Etiquetas

, ,

Hi ha cicatrius que es veuen i d’altres que no, marques que l’ull no pot percebre ni al cos d’una persona ni a la pell d’una ciutat, d’una societat, que delimita barris i estableix fronteres que són invisibles, però que a vegades són molt difícils de superar. Les de la Sandra, una de les protagonistes de la nova novel·la de Guillem Sala, El càstig (L’Altra Editorial), en té de les dues. A l’interior de la cuixa en té cinc, paral·leles. I això ja ens ofereix una pista de la seva personalitat, perquè no són cicatrius d’una ferida natural; són ferides buscades, les d’algú que necessita aquest ritual, que va acompanyat de vòmits, com si necessités netejar-se, buidar-se sencera, desfer-se d’ella mateixa, de la seva merda, del seu passat, del seu dolor. Perquè també en té d’invisibles, d’aquelles que van molt més al fons i que tenen forma d’una relació familiar complexa i difícil que fa de la Sandra una dona que per fora viu, però que per dins sembla en una lluita constant amb ella mateixa.

Les altres cicatrius de les que parla el llibre són més subtils i circulen pels barris i pels carrers. Guillem Sala ha plantejat una història que transita pels barris menys cèntrics de Barcelona, aquells barris que estan deixant clar, des de fa temps, que tenen tanta vida o més que els altres, i tantes coses a explicar com la resta. Aquesta ubicació li permet a l’autor jugar amb les similituds i les diferències, amb la diversitat de mirades i de vides que podem trobar a un mateix espai, i també amb la llengua, alternant el castellà i el català en els diàlegs i fins i tot en alguns pensaments, perquè quan pensem, sovint acabem utilitzant la llengua materna, i aquesta pot ser el català, el castellà o una barreja de les dues. La fluïdesa i la naturalitat amb què les dues llengües es van enllaçant entre les pàgines demostren l’habilitat de l’autor, però també són una forma de destacar una realitat que és molt present a la ciutat comtal i rodalies i que també denota una mena de frontera invisible que a vegades s’enquista, però d’altres fluctua i desapareix amb naturalitat.

Però El càstig no és únicament la història de la Sandra, de la seva relació amb l’Albert o amb la seva família i el seu passat, sinó que també ens parla de l’Izan, un dels seus alumnes a l’institut. És un nano despert, però el seu comportament envers les noies i la sexualitat és peculiar i això comporta situacions difícils de gestionar. És complicat parlar de segons quins aspectes del llibre sense entrar en detalls, però el que passa amb l’Izan ens obre una finestra que ens deixa veure la complexitat dels actes, de les emocions i de les seves conseqüències; ens sacseja i ens situa en un espai incòmode que convida a reflexionar. A més, algunes d’aquestes conseqüències ens permeten observar una altra cara del barri, on es fan reflexions sobre aquesta mena de cadena que mai es trenca, d’aquestes generacions que van passant i sembla que no es puguin moure, simplement anar canviant la forma de fer el mateix, perquè sembla que allò de la igualtat d’oportunitats és veritat només a mitges i segons en quins llocs (hi ha una conversa entre un professor i una alumna que exemplifica perfectament això i que genera una incomoditat diferent a la que provoquen certs actes de l’Itzan o de la Sandra).

Amb un panorama social força ben plantejat, en Guillem Sala ens presenta la trama en quatre parts o actes que fan referència a un curs escolar, i que reben com a títol els tres trimestres i les vacances. A través d’aquests quatre moments veiem l’evolució de la Sandra i de l’Izan, la forma en què cadascun d’ells segueix un camí que no és amable. Veiem el que implica la soledat, la recerca d’una vida que encaixi en el que toca, però que mai acaba de funcionar; les famílies trencades, les que intenten sobreviure com poden, portant els fills a uns extrems que poden ferir sense ni tan sols veure-ho. Ferides que són doloroses, però que l’autor sap exposar des d’una veu narrativa que no busca ni el dramatisme ni el victimisme. Retrata, amb fluïdesa i posant el dit a la llaga quan toca, i ofereix un viatge íntim i social intens, conegut per a algunes persones, molt real per a d’altres moltes persones, i que et deixa amb una sensació estranya en acabar la lectura, perquè ha estat fascinant, però alhora colpidor. Un llibre ple de vida i dolor, i amb uns quants temes que conviden a parlar-ne i que ja podeu trobar a les llibreries.

Bon dimecres i bones lectures!

Inés Macpherson