Escriure, llegir, endinsar-se en les llums i les ombres de la creativitat, de la literatura, de la necessitat d’explicar una història que pot contenir altres històries, que cus i recull fragments, referències, picades d’ullet; un retaule complex que ens recorda la forma en què allò que escrivim beu d’allò que hem viscut, d’allò que altres han escrit i d’allò que nosaltres busquem entre paraules. La literatura, l’escriptura o la lectura poden esdevenir diàlegs, interns, externs, formes de conversa on l’ésser humà es busca i busca que un altre el pugui veure; on busca crear alguna cosa única, encara que, segons una de les reflexions que trobem a La memòria més secreta dels homes, el temps és un assassí i «mata en nosaltres la il·lusió que les nostres ferides són úniques. No ho són. Cap ferida és única. Res humà és únic. Tot esdevé terriblement comú en el temps. Heus aquí l’atzucac; però és en aquest atzucac que la literatura té una possibilitat de néixer».
Quan acabes La memòria més secreta dels homes, de Mohamed Mbougar Sarr (premi Goncourt, publicat en català per Més Llibres i en castellà per Anagrama), saps que has fet un viatge per una reflexió sobre la literatura com a expressió artística, però també com a part de la vida, com quelcom que forma part de nosaltres, de l’impuls que ens porta a transmetre; potser també per això trobem un fil que ens porta a reflexionar sobre la necessitat d’escriure i de compartir, sobre el que volem trobar als llibres, sobre el que nosaltres hi posem, encara que no hi sigui… Perquè quan llegim normalment mai ho fem amb el cervell en blanc: portem amb nosaltres les vivències, les lectures passades, els prejudicis, les expectatives, les pròpies i les que ens convida a tenir el propi llibre, pel títol, per la contraportada, pels comentaris i les recomanacions, per les històries que el rodegen. I s’estableix un diàleg entre nosaltres i les pàgines, que ens obren una porta, que ens ofereixen un cordill per transitar pel laberint d’un fragment de món que ens traspassa i ens impregna.
Per la cita que trobem a l’inici del llibre, i perquè el propi autor ho ha comentat, veiem la fascinació de Mohamed Mbougar Sarr per Roberto Bolaño, per Los detectives salvajes, d’on també neix el títol del llibre. També per aquesta cita intuïm que estem a punt de trobar-nos amb una història que vol reflexionar sobre el valor de les històries, sobre les obsessions, sobre l’impuls de narrar, però també sobre tota la maquinària que hi ha al voltant d’un llibre, la crítica, els comentaris, la necessitat de buscar, de trobar algun sentit, això mateix que estic fent jo ara, intentant copsar o condensar el que he llegit, el que he sentit viatjant entre diaris, converses, cartes, històries que destil·len literatura i tradició, un diàleg entre cultures, una barreja curiosa on ens trobem amb un jove escriptor senegalès, en Diégane Latyr Faye, obsessionat per comprendre i reconstruir la història de T. C. Elimane, l’autor d’un llibre llegendari, El laberint de l’inhumà.
Al principi de la novel·la, trobem l’inici del diari personal d’en Faye, on el jove aspirant a escriptor apunta que «d’un escriptor i la seva obra, almenys en podem saber això: que l’un i l’altra caminen junts en el laberint més perfecte que puguem imaginar, un llarg camí circular, en què la destinació és confon amb l’origen: la solitud». La solitud, el silenci, l’oblit. El personatge de T. C. Elimane, que és el motor de la cerca del protagonista i l’home que lliga totes les històries que anem trobant entre les pàgines de la novel·la, està inspirat en Yambo Ouloguem, un autor que l’any 1968 va guanyar un premi i que, després de ser acusat de plagi, va desaparèixer. La forma en què es parla dels autors, la forma en què se’ls observa, se’ls admira o se’ls destrueix és un dels temes que apareix a la novel·la. També aquesta capacitat que tenim de creure que sabem com hauria de ser un llibre que no hem escrit. I és que, quan es parla de les crítiques que rep el fascinant debut d’Elimane, veiem que hi ha qui considera que el llibre no és prou africà, com si algú dels que opina sabés realment què vol dir ser africà o com si hi hagués una única manera de ser-ho o de viure-ho. Aquest punt, aquesta manera de contemplar una cultura, un país, de colonitzar fins i tot quan no colonitzes, és un dels altres fils que teixeix l’autor.
I aquesta imatge del teixit em porta a un altre element, a aquesta Aranya mare de qui va parlant de tant en tant el jove Faye per referir-se a una autora, la Siga. Aquí potser estic fent una lectura personal, però em sembla molt ben trobat el joc amb la simbologia de l’aranya. La figura d’Anansé, o Anansi, una divinitat africana representada per aquest animal, està associada amb la creació, i també amb el coneixement de les històries, a la capacitat que tenen aquestes d’atrapar-te, com ho fa Siga amb la seva teranyina; una teranyina que en Faye també anirà teixint, convertit ell també en un recopilador i creador d’històries.
Aquesta novel·la és un viatge que sap englobar en el seu interior el retrat d’una obsessió, el d’un país, el d’una família, el d’una història d’amor i el d’una recerca personal, i sap com barrejar-ho amb una reflexió sobre el colonialisme, la guerra, el nazisme, els vincles i les herències. És també una manera de comprendre la cultura, el llenguatge, la forma en què es poden trobar o trencar; una observació de la vida, de les ferides que són pròpies i les que ens deixen els altres. També és una exploració de la llar, de la família, de la pàtria, de la d’origen i de la que escollim més enllà del lloc de naixement. Hi ha un moment on els personatges parlen de la pàtria de dins, la pàtria dels records càlids i les tenebres glaçades, la pàtria dels somnis primers, de les pors; aquest passeig per les pàtries ens porta al regne de la biblioteca, a la pàtria dels llibres: «els llibres llegits i estimats, els llibres llegits i denigrats, els llibres que somiem escriure, els llibres insignificants que hem oblidat […], els llibres que esperen la seva hora en una nit pacient, abans del crepuscle de les lectures d’alba». Els llibres i la literatura com a espai, com a companya, com a element que ens proposa sempre més preguntes, que ens convida a mirar i a mirar-nos, a explorar el que volem de la vida i d’una lectura,
Si em preguntessin de què va La memòria més secreta dels homes, potser podria dir que és un llibre sobre una recerca, sobre una obsessió, però estaria apuntant només una petita part de tot el que s’hi troba. A més, el propi Faye diu que intentar definir un llibre pel que explica pot ser una manera d’etiquetar-lo, de fer-lo petit; per això crec que el millor que podeu fer és endinsar-vos en les seves pàgines, deixar-vos portar per aquest viatge que transita pel paper i per la carn, per la terra i per la biblioteca, per les amistats, els amors i la necessitat de mirar cap enrere, però sobretot, al nostre voltant, per entendre i seguir construint històries.
«Creiem, amb la força de l’evidència, que el passat és qui torna per habitar i assetjar el present. Caldria plantejar-se si la proposició inversa és igual de certa, si no més, i si nosaltres som els qui assetgem sense deixar mai repòs als qui ens han precedit. Som els autèntics fantasmes de la nostra història, els fantasmes dels nostres fantasmes».
Bon dijous i bones lectures!
Inés Macpherson
Encuentosydesencuentos's Blog 