Alguns llibres fantàstics (2019)

Etiquetas

Cassandra Khaw, Elisenda Solsona, Els àngels em miren, Errata naturae, Guillem López, La maldición de HIll House, La primera vez que vi un fantasma, La teoria de l'imbècil, Lago negro de tus ojos, Marc Pastor, Pep Prieto, Persons non grata, Satèl·lits, Shirley Jackson, Solange Rodríguez Pappe, The King

Aquest any hi haurà llistes, moltes llistes: les de l’any, les de la dècada… Costa, i molt, escollir els millors llibres o les millors pel·lícules o sèries d’un any, de dos anys o de deu. Primer de tot perquè quan has entregat la llista, recordes un títol que ja no pots posar i que t’havia apassionat. Segon, perquè al final, tots tenim gustos diferents i subjectius. De fet, hi ha llibres que et poden fascinar en un moment de la vida i després, quan els reprens, preguntar-te com era possible que això t’agradés tant o que t’agradin encara més.

Tot això és perquè avui ofereixo una llista. No dels millors llibres, sinó dels que jo he gaudit més durant aquest any. N’he llegit molts més, i molts d’ells també eren molt bons, però aquest cop volia fer una petita reivindicació a més d’una recomanació. I la reivindicació és simple: la literatura fantàstica és diversa, té moltes formes, molts matisos i és Literatura. Els monstres, els fantasmes, l’estrany, l’horror, els superherois o les especulacions ens poden posar miralls al davant que poden ser molt més profunds del que alguns volen creure; tot depèn de les ganes de mirar. Quan es diu que el fantàstic és infantil o un gènere menor, sembla que la gent oblidi que alguns dels clàssics més importants de la literatura naveguen entre fantasies. Que hi hagi una vessant comercial no és sinònim de mala qualitat ni tampoc les males històries invaliden tot un gènere. També hi ha novel·les o pel·lícules realistes, romàntiques o històriques que són dolentes i ningú denigra tot el gènere perquè sí.

A més, com a mínim a la literatura catalana, estem d’enhorabona perquè neixen noves editorials, es comença a parlar d’autors i títols que molts no coneixíem i és un plaer poder veure com creix. No puc recomanar personalment La ciutat i la ciutat, de China Miéville (Mai Més), perquè està a la pila de pendents, ni La ciutat, de Clifford D. Simak (Editorial Chronos), per la mateixa raó, però havent llegit les crítiques i els comentaris que se n’ha fet, en tinc tantes ganes que no puc no recomanar-les. El mateix faig amb la nova novel·la de Mariana Enríquez, Nuestra parte de noche (Anagrama): havent gaudit amb els seus contes, m’atreveixo a recomanar-la havent llegit només vint pàgines.

Dit això, aquí va la meva collita de recomanacions i reivindicacions, tant en català com en castellà, del que sí m’he llegit:

Els àngels em miren, de Marc Pastor (Amsterdam). Per què? Perquè té un ritme brillant, un personatge principal extraordinari que està molt ben acompanyat per uns secundaris que en el fons no ho són del tot; un toc fosc molt ben dibuixat i una Barcelona que pots caminar entre pàgines mentre notes com hi ha alguna cosa més lliscant entre les ombres. Amb referències culturals inacabables, és una lectura imprescindible.

La maldición de Hill House, de Shirley Jackson (Minúscula i L’Altra Editorial). Encara que és un títol que ja s’havia publicat fa un temps, Minúscula l’ha tornat a reeditar en castellà i és un veritable plaer endinsar-se al món de Jackson amb aquesta novel·la. Una història que ens recorda que tots volem pertànyer, que tots tenim fantasmes i soledats i, a vegades, caminem sols. Extraordinària en qualsevol idioma.

The King, diversos autors (Errata naturae). Per què? Perquè cada assaig, article o peça t’acosta a alguna història d’Stephen King i li atorga una profunditat que sovint no li volen donar a aquest autor. És cert que fa best-sellers, però els temes que tracta i el que cadascun pot treure de la seva lectura va molt més enllà, com aquest llibre demostra. I si voleu alguns dels seus contes, sempre podeu buscar el Torn de nit d’Stephen King que va publicar Males Herbes al 2018.

