Alguns llibres fantàstics (2019)

Etiquetas

Cassandra Khaw, Elisenda Solsona, Els àngels em miren, Errata naturae, Guillem López, La maldición de HIll House, La primera vez que vi un fantasma, La teoria de l'imbècil, Lago negro de tus ojos, Marc Pastor, Pep Prieto, Persons non grata, Satèl·lits, Shirley Jackson, Solange Rodríguez Pappe, The King

Aquest any hi haurà llistes, moltes llistes: les de l’any, les de la dècada… Costa, i molt, escollir els millors llibres o les millors pel·lícules o sèries d’un any, de dos anys o de deu. Primer de tot perquè quan has entregat la llista, recordes un títol que ja no pots posar i que t’havia apassionat. Segon, perquè al final, tots tenim gustos diferents i subjectius. De fet, hi ha llibres que et poden fascinar en un moment de la vida i després, quan els reprens, preguntar-te com era possible que això t’agradés tant o que t’agradin encara més.

Tot això és perquè avui ofereixo una llista. No dels millors llibres, sinó dels que jo he gaudit més durant aquest any. N’he llegit molts més, i molts d’ells també eren molt bons, però aquest cop volia fer una petita reivindicació a més d’una recomanació. I la reivindicació és simple: la literatura fantàstica és diversa, té moltes formes, molts matisos i és Literatura. Els monstres, els fantasmes, l’estrany, l’horror, els superherois o les especulacions ens poden posar miralls al davant que poden ser molt més profunds del que alguns volen creure; tot depèn de les ganes de mirar. Quan es diu que el fantàstic és infantil o un gènere menor, sembla que la gent oblidi que alguns dels clàssics més importants de la literatura naveguen entre fantasies. Que hi hagi una vessant comercial no és sinònim de mala qualitat ni tampoc les males històries invaliden tot un gènere. També hi ha novel·les o pel·lícules realistes, romàntiques o històriques que són dolentes i ningú denigra tot el gènere perquè sí.

A més, com a mínim a la literatura catalana, estem d’enhorabona perquè neixen noves editorials, es comença a parlar d’autors i títols que molts no coneixíem i és un plaer poder veure com creix. No puc recomanar personalment La ciutat i la ciutat, de China Miéville (Mai Més), perquè està a la pila de pendents, ni La ciutat, de Clifford D. Simak (Editorial Chronos), per la mateixa raó, però havent llegit les crítiques i els comentaris que se n’ha fet, en tinc tantes ganes que no puc no recomanar-les. El mateix faig amb la nova novel·la de Mariana Enríquez, Nuestra parte de noche (Anagrama): havent gaudit amb els seus contes, m’atreveixo a recomanar-la havent llegit només vint pàgines.

Dit això, aquí va la meva collita de recomanacions i reivindicacions, tant en català com en castellà, del que sí m’he llegit:

Els àngels em miren, de Marc Pastor (Amsterdam). Per què? Perquè té un ritme brillant, un personatge principal extraordinari que està molt ben acompanyat per uns secundaris que en el fons no ho són del tot; un toc fosc molt ben dibuixat i una Barcelona que pots caminar entre pàgines mentre notes com hi ha alguna cosa més lliscant entre les ombres. Amb referències culturals inacabables, és una lectura imprescindible.

La maldición de Hill House, de Shirley Jackson (Minúscula i L’Altra Editorial). Encara que és un títol que ja s’havia publicat fa un temps, Minúscula l’ha tornat a reeditar en castellà i és un veritable plaer endinsar-se al món de Jackson amb aquesta novel·la. Una història que ens recorda que tots volem pertànyer, que tots tenim fantasmes i soledats i, a vegades, caminem sols. Extraordinària en qualsevol idioma.

The King, diversos autors (Errata naturae). Per què? Perquè cada assaig, article o peça t’acosta a alguna història d’Stephen King i li atorga una profunditat que sovint no li volen donar a aquest autor. És cert que fa best-sellers, però els temes que tracta i el que cadascun pot treure de la seva lectura va molt més enllà, com aquest llibre demostra. I si voleu alguns dels seus contes, sempre podeu buscar el Torn de nit d’Stephen King que va publicar Males Herbes al 2018.

