La parábola del sembrador, de Octavia E. Butler (Capitán Swing)

Etiquetas

La parábola del sembrador, Mai Més, Octavia E. Butler

Pensar el futuro como metáfora de nuestra realidad, observar lo que hay del presente en aquello que imaginamos hacia delante, quizá para reflexionar sobre lo que podemos hacer, o no; quizá para reflexionar sobre nosotros mismos, sobre la naturaleza humana, sobre nuestra forma de relacionarnos con el otro, con la tierra. Esto es lo que nos ofrece Octavia E. Butler en La parábola del sembrador, un libro que acaba de publicar Capitán Swing y que nos lleva a un futuro que, para nosotros, es muy cercano en el tiempo, ya que empieza en el año 2024, pero que quizá nos resuena también porque podemos reconocer algunos aspectos de la sociedad que nos presenta. Como dice Gloria Steinem en el prólogo que «si hay algo más aterrador que una novela distópica sobre el futuro, es una novela distópica sobre el futuro que se escribió en el pasado y que ya ha empezado a hacerse realidad».

Lo cierto es que La parábola del sembrador es un libro que podrías subrayar por diferentes motivos, tanto por su calidad como por lo que dice, por la manera en que intuyes entre las descripciones de ese mundo ecos que te conectan con la realidad.  ¿Y cuál es el mundo que describe Octavia E. Butler? Estamos en California, en el año 2024. El planeta está marcado por el calentamiento global: el clima se ha vuelto extremo en muchos lugares, no llueve en muchas zonas, y si lo hace es en forma de huracanes, de tormentas salvajes que arrasan con todo. Eso lleva a unas diferencias sociales brutales. La comida es cara, la vivienda también; el agua es más cara que la gasolina; los ricos y los poderosos poseen el agua, la electricidad y el cultivo de alimentos; poseen las empresas y las utilizan para explotar a los de abajo, porque saben que no tienen nada: se ofrecen trabajos a cambio de comida y techo, y en algunos casos, a cambio de un mísero sueldo que te obliga a endeudarte, porque te pagan con dinero que solo puedes utilizar comprando en las tiendas de la empresa y los productos son demasiado caros para que puedas comprarlos… Una esclavitud encubierta.

Podríamos decir que esos poderosos son una de las realidades sociales que conviven en ese futuro que imaginó Butler. La segunda realidad es la de la clase media baja, esa clase media que conoció el bienestar y que vive en vecindarios cercados por muros, armados, intentando conservar el orden de un pasado que no vuelve, confiando en que en algún momento las cosas irán a mejor, esperando que los políticos consigan mejorar la situación. Pero ¿puede mejorar? ¿A los poderosos les interesa perder esa posibilidad de seguir ahondando en la desigualdad? Una desigualdad que llega al extremo cuando observamos a los últimos, a los que realmente no tienen nada: los sin hogar, los indigentes, los que viven en las calles, en las autopistas; los que roban a los vivos y a los muertos para sobrevivir.

En este mundo, donde las mujeres y las niñas son violadas, donde algunas mujeres incluso son compradas o vendidas, vive Lauren Olamina, una adolescente de quince años, hija de un predicador. Ella es una de las privilegiadas, de las que todavía tiene una casa y un muro que la protege, a ella, a su familia y a sus vecinos. Se trata de una joven especial, no solo por su manera de pensar, lúcida y directa, sino porque sufre hiperempatía, una sensibilidad extrema que hace que sienta lo que sienten los demás, sobre todo el dolor.

A través de una primera persona impecable, Lauren nos ofrece su visión del mundo, pero también reflexiona sobre la actitud de todos aquellos que la rodean, y lo hace desde una mirada y una voz que desprenden belleza y crudeza por partes iguales. Sabe cómo utilizar la metáfora para explicar el deseo de ser, de volar, de salir de esa realidad, de la que no se puede salir realmente, solo sobrevivir, solo intentar tirar adelante; sabe cómo reflexionar sobre Dios y la religión, sobre el comportamiento humano y sobre la inacción, sobre esa manera que tenemos los humanos de indignarnos verbalmente (gritándole a la tele, a la radio o en Twitter, actualmente) por lo que ocurre, sea político o climático, mientras no nos movemos, no actuamos, no hacemos. Al principio del libro, se enteran de que ha habido un ciclón inmenso en el golfo de México. Lauren observa, reflexiona: «hasta el momento ha provocado más de setecientos muertos, que se sepa. Un solo huracán. ¿Y cuánta gente ha sufrido daños? ¿Cuánta va a pasar hambre después, por la destrucción de las cosechas? Así es la naturaleza. ¿Eso es Dios? La mayoría de los muertos son indigentes que no tienen adonde ir […]. Cada vez hay menos trabajo, más nacimientos, más niños que crecen sin nada a lo que aspirar. De una u otra forma, algún día todos seremos pobres. Los adultos dicen que las cosas irán a mejor, pero eso nunca llega». Esos adultos, esa gente que conoció una realidad mejor y espera que vuelva por arte de magia; esos adultos para quienes ir a una iglesia de verdad es «como volver a los viejos tiempos, cuando había iglesias por todas partes y demasiadas luces, cuando la gasolina era para los coches y los camiones, en lugar de para prender fuego a las cosas». Pero los viejos tiempos no volverán, porque la desigualdad crece, porque no parece que haya futuro o, como mínimo, un futuro que no implique la pobreza; Lauren lo sabe, y por eso su narración es afilada cuando debe serlo, disparando a todo aquello que consideramos inamovible, establecido, casi sagrado.