La teoria de l’imbècil, de Pep Prieto (Apostroph). Per què? Doncs perquè, a través d’una protagonista que descobreix que té un estrany poder relacionat amb la paraula escrita, ens mostra les ombres i les fragilitats humanes i ens ofereix un retrat d’alguns aspectes del cantó més cru del nostre comportament. Una realitat bruta que ens esquitxa amb humor i mala llet i ens recorda de què estem fets.

Lago negro de tus ojos, de Guillem López (Runas-Alianza Editorial). Per què? Perquè ofereix una atmosfera malsana, angoixant i asfixiant que parteix d’un element estrany, però que també emana dels éssers humans que habiten la història. Misteri, horror amb tints lovecraftians i una veu narrativa que fa meravelles.

Si de móns lovecraftians es tracta, també caldria destacar Persons non grata, de Cassandra Khaw (Mai Més), un llibre format per dues novel·les curtes que barregen el gènere de detectius clàssics amb l’univers dels primigenis del geni de Providence. Ritme àgil amb una veu narrativa interessant.

Satèl·lits, d’Elisenda Solsona (Males Herbes). Per què? Doncs perquè sempre és un plaer llegir contes ben escrits. I perquè aquests contes sense lluna ens parlen de relacions humanes, del que passa quan ens porten al límit, quan ens trenquen, quan allò estrany ho sacseja tot; de les ombres que portem a dins i que poden sorgir quan les òrbites i la gravetat es transformen, i allò que crèiem inamovible es mou.

I per acabar, encara que és del 2018, també voldria destacar els contes de Solange Rodríguez, La primera vez que vi un fantasma, publicats per Candaya. Són contes que ens parlen de totes les formes dels espectres i dels llocs que habiten. Normalment són éssers d’interior, com molts monstres: habiten les parets, però també les persones. Són fantasmes que estan fets de pors, de desig i de dolor. Perquè el dolor també és un fantasma.

Aquesta és la màgia del fantàstic, algunes de les seves cares. Em deixo moltes. També em deixo molts títols, però ja m’he allargat molt. Sempre podeu buscar per aquí o anar a les llibreries i preguntar, perquè en saben molt i segurament ho explicaran millor que jo, perquè ho faran de viva veu, i la passió per la lectura sempre atrapa més quan es parla en persona.

Bones festes i bones lectures!

Inés Macpherson

Persons non grata, de Cassandra Khaw (Mai Més)

Etiquetas

Cassandra Khaw, Mai Més, Persons non grata, Xulia Vicente

Fa uns mesos que l’editorial Mai Més va arribar a les llibreries amb força i una selecció de títols interessants i amb una presentació molt cuidada. Sí, allò més important d’un llibre és el contingut, la seva història, però cal reconèixer que també s’agraeix quan l’objecte està ben fet, i en aquest cas ho està, perquè han cuidat tots els detalls en totes les col·leccions. Tant la imatge principal que va crear l’Àlex Santaló per Els assassinats de la Molly Southbourne, de Tade Thompson, com la que ha creat la Xulia Vicente per Persons non grata, de Cassandra Khaw, són la mostra d’una idea molt clara del que es vol transmetre. Dit això, avui us vull parlar del contingut d’aquest segon títol de la col·lecció Catxap, publicat al setembre de 2019 i traduït per Ernest Riera: Persons non grata, un binomi compost per dues històries, “Cops de martell, ossos trencats” (història finalista als premis Locus) i “Una cançó de quietud”.

