Etiquetas
Fa dies que no parlo de llibres. Aquesta sensació de món aturat que ens ha portat el confinament a mi també m’ha portat a cert silenci. Però ara, agafant aquesta idea que comença a circular per les xarxes de desconfinar els llibres com a campanya per Sant Jordi, però en el fons per a tots els altres dies de la setmana, del mes i de l’any, perquè els llibres no existeixen només aquell dia, he pensat que potser tocava tornar a parlar de llibres, per lectures presents i futures, per llistes de títols que es poden comprar ara o més endavant… No importa. La qüestió és saber que existeixen, que aquestes històries segueixen allà, encara que sembli que tot s’ha aturat. I per això avui us vull parlar d’un llibre que va arribar a les meves mans pocs dies abans que tot s’aturés: Tres dones, de Lisa Taddeo (publicat en català per Més Llibres i en castellà per Principal de los libros).
Tots desitgem. Hi ha qui ho fa en silenci, qui ho fa obertament. Hi ha qui s’avergonyeix, qui ho viu amb normalitat i qui viu el desig sexual com quelcom que li passa, però que no forma part d’ell o d’ella. Hi ha qui té un seguit d’experiències tan negatives que transforma el sexe en mecànica i qui aconsegueix superar les cicatrius per acceptar les seves pròpies necessitats, les seves fantasies. Hi ha qui vol controlar el seu desig i qui el viu com un motor. Els matisos que trobem al desig (al sexual, sí, però també a totes les altres formes de desig que experimentem els éssers humans, homes i dones per igual) formen part de nosaltres. Ens poden educar per callar, per creure que no és el nostre lloc, que ens jutjaran si fem o diem o experimentem, però seguirà formant part de nosaltres. Les fronteres potser marquen diferències en la forma en què vivim o expressem el desig, però el que està clar és que, encara que les dones de qui parla Lisa Taddeo siguin americanes, podrien ser de molts altres països, perquè el que ens expliquen ens ressona. Perquè, malgrat tenir noms i històries concretes, el que aconsegueix Taddeo a Tres dones és anar una mica més enllà de la vivència personal per retratar els mecanismes mentals, la forma en què parlem i vivim el nostre propi desig.
Lisa Taddeo va passar milers d’hores parlant amb aquestes dones, creant una comunicació real on l’escolta és tan important com el que es diu, perquè només així es pot transmetre el que ella transmet. L’objectiu d’aquestes hores, dels viatges amunt i avall per Estats Units durant vuit anys, era experimentar i entendre les vides quotidianes d’aquestes dones, perquè el seu desig i la seva sexualitat no són entitats separades d’aquesta vida, d’aquesta quotidianitat ni de la seva identitat. El resultat és un estudi acurat, sincer, honest, íntim; un recull de les històries de la Maggie, la Lina i la Sloane des d’un punt de vista que ens permet observar, acompanyar i comprendre, sobretot comprendre tot el que es diu i el que no cal que es digui, perquè es pot veure; un procés d’introspecció i comunicació que s’exposa sense emetre cap mena de judici ni sensacionalisme, perquè la prosa de Taddeo busca una altra cosa: busca evocar. Ella no jutja, però mostra el judici dels altres i, en el fons, el que ens fem nosaltres mateixos, nosaltres mateixes.
Les tres històries es van intercalant. Acompanyem a la Lina a les seves xerrades, a les seves trobades, i descobrim una prosa capaç d’evocar la sexualitat viscuda, real, sense vergonya, assenyalant els punts eròtics i els que desitgen encara més. Ens endinsem en els debats interns de la Sloane i la seva manera de gaudir de la sexualitat. I també viatgem amb la Maggie per una sèrie de vivències que ens posen davant d’un mirall que ens parla d’una realitat molt més complexa del que pensem. Amb senzillesa i elegància, amb un estil curós i precís (amb una gran traducció de Ricard Vela), passa de la realitat que descriu des de fora a la que es viu des de dins, per després oferir reflexions d’una força poètica colpidora, com aquesta que intenta evocar l’acte de seducció d’un professor cap a la seva alumna: «Com moltes noies de la seva edat, la Maggie està exposada al món, sense por, deshabitada. Els homes s’hi insereixen i converteixen una noia en una ciutat. Quan en marxen, s’hi queden els residus…». Al principi, l’home li dona cos, forma, la fa semblar important, única, estimada i escoltada. Però després només deixa les restes trencades d’una ciutat abandonada que no sap com tornar a respirar.
Les històries tenen nom propi i són concretes, però, en el fons, no ens són estranyes, perquè moltes dones les hem viscut. Un riure incòmode per desitjar quelcom que sembla fora de lloc, que no encaixa dins els estereotips que algú t’ha dit que és com cal desitjar, com si el desig fos una llista, un manual que ens apliquen al cervell quan arriba l’edat adequada; un llibre on et talles si intentes sortir, perquè més enllà no hi ha normalitat. Un judici silenciós; una veu que et diu que potser va ser culpa teva, que ho vas provocar, els vas provocar perquè ja t’havies anat al llit amb algú i, per tant, eres fàcil, una meuca, una noia sense respecte cap a ella mateixa. Un sobrenom que t’acompanya durant tota l’adolescència i potser més enllà, marcant cadascuna de les relacions que tindràs. Normalitat, autoritat, i menyspreu: si no ets maca, no pots desitjar segons què. Si ets maca i tens parella, per què vols alguna cosa més? Per què no entres en la norma? Per què no et comportes? Per què no ets com cal que siguis segons uns patrons que mai t’han escoltat?
No es tracta, però, d’un llibre on simplement es vulgui denunciar una injustícia, on es vulgui mostrar que és complicat ser dona en aquest món on encara ens costa ser respectades. La narració mai es posa en una situació on es descrigui a la dona simplement com a víctima o com a seductora, les dues etiquetes on sovint se’ns col·loca, com si només poguéssim ser això, com si com a dones haguéssim d’escollir bàndol. No, aquí hi ha dones quotidianes, amb pors, amb desitjos, amb fracassos i cicatrius. Per això Tres dones és tan interessant, perquè parla de totes les cares del desig, de les ànsies, de les ganes, de la fam… per fer que tant homes com dones puguin entendre sense jutjar, sobretot sense jutjar.
En definitiva, aquest és un llibre que dona veu al desig de les dones amb sinceritat i humanitat, buscant un equilibri extraordinari per oferir un relat sense prejudicis ni judicis, obligant al lector a seguir el pensament de cadascuna d’elles i el d’un mateix, analitzant, comparant, posant-se en la pell de qui pateix i de qui també jutja, comprenent la complexitat que provoca el silenci, la vergonya i una invisibilitat que poc a poc s’està trencant. Tres dones amb procedències i experiències diferents que ens permeten anar més enllà del retrat íntim per observar el quadre global d’un comportament que ens interpel·la a tots. Perquè qualsevol de nosaltres es pot reconèixer en les paraules, en les situacions i els sentiments que s’exposen i, alhora, en la por que pot suposar, a vegades, viure segons el que un desitja i com un desitja, respectant qui som i el que sentim, en un món que critica tot allò que no entra dins de les etiquetes que segueix utilitzant, sord a la realitat que va canviant.
Bon dimecres i bones lectures presents i futures!
Inés Macpherson
Encuentosydesencuentos's Blog 