La mirada de Lauren sabe transmitir también la de aquellos que la rodean a través de diálogos, de comportamientos y de silencios. Nos permite dibujar un cuadro completo de la diversidad de su comunidad y de la realidad en la que viven; una realidad en la que el cielo está presente. El cielo lo observamos desde dos puntos de vista. Tenemos el cielo de la religión, esa promesa de un lugar mejor; y después está el otro cielo, el que vemos desde la Tierra, ese universo lleno de estrellas en el que quizá podremos vivir. Porque en medio de la pobreza, tenemos misiones espaciales, misiones que son vistas como un despilfarro por algunos, pero que también podrían ser una posible esperanza. Como dice Lauren, «Marte es una roca fría, vacía, casi sin aire, muerta. Y, sin embargo, en cierto sentido es un paraíso. Vemos el planeta en el cielo nocturno, un mundo totalmente distinto, pero demasiado cercano, demasiado al alcance de la mano de la gente que ha hecho de la vida en la Tierra un auténtico infierno». Este segundo cielo, el real, el que contemplamos con nuestros ojos, es importante para Lauren, porque se va mezclando en su conjunto de reflexiones, en la construcción de una teoría o religión (Semilla Terrestre) que pretende describir el mundo, no prometer uno más allá, tras la muerte.

Y es que La parábola del sembrador es una novela que habla del cambio climático, de la crueldad humana y la supervivencia, pero también de la posibilidad de crear una nueva ideología, de transformar una visión que parece no contemplar del todo la realidad. Es un libro que se atreve a reflexionar de una manera profunda sobre la religión y sobre el concepto de dios. «Semilla Terrestre tiene que ver con la realidad constante, no con figuras de autoridad sobrenaturales. La adoración no sirve de nada sin acción», dice en un momento Lauren. Y es que, para ella, dios es cambio, no un ente sobrenatural al que haya que adorar, un ser que ofrece un cielo al que poder aspirar en la otra vida. De hecho, para ella, ahí está la clave, porque el cielo que ella ofrece existe de verdad y no hace falta morir para llegar a él. ¿Es un cielo posible? ¿Se puede llegar realmente a él? ¿Es realmente la solución? Eso no lo sabemos, ni siquiera lo sabe ella, pero es un camino, es la idea de avanzar, de pensar en sembrar diferentes semillas y esperar que alguna crezca, que consiga caer en buena tierra, nacer, crecer, dar frutos…

La posibilidad de reflexionar de esta manera sobre la ideología y sobre la religión, permite que Butler construya una novela que sabe cómo gestionar la acción, pero sobre todo como gestionar el pensamiento. Tenemos un mundo dividido por muros, con miedo al de fuera, con miedo al otro, al pobre, al que ya no tiene nada que perder. Tenemos la violencia, salvaje, despiadada, explicada con una crudeza y una sencillez que hace que parezca casi normal, algo a lo que te acostumbras, provocando discusiones muy interesantes entre los protagonistas; tenemos las violaciones, la droga, una droga que hace que la gente lo quiera quemar todo. El fuego, ese fuego que parece que avance a medida que avanzas entre las páginas de la mano de Lauren. Observamos y caminamos por un mundo destruido, sin esperanza, salvaje y devastado. Y entre medio de ese horror, encontramos el oasis interior de una joven que no quiere darse por vencida, que, a pesar del dolor que siente, golpea; que, a pesar del hambre y el miedo, camina y piensa (de forma poética, pero también práctica): sus poemas, sus anotaciones, la forma en que observa la necesidad de actuar, de aprender y enseñar, de comunicar, de mirar más allá, no tras la muerte, sino en la vida, la propia o quizá la de las otras generaciones.

Lo que resulta fascinante es cómo, entre las descripciones y las reflexiones, nos podemos ver a nosotros mismos. Nos ofrece un país que «estaba lleno de gente que podía comprar o robar comida y agua, pero a la que le resultaba imposible alquilar siquiera un catre». Si miramos desde nuestra realidad actual, ¿esta frase puede despertarnos alguna imagen? ¿Un mundo en el que trabajas, pero no puedes permitirte ni siquiera un piso? ¿Un mundo en el que vamos construyendo muros que nos ciegan para no ver lo que hay a nuestro alrededor?

Podría seguir hablando de este libro, de las discusiones filosóficas y religiosas que encontramos, de la forma en que todo se desmorona por no querer ser consciente de lo que está ocurriendo y mirar hacia otro lado. Podría señalar la manera en que lo sencillo y lo poético se dan la mano en la prosa de Butler, en una gran traducción de Silvia Moreno Parrado. Podría seguir anotando aquí pequeños fragmentos que he señalado a lo largo del libro para guardarlos, para volver a ellos. No lo haré. Simplemente os animo a leer este libro y a descubrir a Octavia E. Butler (su trilogía Xenogénesis, publicada en castellano por Nova y en catalán por la editorial Mai Més, es otra maravilla).

¡Feliz lunes y felices lecturas!

