Etiquetas
Des de fa uns anys, si un parla de dracs, és probable que la referència sigui Joc de Trons, de George R. R. Martin, tant la versió literària com la versió televisiva, que ha aconseguit molts adeptes. La imatge de Daenerys Targaryen, els seus dracs i el seu crit de guerra forma part d’un imaginari compartit per molts. Potser d’altres pensaran en l’Smaug, el drac d’El Hobbit, de J. R.R. Tolkien (amb veu de Benedict Cumberbatch a la gran pantalla), o en el drac de Sant Jordi. D’altres generacions pensaran en el drac Shenron de Bola de Drac o el drac de la sort de Michael Ende. Màgics, amb ales, sense ales, japonesos, occidentals, venjatius, protectors, els dracs són criatures que trobem a l’imaginari col·lectiu des de fa segles. Però algú els havia imaginat servint copes a un bar? Víctor Nubla sí.
Sé que és possible que la idea d’una novel·la amb dracs pugui fer que els lectors s’imaginin el que ja han llegit fins ara: dracs que ho cremen tot, que vigilen tresors de forma salvatge, assedegats de sang… Doncs bé, els dracs (dragones, de fet, perquè tot són femelles) de la Metal·lúrgia de Víctor Nubla (Males Herbes, novembre 2019) només encaixen en el perfil a nivell físic. Sí, són immenses, tenen escates, però no són lliures. Són ma d’obra barata. La Companyia Metal·lúrgica, una empresa local d’Estragó de Dalt, utilitza les dragones per fondre metall als seus estómacs per produir ferro colat, a canvi d’un salari mínim format per algunes princeses i cavallers per enganyar la gana, perquè sovint no aconsegueixen ni que la fam marxi. I un es pregunta, d’on surten aquestes princeses i aquests cavallers? Com encaixa aquesta figura medieval en aquest món d’Estragó de Dalt? Són preguntes que en cert moment de la novel·la es responen, però que li donen al lector la possibilitat d’imaginar, de pensar, d’especular i entrar dins del joc.
El fet és que les dragones accepten aquestes condicions, perquè en algun moment van signar un contracte, perquè en algun moment van acceptar que tocava treballar per a aquells humans, encara que fos en condicions miserables, encara que el sou no els permeti viure dignament… Hi ha dragones que treballen a les tabernes del poble, però que tenen ànima i cervell de científica, i d’altres que treballen posant veu als anuncis de medicaments, entre d’altres. Tot això ho sabem no perquè elles ens ho expliquin directament, sinó pel protagonista, el narrador d’aquesta història, que està ingressat en una clínica del poble i que cada dia fa un tomb per fugir del tedi i per parlar amb les dragones que porten els bars, oferint un estrany joc metaliterari on és protagonista i narrador alhora, vivint i explicant la història, xerrant amb les dragones i presentant el seu nom i aspecte en una narració dins de la narració.
I un també es podria preguntar, per què accepten aquest tracte les dragones? Són grans, es poden cruspir als homes com qui no vol la cosa. Per què no fan res? I llavors entres en el joc que proposa Nubla, perquè aquesta història també serveix com a crítica, com a mirall de la nostra societat capitalista, on s’accepten condicions laborals denigrants perquè toca, perquè d’alguna manera has de sobreviure, intentar pagar el lloguer, l’escola dels nens, el menjar… Perquè t’han dit que la roda del sistema funciona així i tu formes part de l’engranatge més petit, amb menys veu, fins i tot quan pots treure foc pels queixals, en aquest cas literalment. La imatge dels dracs sotmesos ens ofereix una reflexió silenciosa que va creixent poc a poc, al ritme que avança la trama, que no explicaré, perquè val la pena descobrir a cada pàgina.
El món laboral, la forma en què les empreses s’aprofiten dels treballadors i les seves necessitats, la manera en què els mitjans de comunicació poden influir o la recerca d’un sentit a l’existència són alguns dels temes que trobem a Metal·lúrgia. Hi ha humor àcid i crítica, diàlegs meravellosament construïtsm que saben jugar amb l’equilibri entre la genialitat i l’absurd; dragones memorables i psicòlegs que intenten entendre la ment d’un ésser que per a nosaltres és impossible, però que per a ell és com el veí del costat. Perquè sí, són dragones, però busquen respecte, sentit, dignitat, ser elles mateixes… és a dir, el mateix que busquem nosaltres i que sovint, en aquesta societat cega, especuladora i d’un capitalisme salvatge, costa trobar. Un llibre divertit i àcid que es gaudeix fins al final.
Reconec que es fa estrany parlar d’aquest llibre sabent que va ser l’última obra de l’autor, que va morir el 31 de març d’aquest any 2020. Però potser també és un bon moment per reivindicar-lo, perquè aquells que no el coneixien encara s’endinsin en l’obra d’un autor únic. I per això us recomano que llegiu aquest escrit que li va dedicar en Ramon Mas, editor de Males Herbes, a aquest magnífic autor que val la pena descobrir i llegir:
Bon dilluns i bones lectures!
Inés Macpherson
Encuentosydesencuentos's Blog 