El país dels cecs, de Víctor García Tur (Proa)

Etiquetas

Edicions Proa, El país dels cecs, Llibrería Calders, Llibreria Sendak, Premi Mercè Rodoreda, Víctor García Tur

Fa uns quants dies, el dimecres 30 de gener, a la llibreria Calders va tenir lloc la presentació d’un llibre. Hi vaig anar a cegues, com també vaig comprar el llibre a cegues, abans que comencés l’acte, potser com a homenatge previ al títol en qüestió, El país dels cecs, de Víctor García Tur (publicat per Proa; Premi Mercè Rodoreda 2018). Per què hi vaig anar? Perquè el joc proposat em semblava fascinant: reivindicar la catalanitat de Borges. Sí, ho heu llegit bé. Borges va ser català. O com a mínim aquest és l’univers paral·lel que explora l’autor en un dels contes d’aquest recull i que van saber escenificar a la perfecció a la llibreria, on les anècdotes sobre aquell Borges català es van anar lligant amb una seriositat que demostra que els que hi van participar, a més de saber de literatura, tenen una capacitat d’interpretació, o com a mínim de contenció del riure, molt lloable.

Dit això, s’ha de tenir en compte que El país dels cecs està format per contes que són una mena de reelaboració i homenatge que ens permeten repensar amb l’autor la idea d’originalitat i de tradició (de fet, el títol ja és una picada d’ullet a una referència literària). Fa uns mesos, a la llibreria Sendak es va fer una xerrada sobre els contes clàssics, els populars, és a dir, els contes de fades de tota la vida. I també es reflexionava sobre aquest tema, perquè, com tothom sap, els contes populars han estat revisats, reelaborats, tallats, canviats… S’han fet versions, s’han pensat possibles continuacions; s’han esborrat finals brutals i cruels i s’han fet més dolços certs personatges. També s’ha reelaborat obra més literària, com per exemple la de Shakespeare, que ha tingut adaptacions peculiars al cinema, com el Hamlet de Michael Almereyda (2000), amb Ethan Hawke com a protagonista, o l’adaptació de L’amansiment de la fúria que va protagonitzar Heath Leadger i que va rebre com a títol Deu raons per odiar-te (1999). Però si ens poséssim a revisar els referents del bard, trobaríem que hi ha històries a la Metamorfosis d’Ovidi que poden recordar a Romeu i Julieta. Tots tenim referents literaris. Ens hem alimentat d’històries que es queden en nosaltres i que, a vegades, quan escrivim, s’escolen sense adonar-nos, creant un diàleg amb els llibres que ens han acompanyat i format. En aquest cas, és un diàleg conscient, i poder-ho fer com ho fa en Víctor García és una demostració tant del seu coneixement com de la seva capacitat literària.

La gràcia és que aquí no trobem la típica reelaboració. És una mica més experimental. És una mena de “I si…?” portat al terreny de l’estrany, on la subtilesa és molt present i on es permeten certs jocs que demanen que el lector estigui disposat a jugar, com és el cas de «L’àlef». En el cas del primer conte, que dona nom al recull, ens trobem aquesta hipòtesis que apuntava abans: la catalanitat de Borges. En sí mateix, aquest joc ja és interessant, però l’autor el va portant poc a poc cap a un lloc on es permet un gir tan argumental com visual que entronca amb un tema que apareixerà en altres relats: el temps. És el cas de «L’iceberg de la teoria», on es juga amb els viatges amb el temps, però des d’una perspectiva literària, perquè qui ho explica és una enamorada de Dickens que decideix conèixer a fons la vida de l’escriptor que, en aquest cas, descobrim que va escriure Moby Dick. És potser en aquest relat on el joc literari que fa l’autor també es troba dins de l’argument del conte, perquè els estudiosos de la literatura fan proves i creen línies temporals alternatives que afecten la vida i l’obra dels escriptors.

Trobem més autors homenatjats des d’un respecte que fa que la seva obra es pugui reconèixer i alhora sigui quelcom nou. És una mostra perfecta de com el que hem llegit i el que escrivim es pot ajuntar d’una forma mal·leable, sense obvietats, sense haver d’exposar-ho obertament. I llavors es pot crear des d’una originalitat que és conscient del que fa, d’on neix i el que vol dir, i es pot permetre exposar temes molt interessants com el pas del temps, la forma en que observem el passat, la tradició, la cultura; una forma també de pensar allò que és masculí i allò femení… Sí, els homenatges s’exposen al final del llibre, però el que tu has viscut fins arribar a aquella darrera plana és quelcom nou on tu, com a lector, també pots intentar trobar els teus referents. Potser alguns s’escapin, potser vegis quelcom que ve donat per la teva pròpia història lectora, però, al cap i a la fi, el que tens entre mans és un joc literari que és una mostra clara de com es pot barrejar referents literaris, llocs fantàstics, moments històrics, personatges estranys i autenticitat.

Un llibre interessant per aquells que gaudeixen amb els contes i que no tenen por a reconèixer que el seu món literari té tantes fonts que al final es barregen i el que imagina i crea té sempre algun fil del que es pot estirar, però que també el porta cap a un lloc conegut que es pot tornar a explorar.