Inés Macpherson

Alba (Saga Xenogènesi I), d’Octavia E. Butler (Mai Més)

Etiquetas

Alba, Mai Més, Octavia E. Butler, Saga Xenogènesi

Aprofitant que aquests dies arriben a les llibreries dues novetats d’Octavia E. Butler, La parábola del sembrador, publicada per Captian Swing en castellà, i Ritus de l’edat adulta, la segona part de la saga Xenogènesi publicada per Mai Més en català, em sembla un bon moment per tornar a Alba, el primer títol de la saga, un d’aquells llibres que t’acompanya un cop l’has acabat, perquè és punyent, intens, complex i molt ben escrit (i traduït, en aquest cas, per Ernest Riera). Probablement no digui res que no s’ha dit, i potser dic més del que hauria de dir, però és difícil parlar d’aquest llibre sense que se t’escapin les ganes de compartir tot el que hi ha entre les seves pàgines.

La coberta és de Vorja Sánchez i és una meravella que encaixa perfectament amb el llibre.

Alba ens atrapa des del començament amb un personatge que, malgrat no estar escrit en primera persona, podria ser-ho perfectament, perquè respirem amb ella, observem, sentim i pensem amb ella. Es tracta de la Lilith, una dona que es troba reclosa a una habitació i que recorda la seva vida anterior: recorda el seu marit i el seu fill, que van morir abans que la guerra ho destruís tot; també recorda la guerra, però el que no aconsegueix recordar és com ha sobreviscut, ni per què està dins d’aquesta mena de cel·la on, de tant en tant, sent una veu que li fa preguntes. Qui fa les preguntes és un dels Oankali, una espècie extraterrestre que ha rescatat als humans que han sobreviscut al desastre.

Hi ha quelcom fascinant en aquesta veu narrativa, en la seva manera d’exposar el que observa, el que sent, el ritme dels pensaments que venen i van i que s’intercalen amb unes descripcions precises, visuals i que, sovint, podries quasi tocar. A poc a poc descobrim que els humans estan en estat letàrgic i que els Oankali han despertat a la Lilith perquè és l’escollida per a despertar a altres humans i veure si es pot començar a recuperar la vida al planeta. Volen veure com reacciona a ells, al seu aspecte. I és que els Oankali són físicament molt diferents a nosaltres (hi ha un moment on ella els associa amb les meduses). Les reaccions i reflexions que fa la Lilith quan els veu per primer cop i l’evolució que fa també són un mirall que ens obliga a mirar i a mirar-nos, a observar les reaccions que nosaltres tenim davant d’allò que no encaixa en la normalitat que hem establert com a acceptable i bona. Perquè, sovint, sense ser conscients, associem un concepte estètic amb un d’ètic, com si la bellesa o la normalitat fossin per si mateixes bones, com si allò diferent sempre fos dolent o perillós. Però, també sovint, allò diferent també és allò que desconeixem, que no entenem, que ens demostra la diversitat, les possibilitats que hi ha més enllà de la nostra rigidesa.

Un dels aspectes més interessants de la novel·la (en té molts) és la creació d’aquesta espècie alienígena que busca l’intercanvi de material genètic com a manera de sobreviure i evolucionar. La seva nau és orgànica, està viva; viuen en una mena de comunitat que va molt més enllà del nostre propi concepte de comunitat i de comunió amb l’altre i l’entorn. A més, Butler planteja els Oankali com una espècie on hi ha tres gèneres, mascle, femella i l’ooloi, un trio que ofereix una forma diferent d’interactuar, de tenir relacions sexuals, i que l’autora explora de forma magistral, tant pel que mostra com pel que ens pregunta sense preguntar. 

Es tracta d’una novel·la que proposa una acció pausada, que busca l’equilibri entre el que passa a fora i el que passa a dins, a la intimitat mental i emocional de Lilith. Per això el desenvolupament del seu personatge està tan ben treballat i planteja una evolució plena de dubtes, pors i desitjos que ens connecten amb nosaltres mateixos: les seves pors i els seus dubtes són els nostres a cada passa, a cada situació que observa, a cada decisió que ha de prendre. Aquest món interior està teixit de tal manera que flueix alhora que observem el món exterior, la nau i els seus habitants; descobrim els altres humans que van apareixent, veiem el seu comportament, com es repeteixen patrons, actituds, desconfiances… El llibre ofereix una visió antropològica doble, perquè ens veiem a través dels nostres ulls (els de la Lilith, que, sovint, també són els nostres) i ens veiem a través dels ulls dels Oankali. Per tant tenim un doble mirall que ens posa en contacte amb les nostres misèries, les nostres debilitats i les nostres pors: la por a l’altre, al diferent (la paraula xenofòbia té la mateixa arrel que aquesta xenogènesi que ens presenta Butler; xenos, del grec, vol dir estrany o estranger), però també la por al canvi, a deixar de ser nosaltres mateixos i, alhora, a ser-ho, a observar la nostra essència, les nostres limitacions, la repetició constant dels nostres errors.

Un dels altres encerts d’aquest llibre és la relació entre els humans i els Oankali que explora Octavia E. Butler, perquè pot provocar una sèrie de sensacions i reflexions molt interessants. Es tracta d’una relació complexa, perquè per una banda, els Oankali han salvat a uns quants humans, els volen ajudar i fins i tot els volen “millorar”. Ens observen com una espècie que ha estat capaç de destruir el seu propi planeta i que es destrueix a ella mateixa moguda per l’odi, la violència o l’avarícia (i tenen raó). Per d’altra banda, sabem que són una espècie que sobreviu gràcies a la barreja amb altres espècies, és la seva manera de funcionar i, per tant, potser no ens han salvat perquè vulguin ajudar, sinó per necessitat. L’intercanvi que plantegen sembla que neix, en part, de la seva necessitat i això podria fer-nos pensar que, per a ells, som simplement una altra espècie que utilitzen per aconseguir la seva finalitat. Ells busquen conèixer i créixer a partir dels altres, una mena de simbiosis o mestissatge que els permet sobreviure i evolucionar. Vist així, no sembla tan dolent, no? Però, què demanen a canvi? Què passa amb nosaltres? I amb el planeta?

