Etiquetas

, ,

«La nostra escola era un solar. Un rectangle a l’extraradi. Un paisatge de fuita. El croquis d’un desert». Així comença el primer dels tres espais que trobarem a Els irredempts, de Cristina Garcia Molina (Granollers, 1975), publicat per LaBreu Edicions. Dic espais, però també podrien ser tres temps, tres episodis, tres mirades, tres maneres de moure’s i de ser al món. Quan llegeixes aquest llibre, tens la sensació d’estar en un univers híbrid, un lloc on batega la poesia, el relat, fins i tot la novel·la, però sense tancar-se del tot sota cap d’aquestes etiquetes. De fet, la pròpia autora va explicar, al diari digital Núvol, que va ser treballant i llegint sobre Francis Bacon que va tenir clar el que tenia entre mans: un tríptic. «Si considerem com funciona un tríptic pictòric veurem que tenim tres panells amb tres imatges on apareixen personatges. Aquests estan atrapats en el seu espai, però tots junts conformen un tot. Potser no és una narració sencera, però construeixen una narració sense que la relació entre ells hagi de ser lògica…».

Aquestes tres narracions potser no entren dins del clàssic concepte que podem tenir d’una narració, però ens expliquen tres històries que ens conviden a acompanyar tres personatges, tres maneres de ser, d’entendre el món, el llenguatge, l’art, la poesia. Tres espais, el solar, el linòleum, el moll. Tres llocs físics que són paisatge i en molts moments també metàfora, indret que s’escola entremig de les històries per impregnar-les del que ells també representen. La simbologia del solar es pot respirar en el conjunt del relat que porta aquest títol, aquest espai on la cruesa de la realitat es mostra de moltes maneres, perquè la veiem així, nua, sense construccions, directe, com aquest desert que apareix al principi. «Necessitaríem fumigar-nos cada dia el desànim per continuar. Circumcidar-nos cada dia la memòria. El futur reculava i s’aclofava sobre els nostres peus», ens diu la veu que ens porta pels passadissos en construcció i en destrucció d’aquest solar.

Les tres parts del tríptic estan escrites amb un estil de frase curta, contundent i poètica; frases que ens donen informació, però que no ens ho expliquen tot i ens demanen que hi entrem, que ens deixem portar per aquest ritme que genera cadència i alhora dibuixa un quadre pictòric i social, un retrat d’una realitat que ens deixa veure les seves inicials i ens convida a observar-la, a trencar-nos amb aquells que l’habiten. Són aquests irredempts del títol, personatges que estan en lluita amb el món, amb ganes d’enfrontar-s’hi, però també de fugir, perquè estan atrapats en una realitat que ofega, hostil, però on hi ha escletxes; personatges que es mouen pels marges, que observen les línies, que viuen i lluiten i fugen, encara que sigui entre paraules, per amagar-se o sortir, per imaginar, per crear, per continuar.

Les tres històries que conformen Els irredempts es mouen, com deia al principi, en tres espais.  El primer és “Solar”, un lloc físic i emocional, però també social en la seva manera d’exposar el món que batega entre els barracons escolars que intuïm a poc a poc entre les línies que dibuixa la Cristina Garcia. En aquest solar en construcció, com ho estem tots en realitat, veiem la falta de mitjans, els problemes socials, les condicions d’alguns nens i joves, les vivències dels professors, les ganes de crear alguna cosa… «A la força vam crear entre tots una ràfega de família. La ràbia i l’abandó poden ser molt cohesius». També trobem alumnes amb inicials, mai amb nom, que poden plantejar reflexions que ens diuen molt sense necessitat de dir-ho obertament: «Els de fora vistos a través de la reixa són romboides, va escriure una vegada, però quan nosaltres sortim al carrer, tenim quaranta-dues possibilitats més que ens pari la policia: això vol dir que les figures amb angles desiguals no són ells, som nosaltres».

 A “Linòleum” l’espai és físic, però sobretot relacional, perquè ens movem entre les parets d’una família i els seus vincles. Curiosament, comença davant d’un tríptic de Francis Bacon, i ens porta a un viatge íntim pel dolor i la pèrdua. Aquí batega una relació molt interessant amb la creació i el llenguatge, la poesia i la paraula. «Parlem molt sobre la mort, però ningú no ens prepara per a la poesia», llegim en un moment, i la paraula es torna una manera de rescatar, de recordar, de recollir el que queda.  

L’últim espai, “Moll”, ens presenta un lloc físic, però l’espai en el fons és més personal, íntim, amb un vigilant de museu com a protagonista que ens proposa un petit viatge per les trampes que ens posem a nosaltres mateixos per no moure’ns. «Jo li parlo com si sempre estigués venint, però ella em parla com si estigués sempre marxant. M’emplaça al futur. Ja es veurà. Un dia t’ho diré. Ho descobriràs quan torni. És amarg. Tota ella és parcial. Fugitiva». El cos i el desig ens saluden entre aquestes pàgines: «… i es pot ferir amb el cos que desitja i no és desitjable i amb el cos que és desitjable i que no desitja. Els cossos són això. Són per a això».

Estem davant d’un d’aquells llibres on hi pots tornar, llapis en mà, conscient que amb cada lectura et fixaràs en una frase diferent, perquè totes elles tenen alguna cosa interessant. Entre les seves línies, a més, trobem referencies a autors i artistes. Txèkhov apareix, i també ho fa Pier Paolo Pasolini, Shakespeare, o el ja esmentat Francis Bacon. No sé com classificar el llibre, no crec que calgui. És un viatge fascinant, un petit tríptic on el llenguatge i la poesia estan molt presents, però on la realitat física i palpable també ens saluda entre solars, linòleums i molls… «Arribem als molls i fugim pels molls. La resta és estupor».

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson

Anuncio publicitario