La teoria de l’imbècil, de Pep Prieto (Apostroph). Per què? Doncs perquè, a través d’una protagonista que descobreix que té un estrany poder relacionat amb la paraula escrita, ens mostra les ombres i les fragilitats humanes i ens ofereix un retrat d’alguns aspectes del cantó més cru del nostre comportament. Una realitat bruta que ens esquitxa amb humor i mala llet i ens recorda de què estem fets.

Lago negro de tus ojos, de Guillem López (Runas-Alianza Editorial). Per què? Perquè ofereix una atmosfera malsana, angoixant i asfixiant que parteix d’un element estrany, però que també emana dels éssers humans que habiten la història. Misteri, horror amb tints lovecraftians i una veu narrativa que fa meravelles.

Si de móns lovecraftians es tracta, també caldria destacar Persons non grata, de Cassandra Khaw (Mai Més), un llibre format per dues novel·les curtes que barregen el gènere de detectius clàssics amb l’univers dels primigenis del geni de Providence. Ritme àgil amb una veu narrativa interessant.

Satèl·lits, d’Elisenda Solsona (Males Herbes). Per què? Doncs perquè sempre és un plaer llegir contes ben escrits. I perquè aquests contes sense lluna ens parlen de relacions humanes, del que passa quan ens porten al límit, quan ens trenquen, quan allò estrany ho sacseja tot; de les ombres que portem a dins i que poden sorgir quan les òrbites i la gravetat es transformen, i allò que crèiem inamovible es mou.

I per acabar, encara que és del 2018, també voldria destacar els contes de Solange Rodríguez, La primera vez que vi un fantasma, publicats per Candaya. Són contes que ens parlen de totes les formes dels espectres i dels llocs que habiten. Normalment són éssers d’interior, com molts monstres: habiten les parets, però també les persones. Són fantasmes que estan fets de pors, de desig i de dolor. Perquè el dolor també és un fantasma.

Aquesta és la màgia del fantàstic, algunes de les seves cares. Em deixo moltes. També em deixo molts títols, però ja m’he allargat molt. Sempre podeu buscar per aquí o anar a les llibreries i preguntar, perquè en saben molt i segurament ho explicaran millor que jo, perquè ho faran de viva veu, i la passió per la lectura sempre atrapa més quan es parla en persona.

Bones festes i bones lectures!

Inés Macpherson

Satèl·lits, d’Elisenda Solsona (Males Herbes)

Etiquetas

contes, Elisenda Solsona, Males Herbes, Satèl·lits

Sense ser-ne conscient, he llegit aquests magnífics Satèl·lits d’Elisenda Solsona (Males Herbes, maig 2019), precisament aquest cap de setmana, amb lluna nova. I encara que la lluna teòricament segueix al mateix lloc de sempre, m’ha semblat una gran coincidència que, mentre jo passava pàgines, ella no m’estigués mirant des del cel. Aquesta observació no és gratuïta i tampoc estic revelant res que no pugui deduir el lector en llegir la contracoberta del llibre. I és que les vuit històries que trobem aquí passen sota el cel d’una nit sense lluna, però no perquè sigui nova, sinó perquè ha desaparegut. Per què? Potser perquè a vegades necessitem que passin coses fantàstiques, estranyes o inexplicables per poder mirar una mica més enllà, sigui més endins o cap a fora.

 

La desaparició de la lluna, present en tots els relats, a vegades és secundària, però sovint marca algun dels fets que sacsegen el món dels protagonistes i fan que la història es desenvolupi. La lluna, un element que sempre ha estat carregat de simbolisme, que s’ha relacionat amb la transformació de certes bèsties o amb el despertar de la bogeria de certes persones, amb els cicles i els canvis, segueix trastocant i trastocant-nos quan desapareix, perquè ens desperta la por, ens fa preguntar-nos què ha pogut passar i quins seran els efectes que tindrà el buit que deixa o si tornarà. Com un mirall de les relacions humanes que, quan es trenquen, també fan que tot trontolli.