Per què la seva manera d’actuar és millor que la nostra? Semblen savis, pacients i amb un sentiment de comunitat, comunicació i comunió amb l’entorn molt més saludable que el nostre. Però què passa amb el tipus de relacions afectives i sexuals que ells imposen? Què passa amb la possibilitat d’escollir o d’equivocar-se? He dit imposar perquè és un dels jocs més hàbils de Butler: sembla que no imposen i alhora imposen; sembla que et diguin que pots escollir, però, realment pots? Què implica escollir segons què? La gràcia és que Butler no planteja una espècie violenta, despòtica i opressora segons els paràmetres humans: no hi ha una violència salvatge, una humiliació o una violació amb força del nostre cos o de la nostra essència; no hi ha esclavitud, però hi ha quelcom en el relat que incomoda, que fa que entenguis els dubtes, que t’ho preguntis tot constantment, que miris l’essència humana, amb tots els seus defectes, la seva tendència a la destrucció i a l’odi, però també puguis mirar els Oankali i entendre que tampoc són tan meravellosos com voldries pensar.

El dubte és constant i això fa que ens ho estiguem preguntant tot. Hi ha moments de tensió importants, tant entre humans com amb els Oankali, però també trobem moments que ens porten cap a reflexions filosòfiques, sociològiques o antropològiques. Hi ha un treball de ficció exuberant, sensorial en alguns moments, físic i emocional, però també hi ha un rerefons potent que ens sacseja i ens interpel·la com a espècie i com a individus. Som Lilith i entenem el seu viatge; un viatge que és una oportunitat per gaudir d’una prosa impecable, d’una exploració profunda de l’ésser humà i de la seva relació amb sí mateix i amb l’altre.  

I callo, perquè aquest és un d’aquells llibres que voldries poder comentar pàgina a pàgina, detall a detall, gaudint de tot el que hi ha, de les parets que s’obren, dels boscos que habiten una nau, de les inseguretats, del racisme, de l’odi, de les possibilitats, dels humans i la seva essència…

Ara podeu gaudir de la segona part que acaba de publicar Mai Més i, després, seguir navegant per l’obra de Butler, que va omplint els prestatges de les llibreries.

Bon dimarts i bones lectures!

Inés Macpherson

Alguns llibres fantàstics (i altres gèneres literaris)

Etiquetas

Blackie Books, Desirée de Fez, Ediciones Gigamesh, Editorial Alfaguara, Editorial Anagrama, Editorial Minúscula, Emilio Bueso, Llibres del Delicte, Mai Més, Males Herbes, Marc Pastor, Mariana Enriquez, Mirko Kovac, Olga Merino, Pep Prieto, Ray Bradbury

Aquest ha estat un any estrany en tots els sentits: solitari, contradictori, esgotador, i, alhora, com si hagués estat un any a mitges. La ficció ha estat un refugi per a molts, en forma de sèries, de pel·lícules o de llibres. Per estat d’ànim o per excés de feina, per a mi ha estat un any també estrany a nivell lector. He llegit força, però no he parlat de llibres tant com altres anys, o com a mínim no per escrit. Celebrar el centenari de Ray Bradbury i Isaac Asimov com a narradora de contes m’ha fet rellegir molts dels seus llibres, però no els he recomanat per escrit, sinó de viva veu davant d’una pantalla esperant que hi hagués algú a l’altra banda. El que vull dir és que aquest any, la meva llista és peculiar, perquè no he llegit alguns llibres que tenia moltes ganes de llegir i no he parlat en aquest espai de tot el que he llegit, bàsicament per manca de temps. Però és quelcom que espero solucionar aviat.

Dit això, com sempre, aquesta llista és subjectiva, perquè parlo només d’alguns dels llibres amb què he gaudit jo durant aquests mesos. Insisteixo, n’hi ha molts més, però, al final, n’has d’escollir uns quants, fer una mica de ventall o, al revés, quedar-te amb un únic gènere. L’any passat vaig fer una recomanació que també era una reivindicació del gènere, recordant que la literatura fantàstica és diversa, té moltes formes, molts matisos i és, sobretot, Literatura. Els monstres, els fantasmes, l’estrany, l’horror o les especulacions ens poden posar miralls al davant que poden ser molt més profunds del que alguns volen creure; tot depèn de les ganes de mirar. I aquest any insistiré: quan es diu que el fantàstic és infantil o un gènere menor, sembla que la gent oblidi que alguns dels clàssics més importants de la literatura naveguen entre fantasies. I al final, sempre que fem ficció, imaginem, construïm una fantasia; pot ser al món conegut, a un món desconegut, al futur, al passat, a planetes imaginaris o a les profunditats dels horrors reals.