Bon divendres i bones lectures!

Inés Macpherson

 

Librerías, libreros y editoriales

Etiquetas

Casa Usher Llibreters, El quinto en discordia, Impedimenta, La Gabia de Paper, librerías, Libros del Asteroide, Llibrería Calders, Nollegiu

El pasado viernes, 2 de diciembre, en la librería Casa Usher de Barcelona tuvimos el placer de escuchar a Enrique Redel, editor de Impedimenta, una de esas nuevas editoriales, aunque ya llevan diez años regalándonos joyas literarias, que, como Libros del Asteroide, Nórdica Libros, Sajalín, Males Herbes, Edicions del Periscopi y muchas otras, han demostrado que se puede tener un catálogo coherente, de calidad y con un trato cercano con los editores y con los lectores.

Como comentaron tanto él como los creadores e impulsores de Casa Usher, desde hace unos años hay una nueva corriente de editoriales y de librerías. Lugares como Casa Usher, Llibreria Calders o la Nollegiu han demostrado que en un espacio acotado se puede ofrecer no sólo la oportunidad de comprar libros, sino de acudir a presentaciones, charlas, ciclos de poesía, de filosofía, de cuentos, clubs de lectura y un largo etcétera. Son librerías de barrio, que han generado una sensación de “caliu”, que se dice en catalán, una atmósfera cercana y amable que hace que te sientas en casa. Y eso es algo que, como lectora, se agradece. Porque fue precisamente en una de esas librerías donde yo me hice lectora y donde descubrí el arte de amar la palabra escrita.

Precisamente el pasado viernes, Enrique Redel habló de uno de los títulos de Libros del Asteroide, El quinto en discordia, de Robertson Davies. Como si se tratara de la mítica madalena de Proust, ese título me hizo recordar la librería en la que crecí, al menos como lectora: la desaparecida La Gabia de Paper, en la calle Marià Cubí. Esa librería, regentada por Mercedes y Celia, era una segunda casa y un lugar al que acudir para descubrir libros, charlar en el pequeño despacho que tenían para intentar arreglar el mundo, sin mucho éxito, o ayudar un poco en Sant Jordi. Si no tenían el título que buscabas, lo pedían, lo encontraban; como estudiante de Filosofía, les agradecí enormemente aquella sección de las estanterías dedicada a la editorial Gredos y sus clásicos, y su capacidad por encontrar libros que en la biblioteca de la universidad casi siempre estaban perdidos en la inmensidad. Si querías regalar un libro, podías dar referencias de los títulos anteriores que se había leído la persona homenajeada, y siempre encontraban algo… y acertaban. Porque leían lo que vendían. No todo, por supuesto, pero lo que realmente necesitaba ser leído. Me explico: los títulos de las grandes editoriales, con sus campañas de marketing y sus anuncios a todo color, no necesitaban ser recomendados; la gente iba a comprarlos sin dudarlo. Pero lo otros, los de las pequeñas editoriales, los que en otras librerías de grandes superficies quedaban relegados a segunda fila o ni siquiera aparecían por aquel entonces, esos sí que necesitaban una voz que hablara por ellos. Y ellas lo hacían. Fueron ellas quienes me presentaron editoriales como Libros del Asteroide o Impedimenta. Fueron ellas las que tiñeron las estanterías de casa de esos lomos de colores de Asteroide, y de los teñidos de negro y letra blanca y roja de Impedimenta.

La semana pasada hablé del libro Rue de l’Odéon, de Adrienne Monnier (Gallo Nero) y de esa figura fascinante de una librera enamorada de su trabajo. La Gabia de Paper era, salvando las distancias históricas, un lugar similar, un hogar para lectores intrépidos y con ganas de descubrir, de enamorarse de un autor desconocido. Recuerdo los comentarios jocosos sobre la compra de lecturas ligeras como el Decamerón de Boccaccio o La Divina Comedia, de Dante Alighieri, a una temprana edad, o las conversaciones con otros lectores, precisamente comentando las grandezas de ese memorable título de Libros del Asteroide, El quinto en discordia, que no se cansaron de recomendar durante mucho tiempo.

La sensación de entrar en una librería y no estar simplemente rodeado de libros, sino de estar en un lugar que te invita, que te acoge, es una sensación que he vuelto a tener gracias a estos nuevos lugares que ofrecen la posibilidad de, si cabe, enamorarse de nuevo de la palabra escrita y retomar el placer de degustarla, pero no sólo comprando, sino compartiendo, descubriendo, charlando… Y si encima puedes ir conociendo autores con las presentaciones y las charlas, puedes introducirte en el mundo del arte, de la filosofía, los cuentos o la música y puedes ir descubriendo nuevas o no tan nuevas editoriales y escuchar a sus editores, que te hablan de su trabajo y su catálogo con tal pasión que estás tentada de comprarlo entero, mejor que mejor.

Así que, ¡larga vida a las librerías y a las editoriales!

Inés Macpherson