Hi ha una casa a primera línia de mar. És antiga. Ja no hi viu ningú, però durant anys, va estar plena de vida. No necessito entrar-hi per recórrer les seves habitacions. Era la casa dels meus avis. Si tanco els ulls, em puc veure de petita pujant les escales, passant alguna setmana allà, perquè els pares havien de marxar. Puc sentir les olors, obrir els calaixos, sentir la veu d’aquells que ja no hi són. No sé si aquesta casa seguirà molts anys allà, esperant, guardant la meva infantesa i la de tants altres. Potser la tiraran a terra i faran pisos. Potser deixaran que mori de vella, oberta per les cicatrius que van apareixent a les parets, esgarrapant-la per dins i per fora. No ho sé. Si desapareix, la guardarem en algunes fotos, en la memòria, en les anècdotes que es van explicant de generació en generació. Però les vivències a vegades es difuminen, es transformen amb el temps, s’obliden. I aquesta certesa ens recorda la finitud, la mort, l’absència, la nostra, la dels altres, la de tot.
La pèrdua forma part de la vida. Perdre gent, però també coses, objectes, cases, fins i tot records. Pot quedar constància de la seva existència, però potser les històries que bategaven dins d’aquella persona, d’aquella casa, d’aquell bosc, desapareixen i només queda un nom, un dibuix, una nota a peu de pàgina, res més. Potser per això trobem en el record una forma de mantenir viu el que ja no hi és, aquells que ja no hi són. Però qui recordarà allò que només viu al nostre cervell, els fragments, les fotografies i vivències seleccionades que habiten la nostra memòria?
Alguna cosa de tot això batega entre les pàgines de l’Inventari de coses perdudes, de Judith Schalansky, publicat per Més Llibres. Com el seu títol indica, aquí trobem un inventari (una selecció) de coses perdudes, d’objectes, animals, illes, quadres, llocs que ja no hi són, que s’han perdut, que van deixar un rastre d’existència que es pot seguir fins el moment en què desapareix. La intenció de l’autora, com ella mateixa exposa al seu magnífic pròleg, és deixar alguna cosa que perduri, «de fer present el passat, d’evocar el que ha caigut en l’oblit, de donar paraula al que ha emmudit i plorar el que s’ha perdut». És cert que a través de la paraula, sigui oral o escrita, no es pot recuperar res, però es fa tangible, es deixa constància d’una existència que va ser, i això és el que fa Schalansky: crear un museu de coses que ja no tornaran, però que podem veure gràcies a la seva prosa, on combina història, records personals i ficció.
El primer fragment d’història que trobem ens porta a una illa, que l’autora no coneixia (i la que escriu aquestes línies tampoc, com moltes de les coses que s’exposen en aquest museu): l’illa enfonsada de Tuanaki. És interessant que la primera cosa perduda que apareix se’ns presenti en el format d’una recerca personal, d’una fascinació que ens convida a entendre el procés mental de l’autora per saber, per entendre, per imaginar i recollir un relat que ens porta de viatge sense abandonar mai els ulls de qui està dibuixant i recreant el trajecte, i el descobriment, amb paraules.
Després visitem l’antiga Roma per retre homenatge al Tigre del Caspi. Com en cada entrada, l’autora ens fa una petita introducció històrica i ens explica per què va desaparèixer. Aquí el narrador se situa a l’arena on els animals són espectacle, i recrea una possibilitat on la mirada es passeja pels humans, però sobretot es fixa en la bèstia, en el seu moviment, en la seva presència, en la seva acció. Ens parla, ens anima a observar el destí, el futur que ja coneixem, perquè som conscients des d’un principi de la seva desaparició.
Els éssers màgics, la seva possibilitat o impossibilitat tenen també presència en aquest museu de la mà de l’unicorn de Guericke. En aquest cas, la veu narrativa té quelcom de personal i alhora de ficció, de natura màgica, simbòlica i alhora palpable, propera i real, de fred i d’ombres, de relat i de recerca, però també de conte.
I així es va omplint el museu, de retrats d’arquitectures on l’autora imagina una història, la mirada d’aquell que pinta, d’aquell que observa o d’aquell que busca un record en forma de pedra. En alguns casos hi ha apunts històrics que lliguen amb el relat, però també trobem una carta, una reflexió d’algun personatge a qui ella ha imaginat parlant, vivint allò que no sabem si es va viure. En el cas dels cants de Safo hi ha un estudi molt interessant sobre la seva figura, el que es va dir, el que es diu, allò que es conserva. La realitat, el mite, el record i les paraules s’uneixen i ofereixen un curiós quadre que va més enllà de la seva persona i la seva obra.
En cadascun dels retrats d’aquests objectes perduts, oblidats, desapareguts, trobem una prosa acurada, que sap utilitzar els diferents gèneres, els diferents punts de vista que cada entrada li permet. Primeres persones que recorden finestres, cementiris i els espais que van habitar durant la infantesa; primeres persones que recorden la pròpia vida i també n’imaginen una altra. La mort, les preguntes que desperta. La idea de desaparèixer. Algú que busca, algú que es posa en la pell d’aquells que potser ho van viure. Vides imaginades que es barregen amb la història, amb la recerca i l’assaig per convidar-nos a fer un viatge curiós i interessant que ens recorda allò efímer. Som finits. Desapareixerem, ens oblidarem, ens oblidaran… Però, com diu l’autora en un moment del pròleg, «en certa manera, el món és l’arxiu il·limitat de si mateix, i tota la matèria de la Terra, ja sigui viva o inerta, constitueix el document d’un sistema d’escriptura insòlit…».
Bon divendres i bones lectures!
Inés Macpherson
Encuentosydesencuentos's Blog 