Aquest any, a més, ha estat un any molt interessant per la literatura fantàstica en català. Títols emblemàtics, antologies d’escriptores inèdites, autors que mai s’havien traduït al català… Podem trobar Els salzes, d’Algernon Blackwood a la col·lecció L’Arcà, de l’editorial Laertes; podem endinsar-nos en les Flors per a l’Algernon, de Daniel Keyes gràcies a aquesta curiosa unió entre L’Altra Editorial i Males Herbes, Les Altres Herbes; podem seguir gaudint de l’obra d’Ursula K. Le Guin gràcies a Raig Verd, que ens ha portat diversos títols d’una de les autores més interessants i brillants del gènere; podem viatjar en el temps gràcies a Chronos i Els vents dels temps de Robert Silverberg o gaudir de la nova edició de Neuromàntic, de William Gibson, gràcies a Pagès Editors. I per descomptat, una de les notícies més sonades de l’any: en Terry Pratchett en català gràcies a Mai Més, amb els seus Guàrdies! Guàrdies! i Igualtat de ritus. Editorial que, per cert, també ha publicat en català Exhalació, de Ted Chiang (el podeu trobar en castellà publicat per Sexto Piso). Si voleu descobrir més històries d’aquest autor, cal recordar que fa uns anys Alamut va publicar La historia de tu vida, llibre on es troba el conte que va inspirar Arrival, de Denis Villeneuve.

I després d’aquet petit repàs, que podria ser molt més exhaustiu, però tampoc us vull atabalar, aquí va la meva llista de recomanacions, tant en català com en castellà, d’alguns dels llibres que he llegit durant aquest any:

Nuestra parte de noche, de Mariana Enríquez (Anagrama). Per què? Perquè malgrat ser un llibre del 2019, és el llibre amb què vaig començar l’any i és un viatge meravellós per l’horror, el real i el fantàstic. És una novel·la que ens parla de la relació pare-fill, del poder, del desig, de la sexualitat, de la por a la mort, dels monstres que som i els que creem. I a més està plena d’homenatges al gènere.

L’home il·lustrat, de Ray Bradbury (Males Herbes). Per què? Perquè és un recull de contes rodó i perquè llegir els contes de Bradbury és la millor manera d’entendre que el gènere no té ni necessita fronteres. Ens parla de la imaginació, de la por a morir, del racisme; ens fa preguntes filosòfiques i ens planteja societats on la tecnologia o la censura ho han envaït tot. Literatura en estat pur. 

El mal pare, de Pep Prieto (Llibres del Delicte). Per què? Perquè es tracta d’una novel·la que es mou amb llibertat i consciència per diferents espais. Ens parla de famílies, però també d’ombres, de records, de les màscares que portem, d’allò que amaguem; una història sobre el dolor, la violència i la manera en què, a vegades, es vol maquillar. Personatges i atmosferes molt ben construïdes, amb alguns homenatges al cinema, al còmic i a la ficció en general en forma d’escena.

I si parlem de cinema, vull destacar un llibre que ens parla de pel·lícules i de por. Reina del grito, de Desirée de Fez (Blackie Books). Un viatge per les pors femenines que dialoga amb la por real i la por a la pantalla. Un llibre sincer, amb moments divertits, on el cinema de terror serveix com a exemple, com a mirall on projectem o veiem la por. La por a través de les pel·lícules, les pel·lícules com una manera de parlar de les pors. Un apunt: encara que parli de pors femenines, el llibre no és només per a lectores.

També voldria destacar la part més gamberra del gènere. En català podem trobar L’horror de Rèquiem, de Marc Pastor (Mai Més), una novel·la que porta la mitologia de Lovecraft a casa nostra, que barreja perfectament l’humor esbojarrat amb la crítica a la nostra societat. Plena de picades d’ullet al gènere, tant al cinema com a la literatura, és una novel·la que ens fa viatjar a la foscor i ens posa en contacte amb sectes, monstres, criatures fantàstiques i uns personatges que són per emmarcar. En castellà cal destacar Subsolar, el final de la trilogia de Los ojos bizcos del sol, d’Emilio Bueso, publicada per Gigamesh. Un món en tres llibres, un univers on trobar un híbrid entre la fantasia èpica, la ciència-ficció, l’aventura i el biopunk. Escrita amb un llenguatge àgil i directe, que flueix d’una manera salvatge, es tracta d’una història que t’enganxa. Personatges i diàlegs memorables, simbiosis, tentacles, insectes i un retrat social on es mostren diferents maneres de viure, de gestionar el poder i de construir sistemes de creences. Un món que ens parla, a través d’una aventura esbojarrada, de la necessitat humana de sentir-se per sobre dels altres.

I encara que no siguin de gènere, voldria destacar un parell de llibres més. Per una banda, La forastera, d’Olga Merino (Alfaguara), probablement un dels millors llibres que he llegit aquest any, pel seu llenguatge, per la construcció de personatges que fa i perquè parla del dolor i la mort, de la memòria i la identitat d’una forma impecable. I per l’altra banda, La ciudad en el espejo, de Mirko Kovač (Minúscula), per la seva bellesa, per la manera en què la imaginació i allò simbòlic es barregen per transmetre una història que ens porta a observar el moment en què deixem el món mític de la infantesa per observar el món adult. Una història que ens parla dels records i el desig de quedar immortalitzats en un llibre, de la identitat, de la memòria de la llibertat o l’obligació a pertànyer a un lloc.

I després d’aquest petit viatge per alguns dels mons de la ficció, ja callo, perquè crec que ja m’he allargat molt. Hi ha molts més llibres interessants, aquests només són els meus, alguns dels que m’he llegit i he gaudit. Sempre podeu buscar-ne d’altres per aquí o anar a les llibreries i preguntar, perquè en saben molt i us podran explicar moltes més coses que jo.

No sé si puc dir bones festes, perquè no sé ni com seran aquestes festes, si ho són. Però el que segur que puc desitjar-vos són bones lectures! Llegiu i gaudiu de la ficció!