I és que, en el fons, aquests relats parlen precisament de relacions humanes. Sigui en primera persona o amb un narrador focalitzat que va movent-se entre els personatges, no trobem cap conte on hi hagi una persona sola. Com passa entre la Terra i la Lluna, aquí també trobem parelles, de tot tipus, d’amics, d’amants, de familiars… I en totes aquestes relacions sembla que hi hagi un punt de paral·lelisme amb la relació entre el nostre planeta i el satèl·lit. La gràcia és que, a vegades, aquells que semblaven ser els que depenen de l’òrbita de l’altre per existir, com la lluna que desapareix, aconsegueixen desfer-se també d’aquest lligam, sigui per trencar-lo o per descobrir per què es va trencar, què s’amagava darrera d’un silenci o d’aquella foscor que havia tacat el cel del seu món personal.

En el primer relat, «Engranatges», ens endinsem en un paisatge que juga amb una subtil dualitat: la muntanya, la neu, el bosc i l’hotel són escenaris que poden ser idíl·lics o terrorífics, depenent dels referents literaris, cinèfils o personals que cadascun tingui. La gràcia és que l’autora ens permet situar-nos en les dues visions, aquells que veuen una realitat tranquil·la i aquells que veuen la foscor. I aquesta dualitat no acaba aquí. Les dues parelles de personatges que apareixen representen dues maneres diferents d’entendre el món i dues necessitats vitals diferents. Al final, la fina línia que separa la realitat i la fantasia, allò idíl·lic d’allò terrorífic sembla que es trenca, que tot s’uneix per donar un final perfectament calculat.

També sobre relacions ens parla el relat «Rems», però en aquest cas hi ha quelcom molt més poètic, tant en la relació en sí com en els efectes de la desaparició de la lluna. El final, revelador i colpidor, lliga també amb el relat de «Vies» on l’autora juga amb allò que el nostre cervell normalment accepta com a resposta lògica d’una escena per, després, trencar els nostres esquemes.

Hi ha relats que potser s’aparten més del punt fantàstic per jugar amb els aspectes més humans i terrenals de les relacions humanes, com passa amb relats com «Finestres» o «Sals de bany», on ens trobem amb un retrat dolorós de la dependència i de les expectatives que a vegades posem en l’altre i que després no es compleixen. Relacions tòxiques que poden ser molt familiars, però que estan emmarcades en un ambient asfixiant que carrega encara més la sensació d’ofec i d’angoixa que es pot tenir malgrat no hi hagi cap monstre més enllà d’un mateix o la seva relació amb l’altre.

L’absència de la lluna es torna més màgica, fantàstica i terrorífica en el relat «Balls». La manera en què l’autora fa que vagis entrant en el conte, a partir d’una escena totalment quotidiana, per després trencar-ho tot és extraordinària. I aquest és un aspecte a destacar de tots els contes: la forma en què la quotidianitat es va transformant a través d’unes descripcions, unes atmosferes i unes frases que saben perfectament per on et porten. I s’agraeix, perquè pots sentir com també a tu et venen ganes de sortir corrents.

Els dos últims contes del recull, «Closques» i «Reixes» juguen amb la lluna, però també amb les històries que expliquem o ens expliquem. El primer és colpidor pel que relata, però també és memorable per la manera en què utilitza la simbologia i les imatges per crear una xarxa d’històries i somnis que després es transformen en quelcom ben diferent. Una història que ens parla dels horrors que habiten entre nosaltres, dels monstres que tenen ben poc de fantàstics, i de com ho poden trencar tot. Un retrat psicològic molt ben treballat i amb una part final on tots els elements que han anat apareixent acaben encaixant a la perfecció.

L’últim conte, «Reixes», funciona com a relat, perquè juga amb la realitat i la fantasia de forma molt encertada, però també com a tancament del recull, perquè és un cant a l’escriptura, a la creació de mons, a la fantasia, i també perquè la lluna torna a estar present, com si haguéssim fet un viatge a les fosques pels mons de l’autora i ara haguéssim de tornar a la realitat.

Així que si voleu descobrir què passa quan la lluna desapareix, com les ombres que portem a dins poden sorgir quan les òrbites i la gravetat es transformen, quan allò que crèiem inamovible es mou, aquest és el vostre llibre.

Bon dilluns i bones lectures!

Inés Macpherson