Etiquetas
L’altre dia, netejant els llibres que ocupen les parets de casa, em va venir al cap una idea, i és que probablement podria dir d’on venen cadascun dels llibres que tinc: qui me’ls ha regalat, on els he comprat jo o per què. Cadascun d’ells té una història. De fet, alguns fins i tot guarden a dins petites històries més enllà de les que va imaginar l’autor: postals, targetes de metro, bitllets d’avió, fotos, cartes… Probablement seria capaç de dibuixar un mapa de la meva història a través dels llibres que tinc i els que he perdut, perquè els vaig deixar a algú i mai van tornar. Si algú em preguntés quants tinc no ho sabria dir, ni tampoc quins són els títols de tots. Però quan els agafo un a un per passar el drap, la memòria se’m dispara. Perquè tenen presència ara, però també la tenien quan van arribar a les meves mans.
Sempre he estat de comprar a les llibreries (o d’anar a biblioteques). Sóc de les romàntiques que encara creu en el poder del paper. El que llegeixes en paper queda. Però ja no és només això. El que també queda és el fet d’anar a buscar el llibre, traslladar-te fins a un lloc, buscar-lo, decidir… Tinc llibres que van venir amb mi dins d’una maleta des de Donosti, Edimburg o Dublín. Estan impregnats d’històries perquè estan vius, perquè era un acte viu anar a cercar-los, dubtar si podies comprar-los o no, potser perquè el munt de pendents era enorme o perquè no hi hauria lloc a la maleta si agafaves tres llibres sobre mitologia i llegendes d’Escòcia, a més d’un d’històries de fantasmes…
L’altre dia es parlava a Twitter dels videoclubs i em vaig adonar que amb les pel·lícules passava una mica el mateix: podria enumerar moltes de les que vaig llogar. Probablement no podria dir quan, però sí quines i sobretot on, perquè sempre va ser al mateix videoclub. També tinc molt clar per què podria fer-ho, i és perquè hi havia un ritual: entrava al videoclub i els dos encarregats em saludaven. Un sempre es quedava darrera el taulell, però l’altre sovint passejava pel passadís amunt i avall amb mi. Coneixia els meus gustos i els del meu germà i anava recomanant, explicant… A vegades ens guardava alguna novetat perquè poguéssim ser els primers en veure-la, perquè hi anàvem cada setmana, però també perquè parlàvem amb ells. Comentàvem trames, directors, idees… Van arribar a deixar-nos un aparell de reproductors de DVD per convèncer als meus pares per deixar enrere el VHS. Anys després, quan van haver de tancar perquè van obrir un Blockbuster al barri i nosaltres érem dels pocs que seguíem fidels, ens seguíem trobant pel carrer, parant-nos a parlar. No eren part de la família, però formaven i formen part de la presència constant d’uns anys de la meva vida.
Quelcom similar passava a la llibreria, on la relació era encara més estreta perquè allà sovint anàvem a arreglar el món. Aquell espai era casa meva i dels meus pares. A vegades, quan era hora de tancar, abaixàvem persiana i ens quedàvem allà, xerrant: quatre adults i jo, escoltant, aprenent el que era tenir opinió i que t’escoltessin encara que fossis un inici d’adolescent. De fet, aquell espai era tan especial, tan propi en cert sentit, que a vegades ajudàvem els dies de Sant Jordi perquè sabíem on estava cada maleït llibre. Encara recordo el dia que vaig demanar la Divina Comèdia i el Decameró per un estiu i em van dir «veig que t’emportes lectura lleugera». Em van descobrir editorials, autors que no coneixia; buscaven els llibres que no trobava ningú més i compartien amb tu un cafè si hi anaves quan no hi havia gent.
Ara la llibreria i el videoclub ja no hi són. Els tenia al mateix carrer de casa dels meus pares. Llibreries segueixen existint i segueix sent un plaer passejar entre llibres deixant que algú et recomani algun o deixant simplement que una portada et piqui l’ullet. Videoclubs quasi no en queden, però encara hi ha algun que resisteix. No sé si el record que tinc és nostàlgia o romanticisme, però a vegades penso que comprar llibres per Amazon o llegir-los al Kindle no té la mateixa màgia, com potser tampoc la tingui la possibilitat de veure-ho tot quan vulguis i com vulguis. Com a mínim, a mi a vegades se’m barreja tot a la llista de Netflix i no tinc ni idea de què escollir. Potser és perquè ara sembla que ja no hi hagi temps, o no calgui “perdre’l”, per anar a cercar, a deixar-te portar pel tacte físic d’un llibre o un VHS o DVD i decidir que aquesta tarda serà aquest i cap altre. La memòria singular del tacte. Però sobretot la memòria de la presència, d’aquell intercanvi humà que no només feia barri, sinó família més enllà de casa. Persones que sabien qui eres i amb qui podies dialogar per recomanar i ser recomanat, per aprendre i descobrir. En persona. Ara ho fem a través d’internet, jo la primera. I també funciona, però si recordo la xerrada que vaig tenir amb una llibretera de Donosti cada cop que agafo Astronautas d’Stanislaw Lem, és perquè vam estar allà. Presents, amb la presència d’uns ulls, d’una veu i d’una persona que va decidir dedicar una estona de la seva vida a parlar amb mi. I al final, el mapa de la vida d’una persona esta feta d’aquests tipus de moments, els que ha tocat de veritat, en persona.
Disculpeu la nostàliga,
Inés Macpherson
Encuentosydesencuentos's Blog 