Inés Macpherson

L’horror de Rèquiem, de Marc Pastor (Mai Més)

Etiquetas

H. P. Lovecraft, Horror de Rèquiem, Mai Més, Marc Pastor

Hi ha novel·les on imagines l’autor gaudint del que fa, perquè et fa gaudir a tu, però també perquè hi ha entre les seves pàgines un número d’escenes, referències i jocs narratius que demostren el plaer que suposa construir una història. Això és el que passa amb la nova novel·la de Marc Pastor, L’horror de Rèquiem (Mai Més, setembre 2020), una història d’humor còsmic on el lector ha d’estar preparat per un viatge visual, gamberro i una mica boig cap a la fi del món, l’apocalipsi o l’arribada dels Antics, els Grans Ancians, Aquell Qui No Es Pot Anomenar… escolliu vosaltres el nom.

L’horror de Rèquiem és una història que s’inspira en l’univers lovecraftià (el mateix títol ja és una picada d’ullet a L’horror de Dunwich, de H. P. Lovecraft), però que busca oferir una visió diferent d’aquest horror còsmic ideat pel mestre de Providence. I això es pot veure tant en la trama i els personatges com en la forma en què està narrada; fins i tot quan comencem a llegir el pròleg de Biel Perelló (i les notes a peu de pàgina) sabem que estem entrant en una mena de joc literari que té molt clar per on vol anar en cada moment.

La trama comença amb en Rèquiem, el personatge a qui fa referència el títol. En Rèquiem és un tècnic d’autòpsies que troba un anell amb un símbol estrany a l’interior de l’estómac d’una noia que acaben de trobar morta. S’emporta l’anell a casa i durant la nit comença a tenir malsons terribles on veu mons impossibles i monstres que podrien glaçar-te la sang fins que el gel interior et fes miques per dins. Això podria acollonir a molts, però en Rèquiem decideix que vol descobrir què li va passar a aquella noia i d’on ha sortit l’anell. I què passa quan fas preguntes? Doncs que trobes respostes, unes que et porten a visitar un despatx situat a un soterrani que no passaria cap inspecció de Sanitat, benzineres poc segures, dipòsits de cadàvers, prostíbuls maleïts, museus oblidats, o que ho semblen, mansions inquietants… I que et permeten entrar en contacte amb sectes, monstres, criatures fantàstiques i uns personatges que són per emmarcar, pel comportament, però sobretot per la manera en què els presenta i la forma en què es mouen per la trama.

Els personatges principals d’aquest horror que planteja en Marc Pastor són tres. En Rèquiem, un paio que no sembla aspirar a gaire, i els seus dos companys de pis: la Dalsy, una noia nascuda a Rangun, possiblement addicta a l’orxata i molt hàbil amb la catana, i en Kurosawa, un expresidiari  amb una higiene dubtosa, una lleugera tendència cap a les drogues i una obsessió amb certes pel·lícules tiroleses. En definitiva, un trio que s’allunya de l’èpica, de l’heroi, de l’antiheroi i que, com ens diu el propi narrador, són els protagonistes perquè estaven allà, quan hem obert el llibre o ell va encendre l’ordinador per posar-se a escriure (estem davant d’un narrador que a vegades es dirigeix al lector, l’interpel·la; un narrador de qui també parlen els protagonistes, que posa nerviós a un personatge per l’ús de les majúscules o que permet que hi hagi un número musical). Però els secundaris són igualment importants, fins i tot els que no tenen nom, perquè Marc Pastor sap com jugar amb ells, amb la seva personalitat, amb la seva presència en escena i amb la forma en què presenta la seva vida i la seva història, en alguns casos oferint la possibilitat de trobar paral·lelismes més enllà del llibre.

Escrita amb un ritme que et convida a llegir-la quasi en una tarda, o en una nit, perquè és trepidant, sí, però també perquè t’atrapa en una mena de teranyina estranya i extravagant, amb imatges meravellosament desagradables, o fastigosament meravelloses (hi ha escenes amb sang, protuberàncies, tentacles, budells, cadàvers, decapitats, uns quants decapitats…). Una història on trobes picades d’ullet a l’actualitat, amb un munt de referències culturals, cinematogràfiques i literàries que fan que vagis somrient cada cop que les trobes. En alguns casos aquestes referències estan lligades a l’univers d’on beu el llibre i la trama, com quan es parla d’El Rei de Groc, obra de Robert W. Chambers (obra, per cert, molt recomanable, com el conte d’Ambrose Bierce, L’habitant de Carcosa, ciutat imprescindible pels amants d’aquest univers). Però en d’altres casos, són referències que són alhora un joc, una mena d’homenatge, de picada d’ullet, i la demostració d’una capacitat remarcable de barrejar universos, que no especificaré, perquè crec que val la pena anar-los descobrint. Hi ha apunts mitològics, frases de programes de televisió, lletres de cançons allà, com qui no vol la cosa, subtilment cosides entre les línies d’un paràgraf; viatges narratius al passat en una mena de crònica medieval on trobem de passada el nom de Guerau Corvo (nom, o en aquest cas cognom que els lectors de Marc Pastor reconeixeran). En definitiva, un tiberi literari i cultural que s’escola entre les pàgines d’una història que en cap moment s’avergonyeix de sí mateixa, que sap com treballar el gènere i sap perfectament què ofereix.

