels meus temes predilectes: tot allò que podem trobar quan observem un mirall, en aquesta banda, però també en l’altra, en el reflex, en la imatge construïda a partir del que esperem, del que voldríem veure, del que ja no veiem. La nostra mirada sovint no veu els canvis, perquè ens mirem (i ens veiem) cada dia, però si poséssim una fotografia de fa deu anys, o cinc, o dos, els canvis hi serien, ens tornarien la mirada des de l’altra banda. Són canvis marcats pel temps, però també per tot el que ens diu una expressió, una cara.
Una cara. La cara d’una periodista, l’Agnès Malhivern, que està a punt de fer els quaranta i, com ella mateixa ens diu, «no té res: res del que socialment li pertocaria, que li és igual, però el món insisteix a recordar-l’hi, i res del que realment voldria. No sap qui és, i tampoc no sabria decidir qui vol ser». La cara d’una mare, la Mercè, que s’està apagant a una residència, marcada per una malaltia degenerativa que no li permet comunicar-se amb la seva filla; una cara que, quan l’Agnès retroba en fotografies, no sap reconèixer, com si la mare que ella ha vist i la dona que la Mercè va ser no encaixessin del tot (els secrets dels pares, la història que ens expliquen, o la que nosaltres mateixos ens expliquem per comprendre, per acceptar, per omplir els forats). La cara d’una altra dona, l’Aurora Ferrer, una actriu que tothom creia morta perquè havia deixat el cinema i no havia tornat a aparèixer més. Amb aquest personatge, en Pep Prieto ens recorda que, a vegades, és com si penséssim que una actriu ja no existeix perquè ja no apareix a la pantalla, «com si els mites de la interpretació només tinguessin dret a viure en una projecció, a ser una fantasmagoria»; una reflexió que podríem extrapolar a la nostra actualitat, quan a vegades hi ha qui et pregunta si estàs bé perquè no has penjat res en dues setmanes a xarxes, com si la vida s’hagués de mostrar, de reconstruir a la minúscula pantalla dels mòbils i els ordinadors i aquesta fos més visible que la vida que es viu dia a dia.
Un cop presentats els personatges principals, anem a veure com els seus camins es troben. L’Agnès, especialitzada en estudiar i reivindicar els noms d’actrius a qui no es va perdonar el pas del temps i que van acabar rendint-se davant la falta d’oportunitats, rep una trucada per entrevistar l’Aurora Ferrer, una actriu que es creia desapareguda, però que està ben viva, mentre veu com la seva mare es va apagant, incapaç de comunicar-se amb ella, convertida en un misteri que es va allunyant cada dia una mica més. La trama segueix, es complica i ens porta cap a un altre misteri que desemboca en una història que juga amb el thriller i altres gèneres que no diré, perquè aquí la gràcia és descobrir-ho pàgina a pàgina, deixar que el viatge et porti fins a caure pel cau de l’Alicia perseguint un conill blanc. Però podríem dir que el que li espera a l’Agnès, i al lector, és un joc de miralls que reflexiona sobre la imatge de la dona i com es jutja la seva bellesa i la seva vellesa; sobre la invisibilitat a què s’ha vist abocada durant molt de temps a partir d’una edat, definida per una sèrie de rols on se la vol encotillar, perquè sigui la dona que toca; sobre el temps i els mites de la immortalitat o l’eternitat, aquesta recerca humana que ha esquitxat tantes ficcions, obsessionats per buscar alguna manera d’enganyar el temps, perquè ens espanta la idea de desaparèixer: «Hi ets, i després inicies un llarg camí cap a la desaparició. Hi ets, i després deixes de ser-hi. Fins i tot en vida». Però, com deia una bona amiga, no és el temps que passa, som nosaltres.
La dona eterna no només juga amb el pas del temps, sinó també amb la memòria, amb els records i els ressons, amb les petites petjades del temps que ens assalten i que creiem propis però que potser no ho són. Fa unes setmanes llegia El sentit d’un final, de Julian Barnes, i m’ha agradat descobrir paral·lelismes en aquesta manera de pensar la memòria i la possibilitat d’explorar com construïm els relats que ens configuren, que expliquen la nostra vida, que intenten explicar la vida d’aquells que ens són propers; com, de cop i volta, apareixen a la nostra ment records que no sabíem que teníem i ens ho trastoquen tot. La memòria, la identitat i la nostra relació amb els altres, el que escollim dir i el que no. Això queda molt clar a les entrevistes entre l’Agnès i l’Aurora, un tour de force fascinant que ens mostra a poc a poc que hi ha alguna cosa amagada entre les paraules de l’actriu, i entre aquestes pàgines.
Entre els elements que acompanyen la investigació de l’Agnès, i que són una mostra clara de l’amor pel cinema que respira aquesta novel·la, trobem l’Ernest Figueras, nom que és en sí mateix un preciós homenatge al gran Jaume Figueras; la gata Fedora, que rep el nom de la pel·lícula que va inspirar alguns dels elements d’aquest llibre; i aquest amor pel setè art que trobem a moltes escenes de la novel·la, per la forma en què parla d’ell i per les petites picades d’ullet a diferents pel·lícules (Indiana Jones, Avengers…). Reconec que hi ha un moment on apareix una figura amb un impermeable verd i el meu cervell va anar a buscar el personatge de Bruce Willis a Unbreakable (no sé si la referència era aquesta, però el meu cap va decidir que sí). Hi ha d’altres elements, com per exemple un poble que apareixerà en algun moment de la novel·la i que destil·la una atmosfera de pel·lícula, o l’ajudant de l’Aurora Ferrer, l’Ocaña, amb els seus mitjons vermells que em recorden al personatge de Booth, de la sèrie Bones… Tant la història que narra com la forma en què està narrada transmeten un gust pels detalls i per aquests petits homenatges (buscats o trobats per lectors massa capficats com una servidora) que encaixen perfectament en una estructura que sap treballar molt bé el joc de miralls que proposa.
Podria dir moltes coses més, però prefereixo anar callant ara. Només diré que el viatge val la pena i que, com sempre, en Pep Prieto sap com construir un univers molt visual, aquest cop amb uns personatges femenins molt ben definits i enfrontant-se a una diversitat de temes que sap tractar amb la profunditat que una història com aquesta necessita: com si semblés que no ho fa, però fent-ho. Per tant, deixeu-vos portar, caieu pel cau de l’Alicia i endinseu-vos en aquest viatge per descobrir La dona eterna.
Bon divendres i bones lectures!
Inés Macpherson