Etiquetas

, ,

Normalmente, comento los libros en castellano, incluso los que he leído en catalán. Pero esta vez no he podido evitar escribir sobre Recorda que moriràs, de Ferran Garcia (Males Herbes, octubre 2016) en su idioma, porque está tan escrito desde dentro, que es difícil salir de las entrañas para hablar de él. Eso sí, un poco más adelante, tenéis el comentario en castellano.

978849446999

RECORDA QUE MORIRÀS
(en català)

Hi ha llibres que provoquen des de la primera pàgina. Aquest, de fet, provoca des del mateix títol, fent que, quan l’estàs llegint al metro, la gent et miri preguntant-se què dimonis fas amb un llibre que et recorda el que ningú vol recordar. Però, de fet, aquest no és un llibre que ens porti de dret al tabú per excel•lència de la nostra societat, la mort, sinó que és molt més que això. És una novel•la que llisca cap als inferns, cap als budells més interns i foscos, sense pietat cap al lector, però sobre tot cap al protagonista, que emprèn aquest viatge brutal que Ferran Garcia ha escrit amb precisió d’alquimista, barrejant les escenes més cruels amb una prosa que es transforma sovint quasi en poesia i es desfà entre les mans del lector, que a vegades sent que no pot copsar tot el que hi ha a les pàgines, perquè cal anar una mica més enllà.

Podria endinsar-me en l’argument, però crec que el que apareix a la contraportada ja és suficient. Cal deixar-se portar sense prejudicis i sense judicis; deixar-se portar per la veu d’en Mosca i el seu procés, els seus records, les petites històries que es van intercalant, i la imatge dels autòmats, sempre presents, sempre com un estrany mirall que ens recorda que nosaltres també som una mena de màquina i ens podem desmuntar fins arribar als intestins, als budells o més endins, on hi ha l’origen del que pensem, del que sentim.

Hi ha escenes i moments cruels, salvatges, d’una sexualitat explícita que podria remoure a alguns, però sobre tot hi ha un personatge que busca, que es castiga, que remou la seva culpa i la del món, perquè els universos que es va trobant, les clavegueres on es capbussa són seves, però també de molts altres. Unes clavegueres on s’hi fica literalment i literàriament, regalant-nos un paràgraf com aquest:

«Plovia com ploren les mares amb la sang dels seus fills a les mans. A dins de la claveguera, només foscor i merda. Burilles, papers, fulles mortes, un brou dens en descomposició. I, més endins, l’aigua més bruta de la creació. Una aigua que bevien les rates, on caminaven, on pixaven, on cagaven, on cardaven, on parien, naixien i morien, cadàvers que alimentaven noves rates. El puto cicle de la vida, no? La biosfera real. La que haurien d’ensenyar a les escoles. L’ecosistema de les clavegueres. El nostre».

Com es pot veure, no és un llibre amable. Ens presenta un personatge trencat que es va trencant cada cop més en un viatge que és com un cop de puny. El que fa aquesta novel•la fascinant és que hi ha una poesia extraordinària dins les reflexions que va deixant entre pàgines, com qui no vol la cosa, entre escena i escena… Reflexions, pensaments colpidors d’una bellesa increïble i alhora salvatge, que fan mal, que mostren les cicatrius del personatge i, probablement, d’algun altre humà.

És un torrent literari que va del llenguatge més planer i groller a moure’s entre les imatges i metàfores més treballades que un es pugi imaginar; imatges que no costa entendre, perquè no estan fetes per lluir, sinó per mostrar el que es pensa.

Humanitat salvatge i alhora bella. Un llibre recomanable per aquells que es vulguin atrevir a rebre un cop de puny al ventre. Perquè més enllà de la història, hi ha una veu narrativa que fa d’aquest llibre un viatge punyent i intens. Una gran manera d’irrompre en el món literari.

RECORDA QUE MORIRÀS
(en castellano)

Hay libros que provocan desde la primera página. Este, de hecho, lo hace desde el propio título, haciendo que, mientras te lo lees en el metro, la gente te mire preguntándose qué haces con un libro que te recuerda lo que nadie quiere recordar. Pero lo cierto es que este no es un libro que nos lleve a tratar el tema tabú por excelencia de nuestra sociedad, la muerte, sino que es mucho más que eso. Es una novela que baja a los infiernos, se adentra en las entrañas más internas y oscuras, sin piedad con el lector, pero, sobre todo, sin piedad con el protagonista, que inicia un viaje brutal que Ferran Garcia ha escrito con precisión de alquimista, mezclando las escenas más crueles con una prosa que se transforma a menudo casi en poesía y se deshace en las manos del lector, que a veces siente que no puede captar todo lo que hay en esas páginas, porque hay que ir un poco más allá.

Podría adentrarme en el argumento, pero creo que lo que aparece en la contraportada es suficiente. Hay que dejarse llevar, sin prejuicios y sin juzgar; dejarse llevar por la voz narrativa de Mosca y su proceso, sus recuerdos, las pequeñas historias que se van intercalando, y la imagen de los autómatas, siempre presentes, siempre como un extraño espejo que nos recuerda que nosotros también somos una especie de máquina y nos podemos desmotar hasta llegar a los intestinos o más adentro, donde nace lo que pensamos, lo que sentimos.

Hay escenas y momentos crueles, salvajes, de una sexualidad explícita que podría incomodar a algunos, pero sobre todo hay un personaje que busca, que se castiga, que remueve su culpa y la del mundo, porque los universos que se encuentra, las cloacas en las que se sumerge son suyas, pero también de muchos otros. Unas cloacas en las que se adentra literalmente y literariamente, regalándonos un párrafo como este:

«Plovia com ploren les mares amb la sang dels seus fills a les mans. A dins de la claveguera, només foscor i merda. Burilles, papers, fulles mortes, un brou dens en descomposició. I, més endins, l’aigua més bruta de la creació. Una aigua que bevien les rates, on caminaven, on pixaven, on cagaven, on cardaven, on parien, naixien i morien, cadàvers que alimentaven noves rates. El puto cicle de la vida, no? La biosfera real. La que haurien d’ensenyar a les escoles. L’ecosistema de les clavegueres. El nostre».

Como se puede ver, no es un libro amable. Nos presenta un personaje roto que se va rompiendo cada vez más en un viaje que es como un puñetazo. Lo que hace que esta novela sea fascinante es que hay una poesía extraordinaria en las reflexiones que va dejando entre las páginas, como quien no quiere la cosa, entre escena y escena… Reflexiones, pensamientos sobrecogedores de una belleza increíble y a la vez salvaje, que duelen, que muestran las cicatrices del personaje y, probablemente, de algún que otro ser humano más.

Es un torrente literario que va del lenguaje más llano y grosero a moverse entre las imágenes y metáforas más trabajadas que uno pueda imaginar; imágenes que no cuesta entender, porque no están hechas para lucirse, sino para mostrar lo que se piensa.

Humanidad salvaje y a la vez bella. Un libro recomendable para aquellos que se atrevan a recibir un puñetazo en el estómago. Porque más allá de la historia, hay una voz narrativa que hace que este libro sea un viaje intenso y brutal. Una gran manera de irrumpir en el mundo literario.

Inés Macpherson