La primera d’aquestes històries t’atrapa abans que comenci la narració amb dues frases meravelloses: «Per a tots els monstres que s’amaguen en aquest món, espero que els nens us escorxin vius. Per a tots els nens del món, que ningú no us digui que no podeu fer sang als vostres monstres». Estan allà, en cursiva, tacant la pàgina en blanc i dient tot el que cal saber abans d’entrar en matèria. Perquè sí, hi ha nens i hi ha monstres. El que passa és que els monstres a vegades no són les ombres que s’amaguen a l’armari, no són imaginaris ni desapareixen quan obres els ulls. I quan els monstres són molt més reals i físics, a vegades es necessita ajuda. Aquesta és la premissa de “Cops de martell, ossos trencats”: un nen que demana ajuda a un detectiu perquè es desfaci d’un monstre, en aquest cas el seu padrastre. Per què? Doncs perquè el nen sap que en Persons, el detectiu protagonista d’aquesta història, també és un monstre.

Amb aquest plantejament inicial, Cassandra Khaw ofereix un relat que barreja novel·la negra i horror lovecraftià d’una manera molt personal, creant imatges molt visuals i suggeridores que fan que puguis assaborir el regust a blanc i negre del relat, però també la foscor d’allò viscós que llisca sota el nostre món, bategant amb gana, amb un desig primari d’estripar, esquinçar i devorar. Això permet que els arquetips clàssics adquireixin una altra tonalitat gràcies a descripcions de malsons corporals que es podrien tocar si sortissin de les pàgines on estan confinats… o no. Alguns són malsons amb nom, i això és el que porta la novel·la del gènere negre a l’univers més lovecraftià. La gràcia és que, malgrat no conèixer la seva mitologia a fons, la història funciona perfectament i t’arrossega amb ella cap a les profunditats.

L’estil d’aquesta primera història té un toc clàssic; es directe, concret, però alhora té quelcom narratiu que et fa a tu també lliscar per les pàgines acompanyat de la veu profunda de Persons. Perquè segur que té una veu profunda, o així és com sona al meu cervell. De fet, mentre l’estava llegint em vaig sentir com el personatge de Castle al capítol catorze de la quarta temporada de la sèrie: quan es troba el diari d’un detectiu privat, comença a llegir i, de cop i volta, quan deixa la lectura i torna al món real per parlar, es pregunta per què sona a narrador. Doncs Persons sona a narrador: intens, jugant amb els tòpics del gènere i mastegant les paraules des del lloc que ocupen aquells que ja han vist i viscut molt.

La segona història, “Una cançó de quietud”, deixa enrere a Persons com a protagonista i ens presenta a un altre personatge, en Deacon James, un músic afroamericà que es dirigeix a Arkham amb el seu saxo per guanyar-se la vida tocant a algun local. Com a músic, la seva vida està plena de melodies, però el que no sap és que la que últimament sent a dins del seu cap no és divina, sinó una força destructiva que podria acabar amb tot. Qui sí ho sap és en Persons, i per això el busca i el persegueix, fent que en Deacon comenci a patir l’horror tant a dins com a fora del seu cos.

La sensació d’angoixa inicial del personatge va in crescendo, perquè la persecució accelera el ritme narratiu, però sobretot el melòdic que porta Deacon a dins, fent que passi de la realitat al malson amb més freqüència. I el que semblava simplement un viatge es transforma en un viatge cap a la bogeria i l’horror, però també en un viatge per comprendre certs aspectes de la humanitat. Si en el primer relat el monstre que perseguia Persons era un de concret, vestit amb la imatge del maltractador, en aquest cas trobem monstres còsmics, però també d’altres molt humans: els del racisme, la pobresa, la incomprensió. I són a vegades aquest altres monstres els que alimenten el desig del triomf d’aquells que s’amaguen a les ombres, disposats a devorar-ho tot.

Amb estils lleugerament diferents, però amb una capacitat visual que atrapa des del primer moment, els dos textos de Cassandra Khaw t’ofereixen un viatge per un món de malsons que sap jugar amb els gèneres, amb els referents lovecraftians i que et deixa amb ganes de seguir llegint més històries sobre John Persons. Esperem que n’hi hagi més.

Bon dimarts i bones lectures!

Inés Macpherson