Sobre llibreries, videoclubs i la memòria

Etiquetas

La Gabia de Paper, llibreries, videoclub

L’altre dia, netejant els llibres que ocupen les parets de casa, em va venir al cap una idea, i és que probablement podria dir d’on venen cadascun dels llibres que tinc: qui me’ls ha regalat, on els he comprat jo o per què. Cadascun d’ells té una història. De fet, alguns fins i tot guarden a dins petites històries més enllà de les que va imaginar l’autor: postals, targetes de metro, bitllets d’avió, fotos, cartes… Probablement seria capaç de dibuixar un mapa de la meva història a través dels llibres que tinc i els que he perdut, perquè els vaig deixar a algú i mai van tornar. Si algú em preguntés quants tinc no ho sabria dir, ni tampoc quins són els títols de tots. Però quan els agafo un a un per passar el drap, la memòria se’m dispara. Perquè tenen presència ara, però també la tenien quan van arribar a les meves mans.

Sempre he estat de comprar a les llibreries (o d’anar a biblioteques). Sóc de les romàntiques que encara creu en el poder del paper. El que llegeixes en paper queda. Però ja no és només això. El que també queda és el fet d’anar a buscar el llibre, traslladar-te fins a un lloc, buscar-lo, decidir… Tinc llibres que van venir amb mi dins d’una maleta des de Donosti, Edimburg o Dublín. Estan impregnats d’històries perquè estan vius, perquè era un acte viu anar a cercar-los, dubtar si podies comprar-los o no, potser perquè el munt de pendents era enorme o perquè no hi hauria lloc a la maleta si agafaves tres llibres sobre mitologia i llegendes d’Escòcia, a més d’un d’històries de fantasmes…

L’altre dia es parlava a Twitter dels videoclubs i em vaig adonar que amb les pel·lícules passava una mica el mateix: podria enumerar moltes de les que vaig llogar. Probablement no podria dir quan, però sí quines i sobretot on, perquè sempre va ser al mateix videoclub. També tinc molt clar per què podria fer-ho, i és perquè hi havia un ritual: entrava al videoclub i els dos encarregats em saludaven. Un sempre es quedava darrera el taulell, però l’altre sovint passejava pel passadís amunt i avall amb mi. Coneixia els meus gustos i els del meu germà i anava recomanant, explicant… A vegades ens guardava alguna novetat perquè poguéssim ser els primers en veure-la, perquè hi anàvem cada setmana, però també perquè parlàvem amb ells. Comentàvem trames, directors, idees… Van arribar a deixar-nos un aparell de reproductors de DVD per convèncer als meus pares per deixar enrere el VHS. Anys després, quan van haver de tancar perquè van obrir un Blockbuster al barri i nosaltres érem dels pocs que seguíem fidels, ens seguíem trobant pel carrer, parant-nos a parlar. No eren part de la família, però formaven i formen part de la presència constant d’uns anys de la meva vida.

Quelcom similar passava a la llibreria, on la relació era encara més estreta perquè allà sovint anàvem a arreglar el món. Aquell espai era casa meva i dels meus pares. A vegades, quan era hora de tancar, abaixàvem persiana i ens quedàvem allà, xerrant: quatre adults i jo, escoltant, aprenent el que era tenir opinió i que t’escoltessin encara que fossis un inici d’adolescent. De fet, aquell espai era tan especial, tan propi en cert sentit, que a vegades ajudàvem els dies de Sant Jordi perquè sabíem on estava cada maleït llibre. Encara recordo el dia que vaig demanar la Divina Comèdia i el Decameró per un estiu i em van dir «veig que t’emportes lectura lleugera». Em van descobrir editorials, autors que no coneixia; buscaven els llibres que no trobava ningú més i compartien amb tu un cafè si hi anaves quan no hi havia gent.

Ara la llibreria i el videoclub ja no hi són. Els tenia al mateix carrer de casa dels meus pares. Llibreries segueixen existint i segueix sent un plaer passejar entre llibres deixant que algú et recomani algun o deixant simplement que una portada et piqui l’ullet. Videoclubs quasi no en queden, però encara hi ha algun que resisteix. No sé si el record que tinc és nostàlgia o romanticisme, però a vegades penso que comprar llibres per Amazon o llegir-los al Kindle no té la mateixa màgia, com potser tampoc la tingui la possibilitat de veure-ho tot quan vulguis i com vulguis. Com a mínim, a mi a vegades se’m barreja tot a la llista de Netflix i no tinc ni idea de què escollir. Potser és perquè ara sembla que ja no hi hagi temps, o no calgui “perdre’l”, per anar a cercar, a deixar-te portar pel tacte físic d’un llibre o un VHS o DVD i decidir que aquesta tarda serà aquest i cap altre. La memòria singular del tacte. Però sobretot la memòria de la presència, d’aquell intercanvi humà que no només feia barri, sinó família més enllà de casa. Persones que sabien qui eres i amb qui podies dialogar per recomanar i ser recomanat, per aprendre i descobrir. En persona. Ara ho fem a través d’internet, jo la primera. I també funciona, però si recordo la xerrada que vaig tenir amb una llibretera de Donosti cada cop que agafo Astronautas d’Stanislaw Lem, és perquè vam estar allà. Presents, amb la presència d’uns ulls, d’una veu i d’una persona que va decidir dedicar una estona de la seva vida a parlar amb mi. I al final, el mapa de la vida d’una persona esta feta d’aquests tipus de moments, els que ha tocat de veritat, en persona.