Per si tot això us sembla poc, cal destacar dues coses més. La primera és un altre joc narratiu, el d’uns requadres que trobem en certes pàgines i que ens conviden a una mena de “tria la teva aventura” final. La segona és el llibre en sí, l’objecte com a tal. Si la forma que adopta el text és divers i enginyós, també ho són les dues imatges de coberta que proposa l’editorial i que són obra de l’il·lustrador Guillem H. Pongiluppi. I és que l’editorial, disposada a jugar amb aquells que han llegit més obres del Marc Pastor, ofereix una edició normal, amb el nom de Pastor, i una altra edició especial i limitada amb el nom de Víctor Negro, el seu alter ego.

Després de dir tot això, només us puc recomanar aquest llibre. És un llibre curiós, estrany, divertit i, encara que em repeteixi, esbojarrat. I sí, és possible que si teniu un estómac molt delicat hi hagi escenes que us facin tancar els ulls i voler esborrar-ho tot, però la veritat és que passareu una bona estona mentre sentiu de fons… Tekeli-li!

Bon dimarts i bones lectures!

Inés Macpherson

La mestra del te i la investigadora, d’Aliette de Bodard (Mai Més)

Etiquetas

Alexander Páez, Aliette de Bodard, Anna Puente, Guillem H. Pongiluppi, La mestra del te i la investigadora, Mai Més, univers Xuya

Hi ha autors de qui recordes perfectament el primer llibre que vas llegir. El moment, l’edat, el lloc o la raó que et va portar a tenir aquell llibre entre les teves mans. Recordo el primer cop que vaig endinsar-me en els contes d’Edgar Allan Poe o Ray Bradbury, la primera vegada que vaig sentir el nom de H.P. Lovecraft o el de Mary Shelley. Hi ha quelcom especial en una primera vegada. No saps què trobaràs. Sí, et poden haver explicat l’argument, l’estil i fins i tot l’univers de l’autor o l’autora. Pots anar preparat, pots analitzar el pròleg per saber on estàs a punt d’entrar, però mentre les pàgines i les històries avancen, entens que no hi ha res com llegir-ho per viure-ho.

No havia sentit a parlar mai de l’Aliette de Bodard fins que els editors de Mai Més van decidir publicar un recull de relats de l’univers Xuya: La mestra del te i la investigadora (traduït per Anna Puente i amb una coberta de Guillem H. Pongiluppi que retrata molt bé el món que l’autora evoca a les seves històries). El format del relat, sigui curt o llarg, sempre m’ha interessat, i la feina que estan fent des d’aquesta editorial és realment molt bona, així que la idea de descobrir què hi havia darrera de l’univers Xuya era molt temptadora.

El primer que ens trobem quan obrim aquest llibre és un magnífic pròleg d’Alexander Páez on ens convida a fer un petit recorregut per la ciència-ficció i les seves definicions, per, tot seguit, presentar-nos el món imaginari d’Aliette de Bodard perquè ens fem una idea dels temes que tracta al cicle de Xuya i l’estil narratiu que predomina. Després, la mateixa Aliette de Bodard exposa unes “Notes sobre la cronologia” que ens ajuden a ubicar els relats a nivell temporal, però també a entendre l’extensió d’aquest univers en tots els sentits.

Els relats que trobem a La mestra del te i la investigadora (que és també el títol del relat més llarg) estan situats a l’era espacial de Xuya. I sí, hi ha naus i hi ha estrelles i planetes i un univers desconegut, amb anells i fondàries. Però hi ha molt més que això. Per una banda, tenim el context social i cultural que ens planteja, on la guerra, les invasions, el racisme o el colonialisme estan presents, recordant-nos que, malgrat passar a l’espai, malgrat situar-nos en un futur que prové d’un passat i un present diferents al nostre, hi ha quelcom que ens ressona, perquè parla d’allò humà. Aquest context marca la realitat i, per descomptat, marca també a les persones que hi viuen. I per això l’altra cara de la moneda d’allò humà, és a dir, allò íntim i personal, les relacions familiars, socials o d’amistat també estan impregnades per aquest món, que deixa una empremta en la identitat de cada un dels personatges.

Tots els relats ens mostren clarament que allò que mou a les protagonistes (sí, estic parlant en femení, perquè totes les protagonistes són femenines i, de fet, quasi tots els personatges secundaris també ho són) és íntim, emotiu i personal, però en cadascun d’ells es fa evident la relació que té amb allò que les envolta, amb la realitat que respiren i que fa que observin el món, la família o la pròpia persona de la manera en què ho fan. Per aconseguir això, Aliette de Bodard treballa amb l’equilibri entre la descripció i la narració que cerca la vessant més activa, més dinàmica del relat i l’exploració psicològica i emocional de les protagonistes. Sense recrear-se en grans traumes o grans drames, sense insistir en allò més gran o més impactant, va trenant una sèrie d’experiències que retraten el món on viuen aquestes dones que són lluitadores, que són amoroses; que han patit i que han perdut, però que segueixen allà i que es mouen amb una precisió que flueix de la ploma d’una autora que ha tingut cura de cada detall.

No sé si estaré dient més del que toca, però reconec que hi ha un aspecte d’aquest univers que m’ha semblat fascinant, i és la idea de l’ànima de les naus. Hi ha quelcom evocador i poètic, humà, tendre i alhora dolorós; la forma en què descriu la seva estructura, el seu interior, la veu que els hi dona, la manera en què es mouen, observen o senten t’embolcalla i fa que siguin familiars. És aquesta subtilesa, aquesta bellesa que trobes entre les estrelles i les cicatrius, entre la guerra i els records el que fa que aquest recull resulti tan sorprenent i alhora proper.