Disculpeu la nostàliga,

Inés Macpherson

Librerías, libreros y editoriales

Etiquetas

Casa Usher Llibreters, El quinto en discordia, Impedimenta, La Gabia de Paper, librerías, Libros del Asteroide, Llibrería Calders, Nollegiu

El pasado viernes, 2 de diciembre, en la librería Casa Usher de Barcelona tuvimos el placer de escuchar a Enrique Redel, editor de Impedimenta, una de esas nuevas editoriales, aunque ya llevan diez años regalándonos joyas literarias, que, como Libros del Asteroide, Nórdica Libros, Sajalín, Males Herbes, Edicions del Periscopi y muchas otras, han demostrado que se puede tener un catálogo coherente, de calidad y con un trato cercano con los editores y con los lectores.

Como comentaron tanto él como los creadores e impulsores de Casa Usher, desde hace unos años hay una nueva corriente de editoriales y de librerías. Lugares como Casa Usher, Llibreria Calders o la Nollegiu han demostrado que en un espacio acotado se puede ofrecer no sólo la oportunidad de comprar libros, sino de acudir a presentaciones, charlas, ciclos de poesía, de filosofía, de cuentos, clubs de lectura y un largo etcétera. Son librerías de barrio, que han generado una sensación de “caliu”, que se dice en catalán, una atmósfera cercana y amable que hace que te sientas en casa. Y eso es algo que, como lectora, se agradece. Porque fue precisamente en una de esas librerías donde yo me hice lectora y donde descubrí el arte de amar la palabra escrita.

Precisamente el pasado viernes, Enrique Redel habló de uno de los títulos de Libros del Asteroide, El quinto en discordia, de Robertson Davies. Como si se tratara de la mítica madalena de Proust, ese título me hizo recordar la librería en la que crecí, al menos como lectora: la desaparecida La Gabia de Paper, en la calle Marià Cubí. Esa librería, regentada por Mercedes y Celia, era una segunda casa y un lugar al que acudir para descubrir libros, charlar en el pequeño despacho que tenían para intentar arreglar el mundo, sin mucho éxito, o ayudar un poco en Sant Jordi. Si no tenían el título que buscabas, lo pedían, lo encontraban; como estudiante de Filosofía, les agradecí enormemente aquella sección de las estanterías dedicada a la editorial Gredos y sus clásicos, y su capacidad por encontrar libros que en la biblioteca de la universidad casi siempre estaban perdidos en la inmensidad. Si querías regalar un libro, podías dar referencias de los títulos anteriores que se había leído la persona homenajeada, y siempre encontraban algo… y acertaban. Porque leían lo que vendían. No todo, por supuesto, pero lo que realmente necesitaba ser leído. Me explico: los títulos de las grandes editoriales, con sus campañas de marketing y sus anuncios a todo color, no necesitaban ser recomendados; la gente iba a comprarlos sin dudarlo. Pero lo otros, los de las pequeñas editoriales, los que en otras librerías de grandes superficies quedaban relegados a segunda fila o ni siquiera aparecían por aquel entonces, esos sí que necesitaban una voz que hablara por ellos. Y ellas lo hacían. Fueron ellas quienes me presentaron editoriales como Libros del Asteroide o Impedimenta. Fueron ellas las que tiñeron las estanterías de casa de esos lomos de colores de Asteroide, y de los teñidos de negro y letra blanca y roja de Impedimenta.

La semana pasada hablé del libro Rue de l’Odéon, de Adrienne Monnier (Gallo Nero) y de esa figura fascinante de una librera enamorada de su trabajo. La Gabia de Paper era, salvando las distancias históricas, un lugar similar, un hogar para lectores intrépidos y con ganas de descubrir, de enamorarse de un autor desconocido. Recuerdo los comentarios jocosos sobre la compra de lecturas ligeras como el Decamerón de Boccaccio o La Divina Comedia, de Dante Alighieri, a una temprana edad, o las conversaciones con otros lectores, precisamente comentando las grandezas de ese memorable título de Libros del Asteroide, El quinto en discordia, que no se cansaron de recomendar durante mucho tiempo.

La sensación de entrar en una librería y no estar simplemente rodeado de libros, sino de estar en un lugar que te invita, que te acoge, es una sensación que he vuelto a tener gracias a estos nuevos lugares que ofrecen la posibilidad de, si cabe, enamorarse de nuevo de la palabra escrita y retomar el placer de degustarla, pero no sólo comprando, sino compartiendo, descubriendo, charlando… Y si encima puedes ir conociendo autores con las presentaciones y las charlas, puedes introducirte en el mundo del arte, de la filosofía, los cuentos o la música y puedes ir descubriendo nuevas o no tan nuevas editoriales y escuchar a sus editores, que te hablan de su trabajo y su catálogo con tal pasión que estás tentada de comprarlo entero, mejor que mejor.

Así que, ¡larga vida a las librerías y a las editoriales!

Inés Macpherson