Un primer tast que deixa amb ganes de més.

Bon dimecres i bones lectures!

Inés Macpherson

Persons non grata, de Cassandra Khaw (Mai Més)

Etiquetas

Cassandra Khaw, Mai Més, Persons non grata, Xulia Vicente

Fa uns mesos que l’editorial Mai Més va arribar a les llibreries amb força i una selecció de títols interessants i amb una presentació molt cuidada. Sí, allò més important d’un llibre és el contingut, la seva història, però cal reconèixer que també s’agraeix quan l’objecte està ben fet, i en aquest cas ho està, perquè han cuidat tots els detalls en totes les col·leccions. Tant la imatge principal que va crear l’Àlex Santaló per Els assassinats de la Molly Southbourne, de Tade Thompson, com la que ha creat la Xulia Vicente per Persons non grata, de Cassandra Khaw, són la mostra d’una idea molt clara del que es vol transmetre. Dit això, avui us vull parlar del contingut d’aquest segon títol de la col·lecció Catxap, publicat al setembre de 2019 i traduït per Ernest Riera: Persons non grata, un binomi compost per dues històries, “Cops de martell, ossos trencats” (història finalista als premis Locus) i “Una cançó de quietud”.

La primera d’aquestes històries t’atrapa abans que comenci la narració amb dues frases meravelloses: «Per a tots els monstres que s’amaguen en aquest món, espero que els nens us escorxin vius. Per a tots els nens del món, que ningú no us digui que no podeu fer sang als vostres monstres». Estan allà, en cursiva, tacant la pàgina en blanc i dient tot el que cal saber abans d’entrar en matèria. Perquè sí, hi ha nens i hi ha monstres. El que passa és que els monstres a vegades no són les ombres que s’amaguen a l’armari, no són imaginaris ni desapareixen quan obres els ulls. I quan els monstres són molt més reals i físics, a vegades es necessita ajuda. Aquesta és la premissa de “Cops de martell, ossos trencats”: un nen que demana ajuda a un detectiu perquè es desfaci d’un monstre, en aquest cas el seu padrastre. Per què? Doncs perquè el nen sap que en Persons, el detectiu protagonista d’aquesta història, també és un monstre.

Amb aquest plantejament inicial, Cassandra Khaw ofereix un relat que barreja novel·la negra i horror lovecraftià d’una manera molt personal, creant imatges molt visuals i suggeridores que fan que puguis assaborir el regust a blanc i negre del relat, però també la foscor d’allò viscós que llisca sota el nostre món, bategant amb gana, amb un desig primari d’estripar, esquinçar i devorar. Això permet que els arquetips clàssics adquireixin una altra tonalitat gràcies a descripcions de malsons corporals que es podrien tocar si sortissin de les pàgines on estan confinats… o no. Alguns són malsons amb nom, i això és el que porta la novel·la del gènere negre a l’univers més lovecraftià. La gràcia és que, malgrat no conèixer la seva mitologia a fons, la història funciona perfectament i t’arrossega amb ella cap a les profunditats.

L’estil d’aquesta primera història té un toc clàssic; es directe, concret, però alhora té quelcom narratiu que et fa a tu també lliscar per les pàgines acompanyat de la veu profunda de Persons. Perquè segur que té una veu profunda, o així és com sona al meu cervell. De fet, mentre l’estava llegint em vaig sentir com el personatge de Castle al capítol catorze de la quarta temporada de la sèrie: quan es troba el diari d’un detectiu privat, comença a llegir i, de cop i volta, quan deixa la lectura i torna al món real per parlar, es pregunta per què sona a narrador. Doncs Persons sona a narrador: intens, jugant amb els tòpics del gènere i mastegant les paraules des del lloc que ocupen aquells que ja han vist i viscut molt.

La segona història, “Una cançó de quietud”, deixa enrere a Persons com a protagonista i ens presenta a un altre personatge, en Deacon James, un músic afroamericà que es dirigeix a Arkham amb el seu saxo per guanyar-se la vida tocant a algun local. Com a músic, la seva vida està plena de melodies, però el que no sap és que la que últimament sent a dins del seu cap no és divina, sinó una força destructiva que podria acabar amb tot. Qui sí ho sap és en Persons, i per això el busca i el persegueix, fent que en Deacon comenci a patir l’horror tant a dins com a fora del seu cos.

La sensació d’angoixa inicial del personatge va in crescendo, perquè la persecució accelera el ritme narratiu, però sobretot el melòdic que porta Deacon a dins, fent que passi de la realitat al malson amb més freqüència. I el que semblava simplement un viatge es transforma en un viatge cap a la bogeria i l’horror, però també en un viatge per comprendre certs aspectes de la humanitat. Si en el primer relat el monstre que perseguia Persons era un de concret, vestit amb la imatge del maltractador, en aquest cas trobem monstres còsmics, però també d’altres molt humans: els del racisme, la pobresa, la incomprensió. I són a vegades aquest altres monstres els que alimenten el desig del triomf d’aquells que s’amaguen a les ombres, disposats a devorar-ho tot.

Amb estils lleugerament diferents, però amb una capacitat visual que atrapa des del primer moment, els dos textos de Cassandra Khaw t’ofereixen un viatge per un món de malsons que sap jugar amb els gèneres, amb els referents lovecraftians i que et deixa amb ganes de seguir llegint més històries sobre John Persons. Esperem que n’hi hagi més.

Bon dimarts i bones lectures!

Inés Macpherson